19

Va entrar a l’avantsala del despatx. Va veure que en Henry encara era al seu escriptori. S’hi va apropar.

—Hank?

—Hola —va dir ell.

—Aquest vespre a dos quarts de vuit? —va dir ella.

—Sí.

Mentre quedaven per acomiadar-se, va sentir com una marea que pujava, i va córrer cap a ella. En Hank formava part d’ella, una part tan eterna com Finch’s Landing, com els Coningham d’Old Sarum. Maycomb i el seu comtat havien ensenyat coses a en Henry que ella no havia sabut mai, que no havia pogut aprendre mai, i Maycomb l’havia fet inservible per a ell si no era com la seva amiga més antiga.

—Ets tu, Jean Louise?

La veu del seu pare li va fer por.

—Sí.

L’Atticus va sortir a l’avantsala des del despatx i va agafar el barret i el bastó del penja-robes.

—Estàs a punt? —va dir.

A punt. Em pots dir si estic a punt. Quina mena d’home ets, que després d’intentar destrossar-te i esborrar-te del mapa, em dius si estic a punt? No et puc vèncer, no em puc unir a tu. Que no ho sabies?

S’hi va apropar.

—Atticus… —va dir—. Jo…

—Potser a tu et sap greu, però jo estic orgullós de tu.

Va aixecar la vista i va veure el seu pare que la mirava amb satisfacció.

—Què?

—He dit que estic orgullós de tu.

—No t’entenc. No entenc els homes, i mai no els entendré.

—Bé, jo certament esperava que una filla meva es mantingués ferma a l’hora de defensar el que considera correcte…, i que em fes front a mi per començar.

La Jean Louise es va fregar el nas.

—T’he dit unes quantes coses força horribles —va dir.

—Puc aguantar qualsevol cosa que em diguin, qui sigui, sempre que no sigui veritat —va respondre l’Atticus—. Ni tan sols saps maleir com cal, Jean Louise. Per cert, d’on has tret això de la cua anellada?

—D’aquí mateix, a Maycomb.

—Ai, Senyor, quines coses vas aprendre.

Ai, Senyor, quines coses vaig aprendre. Jo no volia que res pertorbés el meu món, però volia esclafar l’home que intenta preservar-lo perquè jo en pugui gaudir. Volia eradicar tota la gent com ell. Suposo que és com un avió: ells són la resistència a l’aire i nosaltres la propulsió, i plegats fem que allò voli. Massa propulsió i no s’aguanta perquè li pesa el morro, massa resistència i li pesa la cua…, és qüestió d’equilibri. No el puc vèncer, i no em puc unir a ell…

—Atticus?

—Sí?

—Crec que t’estimo molt.

Va veure que les espatlles del seu vell enemic es relaxaven, i va observar com es tirava enrere el barret.

—Anem a casa, Scout. Avui ha estat un dia molt llarg. Obre’m la porta.

Es va apartar per deixar-lo passar. El va seguir al cotxe i va mirar com s’encabia laboriosament al seient del davant. Mentre li donava la benvinguda a la raça humana en silenci, la força del descobriment li va fer venir un calfred. Ha passat un àngel, va pensar, segurament en Jem, que anava a fer algun encàrrec poca-solta.

Va fer la volta al cotxe i, quan es va asseure al volant, aquest cop va fer un esforç per no donar-se un cop al cap.