Capítol set

En mig minut travessaren el pati i van arribar a l’arcada, al davant del passatge Union; però aquí es van aturar. Tots els qui coneixen Bath recordaran les dificultats per creuar Cheap Street en aquest punt; és un carrer de caràcter tan impertinent, tan malauradament connectat amb les carreteres de Londres i d’Oxford, i el principal hostal de la ciutat, que no hi ha dia que una o diverses senyores, per important que sigui l’assumpte que les acuita —sigui que vagin en cerca de pastissos, de capells o (com en el cas present) de xicots joves—, no s’hagin de quedar parades a una altra banda pel pas dels cotxes, genets o carros. La Isabella havia sofert i lamentat aquest inconvenient almenys tres vegades al dia des de la seva arribada a Bath; i ara el fat volia que ho sentís i ho lamentés un cop més, car al precís moment que arribaren davant el passatge Union, i ja tenien a la vista els dos cavallers que es passejaven entre la gernació, i posaven els peus a la calçada d’aquell interessant carreró, els va tallar el pas una petita calessa que balandrejava sobre el tosc empedrat, menada per un cotxer entemat i disposat, aparentment, a posar en perill la seva pròpia vida, la de l’acompanyant i la del cavall.

—Oh, aquestes detestables calesses —exclamà la Isabella, alçant la vista—, com les odio! —L’odi, però, aquesta vegada li va durar poc, car va tornar a mirar i exclamà—: Increïble! El senyor Morland i el meu germà!

—Valga’m Déu! Si és en James! —exclamà la Catherine a l’uníson.

I, en ser atreta de tal manera l’atenció dels joves, el cavall fou frenat immediatament amb una violència que gairebé el va fer seure sobre les potes del darrere, i tot seguit els cavallers, mentre un servent es feia càrrec del cotxe i de l’equipatge, saltaren a terra.

La Catherine, per a la qual aquell encontre era totalment inesperat, acollí el seu germà amb el més viu plaer; i ell, que era molt afectuós i l’estimava cordialment, donà per la seva part totes les proves de la mateixa satisfacció, si més no totes les que van poder, car la senyoreta Thorpe no li treia els ulls brillants de sobre; i a ella li foren rebuts els honors que imposa la cortesia, amb una mescla d’alegria i engavanyament que hauria bastat per demostrar a la Catherine, si la noia hagués estat més experta en esbrinar els sentiments aliens i hagués estat menys absorta en els propis, que el seu germà considerava la seva amiga gairebé tan bonica com ella mateixa la veia.

En John Thorpe, que mentrestant havia estat donant ordres respecte als cavalls, no va trigar gaire a reunir-se amb ells, i d’ell rebé de seguida la Catherine les degudes atencions; car el jove, mentre que a la Isabella amb prou feines li fregà la mà amb indiferència, li dedicà una lleugera reverència i una forta estreta. Era un minyó robust de mitjana estatura, que, amb la seva cara lletjota i la seva figura desairosa, semblava temorós que el trobessin massa ben plantat si no duia roba de lacai, i massa aristocràtic si no es mostrava tot pla quan havia de ser cortès, i groller quan podia ser pla. Va treure el rellotge.

—Quant de temps us sembla que hem trigat per venir de Tetbury, senyoreta Morland?

—No en conec la distància.

El seu germà li informà que eren vint-i-tres milles.

—Vint-i-tres! —exclamà en Thorpe—. Vint-i-cinc, ni una polzada menys.

En Morland ho negà, tot apel·lant a l’autoritat dels llibres de mapes i carreteres, als hostalers i a les fites dels camins, però el seu amic no en volia saber res, de tot allò, car ell tenia una manera més segura de comprovar una distància.

—Sé que han de ser vint-i-cinc —digué—, pel temps que hem trigat a arribar. Ara són dos quarts de dues; hem sortit de l’hostal de Tetbury quan el rellotge de la ciutat tocava les onze; i desafio qualsevol home d’Anglaterra a aconseguir que el meu cavall vagi a menys de deu milles per hora; això dóna exactament vint-i-cinc milles.

—Has escamotejat una hora —digué en Morland—. Eren les deu quan hem sortit de Tetbury.

