Jaume Barberà: Doctora, quin problema té la sanitat amb la dona? Per què se les castiga amb medicaments d’aquesta manera?

Carme Valls: Perquè la sanitat segueix, al meu entendre, el mateix que fa la societat (la societat patriarcal, sobretot), que és convertir les dones en objecte de mercat, que van bé per vendre coses, vaja, com a col·lectiu. Per vendre productes, des de productes de neteja fins a cosmètics, des de perfums fins a medicaments.

Després, perquè en la dona hi ha, també, un problema, i és que la mateixa dona demanda ajuda. La dona demana ajuda per uns problemes de salut, gairebé sempre un malestar, a vegades inespecífic, a vegades no clar, que té dos grans eixos: cansament i dolor, dolor en alguna part del cos, o simplement un cansament, un malestar general inespecífic que, a causa, d’una mala praxi mèdica es més fàcil tractar-lo com a queixa psicosomàtica.

Des de l’any 1991, a partir d’un article publicat per L. Bernstein, les demandes i les queixes de les dones són considerades psicosomàtiques ja d’entrada en un 25% dels casos, sense fer cap comprovació. I en primera consulta és molt més fàcil que se li doni un sedant o un antidepressiu sense haver fet cap tipus de prova o estudi a una dona que a un home. Les queixes dels homes són considerades sempre més serioses, fins i tot el dolor precordial, l’intent de suïcidi, el dolor lumbar…

Si un home es queixa d’aquestes coses se l’estudia, li fan fer una radiografia i una ressonància i potser, al final, li donaran un antidepressiu, però a la dona ja l’hi donen d’entrada abans d’estudiar què li passa. Això multiplica l’efecte sobre la medicalització perquè acaba tenint un tractament, i no és un tractament qualsevol. No. En aquest cas em refereixo al tractament sobre la salut mental. I després hi ha moltes altres medicalitzacions que es fan en el cos de la dona, des de l’adolescència fins a la menopausa.

Per exemple, tens un petit dolor durant la menstruació, i és fàcil que se’t donin anticonceptius sense que t’hagin examinat a fons. Tens un fill al llarg de la vida, fas un depressió postpart i t’emportes un antidepressiu. I si tens una tiroïditis autoimmune? No passa res, no es mira.

I ja tenim un altre antidepressiu receptat o un sedant.

I en la menopausa, quan no s’han preocupat de la menstruació en la vida anterior i li han donat anticonceptius, llavors li volen donar hormones per allargar-l’hi, quan no hi ha evidències científiques bones que això serveixi per a res. Bé, sí que serveix: augmenta els ingressos de les farmacèutiques, però a la dona, un excés d’hormones en aquesta etapa, li pot produir càncer de mama.

Així, doncs, la vida de la dona és ara, en aquest moment, la més medicalitzada per la medicina occidental i del nord ric (naturalment, les africanes no tenen res, ni una pastilla per a l’anèmia, però això és la divisió que ara tenim en el món). En aquest moment, com deia, la medicalització de la salut de la dona és, potser, la iatrogènia més gran que exerceix la medicina sobre un cos humà d’un altre individu… d’un ésser humà, vaja, perquè als homes no els passa.

JB: Però per què passa això, doctora, quin és l’origen d’aquest biaix masclista? El teòleg Hans Küng em va dir un dia que totes les religions monoteistes tenen un problema amb la dona: no saben què fer-ne.

CV: En el meu llibre Mujeres invisibles explico que hem passat de ser «deesses» en el neolític a ser invisibles. En aquest procés col·laboren tant els pares de les religions monoteistes com bastants filòsofs, començant per Aristòtil, que, no ho oblidis, ha tingut una influència cabdal en la ciència fins fa no gaire, i també tots els que van dir que les dones són inferiors, com ara Tomàs d’Aquino, per exemple. Saps, Jaume, ja va bé això de separar la ment del cos. La dicotomia cos/ment els funciona. Els homes són la ment i les dones el cos. Aquest és el maniqueisme: la ment pensa, el cos, no. La ment és el bé; el cos és el mal. Ergo: la dona és inferior i, a més, és també el mal, el pecat.

Jo he recopilat en el llibre totes les frases que han anat dient els Pares de l’Església per aprofundir en aquesta idea de pecat i de fàstic i de cosa corporal: el cos de la dona. Llavors ha anat bé fer-la invisible per poder-la dominar.

