5

Quan pujava al cotxe es va donar un cop al cap amb el sostre.

—Merda! Per què no fan aquests trastos prou alts per poder-hi pujar? —Es va fregar el front fins que va tornar a veure-hi clar.

—T’has fet mal, reina?

—No, no passa res.

En Henry li va tancar la porta amb delicadesa, va fer la volta al cotxe i va seure al seu costat.

—Massa temps a la ciutat —va dir—. Allà no vas mai amb cotxe, oi?

—No. A aquest pas, no trigaran gaire a rebaixar-los a un peu d’alçada… L’any que ve, conduirem de bocaterrosa.

—Sortirem disparats d’un canó —va dir en Henry—. Amb un tret, anirem de Maycomb a Mobile en tres minuts.

—Jo en tindria prou amb un d’aquells Buicks vells, quadrats. Te n’enrecordes? Amb aquells seies a almenys cinc peus de terra.

—Te n’enrecordes de quan en Jem va caure del cotxe? —va dir en Henry.

La Jean Louise va riure.

—Em vaig estar setmanes fent-li la guitza amb allò… S’havia de ser molt soca, per no arribar a Barker’s Eddy sense caure del cotxe.

En un passat remot, l’Atticus havia estat propietari d’un vell turisme amb sostre de lona, i una vegada, quan portava en Jem, en Henry i la Jean Louise a banyar-se, el cotxe va passar per damunt d’un bony especialment gros de la carretera i va enviar en Jem a fora. L’Atticus va continuar conduint tranquil·lament fins que van arribar a Barker’s Eddy perquè la Jean Louise no havia tingut la més petita intenció d’avisar el seu pare que en Jem ja no els acompanyava, i havia impedit que en Henry digués res agafant-li el dit i tirant-lo enrere amb força. Quan van arribar a la vora del rierol, l’Atticus es va girar per dir amb energia «Tothom a baix!», i el somriure se li va glaçar de cop: «On és en Jem?». La Jean Louise va dir que suposava que arribaria en qualsevol moment. Quan va aparèixer en Jem, esbufegant, tot suat i brut de la corredissa obligada, els va passar pel costat sense parar ni un moment i es va capbussar al riu amb la roba posada. Al cap d’uns segons, una cara ferotge va sortir de sota la superfície i va dir: «Vine cap aquí, Scout! A veure si t’hi atreveixes, Hank!». Tots dos van acceptar el repte, i per un moment la Jean Louise va pensar que en Jem l’ofegaria de debò, però al final la va deixar anar: l’Atticus era allà.

—Han posat un molí i una planejadora a Barker’s Eddy —va dir en Henry—. Ara no s’hi pot banyar ningú.

En Henry va anar a l’E-Lite Eat Shop i va tocar la botzina.

—Porta’ns per fer un parell de combinats, Bill —va dir al noi que va aparèixer.

A Maycomb, la gent bevia o no bevia. Els que bevien, anaven a darrere el garatge, treien una pinta i se l’empassaven; els que no bevien, demanaven els ingredients per fer combinats a l’E-Lite Eat Shop emparant-se en la foscor: que un home es prengués un parell de copes abans o després de sopar, a casa seva o amb el veí, era una cosa inaudita. Allò seria beure socialment. La gent que bevia socialment no eren ben bé del bo i millor, i com que a Maycomb ningú no es considerava res que no fos el bo i millor, ningú no bevia socialment.

—El meu fes-lo molt fluix —va dir ella—. Només tenyeix una mica l’aigua.

—Encara no has après a aguantar l’alcohol? —va dir en Henry. Va ficar la mà a sota el seient i en va treure una ampolla marró de Seagram’s Seven.

—Si és del fort, no —va dir ella.

En Henry li va tirar un rajolí de whisky al got de paper. Ell se’n va servir una quantitat pròpia d’un home, va remenar amb el dit i, amb l’ampolla entre els genolls, la va tornar a tapar. La va ficar a sota el seient i va engegar el cotxe.

—En marxa —va dir.

El brunzit dels pneumàtics del cotxe damunt l’asfalt la va fer endormiscar. El que més li agradava d’en Henry Clinton era que la deixava estar-se sense dir res quan ella volia. No l’havia d’entretenir.

