Capítol tres

Cada matí duia ara les seves obligacions rutinàries; calia visitar les botigues, conèixer algun nou indret de la ciutat i concórrer a l’Establiment Termal, on passejaven amunt i avall durant una hora, esguardant tothom i sense enraonar amb ningú. La senyora Allen continuava manifestant el desig de conèixer molta gent a Bath, i ho repetia després de comprovar de bell nou, cada matí, que no coneixia ningú en absolut.

Concorregueren als Salons Baixos, i aquí la fortuna fou més favorable per a la nostra heroïna. El mestre de cerimònies li presentà un jove d’aspecte molt distingit com a company de ball; es deia Tilney. Aparentava uns vint-i-quatre o vint-i-cinc anys, era més aviat alt, de faccions agradables i ulls molt vivaços i intel·ligents, i si no era molt ben plantat, poc se n’hi faltava. Les seves maneres eren irreprotxables, i la Catherine es considerà la noia més afortunada del món. Per bé que no va poder enraonar gaire amb ell mentre ballaven, quan s’assegueren a prendre el te, va comprovar que era tan simpàtic com s’havia imaginat. Enraonava amb fluïdesa i enginy, i hi havia una nota de malícia i de plasenteria en allò que deia, que la Catherine trobava interessant, si bé no acabava de comprendre-la del tot. Després de xerrar una estona sobre els temes que sorgien naturalment de la situació, de sobte ell li adreçà aquests mots:

—Fins ara, senyoreta, he estat molt negligent a brindar-vos les atencions que li corresponen a un company de ball; encara no us he preguntat quant de temps fa que sou a Bath; si ja hi havíeu estat abans; si heu assistit als Salons Alts, al teatre i als concerts, i si us agrada la ciutat en general. Confesso que he estat d’allò més desatent, de manera que, podríeu satisfer-me a pleret sobre aquests particulars? Si és així, començaré tot seguit a formular les preguntes.

—No cal que us prengueu tanta molèstia, cavaller.

—Us asseguro que no és cap molèstia, senyoreta. —Aleshores, somrient formalment i endolcint afectadament la veu, li digué amb aire burleta—: Fa molt de temps que sou a Bath, senyoreta?

—Si fa no fa, una setmana, cavaller —respongué la Catherine, tot tractant de no riure.

—De veres? —va exclamar ell, amb afectada sorpresa.

—Per què us hauria de sorprendre, cavaller?

—Per què, això! —féu ell, amb naturalitat—. Però bé cal que simuli que la vostra resposta em produeix alguna emoció, i la sorpresa és la més fàcil de simular, i no és pas menys raonable que qualsevol altra. Ara continuem. Ja hi havíeu estat abans, aquí, senyoreta?

—No, mai, cavaller.

—De veres? Ja heu honorat amb la vostra presència els Salons Alts?

—Sí. Hi vaig ser dilluns passat.

—Heu anat al teatre?

—Sí. Vaig anar a veure l’obra del dimarts.

—I al concert?

—Sí, el dimecres.

—I us agrada la ciutat en general?

—Sí, m’agrada molt.

—Ara jo haig de somriure amb satisfacció, i ja podem tornar a captenir-nos com éssers racionals.

La Catherine va tombar el cap, car no sabia si corresponia esclafir la riallada.

—Ja veig el que penseu de mi —digué ell amb to greu—. Demà quedaré ben mal parat al vostre Diari.

—El meu Diari!

—Sí; se exactament el que hi escriurà: «Divendres. —Vaig anar als Salons Baixos; duia el vestit de mussolina ramejada amb ornaments blaus, i sabates negres; estava molt atractiva, però un individu mig guillat no em va deixar de petja, em va obligar a ballar amb ell i em va acabar la paciència amb les seves ximpleries».

—Us asseguro que no hi diré aquestes coses.

—Em permeteu que us digui el que hi hauríeu d’escriure?

—Si us plau…

—«Vaig ballar amb un jove molt simpàtic, que em va presentar el senyor King; vaig conversar llargament amb ell; sembla un geni extraordinari; m’agradaria saber-ne més coses, d’ell». Això, senyoreta, és el que desitjo que hi digueu.

—Però potser no en porto cap, de Diari.

—Potser no esteu asseguda en aquest saló, i jo no sec al vostre costat. Són punts en què el dubte és igualment possible. No portar un Diari! Com sabrien les vostres cosines absents la vida que heu fet a Bath, si no portàveu un Diari? Com us ho faríeu per contar-los les diversions i els plaers de cada dia, si no els consignéssiu cada vespre en un Diari? Com us ho faríeu per recordar els diversos vestits i l’estat peculiar del vostre cutis en un moment donat, i com els descriuríeu amb pèls i senyals els rulls de la vostra cabellera, sense el recurs constant del Diari? Benvolguda senyoreta, no sóc pas tan ignorant dels hàbits de les damisel·les com vós suposeu; és precisament aquest deliciós hàbit d’escriure diaris el que contribueix en gran mesura a formar l’estil lleuger pel qual són generalment tan ponderades les dames. Tothom està d’acord que el talent d’escriure cartes simpàtiques és peculiarment femení. La natura pot haver fet alguna cosa, però estic convençut que ha assolit de fer-la essencialment perquè portava un Diari.

—De vegades m’he demanat —digué la Catherine, pensarosa— si és veritat que les senyores escriuen millors cartes que els cavallers. És a dir: no crec pas que la superioritat sigui sempre nostra.