En un altre llibre meu, Dones, salut i poder, explico que la medicina considera les dones invisibles, inferiors i com les vol controlar.

La idea de pecat, que la dona és una font de pecat, fa que se la vulgui tapar, controlar. No fa pas gaire, ja ho saps, se’ls posava un cinturó de castedat.

No és només la cultura cristiana la que les considera inferiors, també hi ha altres cultures que ho fan. Per exemple, els tuaregs pensen que el Sàhara es va assecar perquè una dona va tocar un riu el dia que tenia la regla. En algunes tribus africanes se les treu fora del poblat perquè no «contaminin». Bé, aquí, alguns no volen que toquin la maionesa quan tenen la menstruació.

No cal ser gaire espavilat per adonar-se que tot això estigmatitza la dona, la fa sentir molt diferent, la culpabilitza, li fa tenir molt poca autoestima i la va invisibilitzant. Com et penses que es creix quan es considera que tot el que fas és inferior? La baixa autoestima ja comença des de la infantesa. Fixa’t, comença ja des que surts per la vagina. Si és un nen: «Oh!». Si és una nena: «oh». Vols que parlem d’educació, de valors, ara? «Nena, has de ser com el teu germà», et sona això? I ara comença a esforçar-te per ser com el teu germà, per ser tan perfecte com el teu germà. Tu no vals res. Tu has de ser com els homes. Tu ets bruta i font de pecats. I recordes quan algunes mares deien a les seves filles que havien de ser com els homes volien que fossin?

Sí, Jaume, vals poc i ets culpable, i això genera una sensació de culpa constant. Crea molta ansietat. I te l’has de treure de sobre. Cada matí. Cada matí quan t’aixeques has de dir-te: «Noia, tu vals molt!». Sempre. Ho has de fer sempre, encara que tinguis deu carreres universitàries. Sempre.

La sensació de culpa, com t’he dit, genera ansietat i depressió, però com que no es valora que en això tenim un problema social i cultural, doncs, et presentes al CAP i dius: «Escolti, em sento molt rara…». I què fas? No et posaràs a explicar-li la gènesi del perquè se sent «rara», ni li faràs un discurs patriarcal, oi? I aleshores, què passa? Doncs que, en la majoria de casos, surt del CAP amb la recepta d’un sedant.

Espanya és el país on es recepten més psicofàrmacs en atenció primària del món. Què passa aquí? Aquest és un tema que només ha de preocupar les dones, la gent amb consciència social? Com és que no se’n parla gaire, d’això? No hi tenen res a dir els col·legis de metges? I els governs, tampoc? Quines són les conseqüències d’aquesta medicalització amb psicofàrmacs?

Fixa’t, la dona té una demanda doble de treball que l’home, que és la doble i triple jornada, a vegades, i una discriminació constant al llarg de la seva vida, i molta violència de gènere psicològica. No té ningú que l’ajudi, a diferència del que passa als països nòrdics. I és en aquest marc que s’alimenta la sensació de culpa constant, la pressió de pensar que no hi arribes… I, a més, està immersa en una cultura i en un medi ambient en què es potencien els disruptors endocrins que també li afecten la salut. Viure en un ambient ple de disruptors altera les hormones de la dona i també li fa sentir molta ansietat, perquè la principal conseqüència dels disruptors endocrins són que alteren la menstruació i el cicle menstrual, que és la diferència biològica més primària que tenim entre homes i dones…

I, és clar, tenim l’aire, l’aigua i els aliments, productes que entren i alteren el cos… En els homes, comporta una reducció del nombre d’espermatozoides, però en la dona rebaixa la qualitat del cicle i hi augmenta la quantitat d’estrògens perquè tots aquests productes imiten, en el cos, pràcticament, l’efecte dels estrògens. Si sagnen molt, perden ferro, si perden ferro, tenen més ansietat, però, és clar, tot això no és visible per al metge, perquè això no ho ha estudiat en aquest ordre. I què passa? Doncs que el metge es diu: «Bé, està ansiosa, és com totes les dones, són unes ansioses i unes histèriques». Et sona, aquesta cançó, Jaume?

Per tant, la dona va a la consulta a demanar ajuda per un problema que té. I què fa, la medicina? Doncs, la medicalitza per un problema que no té.

