Capítol quinze

L’endemà al mati, ben d’hora, la Catherine, després de rebre un missatge de la Isabella, amarat de pau i de tendresa, en el qual reclamava la presència immediata de la seva amiga per una qüestió de la màxima importància, s’encaminà apressadament, i en el més feliç estat de confiança i de curiositat, cap als edificis Edgar. Les dues senyoretes Thorpe més joves eren totes soles al rebedor, i, quan l’Anne se’n va anar a cridar la seva germana, la Catherine aprofità l’avinentesa per interrogar l’altra sobre alguns aspectes de l’excursió del dia anterior.

La Maria no feia més que esperar una ocasió per parlar del tema; i la Catherine va saber de seguida que havia estat el dia més deliciós del món; que ningú no es podia imaginar què meravellós havia estat, i que havia estat molt més esplendorós del que mai ningú hagués pogut imaginar. Aquesta fou tota la informació durant els cinc primers minuts; en el curs del cinc minuts següents, la noia va entrar en detalls: havien anat directament al York Hotel, demanaren una sopa i encarregaren el sopar; després se n’havien anat caminant fins al balneari, havien tastat l’aigua i havien deixat uns xílings d’almoina; posteriorment menjaren un gelat en una pastisseria i, com que ja era tard, tornaren cuita corrent a l’hotel i soparen amb una esgarrapada, per tal de no haver de viatjar quan s’hagués fet fosc; després havien tingut un deliciós viatge de tornada, amb l’únic inconvenient que no va sortir la lluna, i havia plogut una mica, i el cavall del senyor Morland estava tan cansat que amb prou feines podia caminar.

La Catherine escoltava amb la més profunda satisfacció. Segons que semblava, en cap moment no havien pensat en el Blaize Castle; i quant a la resta, no hi havia res a lamentar ni per un instant. La relació de la Maria culminà en una tendra efusió de pietat per la seva germana Anne, a la qual descrivia com a insuportablement enutjada, per haver estat exclosa del viatge.

—Mai no m’ho perdonarà, n’estic segura; però què hi podia fer jo? En John va voler que hi anés jo, car deia que amb ella no arrencaria el cotxe, perquè està massa grassa. Penso que no tornarà a estar de bon humor ni d’aquí a un mes; però jo estic decidida a no enfadar-me; no perdré pas els estreps per una nimietat com aquesta.

En aquell moment entrà la Isabella a l’estança, amb passa tan viva i una expressió de felicitat tan radiant, que va acaparar tota l’atenció de la seva amiga. La Maria fou despatxada sense cerimònies, i la Isabella, tot abraçant la Catherine, va començar a dir:

—Sí, estimada Catherine, és així; la teva penetració no t’ha enganyat pas. Oh, quin ull que tens! Ets capaç de veure a través de les parets.

La Catherine sols respongué amb una mirada desconcertada.

—Apa, estimada i dolça amiga —continuà l’altra—, tranquil·litza’t. Com pots veure, jo estic tremendament agitada. Seiem i enraonem amb tota comoditat. Bé, així que ho vas endevinar al moment mateix de rebre la meva nota? Quina criatura tan sagaç! Oh, Catherine estimada, tu que ets l’única que coneix el meu cor pots jutjar la meva felicitat en aquests moments! El teu germà és el més encantador de tots els homes. Sols voldria ser més digna d’ell. Però, què diran els teus excel·lents pares? Oh, valga’m Déu! Quan penso en ells, m’agito de mala manera!

La comprensió de la Catherine començava a despertar-se; una espurna de la veritat s’abrandà de sobte en la seva ment, i, amb el rubor natural d’una emoció novella, exclamà:

—Déu meu, estimada Isabella, què vols dir? És possible…, de veres estàs enamorada d’en James?

