Capítol onze

El matí següent es presentà ombrívol; el sol només feia lleus esforços per aparèixer, i la Catherine en deduí que tot s’esdevindria d’acord als seus desigs. Un matí brillant, en aquella època de l’any, ella sabia que generalment acabava amb pluja, mentre que un matí ennuvolat indicava que el temps milloraria durant el dia. Va buscar en el senyor Allen una confirmació de les seves esperances, però el senyor Allen, que no disposava d’un baròmetre ni d’un cel propi, no va voler prometre fermament que faria sol. Després va recórrer a la senyora Allen, i l’opinió de la senyora fou més positiva: no tenia cap dubte que faria un dia esplèndid, sempre i quan els núvols s’esvaïssin i el sol no s’amagués més.

Cap allà a les onze, però, unes gotetes de pluja als vidres de les finestres foren descobertes per l’ull vigilant de la Catherine, i un: «Oh, Déu meu, sembla que plourà!» li sortí dels llavis amb un to d’allò més desmaiat.

—Ja m’ho pensava, jo —féu la senyora Allen.

—Avui em quedaré sense passeig —sospità la Catherine—, però potser no serà res, o pararà de ploure abans de les dotze.

—Potser sí, però llavors, estimada, hi haurà molt de fang.

—Oh, això no té cap importància; tant me fa que hi hagi fang!

—No —replicà plàcidament la seva amiga—, ja sé que no et fa res que hi hagi fang.

Al cap d’un moment de silenci, la Catherine, que s’estava dreta al costat de la finestra, digué:

—I plou cada vegada més fort!

—I tant. Si continua plovent així, els carrers quedaran ben mullats.

—Ja he vist passar quatre paraigües. Com detesto els paraigües!

—Son objectes molestosos de portar. Jo més m’estimaria prendre una cadira de lloguer.

—I feia un matí tan bonic! Estava ben segura que no plouria!

—Qualsevol ho hauria pensat, ben cert. Hi haurà molt poca gent al balneari, si continua plovent tot el matí. Espero que el senyor Allen es posi el capot quan hi vagi, però segur que no se’l posarà, car sé que faria qualsevol cosa abans de sortir amb el capot; no comprenc per què li desagrada, tan còmode com deu ser.

La pluja continuava: ràpida, bé que no densa. La Catherine anava a donar una ullada al rellotge cada cinc minuts, tot amenaçant cada vegada que, si la pluja persistia durant cinc minuts més, es donaria per vençuda. El rellotge va tocar les dotze, i encara plovia.

—No hi podràs anar, estimada.

—Encara no desespero. No em donaré per vençuda fins a un quart d’una. És precisament el moment del dia que aclareix, i ja em sembla que hi ha més llum. Bé, ja és un quart i cinc minuts, i ara sí que em donaré per vençuda. Oh, si tinguéssim un clima com el que tenien a l’Udolpho, o si més no com el de la Toscana o del sud de França…, la nit que va morir el pobre St. Aubin!^[3] Quin clima meravellós!

A dos quarts d’una, quan l’atenció ansiosa de la Catherine pel temps havia cessat, i ja tant se li’n donava que millorés, el cel tot d’una va començar a aclarir-se. Un raig de sol la va agafar de sorpresa; mirà a l’entorn: els núvols s’allunyaven; immediatament va tornar a la finestra a guaitar i encoratjar la feliç aparició. Al cap de deu minuts, ja no hi havia cap dubte que tindrien una tarda de sol, justificant l’opinió de la senyora Allen, que «sempre havia pensat que aclariria». Però el que continuava essent un enigma era si la Catherine encara havia d’esperar els seus amics, si la pluja no hauria estat excessiva perquè la senyoreta Tilney s’aventurés a sortir.

Hi havia massa fang perquè la senyora Allen acompanyés el seu marit a l’Establiment Termal; de manera que se n’hi va anar tot sol, i la Catherine el veia allunyar-se de la finestra estant, quan al cap d’un moment li cridava l’atenció l’arribada dels mateixos dos cotxes oberts, transportant les mateixes tres persones que tant l’havien sorpresa uns matins enrere.

—La Isabella, el meu germà i el senyor Thorpe! Potser vénen a buscar-me a mi…, però no hi aniré pas…, no puc anar-hi, car encara és possible que vingui la senyoreta Tilney.

La senyora Allen hi estigué d’acord. En John Thorpe de seguida arribà a dalt, però la seva veu hi arribà abans, car des de l’escala cridava a la senyoreta Morland que s’afanyés.

—Cuiteu! Cuiteu! —digué en obrir la porta—. Poseu-vos el capell de seguida, que no podem perdre temps! Anem a Bristol. Com esteu, senyora Allen?

