Capítol trenta

La Catherine no era de mena sedentària, ni de costums massa industriosos; però per notables que haguessin estat tals defectes en el passat, la mare no podia deixar de percebre que ara s’havien incrementat en gran manera. Ara la noia no podia quedar-se quieta un instant, ni ocupar-se d’una mateixa feina durant deu minuts; es passava hores i hores caminant pel jardí i l’hort, com si sols el moviment fos voluntari en ella; i semblava que li resultava més fàcil donar un tomb per la casa que no pas quedar-se quieta un moment a la sala. I la pèrdua de l’humor constituïa una transformació més gran encara. En les seves caminades i els seus moments d’oci, podia ser una caricatura d’ella mateixa; però en el seu mutisme i la seva tristesa, era el revers del que havia estat abans.

Durant dos dies la senyora Morland va permetre que continués aquella situació sense fer-ne esment; però quan el repòs de la tercera nit no assolí de retornar-li l’alegria, ni millorar la seva disposició per les labors, la mare ja no va poder refrenar més un dolç retret.

—Estimada Catherine, em temo que t’estàs convertint en tota una dama. No sé quan estaran acabats els plastrons del pobre Richard, si no té ningú més que tu perquè els hi faci. Sempre tens el cap a Bath; però hi ha un moment per a cada cosa: un moment per a balls i jocs, i un moment per treballar. Fa molt de temps que només et dediques a divertir-te, i ara has de tractar de ser útil.

La Catherine va prendre la seva labor de seguida, tot dient, amb veu trista, que «no tenia el cap a Bath… sempre».

—Aleshores deus estar cavil·lant en el general Tilney, i això demostra la teva beneiteria, car el més probable és que no el tornis a veure mai més. No hauries de preocupar-te mai per foteses com aquestes. —I després d’un breu silenci—: Espero, filla meva, que no estiguis a disgust a casa teva perquè no és tan sumptuosa com Northanger. Això sí que seria una mala conseqüència del teu viatge. Onsevulla que t’estiguis, has de sentir-t’hi còmoda, però sobretot a casa teva, perquè és on hauràs de passar la major part del temps. A l’hora d’esmorzar, no m’agrada sentir-te parlar tant del pa francès que menjaves a Northanger.

—No el trobo a faltar gens, el pa. Tant me fa menjar una cosa com una altra.

—En un dels llibres que tenim a dalt hi ha un assaig molt intel·ligent sobre el tema: tracta de les noies que perden l’afecció a la llar arran de la relació amb persones molt encimbellades; em sembla que es diu The Mirror. Te’l buscaré un dia d’aquests, perquè estic segura que et farà un gran bé.

La Catherine no digué res més i, amb el desig de fer les coses bé, es va aplicar a la labor. Però, al cap d’uns minuts, sense adonar-se’n va tornar a caure en la llangor i l’apatia, movent-se a la cadira, per la irritació que li produïa el tedi, més que no movia l’agulla. La senyora Morland observava el progrés de la seva distracció; i en veure en l’expressió absent i d’insatisfacció de la filla una prova del descontentament al qual havia començat d’atribuir la seva manca d’alegria, cuità a abandonar l’estança en cerca del llibre en qüestió, ansiosa de combatre sense perdre temps una malaltia tan terrible. Va passar una bona estona abans de trobar el que buscava, i d’altres qüestions familiars la van entretenir, de manera que havia passat un quart d’hora quan va baixar l’escala amb el volum en què dipositava tantes esperances. El tragí a la biblioteca li va impedir de sentir cap altre soroll que el que ella mateixa feia, de manera que no va saber que feia uns minuts havia arribat un visitant fins que, en tornar a entrar a la sala, es trobà davant un jove que no havia vist mai abans. Amb el més gran respecte, ell es va aixecar de seguida, i la seva alterada filla l’hi va presentar com el «senyor Henry Tilney», el qual, amb la torbació digna d’una persona sensible, començà a disculpar-se per presentar-se sense avisar, tot reconeixent que després del que havia passat tenia poc dret a esperar una bona recepció a Fullerton, i va manifestar que la causa de la seva visita era la impaciència de saber si la senyoreta Morland havia arribat a casa sense inconvenients. De fet, no s’adreçava pas a un jutge mal disposat ni a un cor ressentit. Lluny de culpar-los, a ell i a la germana, per la descortesia del pare, la senyora Morland sempre els havia tingut simpatia, i ara, complaguda pel seu aspecte, el va rebre amb expressions de sincera benvolença; li agraí l’atenció que havia tingut envers la seva filla, li va assegurar que els amics de les seves filles sempre eren ben rebuts a casa seva, i li pregà que no fes cap més referència al passat.