Aquest fet, però, com ho va comprovar tot seguit, solament constituïa la meitat de la qüestió. L’ansiós efecte que, segons la Isabella, la Catherine havia advertit en cada mirada i en cada acció de la seva amiga havia rebut, durant l’excursió del dia anterior, una deliciosa confessió de reciprocitat amorosa. El seu cor i la seva fe estaven compromesos amb en James. La Catherine mai no havia sentit res tan ple d’interès, de sorpresa i d’alegria. El seu germà i la seva millor amiga compromesos! En la seva inexperiència, aquesta situació la trobava inexpressablement grandiosa i la considerava com un d’aquells formidables esdeveniments que rares vegades es repeteixen en el curs d’una vida. No podia pas expressar tota la intensitat dels seus sentiments; però allò que en deixava traslluir va complaure la seva amiga. La seva primera efusió consistí a manifestar la felicitat de comptar amb una cunyada com ella, i totes dues es confongueren en una abraçada, entre llàgrimes d’alegria.

Tanmateix, per més contenta que estigués la Catherine davant la perspectiva d’aquella unió, cal fer constar que la Isabella la superava àmpliament amb les seves tendres esperances.

—T’estimaré tant, Catherine meva, com a l’Anne o a la Maria; pressento que posaré més afecte a la família Morland que no pas a la meva.

Aquell era un esclat d’emoció que superava la comprensió de la Catherine.

—T’assembles tant al teu estimat germà —prosseguí la Isabella—, que et vaig estimar al primer moment que et vaig conèixer. Però a mi sempre em passa així: em deixo portar per la primera impressió. El primer dia que en Morland va venir a casa per Nadal, el primer moment que el vaig veure, vaig comprendre que el meu cor ja li pertanyia irremeiablement. Recordo que jo duia un vestit groc, amb el cabell recollit amb trenes; i quan vaig baixar a la sala, i en John me’l va presentar, vaig pensar que no havia conegut mai ningú tan ben plantat.

Aquí la Catherine, en secret, admirà el poder de l’amor; car, per bé que s’estimava molt el seu germà i sabia apreciar les seves qualitats, mai en tota la seva vida no se li havia acudit de pensar que era ben plantat.

—Recordo també que la senyoreta Andrews va prendre el te amb nosaltres aquell vespre i que duia un vestit de seda de color puça, i estava tan angelical, que vaig pensar que el teu germà segurament se n’enamoraria; de tant pensar-hi, no vaig poder dormir en tota la nit. Oh, Catherine, si sabies les nits d’insomni que he passat per culpa del teu germà! No voldria pas que sofrissis ni la meitat del que he sofert jo. M’he aprimat qui-sap-lo; però no t’afligiré contant-te les meves penes; prou que has vist l’ansietat que he passat. Tinc la sensació que m’he traït constantment; he estat tan ingènua en confessar la meva debilitat per l’església! Però estava segura que, tractant-se de tu, el meu secret no corria perill de ser divulgat.

La Catherine pressentia que res no podia haver estat més segur; però, avergonyida d’una ignorància que la seva amiga no sospitava, no va voler donar-hi voltes ni negar que havia estat tan plena d’aguda penetració i d’afectuosa simpatia com pretenia la Isabella. Va saber que el seu germà s’estava preparant per partir a tota velocitat cap a Fullerton, a fer conèixer la seva situació i demanar el consentiment, i allí raïa la deu que omplia d’inquietud l’esperit de la Isabella. La Catherine procurà de persuadir-la, com ella mateixa n’estava, de persuadida, que el seu pare i la seva mare mai no s’oposarien als desigs del fill.

—És impossible —deia— que hi hagi pares més bons o més preocupats per la felicitat dels fills; no tinc cap dubte que hi consentiran de seguida.

—En Morland diu exactament el mateix —respongué la Isabella—, i, amb tot, no estic tranquil·la; el meu dot és tan insignificant, que mai no donaran el seu consentiment. El teu germà, que podria casar-se amb qualsevol!

En aquell moment, la Catherine va tornar a meravellar-se de la força de l’amor.

—I ara, Isabella! Ets massa modesta. La diferència de fortuna no vol dir res.