—A Bristol! No és un viatge molt llarg? Però, de totes maneres, avui no us podré acompanyar, perquè tinc un compromís: espero uns amics d’un moment a l’altre.

Aquest argument, naturalment, fou considerat amb vehemència com una raó sense fonament; el senyor Thorpe demanà a la senyora Allen que li fes costat, i de seguida pujaren els altres dos, per brindar-li la seva ajuda.

—Catherine, estimada, no és meravellós? Farem el viatge amb cotxe més fabulós del món. Ens has de donar les gràcies al teu germà i a mi, per la idea. Se’ns ha acudit mentre esmorzàvem, crec que a tots dos alhora; i ja hauríem sortit fa més de dues hores, si no hagués estat per aquesta pluja detestable. Però això no té importància, perquè de nit hi ha lluna plena, i serà deliciós. Oh! M’extasio de pensar en el camp, en aquella quietud i aquell silenci! És molt millor que anar a ballar. Anirem directament a Clifton i dinarem allí, i havent dinat, si hi ha temps, ens arribarem a Kingsweston.

—Dubto que puguem fer tot això —digué en Morland.

—Tu, sempre tan pessimista! —exclamà en Thorpe—. Podrem fer deu vegades més. Kingsweston, és clar que sí, i Blaize Castle també, i qualsevol altre lloc que us passi pel cap; però aquí tens la teva germana que diu que no vindrà.

—Blaize Castle! —exclamà la Catherine—. Què és això?

—L’indret més bonic d’Anglaterra; val la pena de fer cinquanta milles per veure’l.

—Però és en realitat un castell, un castell antic?

—El més antic del regne.

—Però és com els castells que surten a les novel·les?

—Exactament: igual.

—Però, realment… hi ha torres i vastes galeries?

—A dotzenes.

—Aleshores, m’agradaria molt de veure-ho. Però no puc…, no puc venir.

—No pots venir? Estimada criatura, què vols dir?

—No puc venir, perquè… —féu, acalant els ulls, temerosa del somriure de la Isabella—, espero la senyoreta Tilney i el seu germà, que em vindran a buscar per anar a passeig. Em van prometre que passarien a les dotze, però plovia; en canvi ara, com que fa bo, estic segura que no trigaran a arribar.

—No vindran —exclamà en Thorpe—, perquè, quan hem tombat per Broad Street, els he vistos; oi que ell va en un faetó de color castany clar?

—No us ho sabria dir.

—Sí, jo ho sé; l’he vist. Us referiu a l’home amb el qual vau ballar anit, oi?

—Sí.

—Bé, l’he vist en aquell moment, tombava per Lansdown Road, acompanyat d’una noia molt bonica.

—De veres?

—Ho juro per la meva ànima. L’he reconegut de seguida; i semblava haver aconseguit bon bestiar, com hi ha món!

—És molt estrany! Però suposo que hauran pensat que hi hauria massa fang per anar a caminar.

—I raó tindrien, perquè no havia vist tant de fang en tota la meva vida. Caminar! Més aviat podríeu volar que no pas caminar; en tot l’hivern no hi ha hagut tant de fang; arreu deu arribar fins a mitja cama.

La Isabella ho corroborà:

—Estimada Catherine, no et pots fer una idea del fang que hi ha. Apa, vine; ara no et pots pas negar.

—M’agradaria veure el castell. Però el podrem recórrer tot? Podrem pujar per les escalinates i entrar a veure els salons i les cambres?

—Sí, sí, fins a l’últim racó.

—Però…, i si han sortit a fer un tomb d’una hora, esperant que sequi, i després passen a buscar-me?

—Quedeu-vos tranquil·la, no hi ha cap perill que passi això, car he sentit com el senyor Tilney deia cridant a un home que passava a cavall que anirien fins a Wick Rocks.

—Aleshores vindré. Puc anar amb ells, senyora Allen?

—Fes el que et plagui, estimada.

—Senyora Allen, convenceu-la que vingui —fou el prec general.

Prec que la senyora Allen escoltà.

—Bé, estimada —digué—, suposo que no tens més remei que anar-hi.

I al cap de dos minuts ja havien partit.

