TAQUES NEGRES

Darrere de la pomera hi ha les finestres del pelleter, completament il·luminades. «Aquest ja té el passaport», pensa en Windisch. La llum enlluerna darrere de les finestres nues. El pelleter s’ho ha venut tot. Les habitacions són buides.

—S’han venut les cortines —murmura en Windisch.

El pelleter es repenja a l’estufa de rajoles. A terra hi ha uns quants plats blancs. A l’ampit de la finestra hi ha els coberts. A la maneta de la porta hi ha penjat l’abric negre del pelleter. Passa la dona del pelleter i s’ajup per agafar les maletes. En Windisch li veu les mans, que projecten ombres damunt de les parets buides de les habitacions. Les ombres s’allarguen i es dobleguen. Els braços li onegen com branques damunt de l’aigua. El pelleter compta diners. Després amaga el feix de bitllets als tubs de l’estufa.

L’armari és un rectangle de color blanc, els llits són marcs blancs. Entremig, les parets són taques negres. El terra està tort, s’aixeca i s’enfila per la paret. S’atura davant de la porta. El pelleter compta el segon feix de bitllets. El terra l’ocultarà. La dona del pelleter bufa la pols de la gorra de pell grisa. El terra l’aixecarà fins al sostre. Al costat de l’estufa de rajoles, el rellotge de paret ha deixat una taca blanca i allargada. Al costat de l’estufa de rajoles, el temps ha quedat suspès. En Windisch tanca els ulls. «El temps s’ha acabat», pensa en Windisch. Sent el tic-tac de la taca blanca del rellotge i veu una esfera de taques negres. El temps no té agulles. Només giren les taques negres. S’empaiten. S’empenyen per sortir d’aquella taca blanca. Rellisquen per la paret i es converteixen en el terra. Les taques negres són el terra de l’altra habitació.

En Rudi s’agenolla al terra de l’habitació buida. Davant seu hi ha llargs rengles de vidres de colors. Al costat d’en Rudi hi ha la maleta buida. A la paret hi ha penjat un quadre que no ho és. El marc és de vidre verd. El vidre és opalí amb ones vermelles.

L’òliba vola per damunt dels jardins. Deixa anar uns crits aguts. Vola baix. És un vol ple de nit. «Un gat —pensa en Windisch—, un gat que vola».

En Rudi s’acosta una cullera de vidre blau a l’ull. El blanc de l’ull augmenta. La seva pupil·la és una esfera brillant i humida, a la cullera. El terra inunda de colors les vores de l’habitació. El temps aixeca onades des de l’habitació del costat i arrossega les taques negres. La bombeta parpelleja. La llum s’ha estripat. Les dues finestres s’acosten surant i es fusionen. Els dos terres comprimeixen les parets. En Windisch s’aguanta el cap amb la mà i sent com hi batega el pols. Al canell li batega la templa. Els terres s’aixequen. S’acosten, es toquen. S’enfonsen al llarg de l’escletxa fina que els delimita. Es tornaran feixucs i la terra s’obrirà. El vidre s’encendrà, serà una nafra tremolosa dins de la maleta.

En Windisch obre la boca i sent créixer a la cara les taques negres.