Capítol disset

Els Allen havien encetat ja la sisena setmana d’estada a Bath, i durant una quants dies discutiren si seria l’última, discussions que la Catherine escoltava amb el cor palpitant. Veure arribar a la fi tan aviat la seva amistat amb els Tilney era un fet funest que res no podia contrapesar. Tota la seva felicitat semblava en perill, mentre el cas restava en suspens, i tot va semblar segur quan fou decidit de renovar el contracte de lloguer durant una altra quinzena. Què li proporcionaria aquesta quinzena, a més del plaer de veure de tant en tant en Henry Tilney, era una cosa en què la Catherine gairebé no hi pensava. En realitat, una o dues vegades, després que el compromís d’en James li demostrà allò que es podria fer, havia arribat fins a deixar-se dur per un secret «potser», però en general la felicitat d’estar-se amb ell li feia perdre el món de vista: el present ara quedava comprès en tres setmanes i, per tal com la seva felicitat restava assegurada durant aquest període, la resta de la seva vida li semblava tan distant que amb prou feines si excitava el seu interès. Durant el mateix matí en què quedà arranjat aquest assumpte, visità la senyoreta Tilney, i va deixar brollar els seus sentiments d’alegria. El dia, però, estava destinat a ser una jornada de prova. Ni bé va acabar d’expressar la seva alegria per la decisió del senyor Allen, que ja la senyoreta Tilney li explicava que el seu pare havia decidit d’abandonar Bath a finals de l’altra setmana. Aquí tot s’esfondrà! Tota la calma i la felicitat del matí anaven a desembocar en aquest terrible desengany. La cara de la Catherine es va trasmudar, i amb una veu que denotava una franca consternació repetí les darreres paraules de la senyoreta Tilney:

—A finals de la setmana entrant!

—Sí, sempre resulta difícil de convèncer el pare que accepti la cura d’aigües. Esperava trobar aquí uns amics, que no han vingut, i com que ara es troba força bé, té pressa per tornar a casa.

—Em sap molt de greu —féu la Catherine—, si ho hagués sabut abans…

—Potser —digué la senyoreta Tilney una mica engavanyada— tindríeu la bondat…, em sentiria molt feliç si…

L’arribada del pare va interrompre aquells mots de cortesia, que la Catherine esperava fossin una invitació a cartejar-se. Després d’adreçar-se-li amb la seva habitual cordialitat, es tombà cap a la seva filla i li digué:

—Bé, Eleanor, puc felicitar-te per haver reeixit en la proposició a la teva preciosa amiga?

—Començava a preguntar-li-ho quan heu arribat, pare.

—Bé, endavant, doncs. Sé que ho desitges de cor. La meva filla, senyoreta Morland —continuà, sense deixar parlar a la seva filla—, ha estat congriant un desig. Abandonem Bath, com potser ella ja us ho haurà dit, dissabte vinent al vespre. Una carta del meu majordom em diu que és necessària la meva presència a casa; i per tal com no he tingut el gust de trobar aquí el marquès de Longtown ni el general Courteney, dos dels meus amics més antics, no hi ha res que em retingui més temps a Bath. I si la nostra egoista proposició assoleix de convèncer-vos, ens n’anirem sense gens de recança. En un mot: quina possibilitat hi ha que us deixeu convèncer d’abandonar aquest escenari de l’exultació pública i feu feliç la vostra amiga Eleanor, acompanyant-la a Gloucestershire? Gairebé m’avergonyeixo de fer-vos aquesta petició, per bé la meva presumpció sens dubte la trobaria excessiva qualsevol altra persona de Bath però no pas vós. Una modèstia com la vostra…, però no: no us torbaré pas l’ànim amb un elogi obert. Si accepteu de fer-nos l’honor d’una visita, ens fareu més feliços del que podem expressar. Cert és que no podem oferir-vos cap de les diversions d’un lloc com aquest: no us podem temptar ni amb entreteniments ni amb esplendors, car la nostra manera de viure, com veieu, és simple i sense pretensions; però podeu estar segura que no escatimarem esforços per fer que l’Abadia de Northanger no us resulti del tot desagradable.

L’Abadia de Northanger! Aquells eren mots estremidors, que elevaren els sentits de la Catherine fins al punt més alt de l’èxtasi. El seu cor agraït i feliç amb prou feines si podia expressar-se en un llenguatge enraonadament serè. Rebre una invitació tan afalagadora! Que la seva companyia fos sol·licitada amb tanta de vehemència! La invitació contenia tot allò que era honorable i respectuós, tot el gaudi present i tota l’esperança futura; i la Catherine acceptà immediatament, suposant que el papa i la mama donarien la seva aprovació.

