Capítol cinc

Aquell vespre, al teatre, la Catherine no estigué tan ocupada en retornar les inclinacions de cap i els somriures de la senyoreta Thorpe, per bé que reclamaren bona part de la seva atenció, com per oblidar-se de cercar amb àvids ulls el senyor Tilney en cadascuna de les llotges on arribava el seu esguard; però va buscar en va. El senyor Tilney no era pas més afeccionat al teatre que a l’Establiment Termal. Esperava tenir més sort l’endemà; i quan els seus precs que fes bon temps foren escoltats, segons que podia veure pel bonic matí que es presentava, no en va tenir cap dubte; car un bonic diumenge a Bath té la virtut de buidar totes les cases dels seus habitants, i en aquestes ocasions tothom sembla haver sortit per dir als seus coneguts que fa un dia preciós.

Tan bon punt acabà el servei religiós, els Thorpe i els Allen es buscaren ansiosament, i després d’una llarga permanència a l’Establiment Termal, que sols serví per convèncer-los que la multitud era insuportable, i que no hi havia ni una sola cara agradable, cosa que tothom descobria cada diumenge durant la temporada, cuitaren a encaminar-se cap al Crescent, a respirar l’aire fresc d’una millor companyia. Allí la Catherine i la Isabella, agafades del bracet, tornaren a tastar la mel de l’amistat en una conversa sense reserves. Enraonaren molt, i amb gran plaer; però de bell nou la Catherine restà desil·lusionada en no tornar a veure el seu company de ball. Evidentment, no era enlloc on se’l podia trobar; cada intent de trobar-lo resultava infructuós, tant durant les passejades matinals com a les reunions vespertines; ni als Salons Baixos, ni als balls d’etiqueta ni als informals, no se’l veia mai enlloc; ni entre els que passejaven, ni entre els que muntaven a cavall, ni entre els que anaven amb xarret, de bon matí. El seu nom no figurava al registre de l’Establiment Termal, i la curiositat es retia, impotent. Se’n devia haver anat de Bath. Però ell no havia pas dit que la seva estada seria tan breu! Aquesta mena de misteri, que sempre escau tan bé a l’heroi, l’embolcallà, en la imaginació de la Catherine, d’una nova aurèola, i augmentà la seva ànsia de saber més coses sobre ell. Les Thorpe no van poder donar-li cap informació, car tan sols feia dos dies que eren a Bath quan trobaren la senyora Allen. Això no obstant, era un tema que tocava sovint durant les xerrades amb la seva estimada amiga, qui l’encoratjava a continuar pensant en ell, de manera que la impressió que el jove li havia causat no corria perill de debilitar-se. La Isabella estava completament segura que era un jove encantador, i estava igualment convençuda que ell devia haver quedat encantat amb la seva estimada Catherine, i per tant no trigaria a tornar. A ella li agradava especialment que fos clergue, car «havia de confessar que sentia debilitat per aquella professió», i, en dir-ho, se li escapà com una mena de sospir. Potser la Catherine va fer mal fet de no preguntar-li la causa d’aquella emoció; però encara no tenia prou experiència en les subtileses de l’amor, o en els deures de l’amistat, i ignorava que hi ha ocasions en què s’escau de cometre una delicada indiscreció, o bé de forçar una confidència.

La senyora Allen era completament feliç, i n’estava ben satisfeta, de Bath. Havia trobat una coneguda, i havia tingut la sort que aquesta coneguda fos una antiga i estimada amiga, amb la seva família; i, per acabar-ho d’arrodonir, havia comprovat que aquelles amigues no vestien pas robes tan cares com las seves. Las seves exclamacions quotidianes ja no eren: «Com m’agradaria de trobar algun conegut a Bath!». Ara s’havien transformat en: «Què contenta estic d’haver trobar la senyora Thorpe!», i es mostrava tan ansiosa de mantenir el contacte entre les dues famílies, com la seva jove protegida i la mateixa Isabella; mai no es quedava satisfeta si no passava la major part del dia conversant amb la senyora Thorpe, és a dir, el que elles en deien conversar, perquè en realitat era amb prou feines un intercanvi d’opinions, i sovint ni tan sols això, car la senyora Thorpe parlava principalment dels seus fills, i la senyora Allen, dels seus vestits.

