Capítol dotze

—Senyora Allen —digué la Catherine l’endemà al matí—, estarà malament que vagi a veure la senyoreta Tilney? No estaré tranquil·la fins que li ho hagi explicat tot.

—Vés-hi, vés-hi, estimada; però posa’t un vestit blanc; la senyoreta Tilney sempre vesteix de blanc.

La Catherine l’obeí alegrement, i un cop abillada com corresponia, sentí més impaciència que mai d’anar a l’Establiment Termal, per tal d’informar-se d’on s’allotjava el general Tilney, car per bé que ella creia que era a Milson Street, no estava segura de la casa, i les conviccions vacil·lants de la senyora Allen solament servien per fer-la dubtar encara més. Li confirmaren que era Milson Street, i en haver anotat el número, sortí caminant a bon pas i amb el cor palpitant disposada a retornar la visita, explicar la seva conducta i ser perdonada; travessà prestament la plaça de l’església, tot apartant resoludament els ulls dels grups de gent, per no veure’s obligada a saludar la seva estimada Isabella i la família, que, segons que tenia raons per creure, es trobaven en una botiga d’allà a la vora. Arribà a la casa sense cap entrebanc, verificà el número, va trucar a la porta i va preguntar per la senyoreta Tilney. El criat creia que la senyoreta Tilney era a casa, però no n’estava massa segur. Seria tan amable d’informar-li de part de qui era? Ella li donà la seva targeta. L’home tornà al cap d’uns minuts, i amb una expressió que semblava contradir els seus mots, anuncià que s’havia equivocat, car la senyoreta Tilney havia sortit. La Catherine, amb un rubor de mortificació al rostre, abandonà la casa. Estava gairebé convençuda que la senyoreta Tilney hi era, a casa; i quan se n’anava pel carrer, no va poder resistir la temptació de donar una ullada a les finestres del saló, esperant de veure-la-hi, però no hi havia ningú. Aixo no obstant, en arribar al cap del carrer, va tornar a mirar enrere, i aleshores, no pas en una finestra, sinó sortint per la porta, va veure la senyoreta Tilney. La seguia un cavaller, que la Catherine va creure que era el pare, i sortiren caminant en direcció als edificis Edgar. La Catherine, profundament mortificada, va prosseguir el seu camí. Gairebé tenia dret a enutjar-se ella davant d’aquella descortesia; però va refrenar el seu ressentiment, en recordar la seva pròpia ignorància. No sabia prou bé com es podia qualificar, dins les regles de la cortesia mundana, una ofensa com la que ella havia comès, ni sabia fins a quin punt podia ser imperdonable, ni quin rigor de descortesia podia assumir al seu torn. Deprimida i humiliada, va arribar a pensar de no anar al teatre amb els altres aquell vespre; però cal consignar que aquella idea no persistí molt de temps, car no va trigar a recordar que, en primer lloc, no tenia cap excusa per quedar-se a casa; i, en segon lloc, feien una obra que tenia molt d’interès de veure. De manera, doncs, que tots anaren al teatre. Per a mortificació o complaença de la Catherine, els Tilney no aparegueren; ella va témer que, entre les moltes perfeccions de la família, no hi figurava l’afecció al teatre; però potser això era a causa que estaven habituats a les representacions de més categoria de Londres, on, segons la Isabella, solien posar en escena coses «totalment horroroses». La comèdia no va decebre pas les seves expectatives, i la va distreure tant de la seva aflicció, que ningú que l’hagués observada durant els quatre actes primers no s’hauria pas imaginat que estava abatuda. Però a començament de l’acte cinquè, la sobtada visió del senyor Henry Tilney i del seu pare, que entraven a la llotja del davant, revivà tota la seva ansietat i angoixa. L’escenari ja no l’entretenia, i ni tan sols no assolia d’atrapar la seva atenció. Cada mirada que no adreçava a l’escena es clavava a la llotja del davant; i així, durant el lapse de dues escenes senceres, va observar en Henry Tilney, sense poder copsar ni una sola vegada el seu esguard. Ara ella ja no podria sospitar que no li interessava el teatre; la seva atenció no s’apartà de l’escenari ni un sol instant durant dues escenes completes. Per fi, però, la va mirar i la saludà…, però quina salutació!, sense cap somriure, sense cap mirada persistent: els seus ulls recobraren la direcció anterior. La Catherine se sentí totalment desgraciada; de bona gana hauria recorregut els passadissos fins a la llotja on era ell i l’hauria obligat a escoltar les seves explicacions. La posseïen sentiments més aviat naturals que no pas heroics; en comptes de considerar injuriada la seva pròpia dignitat per aquella ràpida condemna; en comptes de decidir orgullosament, en la seva innocència, d’odiar aquell qui podia abrigar algun dubte, de deixar-li tota la molèstia de buscar una explicació i de donar-li entenent el que havia passat tot limitant-se a evitar el seu esguard, o a flirtejar amb algú altre, assumí tota la culpa, o si més no l’aparença de la culpa, i sols ansiava una avinentesa per explicar-se.

