INTRODUCCIÓ
El diner, com tot allò que pel seu gran grau de vellesa li pot ésser aplicat el qualificatiu d’arqueològic, és avar de deixar entreveure la seva antiguitat i, àdhuc, el seu origen. Totes les coses velles tenen uns inicis dubtosos i tèrbols, i tot allò que arran d’elles es digui no poden ésser més que deduccions més o menys raonables i lògiques, amb moltes probabilitats de certitud, però, quan manca el document ferm que fixa i acredita el fet, per ben trobat i ben deduït que sigui, no passa d’ésser teoria i suposició. Tot quant es pugui dir referent a l’antiguitat, forma d’origen i manera com fou sentida la seva necessitat, no passa d’ésser hipòtesi, puix que, sobre el particular, no existeixen, almenys que ens siguin coneguts, documents concrets. I, fet aquest aclariment, endinsar-nos en el camp de la deducció i de la suposició.
Es troben, gairebé arreu, destrals de pedra fetes amb tipus de roques estranyes als llocs on han estat trobades, les quals, segons la prehistòria, provenen del període neolític, o sia, de la segona etapa de la civilització humana. Sens dubte, han hagut d’ésser importades d’altres contrades, de vegades, molt llunyanes de l’indret de la troballa; distància que, les dificultats de locomoció i de mitjans de transport i de trànsit d’aquells temps, feien encara notablement més llarga i llunyana. A Catalunya, per exemple, es troben destrals de fibrolita, roca completament exòtica a casa nostra, i que, segons la geologia, mai no n’hi ha hagut. Aquesta roca és notablement més dura i més bonica de color que el pòrfir, l’ofita, la diorita i la diabassa, de les quals es servia el català prehistòric per a fer les seves eines. La fibrolita exòtica, així com encara d’altres tipus de roques, venia a constituir una mena de pedra preciosa, tant per la seva natural bellesa, superior a les altres emprades, com per la seva raresa i poca abundor en general, però molt especialment a casa nostra. Les destrals de fibrolita constituïen, doncs, objectes preciosos, i no se les emprava per al treball. No se’n troben a les coves i llocs on hi ha els estris i atuells d’ús corrent. Només es presenten en els enterraments, i sembla que tenien caràcter de presentalla i sentit votiu. Atès l’arrelat culte als morts de l’home primitiu, és molt entenedor que fos oferta al difunt una presentalla votiva, que tenia tota la valor d’una joia. Les vetes de fibrolita que la geologia registra mes properes a Catalunya, es troben vora de Guadalajara; per tant, d’allí era del punt més pròxim que podien venir les indicades destrals, si bé es molt possible que procedíssiu, encara, de contrades foranes molt més allunyades.
Les citades destrals no són pas els únics estris de procedència exòtica en l’època prehistòrica que es troben a casa nostra, però ens hem referit a aquestes armes perquè constitueixen el cas més típic. L’existència, en un indret qualsevulla, d’estris originaris d’una altra contrada, presuposa l’existència d’un intercanvi, o sia, d’un principi de comerç, i, pel que portem dit, sembla que aquest ja pot situar-se i establir-se en un moment tan reculat com el període prehistòric. La pràctica d’un intercanvi no presuposa, tàcitament, l’existència del diner, però constitueix el motiu bàsic per a la seva creació, en un moment i circumstàncies difícils de precisar i de comprendre a través de tanta distància.
L’escriptor Josefus, en la seva obra Antiguitats judaiques, diu que el diner fou inventat per Caïm, això és, per un dels fills del pare Adam, el primer home, i, per tant, per la segona generació de la vella humanitat. Els autors antics escrivien basant-se en la tradició, gairebé apresa per transmissió oral, puix que ben poquissima cosa hi havia escrita: mancats de documents, sense sentit analític, amb poca critica i amb molta ingenuïtat, donaven per bo tot el que la veu popular deia i transmetia de generació en generació, però, quant al sentit de gran ponderació d’antiguitat que es proposà donar al diner l’escriptor Josefus en atribuir-lo a Caïm, trobem força encertada la seva inventiva.
Erodot creu que foren els lidis de la vella Grècia els primers a tenir i a usar la moneda, i situa el fet 1500 anys abans de la nostra era. L’opinió més estesa entre els escriptors antics és la que especifica que el diner fou inventat i implantat per Erictoni IV, rei d’Atenes, mil tres-cents anys abans de la nostra era. Així opinen Plini, Higini i Pòlux. Plutarc atribueix la creació del diner a Thesseu; Strobó i Elianus creuen que qui va implantar i descobrir el diner fou Phedon, rei dels eginetes, 890 anys abans de l’era vulgar. Tanmateix, les opinions són ben diverses i contradictòries; detall que demostra com resulta de difícil posar res en clar sobre aquest punt, i determinar qui produí i quan s’escaigué per primera vegada el fet del diner.
