Capítol vint-i-sis

A partir d’aquell moment, els tres joves tornaren a parlar del tema amb freqüència; i la Catherine va descobrir, amb certa sorpresa, que els dos germans estaven d’acord en considerar que la manca de posició i de fortuna de la Isabella li causaria grans dificultats per casar-se amb el capità Tilney. Tots dos estaven persuadits que el general, basant-se en aquest sol fet, independentment de l’objecció que pogués oposar al caràcter de la noia, no donaria el seu consentiment a l’enllaç; la Catherine pensà en ella mateixa amb certa alarma. Ella era socialment tan insignificant, i potser tan pobra, com la Isabella; i si l’hereu de la propietat dels Tilney no posseïa riquesa suficient per casar-se amb qui volgués, quines no serien les exigències que imposarien al germà petit? Les doloroses reflexions a què la conduïa aquesta idea només podien ser dissipades per la confiança en el peculiar afecte que havia tingut la sort de despertar des del primer moment en el general; i també per les expressions de generositat i de desinterès que li havia sentit pronunciar sobre els diners, i que a ella la induïen a pensar que, en aquesta qüestió, els fills no l’havien sabut comprendre.

Això no obstant, estaven tan plenament convençuts que el capità Tilney no tindria el valor de demanar el consentiment del pare, i tant li asseguraren que ara era menys probable que mai que es deixés caure a Northanger, que la Catherine es tranquil·litzà respecte a la necessitat d’una partida sobtada. Però com que no era de suposar que el capità Tilney, qualsevulla que fes la seva proposició, donés al pare una idea justa de la conducta de la Isabella, se li va acudir a la Catherine que el més adient seria que en Henry revelés tota la veritat al general, per tal que aquest es pogués formar una opinió freda i imparcial, i li fos possible de preparar les seves objeccions en un pla d’igualtat. Li ho va proposar, però en Henry no va considerar la idea tan bona com ella esperava.

—No —li contestà—, no cal reforçar la severitat del meu pare, i la confessió de la follia d’en Frederick no necessita cap mena de prevenció. És ell qui ha de contar la seva història.

—Però li contarà tan sols la meitat.

—Amb un quart n’hi haurà prou.

Passaren dos dies sense notícies del capità Tilney. El germà i la germana no sabien què pensar. De vegades els semblava que aquell silenci era el resultat natural del compromís que sospitaven, i de vegades, que una cosa era incompatible amb l’altra. El general, mentrestant, si bé cada matí es queixava de la mandra d’en Frederick per escriure, no sentia cap ànsia real al respecte; i tota la seva preocupació consistia a fer que l’estada de la senyoreta Morland a Northanger fos confortable. Sovint manifestava la seva inquietud: temia que la monotonia de les ocupacions quotidianes i el fet de veure sempre les mateixes persones acabarien per fer-li avorrir aquell lloc; desitjava que lady Frasers hagués estat a la contrada; parlava de tant en tant de donar una festa, i un parell de vegades fins i tot començà a calcular el nombre de joves veïns que podrien assistir a un ball. Però aquella era una època de l’any morta, sense diversions, sense reunions, i, de més a més, lady Frasers no s’estava a la seva propietat. I per fi, va acabar per dir a en Henry que un matí, la propera vegada que se n’anés a Woodston, ells el sorprendrien amb una visita, i menjarien amb ell. En Henry es va sentir molt honorat i content, i la Catherine quedà encantada amb el pla.

—I quan us sembla que podré esperar aquest plaer? Haig de ser forçosament a Woodston dilluns vinent, per assistir a una reunió parroquial, i probablement em veuré obligat a estar-m’hi un parell de dies.

—Bé, bé, aleshores aprofitarem un d’aquests dies. No cal fixar-ne la data. No deixis de fer les teves coses. Quant al menjar, ens conformarem amb el que tinguis a casa. Penso que les dames no seran massa exigents a l’hora de compartir la taula d’un solter. A veure: dilluns estaràs enfeinat, de manera que no vindrem el dilluns; i dimarts seré jo qui estarà enfeinat. Espero l’agrimensor de Brockham amb el seu informe al matí, i després no puc deixar d’anar al club. Si no hi anava, no podria tornar a mirar la cara dels meus amics mai més, perquè, com que saben que sóc a la contrada, em trobarien a faltar; i és una de les meves regles, senyoreta Morland, de no ofendre mai els meus veïns, si puc evitar-ho amb un petit sacrifici de temps i d’atenció. Són una colla d’homes molt dignes. Reben mig cérvol de Northanger dos cops l’any, i sopo amb ells cada vegada que m’és possible. Per tant, el dimarts, podem dir que queda descartat. Però penso que podries esperar-nos dimecres, Henry, i arribarem aviat, així tindrem temps de considerar les coses amb calma. En dues hores i tres quarts serem a Woodston, suposo; sortirem a les deu, de manera que pots esperar-nos cap allà a tres quarts d’una, del dimecres.