L’obra s’acabà…, va caure el teló. En Henry Tilney havia desaparegut del seu seient, però el seu pare romania a la llotja, i potser el fill s’encaminava cap a la seva. Estava encertada: al cap d’uns minuts va aparèixer i, tot obrint-se pas entre la gent que se n’anava, s’adreçà amb serena cortesia a la senyora Allen i a la seva amiga. Aquesta, però, no li va contestar pas amb tanta serenitat.

—Oh! Senyor Tilney, em moria de ganes de parlar-vos i d’oferir-vos les meves disculpes. Em deveu haver considerat una mala educada, però en realitat no va ser culpa meva, oi, senyora Allen? No és veritat que em van dir que el senyor Tilney i la seva germana se n’havien anat plegats en un faetó? Aleshores, què podia fer jo? Però m’hauria estimat deu mil vegades més anar amb vosaltres, oi, senyora Allen?

—Estimada, que em masegues el vestit! —fou la resposta de la senyora Allen.

Però la sinceritat de la noia, evident com era, no fou en va, ans tornà més cordial, més natural el somriure del rostre del cavaller, que respongué en un to que sols mantenia una certa afectada reserva:

—De totes maneres, us estem molt agraïts per haver-nos desitjat un agradable passeig quan ens vam creuar a Argyle Street: vau ser molt amable de girar-vos expressament per mirar-nos.

—Però si jo no us vaig desitjar un agradable passeig! Mai no se m’hauria acudit una cosa semblant; li demanava al senyor Thorpe que s’aturés; li ho vaig implorar tan bon punt us vaig veure. Senyora Allen, oi que…? Oh, si vós no hi éreu; però és veritat que ho vaig fer, i si el senyor Thorpe hagués parat, hauria saltat i hauria vingut corrent rere vostre.

Hi ha cap Henry al món que pugui ser insensible a una declaració semblant? No pas en Henry Tilney, almenys. Amb el somriure més dolç, digué tot el que calia dir respecte a l’interès, la recança i la confiança de la seva germana en honor a la Catherine.

—Oh, no em digueu que la senyoreta Tilney no es va enfadar! —exclamà la Catherine—. Sé que es va enfadar, perquè aquest matí no m’ha volgut rebre quan he anat a veure-la; després l’he vista sortir de casa, quan encara no feia ni un minut que me n’havia anat; m’he sentit dolguda, però me n’he fet càrrec. Potser vós no ho sabíeu que hi he estat.

—No era a casa en aquell moment; però ho he sabut per l’Eleanor, i sé que ella desitjava de veure-us, per explicar-vos els motius d’aquesta descortesia; però potser podré fer-ho jo. El culpable de tot ha estat el meu pare, que s’estava preparant per anar a donar un tomb, i com que tenia pressa i no volia que l’entretinguessin, s’ha entestat que us diguessin que no hi era la meva germana. Això ha estat tot, us ho asseguro. Ella està molt mortificada, i volia demanar-vos perdó tan bon punt li sigui possible.