Ell no es resistí a obeir aquell prec, car, per bé que el seu cor se sentia molt alleugerit per aquella inesperada benvinguda, de moment no podia dir res al respecte. Per consegüent, tornà en silenci al seu seient, on va romandre uns minuts contestant les observacions de la senyora Morland sobre el temps i els camins. Mentrestant la Catherine —l’ansiosa, agitada, feliç, febrosa Catherine— no deia res; però en el rubor de les seves galtes i la brillantor dels seus ulls, la mare endevinà que aquella amable visita assossegaria el seu cor durant un temps, i va deixar de banda, momentàniament, el primer volum de The Mirror.

Desitjosa de l’auxili del senyor Morland, tant per donar-li valor com per trobar temes de conversa per a l’hoste, la torbació del qual per culpa de la conducta del pare lamentava profundament, la senyora Morland havia enviat de seguida un dels seus fills a buscar-lo. El senyor Morland, però, no era a casa; i, en no tenir ningú que li fes costat, al cap d’un quart d’hora la senyora ja no sabia què dir. Després d’un silenci que durà un parell de minuts, en Henry, adreçant-se a la Catherine per primera vegada d’ençà de l’entrada de la mare, li va preguntar, amb sobtat interès, si el senyor i la senyora Allen eren a Fullerton ara, i en destriar, del garbuix de mots que ella va balbucejar en respondre, el sentit que una sola síl·laba hauria expressat, manifestà de seguida la seva intenció d’anar a presentar-los els seus respectes, i, amb les galtes enceses, li preguntà si tindria l’amabilitat de guiar-lo fins allà.

—Podeu veure la casa d’ells des de la finestra, senyor —li va informar la Sarah.

Ell va fer tan sols un gest d’assentiment, talment com la senyora Morland; car aquesta, pensant que aquell desig de visitar els seus dignes veïns podia ocultar la necessitat de donar una explicació sobre el capteniment del seu pare, que a ell li resultaria més plaent de comunicar solament a la Catherine, no va voler impedir que ella l’acompanyés. Començaren a caminar, i va resultar que la senyora Morland no estava del tot equivocada. Cert era que havia de donar una explicació de la conducta del seu pare; però la seva primera intenció era explicar el seu propi comportament, i abans d’arribar a casa dels Allen, ho havia fet tan bé, que la Catherine no creia que una explicació com aquella pogués repetir-se massa sovint. Estava segura del seu amor; i el cor que ell li sol·licitava, ja tots dos sabien que li pertanyia; car, per bé que ara en Henry se sentia sincerament atret per ella; per bé que ara comprenia i s’adelitava en totes les excel·lències del caràcter de la noia, i li encantava verament la seva companyia, haig de confessar que el seu amor s’originà en no res millor que la gratitud, o, en altres mots, que la certesa de l’afecte que la noia sentia per ell havia estat l’única causa per la qual havia començat a pensar seriosament en ella. És una circumstància nova per a una novel·la, i, ho reconec, terriblement humiliant per a la dignitat d’una heroïna; però si a la vida real fos una cosa tan estranya, almenys em quedaria el crèdit de posseir una imaginació desenfrenada.

Una breu visita a la senyora Allen, durant la qual en Henry va enraonar pels descosits, sense sentit ni il·lació, i la Catherine, encisada en la contemplació de la seva inexpressable felicitat, gairebé no va obrir els llavis, els preparà per als èxtasis d’un altre tête-à-tête; i abans d’acabar, la noia va poder jutjar fins a quin punt s’havia apartat en Henry de l’autoritat paterna en fer el que estava fent. Quan retornava de Woodston, dos dies abans, el pare impacient l’havia anat a esperar al camí i l’havia informat, en termes irats, que la senyoreta Morland havia partit, i li havia ordenat de no pensar més en ella.

