Capítol catorze

L’endemà al matí el temps era bo, i la Catherine gairebé esperava un altre atac dels seus amics. Amb el senyor Allen fent-li costat, no sentia cap temor, però de bon grat evitaria una confrontació, en què la victòria mateixa li resultaria dolorosa; per consegüent, s’alegrava de tot cor de no veure ni sentir a cap d’ells. Els Tilney passaren a buscar-la a l’hora assenyalada, i, en no sorgir cap nova dificultat, cap record sobtat, cap amenaça inesperada, cap intrusió impertinent que desbaratés els seus plans, la meva heroïna, de la manera més increïble, estigué en condicions de complir amb el seu compromís, malgrat haver-lo concertat amb l’heroi en persona. Decidiren d’anar caminant fins a Beechen Cliff, aquell noble turó, la verdor i el boscatge del qual el tornen tan bell de contemplar des de qualsevol part de Bath.

—No ho puc veure —digué la Catherine, mentre caminaven per la riba del riu— sense pensar en el sud de França.

—Aleshores heu estat a l’estranger? —exclamà en Henry, una mica sorprès.

—Oh, no! Em refereixo sols a les meves lectures. Sempre em recorda el país per on viatjaven l’Emily i el seu pare, a The Misteries of Udolpho. Però vós mai no deveu llegir novel·les, suposo.

—Per què no?

—Perquè no són prou elevades per a vós…, els cavallers llegeixen llibres millors.

—La persona, sigui un cavaller o una dama, que no trobi plaer en una bona novel·la, deu ser intolerablement estúpida. He llegit totes les obres de la Radcliffe, i la majoria d’elles amb gran plaer. Quant a The Misteries of Udolpho, un cop la vaig haver començada, ja no vaig poder deixar-la. Recordo que la vaig acabar en dos dies…, sempre amb els cabells de punta.

—Sí —digué la senyoreta Tilney—, i jo recordo que vas decidir de llegir-me-la en veu alta, i que, un moment que em van cridar per rebre un missatge, en comptes d’esperar-me, te’n vas endur el llibre a l’Hermitage Walk, i no vaig tenir més remei que esperar que l’acabessis.

—Gràcies, Eleanor: un honest testimoni. Ja veieu, senyoreta Morland, què injustes són les vostres sospites. Estava tan capmassat en la lectura, que ni tan sols vaig poder esperar cinc minuts que tornés la meva germana; vaig rompre la promesa que havia fet de llegir-la-hi en veu alta, i la vaig deixar amb l’ànim en suspens, en la part més interessant, i me’n vaig endur el llibre que, la veritat sigui dita, era d’ella. Em sento orgullós en rememorar-ho, i penso que ara millorarà l’opinió que us havíeu format de mi.

—Me n’alegro molt de saber-ho, i ara ja no sentiré mai més vergonya perquè m’agrada l’Udolpho. Però us asseguro que estava convençuda que els homes menyspreaven, sorprenentment, les novel·les.

—Jo diria que fóra sorprenent que les menyspreessin, car en llegeixen gairebé tantes com les dones. Jo mateix n’he llegides a centenars. No us penséssiu pas que em guanyeu a l’hora de conèixer Julias i Louisas. Si entrem en detalls i ens embranquem en una competència interminable de preguntes mútues sobre els llibres que hem llegit, us deixaré tan enrere com…, què podria dir?…, vull trobar un símil apropiat…, tan enrere com la vostra amiga Emily va deixar el pobre Valancourt, quan se’n va anar amb la seva tia a Itàlia.^[4] Penseu que us porto uns quants anys d’avantatge. Quan vós éreu una bona nena que aprenia a cosir a casa seva, jo començava a estudiar a Oxford!

—Em temo que no era pas tan bona. Però ara digueu-me: no trobeu que l’Udolpho és el llibre més bonic del món?

—El més bonic… Suposo que voleu dir el més atractiu. Això depèn de l’enquadernació.

—Henry —li digué la senyoreta Tilney—, ets molt impertinent. Senyoreta Morland, us tracta talment com ho fa amb la seva germana. Sempre em remarca les faltes, quan cometo alguna incorrecció de llenguatge, i ara es pren la mateixa llibertat amb vós. El mot «bonic» que heu emprat, al senyor no li ha fet el pes; de manera que més valdrà que el canvieu de seguida per un altre o ens aclapararà amb citacions de Johnson & Blair la resta del viatge.

