Capítol vint-i-u

Va bastar una mirada perquè la Catherine es convencés que la cambra que li havien assignat era molt distinta de la que en Henry li havia descrit per divertir-se amb la seva alarma. No era de cap manera extraordinàriament gran, i tampoc no hi havia tapissos ni cortines de vellut. Les parets estaven empaperades, i el trespol, encatifat; les finestres no eren pas menys perfectes ni més tenebroses que les de la sala de la planta baixa; els mobles, si bé no eren de l’última moda, tenien belles línies i oferien comoditat, i l’atmosfera general de l’estança distava molt de ser lúgubre. Ja més tranquil·la respecte a aquest punt, va resoldre de no perdre temps examinant-ne els detalls, car temia d’incomodar el general si es demorava. De manera que es va llevar el vestit corre-cuita, i ja es disposava a obrir el farcell que un criat li havia pujat en arribar, quan el seu esguard topà sobtadament amb una arca enorme i alta, arrambada a la paret al costat de l’escalfapanxes. En veure-la se sobresaltà; i, oblidant-se de tota altra cosa, es quedà contemplant-la, muda de sorpresa, mentre pensava:

«Això sí que és ben estrany! Mai no hauria esperat de veure una cosa així! Quina arca tan immensa! Què hi deu haver a dins? Per què l’hauran posada aquí? I ben arrambada a la paret, com si haguessin volgut que passés desapercebuda! L’obriré…, costi el que costi, i miraré què hi ha dins…, i ho faré ara mateix, a la llum del dia. Si espero al vespre, corro el risc que s’apagui l’espelma».

S’hi acostà i la va examinar de prop; era de cedre, reforçada amb una fusta més fosca, i reposava damunt una tarima tallada, també de cedre, d’un pam d’alçada. El pany era d’argent, bé que desenllustrat pel temps; a cada cap hi quedaven les restes de les nanses també d’argent, rompudes, potser prematurament, per un acte de violència, i, al bell mig de la tapa, hi havia un misteriós monograma del mateix metall. La Catherine s’hi inclinà a sobre, però no va assolir de destriar-ne res amb certesa. De la banda que s’ho mirés, no s’acabava de convèncer que l’última lletra fos una T; i, per consegüent, li estranyava enormement que aquell objecte fos a la casa. Si no pertanyia originàriament a la família, per quines estranyes circumstàncies havia anat a raure a mans dels Tilney?

La seva temerosa curiositat creixia a cada moment; i, per fi, prenent amb mans tremoloses la balda del pany, va decidir de satisfer la curiositat, si més no, de saber què contenia. Amb dificultat, car semblava que alguna cosa es resistia als seus esforços, va aixecar la tapa unes polzades; però en aquell moment uns cops sobtats a la porta de la cambra la van sobresaltar i la van fer deixar anar la tapa, que es tancà amb alarmant violència. Aquell intrús inoportú era la criada de la senyoreta Tilney, enviada per la seva mestressa per ajudar la senyoreta Morland; i per bé que la Catherine l’acomiadà de seguida, va recordar que s’havia de canviar i es disposà, a despit de l’ànsia que sentia per esbrinar aquell misteri, a vestir-se sense perdre més temps. No avançava gaire, car els seus pensaments i els seus ulls continuaven lligats a aquell objecte tan adient per causar alarma i inquietud; i si bé no va gosar a perdre ni un minut més en un segon intent, no podia allunyar-se massa de l’arca. Això no obstant, un cop va haver introduït un braç dins el vestit, li va semblar que li faltava tan poc per acabar d’abillar-se, que bé podia lliurar-se a la impaciència de la seva curiositat. Un instant no vindria pas d’aquí; i devia fer força amb tanta desesperació, que, a no ser que l’hagués ajudada algun poder sobrenatural, va aconseguir d’alçar la tapa a la primera temptativa. S’hi abocà, i la seva confiança no la va decebre: davant els seus ulls atònits apareixia una vànova blanca de cotó, curosament plegada, que reposava en un racó de l’arca, sense que cap altre objecte li’n disputes la possessió.

L’estava esguardant amb un primer rubor de sorpresa, quan la senyoreta Tilney, ansiosa perquè la seva amiga estigués llesta, entrà a la cambra, i la Catherine, a la creixent vergonya d’haver covat durant uns instants una expectativa absurda, li sumà la vergonya d’haver estat enxampada en un escorcoll tan va.

