NOMS

El diner, en la vella Roma, tenia diversos noms. Ja hem dit que se l’anomenava pecúnia, terme derivat de mot pecus, ovella; hem referit, també, l’origen que, generalment, s atribueix a l’ovella de la moneda i el que nosaltres creiem possible que tingui. També era anomenat numus; del qual mot s’ha derivat el terme numismàtica, o sia, l’art i l’estudi de la moneda. Així mateix, era anomenat moneta, del qual s’ha fet el terme modern moneda, usat en totes les llengües neollatines. Moneta era una divinitat que, com tantes altres de paganes, tenia més d’un nom; se la coneixia, també, per Juno. Segons la tradició romana, l’imperi desitjava guardar l’erari o cabal públic en lloc ben segur, i es cregué que uns soterranis existents al temple de Moneta eren els que oferien més seguretat; pel qual motiu, durant molts anys, foren utilitzats com a magatzem o casa de la moneda de l’imperi. Sembla que aquesta circumstància, ne lament eventual, induí a creure que Juno o Moneta era qui guardava i salvara de perill els cabals i la hisenda pública. Amb aital creença, se l’erigí en divinitat protectora del diner, i s’estengué a aquest el nom de la divinitat que el protegia i salvaguardava. Si els soterranis, utilitzats com a magatzems s’haguessin trobat en el temple de qualsevulla altra divinitat, segurament que aquesta hauria estat l’erigida com a salvadora del diner, i el mot actual de moneda hauria estat tot un altre. Possiblement no s’hauria creat un terme de sentit i origen divinal, si el magatzem, en lloc de trobar-se en un edifici religiós, hagués estat en una altra mena de construcció.

Els romans tenien encara una altra divinitat deessa del diner, anomenada Pecúnia, derivada, igualment, del nom de la moneda: a la qual divinitat li eren atribuïdes les mateixes virtuts i dons que hom reconeixia a la Moneta.

El tipus més ínfim de moneda romana, era l’aes, mot derivat del metal: usat per a la seva fabricació, puix que aquest terme equival també a coure. Del terme aes, es formà el mot erarium, que donà origen al nostre erari. El valor de l’aes era tan petit que, gairebé, no s’usava, i hom els calculava de deu en deu; costum que donà lloc al mot denarium, o sigui, deu aes. D’aquest terme, que era el més usat en la vella Roma en tractar-se de moneda, s’ha format el nostre mot diner, usat per significar el concepte en el seu sentit més abstracte.

Les monedes catalanes prengueren nom de diverses circumstàncies. La gran persistència de la creu, de què ja hem parlat, donà lloc a l’associament de les idees de la creu i del diner, fins al punt que hom aplicà al diner el nom creu. La parèmia conserva, encara, diversos interessants documents, en els quals s’usa el terme creu en sentit de diner:

per a qualificar algú d’avar.

per a significar que hom no té ni una creu o diner, comparant-la, metafòricament, amb el creuat d’arrugues frontals anomenades també popularment creu del front.

per a significar que els béns mal guanyats no fan profit.

Per a indicar que hom no té cap diner o que no porta cap cèntim al damunt, hom usa la forma tenir el diable a la butxaca, ja que, segons creença popular, el diable no resisteix la vista de la creu. Bé diu la comparança, per a titllar als qui fugen, fuig de la creu com el diable, puix que el fet de poder-hi haver el diable a la butxaca, representa no tenir-hi cap creu, o sia, cap diner.

En el romanç popular intitulat Cançó divertida del casament d’en Silvestre i la Mònica, trobem usat, també, el terme creu com a sinònim de diner:

La forma no tenir creu ni malla, és, així mateix, proverbial i anàloga a no tenir cap diner o a dur el diable a la butxaca.

Segons la visió popular, la creu de la moneda estava formada per quatre claus disposats de manera que les quatre punxes formaven i constituïen el vèrtex de la creu, i el centre d’aquesta i els quatre cabotes els quatre caps. Aquesta visió donà lloc a la divisió teòrica i nominal del tipus més menut i ínfim de moneda en quatre daus, o sia, en quatre parts. Un clau, doncs, parlant de cabal o de moneda, equival a la quarta part del tipus monetari més petit, sigui el que sigui, puix que, a través del temps, han estat diversos.

Els claus retrets en las frases no tenir ni un clau, no valer ni un clau, equivalen a no tenir res en absolut, i en donen el sentit més ínfim del concepte del diner. Sembla, amb tot, que hom també s’havia servit dels claus de ferro com a moneda, per ésser de fàcil fraccionament, molt més que el tipus de moneda en curs. Els claus ternals, per exemple, valien tres un diner i, com que la moneda més xica era un diner, hom podia fer un terç, dos terços de diner, utilitzant claus ternals.