—Escriuré a casa avui mateix —digué—, i si ells no s’hi oposen, com n’estic gairebé segura…

El general Tilney, no pas menys ansiós que ella, ja havia anat a veure els seus excel·lents amics a Pulteney Street, els quals no posaren cap objecció als seus desigs.

—Per tal com ells consenten a separar-se de vós —digué—, podem esperar l’aprovació de tothom.

La senyoreta Tilney, més reposada que el seu pare, afegí algunes frases corteses, i en uns quants minuts la qüestió quedà resolta, tenint en compte la distància que els separava de Fullerton.

Les circumstàncies del matí havien menat els sentiments de la Catherine a través de totes les varietats de l’ansietat, de la seguretat i de la desil·lusió; però ara havien trobat un refugi segur en una felicitat absoluta, i amb l’ànima esclatant d’alegria, amb en Henry al cor i l’Abadia de Northanger als llavis, se n’anà corrent a casa a escriure la carta. El senyor i la senyora Morland, confiant en la discreció dels amics als quals havien confiat la seva filla, no dubtaren gens de la correcció d’una amistat que s’havia generat sota aquells ulls vigilants, i en conseqüència enviaren a correu seguit el seu consentiment a la visita de la seva filla a Gloucestershire. Per bé que la Catherine ja havia esperat una resposta favorable, en rebre-la es va acabar de convèncer que era la criatura més afortunada del món, afalagada pels amics i la sort, les circumstàncies i les oportunitats. Tot semblava associar-se a favor seu. Per l’amabilitat dels seus primers amics, els Allen, havia estat introduïda a un escenari on tota mena de plaers havien acudit al seu encontre. Cadascun dels seus sentiments plaents, de les seves preferències, s’havien repetit més d’una vegada. Onsevulga que posava el seu afecte, assolia de provocar reciprocitat. L’afecte de la Isabella estava assegurat, car serien cunyades. Els Tilney, davant els quals, sobretot, desitjava de presentar una imatge favorable, havien superat totes les seves expectatives amb una invitació que assegurava l’apregonament de la seva intimitat amb ells. Seria hoste escollit de la família, viuria durant unes setmanes sota el mateix sostre amb les persones la companyia de les quals apreciava més que res del món, i, per si això fos poc, aquest sostre seria el d’una abadia! La seva passió pels edificis antics ocupava un segon lloc al costat de la passió per en Henry Tilney, i els castells i les abadies poblaven els seus somieigs, quan no els ocupava la seva imatge. Veure i explorar les fortificacions i les torres dels uns, o els claustres de les altres, havia estat de feia temps un dels seus grans anhels, per bé que arribar a visitar-los durant més d’una hora li havia semblat un desig gairebé impossible de veure’l realitzat. I això no obstant, s’esdevindria. A desgrat de totes les possibilitats en contra, malgrat que podria haver estat una casa, una mansió, un palau o un xalet, Northanger resultava ser una abadia, i ella en seria un dels seus habitants. Els passadissos llargs i humits, les cel·les estretes i la capella en ruïnes, els tindria cada dia al seu abast, i no havia de perdre del tot l’esperança de conèixer alguna d’aquelles llegendes tradicionals, la història horrible, per exemple, d’alguna monja malfadada i bescantada.

Era meravellós que els seus amics semblessin tan poc afectats per la possessió d’una llar semblant; que demostressin tan poc entusiasme. L’única explicació raïa en la força del costum. Era una distinció que no els omplia d’orgull perquè la posseïen de naixença. Per a ells la superioritat que els atorgava l’estatge no comptava pas més que la superioritat del seu llinatge.

Moltes eren les preguntes que es delia per fer a la senyoreta Tilney; però els seus pensaments anaven tan rabents, que quan les preguntes eren contestades, a penes sabia una mica més que abans, o sigui, que l’Abadia de Northanger havia estat un convent puixant en l’època de la Reforma; que havia caigut en mans d’un avantpassat dels Tilney quan l’orde es va dissoldre; que un gran sector de l’antic edifici encara formava part de la casa actual, per bé que la resta estava en ruïnes, o que s’alçava al fons de la vall, protegida dels vents del nord i de l’est per frondoses rouredes.