—Estic segura —exclamà la Catherine— que no he volgut dir res incorrecte; però és un llibre bonic, per què no hauria de qualificar-lo així?

—Ben cert —va dir en Henry—, i aquest és un dia molt bonic, i estem fent una bona passejada, i vosaltres sou dues damisel·les molt boniques. Oh, en realitat, el món és molt bonic! Un mot que serveix per a tot. Potser originalment s’aplicava tan sols per expressar pulcritud, estil, delicadesa o refinament; la gent duia roba bonica, tenia sentiments bonics o comprava coses boniques. Però ara totes i cadascuna de les coses de l’univers han quedat compreses en aquest mot.

—Quan, de fet —exclamà la seva germana—, solament se t’hauria d’aplicar a tu, sense ampliar-ne el sentit en absolut. Tu ets més bonic que savi. Anem, senyoreta Morland, deixem-lo meditar sobre les nostres incorreccions de llenguatge, mentre nosaltres elogiem l’Udolpho amb els termes que més agradin. És una obra summament interessant. Sou afeccionada en aquesta mena de lectura?

—Per dir la veritat, gairebé no me n’agrada cap més.

—De veres?

—És a dir, puc llegir poesia i obres de teatre, i aquesta mena de coses, i no em desagraden els llibres de viatges. Però la història, la història real i solemne, no m’interessa. I a vós?

—Sí, sóc afeccionada a la història.

—A mi també m’agradaria de ser-ho. La llegeixo una mica com un deure, però no em diu res que no m’irriti o m’avorreixi. Les querelles entre papes i reis, amb guerres o pestes, a cada pàgina; tots aquells homes insuportables, i gairebé cap dona… És molt cansador, i amb tot em demano per què ha de ser tan avorrida, si una bona part ha de ser invenció. Els parlaments que posen en boca dels herois, els seus pensaments i els seus projectes, gairebé tot deu ser invenció, i és la invenció el que més m’encanta en d’altres llibres.

—Vós penseu —digué la senyoreta Tilney— que la fantasia dels historiadors no pren una gran volada. Fan desplegament de la imaginació sense despertar interès. A mi m’agrada la història…, i m’acontento amb acceptar allò que és fals amb allò que és vertader. En els fets principals les deus rauen en les històries i cròniques antigues, textos que són tan dignes de crèdit, crec jo, com qualsevol altra cosa que estigui fora de l’abast de la nostra pròpia observació; i quant als petits embelliments a què us referiu, s’han de prendre com a tals, i a mi em plauen. Si un discurs està ben redactat, el llegeixo amb plaer, sigui quin sigui qui l’hagi escrit, i probablement amb més plaer si és obra d’en Hume o d’en Robertson, que si es tracta dels mots autèntics de Caractacus, Agricola o Alfred el Gran.

—Així que us agrada la història! Igual que al senyor Allen i al meu pare, i tinc dos germans que no la veuen amb mals ulls. És notable que hi hagi tan afeccionats, dins el meu cercle tan reduït de coneguts! D’ara endavant, no compadiré mai més els autors de llibres d’història. Si a la gent li agrada de llegir-los, ho trobo molt bé, però fins ara sempre havia considerat que era un destí molt trist, això de prendre’s l’enorme tasca d’omplir uns volums tan gruixuts que, segons creia, ningú no llegiria mai per pròpia voluntat, i que sols servirien per turmentar les criatures; i per bé que sé que és una cosa útil i necessària, sempre m’ha meravellat el valor de les persones que es dediquen a escriure aquestes coses.

—Que les criatures han de ser turmentades —va dir en Henry— és una cosa que ningú que estigui familiaritzat amb la naturalesa humana en una societat civilitzada no podria negar; però en descàrrec dels nostres més distingits historiadors, haig de remarcar que bé es podrien ofendre davant la suposició que no tenen un propòsit més elevat, i que, pel seu mètode i estil, estan perfectament qualificats per a turmentar lectors d’edat més avançada i més assenyats. Empro el verb «turmentar», tal com feu vós, en comptes d’«instruir», per tal com suposo que ara poden ser admesos com a sinònims.