JB: Bé, arribats a aquest punt, deixi’m confessar-li, doctora, que ara sí que ja no sé què estudien vostès en la carrera de Medicina. El doctor Laporte i el doctor Tizón em diuen que no hi ha una sola unitat didàctica dedicada al món emocional en tota la carrera i ara, a més a més, vostè em diu que la medicina també ignora la dona, que no tracta com hauria de tractar les diferències de gènere. La veritat és que tot plegat em sembla un disbarat.

CV: Mira, ets lliure de qualificar-ho com vulguis. Però els fets són els fets. Aquest estudi no està reglat. I saps què vol dir això? Que si tens sort, et tocarà la loteria. Quantes vegades t’ha tocat la loteria?

Jo, com a professora, tenia una assignatura optativa a la Universitat de Barcelona que podien triar els estudiants, si volien, i hi van passar deu estudiants cada any durant cinc anys. Això és un fet, no és una opinió. I, a més, es va suprimir. O sigui, que hi ha hagut intents, però no…, la docència de les diferències de gènere no està reglada.

En el Primer Congrés de Dona, Salut i Treball que vam fer aquí, a Barcelona (ara es farà el setè a l’Índia), ja es va expressar, com a primera demanda a tot el món, que s’inclogués la docència de diferències de gènere a les facultats de Medicina i de Ciències de la Salut. I a Infermeria, també. I això es va fent amb molta lentitud. La Universitat de Stanford, als Estats Units, fa un any i mig que està introduint-ho, però depèn encara de la gratia et amore d’algunes persones i del voluntariat.

JB: Imaginem-nos, doncs, una dona que es presenta al metge de capçalera i li diu que no es troba bé, que se sent trista, desmotivada i que plora sovint. Què passarà?

CV: El més probable és que la senyora se’n vagi a casa amb un sedant o amb un antidepressiu i amb aquesta frase: «Si no millora, ja veurem si l’envio al psiquiatre».

JB: I no li preguntarà per què està trista, per què té ganes de plorar, per què està desmotivada? No voldrà saber quina estructura familiar té? Quina professió fa? Quins estudis té? No li preguntarà si està bé amb el seu company o companya…?

CV: Ai, Jaume, com es veu que no ets dona! Tornem a la loteria. Pots tenir sort i tenir un metge que intenti preguntar-te el que t’ha de preguntar, però, en general, això no és així. Pensa que no tenen massa temps per escoltar-te. Com que nosaltres som sabedores d’aquesta situació, les metgesses que fem la RedCAPS ens espavilem i fem equipets amb una psicòloga. Quan se’ns presenta una dona com la del teu exemple, la derivem cap a l’equip.

JB: No m’ho puc creure. No em puc creure que vostès actuïn gairebé com si això fos una dictadura i es treballés en la clandestinitat. És que és brutal, això de «l’equipet». Qué és la RedCAPS?

CV: És una xarxa de professionals de la salut d’Espanya i Portugal, dedicada a fer visibles les diferències entre dones i homes quan emmalalteixen. Va ser iniciada per l’ONG CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris), una associació científica sense ànim de lucre que, des d’una perspectiva sociosanitària i a través d’un plantejament pluridisciplinari, i amb una perspectiva de gènere, pretén agrupar professionals, ciutadans i ciutadanes interessats a contribuir a l’intercanvi d’idees, a la reflexió i a la investigació, entorn dels problemes relacionats amb la salut. Va ser fundat l’abril del 1983 per un grup de professionals de la medicina i les ciències socials.

JB: És a dir, doctora, que en un país com Espanya, que dedica més del 8,8% del seu PIB a despesa total en concepte de salut, la dona, per ser atesa adequadament, ha de tenir sort i trobar algun «equipet». És així?

CV: Dic «equipet» perquè està format per voluntàries. Però això és així, com és així també que la majoria de dones se n’aniran de la consulta del metge de capçalera amb sedants o antidepressius. I aquesta és una de les raons del consum tan elevat de psicofàrmacs a Espanya i a Catalunya. Ho diu el mateix ministeri de Sanitat en la seva «Encuesta Domiciliaria sobre Alcohol y Drogas en España 2013-2014».