—Oh, dolça Catherine! Ja sé que no significa res per un cor tan generós com el teu; però no pots esperar un desinterès semblant en moltes persones. Quant a mi, l’única cosa que desitjaria és que la nostra situació fos a la inversa. Si jo tingués milions, si fos la mestressa de tot el món, el teu germà seria l’única cosa que m’importaria.

Aquest bell sentiment, tan assenyat com flamant, desvetllà en la Catherine la més dolça recordança de totes les heroïnes que coneixia; i va pensar que la seva amiga mai no havia tingut un aspecte tan fadador que quan expressà aquesta gran idea.

—Estic segura que donaran el seu consentiment —deia sovint—. Estic segura que estaran encantats amb tu.

—Per la meva part —deia la Isabella—, les meves pretensions són tan moderades, que em conformaria amb ben poca cosa. Quan una parella s’estima de veritat, la pobresa mateixa és una riquesa: el luxe, el detesto; no m’estaria a Londres per res del món. Una caseta en algun llogarret allunyat seria l’èxtasi per a mi. Hi ha unes vil·les encantadores als voltants de Richmond.

—Richmond! —exclamà la Catherine—. Us heu de quedar a viure prop de Fullerton. Has d’estar-te prop nostre.

—Segur que seria desgraciada si no fos així. Si puc ser prop teu, em donaré per satisfeta. Però això és parlar per parlar! No vull ni pensar en aquestes coses, fins que no tingui la resposta del teu pare. En Morland diu que si l’envia aquesta nit a Salisbury, la podrem rebre demà. Demà! Sé que mai no tindré el valor d’obrir la carta. Sé que serà la meva mort.

Aquesta convicció fou seguida d’un somieig sense paraules, i quan la Isabella va tornar a enraonar, fou per prendre una resolució respecte a les característiques del vestit de noces.

La reunió fou interrompuda per l’ansiós i jove enamorat en persona, que venia a respirar els sospirs del comiat abans de partir cap a Wiltshire. La Catherine volia felicitar-lo, però no sabia què dir, i la seva eloqüència es manifestà solament a través dels seus ulls. En ells brillaren, però, tots els matisos de l’elocució amb la màxima expressivitat, i en James va poder combinar-los a plaer. Impacient per la realització de tot allò que esperava de la seva llar, el comiat no fou llarg; i hauria estat més curt, si no l’haguessin aturat més d’un cop les admonicions de l’estimada, que l’acuitava a marxar. Dues vegades fou cridat, quan ja era a la porta, car ella volia dir-li que se n’havia d’anar sense perdre més temps.

—Francament, Morland, us hauré d’exigir que marxeu. Penseu en tot el camí que haureu de recórrer. No puc suportar de veure com dilateu la partida. Per l’amor de Déu, no perdeu més temps. Va, aneu, aneu…, insisteixo que us n’aneu.

Les dues amigues, ara amb els cors més units que mai, no se separaren en tot el dia; i tot fent plans per a una vida feliç com a germanes, passaren les hores. La senyora Thorpe i el seu fill, que ho sabien tot i sols semblaven esperar el consentiment del senyor Morland per considerar el compromís de la Isabella com la circumstància més afortunada que podien imaginar en la seva família, pogueren aportar els seus consells, així com afegir la seva quota de mirades significatives i d’expressions misterioses, que curullaven la mesura de la curiositat de les germanes petites, no privilegiades amb cap mena d’informació. Per als simples sentiments de la Catherine, aquella estranya reserva no resultava ni comprensible ni coherent, i hauria revelat el secret, si la sagacitat de l’Anne i la Maria no els hagués permès de descobrir-ho tot en poc temps; de manera que passaren la vetllada embrancades en una mena de batalla d’enginy, una exhibició d’inventiva familiar; d’una banda, el misteri d’un suposat secret; de l’altra, un descobriment gradual, tot marcat per una gran agudesa.