La progressió de l’amistat entre la Catherine i la Isabella fou ràpida, així com el seu començament havia estat càlid, i passaren amb tanta velocitat a través de totes les gradacions de la tendresa, que aviat es quedaren sense noves proves d’amistat per brindar-les a d’altres o a elles mateixes. Es tutejaven, sempre caminaven agafades de bracet, no es desenganxaven a l’hora de la dansa i no volien que les separessin durant els jocs; i si un matí plujós les privava d’altres diversions, igualment es trobaven a desgrat de la pluja i el fang, i es tancaven plegades a llegir novel·les. Sí, novel·les, car no adoptaré pas aquesta pràctica descortesa i mesquina, tan habitual entre els novel·listes, de degradar amb censures desdenyoses la professió que ells mateixos exerceixen, unint-se als pitjors enemics del gènere per proferir els més durs epítets contra tals obres, i no permetent gairebé mai que les seves pròpies heroïnes llegeixin una novel·la, i si per accident en prenen una, segur que la fullejaran desmenjadament i la trobaran insípida. Ai, si l’heroïna d’una novel·la no protegeix l’heroïna d’una altra, de qui podrà esperar protecció i afecte? Jo no ho puc pas aprovar. Deixem que els crítics llencin improperis contra aquestes efusions de la fantasia a pleret, i que lamentin el temps i l’esforç que comporta la impressió de cada novel·la. Que cap novel·lista no desempari un altre novel·lista; som un cos ferit. Per bé que les nostres produccions han proporcionat més plaer, en més quantitat i qualitat, que qualsevol altra espècie literària del món, no hi ha cap altre gènere que hagi estat tan denigrat com aquest. Des dels bastions de l’orgull, la ignorància o la moda, els nostres enemics són gairebé tan nombrosos com els nostres lectors. I mentre que les aptituds del norantè compilador de la història d’Anglaterra, o les de l’home que aplega i publica en un volum una dotzena de versos d’en Milton, Pope i Prior, amb un assaig de l’Spectator i un capítol de l’Sterne, són elogiades per un miler de plomes, sembla existir un desig gairebé generalitzat de desacreditar l’habilitat i desvalorar la tasca del novel·lista, i menysprear aquelles obres que són recomanables pel seu geni, enginy i bon gust. «No sóc lector de novel·les». «Rares vegades obro una novel·la». «No et pensis pas que sóc d’aquests lectors de novel·les». «En realitat està bastant bé per ser una novel·la». Així fa el comú de la gent. «I vostè què està llegint, senyoreta?». «Oh, res: una novel·la —contesta la noia, tot deixant de banda el llibre amb simulada indiferència o momentània vergonya—. Sols és Cecília, o Camilla, o Belinda». O, en un mot, sols és una obra en la qual es posen de manifest els més grans poders de la imaginació, en la qual el més profund coneixement de la naturalesa humana, la més feliç descripció de les seves variants, les més vives efusions de l’enginy i de l’humor són transmeses al món en el llenguatge més acurat. Ara bé, si la noia hagués estat llegint un volum de l’Spectator, en comptes d’una novel·la, amb quin orgull hauria mostrat el llibre i enunciat el títol, per bé que no hi hauria cap possibilitat que hagués trobat en qualsevol part d’aquesta voluminosa publicació cap fragment el tema o l’estil del qual no desagradés a una persona de bon gust, car la substància d’aquests assaigs consisteix gairebé sempre en l’asseveració de circumstàncies improbables, personatges poc o gens naturals i temes de conversa que ja no interessen a cap ésser vivent; i el llenguatge, així mateix, sol ser tan vulgar que no dóna pas una idea massa favorable de l’època que ha estat capaç de tolerar-lo.