Capítol sis

El següent diàleg, que les dues amigues van mantenir a l’Establiment Termal un matí, al cap de vuit o nou dies d’haver-se conegut, és presentat com a exemple de la calidesa de l’afecte que es tenien, i de la delicadesa, la discreció, l’originalitat de pensament i el gust literari que caracteritzaven aquella assenyalada amistat.

S’havien citat, i per tal com la Isabella arribà gairebé cinc minuts abans que la seva amiga, la primera frase que li va adreçar naturalment fou:

—Estimadíssima criatura, com és que arribes tan tard? Fa un segle que t’espero.

—De veres? Em sap molt de greu, però estava segura que arribava a l’hora. Tot just és la una. Espero que no faci molta estona que ets aquí.

—Oh! Fa deu segles almenys. Estic segura que deu fer ben bé mitja hora. Però ara, anem a seure a l’altre cap del saló, i procurarem de passar-ho bé. Tinc un centenar de coses per contar-te. En primer lloc, tenia tanta por que es posés a ploure aquest matí, quan estava a punt de sortir… El cel estava cobert, i jo em moria d’angoixa! Saps una cosa? He vist el capell més bonic que et puguis imaginar, a l’aparador d’una botiga de Milsom Street, fa un moment: és molt semblant al teu, però amb cintes ataronjades en comptes de verdes; m’agradaria molt tenir-ne un així. Però digues, Catherine, què has fet aquest matí? Has continuat llegint l’Udolpho?^[1]

—Sí, he estat llegint des que m’he despertat, i he arribat a l’escena del vel negre.

—Ja hi has arribat? Fantàstic! Oh, per res del món no et diria el que hi ha darrere el vel negre! No et mores de ganes de saber-ho?

—És clar que sí! Què pot ser? Però no m’ho diguis… No consentiria pas que m’ho diguessis. Ja sé que ha de ser un esquelet. Estic segura que és l’esquelet de la Laurentina. Oh, m’encanta aquest llibre! M’agradaria passar-me tota la vida llegint-lo. T’asseguro que si no m’hagués hagut de trobar amb tu, per res del món no n’hauria interromput la lectura.

—Criatura! No saps com t’ho agraeixo! I quan hagis acabat l’Udolpho, llegirem plegades The Italian, i ja he preparat una llista de deu o dotze títols més de la mateixa mena per a tu.

—Ho dius de debò? Què contenta estic! Quins són?

—Et llegiré directament els títols; aquí els tinc, a la meva llibreta. Castle of Wolfenbach, Clermont, Mysterious Warnings, Necromancer of the Black Forest, Midnight Bell, Orphan of the Rhine i Horrid Mysteries. Amb aquestes en tindràs per una bona temporada.

—Ja ho crec. Però totes són d’horror, estàs ben segura que són totes d’horror?

—Sí, completament segura, perquè una bona amiga meva, la senyoreta Andrews, una noia encantadora, una de les criatures més dolces del món, les ha llegides totes. M’agradaria que la coneguessis, la senyoreta Andrews, t’encantaria. S’està fent amb punt de mitja la capa més bonica que et puguis imaginar. Jo la trobo bella com un àngel, i m’irrita que els homes no l’admirin. Sempre els renyo de mala manera, per això.

—Els renyes! Els renyes perquè no l’admiren?

—Sí. No hi ha res que no fos capaç de fer per una amiga vertadera. No sóc de les que estimen a mitges, no és el meu temperament. Els meus afectes són sempre excessivament intensos. En una de les reunions d’aquest hivern, vaig dir al capità Hunt que, ni que passés tota la nit importunant-me, no ballaria ni una sola peça amb ell, si no reconeixia que la senyoreta Andrews era bella com un àngel. Els homes ens creuen incapaces d’una autèntica amistat, saps?, i jo estic decidida a demostrar-los que estan equivocats. Ara, per exemple, si sentia que algú parlava de tu a la lleugera, m’arboraria de seguida; això, però, no és gens probable, perquè tu ets precisament la mena de noia que prefereixen els homes.

—Oh, i ara! —exclamà la Catherine, ruboritzant-se—. Com pots dir una cosa així?

—Et conec molt bé; posseeixes una gran vivacitat, i això és exactament el que li manca a la senyoreta Andrews, perquè t’haig de confessar que és extraordinàriament insípida. Ah, m’oblidava de dir-te que ahir, ni bé ens vam acomiadar, vaig veure un jove que et mirava d’una manera… Estic segura que està enamorat de tu. —La Catherine envermellí i va tornar a protestar. La Isabella rigué—. És la pura veritat, t’ho juro. Però ara m’adono del que passa: tu ets indiferent a l’admiració de tots, tret d’un cavaller, que no esmentarem pel nom. No, no te’n faig retret (parlant més seriosament), comprenc els teus sentiments. Quan el cor posa verament afecte, sé prou bé que les atencions de qualsevol altre no el complauen en absolut. Tot sembla tan dessabeït, tan sense interès, si no es relaciona amb l’ésser estimat! Comprenc perfectament els teus sentiments.

