DEU LEUS

La gitaneta del poble veí es rebrega el davantal de color verd clar. Li regalima aigua de la mà. Sobre l’espatlla li penja una trena que li neix al mig del cap. A la trena hi ha una cinta de color vermell que li penja de la punta de la trena com una llengua. La gitaneta s’ha plantat, descalça i amb els dits dels peus enfangats, davant dels tractoristes.

Els tractoristes porten barrets petits i humits i tenen les mans negres damunt de la taula.

—Ensenya-m’ho —li diu un dels homes— i et donaré deu leus.

I posa deu leus damunt de la taula. Els tractoristes riuen, amb els ulls brillants. Tenen la cara vermella i les seves mirades palpen la llarga faldilla de flors de la gitaneta. La gitana s’arromanga. El tractorista buida el seu got. La gitana agafa el bitllet de la taula. Es caragola la trena al voltant del dit i riu.

En Windisch sent l’olor d’aiguardent i de suor de la taula del costat.

—No es treuen les samarres de pell en tot l’estiu —diu el fuster. Té escuma de cervesa al polze i suca l’índex al got—. El porc d’aquí al costat em tira cendra a la cervesa —diu, i mira el romanès que hi ha darrere seu. El romanès té el cigarret a la comissura dels llavis, moll de saliva, i riu.

—Prou d’alemany —diu. I afegeix en romanès—: Això és Romania.

El fuster té una mirada àvida. Aixeca el got i el buida.

—Aviat us desempallegareu de nosaltres —li crida. I fa un senyal al taverner, que és a la taula dels tractoristes—: Una altra cervesa!

El fuster s’eixuga la boca amb el dors de la mà.

—Ja has anat a veure el jardiner? —pregunta.

—No —diu en Windisch.

—Saps on és? —pregunta el fuster.

En Windisch fa que sí amb el cap.

—A l’entrada de la ciutat.

—A Fratèlia, al carrer Enescu —diu el fuster.

La gitaneta s’estira la llengua vermella de la trena. Riu i es gira. En Windisch li veu els panxells.

—Quant? —pregunta.

—Quinze mil per persona —diu el fuster, i agafa el got de cervesa que li porta el taverner—. És una casa d’un pis. A l’esquerra hi ha els hivernacles. Si el cotxe vermell és al pati, vol dir que és obert. Al pati hi haurà algú tallant llenya. Ell t’acompanyarà a dins —diu el fuster—. No truquis al timbre. Si truques, el llenyataire desapareixerà. I no tornarà a obrir la porta.

Els homes i les dones que hi ha en un racó de la sala beuen tots de la mateixa ampolla. Un dels homes porta un barret de vellut negre tot arrugat i un nen als braços. En Windisch veu les plantes dels peuets descalços del nen. El nen intenta agafar l’ampolla i obre la boca. L’home li fica el coll de l’ampolla a la boca. El nen tanca els ulls i es posa a beure.

—Borratxo —li diu l’home, li aparta l’ampolla i riu. La dona que hi ha al seu costat mossega una crosta de pa. Mastega i beu. Dins de l’ampolla suren molles blanques de pa.

—Aquests fan pudor d’estable —diu el fuster, amb un llarg cabell de color castany enganxat al dit.

—Són munyidors de vaques —diu en Windisch.

Les dones canten. El nen avança fent tentines davant d’elles i els estira les faldilles.

—Avui han cobrat —diu en Windisch—. S’estaran tres dies bevent i després tornaran a quedar-se sense ni cinc.

»La munyidora de vaques del mocador blau al cap viu darrere del molí —diu en Windisch.

La gitaneta s’arromanga la faldilla. L’enterramorts, dret al costat de la pala, es fica la mà a la butxaca i li dóna deu leus.

La munyidora de vaques canta i vomita a la paret.