—Les deu! Eren les onze, ho podria jurar! He comptat totes i cadascuna de les campanades. Aquest germà vostre, senyoreta Morland, podria arribar a persuadir-me que els meus sentits no són de fiar. Però guaiteu el meu cavall! Heu vist mai un animal tan apte per córrer? —El criat havia pujat al cotxe i se n’anava—. Quina sang noble! Tres hores i mitja per recórrer només vint-i-tres milles! Mireu aquest animal i digueu-me si això és possible.

—Sembla molt acalorat.

—Acalorat! No se li ha mogut ni un pèl fins arribar a Walcot Church; però mireu-li les potes del davant; mireu-li les illades; només cal que us fixeu com es mou; aquest cavall no pot anar a menys de deu milles per hora, encara que li lligueu les potes. I què us sembla la meva calessa, senyoreta Morland? Ferma, oi? Ben armada; construïda a ciutat; encara no fa ni un mes que la tinc. La van fabricar per a un clergue amic meu, una excel·lent persona; la va usar unes quantes setmanes, fins que, segons tinc entès, va decidir de desempallegar-se’n. Precisament aleshores jo anava buscant una cosa lleugera, d’aquesta mena, si bé m’inclinava més per una carretel·la; però veu’s aquí que el vaig trobar al Magdalen Bridge, quan ell anava a Oxford, el mes passat. «Ah, Thorpe», ell que em diu, «no voldries pas comprar aquest carruatge? És el millor que es pot trobar en el seu gènere, però ja n’estic fins al capdamunt». «Oh, recoi», vaig fer, «sóc el vostre home. Quant en demaneu?». I quant us penseu que me’n va demanar, senyoreta Morland?

—Estic segura que mai no ho endevinaria.

—Està armada com una carretel·la, com veureu; seient, portaequipatge, caixa, parafangs, llums, motllures d’argent, tot complet, com podeu veure; la ferramenta, nova, o millor que nova. Me’n va demanar cinquanta guinees; vaig cloure el tracte sense donar-hi voltes, li vaig llençar els diners, i el cotxe era meu.

—Per la meva banda —digué la Catherine—, sé tan poc d’aquestes coses, que no podria dir si va ser barat o car.

—Ni una cosa ni l’altra; gosaria dir que l’hauria pogut aconseguir per menys; però detesto regatejar, i el pobre Freeman necessitava els diners.

—Això va ser molt generós de la vostra part —digué la Catherine, complaguda.

—Oh, recoi, quan un pot fer una obra de bé per un amic, no ha de ser mesquí.

Tot seguit preguntaren a les damisel·les cap a on anaven i, una vegada satisfeta aquesta curiositat, els cavallers decidiren d’acompanyar-les fins als edificis Edgar i presentar els seus respectes a la senyora Thorpe. En James i la Isabella obriren la marxa, i tan satisfeta estava ella amb la seva sort, tan contenta s’havia posat davant la perspectiva de tenir el plaer de passejar amb qui reunia la doble qualitat de ser amic del seu germà i germà de la seva amiga, tan purs i mancats de coqueteria eren els seus sentiments, que, per bé que a Milsom Street passaren pel costat dels dos joves odiosos, ara tenia tan poc interès de cridar la seva atenció, que solament es tombà tres vegades per mirar-los.

En John Thorpe anava, naturalment, amb la Catherine, i, al cap d’uns minuts de silenci, va reprendre la conversa sobre la calessa.

—Tanmateix, senyoreta Morland, reconeixereu que per a certes persones pot ser barat, car jo l’hauria pogut vendre per deu guinees més l’endemà mateix; en Jackson, d’Oriel, me’n va oferir seixanta de seguida; en Morland era amb mi en aquell moment.

—Sí —digué en Morland, que ho havia sentit—, però t’oblides que l’oferta incloïa el teu cavall.

—El meu cavall! Oh, recoi! Aquest cavall no el vendria ni per cent. Us agraden els cotxes oberts, senyoreta Morland?

—Sí, molt; per bé que molt poques vegades he tingut l’oportunitat de passejar-hi, però és una cosa que m’encanta.

—Me n’alegro; us hi duré en el meu cada dia.

—Gràcies —digué la Catherine, amb recança, car dubtava si era correcte d’acceptar aquell oferiment.

—Demà us portaré a Lansdown Hill.

—Gràcies. Però no hauria de reposar el vostre cavall?