—Però no hauries de dir-me que penso massa en el senyor Tilney, car potser no el tornaré a veure mai més.

—Que no el tornaràs a veure! Estimada criatura, no ho diguis això. Estic segura que et sentiries molt desgraciada si ho creies així.

—No; t’asseguro que no. No vull pas dir que no m’hagi plagut molt de conèixer-lo; però mentre tingui l’Udolpho per llegir, sé que res no em podrà fer sentir desgraciada. Oh, aquell vel negre tan terrible! Isabella estimada, sé que rere el vel hi ha l’esquelet de la Laurentina.

—Em sembla mentida que no l’haguessis llegit abans, l’Udolpho; però suposo que la teva mare no vol que llegeixis novel·les.

—No, no és això. Ella mateixa sol llegir Sir Charles Grandison; però on nosaltres vivim no arriben els llibres nous.

—Sir Charles Grandison! És un llibre terriblement avorrit, oi? Recordo que la senyoreta Andrews no va poder passar del primer volum.

—No es pot comparar amb l’Udolpho en absolut; però, amb tot, és bastant entretingut.

—Entretingut! Em deixes parada; em pensava que no es podia llegir. Però digues, estimada Catherine, ja has decidit quin capell et posaràs aquesta nit? M’he fet el propòsit de vestir-me exactament com tu. De vegades els homes es fixen en això, saps?

—Però no té cap importància, si s’hi fixen —digué la Catherine amb tota innocència.

—Importància! Valga’m Déu! Per a mi és una regla indestructible no fer mai cas del que diuen. De vegades solen ser terriblement impertinents si no els tractes amb fermesa i els mantens a distància.

—Ah, sí? Bé, mai no ho havia observat. Amb mi sempre es comporten bé.

—Oh, és que es donen uns aires! Són les criatures més pretensioses del món, i es consideren d’allò més importants. Per cert, i malgrat que ho he pensat un centenar de vegades, sempre m’oblido de preguntar-te quin és el color de cabell que prefereixes en un home. T’agraden morens o rossos?

—En realitat, no ho sé. Mai no m’he aturat a pensar-ho. Crec que una cosa intermèdia. Castany…, no pas ros, i tampoc massa fosc.

—Molt bé, Catherine. Així és exactament ell. No he oblidat la descripció que em vas fer del senyor Tilney: «Pell bruna, ulls negres i cabell tirant a fosc». Doncs bé, el meu gust és diferent. Prefereixo els ulls clars, i quant a la pell, saps?, la que més m’agrada és la citrina. No em traeixis pas, revelant aquest secret a algun dels teus amics.

—Trair-te! Què vols dir?

—Res, no en facis cas. Crec que ja he parlat massa. Canviem de tema.

La Catherine, bé que una mica sorpresa, obeí; i al cap d’un instant de silenci, estava a punt de tornar a la qüestió que en aquell moment li interessava més que res del món: l’esquelet de la Laurentina, quan la seva amiga li ho va impedir, bo i dient-li:

—Per l’amor de Déu! Anem-nos-en d’aquest cap de sala. Saps, hi ha dos xicots odiosos que no em treuen els ulls de sobre des de fa mitja hora. Realment em treuen de polleguera. Anem i mirarem qui ha arribat darrerament. No crec que ens segueixin fins allà.

Van anar a consultar el registre, i mentre la Isabella examinava els noms, la Catherine vigilava els passos d’aquells joves alarmants.

—No vénen cap aquí, oi? Espero que no siguin tan impertinents com per seguir-nos. Si s’apropen, avisa’m, si et plau. Jo no vull mirar.

Al cap d’uns moments, la Catherine, amb innocent plaer, li assegurà que no tenia per què alterar-se, car els cavallers en qüestió acabaven d’abandonar l’Establiment Termal.

—I cap a on han anat? —digué la Isabella, girant-se prestament—. Un d’ells era molt ben plantat.

—Han anat cap a l’església.

—Bé, m’alegro enormement d’haver-me’ls tret de sobre! I ara, què et sembla si anem als edificis Edgar i donem una ullada al meu capell nou? Vas dir que el volies veure.

La Catherine accedí de seguida.

—Però —digué—, potser ens toparem aquells dos xicots.

—Oh, tant se val! Si ens afanyem, els deixarem enrere, i em moro de ganes de mostrar-te el meu capell nou.

—Però si esperem uns minuts més, no correrem el risc de trobar-los.

—No els tindré pas aquesta consideració, t’ho asseguro. No penso pas tractar els homes amb tant de respecte. Així es com se’ls avicia.

La Catherine no tenia res a dir en aquest raonament, i en conseqüència, per tal d’afirmar la independència de la senyoreta Thorpe i la seva resolució d’humiliar l’altre sexe, es posaren en marxa immediatament, caminant tan de pressa com podien, a l’encalç dels dos xicots.