CREENCES

Es de bon sentir que un tema tan pretès com el diner hagi creat al seu voltant nombroses creences i preocupacions. Era creença estesa que el cabal o riquesa aplegats només duren, com a màxim, set generacions, i que l’hereu que fa set, després de sis de rics, esdevé pobre i miserable, Basat en aquesta creença, diu el refrany: Un hereu dura set generacions. Es a dir, que el qui acumula una fortuna ja sap que tot el més, en podran disfrutar sis hereus de la seva successió, puix que el setè tornarà a pobre. També es creia que es perd i s’escampa la hisenda partida en morir el seu teñidor, això és, que, si un pare té cinc fills i en morir els deixa el seu cabal repartit en particions iguals, en lloc de tenir cada fill un principi de fortuna, tots esdevindran pobres i perdran la riquesa adquirida. Una fortuna, perquè perduri, no es pot desfer: hom pot escantellar-la lleugerament, però cal deixar sempre una grossa mota, del contrari, torna a res. El refrany glossa, també, aquesta creença:

Hom creia que el diner només pot restar quiet set anys, puix que, finit aquest període de temps, ha de bellugar-se i canviar d’amo. Per efecte d’aquesta suposada necessitat de moviment, cada set anys, es produeix una alteració i un sotrac en les fortunes, la qual alteració tant pot ésser favorable com adversa, això si, motiva sempre moviment de diners.

Els nostres avis creien que els diners guardats en gerres o en olles, sobretot sí eren d’or, encara que se’n guardaven d’altres metalls, cada any, calia treure’ls al sol almenys una vegada, ja que, si no es feia, l’or es rovellava, segons la creença més estesa; hi havia, però, qui deia que les monedes es tornaven xinxes. El dia de l’any més afavorit per a airejar els diners amagats, era el de sant Jordi; d’ací que la parèmia ens digui:

La creença en la possibilitat que els diners esdevinguin insectes, havia estat, en altres temps, molt arrelada. Hi havia una fórmula màgica que tenia la propiciat de convertir les monedes en escarabats, escorpins, escurçons i altres rèptils, si algú que no fos el seu propietari o el que les havia encantat tractés de robar-les o, simplement, de tocar-fes. Per a encantar els diners, hom havia de posar dintre de la guerra on es guardaven, a muntanya, una pedra escorçonera i, a les contrades costaneres, un querall de jan, i, en col·locar-los al recipient, cada vegada que es tocava una moneda, es deia:

això és, que només pogués disfrutar d’aquella riquesa el qui l’amagava, i ningú més. La pedra escorçonera és del tot fantàstica: hom suposava que es trobava a la testa dels escorçons, i es parlava de gent valenta que es lliurava a la persecució i cacera d’aquesta serp, per tal de treu re-li la pedra de referència i vendre-la a alts preus, puix que, a més de la virtut esmentada, n’hi eren atribuïdes força d’altres de meravelloses.

El querall de jan és un de tants residus orgànics que expel·leix la mar, especialment quan s’enfureix, al qual la gent de mar, atribueix gràcies i virtuts.

El pedregam de les coves que servien de cau als lladres, era, segons es creia, moneda encantada pels bandolers, la qual es convertia en escarabats, sí algú que no fos el bandoler tractava de desencantar-la. Pel Cadí i pel Bergadà, conta la gent que un cop mort el famós lladre conegut pel Cabrer, tan afavorit per la llegenda, un estudiant tractà de desencantar els tresors que tenia el malfactor a la cova dels Rasos de Peguera i les pedres se li tornaren un eixam d’escarabats, que el van empaitar. El minyó va morir de por i de fàstic. La maledicció aplicada als adinerats que no fan bon ús de llurs diners: així se li tornessin escarabats, té origen en aquesta vella creença.

Estava, així mateix, molt estesa la creença que els diners i x alen tornar-se pedres. Els qui creien en ris tresors encantats de les coves, creien que les pedres que tan abunden en aquests indrets, eren terrossos d’or encantats convertibles en munts de relluent moneda pel qui posseís el secret de desencantar-les. Aquests encantaments se’ls creia provinents del temps dels moros, i fets per ells en tenir de fugir de casa nostra, ja que no pogueren emportar-se llurs riqueses i les deixaren encantades a les coves. La llegenda ens parla amb molta abundor d’aquesta preocupació, i ens en dóna nombroses dades.

