ELS BOTONS DE PUNY

En Rudi era l’únic alemany a la fàbrica de vidre.

—És l’únic alemany en tota la zona —va dir el pelleter—. Al principi, els romanesos es quedaven parats que encara hi hagués alemanys després de Hitler. «Encara hi ha alemanys», va dir la secretària del director, «encara hi ha alemanys. Fins i tot a Romania». Això té els seus avantatges —va afegir—. En Rudi guanya molts diners a la fàbrica. Té bones relacions amb l’home dels serveis secrets. És alt i ros. I té els ulls blaus. Té tot l’aspecte d’un alemany. En Rudi diu que és molt culte. En Rudi li va regalar una agulla de corbata i uns botons de puny de vidre. I ha sortit a compte —va dir el pelleter—. L’home ens ha ajudat molt amb el passaport.

En Rudi va regalar a l’home tots els objectes de vidre que tenia a l’habitació: gerros de vidre, pintes, un balancí de vidre blau. Plats i tasses de vidre. Quadres de vidre. Un llumet de vidre amb una pantalla vermella.

Les orelles, els llavis, els ulls, els dits de les mans i dels peus: en Rudi es va emportar cap a casa tots aquests objectes de vidre dins d’una maleta. Els va deixar a terra, en rengles i cercles. I es va asseure a mirar-los.