Sota aquests auspicis ara ell acabava de demanar-li la mà. L’atemorida Catherine, enmig dels terrors de l’expectativa, mentre escoltava aquesta relació, no podia deixar d’alegrar-se de la cautela amb què en Henry l’havia salvada de la necessitat d’una rotunda negativa, comprometent la seva fe abans d’haver esmentat el tema; i quan ell procedí a donar-li els detalls, i explicà els motius del capteniment del seu pare, els seus sentiments no trigaren a assolir un plaer triomfant. El general no havia tingut res de què acusar-la, cap càrrec a fer-li, llevat d’haver estat l’involuntari i inconscient objecte d’una decepció que el seu orgull no podia perdonar, i que un orgull més mitigat s’hauria avergonyit de posseir. La Catherine només era culpable de ser menys rica del que ell havia suposat. Amb una idea errònia de les seves possessions presents i futures, l’havia afalagada a Bath, havia sol·licitat la seva companyia a Northanger i l’havia elegida com a filla política. En descobrir el seu error, li semblà que la millor cosa que podia fer, com a prova del seu ressentiment envers ella i el seu odi per la seva família, era expulsar-la de casa.

En John Thorpe havia estat qui primer el va induir a arribar a conclusions equivocades. El general, que un vespre va veure el seu fill al teatre prestant considerable atenció a la senyoreta Morland, havia preguntat accidentalment a en Thorpe si sabia alguna cosa més que el nom de la noia. En Thorpe, molt feliç d’estar conversant amb un home de la importància del general Tilney, s’havia mostrat alegrement i orgullosament comunicatiu; i com que en aquell moment estava no solament esperant el compromís d’en Morland amb la Isabella, sinó bastant decidit a casar-se amb la Catherine, la seva vanitat el va induir a descriure la família com a més rica encara del que la vanitat i l’avarícia li podien haver fet creure, car el seu propi deliri de grandesa sempre exigia que la gent amb qui es relacionava també fos important, i a mida que creixia la seva intimitat amb algú, també creixia la fortuna d’aquest algú. Per tant, la fortuna del seu amic Morland, des que el presentà a la Isabella, havia anat creixent gradualment i, davant el general, en va tenir prou amb multiplicar aquesta fortuna per dos, duplicar les possessions del pare, triplicar la seva fortuna privada, inventar una tia rica i esborrar la meitat dels germans, per aconseguir una imatge opulenta de tota la família. Respecte a la Catherine, però, que era l’objecte especial de la curiositat del general i de les especulacions d’en Thorpe, tenia alguna cosa més en reserva, i les deu o quinze mil lliures que li donaria el pare, sols representarien una bona addició a l’herència del senyor Allen. La intimitat de la noia amb aquell matrimoni li havia fet deduir, sense cap dubte, que rebria una bona herència, i d’aquí se seguia naturalment que en parlés com de la gairebé segura hereva de Fullerton. El general havia actuat basant-se en aquestes dades, car en cap moment no se li havia acudit de dubtar de la seva autoritat. L’interès d’en Thorpe en la família, arran de l’íntima relació de la seva germana amb un dels seus membres, i les seves pròpies perspectives amb un altre (circumstàncies sobre les quals fanfarronejà amb igual franquesa) semblaven proves suficients de la veritat; i a tot això s’hi sumaven fets tan incontrovertibles com que els Allen eren rics i sense fills, que la senyoreta Morland es trobava sota la seva tutela i que —això ho va poder jutjar ell mateix poc després— la tractaven amb afecte patern. No va trigar a prendre una resolució. Ja havia discernit una inclinació per la senyoreta Morland en el rostre del seu fill; i, agraït per la informació del senyor Thorpe, decidí quasi instantàniament no estalviar esforços per atiar el seu obert interès i fomentar les seves esperances. La Catherine no era menys ignorant de tot això, en aquell moment, que el mateix Henry. En Henry i l’Eleanor, que no s’explicaven les deferències del pare envers la Catherine, havien vist amb estupefacció la prestesa, la continuïtat i la generositat amb què l’atenia; i per bé que darrerament, a partir d’alguns indicis que havien acompanyat una ordre gairebé positiva al fill de fer tot allò que pogués per enamorar-la, en Henry s’havia convençut que el seu pare tenia raó en creure que es tractava d’un bon partit, no fou fins a la darrera explicació a Northanger que es van fer una petita idea dels falsos càlculs que havien impulsat el cavaller. Que eren falsos, el general ho va saber per la mateixa persona que l’havia induït a creure-se’ls, de boca d’en Thorpe mateix, a qui per casualitat havia tornat a trobar a la ciutat, sota la influència de sentiments completament oposats als anteriors, irritat pel refús de la Catherine, i més encara pel seu fracàs com a mitjancer en una reconciliació d’en Morland i la Isabella; convençut que s’havia separat per sempre, i renunciant a una amistat que ja no li podria servir de res, va cuidar a contradir tot allò que havia dit abans dels Morland; confessà que s’havia equivocat per complet respecte a la situació social i el caràcter d’aquella família; digué que havia estat el seu amic qui havia exagerat la riquesa del pare, mentre que les transaccions realitzades durant les últimes dues o tres setmanes demostraven que era tot el contrari; car després d’haver acceptat prestament la proposta de matrimoni entre ambdues famílies, l’agudesa del relator li havia fet confessar que ni tan sols no podria donar a la parella els mitjans per a mantenir-se. De fet, eren una família sumida en la pobresa; també el nombre de germans superava el compte; ningú no els respectava al veïnat, com havia tingut ocasió de comprovar darrerament; aspiraven a un estil de vida que la seva fortuna no els el permetia; buscaven de relacionar-se amb gent rica; era una família astuta, calculadora, intrigant.