Hom també prenia per diners encantats els petits fòssils monolítics de forma aplanada i arrodonida, semblants a un diner, als quals anomenava dinerets de sant Pau, de la Mare de Déu o de santa Llúcia; per a raonar-ne l’existència en els paratges on n’hi havia en abundància, hom forjà una poètica llegenda: De la muntanya de Cabrera, entre Ceret i Maçanet de Cabrenys, hi havia dos germans que tenien fam de riqueses i de poder. Un dia, se’ls presenta el diable i els oferí el que desitjaven, mentre li lliuressin les ànimes llurs; a més a més, els imposà per condició que, en morir l’un, hauria de morir l’altre. Portats per l’afany de domini, els dos germans acceptaren la proposta, i van bastir el castell de Cabrera; però beus ad que l’enveja va rosegar el cor d’un d’ells, el qual pensà que, si fos sol, poder i riquesa serien seus, i llançà timba avall el seu germà. Seguidament, per fugir de la fúria del diable, posà el tresor dintre d’una gran caixa, la carregà damunt d’un mul i s’escapà muntanya avall; però el diable, que precisament havia despertat en el delinqüent l’enveja perquè matés el seu germà, s’amagà a la caixa del tresor, i, tal com el fratricida baixava muntanya avall, per un foradet que hi va fer, anava llançant les monedes d’or, les quals, en es-campar-se per la muntanya, es tornaven de pedra. Si avui aneu per aquells verals, encara en trobareu.

Diuen que diner crida diner; per això, en aquells temps, quan hom buidava una gerra de diner, mai no els treia tots: sempre n’hi deixava, mal no fos més que una moneda, perquè, així, era creença que aviat se’n tornarien a tenir prou per a tornar-la a omplir. Encara avui, els mercaders, en comprar els diners del calaix, mai no els treuen tots: n’hi deixen alguns, creguis que, d’aquesta manera, asseguren la primera operació que se’ls presentarà després de fets els comptes, i així en faran de nous. Per a evitar la ruïna d’una casa, segons creença, calia que mai no restés sense ni un diner, per xic que fos; per a obtenir riquesa, en anar a viure en una casa nova, abans de portar-hi cap moble, s’hi portaven diversos elements portadors i afavoridors de la sort, entre els quals es trobava el diner; tant major seria la fortuna de què hom gaudiria, com de major valor era la moneda usada a l’efecte indicat. Per altra part, la riquesa resultava notablement afavorida, sí es feia almoina als set primers captaires que trucaven a la porta del nou estatge. També, en altres temps, es tenia com a amulet afavoridor de la riquesa una moneda d’un cèntim portada dintre de la bossa, i, avui, al porta-monedes.

