L’AGULLA

A casa del fuster encara hi ha llum. En Windisch s’atura. El vidre de la finestra brilla. Reflecteix el carrer. Reflecteix els arbres. La imatge travessa la cortina i penetra a l’habitació entre els ramells de flors de randa. Al costat de l’estufa de rajoles hi ha la tapa d’un taüt repenjada a la paret. Espera la mort de la vella Kroner. Damunt de la tapa hi ha escrit el seu nom. Tot i els mobles, la cambra sembla buida, amb tanta claror.

El fuster està assegut en una cadira, d’esquena a la taula. Davant seu hi ha la seva dona, dreta, amb una camisa de dormir de ratlles. Té una agulla a la mà. De l’agulla penja un fil de color gris. El fuster té el dit índex estirat cap a ella. Amb la punta de l’agulla, la dona li treu una estella de la carn. El dit sagna. El fuster aparta el dit. La dona deixa caure l’agulla, acala els ulls i es posa a riure. El fuster li fica la mà per davall de la camisa de dormir i la hi arromanga. Les ratlles es caragolen. El fuster ressegueix els pits de la dona amb el dit sagnant. Els pits són grossos i tremolen. El fil gris penja de la pota de la cadira. L’agulla es gronxa amb la punta cap avall.

Al costat de la tapa del taüt hi ha el llit. El coixí és de domàs, amb pics grans i petits. El llit està destapat. El llençol és blanc i la vànova també.

L’òliba passa volant pel costat de la finestra. Recorre el vidre amb les ales esteses i, mentre vola, fa moviments convulsius. Amb la llum esbiaixada, l’òliba es duplica.

La dona va d’una banda a l’altra, ajupida davant de la taula. El fuster li fica la mà entre les cames. La dona mira l’agulla que penja i allarga la mà per agafar-la. El fil es gronxa. La dona deixa lliscar la mà pel seu cos. Tanca els ulls. Obre la boca. El fuster se l’emporta al llit agafant-la pel canell. Tira els pantalons a la cadira. Els calçotets semblen un pedaç blanc als camals dels pantalons. La dona aixeca les cuixes i doblega els genolls. La seva panxa és com una massa de farina. Les cames són un com un marc de finestra blanc sobre els llençols.

Sobre el llit hi ha penjada una foto emmarcada de negre. La mare del fuster es repenja amb mocador de cap a l’ala del barret del seu marit. Al vidre hi ha una taca. La taca és damunt de la barbeta de la mare del fuster, que somriu des de la foto. Somriu, ja gairebé difunta: només li queda un any. Somriu vers una habitació que té una paret entremig.

La roda del pou gira perquè la lluna és immensa i beu aigua. Perquè el vent se li enganxa als radis. El sac està humit. Penja damunt de la roda de darrere com algú que dorm. «Aquest sac penja darrere meu com un mort», pensa en Windisch.

En Windisch sent a la cuixa el seu membre viril, rígid i obstinat.

—La mare del fuster s’ha refredat —pensa en Windisch.