Segons aquest treball, el 12,2% de la població d’entre quinze i seixanta-quatre anys pren psicofàrmacs amb recepta, la tercera droga per consum a Espanya, i un 1,2% més ho faria sense recepta. Un 6,8%, diàriament.

I les dones, Jaume, consumirien més del doble que els homes.

Deixa’m dir-te una altra cosa, ara. És aquesta: el consum de psicofàrmacs és també alt entre els professionals de la medicina, però no tant com en la població en general, encara que sí que ho és pel que fa al consum d’analgèsics i antiinflamatoris.

JB: Apa, ja només em faltava sentir això!

CV: Tu em preguntes i jo et responc. Segons un estudi que hem fet al CAPS amb la Fundació Galatea, i que pots trobar a http://www.caps.cat/ i a la pàgina del Col·legi de Metges http://www.comb.cat/, sobre la qualitat de vida i la salut dels metges i metgesses de Catalunya, a vegades el consum de psicofàrmacs (ansiolítics) declarats supera el 5% de metges i el 9% de metgesses i el consum d’antidepressius se situa en el 5% en tots dos sexes.

Però una de les coses que més em sorprenen de l’estudi és que, quan es pregunta «Vostè es troba bé?», en general, la resposta és «sí», «bé» i «molt bé». I una estona després se’ls pregunta si consumeixen psicofàrmacs, i la resposta és positiva en el percentatge que t’he dit. I què vol dir això? Doncs que molts et diuen que es troben bé però no recorden que han pres ansiolítics o antidepressius. És a dir, com si es rentessin les dents. Un acte normal i normalitzat. Un metge, per la seva formació, sap perfectament que si ha de prendre aquestes substàncies és que alguna cosa passa. Però, a més, el consum d’analgèsics i d’antiinflamatoris es del 34% entre metges i del 46,9% entre metgesses. Per tant, la resposta a «Vostè es troba bé?» hauria de ser «malament» o «regular».

I jo, ara, em faig aquesta pregunta. Tenint en compte que molts metges i metgesses també són consumidors de psicofàrmacs i analgèsics, i que ja ho tenen tan interioritzat que són capaços de dir que es troben bé sense voler recordar que són consumidors d’aquestes drogues, algú s’ha de sorprendre de la facilitat amb què aquests metges recepten les mateixes drogues als seus pacients?

Aquests productes no són pastilles Juanola, no són innocus. Així ho diuen un munt d’estudis científics que són a l’abast dels que vulguin saber-ho.

JB: I no ho saben, això, els metges que en prenen i en recepten?

CV: A vegades la medicació es pren per causa de situacions límit de cansament. Molts metges i metgesses han de suportar moltes hores de feina amb gran tensió, com passa als serveis d’urgències o a l’atenció primària, després de les retallades en sanitat.

Però es cert, i vull introduir ara un altre tema, i és que a vegades hi ha un cert desconeixement o desinformació sobre la farmacocinètica dels productes farmacèutics. La farmacocinètica explora com es degrada, es distribueix, actua i s’elimina el fàrmac dins del cos.

Jo fa trenta-cinc anys que vaig acabar la carrera i quasi no se’m va parlar d’això. I ara en sabem molt més. I saps què? Doncs, que ara sabem que hi ha diferències en la farmacocinètica de molts medicaments entre homes i dones.

Aquestes diferències entre homes i dones haurien de saber-se, perquè les dones no haurien de consumir, en cas de fer-ho, la mateixa dosi que els homes, sinó la meitat. Penso en el diazepam, el clordizepòxid i la imipramina, per exemple.

No vull allargar-me massa en qüestions tècniques, però és totalment inacceptable el desconeixement voluntari que hi ha sobre aquestes diferències, sobretot quan ja hi ha estudis suficients que així ho proven i, en canvi, el que s’ensenya en medicina i farmacologia no ha canviat.

Saben els que surten de les facultats i els que exerceixen de metges que les dones tenen més receptors de dopamina en el còrtex cerebral que els homes i això les fa més sensibles a la cocaïna i a diferents tipus de psicoestimulants? Saben que la dona crea una dependència al tabac relacionada amb un excés de catecolestrògens i que és molt més difícil curar l’addicció al tabac de la dona que la de l’home? T’he posat només dos exemples. Però saps què? Que es continua receptant sense saber les diferències entre homes i dones ni tampoc els efectes indesitjables del que es recepta.

