DIVERSITAT

L’acceptació com a tipus de moneda, o sia, com a diner, d’elements com els indicats, sí bé facilitava la valorització dels objectes i productes per a establir una proporció i una equivalència en el comerç, havia d’ésser poc pràctic, ja que ni un bou ni una dona, sobretot, no era possible fraccionar-los. Calgué, doncs, equiparar la valor d’un bou o d’una dona a altres productes de més fàcil maneig i càlcul i, singularment, més possibles de fraccionar; foren escollits objectes petits, fàcilment manejables i que permetessin una viable i suposada divisió de l’objecte capital. S’acceptà i s’usà com a monedes o diners petxines, grans de sal i, més correntment, graminàcies, o sia: blat, ordi i altres grans vegetals. Quan Hernán Cortès conquistà Mèxic, els indígenes utilitzaven el gra de cacau com a moneda, i, segons conta la tradició, al peu de cada cacauer hi posaven un soldat de guàrdia, a fi que ningú no pogués apoderar-se del fruit, puix que la seva propietat era patrimoni de l’Estat. El qui obtenia cacau sense el control oficial, per collita pròpia o per adquisició fraudulenta de cacauers boscans, era considerat com un moneder fals, que diríem, ja que obtenia una producció de moneda exclusivament a profit seu i sense intervenció oficial. Per tant, el terme cacau, aplicat al diner en sentit general, té origen en la seva utilització com a tal pel poble mexicà. Els termes familiars pinyó i panís, aplicats al diner, recorden, també, la reculada utilització del gra com a moneda; en pot ésser així mateix una sobrevivencia, el costum arrelat en els jugadors de naips i del dòmino de servir-se de grans i de llegums per a marcar els punts a tall de moneda, i també l’ús de moresc, guixes i altres llegums per a fer les postes en el joc del quinto.

Hi ha una curiosa i interessant llegenda, segons la qual hom donà a les mongetes l’equivalència d’una lliura. El monestir de Poblet tenia uns drets damunt de la baronia d’Algerri, per efecte dels quals els súbdits de la baronia havien de pagar un cànon al monestir. Una baronessa d’Algerri digué als seus vassalls que no havien de reconèixer per a res el dret del monestir i que, si pagaven, era perquè volien. El no pagar, aviat trobà adeptes, i els vassalls trobaren millor escoltar la baronessa que les continuades reclamacions i requeriments del monestir. L’afer fou sotmès a la justícia, la qual fallà a favor del monestir i obligà els pagesos d’Algerri a pagar els tributs endarrerits, més els rèdits dels rèdits i tots els danys, perjudicis i costes. L’import total dels deutes pujava deu vegades més que no valia tota la baronia. No hi havia cap vassall que, donant tot el que tenia en béns i hisendes, pogués pagar ni la dècima part del que devia. El monestir es féu el càrrec de cobrar-ho tot fins al darrer sou, i, a tal efecte, envià a fer efectius els deutes el monjo que més energia i més decisió havia demostrat durant el curs del plet. L’enviat portava tota una mula carregada de comptes i rebuts. Pel camí, reflexionà, i comprengué que fer pagar als pobres vassalls d’Algerri una suma que no tenien fóra un cau de noves raons, antipaties i males volences, i que, altrament, el monestir era prou ric per no necessitar el que els vassalls li podien donar; al capdavall, per a ell —el monestir—, constituïa una misèria. En arribar a Algerri, tothom el sortí a rebre de genollons, en demanda de pietat. El monjo digué que tot seria cobrat i liquidat fins al darrer diner; que bo volia cobrar tot amb mongetes, les quals valoritzava a raó d’una lliura cada una; que tothom, sense dilació, li portés tantes mongetes com lliures tenia de deute i que, finalment, els lliuraria el rebut al moment. La sorpresa del veïnat no tingué límits, i tothom besava les mans del monjo, que a la poca estona, i solament amb un sac de mongetes, havia liquidat els deutes i les diferències. Exposada la solució al Capítol, aquest va aprovar la gesta del monjo, i l’enutjós afer restà resolt i liquidat. La llegenda pot constituir un llunyà i esfumat record de la utilització dels llegums com a diner.

Les conquilles de petxina foren molt estimades per l’home primitiu, puix que els concedia una valor d’objecte preciós i les utilitzava per a fer-ne collarets i altres estris de fantasia; per tant, la seva utilització com a moneda era força adequada. La sal havia de constituir un mal tipus monetari perquè es fon amb facilitat, i un cabal de sal era fàcilment perdedor; ensems, sí hom no la conservava en molt bones condicions, en un escassíssim espai de temps, restava reduïda al nores. Altrament, per a l’home antic, no sabem quina valor tenia la sal, tota vegada que, si bé més modernament fou considerada com l’element essencial per a donar gust al menjar, dubtem que en els rudiments de la civilització hom en gastés; quan la sal fou ponderada com a element condimentador, ja s’havia establert el tipus de diner metàl·lic. Els llegums i els grans tenen, ja, una valor més positiva, però també es pollen i es corquen sí es guarden molt: encara que no es fan malbé amb la intensitat de la sal, un cabal de grans també es converteix en pols al cap d’uns anys.