—Per tot el que he tingut ocasió de jutjar, em sembla que l’estil usual d’escriure cartes entre les dones és impecable, amb excepció de tres coses.

—I quines són?

—Una manca general de temes, un desdeny absolut per la puntuació i una ignorància molt freqüent de la gramàtica.

—Valga’m Déu! No hauria d’haver tingut por de refusar el compliment. Ja veig que no teniu un gran concepte de nosaltres en aquest terreny.

—No afirmaré més que, com a regla general, les dones escriuen millors cartes que els homes, que canten millor, ni que dibuixen millors paisatges. En cada camp, basat en el gust, l’excel·lència es troba bastant ben dividida entre els sexes.

Foren interromputs per la senyora Allen.

—Estimada Catherine —digué—, treu-me aquesta agulla de la màniga; em temo que ja hi ha fet un forat; em sabria molt de greu, perquè aquest és dels meus vestits favorits, malgrat que la tela a penes em va costar nou xílings la iarda.

—Això és exactament el que havia suposat, senyora —digué el senyor Tinley, afitorant la mussolina.

—Vós hi enteneu, en mussolines, senyor?

—Força. Sempre em compro personalment les corbates, i sóc considerat un jutge excel·lent; i sovint la meva germana em confia l’elecció d’un vestit. L’altre dia li’n vaig comprar un, i totes les senyores que el van veure van convenir que havia estat una adquisició prodigiosa. Vaig pagar tan sols cinc xílings la iarda, i era autèntica mussolina de l’Índia.

La senyora Allen estava verament impressionada.

—Els homes en general presten tan poca atenció en aquestes coses —digué—. Jo mai no he aconseguit que el meu marit distingeixi un vestit de l’altre. Deveu ser una gran ajuda per a la vostra germana, senyor.

—Suposo que sí, senyora.

—I digueu-me, cavaller, què en penseu, del vestit de la senyoreta Morland?

—És molt bonic, senyora —digué ell, bo i examinant-lo amb posat greu—, però no crec que resisteixi una rentada; em temo que s’esllenegarà.

—Però com podeu ser —digué la Catherine, rient— tan…

Estigué a punt de dir «peculiar».

—Estic completament d’acord, cavaller —replicà la senyora Allen—, i que consti que ho vaig dir a la senyoreta Morland quan el va comprar.

—Però com sabeu, senyora, la mussolina sempre serveix per a una cosa o altra; la senyoreta Morland tindrà prou roba per fer-se un mocador, o una caputxa, o una capa. Mai no es desaprofita un tros de mussolina. Li ho he sentit a dir a la meva germana més de quaranta vegades, quan ha comès el disbarat de comprar-ne més de la necessària o quan s’ha equivocat en tallar-la.

—Bath és una ciutat encantadora, cavaller; hi ha magnífiques botigues aquí. La vida al camp és molt trista; és clar que a Salisbury hi ha molt bones botigues, però queda tan lluny… Vuit milles és una bona distància; el senyor Allen diu que n’hi ha nou, de milles, ben mesurades, però jo estic segura que no poden ser més de vuit; i és tan cansador… Jo en torno esgotada. En canvi, aquí, surts i pots comprar el que vulguis en cinc minuts.

El senyor Tilney era prou cortès per simular interès en el que la senyora Allen deia, i la dona va continuar enraonant de robes fins que es va reiniciar el ball. La Catherine temia, en sentir la conversa, que ell no es delectés massa escoltant les manies dels altres.

—En què esteu pensant tan seriosa? —li preguntà ell, quan tornaven al saló de ball—. Espero que no sigui en el vostre company de ball, car, per la manera que sacsegeu el cap, les vostres meditacions no poden ser gaire satisfactòries.

La Catherine se ruboritzà i va dir:

—No pensava en res.

—Resposta sagaç i profunda, sens dubte. Però m’estimaria més que em contestéssiu sense donar-hi voltes que no m’ho voleu dir.

—Bé, doncs, no us ho vull dir.

—Gràcies, perquè ara sé que ens farem amics aviat, ja que em considero autoritzat a mortificar-vos tot fent broma d’aquest ocultament cada vegada que ens trobem, i no hi ha res al món que afavoreixi tant una bona relació com això.

Van tornar a ballar i, quan acabà la reunió, s’acomiadaren amb el ferm propòsit —si més no, per part d’ella— de fomentar aquella coneixença. Si ella va pensar tant en aquell jove, mentre es prenia el vi calent amb aigua i es disposava a gitar-se, que fins i tot va arribar a somniar amb ell, no ho podria assegurar; però tinc l’esperança que no hagi estat més que una visió fugaç en endormiscar-se, o com a màxim poc abans de despertar-se; car si és cert, com ho ha afirmat un cèlebre autor, que cap damisel·la no té dret d’enamorar-se abans que li sigui declarat l’amor del cavaller, fóra molt inadequat que una damisel·la somniés amb un cavaller sense saber abans si el cavaller ha somniat amb ella. Sigui com sigui, per bé que el senyor Allen encara ignorava fins a quin punt el senyor Tilney era una persona adequada com a somiador o com a enamorat, ja sabia que no era censurable com a company de ball de la seva protegida, car aquell mateix vespre s’havia pres la molèstia d’esbrinar de qui es tractava, i li havien assegurat que el senyor Tilney era clergue i provenia d’una família molt respectable de Gloucestershire.