Mira, abans de receptar, jo tinc el Medimècum, és a dir, la guia de teràpia farmacològica que no paguen els laboratoris. El fan metges, i hi pots trobar, per exemple, això: «Aquest producte és més car que l’altre, però no hi ha evidència científica que sigui millor». «Aquest fàrmac té aquests afectes i aquests altres, etc.». El Medimècum és la meva guia de capçalera i me’l compro cada any. No me’l regalen com el Vademècum. Tu creus que els que paguen el Vademècum et diran que hi ha un fàrmac que fa el mateix efecte i que a més és més barat?

Aquí les coses no cauen del cel. Hi ha ignorància mèdica que, en alguns casos, és voluntària. El metge ha de mirar molt més enllà del Vademècum i ha de recordar que hi ha professions que no s’entenen sense responsabilitat social. De la mateixa manera que s’ha d’entendre que no es pot estar, avui ja, en contra de la ciència de la diferència com si visquéssim en els segles d’Aristòtil i de Tomàs d’Aquino.

JB: Doctora, jo desconeixia l’elevat consum de psicofàrmacs en la classe mèdica. Per què, quines en són les causes?

CV: En l’estudi realitzat s’ha analitzat que el seu nivell d’estrès és dels més alts de la població. I has de saber també que les metgesses tenen més estrès que els metges.

No creguis que estan estressats per la seva dura i complicada jornada laboral, que també, sinó que aquest estrès augmenta perquè no poden decidir quasi res sobre les seves condicions de treball. És a dir, és com si se sentissin impotents i sotmesos a rígides condicions. Passa tres dies en un servei d’urgències d’un gran hospital i m’expliques què hi has vist. Pensa que tractes amb persones i que no hi ha cap metge que vulgui fer mal.

Jo, en la meva consulta privada, puc canviar la planificació del dia perquè resulta que la persona que ara visito presenta un quadre molt complicat que requereix que hi dediqui moltes hores. Però això, Jaume, no ho pot fer un metge de primària. Que creus que aquell metge o metgessa de primària no s’adona que aquella persona necessitaria més hores? Saps la pressió i l’estrès que ocasiona, això? I quan decideixes hospitalitzar i no hi ha llit o s’ha retallat el que vulguis que s’hagi pogut retallar?

Després et vénen alguns buròcrates, a vegades amb bona fe, i et diuen que has de fer un curset antiestrès. Que no, que el que cal és fer una reorganització de la sanitat des de la base mateixa.

JB: De veritat que abans de fer aquest llibre no m’havia imaginat el munt de carpetes i subcarpetes que es van obrint. Innocent de mi, que pensava que el consum tan elevat de psicofàrmacs a Espanya i a Catalunya es devia només a una qüestió diguem-ne social, de societat, d’immediatesa, d’excés de consum, de moda. I ves per on, aquí no queda ningú dret.

»Vostè, abans, m’ha dit que utilitza el Medimècum en lloc del Vademècum . I ho fa perquè no vol que la «guiïn» els laboratoris farmacèutics. Quin paper creu que té la indústria dels medicaments en el consum de psicofàrmacs?

CV: Crec que hi té un gran paper, Jaume, perquè ella és la que ha venut fàrmacs dient que tenen efectes que, a vegades, no acaben de tenir, però han pressionat els metges i les metgesses, els han pressionat tant i, podríem dir, els han convençut tant ideològicament que es recepta amb molta facilitat. Massa facilitat. Per això jo utilitzo el Medimècum.

Amb tot, deixa’m dir-te que, quan apliques un fàrmac, has de tenir evidències científiques que anirà bé per a tots dos sexes i, si no hi va, i si no s’hi han fet estudis, ja saben que jo no el receptaré. O sigui, o m’ensenyen els estudis fets amb una malalta o no els receptaré.

I, després, fins a quin punt els laboratoris han dit la veritat o han creat les malalties abans de tenir el tractament, perquè, des de la disfunció sexual fins a moltes altres coses, s’inventen una malaltia i després busquen un fàrmac per a la malaltia.

Mira, hi ha un autor, Daniel F. Kripke, que ja va publicar el 2012 que les pastilles per dormir, els somnífers, escurçarien la vida. I fins i tot et diu que la prescripció d’hipnòtics incrementa la mortalitat a partir de divuit pastilles a l’any. I que presenten un augment del 35% en incidència de càncer.