Un ball no hauria estat més ben rebut per la Catherine que aquella petita excursió, tan intens era el desig de conèixer Woodston, i el cor encara li bategava d’alegria quan en Henry, una hora més tard, entrà calçat amb botes i ben abrigat amb un gavany a la sala on seien ella i l’Eleanor, i digué:

—Vinc, senyoretes, amb vel·leitats de moralista, per fer-vos observar que sempre hem de pagar els nostres plaers en aquest món, i que sovint el preu és molt alt, car es paga amb la felicitat actual i al comptat per una possible felicitat futura que pot no arribar mai. Jo mateix en sóc un exemple, en aquest moment. Perquè, per la satisfacció de veure-us a Woodston dimecres (cosa que el mal temps o d’altres vint causes poden impedir) haig de partir immediatament, dos dies abans que no em pensava.

—Partir! —exclamà la Catherine, amb cara llarga—. I per què?

—Per què! Com podeu fer aquesta pregunta? Perquè, sense perdre temps, haig d’anar a empipar la meva vella majordoma per tal que prepari el dinar amb què us haig d’obsequiar.

—Oh! No ho direu pas seriosament!

—I tant! I amb tristesa també, car m’estimaria més quedar-me aquí.

—Però com podeu pensar una cosa així, després del que ha dit el general? Si ell ha manifestat obertament que no volia causar-vos cap molèstia, perquè es conformaria amb qualsevol cosa.

En Henry es limità a somriure.

—Us asseguro que és totalment innecessari pel que fa a la vostra germana i a mi. Això ja hauríeu de saber-ho; i el general ja ha insistit perquè no preparéssiu res d’extraordinari; de més a més, encara que no hagués dit el que ha dit, sempre té un menjar tan excel·lent a casa seva, que no li importarà dinar senzillament per un dia.

—M’agradaria pensar com vós, pel bé del meu pare i pel meu. Adéu. Com que demà és diumenge, Eleanor, no tornaré.

Se n’anà; i com que per a la Catherine sempre era una operació més senzilla dubtar del seu propi judici que no pas del d’en Henry, de seguida va comprendre que havia de donar crèdit a les seves paraules, per desagradable que li resultés el fet que se n’anés. Allò que l’amoïnava, però, era la inexplicable conducta del general. Que era un home exigent amb el menjar era una cosa que havia descobert per si mateixa; però resultava inexplicable que digués una cosa, quan volia dir exactament el contrari. Com havia d’entendre aquella mena de gent? Qui, llevat d’en Henry, podria haver esbrinat les intencions reals del pare?

Així que ara estarien sense en Henry del dissabte al dimecres. Aquest era el trist final de tota reflexió; i segurament durant la seva absència arribaria la carta del capità Tilney; demés, estava segura que dimecres plouria. El passat, el present i el futur se li presentaven igualment tristos. El seu germà tan desgraciat, i l’amistat perduda de la Isabella; i l’humor de l’Eleanor tan decaigut per l’absència d’en Henry. Què li quedava per desvetllar el seu interès o per entretenir-se? S’havia cansat del parc i del bosc, i la mateixa abadia ja no era més que una casa com qualsevol altra. L’única emoció que experimentava en pensar en l’abadia era la dolorosa vergonya de la follia que havia contribuït a nodrir i a elaborar. Quina revolució en les seves idees! Ella, que tant havia ansiat de viure en una abadia! Ara, res no li semblava tan encantador com el confort senzill de la casa d’un rector, una cosa semblant a Fullerton, però millor; Fullerton tenia defectes, però probablement Woodston no en tenia. Quan arribaria el dimecres!

Doncs bé, arribà, i exactament quan la raó indicava que calia esperar-lo. Va arribar: feia un dia esplèndid, i la Catherine se sentia com si no toqués de peus a terra. Cap allà a les deu, el cotxe partí de l’abadia amb el trio; i, després d’un agradable viatge de gairebé vint milles, entraren a Woodston, una vila gran i molt poblada, favorablement situada. La Catherine s’avergonyia d’expressar la seva admiració, car el general considerava necessari de demanar-li disculpes per la insipidesa de la campanya i la mida del poble; però al fons del seu cor, ella se l’estimava més que no pas cap altre lloc on hagués estat mai, i contemplava amb admiració cada casa que es destacava, així com totes les petites botigues que passaven per davant. A l’altre cap de la vila, i considerablement separada de la resta, es dreçava la rectoria, una casa sòlida i nova de pedra, amb la seva esplanada semicircular i la porta reixada pintada de verd; quan s’aturaren davant l’entrada, en Henry, amb els amics que li feien companyia en la seva solitud: un gros cadell de Terranova i dos o tres terriers, els esperaven per fer-los una bona rebuda.