Si ens atenem a allò generalitzat per algunes altres creences, hi ha més maneres, encara, d’obtenir riquesa: Al vespre de sant Joan, hom haurà de posar, al balcó o a la finestra, un grapat de faves seques o de blat de moro, i, a l’endemà, el trobarà convertit en una pila de monedes d’or. Cal no abusar posant-n’hi ma sa, puix que, aleshores, s’hi troben escarabats. Es conta de molts que s’han fets rics de cop i volta, sense que la gent sàpiga com, que han apel·lat a aquest simple procediment. La relació del llegum i del gra amb la moneda, pot recordar aquells temps reculats en què eren utilitzats com a diner, i la persistent creença de tornar-se el diner escarabats o altres insectes, qui sap si constitueix una sobrevivença de quan, per ésser el diner vegetal, es pollava i, en conseqüència, es convertia en cores. Poden provenir del mateix origen la creença que, cada any, cal airejar i posar els diners al sol perquè no es rovellin o no es tornin xinxes, i la que ens diu que els diners només duren set anys, puix que és molt possible que el llegum utilitzat com a moneda no tingués una durada superior a aquest període de temps. També obtindrà riqueses aquell qui, a l’esmentada nit, es fa un bon tip de cargols i el qui, el dia de Cap dany, compta i remou força diners, especialment si són d’or, puix que la riquesa a obtenir està en relació amb la quantia del cabal remogut. Així mateix, a la nit de referència, al punt de caure les dotze, qui se’n va a la cruïlla de quatre camins proveït de dues grosses gallines a cada mà i les ofereix al qui troba allí, obté una riquesa fabulosa. Ultra l’esmentat, l’obtindrà, també, aquell qui, en veure accidentalment un geperut de cara, tanqui la mà amb força i procuri seguidament tocar ferro; la fortuna a obtenir estarà en relació amb la força que hagi fet en tancar la mà i en la mida de l’objecte de ferro tocat. Qui, en sentir cantar el cucut per primera vegada a l’any, mossega amb força una moneda, obté, igualment, grossa fortuna, la qual està en relació amb el valor de la moneda i amb la força amb què hom la mossegui. Qui, en menjar cigrons, en trobi un de negre i se’l vagi a menjar darrera d’una porta, la fortuna li serà falaguera en demedia. Per no menys cert es té que, no treure les teranyines, porta riquesa a les cases. Al punt de mitja nit de sant Joan, floreix i grana la falguera. Qui pot recollir la seva grana, li provindrà la més riallera de les sorts, la més fabulosa de les fortunes. La falguera fa com una forta explosió i salta la grana; per a recollir-la, cal que hom tinguí preparat un mocador de seda de set dobles: la grana és tan múrria que, per no deixar-se agafar, sempre se’n va vers on no hi ha el mocador; del qual hom no pot portar més d’un, puix que, aleshores, li fóra malaventura. L’afer no és pas empresa tan fàcil com hom pugui pensar, puix que, abans de granar, la falguera grinyola i fa uns esgarips veritablement esfereïdors, que espanten el més valent, el qual no pot resistir la por. Hi ha qui diu que la falguera llança un aire subtil que porta adormissons; l’aventurer que va a la recerca del preuat talismà, se sent pres per una dolça son; quan es desperta, fa hores que la falguera ha granat i que la grana s’ha fos.

Hi ha diversos averanys relacionats amb el diner. Heus-ne ací alguns: Trobar una abella, comporta una pèrdua de diners. Si, en anar de camí, troben un arbre entravessat en la ruta, us robaran els diners. Si es pica la mà, tindreu de tocar diners; si és la dreta, n’haureu de cobrar i, si és l’esquerra, n’haureu de pagar. Si, inadvertidament, us poseu la gorra o el barret a l’inrevés —el davant al darrera—, no trigareu a rebre o a cobrar diners. Si somnieu xavala o excrements és anunci que cobrareu diners, i, si somnieu monedes d’argent, senyal que en tindreu de pagar. Entre marxants, hom creia de mal averany per al negoci del dia que els manllevessin diners abans d’haver tocat estrena; portats per aquesta general i arrelada creença, es resistien a deixar cap quantitat, per petita que fos, baldament fossin cine cèntims, si encara no havien fet cap venda. Així mateix, era costum corrent de posar-se les monedes rebudes en pagament de la primera operació del dia dintre de la mà i senyar-se, puix que, així, hom creia que obtindria sort en el negoci de dia, que faria força diners.

Seguint creences esteses arreu, hi ha monedes a les quals són atribuïdes virtuts meravelloses. Si al dia del sorteig, hom porta al damunt una moneda de pesseta de les encunyades durant el regnat de Carles III, anomenades popularment columnàries, pot estar segur que treurà número alt i, per tant, s’alliberarà del servei militar.

Si hom posa una moneda d’or o d’argent damunt de l’ara durant la celebració de la missa de les tres festes de l’any, Dijous Sant, Corpus i Nadal, pren la virtut d’immunitzar de tot mal d’arma blanca i de foc al qui la porta al damunt. Perquè l’encís tingui efecte, cal que el celebrant ignori l’existència de la moneda en el lloc indicat. Era creença que tots els grans herois populars envoltats d’una aurèola de valentia, devien part de la seva ardidesa a la circumstància de portar una d’aquestes monedes al damunt, la qual els donava la seguretat que mai no serien ferits en la brega; per les terres on campejà en Serrallonga, hom li atribueix la valentia a una moneda d’aquestes. Una altra creença ens parla d’una moneda meravellosa que té la virtut de tornar a ta butxaca del seu amo un moment després d’haver-ne sortit; això li permet de poder-la despendre indefinidament sense deixar mai de tenir-la, puix que, així que l’ha lliurada, fuig, sense saber com, de mans de qui l’ha rebuda per retornar al seu primer posseïdor, i així successivament. Es una moneda de cinc solts fabricada pels jueus; hom afegeix que la riquesa jueva té per origen aquestes monedes màgiques, les quals fan llargament ric el seu propietari. En català l’anomenem els cinc sous jueus, i en francès la pistole volante.

