Capítol vint-i-set
L’endemà al matí arribà aquesta inesperada carta de la Isabella:
Bath, ______d’abril
Molt estimada Catherine,
vaig rebre les teves dues amables cartes amb gran goig, i haig de demanar-te mil vegades perdó per no haver-les contestades abans. T’asseguro que m’avergonyeixo de la meva peresa; però en aquest lloc horrible no hi ha temps per a res. D’ençà que te’n vas anar de Bath, cada dia prenia la ploma per escriure’t, però sempre sorgia un impediment o altre. Et prego que m’escriguis aviat i directament a casa meva. Gràcies a Déu, demà mateix deixem aquest lloc detestable! Des que vas marxar que no he tingut ni un instant de plaer; la pols ho invadeix tot, i les persones que m’interessen se n’han anat. Crec que si podia veure’t a tu, la resta no importaria, car t’estimo més que no et puguis imaginar. Estic desconcertada per la conducta del teu estimat germà, perquè no he tingut cap notícia d’ell des que se’n va anar a Oxford, i em temo que hi hagi hagut algun malentès. Però sé que tu ho aconseguiràs tot: ell és l’únic home que he estimat, i confio que tu aconseguiràs de convèncer-lo. La moda de la primavera ja comença a passar, i els capells són la cosa més espantosa que et puguis imaginar. Espero que et diverteixis, però em temo que no penses mai en mi. No et diré la meva opinió respecte a la família amb què t’estàs, perquè no vull pecar de manca de generositat ni indisposar-te amb la gent que estimes; però és difícil de saber en qui confiar, i els xicots ara canvien d’opinió cada dos dies. M’alegra de poder dir que el jove que més avorreixo se n’ha anat de Bath. Comprendràs, per aquesta descripció, que em refereixo al capità Tilney, qui, com recordaràs, demostrava una notable tendència a seguir-me i mortificar-me, abans d’anar-te’n tu. Després va ser pitjor: es va convertir pràcticament en la meva ombra. Més d’una s’hauria deixat engalipar, car les seves atencions eren extremes; però jo els conec massa bé, els homes. Fa dos dies que se’n va anar al seu regiment, i espero que no torni a molestar-me mai més. És l’individu més corcó que hagi conegut mai, i increïblement antipàtic. Els dos últims dies els va passar enganxat a la Charlotte Davis: el vaig compadir pel seu mal gust, però no en vaig fer cap cas. L’última vegada que el vaig veure va ser a Bath Street, però jo em vaig ficar de seguida a la primera botiga que vaig trobar, perquè no em pogués adreçar la paraula; ni tan sols li hauria mirat la cara. Després se’n va anar al balneari, però jo no hi hauria anat per res del món. Quin contrast entre ell i el teu germà! Et prego que me n’enviïs notícies; em sento infeliç, perquè semblava molt incòmode quan se’n va anar, com si un refredat o alguna cosa li afectés l’humor. Li escriuria jo mateixa, però he extraviat la seva adreça; i, com et deia, tinc por que hagi mal interpretat alguna cosa de la meva conducta. Per favor, explica-li tot perquè quedi satisfet; i, si encara té cap dubte, que m’escrigui un parell de ratlles, o que em vingui a veure a Putney quan pugui, i tot s’aclarirà. Últimament no he anat a ballar; ni al teatre, llevat d’anit, que m’hi van arrossegar els Hodges, per distreure’m una mica; van insistir tant, que no m’hi vaig poder negar, i no volia que pensessin que em tancava a casa perquè en Tilney se n’havia anat. Vam seure al costat dels Mitchell, que van fer que se sorprenien molt de veure’m. Els conec bé: en una època gairebé no em saludaven i en canvi ara es desviuen per fer-se amics, però jo no sóc tan beneita per deixar-me enganyar. Ja saps que jo també tinc el meu caràcter. L’Anne Mitchell va intentar de posar-se un turbant com el que jo havia dut la setmana anterior al concert, però li quedava horrible; en canvi a mi em quedava bé, si més no això és el que em va dir en Tilney aquell vespre, i va comentar que tothom em mirava; però és l’últim home en la paraula del qual podria confiar. Ara no uso cap altre color que el morat; sé que no m’escau, però tant se val: és el color favorit del teu estimat germà. No triguis, estimada i dolça Catherine, a escriure, a ell i a mi.
La teva amiga, etc.
Ni la Catherine es podia creure aquell enfilall de mentides. Les seves incoherències, contradiccions i falsedats, li semblaren evidents des del primer moment. Sentia vergonya per la Isabella, i s’avergonyia d’haver-la estimada. Totes les seves expressions d’afecte li resultaven tan desagradables com buides trobava les seves excuses, i insolents, les seves exigències. Escriure a en James intercedint per ella! No! En James mai més no voldria tornar a sentir el nom de la Isabella!
Quan arribà en Henry a Woodston, la Catherine va fer saber a ell i a l’Eleanor que el seu germà, el capità Tilney, estava estalvi, per la qual cosa els va felicitar sincerament, i els va llegir en veu alta els passatges més notoris de la carta, amb la més gran indignació. En haver acabat, exclamà:
—Aquí s’acaba la Isabella i tota la nostra amistat! Es deu pensar que sóc idiota, o no m’hauria escrit així; però potser això ha servit perquè la conegui més bé que no em coneix ella a mi. Ja veig el que es proposava. És una coqueta vana, i els seus trucs no han fet efecte. No crec que mai hagi sentit cap mena d’afecte ni per en James ni per mi, i voldria no haver-la coneguda mai.
—Aviat serà com si mai no l’haguéssiu coneguda —va dir en Henry.
—Però hi ha una cosa que no puc comprendre. Veig que s’havia fet un propòsit respecte al capità Tilney, que no va reeixir; però, en canvi, no entenc què es proposava el capità Tilney tot aquest temps. Per què havia de brindar-li tantes atencions, a l’extrem de fer-li rompre el compromís amb el meu germà, i després anar-se’n?
—Per tot el que jo en sé, tinc ben poca cosa a dir sobre els motius d’en Frederick. Ell té la seva vanitat, com la senyoreta Thorpe, i la principal diferència és que, com té més seny, la seva vanitat encara no l’ha ferit. Si l’efecte del seu capteniment no el justifica als vostres ulls, aleshores més valdrà no cercar-ne la causa.
—Voleu dir, doncs, que ella mai no li va interessar de veritat.
—N’estic segur, d’això.
—I només ho va fer veure per maldat?
En Henry assentí amb el cap.
—Bé, doncs, aleshores haig de dir que no m’agrada gens. Malgrat que tot ha acabat bé per a nosaltres, ell no m’agrada. Tal com han anat les coses, ningú no ha sortit perjudicat, car no crec pas que la Isabella tingui cor com per sentir pena. Però i si se n’hagués enamorat de veritat?
—En aquest cas, hauríem de suposar que la Isabella en té, de cor, i, per consegüent, seria una persona distinta; i aleshores, hauria estat tractada d’una manera molt diferent.
—Trobo molt bé que defenseu el vostre germà.
—I si vós haguéssiu de defensar el vostre, no lamentaríeu tant el desengany de la senyoreta Thorpe. Però la vostra ment està embolcallada amb un principi innat d’integritat i, per tant, no té accés als freds raonaments de les preferències familiars, i us eximeix del desig de venjança.
La Catherine es va sentir tan afalagada, que va deixar de sentir pena i amarguesa. Les culpes d’en Frederick no serien tan imperdonables, mentre en Henry es mostrés tan cortès amb ella. Va decidir de no contestar la carta de la Isabella, i va tractar de no pensar-hi més, en tot allò.