—És una curiosa arca antiga, oi? —féu la senyoreta Tilney, mentre la Catherine cuitava a tancar-la i es tombava devers el mirall—. És impossible de dir quantes generacions fa que és aquí. No he pogut saber mai com va arribar a aquesta cambra, però no he volgut que la traguessin d’aquí, perquè em sembla que pot ser útil per guardar-hi capells i còfies. El mal és que pesa tant, que costa molt d’obrir. En aquest racó, però, no fa cap nosa.

La Catherine no va tenir temps de respondre, car prou feina tenia a ruboritzar-se, cordar-se el vestit i prendre sàvies resolucions, tot amb la més violenta disposició. La senyoreta Tilney expressà mansament el temor de fer tard, i al cap de mig minut, totes dues corrien escales avall, amb una pressa no del tot infundada, car el general Tilney ja es passejava per la sala, amb el rellotge a la mà, i al mateix moment que elles entraven va tocar la campaneta amb violència i ordenà:

—Que serveixin el sopar tot seguit.

La Catherine tremolà en sentir l’èmfasi amb què parlava, i va seure, pàl·lida i sense alè, amb tota modèstia, amoïnada d’aquell tirà i detestant les arques antigues; el general recobrà les seves bones maneres quan la va veure i es passà la resta del temps renyant la seva filla per haver acuitat tant la seva bonica amiga, que estava completament sense alè, quan no hi havia cap motiu per anar amb presses; la Catherine, però, no es podia alliberar de la recança que sentia per haver col·locat la seva amiga en aquella situació i per haver-se captingut com una ximpleta; quan estigueren feliçment asseguts a taula, els complaents somriures del general, i el seu propi apetit, li retornaren la pau. El menjador era una sala noble i de dimensions adients, molt més vasta que no pas la sala d’estar, i era moblat amb tant de luxe i de refinament, que resultava gairebé excessiu als ulls inexperts de la Catherine, qui a penes veia poc més que la seva amplitud i el nombre de criats. De la primera, en parlà amb admiració, i el general, amb afable expressió, reconegué que no estava gens malament la mida de l’estança; i més encara: manifestà que, si bé aquelles qüestions no li treien el son, considerava que un menjador de dimensions regulars era una de les coses necessàries de la vida; això no obstant, suposava que ella devia estar acostumada a salons molt més amplis a ca el senyor Allen.

—No, de cap manera —digué la Catherine amb honestedat—; el menjador del senyor Allen no és ni la meitat de gran que aquest.

I afegí que en tota la seva vida no havia vist mai una sala tan gran. El bon humor del general augmentà. Digué que, ja que tenia aquells salons, hauria estat absurd de no fer-ne ús; però, paraula d’honor, estava convençut que una estança que fos la meitat de gran podia ser més còmoda. Estava segur que la casa del senyor Allen devia tenir la mida exacta per a brindar una felicitat racional.

La vetllada va transcórrer sense cap trasbals, i, durant l’absència ocasional del general Tilney, amb gran alegria. Era sols en la seva presència que la Catherine sentia la fatiga del viatge; i fins i tot aleshores, fins i tot en els moments de llangor o de decandiment, predominava una sensació de felicitat general, i podia evocar els seus amics de Bath sense cap mena de nostàlgia.

La nit era tempestuosa; el vent havia bufat amb intermitències durant tota la tarda, i quan se n’anaren a dormir, ho feia amb violència i plovia copiosament. La Catherine, en travessar el vestíbul, escoltà el brogit de la tempesta amb una sensació de terror; i, quan sentí el rugit del vent en algun racó de l’antic edifici, i la fúria amb què es tancava una porta distant, tingué per primer cop la sensació de trobar-se realment en una abadia. Sí, aquells eren els sorolls característics; li dugueren a la ment una incomptable varietat de situacions terrorífiques i d’escenes esborronadores, que es produïen generalment en construccions d’aquella mena, les nits de tempesta; i s’alegrà de tot cor de les felices circumstàncies que havien volgut que es trobés ara entre aquells murs tan solemnes. Ella no tenia res a témer d’assassins nocturns o de festejadors borratxos. En Henry havia fet broma aquell matí. En una casa tan moblada i tan protegida com aquella, no hi tenia res a explorar o a sofrir, i podia retirar-se al seu dormitori amb tanta tranquil·litat com quan ho feia a la seva pròpia cambra a Fullerton. Tot armant-se de coratge amb aquelles sàvies disquisicions, pujava l’escala; així que en arribar a l’habitació gairebé no sentia aprensió, sobretot perquè havia notat que la senyoreta Tilney dormia solament dues portes més enllà, i el seu esperit se sentí immediatament fortificat en veure que a la llar espetarregava un alegre foc de llenya.