—Reposar! Si avui tan sols ha recorregut vint-i-tres milles. Tot això són ximpleries; no hi ha res que perjudiqui tant un cavall com el repòs; no hi ha res que els envelleixi tant. No, no; mentre sigui aquí, faré córrer el meu una mitjana de quatre hores per dia.

—De veres? —féu la Catherine, molt seriosa—. Això vol dir que correrà quaranta milles per dia.

—Quaranta! Que siguin cinquanta, pel que a mi em preocupa! Doncs bé, demà us duré a Lansdown; és un compromís.

—Què fantàstic serà! —exclamà la Isabella, girant-se—. Estimada Catherine, no saps com t’envejo; però em temo, germà, que no hi haurà lloc per a un tercer.

—Un tercer! No, no; no he vingut pas a Bath per portar la meva germana a passeig. Quina bona broma no seria, a fe! En Morland s’ocuparà de tu.

Això provocà un intercanvi de compliments entre els altres dos, però la Catherine no va sentir-ne els detalls ni les conclusions. La conversa del seu company ara va passar del to animat en què s’havia mantingut fins en aquell moment a tan sols unes frases breus d’absolució o de condemnació davant cada dona que topaven. I la Catherine, després d’escoltar i de condescendir fins allà on podia, amb tota la cortesia i la diferència del seu jove esperit femení, temorosa d’arriscar una opinió pròpia oposada a la d’aquell xicot tan segur de si mateix, finalment s’aventurà a canviar de tema amb una pregunta que feia estona surava entre els seus pensaments, i era:

—Heu llegit l’Udolpho, senyor Thorpe?

—Udolpho! Oh, no, per Déu! No en llegeixo mai, de novel·les. Altra feina tinc.

La Catherine, humiliada i avergonyida, estava a punt de demanar disculpes per la pregunta, però ell se li va avançar, dient:

—Les novel·les són totes plenes de ximpleries i de poca-soltades; no n’ha apareguda cap més o menys discreta des de Tom Jones, tret de The Monk. Aquesta la vaig llegir l’altre dia; però quant a les altres, són la cosa més estúpida del món.

—Crec que Udolpho us agradaria, si la llegíeu; és molt interessant.

—Ho dubto! No; si llegeixo alguna cosa, serà una novel·la de la Radcliffe; les seves novel·les són força entretingudes; són dignes de ser llegides; hi ha diversió i estil en elles.

—Udolpho va ser escrita per la Radcliffe —digué la Catherine, amb certa vacil·lació, per por de mortificar-lo.

—Voleu dir? Ah, sí, ara ho recordo, és veritat; és que estava pensant en aquell altre llibre estúpid, escrit per aquella dona que tanta forrolla ha causat, la que es va casar amb l’emigrat francès.^[2]

—Suposo que us referiu a Camilla!

—Sí, aquest és el llibre; quin galimaties inversemblant! Un ancià indecís! Una vegada vaig prendre el primer volum per donar-hi una ullada, però de seguida vaig veure que no m’agradaria; en realitat, abans de llegir-lo ja sabia de què anava: ni bé em vam dir que l’autora s’havia casat amb un emigrat, vaig tenir la certesa que mai no me’l podria empassar.

—Jo no l’he llegit.

—Us asseguro que no us heu perdut res; és la més formidable ximpleria que us pugueu imaginar; l’únic que hi ha és un vell cagadubtes que estudia llatí; us juro que això és tot.

Aquesta crítica, el valor de la qual la pobra Catherine lamentablement no va poder apreciar per complet, fou formulada quan ja eren a la porta de la casa de la senyora Thorpe, i els sentiments del lector perspicaç i mancat de perjudicis de Camilla donaren pas als sentiments d’un fill submís i afectuós, quan els rebé la senyora Thorpe, que els havia vist arribar des de dalt, pel passatge.

—Ah, mare! Com estàs? —li digué, estrenyent-li càlidament les mans—. D’on has tret aquest capell tan ridícul, que et fa semblar una bruixa? Aquí venim en Morland i jo a passar uns quants dies amb tu, així que ja ens pots anar buscant un bon parell de llits per aquí a la vora.

I aquests mots va semblar que satisfeien la necessitat de tendresa del cor matern, car rebé el seu fill amb l’afecte més profund i exultant. Després ell oferí a les seves dues germanes petites equitatives manifestacions de tendresa fraterna, car els preguntà com estaven, i remarcà tot seguit que les trobava horribles.

