FORMA

Així com, segons tots els indicis, en utilitzar els grans i els cereals com a diner, no es comptaven sinó que es mesuraven, en utilitzar el metall en substitució dels elements animals i vegetals indicats, fou substituïda la mesura pel pes, i, així com hom comprava no per tants grans de blat o per tantes mongetes sinó per tants quartans o tantes quarteres, en servir-se del metall, hom comptava per lliures, per quintars o per altres tipus mètrics de pes. Hom pot dir que, en els temps de què parlem, la moneda pròpiament dita no existia: s’utilitzava com a tipus monetari el gra calculat per la mesura, o el metall considerat pel pes. El primitiu diner metàl·lic, doncs, fou informe i de mida imprecisa. En rebre o donar tantes roves de ferro, per exemple, en pagament d’una transacció, tant podien estar integrades per mil bocins petits de mides variables com per una o mitja dotzena de grossos trossos, i sempre, uns i altres, de formes i figures diverses i bigarrades; allò que regia era a pes, i no el nombre de peces.

El sistema indicat no degué resultar tampoc el suficientment pràctic, i calgué donar-li una forma i fesomia pròpies: hom decidí donar-li un volum com més petit millor, a fi de fer-lo ben manejable i pràctic. I, amb aquest nou pas de l’evolució del diner, s’originà i es creà la moneda, això és, la peça metàl·lica feta expressament per a ésser utilitzada com a diner. El primer tipus de moneda es diferenciava molt de l’actual; la forma més generalment acceptada i consagrada s’assemblava a una mongeta, però excessivament més petita en relació a aquest llegum. Els grecs tenien moneda d’aquest tipus, i, quan anaven a comprar al mercat, se’n posaven a la boca una quantitat: en tenir de pagar, escopien a terra el nombre suficient de monedes per a fer el còmput de la quantitat desitjada. La forma verbal escopir, com a sinònim de pagar, usada en llenguatge vulgar, recorda encara l’indicat costum grec, que, per cert, té ben poc d’higiènic i d’envejable.

El popular i curiós refrany:

usat pels mals gastadors i pels disbauxadors per justificar llur fàcil despesa, i la rèplica:

posada en boca dels qui tenen sentit estalviador, són de significat ben equívoc, si volen referir-se al tipus primitiu de la moneda, puix que la seva forma circular representa una fase bastant moderna dintre el sentit abstracte del diner i, àdhuc, dintre la seva vida específica.

La forma primitiva de mongeta anà aplanant-se i eixamplant-se fins a adoptar la de fava, més o menys. El refrany:

usat per indicar que la sort o la Fortuna, sovint, recauen damunt d’aquells qui menys criteri i bon sentit tenen per a aprofitar-se’n, molt remotament pot reconèixer com a origen el temps en què la moneda tenia forma de fava, i, per tant, la parèmia, en el seu sentit recte, equival a una dolença pel foll caprici del destí que atorga la riquesa als qui no es saben aprofitar dels seus avantatges.

La més vella dada que coneixem sobre la forma rodona o circular del diner, ens la donen les Sagrades Escriptures. El Gènesi ens conta que el rei Abimelec, entre els nombrosos presents que féu a Sara, la muller d’Abraham, hi havia mil monedes d’argent, i ens diu, també, que, un cop morta Sara, el seu espòs Abraham, per tal de donar-li un bon enterrament, comprà un camp a Efroni, pel qual pagà quatre-cents cicles. A jutjar per l’etimologia i el sentit del terme cicle, podem suposar, encara que el text no ho detalli, que el tipus de les esmentades monedes devia ésser circular.

El càlcul i consideració de la moneda pel seu pes ha subsistit fins als nostres temps. Les velles lliures barcelonines de coure equivalien al pes d’una lliura; l’unça d’or reconeix, així mateix, la divisió mètrica del pes; la mateixa pesseta pren origen del seu pes, tota vegada que pot considerar-se com la forma diminutiva de peso fuerte, del qual s’ha derivat l’actual duro, sinònim de fort com a qualificatiu de peso.

Encara avui la moneda fa un pes determinat, i, en els Bancs, quan es tracta de calcular-ne grans quantitats, és corrent que la pesin, en lloc de comptar-la. Els qui estan acostumats a manejar molta moneda coneixen la seva autenticitat amb el seu pes, més que amb altres detalls. En la representació popular de la Passió, en donar els rabins els trenta diners de la traïció a Judes, aquest els compta i, tot d’una, en rebutja un amb els següents mots:

i el qui paga li’n dóna un altre, mentre li diu:

Els conceptes de fes o fals i mancat de pes són ben associables. La forma verbal i proverbial na fer el pes, com a sinònim de no reunir les condicions desitjades o no ésser prou íntegre, reconeix per origen el pes de la moneda.