—Pensareu que sóc una beneita per qualificar de turment la instrucció, però si estiguéssiu tan acostumat com jo a sentir els pobres minyonets aprenent les primeres lletres, i després aprenent a lletrejar; si haguéssiu vist com queden estupiditzats al cap de tot un matí estudiant, i com queda de cansada la meva pobra mare, com jo ho he vist gairebé cada dia de la meva vida a casa, estaríeu d’acord amb mi que a vegades turmentar i instruir es poden usar com a sinònims.

—És molt probable. Però no podem culpar els historiadors de la dificultat d’aprendre a llegir; i fins i tot vós mateixa, que no sembleu ser molt amiga d’una disciplina molt severa i intensa, potser voldreu reconèixer que paga la pena de turmentar-se durant dos o tres anys, per poder llegir durant la resta de la vida. Penseu que si no s’ensenyés a ningú, la Radcliffe hauria escrit les seves obres en va…, o potser no hauria arribat a escriure-les mai.

La Catherine assentí amb el cap, i un càlid panegíric de la nostra heroïna sobre els mèrits d’aquesta escriptora va cloure el tema. Els Tilney de seguida s’embrancaren en un altre tema sobre el qual ella no tenia res per dir. Observaven el paisatge amb ulls de persones acostumades a dibuixar, i comentaven la possibilitat de transformar-lo en quadres, amb tota la intensitat d’un gust cultivat. En aquell terreny la Catherine es trobava completament perduda, no sabia res de dibuix ni tenia el gust educat en aquell art; i se’ls escoltava amb una atenció que li reportava poc profit, car enraonaven amb frases que no li deien res. La poca cosa que en va treure en clar, però, semblava contradir les escasses nocions que tenia sobre el tema. Aparentment una bona vista ja no havia de ser presa des del capdamunt d’un turó elevat, i un cel clar i ben blau ja no era la prova d’un dia esplèndid. Se sentia avergonyida de la seva ignorància. Vergonya sense fonament. Quan la gent vol agradar, la ignorància és una virtut. Una ment ben informada sol estar mancada de la capacitat d’atiar la vanitat aliena, cosa que una persona assenyada sempre mirarà d’evitar. I sobretot la dona: si té la dissort de saber alguna cosa, farà bé d’ocultar-ho tant com li sigui possible.

Els avantatges de la beneiteria natural en una noia bonica ja han estat exposats per la ploma autoritzada d’una escriptora germana, i al seu tractament del tema sols hi afegiré, per fer justícia als homes, que si bé la part més gran i més frívola del sexe fort troba que la imbecil·litat de les dones realça els seus encants personals, n’existeix una porció massa enraonada i massa ben informada al seu torn per desitjar de trobar en la dona alguna cosa més que no pas ignorància. La Catherine, però, no coneixia els seus propis avantatges: no sabia que una noia de bon veure, amb un cor càlid i una ment molt ignorant, mai no deixa de resultar atractiva als ulls d’un jove intel·ligent, a no ser que les circumstàncies siguin particularment adverses. En el present cas, la Catherine confessà i va lamentar la seva manca de coneixements; manifestà que donaria qualsevol cosa per saber dibuixar. I ell li va donar de seguida una conferència sobre l’art de la pintura, i les seves instruccions foren tan clares, que la Catherine de seguida va començar a descobrir la bellesa de tot allò que ell admirava, i la seva atenció era tan àvida, que en Henry es va convèncer que posseïa una gran dosi de gust natural. Li parlà de primers termes, de distàncies i de segons termes, de punts de vista i de perspectives, de llums i d’ombres; i la Catherine era una alumna tan prometedora que, quan arribaren al cim de Beechen Cliff, desestimà voluntàriament tota la ciutat de Bath, com indigna de formar part d’un paisatge. Encantat amb els seus progressos, i temerós d’aclaparar-la amb un excés de saviesa, en Henry deixà que el tema s’esllanguís, i quan assenyalà un roure agostat en un pujol rocós, que ell havia albirat prop del cimal, de seguida passaren a parlar de roures en general, i després de boscos, de les tanques, de les terres ermes, de les terres de la corona i del govern, i així fou com arribaren a la política, i de la política caigueren fàcilment en el silenci. El mutisme general que seguí a la breu disquisició d’en Henry sobre l’estat de la nació fou interromput per la Catherine, que, amb un to més aviat solemne, deixà caure aquests mots:

—He sentit a dir que una cosa esborronadora apareixerà ben aviat a Londres.