La ment de la Catherine era massa reblerta, quan entrà a la casa, per observar o dir res; i, fins que el general li va demanar la seva opinió, a penes s’havia format una idea de l’estança on es trobava. Després de mirar al seu voltant, s’adonà de seguida que era la sala més confortable del món; però era massa tímida per dir-ho, i la fredor del seu elogi va decebre el general.

—No podem pas dir que sigui una bona casa —va fer ell—. No la podem pas comparar amb Fullerton o amb Northanger. És una mera rectoria, petita i allunyada, és cert, però decent i habitable, i en conjunt no pas inferior a la majoria; o, en d’altres mots, crec que hi ha poques rectories rurals a Anglaterra que se li assemblin. Això no obstant, podria ser millorada. Lluny de la meva intenció de dir el contrari; potser es podrien aixecar els arcs…, per bé que, entre nosaltres, si hi ha res que em produeixi aversió és un arc reformat.

La Catherine no en va sentir una part suficient, d’aquest parlament, per comprendre’l o afligir-se. I com que en Henry va treure d’altres temes de conversa, alhora que un criat duia una safata plena de refrescos, el general de seguida recobrà la seva habitual complaença, i la Catherine, la seva tranquil·litat.

La sala en qüestió era àmplia, de regulars proporcions, i estava elegantment moblada com a menjador; i abans de sortir a donar un tomb, la Catherine, de primer, fou menada a una estança petita, usada exclusivament per l’amo de casa, i que en aquesta ocasió estava més ordenada que de costum; i tot seguit al que hauria de ser la sala d’estar, i ja en tenia l’aparença, si bé no hi havia mobles; la Catherine manifestà tota la seva admiració, i el general es va mostrar satisfet. Era una estança bonica, amb finestrals fins a terra, i la vista era magnífica, si bé només donaven a unes verdes prades; i en aquell moment la noia expressà la seva admiració amb honesta simplicitat:

—Oh! Per què no mobleu aquesta habitació, senyor Tilney? Quina llàstima que encara no la tingueu agençada! És la sala més bonica que he vist mai, és la sala més bonica del món!

—Confio —va contestar el general, amb un somriure satisfet— que serà moblada molt aviat: solament espera el bon gust d’una dama!

—Bé, si fos la meva casa, no m’hi mouria mai, d’aquesta sala. Oh, quina caseta més preciosa que hi ha entre els arbres…, i són pomeres! És la caseta més bonica que hagi vist mai!

—Us agrada…, l’accepteu com a part del paisatge: això basta. Henry, recorda que l’hi hem de dir a en Robinson. La caseta romandrà al lloc on és.

Aquell compliment va retornar la Catherine a la realitat i la va deixar completament muda; i, per bé que el general li preguntà més d’una vegada quin color elegiria per a l’empaperat i les cortines, no va poder arrencar-li ni l’ombra d’una opinió sobre el tema. L’efecte dels objectes nous i de l’aire pur, però, fou molt útil per dissipar aquestes associacions torbadores; i quan arribaren al sector ornamental de la finca, que consistia en un passeig que s’estenia al llarg de dos costats d’una prada, sobre el qual havia començat a actuar el geni d’en Henry sis mesos enrere, la Catherine ja estava prou refeta per pensar que era el parc més bonic en què havia estat mai, si bé encara no hi havia cap arbust que superés l’alçària d’un banc verd que es dreçava en un racó.

Una passejada tranquil·la per les altres prades, a través d’una part de la vila, amb una visita a l’establa, per observar algunes millores, i una deliciosa estona de joc amb una ventrada de gossets nou nats, que amb prou feines podien caminar, els va tenir entretinguts fins a les quatre, quan la Catherine es pensava que amb prou feines eren les tres. A les quatre decidiren dinar, per iniciar el retorn a les sis. Mai cap dia no havia passat tan ràpidament!

La Catherine no va poder deixar d’observar que l’abundància de menjar no semblava sorprendre gens ni mica el general; no sols això, sinó que fins i tot clavava llambregades al trinxant per veure si hi havia carn freda, quan ja no en quedava gens. Les observacions que feien el seu fill i la seva filla eren d’una altra mena. Rares vegades l’havien vist menjar tant de grat en una taula que no era la pròpia, i mai abans no l’havien vist tan poc alterat en advertir que la mantega fosa era una mica oliosa.

A les sis en punt, després que el general va haver pres el seu cafè, el cotxe va tornar a acollir-los; i tan grat havia estat el capteniment d’en Henry durant el temps que durà la visita, i tan segura estava la Catherine de les expectatives del general, que, si hagués pogut tenir la mateixa confiança en els desigs del fill, hauria abandonat Woodston amb molt poca ansietat respecte a com o quan hi tornaria.