«Això és molt millor —es deia, mentre s’atansava al guardafoc—, és molt millor trobar el foc a punt, i no haver d’esperar tremolant fins que tota la família s’ha ficat al llit, com tantes pobres noies s’han vist obligades a fer, i aleshores sobresaltar-se amb l’arribada d’un vell criat carregat amb un feix de llenya. Què contenta estic que Northanger sigui el que és! Si hagués estat com són d’altres indrets, no sé pas com hauria reaccionat el meu valor en una nit com aquesta; però ara, és clar, no hi ha res de què espantar-se».

Mirà al seu entorn. Les cortines de les finestres semblava que es movien. No podia ser res més que la violència del vent que penetrava per les escletxes dels finestrons; de manera que avançà agosaradament, cantussejant una melodia per tranquil·litzar-se, convençuda que no tenia por, i guaità darrere de cada cortina: no va veure res al seient de cap finestra que l’espantés, i en posar la mà sobre el finestró, va percebre palpablement la força del vent. Una llambregada a l’antiga arca, un cop acabat l’examen de les finestres, no fou inútil; apartà els temors infundats de la seva fantasia i, en un estat de feliç indiferència, es va preparar per gitar-se. Es prendria el seu temps; no aniria de pressa; no li importava si era l’última persona llevada de la casa. Però no havia d’atiar el foc; això fóra una covardia, com si cerqués la protecció de la llum un cop fos al llit. El foc, per tant, s’extingí, i la Catherine, que s’havia passat ben bé una hora en els seus preparatius, ja es disposava a gitar-se, quan, en clavar l’última ullada a l’estança, la va sorprendre la presència d’un alt i antic secreter negre que, si bé estava situat en un lloc ben conspicu, no li havia cridat l’atenció abans. De seguida recordà els mots d’en Henry, la seva descripció del secreter de banús que havia escapat a la seva primera observació; i per bé que no hi podia haver res de l’altre món, resultava ben curiós, una coincidència verament notable. Va prendre l’espelma i examinà el secreter de més a prop. No era pas de banús i d’or; però era negre i daurat, envernissat amb laca a l’estil japonès; i a la llum de l’espelma, el daurat tenia tot l’aspecte de l’or vell. La clau era a la porta, i ella sentí un estrany impuls d’examinar el moble per dins, no pas amb l’esperança de trobar-hi res, ans perquè era una cosa molt curiosa, després del que en Henry havia dit. En un mot: no podria dormir fins que no l’hagués examinat. De manera que, col·locant amb tota cura l’espelma damunt d’una cadira, va agafar la clau amb mà tremolosa i provà de fer-la girar, però es va resistir, per força que ella feia. Alarmada, però no descoratjada, ho intentà cap a l’altra banda; la clau va girar, i la Catherine va creure que havia reeixit. Però quin estrany misteri! La porta no es podia obrir. Restà immòbil un instant, sense poder respirar de la sorpresa. El vent xiulava per la xemeneia; torrents de la pluja fuetejaven les finestres, i totes les coses semblaven respondre a la terrorífica situació. Tanmateix, ficar-se al llit sense haver resolt el misteri seria en va, car no podria pas dormir sentint la presència d’un secreter que continuava tancat d’una manera tan inexplicable. En conseqüència, va tornar a manipular la clau, i després de moure-la durant uns moments cap a totes les bandes possibles, amb la decisiva celeritat d’un últim esforç, la porta sobtadament va cedir. El cor li saltava de joia arran d’aquell triomf. Un cop obertes les dues fulles, car la segona estava fermada tan sols per traves menys artificioses que no pas el pany, malgrat que els seus ulls no assolien de descobrir-hi res d’extraordinari, aparegué una doble filera de calaixets, així com alguns calaixos més grans a sobre i sota dels altres, i al bell mig, una porteta, closa també amb pany i clau, on sens dubte s’hi devien guardar coses importants.

