OFICIALITAT
En els seus orígens, el diner no estava com avui sota el control de l’Estat, i la seva producció no era afer oficial. Qui obtenia grans o llegums per pròpia collita o pel mitjà que fos, adquiria diner en el sentit substancial i abstracte, i en feia lliurement l’ús que volia, sense cap intervenció estatal ni oficial. La valoració i transacció del diner era completament lliure. Segons Erodot, els qui donaren sentit oficial al diner foren els grecs, més concretament els liris, els quals intervingueren el diner i acceptaren el règim i control de l’Estat vers l’any mil cinc-cents abans de la nostra era.
L’exclusivitat de producció de moneda per part de l’Estat tallà tota intervenció particular en la seva producció, i, com que l’afany de riqueses tostemps ha rosegat l’ànima humana, gairebé simultàniament a l’estatització del diner, s’originà la seva falsificació, o sia, la producció fraudulenta de moneda d’amagat de l’Estat, en detriment de la seva autoritat i contra el seu interès.
La falsificació de la moneda ha estat sempre rigorosament penada, puix que representa, alhora, una minva d’autoritat i una estafada per a l’Estat. En les partides del rei Anfós el Savi, en la setena, es condemnava a ésser cremats de viu en viu els qui feien moneda falsa, i la llei catalana els condemnava a la forca.
L’ús lliure de la moneda encara subsisteix en-re els infants, en els costums i cultura dels quals hom pot trobar restes de les habituds i dels fers més reculats i primitius. Quan nosaltres érem nois, fèiem tota mena de transaccions servint-nos, com a tipus monetari, de cartons, rodolins, cromos i pinyols, amb preferència els d’albercoc, perquè servien per a fer xiulets, i, entre nenes, eren molt usades les agulles, amb idèntic sentit. Aquests elements, de la mateixa manera que les primitives petxines i caragols usats pels indígenes de gairebé tot el continent americà en ésser descobert per Colom, i els grans de sal usats fins fa poc pels etíops, i el cacau de què se servien els mexicans, eren adquirits lliurement sense cap control, circulaven pel sol fet d’un general acceptament del seu valor per part de tota la mainada, i servien per a cobrir tot el volum del negoci infantil i per a les postes en el joc. Era creença estesa entre la quitxalla del nostre temps que, dur una sargantana viva, immunitzava del mal de les palmetades del mestre; nosaltres i un nostre germà de llet ens lliuràvem a la cacera d’aquest sauri, que entràvem viu a l’escola en una canya buida i tapada per cada cap amb un tap de suro, la qual cus amagàvem al camall de les calces. Sosteníem un bon negoci de sargantanes en vendre-les per cinquanta cartons; l’afer ens en facilitava un bon cabal. Tot plegat, per altra banda, ens donava certa categoria entre els nois d’estudi i els del nostre carrer.