L’aterrit general pronuncià el nom d’Allen amb expressió inquisitiva, i també en aquest cas en Thorpe confessà el seu error. Segons que tenia entès, els Allen coneixien ben bé aquella família, i en seria hereu un jove, que ell coneixia, no relacionat en absolut amb els Morland. El general no necessitava saber més. Enrabiat amb gairebé tothom, llevat d’ell mateix, va partir l’endemà cap a l’abadia, on ja hem vist la seva actuació.

Deixo lliurat a la sagacitat dels meus lectors determinar quant de tot això va poder comunicar en Henry a la Catherine aquesta vegada, quines coses podia haver sabut per boca del seu pare, en quins punts les seves pròpies conjectures podrien ajudar-lo i quina part restaria encara per esbrinar d’una carta d’en James. He reunit, per a la seva comoditat, allò que ells deuen dividir per a la meva.

La Catherine, de qualsevol manera, va saber prou coses per comprendre que en sospitar que el general Tilney havia estat capaç d’assassinar o de tenir tancada la seva muller, a penes s’havia equivocat quant al seu caràcter ni magnificat la seva crueltat.

En Henry, en haver de referir aquestes coses del seu pare, feia gairebé tanta pena com quan de primer s’havia excusat ell mateix. Es ruboritzava per la petitesa d’esperit que es veia obligat a denunciar. La conversa entre pare i fill, a Northanger, havia estat molt poc amistosa. La indignació d’en Henry en saber com havia estat tractada la Catherine, en comprendre les idees del seu pare i en rebre l’ordre d’obeir-lo, havia estat oberta i violenta. El general, acostumat en cada ocasió a dictar la llei al si de la seva família, a no trobar oposició com no fos espiritualment, no creia pas que hauria d’acarar-se amb una negativa del seu fill, tan ferma com podia tornar-la la sanció de la raó i el dictat de la consciència, i encara menys que li fos expressada verbalment. Però, en aquest cas, la seva ira, per bé que fou tremenda, no va pas intimidar en Henry, que es mantingué ferm mercès a la convicció de la justícia. Se sentia lligat tant pel seu honor com pel seu afecte amb la senyoreta Morland, i per tal com creia que el cor que li havien ordenat de guanyar ja era seu, cap indigna retractació d’un sentiment tàcit, cap pas decretat per una ira injustificada no podria somoure la seva fidelitat ni influir en les resolucions que havia pres.

Es negà resoludament a acompanyar el seu pare a Herefordshire, compromís pres en aquell moment per promoure l’expulsió de la Catherine, i amb la mateixa resolució declarà la intenció de demanar la mà de la noia. El general es va posar furibund, i es van separar terriblement enutjats. En Henry, pres d’una agitació que sols moltes hores de soledat assolirien de calmar, havia tornat gairebé immediatament a Woodston; i, a la tarda de l’endemà, havia emprès el seu viatge a Fullerton.