Els sentiments de la Catherine, quan pujà al cotxe, eren fluctuants; es dividien entre la pena per haver-se perdut un gran plaer, i l’esperança de gaudir-ne, ben aviat, un altre de tant o més intens, però d’una altra mena. No creia que els Tilney s’haguessin comportat massa bé amb ella, en haver anul·lat tan prestament el compromís, sense enviar-li cap missatge d’excusa. Ja havia passat una hora des del moment fixat per a la cita; i, a despit del que li havien dit sobre l’acumulació de fang, no podia deixar de pensar, arran de les seves pròpies observacions, que bé podrien haver sortit sense grans inconvenients. Sentir-se menystinguda per ells li resultava d’allò més dolorós. D’altra banda, el plaer d’explorar un edifici com el d’Udolpho, car així es representava la seva fantasia el Blaize Castle, constituïa una bona compensació que la consolaria de qualsevol mal.

Rutllaren ràpidament per Pulteney Street avall i travessaren Laura Place, sense intercanviar gaires paraules. En Thorpe parlava del seu cavall, i ella meditava, alternativament, sobre promeses no complertes i arcades rompudes, sobre faetons i portes falses, sobre els Tilney i trapes. Tanmateix, quan passaven per Argyle, una pregunta del seu acompanyant la va treure de les seves reflexions.

—Qui és aquella noia que us mirava amb tanta insistència?

—Qui? On?

—A la vora de la dreta…, ara ja es deu haver perdut de vista.

La Catherine mirà enrere i va veure la senyoreta Tilney agafada del braç del seu germà, caminant lentament carrer avall. Veié que tots dos es giraven per mirar-la.

—Pareu, pareu, senyor Thorpe! —exclamà amb impaciència—. És la senyoreta Tilney; és ella. Com heu pogut dir-me que se n’havien anat? Pareu, pareu, que baixaré i me n’aniré amb ells.

Però, de què servia insistir? En Thorpe fustigava el cavall i l’atiava; els Tilney, que havien deixat de mirar-la, de seguida es perderen de vista en una cantonada, i ella ja era a la Market Place. Això no obstant, mentre enfilaven un altre carrer, ella no deixava de demanar-li que parés.

—Pareu, per favor, pareu, senyor Thorpe! No puc continuar. No vull venir. Haig de tornar amb la senyoreta Tilney.

El senyor Thorpe, però, es limitava a riure, feia petar la tralla, atiava el cavall, proferia crits estranys i continuava endavant. I la Catherine, furiosa i contrariada, sentint-se impotent, no va tenir més remei que retre’s. Amb tot, no deixava de fer-li retrets.

—Com heu pogut enganyar-me d’aquesta manera, senyor Thorpe? Com heu pogut dir que els havíeu vist amb cotxe per Lansdown Street? Jo no els hauria plantat per res del món. Ho trobaran tan estrany, tan groller! Haver-me’n anat així, sense dir ni un mot! No sabeu com n’estic, de contrariada. No tinc gens de ganes d’anar a Clifton, ni a cap altre lloc. M’estimaria deu mil vegades més baixar aquí mateix, i tornar caminant. Com ha pogut dir-me que els havia vistos en un faetó?

En Thorpe es defensava amb tenacitat, afirmava que mai no havia vist dos homes tan semblants en tota la seva vida, i ni tan sols volia reconèixer que el que ell havia vist no era el vertader Tilney.

El viatge, per bé que deixaren de parlar d’aquest tema, no fou molt agradable. La cortesia de la Catherine envers el seu company ja no era la d’abans. L’escoltava de mala gana, i li contestava amb frases breus. L’única cosa que la reconfortava era la perspectiva de visitar el castell; de tant en tant, això era el que esperava amb cert plaer; per bé que amb molt de gust hauria renunciat a tota la felicitat que podrien proporcionar-li aquells murs a canvi del passeig que hauria hagut de fer amb els Tilney, i, sobretot, per no haver-los causat un mala impressió; per això hauria renunciat a la satisfacció d’avançar per una llarga sèrie de salons tenebrosos, que exhibirien les restes d’un mobiliari sumptuós, salons deserts des de feia molts anys, i la satisfacció de veure barrat el seu ascens en una escala de cargol estreta per una porta baixa i reixada; o fins i tot el plaer que el seu llum, l’únic llum que duien, fos apagat per un sobtat corrent d’aire, i quedar-se completament a les fosques. Mentrestant, el viatge prosseguia sense incidents, i ja tenien a la vista la ciutat de Keynsham, quan un crit d’en Morland, que anava darrere d’ells, va obligar el seu amic a frenar, per saber què passava. Els altres s’acostaren fins a una distància que els permetés de conversar, i en Morland digué:

—Més valdrà que ens en tornem, Thorpe; és massa tard per continuar avui; la teva germana pensa com jo. Hem trigat exactament una hora d’arribar fins aquí, des de Pulteney Street, poc més de set milles, i encara ens falten, suposo, vuit milles més pel cap baix. No ho podrem pas fer. Hem sortit massa tard. Més valdrà que ho deixem per a un altre dia, i girar cua.

