LLEGENDES

Els trenta diners cobrats per Judas per la venda de Jesús, han estat objecte i tema de llegenda arreu del món. La tradició catalana diu que un dels tals diners vingué a parar a Catalunya per via que no s’explica, i que es conservava a l’església del convent de les monges Jerònimes de Barcelona, enderrocat després dels fets de l’any 1909. El tal diner, que era grossíssim, potser com un platet de cafè, es conservava encastat al fons del peu d’un calze de la indicada església i era ensenyat al públic fidel que desitjava veure’l.

Una altra tradició explica que els trenta diners de Judas foren fosos per a fer-ne una campana; la qual es trobava a l’església d’un convent de monges de Lucena del Cid; campana d’una sonoritat exquisidíssima i delicada en demesia.

Conta la tradició que el gran rei en Jaume posà un impost sobre la latrina. La nova gabella fou molt mal vista per la cort del gran rei, que considerà el cas groller i indelicat. En arribar a mans del rei els primers diners, producte de l’indicat impost, el monarca els agafà davant de la cort reunida, els olorà i els féu olorar per tots els cortisans, i cap d’ells no trobà que fessin cap mala olor; un cop tornats els diners a les mans reials, després d’haver-los odorat tothom, el rei exclamà solemnialment: els diners sempre fan bona olor, vinguin d’on vinguin, frase que ha restat proverbial en el nostre refranyer, i que hom usa per indicar que el diner sempre és bo, sigui el que sigui el seu origen.

Aquesta mateixa llegenda la contaven, també, a la vella Roma; era atribuïda a l’emperador Vespassià i al seu fill Titus, el qual fou qui reprovà el seu pare per l’aplicació d’un tribut sobre una cosa tan baixa.

Per la vella Catalunya, la riquesa del monestir de Poblet era molt ponderada i intensament exagerada; segons deia la gent, era deguda que un dels monjos havia descobert una llavor que produïa unes espigues que, en lloc de gra, feien monedes d’or. En poques collites, el monestir obtingué una riquesa fabulosa. L’enveja es va apoderar dels monjos, que temien que el qui havia descobert la llavor meravellosa no expliqués el secret a algun altre convent, sobretot al de Santes Creus, que sempre havia estat gran enemic de Poblet, i, per evitar aquest perill, van matar el pobre monjo, creguis que, com que havien vist com Ixo feia, ells també sabrien de sembrar moneda, però no va ésser així; per més que feren, no se’n van saber sortir. El secret es va perdre, però el monestir va quedar més que riquíssim amb les primeres collites aplegades.

Conten que, una vegada, el rei en Jaume anava sol de camí dalt de cavall i que la set l’abrusava. Veié un home que cavava la terra, i li demanà per beure. El camperol li facilità aigua, i el rei es va sentir grat de fer amb ell un xic de conversa. Li preguntà quan guanyava, i el bon home li contestà que treia sols uns miserables diners com a fruit del seu treball. El rei es meravellà que amb tan pocs cabals pogués viure, i el camperol afegí: beu de saber, senyor, que en vivim jo, la meva esposa, els meus pares, sis fills i, encara, pago el que dec, estalvio per a la vellesa i me’n queden per a tirar-los per la finestra.

El rei restà encara més meravellat de les paraules del bon home, i li demanà que li expliqués més detalladament la inversió que feia del seu misèrrim cabal. El camperol, llavors, s’explicà així: que, en mantenir els seus pares, pagava el deute d’agraïment que amb ells tenia, i que, en sostenir els seus fills, estalviava per a quan ell fos vell, puix que, si eren fills com cal, el mantindrien a ell com ell feia amb els sens parcs; per tant, aquest gest, constituïa un estalvi. De les filles sí que poc n’esperava; considerava que el diner invertit per a pujar-les i fer-les grans era com si el tirés per la finestra, puix que no creia que, quan fos vell, se’n pogués veure goig.

El rei se senti molt agradat d’aquella graciosa relació, es donà a conèixer i lliurà una unça al camperol, tot manant-li que no contés a ningú més la solució d’aquell enigma que acabava de contar-li, fins que no hagués vist cent vegades la seva reial cara. I, com que el rei no creia tornar a veure més el camperol, el manament equivalia a privar-li per sempre més l’explicació a altri de la clau del seu discurs.

Al cap de pocs dies, el rei donà una gran festa a palau, i hi explicà les paraules del camperol a la seva cort, i ningú no sabé desxifrar l’enigma. El rei oferí una gràcia al qui ho endevinés, i donà uns dies de temps per a cercar-ho, els que anaven d’aquell a un altre dia en què havia de celebrar-se nova festa.

Un cavaller de la cort, molt eixerit, que sabia molt bé les tresqueres que el rei seguia, suposà que aquest havia trobat l’home al·ludit en una de les seves darreres sortides, i decidí de fer el camí que havia fet el monarca, per tal de veure si la sort el feia topar amb l’espavilat camperol que havia contat la graciosa endevinalla. I, en efecte, el trobà, i aviat el bon pagès contà al vianant el mateix que havia contat al rei, però, quan el cavaller el requerí perquè li desxifrés l’enigma, el pagès li digué que no podia, puix que, per manament reial, tenia prohibit de revelar a ningú el seu secret, fins i tant que no hagués vist per cent vegades la cara del rei. I el cavaller, que era molt llest, aviat trobà solució al cas: lliurà al camperol una bossa de diners en què hi havia cent monedes amb l’efígie del rei, i li digué que les comptés i que les mirés una per una, ja que un cop les hauria vistes i comptades, hauria vist més de cent vegades la cara del rei i, per tant, restaria rellevat de la reial imposició. El camperol cregué el cavaller, i, un cop vistes i comptades les monedes, explicà a l’astut cortisà la clau de l’enigma.

En la nova festa palatina, el ret demanà si algú havia desxifrat l’enigma, i, en aclarir-la-hi el cavaller al moment, no dubtà pas del que havia succeït, i manifestà el seu disgust, alhora que el seu enuig, pel mancament que el camperol havia fet al manament; però el cavaller contà tot seguit al rei el mitjà de què s’havia valgut per a poder obtenir el secret del bon pagès sense que aquest manqués a l’ordre rebuda. I conten que, a totes les monedes que d’aleshores en endavant féu encunyar el rei, no volgué que s’hi gravés el seu bust, per evitar que en una altra semblant ocasió pogués repetir-se el cas.

Les llegendes referents a encantaments de tresors i a la fabricació de moneda falsa, són abundantíssimes; ben poques són les coves en què no se n’hi localitza alguna. Ometem l’explicació d’aquesta mena de llegendes, perquè, potser, s’aparten ja un xic del tema.