El cor de la Catherine bategava de pressa, però el seu valor no minvà. Amb les galtes enrojolades per l’excitació i els ulls brillants de curiositat, prengué el pom d’un calaixet i va estirar. Era completament buit. Amb menys temor i més ànsia, n’obrí un segon, un tercer, un quart; tots eren igualment buits. No en deixà cap sense revisar, i en cap no hi va trobar res. Com que havia llegit molt sobre l’art d’ocultar tresors, no se li va escapar la possibilitat que tinguessin un doble fons, i, per tant, els revisà amb ansiosa atenció, però sense cap resultat. Només restava per examinar la part del mig; i malgrat que mai, des del primer moment, no havia tingut cap esperança de trobar res enlloc d’aquell secreter, i no se sentia gens defraudada de no haver trobat res fins al moment, considerà que hauria estat una ximpleria no prosseguir fins al final ja que s’hi havia posat. Passà una bona estona, però, fins que aconseguí d’obrir la porteta: el pany interior li va oferir la mateixa dificultat que l’exterior; però per fi s’obrí; i l’escorcoll no fou debades: la seva ràpida mirada descobrí de seguida uns papers enrotllats al fons de l’armariet —aparentment col·locats allí dins per ocultar-los—, i els seus sentiments en aquell moment no es poden descriure. El cor li va fer un salt, les cames li tremolaven i les galtes se li van posar pàl·lides. Amb mà insegura, va prendre el preciós manuscrit, car en va tenir prou amb una ullada per veure que els papers estaven escrits; i alhora que reconeixia, amb temorosa sensació, la remarcable coincidència amb allò que en Henry havia pre-anunciat, va decidir instantàniament de llegir-ne cada ratlla abans d’intentar dormir.

La debilitat de la llum de l’espelma l’obligà a girar-se alarmada; però no hi havia cap perill que es consumís de seguida, ans encara duraria unes quantes hores; i per tal de no tenir dificultats a distingir l’antiga escriptura que es devia haver esborrat amb el pas del temps, cuità a esmocar-la. Però, ai las!, en esmocar-la, la flama s’extingí. Mai no s’ha apagat cap llum amb un efecte tan terrible. La Catherine, durant uns moments, restà petrificada d’horror. S’havia apagat del tot, i no hi havia cap espurna al ble que pogués atiar l’esperança de veure-la encendre’s de bell nou. Una foscor impenetrable i immòbil omplia la cambra. Una violenta ràfega de vent, que bufà amb sobtada fúria, va renovar l’horror del moment. La Catherine tremolava de cap a peus. En el silenci que prosseguí, arribà a les seves horroritzades orelles una remor de passos que s’allunyaven, i el tancament d’una porta llunyana. La naturalesa humana no podia suportar res més. Una suor freda li amarà el front, el manuscrit li caigué de les mans i, avançant a les palpentes cap al llit, s’hi va enfilar prestament, per cercar alleujament a la seva angoixa tapant-se el cap i tot amb la roba. Pressentia que no podria aclucar els ulls en tota la nit. Amb la curiositat desvetllada per una causa tan justificada, i els sentits tan pertorbats, li seria absolutament impossible d’agafar el son. La tempesta era tan espantosa! Mai abans no havia tingut por del vent, però a cada ràfega semblava anunciar-li alguna cosa horrible. Com podia explicar-se la meravellosa troballa del manuscrit, que tan prodigiosament donava compliment a la predicció del matí? Què contenia? A qui estaria adreçat? Com podia haver restat ocult durant tant temps? I què singularment estrany que li hagués tocat de descobrir-lo a ella! Però fins que no assolís d’haver-ne el contingut, no tindria pau ni repòs; i estava decidida a llegir-lo amb la primera llum del sol. Però encara mancaven moltes tedioses hores. S’esgarrifà, es va regirar al llit i envejava els qui podien dormir sense preocupacions. La tempesta no amainava, i diversos eren els sorolls, encara més aterridors que el vent, que la sobresaltaven de tant en tant. En un moment donat, fins i tot li va semblar que es movien les cortines del seu llit, i en un altre, el pom de la porta fou sacsejat, com si algú intentés d’entrar. Remors cavernoses semblaven avançar pel passadís, i més d’una vegada se li va glaçar la sang en sentir gemecs distants. Passaren les hores, i l’aterrida Catherine havia sentit com tots els rellotges de la casa tocaven les tres de la matinada, abans que la tempesta minvés o que ella es quedés profundament dormida sense adonar-se’n.