EL GERRO

L’Amalie és mestra en un jardí d’infants de la ciutat. Cada dissabte torna a casa. La dona d’en Windisch l’espera a l’estació i l’ajuda a traginar les feixugues bosses. L’Amalie porta cada dissabte una bossa de queviures i una bossa de vidre. «Cristall», en diu ella.

Els armaris són plens d’objectes de vidre ordenats segons el color i la mida. Copes de vi vermelles, copes de vi blaves, copes d’aiguardent blanques. Damunt de les taules hi ha fruiters, gerros i cistellets de flors.

«Són regals dels infants», diu l’Amalie quan en Windisch li pregunta: «I d’on treus tot aquest vidre?».

Fa un mes que l’Amalie parla d’un gerro de vidre, i dibuixa una línia imaginària que va des de terra fins als seus malucs.

—És així d’alt —diu l’Amalie—. De color vermell fosc. Damunt del gerro hi ha una ballarina amb un vestit blanc de randa.

La dona d’en Windisch obre uns ulls com taronges cada cop que sent parlar d’aquell gerro i, cada dissabte, li diu:

—El teu pare no entendrà mai per a què serveix un gerro tan gros.

—Abans n’hi havia prou amb els gerros petits per a flors —diu en Windisch—. Avui es veu que la gent necessita aquestes baluernes.

Quan l’Amalie és a la ciutat, la dona d’en Windisch parla del gerro amb un somrís dibuixat al rostre i les mans que se li estoven. Aixeca els dits enlaire com si hagués d’acaronar una galta. En Windisch sap que s’obriria de cames, per un gerro com aquell. S’obriria de cames de la mateixa manera que acaronava l’aire.

En Windisch es posa inflexible, quan ella li parla del gerro. Recorda l’època de la postguerra. «A Rússia, ella es va obrir de cames per un tros de pa», deia la gent, després de la guerra.

En Windisch pensava aleshores: «És bonica, i la gana fa mal».