ELS GITANOS PORTEN SORT

L’armari de la cuina és buit. La dona d’en Windisch tanca les portes de cop. La gitaneta del poble veí està descalça al bell mig de la cuina, on abans hi havia la taula. Va ficant els pots i les cassoles al seu gran sac. Després es deslliga el mocador i dóna vint-i-cinc leus a la dona d’en Windisch.

—No en tinc més —diu.

La llengua vermella li penja de la trena.

—Dóna’m un vestit —diu—. Els gitanos porten sort.

La dona d’en Windisch li dóna el vestit vermell de l’Amalie.

—Ara vés-te’n —diu. La gitaneta assenyala la tetera.

—La tetera també —diu—. Et portaré sort.

La munyidora del mocador blau travessa la porta empenyent un carretó amb les fustes del llit. A l’esquena duu lligats els coixins vells.

En Windisch ensenya el televisor a l’home del barretet i l’engega. La pantalla fa un brogit. L’home agafa el televisor i el deixa damunt de la taula del mirador. En Windisch li agafa uns quants bitllets de la mà.

Davant de la casa hi ha un carro. Davant de la taca blanca on abans hi havia el llit hi ha un munyidor i una munyidora. Es miren l’armari i el tocador.

—El mirall es va trencar —diu la dona d’en Windisch. La munyidora aixeca una cadira i examina el seient per sota. El munyidor pica amb els dits damunt de la taula.

—La fusta està perfecta —diu en Windisch—. Avui dia ja no es troben mobles com aquests a les botigues.

L’habitació queda buida. El carro avança pel carrer amb l’armari. Al costat de l’armari es veuen les potes de les cadires, que crepiten com les rodes. El tocador i la taula són davant de la casa, sobre l’herba. La munyidora, asseguda a l’herba, segueix el carro amb la mirada.

La cartera embolica les cortines amb paper de diari. Es mira la nevera.

—Ja l’hem venuda —diu la dona d’en Windisch—. Aquest vespre vindrà a buscar-la el tractorista.

Les gallines estan cap per avall, damunt de la sorra. Tenen les potes lligades. La seca Wilma les va ficant al cistell de vímet.

—El gall es va quedar cec —diu la dona d’en Windisch— i vaig haver de matar-lo.

La seca Wilma compta els bitllets. La dona d’en Windisch allarga la mà per agafar-los.

El sastre té una cinta negra a les puntes del coll, i enrotlla la catifa. La dona d’en Windisch li mira les mans.

—Ningú no s’escapa del seu destí —diu ella, sospirant.

L’Amalie contempla la pomera per la finestra.

—No ho sé —diu el sastre—. Ell no va fer res dolent en aquest món.

L’Amalie sent el plor a la gola. Es repenja a l’ampit de la finestra. Treu el cap i sent el tret.

En Windisch és al pati amb el vigilant nocturn.

—Ha arribat un moliner nou al poble —diu el vigilant nocturn—. Un valac amb barretet que ve d’una zona on hi ha molins d’aigua.

El vigilant nocturn penja camises, jaquetes i pantalons al portaequipatge de la bicicleta i es fica la mà a la butxaca.

—T’he dit que t’ho regalo —diu en Windisch.

La dona d’en Windisch s’estira el davantal.

—Emporta-t’ho —diu—, t’ho dóna amb molt de gust. Encara queda un munt de roba vella per als gitanos —diu, i es toca la galta—. Els gitanos porten sort —afegeix.