La Catherine va tornar a veure la seva amiga l’endemà mateix, tractant d’animar-la, durant les moltes i tedioses hores prèvies a l’arribada de les cartes; esforç inútil, car a mida que s’atansava el moment, anava decandint-se l’ànim de la Isabella, i abans d’arribar la carta, ja havia caigut en un estat de franca desesperació. Però un cop arribada, on va anar a parar la desesperació? «No he tingut cap dificultat per aconseguir el consentiment dels meus pares bondadosos, i m’han promès que faran tot allò que estigui al seu abast per assegurar la meva felicitat», feien les tres primeres ratlles, i en un instant tot es va transformar en la més exultant seguretat. La més radiant expressió de felicitat amorosí instantàniament els trets de la Isabella, i es va dissipar tota la torbació i l’ansietat; la seva alegria va arribar a ser tan intensa, que no podia contenir-la, i sense cap escrúpol va poder considerar-se aleshores la més feliç de totes les mortals.

La senyora Thorpe, amb llàgrimes d’alegria, abraçà la seva filla, el seu fill i l’amiga, i de bona gana hauria pogut abraçar la meitat dels habitants de Bath. Tenia el cor reblert de tendresa. A cada paraula, repetia «estimat John» i «estimada Catherine»; de seguida va haver de fer partícips «l’estimada Anne» i «l’estimada Maria» de la felicitat general; i abans del nom de la Isabella, dos «estimada» indicaren tot el que la filla preferida s’havia guanyat. Ni tan sols en John va deixar de manifestar la seva alegria. No sols assegurà que el senyor Morland era un dels mansos millors del món, sinó que amollà uns quants renecs en elogi d’ell.

La carta, per bé que havia desencadenat tota aquella felicitat, era breu i contenia poca cosa més que aquesta certesa de triomf; tots els detalls restaven postergats fins que en James tornés a escriure. La Isabella, però, bé podia esperar els detalls. La promesa del senyor Morland prou que contenia tot allò que calia; ell havia posat l’honor en joc i ho arranjaria tot; i la manera d’aconseguir rendes a partir del patrimoni familiar, ja fos per venda de terres o per hipoteques, era una qüestió que no inquietava l’esperit elevat de la noia. Sabia el que havia de saber per estar segura que es podrien establir d’una manera ràpida i honorable, i la seva imaginació féu una volada veloç sobre la seva futura felicitat. Es veié ella mateixa, al cap d’unes quantes setmanes, objecte de les mirades i de l’admiració de tota la gent de Fullerton, l’enveja de totes les seves amigues de Putney, amb un cotxe a les seves ordres, un nom nou a les seves targetes de visita, i una brillant exhibició d’anells al dit.

Un cop assabentat del contingut de la carta, en John Thorpe, que sols n’havia esperat l’arribada per tal d’emprendre el viatge a Londres, es va disposar a partir.

—Bé, senyoreta Morland —li digué, en trobar-la sola al vestíbul—, ha arribat el moment de dir-vos adéu-siau.

La Catherine li desitjà un bon viatge. Com si no l’hagués sentida, ell s’apropà a la finestra tot cantussejant una melodia, i completament capmassat en els seus pensaments.

—No arribareu tard a Devizes? —féu la Catherine.

Ell no contestà, però després d’un minut de silenci esclatà:

—Quina cosa grandiosa, aquest coi de casament, com hi ha Déu! Una bona pensada d’en Morland i de la Belle. Què us en sembla, senyoreta Morland? Jo trobo que no és una mala idea.

—Jo crec que és una molt bona idea.

—De veres? Això és parlar amb franquesa, redéu! M’alegra de veure que no sou enemiga del matrimoni. Heu sentit mai aquella vella cançó: «Assistir a una boda n’accelera la pròpia»? Vull dir: vindreu a la boda de la Belle, suposo.

—Sí; he promès a la vostra germana que seré al seu costat, si és possible.

—Aleshores, sabeu? —va dir ell, retorçant-se les mans i forçant un somriure de beneit—, vull dir que, sabeu?, podríem demostrar la veritat d’aquesta vella cançó.

—Sí? Però és que jo no canto mai. Bé, us desitjo un bon viatge. Avui vaig a dinar amb la senyoreta Tilney, així que me n’haig d’anar a casa.