—A mi tant me fa —digué en Thorpe, més aviat iradament, i tot seguit va fer girar el cavall, per emprendre camí de retorn a Bath.

—Si el vostre germà no hagués de menar una bèstia tan condemnada —digué al cap d’un moment—, hauríem pogut arribar tranquil·lament. El meu cavall hauria arribat a Clifton en una hora, si l’hagués deixat córrer, i gairebé m’ha romput els braços de tant com he hagut d’estirar les regnes per mantenir el pas d’aquest maleït rossí. En Morland és un imbècil per no comprar-se un cavall i un bon cotxe.

—No, no ho és —replicà la Catherine, acaloradament—, perquè estic segura que no es pot donar aquest luxe.

—I per què no se’l pot donar?

—Perquè no té prou diners.

—I qui en té la culpa, d’això?

—Ningú, que jo sàpiga.

Llavors en Thorpe remugà alguna cosa amb aquell to estentori i incoherent que sovint adoptava, respecte a què era una cosa ben fotuda ser un miserable, i que si la gent que nedava en diners no podia donar-se el luxe de comprar coses, no sabia qui les podria comprar, frases que la Catherine ni tan sols es va prendre la molèstia d’entendre. Desil·lusionada en veure que s’esvaïa la possibilitat de consol per al seu anterior disgust, estava cada vegada menys disposada a mostrar-se simpàtica o a considerar agradable el seu company. I arribaren a Pulteney Street sense haver pronunciat més d’una vintena de mots.

Tan bon punt la Catherine entrà a la casa, el lacai li anuncià que un cavaller i una dama havien preguntat per ella pocs minuts després de la seva partida; que, quan ell els digué que la senyoreta se n’havia anat amb el senyor Thorpe, la dama havia preguntat si havia deixat algun missatge per a ella, i que, en contestar-li que no, ella havia buscat una targeta, però digué que no en duia cap i se n’havia anat. Tot meditant sobre aquesta informació desoladora, la Catherine pujà lentament l’escala. En arribar al capdamunt, trobà la senyora Allen, qui, en conèixer les causes del sobtat retorn, digué:

—Me n’alegro que el teu germà hagi tingut tant de seny; estic contenta que hagis tornat. Era una idea estranya i forassenyada.

Passaren tota la tarda amb els Thorpe. La Catherine estava contorbada i pioca; en canvi la Isabella semblava trobar en la partida de cartes que jugaven, ella en parella amb en Morland, un molt bon equivalent de la quietud i l’ambient camperol d’un hostal de Clifton. Així mateix, va manifestar en veu alta més d’una vegada la seva satisfacció pel fet de no ser als salons de ball.

—Com compadeixo les pobres criatures que hi van! Què contenta estic de no trobar-me entre elles! Em demano si hi haurà molta gent o no. Encara no ha començat el ball. No hi aniria per res del món. És tan agradable passar de tant en tant una vetllada en família. M’hi jugaria qualsevol cosa que no serà un gran ball. Sé que els Mitchell no hi aniran. Del que n’estic segura és que em fan pena els qui hi aniran. Però diria, senyor Morland, que us sap greu de no haver-hi anat, oi? N’estic segura. Bé, us prego que no us considereu obligat a quedar-vos per nosaltres. Gosaria dir que ens arreglaríem prou bé sense vós; però els homes sempre fan la seva voluntat.

La Catherine gairebé hauria pogut acusar la Isabella de manca de sensibilitat envers ella i les seves penes, de tan poc com va parar ment al seu estat d’esperit i de tan inadequat com va ser el consol que li oferí.

—No siguis tan ensopida, estimada criatura —li mussità—. Em parteixes el cor. És ben lamentable, d’acord, però tota la culpa la tenen els Tilney. Per què no han estat més puntuals? Hi havia fang, és cert, però això què hi fa? Si haguéssim estat en John i jo, no ens hauria importat. A mi no em fa res de suportar qualsevol cosa quan es tracta d’una amiga; aquest és el meu tarannà, i en John és igual que jo; té uns sentiments molt forts. Valga’m Déu! Quina mà tan magnífica t’ha tocat! Tot reis! Mai no he estat tan contenta en tota la meva vida! M’estimo molt més que t’hagi tocat a tu que no pas a mi.

I ara ja puc deixar la meva heroïna al llit de l’insomni, que és el vertader tron d’una heroïna; a un coixí cobert d’espines i amarat de llàgrimes. I feliç es podrà considerar, si aconsegueix de dormir profundament en el decurs dels pròxims tres mesos.