La senyoreta Tilney, a la qual anaven adreçades en especial aquestes paraules, es quedà esbalaïda i va preguntar de seguida:

—De veres? Una cosa de quina mena?

—Això no ho sé pas, ni tampoc qui n’és l’autor. Sols diuen que serà molt més horrible que res del que hem conegut fins ara.

—Valga’m Déu! On ho heu sentit això?

—Una amiga meva en va tenir notícia ahir, per una carta que va rebre de Londres. Segons que sembla, serà extraordinàriament horrorós. Caldrà esperar assassinats i tot això.

—En parleu amb una tranquil·litat sorprenent! Però confio que la notícia que ha rebut la vostra amiga serà exagerada, i, d’altra banda, si el pla és conegut per endavant, el govern sens dubte prendrà les mesures que calgui per evitar que sigui dut a terme.

—El govern —digué en Henry, fent un esforç per no somriure— ni desitja ni gosa d’interferir en aquests assumptes. Cal que n’hi hagi, d’assassinats, i al govern no li importa que siguin pocs o molts.

Les noies el miraren de fit a fit. Ell rigué i va afegir:

—A veure: què haig de fer, aclarir el malentès o bé deixar que busqueu l’explicació com pugueu? No…, seré noble. Demostraré que sóc un home, no pas menys per la generositat de la meva ànima, que per la claredat dels meus pensaments. Em disgusten les persones del meu sexe que desdenyen de vegades baixar una mica per posar-se al nivell de les dones. Potser el talent femení no és sòlid ni agut, ni vigorós ni penetrant. Qui sap si no els manca capacitat d’observació, discerniment, seny, ardor, geni i enginy.

—Senyoreta Morland, no en feu cas, del que diu; però tingueu la bondat de dir-me tot el que sabeu sobre aquesta horrible revolta.

—Revolta! Quina revolta?

—Estimada Eleanor, la revolta només té lloc al teu cervell. La confusió és formidable. La senyoreta Morland no ha estat parlant de res més horrible que una nova publicació que està a punt de sortit, en tres volums en dotzè, amb dues-centes setanta-sis pàgines cadascun, i un frontispici, en el primer, on s’hi podran veure dues tombes i una llanterna. Ho comprens ara? I a vós, senyoreta Morland, us diré que la ximpleta de la meva germana ha interpretat malament totes les vostres claríssimes expressions. Heu parlat d’horrors que són esperats a Londres, i ella, en comptes de comprendre de seguida, com ho faria qualsevol criatura racional, que al·ludíeu tan sols a una biblioteca circulant, s’ha imaginat una escena amb una multitud furiosa de tres mil homes que es concentraria a St. George’s Fields; que seria atacat el Banc, assetjada la Torre, inundats de sang els carrers de Londres, i que farien venir de Northampton un destacament de la Dotzena Brigada Lleugera de Dragons (l’esperança de la nació), per dominar els insurgents, i el gallard capità Frederick Tilney, al moment de carregar al cap de la seva tropa, seria tirat del cavall a terra per un cop de maó llençat des d’una finestra. Perdoneu-li la beneiteria. Les pors de la germana s’han sumat a les febleses de la dona; però en general no és tan ximpleta.

La Catherine havia adoptat un posat greu.

—I ara, Henry —digué la senyoreta Tilney—, que has aconseguit que ens entenguéssim, hauries de mirar que la senyoreta Morland t’entengués a tu, a no ser que vulguis que pensi que ets intolerablement grosser amb la teva germana, i que l’opinió que tens de la dona en general és la d’una bèstia bruta. La senyoreta Morland no està habituada a les teves extravagàncies.

—A mi m’encantaria que arribés a conèixer-les més bé.

—No en dubto; però això no explica les coses que has dit ara.