—I ara! Quin coi de pressa hi ha? Qui sap quan ens tornarem a veure? No tornaré fins d’aquí a quinze dies, i em semblarà la quinzena més endimoniadament llarga de la meva vida.

—Aleshores per què us aneu per tant de temps? —replicà la Catherine, en veure que ell esperava una resposta.

—Molt amable de la vostra part…, amable i considerat. No ho oblidaré. Però és que teniu tan bon caràcter i tot això, com no crec que ho tingui cap altra persona al món. Un caràcter monstruosament bo, i no solament això, sinó que teniu molt, moltíssim, de tot. I de més a més teniu tant…, en fi, us juro que no conec ningú que sigui com vós.

—Oh, Déu meu, hi ha tanta gent com jo! I diria que molt millors que no pas jo. Bon dia.

—Però us volia dir, senyoreta Morland, que aniré a presentar els meus respectes a Fullerton abans que no passi molt de temps, si no us incomoda.

—Feu-ho, us ho prego. El meu pare i la meva mare s’alegraran de veure-us.

—I espero…, confio, senyoreta Morland, que a vós no us sabrà greu de veure’m.

—Oh, és clar que no! Hi ha poques persones que em sàpiga greu de veure-les. Sempre gaudeixo de bona companyia.

—Això és talment el que penso jo. Doneu-me una bona companyia, ni que sigui escassa, deixeu-me en companyia de les persones que estimo, deixeu-me estar-me on em plau i amb qui em plau, i al diable tota la resta, dic jo. I m’alegro de tot cor de sentir-vos dir això mateix. Se m’acut, senyoreta Morland, que vós i jo pensem d’una manera semblant respecte de la majoria de les coses.

—Potser sí, però no ho podria pas assegurar. I quant a la majoria de les coses, per dir la veritat, no són tantes aquelles sobre les quals en tinc formada una opinió.

—Bufa, talment com jo! No tinc costum d’omplir-me la bala de coses que no m’interessen. La meva noció de les coses és molt simple. Si tinc la noia que m’agrada, dic jo, i una casa confortable on aixoplugar-me, què m’importa la resta? La fortuna no és res. Jo tinc assegurada una bona renda, i si ella no té ni un ral, molt millor.

—Ben cert. Coincideixo amb vós. Si un dels dos té fortuna, no cal que en tingui l’altre. Tant se val qui la tingui, amb tal que sigui suficient. Detesto la idea d’una gran fortuna cercant l’aliança amb una altra. I quant a casar-se per diners, considero que és la cosa més horrorosa del món. Bon dia. Ens alegrarem molt de veure-us a Fullerton, quan sigui que vulgueu venir-hi.

I se n’anà. Amb tota la seva galanteria, ell no hauria pogut retenir-la més temps. Amb tantes noves a comunicar, i una semblant visita per a la qual preparar-se, res no podia aturar-la; s’allunyà de pressa, bo i deixant-lo amb la felicitat no compartida d’una declaració d’amor, i amb el seu explícit consentiment per poder visitar-la.

La torbació que ella havia experimentat en assabentar-se del compromís del seu germà li feia suposar que el senyor i la senyora Allen s’emocionarien d’allò més, quan els comuniqués el meravellós esdeveniment. Què gran fou el seu desencís! L’important afer, que ella els anuncià amb mots solemnes, havia estat previst per tots dos des de l’arribada del seu germà; així que en aquesta ocasió les efusions dels Allen es limitaren a desigs de felicitat per a la jove parella, als quals se sumà, per part del cavaller, un comentari sobre la bellesa de la Isabella, i, per part de la senyora, un altre remarcant la gran sort que feia la noia. La Catherine ho trobà d’una insensibilitat sorprenent. La revelació, però, del gros secret de la visita d’en James a Fullerton el dia anterior causà una profunda emoció a la senyora Allen. Aquesta notícia no va poder escoltar-la amb absoluta calma, ans lamentà amargament la necessitat del seu ocultament, i desitjava haver-ho sabut, desitjava haver pogut veure’l abans que se n’anés, per poder-li donar records per a la mare i el pare, i les més amables expressions per a la família Skinner.