També fou usat en molts països gravar una flor en una de les cares de la moneda; flor que, moltes vegades, era de lliri. Aquesta circumstància donà lloc al terme florí, usat en molts països, i encara corrent en la moneda holandesa. Ens diu el refrany:

Per una raó que ens és desconeguda, durant un temps, fou gravada la imatge de sant Joan Baptista en les monedes d’or catalanes; circumstància que motivà que hom apliqués el mot joon al diner en general, i, especialment, a l’or. El refranyer ens dóna documents de l’ús d’aquest terme en el sentit indicat:

per a significar que és millor el diner que l’ajut del sants.

aplicat als qui esperen heretar riqueses i no miren prim a despendre molt especialment als qui despenen molt quan festegen, comptant amb el dot de la muller. De sentit anàleg, el següent:

Al qui paga algun despès, als qui són pròdigs i generosos, i, sobretot, quan es va colla, al qui paga el consum de tots, és corrent dir-los: paga, Joan. I, en el mateix sentit:

Hom creu, també, que el mot joan, en els refranys indicats, pot significar jo han, això és; jo tingui, hagi o posseeixi, fent una declinació alterada del verb haver usat en el seu doble sentit de posseir, tenir o heure.

En tots els països, s’implantà, quasi unànimement, el costum d’alternar, en el gravat de les monedes, el bust del monarca amb les armes de l’Estat, la qual norma donà lloc a les denominacions de reals i rals a les monedes que portaven la cara del rei; no hi contribuí menys el fet que era el rei qui les feia encunyar i qui en responia. Així mateix, el nominatiu d’escut, que hom els aplica, prové que ostentaven l’escut d’armes, en lloc del bust reial. El segellament del bust reial en el diner, ha donat lloc al refrany:

que vol significar que hom no ha tingut amb el rei altre tracte que el que es pugui derivar a través del simple coneixement de la seva figuració monetària, i, també, que no altra cosa que la seva moneda, o sia, abstractament, el diner, és el que del rei té interès. Hi ha encara una altra parèmia que relaciona el rei amb el diner, la qual diu:

per a indicar que els càrrecs i prebendes reials no soleu ésser dels millors pagats, però no fallen.

L’apel·latiu de ral ja era usat a Catalunya en temps del rei en Pere.

En temps medieval, va circular, per molts països d’Europa, un tipus de moneda anomenat d’en Barba Roja, que es caracteritzava per ostentar un bust d’home amb una llarga i poblada barba; circumstància que determinà que, a Catalunya, fossin aquells diners qualificats de barbuts.

Unes monedes del temps de Carles III es distingien per tenir gravat, en la seva creu, un cavall. I, per això, foren anomenades cavallets; mot encara existent en algunes contrades catalanes per a anomenar les monedes de cinc cèntims. També n’hi havia que tenien gravada una àguila, i, per aquesta raó, se les anomenà aguiletes; terme encara vivent a València, aplicat a les monedes de cinc cèntims.

El bust del rei Ferran VII, gravat en les unces d’or encunyades durant el seu regnat, portava una perruca postissa segons moda de l’època; per aquest motiu, hom les anomenà unces de la perruca, o, simplement, perruques.

En les monedes de coure encunyades per la primera República, en la seva creu, hi figurava el lleó hispànic, recolzat damunt de l’escut. El poble prengué el lleó per un gos, i d’ací el qualificatiu de perra aplicat a les monedes menudes; pel mateix motiu, a Eivissa, hom les anomena canet, o sia, el diminutiu de ca.

El color també ha determinat alguns noms de monedes: les unces d’or són anomenades grogues i la moneda d’or petita xinxons, en establir una comparança, un bon xic metafòrica, entre el color i la mida del paràsit del mateix nom, i ens diu el refrany, parlant concretament d’aquest terme:

o sia, que l’or sempre obté la raó.

on no hi ha or o diners, no hi ha res a fer.

que, literalment, sembla contradir l’anterior, però, en el seu sentit, significa que, quan s’acaben els diners, comença el malestar i la discòrdia.

l’amor fals o cert pot comprar-se amb diner.

Els reis catòlics encunyaren una moneda que fou coneguda per blanca, el qual terme s’estengué fins a determinar el diner en general, si bé no tingué gran arrelament. Les formes proverbials no tenir blanca, per no tenir diner, i ésser en Joan sense blanca, anàleg d’estar arruïnat i en estat mi seriós, recorden encara aquesta forma apel·lativa del diner. La moneda de coure de poc valor, fou coneguda amb el qualificatiu genèric de bruna.