És molt possible que els tipus de diner indicats, sobretot la sal i els grans i llegums, no es calculessin per unitats, si considerem com és de complicat vendre o comprar a canvi de tants cents i de tants milers de grans de blat o de mongetes, per exemple; creiem gairebé segur que es devien mesurar, malgrat que no en tenim dades ni indicis concrets. La tradició catalana, en canvi, ens parla abastament del mesurament del diner; considerem aquest detall prou eloqüent per a creure que, en altre temps, principalment quan estaven en curs els tipus de diner de què parlem, es mesurava, en lloc de comprar-lo o calcular-lo per unitats. Les dades, referències i cites que ens dóna la nostra tradició són una sobrevivencia, un record subconscient d’aquells reculats temps. Per a qualificar algú d’excessivament ric, es deia que no s’entretenia a comptar la moneda, sinó que la mesurava. El monestir de Poblet era tan ric que, en parlar del seu cabal o patrimoni, hom no anomenava mai tantes centes ni tants mils, sinó que emprava les formes tants maials, tantes quarteres, tants quartans de lliures o d’unces, perquè allí, segons deien, només valoraven la moneda d’or; la moneda negra, o sia de coure, ni es rebaixaven a posar-se-la en boca. A Ripoll, hi ha una gran pagesia coneguda pel Molí Nou. Un hereu de la casa desitjava casar-se amb una pubilla que no feia cas d’ell, i, per tal d’heure-la, es lliurà al diable, i, d’aleshores, tots els hereus de la gran masia han restat maleïts. Per a conjurar la maledicció, calien fer unes coses esgarrifoses, que ningú no s’atrevia a portar a terme; la gent del Molí Nou oferien un mesuró d’unces a qui complís el conjur i alliberés de la maledicció els hereus. El Noguer de Segaró era tingut com el més ric de tot Catalunya. Quan desitjà casar-se, es disfressà de pastor i anà a l’hospici de Girona a cercar una bordeta per a muller. Li feren sortir les que hi havia casadores i, complint vell costum català, ell tirà un mocador als peus de la minyona que més li agradà. La requeriria, en veure que era un rústic pastor, enlloc d’ajupir-se a collir el mocador en senyal que assentia a prendre el galant per marit, li ventà cop de peu, però heus ací que una altra noia s’apressà a collir-lo. Tot seguit, el fals pastor prengué per la mà la gentil donzella que acabava d’assentir a ésser la seva esposa i, solemnialment, li digué davant de totes llurs companyes:

La pràctica devia acumular molts inconvenients a la utilització dels elements indicats com a diner. En descobrir-se els metalls, sens dubte per la gran valoració que en l’antiguitat se’ls atribuí, foren adoptats com a diner. Hom conta que Licurg féu per a Esparta una moneda de ferro d’una qualitat tan excessivament pesant que, per a transportar-ne una quantitat no gaire important, calia servir-se de bous. Els romans anomenaven al diner cas, o sia, el mateix nom que aplicaven al coure, per raó d’ésser la seva moneda d’aquest metall. Els llibres sagrats ens diuen que Abraham pagà quatre-centes monedes d’or per a comprar un camp, on hom hauria d’enterrar la seva muller Sara; així, doncs, segons Moisès, en temps d’Abraham, ja era emprat l’argent per a la moneda.

Roma no encunyà monedes d’argent fins cinc anys abans de la primera guerra púnica, fet d’armes esdevingut l’any 485 de Roma i el 269 abans de l’era cristiana.

La utilització de la sal com a diner, no és tan allunyada ni tan dubtosa com pot semblar a primera vista; fins a l’època actual, no ens és possible de precisar si avui encara, el poble etíop s’ha servit d’aquest producte a tall de moneda. Durant molt temps, en la gran Roma, es pagava amb sal el sou dels servents i dels qui menjaven a la casa, per considerar que la sal era un dels productes més avaluats i estimats; el pagament en sal establia una distinció, i, d’ací, el terme salarium, usat en sentit de sou o pagament d’un treball, el qual terme, en català, ha donat el mot salari.

La ponderació sentida un temps per la sal, s’estengué en altres temps a les espècies, que, tingudes en grandíssima estima, foren, així mateix, usades no com a pagament, sinó com a present d’un servei rebut o d’una atenció deguda. Arrelà el costum d’agrair amb un present les mercès rebudes, especialment dels juristes i gent de lleis; més d’un jutge que es mantenia impertèrrit davant d’una bossa de diners, desdeia per una xavo de safrà, com si diguéssim. I així, al llarg del temps, acabà per ésser cosa natural acceptar i admetre el present d’espècies, el qual, en el fons, constituïa una mena de pagament. D’ací, la forma verbal, encara ben viva avui, usada per indicar la satisfacció d’un compte amb efectes materials i no en metàl·lic: pagar amb espècies.