Què en fem, d’això que t’acabo de dir?

JB: Bé, potser caldrien molts més estudis que el d’un sol autor per creure que el consum de psicofàrmacs pot fer tant mal. Amb tot, els metges, quan recepten aquests fàrmacs, no diuen res als seus pacients d’alguns dels seus efectes indesitjables?

CV: Mira, ara és moda. A les dones que els diuen que tenen fibromiàlgia, se’ls donen dos sedants, dos antidepressius i un pegat de morfina. Entendràs que aquestes dones van totalment sedades per la vida. Els donen Tramadol, un fàrmac derivat de la morfina. La mateixa FDA (Food and Drug Administration) dels Estats Units et diu: «Advertim de l’augment de mortalitat entre les dones que utilitzen els opiacis com a tractament per al dolor». Cauen més, tenen més accidents de cotxe i domèstics, etc. I saps què? Que jo hi afegiria: «A Espanya s’usen especialment per a les dones a qui s’ha dit que tenen fibromiàlgia».

Segons el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties nord-americà, l’any 2014 van morir 47.055 persones als Estats Units per sobredosi d’opiacis, que inclou medicaments que poden adquirir-se amb recepta, i l’heroïna. Avui, als Estats Units, moren més persones per sobredosi que per accidents de trànsit. Hi ha el que anomenen una epidèmia d’heroïna. I no et pensis que, com sempre, els addictes i els que moren són o viuen en àrees marginals. No: són de classe mitjana i, majoritàriament, blancs! Què ha passat, et preguntaràs, oi? Et dono una altra dada: el 45% dels heroïnòmans també eren addictes als anomenats pain killers, analgèsics opioides legals per calmar, sobretot, dolors musculars.

L’any 2012, es van fer 259 milions de receptes d’aquests medicaments als Estats Units. Quan les autoritats es van adonar d’aquesta barbaritat, hi va haver més control i això va fer que els que ja n’eren addictes busquessin una alternativa. La van trobar molt a prop i amb descompte: l’heroïna que entra als Estats Units per Mèxic.

Creu-me, en aquests moments hi ha molta preocupació per aquest tema. Tant és així que fins i tot en parlen en els debats electorals que es fan per a les eleccions presidencials del novembre d’aquest any.

Dit això, continuem parlant de fibromiàlgia i dels pegats de morfina, si vols.

JB: Em semblen molt greus aquestes dades que acaba de divulgar i la situació que es viu als Estats Units. Si em permet, em crida l’atenció que quan parla de fibromiàlgia vostè diu: «Se’ls ha dit que tenen fibromiàlgia». Que no existeix la fibromiàlgia?

CV: Crec que amb el diagnòstic de la fibromiàlgia, que es defineix com dolor muscular generalitzat i dolor en els punts d’inserció musculotendinosa, i que encara no té una clara determinació biològica objectiva, s’han deixat d’investigar i diagnosticar moltes causes de dolor muscular (més de divuit que pateixen majoritàriament les dones) i que podrien tenir tractament. Ho he descrit al llibre Mujeres invisibles, en el capítol del dolor. La majoria de casos que han estat diagnosticats de fibromiàlgia, i se’ls ha dit que és incurable, amaguen carències de ferro, de tiroides, de vitamina D o disfuncions mitocondrials que, ben diagnosticades serien millorables.

JB: Vostè recepta psicofàrmacs?

CV: Alguna vegada, sí. Però poc i cada vegada menys. Des que sé més coses sobre els seus efectes indesitjables, menys. Per ajudar a dormir, hi ha la melatonina, que té molt pocs efectes secundaris en dosis adequades. Però no et pots quedar aquí. Has de saber per què aquella persona no pot dormir o li costa dormir. Una visita no pot ser: «No puc dormir». Apa, doncs, té melatonina. Que no, que les coses no es poden ni s’han de fer així. Tu no saps la quantitat de dones que estan soles o se senten soles. El més fàcil, i així ens les traiem de sobre, és dir-los que es prenguin aquest sedant. Vinga, una vida sedada més!