La mida també ha determinat algun apel·latiu, hi hagué un tipus de moneda de coure molt petit, que fou qualificat de menuts; mot subsistent per a determinar monedes de poc valor i molt fraccionàries. L’ardit, un dels tipus de moneda que més popular ha estat a Catalunya, s’ha dit si deu el seu nom a la circumstància de la seva petitesa; amb tot, aquesta opinió és un xic dubtosa, puix que, dels diversos significats donats a aquest terme en català i en altres llengües neollatines, no hi figura la de petit, i, altrament, aqueix mot, aplicat a una moneda, es troba també en diversos pobles; el seu origen sembla ésser francès. Aleshores, si per cas, l’agermanament amb el concepte de petitesa, no fóra d’arrel catalana. El terme ardit també passa a determinar el diner en general. Ens diu la parèmia:

Hi hagué uns diners barcelonins molt menuts de mida i amb uns motius ornamentals al voltant de la creu, que, a la visió popular, semblaven un vol de mosques: per aquestes dues raons, foren popularment qualificats amb aquest nom. D’ací, la forma verbal afluixar la mosca, com a sinònim de pagar. El nom oficial d’aitals diners era el de creuets, pres de la eren que els distingia.

Un altre tipus de moneda barcelonina era anomenat diner de la cadena, perquè el motiu simbòlic estava tancat per un cercle puntejat, que, als ulls populars, semblava una cadena. Les fraccions d’aquest diner foren anomenades malles, o sia, el nom propi, de les lleves i parts de la cadena. També la parèmia ens parla de la malla:

Hom també formà apel·latius monetaris basant-se en el valor de la moneda; tals com les dobletes, els doblers, els ternals, trens, tresets i tresos. El mot doblers, a les Balears, és encara usat per determinar el diner en general. Un dels tipus de tresets, era d’or; encara avui, la comparança aplica el qualificatiu de groga tresets a les persones trencades de color, hi hagué un tipus de moneda de coure de valor molt ínfima anomenat tres, el qual encara recorda la parèmia:

usat per significar molt poca cosa, insignificança.

Els noms d’algunes monedes catalanes recorden, encara, la influència àrab a casa nostra, tais com el morabatí i el maravedís, ambdues de valor molt petita i que, segons sembla, conservaren la importància ínfima que ja tenien entre els moros. La parèmia ens diu:

les paraules el vent se les emporta, tota la importància és concedida al fer i no al dir.

La moneda catalana més usada fou el sou; derivada del solidum romà, la qual sembla que prengué origen en la idea de sòlid o fort, que concorda amb pes i dur de què ja hem parlat i que, en certa manera, és així mateix, una derivació dels noms de monedes que recorden unitats de pes. De l’indicat terme romà, se n’han format diversos mots aplicats a monedes de diferents pobles de cultura llatina; així, doncs, el mot és força estès. La parèmia catalana ens diu:

El nom del rei durant el regnat del qual fou encunyada la moneda i que, generalment, consta en el gravat, ha servil també, per a donar-li nom. D’aquest origen són l’alfonsí, el lluís i la pesseta fernandina. Les monedes de cinc pessetes encunyades durant el regnat de Napoleó, eren anomenades napoleons, i, com que la inscripció abreujada deia només nap, se les anomenà naps; apel·latiu que s’ha estès a totes les monedes de cinc pessetes.

En llenguatge familiar i murriesc, hom dóna noms molt diversos al diner. Del diner en sentit general, en recordem els següents: anguila, pasta, calers, parner, mòmio, pinstrincs; l’origen i just sentit dels quals, ens és completament desconegut. També s’usa la forma patacons, pres d’unes antigues monedes de coure de baix valor dites pataca i patacó. Ja hem dit que els mots cacau, panís i pinyó, així mateix aplicats al diner, poden tenir origen en els reculats i obscurs temps en què hom utilitzava grans i llegums com a monedes. El mot conquibus és pres del final del prefaci de la missa, que diu; cum quibus et nostras voces, que vol significar que si unim les nostres veus a les d’un cor d’àngels de què primerament s’ha parlat, tot ho podrem obtenir. El poble interpreta la llatinada per conquibus a les nostres bosses, i, com que allò propi de les bosses és els diners, d’ací que prengués els mots llatins per diners. Amb tot, sembla que la interpretació ja ve de lluny, puix que en llatí ja es deia cum quibim omnia fint, això és, amb diner tot s’obté o s’arriba a fi.

Les monedes de cinc pessetes, en parla familiar, són anomenades barers, manxeyos, nas, ull de bou i hòstia. Les pessetes reben els següents noms: pela, pàfia, andola, anguila, missa, beiata, ballarina, llàgrima de capellà i morma. Segurament que n’hi ha molts d’altres; nosaltres mateixos en tenim registrats més en un Glossari del llenguatge vulgar barceloní que anem reunint, però encara no tenim les fitxes ordenades i la seva consulta ens és excessivament difícil.