—Què haig de fer?

—Ja ho saps el que hauries de fer. Demostrar-li obertament quin és el teu vertader caràcter. Digues-li que tens en molta estima l’intel·lecte de les dones.

—Senyoreta Morland, tinc en molta estima la intel·ligència de totes les dones del món, sobretot la d’aquelles (quisvulla que siguin) amb les quals s’escaigui de compartir una estona.

—Això no és prou. Sigues més seriós.

—Senyoreta Morland, ningú no pot tenir un concepte de la intel·ligència de les dones més elevat que jo. En la meva opinió, la natura els n’ha donat tanta, que mai no tenen necessitat d’utilitzar-ne més de la meitat.

—Avui no en traurem res que sigui més seriós que això, senyoreta Morland. No està d’humor per enraonar seriosament. Però us asseguro que seria fer-li un tort creure que de veres pot opinar injustament de qualsevol dona o que és capaç de tractar-me amb poca amabilitat.

A la Catherine no li costava gens de creure que en Henry Tilney mai no podia obrar si no era rectament. Les seves maneres de vegades podien sorprendre, però la intenció sempre era bona; i allò que ella no comprenia, no deixava d’admirar-ho tant com allò que podia comprendre. La passejada fou d’allò més plaent, i per bé que va acabar massa aviat, la conclusió també va ser plaent; els seus amics l’acompanyaren a casa, i la senyoreta Tilney, abans d’acomiadar-se, adreçant-se amb tot respecte a la senyora Allen i a la Catherine, manifestà que volia tenir l’honor de compartir la companyia de la seva amiga a l’hora de dinar l’endemà passat. La senyora Allen no va posar cap dificultat; i per part de la Catherine, l’única dificultat va ser dissimular l’excés de plaer.

El matí havia transcorregut d’una manera tan encantadora, que li havia fet oblidar afectes i amistats, car en cap moment no li havia vingut al cap el record de la Isabella ni d’en James. Quan els Tilney se’n van haver anat, va tornar a mostrar-se sociable, però durant una estona la seva sociabilitat va tenir poc efecte; la senyora Allen no posseïa cap informació que pogués calmar la seva ansietat, car no n’havia sabut res de cap d’ells. Tanmateix, cap a migdia, la Catherine s’adonà que havia de menester una iarda de cinta i que havia d’anar a comprar-la sense un instant de dilació; sortí i a Bond Street destrià la segona senyoreta Thorpe, que s’encaminava cap als edificis Edgar entre dues de les noies més dolces del món, que havien estat les seves estimades amigues tot el matí. Per ella va saber que s’havia realitzat l’excursió a Clifton.

—Han sortit a les vuit del matí —digué la senyoreta Anne—, i us asseguro que no els envejo. Penso que vós i jo hem tingut sort de no anar-hi. Deu ser la cosa més avorrida del món, perquè no hi ha ni una ànima a Clifton en aquesta època de l’any. La Belle hi ha anat amb el vostre germà, i en John ha dut la Maria.

La Catherine manifestà el plaer que sentia en realitat en conèixer aquesta part de l’arranjament.

—Oh, sí! —féu l’altra—. La Maria hi ha anat. Es moria de ganes d’anar-hi. Pensava que seria divertit. No puc pas dir que li admiri el gust; per la meva banda, vaig decidir de no anar-hi d’un bon principi, malgrat que m’ho van demanar amb insistència.

La Catherine, que posava una mica en dubte aquestes manifestacions, no va poder evitar de respondre:

—Tant de bo hi haguéssiu pogut anar també. És una llàstima que no hi anéssiu totes.

—Gràcies, però a mi m’és del tot indiferent. En realitat, no hi hauria anat per res del món. És el que estava dient a l’Emily i a la Sophia quan ens heu trobat.

La Catherine encara no n’estava convençuda; però contenta que l’Anne tingués l’amistat d’una Emily i d’una Sophia per consolar-se, li digué adéu-siau sense massa recança, i va tornar a casa, complaguda que l’excursió no s’hagués suspès per la seva negativa d’acompanyar-los, i desitjant de tot cor que resultes prou satisfactòria perquè ni en James ni la Isabella no li guardessin rancor.