Es molt possible que la creença relativa als cinc sous jueus tingui més o menys origen en la llegenda universal del jueu errant, el qual, segons veu popular, està condemnat a eterna pobresa, però mai no li manquen, segons unes versions, una moneda de cinc sous a la butxaca, i, segons altres, una moneda de mitja pesseta, que pot despendre sempre que vulgui amb la seguretat que, tothora, en tornar-se a posar la mà a la butxaca, n’hi trobarà una altra d’igual. Així com, mai per mai, mentre el món serà món, no podrà posseir un capital superior a la susdita moneda, no li mancarà, tampoc, el seu ínfim import. Aquest personatge, que segons la tradició era sabater, en aturar-se Jesús a reposar a la porta de casa seva, camí del Calvari, l’aporrinà i l’obligà a seguir la seva via; pel seu mal capteniment, fou damnat a haver de caminar en eterna volta al món, en la realització de la qual inverteix set anys; així, doncs, cada set anys, torna a passar pels mateixos llocs. Com que el seu continuat i ininterromput trescar no li permet de lliurar-se al treball, no pot obtenir diners, però, en tot moment, pot disposar de cinc sous, la qual quantitat, de totes maneres, no priva que estigui sotmès a pobresa constant. La tradició barcelonina explica que fa una vintena danys que el personatge de la llegenda universal passà per la nostra ciutat. Un subjecte de cara estranya i de parla desavinent, si bé entenedora, es presentà a la botiga d’un mantegaire de Santa Maria, i li romprà unes calces; a l’hora de pagar, ho féu en monedes de mitja pesseta, que tragué una a una de la butxaca, a la qual posà tantes vegades la mà com monedes donà en pagament. Aquesta particularitat, féu suposar en el personatge el famós jueu errant, el qual, de tant caminar sense no parar mai, té els peus més durs que els unglots d’un cavall, com si fossin de banya.

La creença ha donat, encara, altres valors màgiques a la moneda: en perdre un cap de bestiar, se’l pot fer tornar a casa si es posa a la finestra, part de fora, durant tota una nit, un bocí de pa i una moneda. Si l’animal perdut és gros —un bou, un ase, un gos, etc.—, cal posar-hi una moneda d’argent, però, si és un animal xic —una gallina, un colom, un gat, basta una moneda de coure. També es pot fer trobar una cosa perduda, fent almoina de diner a un captaire que truqui a casa. Les dones gràvides podran saber el sexe del nadó, si es fan passar per la camisa una moneda d’argent; en caure a terra, si queda de cara, serà nin, i si de revers nina. El qui roba els diners de la caixeta de les ànimes de les esglésies o de les ermites, en arribar a casa, se li converteixen en una abundant deu d’aigua, que l’ofega per lladre.

Entre tes nombroses preocupacions dels jugadors de naips, n’hi ha unes quantes relacionades amb la moneda. Trobar-se una moneda falsa mentre es juga, porta bona sort i gran guany; en canvi, hom interpreta com a averany de dissort caure una moneda a terra, fer piles amb els diners del joc, tocar involuntàriament alguna moneda d’un altre jugador, comptar els diners a mig jugar i que la creu d’una moneda vingui cap por avall.

Una altra creença, molt estesa, ens diu que, durant la vida humana, els diners es posen a tret solament una vegada; si born sap aprofitar l’ocasió, es fa ric amb facilitat, en canvi, si hom la desaprofita, resta damnat a la misèria per tota la vida.

Hi ha una curiosa creença que relaciona els paràsits humans amb el diner: els qui són intensament envejosos de diner són pollosos i, per més que s’esforcin, no poden sostreure-se’ls, mentre no es moderin en la seva enveja i afany de diner i de riquesa.

Altres creences hi ha encara relacionades amb el diner, però, per mostra, creiem que n’hi ha prou amb les transcrites.