ENTRE LES TOMBES

En Windisch va tornar al poble després d’haver estat presoner durant un temps. Al poble encara es veien les ferides de tants morts i desapareguts.

La Barbara havia mort a Rússia.

La Katharina havia tornat de Rússia. Volia casar-se amb en Josef. En Josef havia mort a la guerra. La Katharina tenia la cara pàl·lida i els ulls enfonsats.

La Katharina havia vist la mort, com en Windisch. La Katharina, com en Windisch, havia tornat amb vida. I en Windisch va unir ràpidament la seva vida a la d’ella.

En Windisch la va besar el primer dissabte que passava al poble ferit. La va arrambar a un arbre. Va sentir el seu ventre jove i els seus pits rodons. Després, en Windisch se’n va anar a passejar amb ella pel costat dels jardins.

Les làpides formaven rengles blancs. La porta de ferro va grinyolar. La Katharina es va senyar i es va posar a plorar. En Windisch sabia que plorava per en Josef. En Windisch va tancar la porta i es va posar a plorar. La Katharina sabia que plorava per la Barbara.

La Katharina es va asseure a l’herba, darrere de la capella. En Windisch es va inclinar cap a ella. Ella li va acaronar els cabells i va somriure. Ell li va arromangar les faldilles i es va descordar els pantalons. Es va estirar al damunt. Els dits de la Katharina es van agafar a l’herba i ella va començar a panteixar. En Windisch va mirar per damunt dels seus cabells. Les làpides brillaven. Ella tremolava.

La Katharina es va asseure. Es va allisar la faldilla per damunt dels genolls. En Windisch es va aixecar i es va cordar els pantalons. El cementiri era gran. En Windisch va saber aleshores que no era mort. Que havia tornat a casa. Que aquells pantalons l’havien esperat allà, al poble, al seu armari. Que durant la guerra i mentre era presoner no sabia ni on era el poble ni si continuaria existint durant molt temps.

La Katharina tenia un bri d’herba a la boca. En Windisch la va agafar de la mà.

—Vine, marxem d’aquí —va dir.