La Catherine restà més alleugerida en sentir aquesta explicació, si bé li quedà una certa recança que motivà la següent pregunta, que, tot i ser innocent en ella mateixa, resultà penosa per al cavaller:

—Però, senyor Tilney, per què heu estat menys generós que la vostra germana? Si ella confiava en les meves bones intencions, i podia suposar que es tractava d’un error, per què vós us heu sentit tan ofès?

—Jo! Jo, ofès!

—Sí, n’estic segura, que estàveu enutjat, per la cara que fèieu quan heu entrat a la llotja.

—Jo, enutjat! No tindria cap dret, d’estar-ho.

—Bé, ningú que us hagués vist la cara ho hauria dit.

La resposta d’ell fou demanar-li que li fes lloc i que parlessin de l’obra.

Va romandre amb elles una estona, i va estar tan simpàtic, que la Catherine lamentà que arribés el moment de separar-se. Abans d’acomiadar-se, però, acordaren que el passeig projectat el farien tan aviat com fos possible; i, deixant de banda la pena que sentí quan ell abandonà la llotja, la Catherine es considerà una de les persones més felices del món.

Mentre conversaven, ella havia observat amb certa sorpresa que en John Thorpe, que mai no es quedava enlloc més de deu minuts seguits, enraonava amb el general Tilney, i va sentir alguna cosa més que sorpresa quan va comprendre que era ella l’objecte de l’atenció i la conversa dels dos cavallers. Què hi tindrien a dir, d’ella? Va témer que al general Tilney no li agradés el seu aspecte; recordà que era ell qui havia impedit que la seva filla la rebés, per no posposar uns minuts el seu passeig.

—Com és que el senyor Thorpe coneix el vostre pare? —preguntà amb ànsia, alhora que els assenyalava al seu company.

Ell no en sabia res; però el seu pare, com tot militar, coneixia moltíssima gent.

Quan s’acabà la tertúlia, en Thorpe acudí a acompanyar-les fins a la sortida. La Catherine fou l’objecte immediat de la seva galanteria; i, mentre esperaven un cotxe a la porta, va evitar que la Catherine li fes la pregunta que ja li havia pujat del cor a la punta de la llengua, car fou ell qui li preguntà, sense més ni més, si l’havia vist parlant amb el general Tilney.

—És una persona estupenda, us ho asseguro, ferm, actiu, i sembla tan jove com el fill. Jo l’aprecio molt: és tot un cavaller.

—Però com és que el coneixeu?

—Conèixer-lo! Hi ha poques persones en aquesta ciutat que jo no les conegui. Sempre el veig al Bedford, i avui l’he trobat a la sala de billar. Per cert, és un dels millors jugadors que tenim, i hem celebrat una competència particular, per bé que de primer m’he espantat una mica; em guanyava per cinc a quatre; i, si no hagués fet una de les tirades més netes que s’hagin fet mai al món…, vaig tocar la seva bola exactament…, però no us podria pas explicar sense la taula. El cas és que el vaig derrotar. Una excel·lent persona; és tan ric com un jueu. M’agradaria de sopar amb ell; m’han dit que organitza uns sopars sensacionals. Però a que no sabeu de qui hem estat parlant? De vós. Sí, com hi ha món! I el general creu que sou la noia més bonica de Bath.

—Oh, ximpleries! Com podeu dir aquestes coses?

—I sabeu què li he contestat? —afegí, baixant la veu—. Ben dit, general, sóc de la mateixa opinió.

En aquell moment la Catherine, molt menys gratificada per l’admiració del jove que per la del general Tilney, no va lamentar sentir que la senyora Allen la cridava. En Thorpe, emperò, la seguí fins al cotxe i, fins que no s’instal·là al seient, no va parar de deixar caure delicats elogis, a despit que ella li deia que ja n’hi havia prou.

Que el general Tilney, en comptes de menystenir-la, l’admirés, era una cosa deliciosa, i pensà amb alegria que ara ja no hi havia ningú a la família que hagués de tenir por de trobar. La vetllada havia estat molt més satisfactòria, per a ella, que no havia esperat.