Saps que està més que demostrat que si aquestes dones van a centres cívics amb suport psicològic i fan activitats socials i comunitàries milloren? És a dir, les dones que s’impliquen en associacions de dones, on poden compartir els seus neguits, milloren sense necessitat d’antidepressius. Tot això ens hauria de fer més conscients de la necessitat que tenim tots plegats d’examinar molt més les causes dels malestars o de suposats malestars abans d’agafar el talonari de receptes.

No pot ser aquesta cultura de la pastilla, Jaume. No pot ser. Un fàrmac és una composició química que introduïm en el nostre cos. Això ho hem de saber. I hem de saber també que hi pot haver efectes indesitjables o secundaris. Què vol dir això? Que sóc antifàrmacs? No, home, no. El que vol dir és que abans de receptar un fàrmac n’he d’haver estudiat molt bé tots els efectes i informar-ne els meus pacients. I també explicar-los si hi ha opcions alternatives. Ara bé, ja ho saps, som de la cultura de la pastilla i de la cultura de la immediatesa. Tot, com més ràpid, millor que millor. I a més, si ets dona, encara pitjor.

Fixa’t, hi ha gent, més preparada i culta del que et puguis pensar, que, quan em senten parlar sobre la manera com la qualitat del medi ambient afecta directament la salut de les dones, em miren com dient: «Ja està, ja torna aquesta amb les seves històries de la ciència de la diferència!». Sí, sí, això molesta. «Ara que ho tenim tot, surten unes quantes dones i ens diuen que els productes de neteja provoquen no sé què!».

Mira, aquí, a Catalunya, hi ha gent molt seriosa que ha fet molts estudis sobre els compostos tòxics permanents, els anomenats CPT. Una autoritat en aquestes investigacions és el doctor Miquel Porta. Ell et podria explicar amb molt més detall el que jo et dic.

Al teu llibre, li has posat el títol d’(In)satisfets. M’agrada. El trobo encertat. Però deixa’m dir-te que jo, com a dona, li posaria Doblement (in)satisfeta. És una manera de dir «no em trobo bé».

Sempre dic que en la malaltia de la dona hi ha quatre causes, i que es barregen: biològiques, psicològiques, socials i mediambientals. Però, mira, un 85% dels psicofàrmacs que es recepten a Espanya es recepten a dones. Vaja.

Torno a insistir, Jaume, en el que he dit abans. El cos de les dones ha estat considerat culpable dels mals socials i personals en gairebé totes les cultures. Fenòmens fisiològics com la menstruació han estat un tabú per a molts pobles primitius. La salut física i mental de les dones no ha estat investigada per la medicina androcèntrica. La separació del cos i la ment, i el fet de donar prioritat al primer, ha considerat com a patològic qualsevol manifestació dels símptomes en el cos, i s’han medicalitzat fets naturals com la menstruació i la menopausa. El malestar de la dona, a causa de les seves condicions de vida i de treball, sotmesa a la doble o triple jornada, s’ha volgut atribuir a l’ansietat i a la depressió sense considerar els efectes que l’estrès físic i mental causen en el cos humà. La salut de les dones encara roman invisible per a la medicina, i el seu cos és objecte del màrqueting de la cosmètica i de la cirurgia estètica.

I si ho vols més esquemàtic i concret, aquí ho tens, tal com ho vaig publicar en un blog alternatiu, evidentment:

• Els dolors físics i els símptomes que presenta una dona s’infravaloren i se la tracta mentalment.
• S’invisibilitza la menstruació i es recepten amb alegria anticonceptius hormonals per a qualsevol molèstia i edat tapant el símptoma.
• S’intenta eliminar la menstruació sense avaluar les conseqüències que això pot tenir a llarg termini per al cos de la dona.
• Es mitifiquen els anticonceptius hormonals sense advertir dels efectes secundaris.
• Es medicalitza i s’intervé innecessàriament en parts normals.
• No s’estudien adequadament les noves malalties autoimmunes per exposicions ambientals que afecten més directament les dones.
• Es discriminen les dones en malalties coronàries.
• Només el 38% d’investigacions mèdiques inclouen les dones.
• Hi ha una patologització del cos femení.
• I molt més.

Jaume, per acabar, necessitem una medicina de gènere. Ja n’hi ha prou de tot això. I t’ho dic seriosament. I gràcies per incloure en el teu llibre la visió d’una dona.