EL JARDÍ DE CARRONYA

—En casos així no serveixen de res els estudis —va dir la dona d’en Windisch. En Windisch es va mirar l’Amalie i va dir:

—En Rudi és enginyer, però en casos així no serveixen de res els estudis.

L’Amalie es va posar a riure.

—En Rudi coneix el sanatori, i no solament per fora. Hi va estar internat —va dir la dona d’en Windisch—. Ho sé per la cartera.

En Windisch feia anar un got d’una banda a l’altra de la taula. Finalment, va observar el got i va dir:

—Això els ve de família. Els fills també acaben bojos.

La besàvia d’en Rudi, al poble l’anomenaven «l’eruga». Sempre duia una trena molt prima que li penjava damunt de les espatlles. No suportava les pintes. El seu marit va morir jove i sense haver estat malalt.

Després de l’enterrament, l’eruga va sortir a buscar el marit. Va anar a la taverna i es va posar a mirar tots els homes a la cara.

—Tu no ets —anava dient, de taula en taula.

El taverner s’hi va acostar i li va dir:

—Dona, que el teu marit és mort!

Ella es va agafar amb la mà la trena prima. Es va posar a plorar i va arrencar a córrer cap al carrer.

Cada dia, l’eruga anava a trobar el marit. Anava per les cases i preguntava si ell hi havia estat.

Un dia d’hivern, mentre la boira escampava anells blancs damunt del poble, l’eruga se’n va anar al camp. Duia un vestit d’estiu i anava sense mitges. Només les mans estaven preparades per a la neu. Portava uns guants de llana gruixuts. Es va posar a caminar entre els matolls pelats. Era avançada la tarda. El guardabosc la va veure i la va fer tornar al poble.

L’endemà, el guardabosc va anar cap al poble i va veure l’eruga estirada davall d’un aranyoner. S’havia congelat. El guardabosc se la va carregar a les espatlles i la va traginar fins al poble. L’eruga estava encarcarada com una post.

—Era així d’irresponsable —va dir la dona d’en Windisch—. Va deixar el seu fill de tres anys tot sol al món.

El fill de tres anys era l’avi d’en Rudi. Era fuster. I no li interessava gens ni mica el seu camp.

—Aquella terra tan bona se li ha omplert de llapasses —va dir en Windisch.

L’avi d’en Rudi només pensava en la fusta. Es va gastar tots els diners en fusta.

—Amb la fusta feia figures —va dir la dona d’en Windisch—. En cada tros de fusta tallava cares de monstres.

—Llavors va arribar l’expropiació —va dir en Windisch. L’Amalie es pintava les ungles amb esmalt vermell—. Tots els pagesos es van posar a tremolar. Van venir uns homes de la ciutat i van mesurar el camp. Es van apuntar els noms de la gent i van dir: «Tots els qui no signin aniran a la presó». Totes les portes estaven tancades amb forrellat —va dir en Windisch—. Però el vell pelleter no havia tancat la porta amb forrellat, sinó que la va obrir de bat a bat. I quan els homes van arribar, els va dir: «Em sembla molt bé que us quedeu el camp. Emporteu-vos també els cavalls, així me’n desempallegaré».

La dona d’en Windisch va arrabassar el flascó d’esmalt d’ungles de la mà de l’Amalie.

—Això no ho va dir ningú més —va dir. I se li va inflar una veneta blava darrere de l’orella quan va cridar, furiosa—: M’escoltes o què?

El vell pelleter va tallar una dona nua amb el til·ler del jardí. La va posar al pati, davant de la finestra. La seva dona es va posar a plorar, va agafar el nen i el va ficar en un cistell de vímet.

—I es va traslladar amb el nen i les quatre coses que es podia endur a una casa buida als afores del poble —va dir en Windisch.

—Amb tanta fusta, el nen ja va quedar una mica malament del terrat —va dir la dona d’en Windisch.

El nen és el pelleter. En poder caminar, va començar a anar cada dia al camp, on caçava sargantanes i gripaus. Quan va ser més gran, s’enfilava de nit al campanar. Hi agafava del niu les òlibes que encara no sabien volar i se les enduia a casa davall de la camisa. Allà les alimentava amb sargantanes i gripaus i, quan havien crescut, les matava. Després les buidava. Les ficava en lletada de calç, les assecava i les dissecava.

—Abans de la guerra —va dir en Windisch—, el pelleter va guanyar un cabrot jugant a bitlles. El va escorxar de viu en viu al mig del poble. La gent va sortir corrents. Les dones es van marejar.

—Al lloc en què el cabrot es va dessagnar —va dir la dona d’en Windisch— no ha crescut mai més l’herba.

En Windisch es va repenjar a l’armari.

—No va ser un heroi mai —va sospirar en Windisch—, sinó tan sols un simple carnisser. A la guerra no lluitàvem pas contra òlibes i gripaus.

L’Amalie es pentinava davant del mirall.

—No va estar mai a la SS —va dir la dona d’en Windisch—, només a la Wehrmacht. Després de la guerra va tornar a caçar i a dissecar òlibes, cigonyes i merles. També va sacrificar totes les ovelles i les llebres malaltes dels encontorns. Tota la seva golfa és un jardí de carronya, ple d’animals morts —va dir la dona d’en Windisch.

L’Amalie va agafar el flascó d’esmalt. En Windisch va sentir com el gra de sorra li anava d’una templa a l’altra, darrere del front. Una gota vermella va caure del flascó a les estovalles.

—I tu vas fer de puta a Rússia —va dir l’Amalie a la seva mare, mirant-li l’ungla.