FIGURA

Els símbols i atributs gravats damunt de les monedes han variat molt a través del temps, i han servit per a caracteritzar-les, per a determinar-les i, sovint, per a donar-los nom.

Segons Mellin, les primeres monedes romanes portaven gravats un altar, una àguila i un llamp. L’emperador August substituí aquests símbols per un globus, o per la bola del món segons llenguatge popular, en significació del domini de Roma sobre tot e món fins aleshores conegut; símbol que es féu característic de les monedes romanes, i que subsistí durant molt de temps. El primer que féu gravar la seva efigie o bust en la moneda, fou Hieron, tirà sicilià, tres anys abans de l’era present. La innovació no arrelà pas a Roma, de primer antuvi. Durant la República, s’establí el costum de representar, en les monedes, la figura de vells cònsols traspassats, dels quals el poble guardava bon record, com a tribut d’agraïment a la seva bona gestió, Juli Cèsar fou el primer romà l’efígie del qual es gravà en la moneda. Durant molts anys, constituí un gest de gentil galanteria, per part dels emperadors romans, de fer gravar en la moneda el bust de les emperadrius, en lloc del seu. Les monedes de l’emperador Constantí ostentaven l’efígie de la seva mare, Santa Elena, i després de la conversió oficial de l’imperi al cristianisme, ostentaren una creu com a distintiu de la nova llei i doctrina. La nostra gent senzilla, encara avui, usa un amulet en fornia de medalla un xic còncava, que anomena Xavo de Santa Elena, el qual qui sap si és un llunyà record de la indicada moneda. En coneixem de diversos encunys; les dones els duen cosits a la cotilla o a altre part del vestit, i, com tots els amulets, hom creu que han d’esser trobats, robats o donats perquè tinguin virtut; però, amb tot, se’n venien a les paradetes de rosaris i escapularis de les portes de les esglésies. La veu popular diu que n’hi ha de coure, d’argent i d’or, i que, per tal que produeixi l’efecte meravellós que se li atribueix, el qui l’usa, cal que el porti del metall que li correspon segons la seva posició social i el seu grau de riquesa. Hom creu que porta sort i ventura. El qualificatiu de xavo, sembla que li vulgui reconèixer un sentit de moneda i que l’acosti més a l’origen que li hem suposat.

L’emperador romà Servi Tuli féu gravar una ovella en la moneda. Els numismàtics i tractadistes interpreten aquest símbol com una manifestació de la gran riquesa ramadera de l’imperi; és, però, encara, molt possible que la figuració d’una ovella recordi els temps en que hom la prenia com a tipus monetari. L’ovella, en llati, rep els noms de pec, pecus, dels quals s’ha derivat el mot llatí pecúnia, com a sinònim de diner, que, en passar al català, ha fet pecuni, amb el mateix significat. Generalment, es creu que hom anomenà pecúnia a la moneda perquè portava gravada una ovella, però, és molt possible, que s’hi gravés perquè la moneda ja era anomenada pecúnia, degut a haver-se utilitzat les ovelles com a tipus monetari, la qual possibilitat voldria significar que el símbol monetari es derivà del nom del diner, i no el diner del símbol.

Quan les croades, i independentment de la creu que com a signe de conversió al cristianisme havia ostentat la moneda romana en temps de Constantí, els pobles cristians adoptaren la creu com a signe simbòlic de llurs monedes. Seguint aquest costum. Catalunya ostentà, durant llargs anys, la creu en una de les cares de la seva moneda. A l’altra cara, fou corrent d’encunyar-hi l’escut amb les barres, o la testa del rei, Aquests símbols, ostentats durant segles en la nostra moneda, donaren origen a la frase cap i eren, per a significar abandó, cessió a baix preu o, simplement, en males condicions econòmiques, en al·lusió a la testa d’una de Ics dues cares de la moneda i a la creu de l’altra, i, no gens menys, a la frase cara o erm, de sentit gairebé anàleg a l’anterior, si bé aplicable a altres casos. Aquesta mateixa forma determinativa és, generalment, emprada per a determinar el davant i el darrera de molts objectes. Durant molt de temps, les monedes rosselloneses, en lloc de l’efigie reial, ostentaren tes barres catalanes; circumstància que ha fet que, al Rosselló, encara avui, la frase indicada tingui la variant de creu o barres.

Alguns dels símbols monetaris han servit per a donar nom i qualificatiu a algunes monedes. En el capítol dedicat al nom de la moneda, parlarem d’aquest aspecte.