Aquestes maneres no complagueren la Catherine, però era l’amic d’en James i el germà de la Isabella; i el seu judici s’afermà més tard quan la Isabella li assegurà, quan es retiraren a veure el capell nou, que en John la considerava la noia més encantadora del món, i a més encara quan en John la va invitar a assistir amb ell al ball aquell vespre. Si hagués estat més gran, o més vanitosa, aquestes galanteries haurien servit de ben poc; però, quan la joventut i la timidesa van unides, cal posseir una extraordinària fermesa per resistir la fascinació de ser considerada la noia més bella del món, i de ser invitada especialment a un ball; i la conseqüència fou que, quan els dos Morland, després de passar una hora en companyia dels Thorpe, sortiren per anar caminant fins a casa del senyor Allen, i en James, un cop estigueren sols, li digué: «I bé, Catherine, què et sembla el meu amic Thorpe?», en comptes de respondre, com probablement ho hauria fet en el cas de no haver-hi hagut l’amistat i els afalacs pel mig: «No m’agrada gens ni mica», ella va contestar:

—M’agrada molt; sembla molt simpàtic.

—És el noi més bo que hagi existit mai; una mica massa xerraire, però suposo que això el realçarà als ulls del vostre sexe. I què en penses de la resta de la família?

—M’agraden molt, molt, de veritat, sobretot la Isabella.

—Em plau d’allò més de sentir-te dir això; ella és justament la classe de noia que hauria escollit com amiga teva; és molt assenyada i afectuosa, i gens afectada; sempre he desitjat que la coneguessis, i sembla que t’ha posat afecte. Ha dit de tu les millors coses que es podrien dir, i de l’elogi d’una noia com la senyoreta Thorpe, fins i tot tu, Catherine —afegí, tot prenent-li la mà amb afecte—, en pots estar orgullosa.

—I prou que ho estic —respongué ella—. L’estimo moltíssim, i m’alegro que a tu també t’agradi. Amb prou feines l’esmentaves quan em vas escriure, després de visitar-los.

—Perquè vaig pensar que aviat et veuria. Espero que passeu molt de temps plegades, mentre siguis a Bath. És una noia tan afable, i té una intel·ligència superior! Tota la família l’adora; evidentment és la favorita, i estic segur que en un indret com aquest deu ser d’allò més admirada, oi?

—Sí, molt, em sembla; el senyor Allen diu que és la noia més bonica de tot Bath.

—D’això n’estic segur, i no conec ningú que sigui millor jutge de la bellesa femenina que el senyor Allen. No cal que et pregunti si ets feliç aquí, Catherine estimada; amb una companya i amiga com la Isabella Thorpe, fóra impossible que no ho fossis, i suposo que els Allen deuen ser molt amables amb tu.

—Sí, molt; mai no havia estat tan feliç, i ara que has vingut tu, serà millor que mai; què bo has estat en venir des de tan lluny per veure’m a mi.

En James acceptà aquest tribut de gratitud, i va tranquil·litzar la seva consciència per haver-lo acceptat, bo i dient, amb tota sinceritat:

—Verament, Catherine, t’estimo de cor.

Després s’establí entre ells un intercanvi de preguntes i respostes concernents als germans i les germanes, la situació d’alguns, el creixement dels altres, i així continuaren, tret d’alguna petita digressió per part d’en James, per alabar la senyoreta Thorpe, fins que arribaren a Pulteney Street, on fou rebut amb gran amabilitat pel senyor i la senyora Allen, i invitat pel primer a sopar amb ells, i incitat per la segona a endevinar el preu i ponderar els mèrits d’una esclavina i un manegot nous. Un compromís previ als edificis Edgar impedí al jove d’acceptar la invitació del cavaller, i l’obliga a anar-se’n corre-cuita tan bon punt va haver satisfet les demandes de la dama. I un cop que va quedar concertada l’hora que les dues famílies es reunirien al Saló Octogonal, la Catherine restà lliurada al plaer de la seva imaginació infatigable, excitada i espantada per les pàgines de l’Udolpho, aliena a totes les inquietuds mundanes relacionades amb el vestir i el menjar, incapaç de mitigar els temors de la senyora Allen per la trigança de la modista, i disposant tan sols un minut de cada seixanta per reflexionar sobre la seva pròpia felicitat, per tal com ja tenia compromís per al vespre.