En Henry no provava mai de burxar-la. Tenia una actitud molt liberal, i sabia que ella l’apreciava per la seva paciència. La Jean Louise no sabia que en Henry estava aprenent aquella virtut del seu pare. «Pren-t’ho amb calma, noi», li havia dit l’Atticus en un dels pocs comentaris que havia fet sobre ella. «No la vulguis empènyer. Deixa-la anar al seu ritme. Si l’empenys massa, seria més fàcil viure amb qualsevol mula d’aquest comtat».

La classe d’en Henry Clinton a la facultat de dret estava formada per veterans de guerra, intel·ligents i sense sentit de l’humor. La competència era terrible, però en Henry estava acostumat a treballar molt i a esforçar-se. Tot i que va poder seguir el ritme i sortir-se’n molt bé, ben poc del que va aprendre tenia utilitat pràctica. L’Atticus Finch tenia raó quan deia que a en Henry la universitat només li havia servit per fer amics entre els futurs polítics, demagogs i estadistes d’Alabama. Només es començava a tenir una certa idea sobre de què anava el dret quan arribava el moment d’exercir-lo. Els casos de dret consuetudinari d’Alabama, per exemple, formaven una assignatura de naturalesa tan etèria que en Henry només havia aconseguit aprovar-la aprenent-se el llibre de memòria. L’homenet amargat que l’ensenyava era l’únic catedràtic de la facultat que tenia el valor d’intentar-ho, i fins i tot ell mostrava la rigidesa d’una comprensió imperfecta. «Senyor Clinton», li havia dit, quan en Henry s’havia atrevit a fer preguntes sobre un examen particularment ambigu, «pel que fa a mi, es pot estar escrivint fins al dia del Judici, però si les seves respostes no coincideixen amb les meves, no són correctes. No senyor». No és estrany que l’Atticus confongués en Henry en els primers moments de la seva relació professional quan deia: «Litigar és poc més que posar en un paper el que vols dir». Amb paciència i discreció l’Atticus havia ensenyat a en Henry tot el que el jove sabia sobre l’ofici, però aquest de vegades es preguntava si hauria d’arribar a ser tan vell com l’Atticus per fer-se totalment amo de les lleis. «En Tom, l’escura-xemeneies…». Era aquell cas de l’acta de dipòsit? No, era el primer dels casos d’objectes de valor trobats: la possessió es manté davant de tothom, excepte de l’autèntic propietari. El noi va trobar una agulla de pit. Va abaixar la vista cap a la Jean Louise. S’havia quedat mig adormida.

Ell n’era l’autèntic propietari, això ho tenia clar. De quan ella li tirava pedres; quan gairebé es va volar el cap jugant amb pólvora; quan se li acostava pel darrere i li saltava al damunt, l’agafava ben fort amb una mitja nelson fins que ell es rendia; aquell estiu que es va posar malalta i delirava, i el cridava a ell, en Jem i en Dill… En Henry va pensar en què se’n devia haver fet, d’en Dill. Segur que la Jean Louise ho sabia, ella hi mantenia el contacte.

—Reina, per on para en Dill?

La Jean Louise va obrir els ulls.

—A Itàlia, l’últim cop que en vaig tenir notícies.

Es va bellugar una mica. En Charles Baker Harris. En Dill, el seu amic de l’ànima. Va badallar i va mirar com el davant del cotxe engolia la línia blanca de la carretera.

—On som?

—Encara falten deu milles.

—Ja es comença a notar el riu —va dir ella.

—Tu deus ser mig caiman —va dir en Henry—. Jo no noto res.

—En Tom Dosdits encara volta per aquí?

En Tom Dosdits vivia arreu on hi havia un riu. Era un geni: excavava túnels per sota Maycomb i es menjava els pollastres de la gent quan era de nit; una vegada el van perseguir des de Demopolis fins a Tensas. Era tan vell com el comtat de Maycomb mateix.

—Potser aquesta nit el veurem.

—Què t’ha fet pensar en en Dill? —li va preguntar ella.

—No ho sé, només m’ha vingut al cap.

—A tu no et va caure mai bé, oi?

En Henry va somriure.

—N’estava gelós. Us tenia a en Jem i a tu per a ell tot sol, l’estiu sencer, mentre que jo me n’havia de tornar a casa l’últim dia del curs. A casa no hi havia ningú amb qui jugar i rondar.

Ella no va dir res. El temps es va aturar, va girar i va retrocedir mandrosament. D’alguna manera, llavors sempre era estiu. En Hank era a ca la seva mare i no estava disponible, i en Jem s’havia d’espavilar amb la companyia de la seva germana petita. Els dies eren llargs, en Jem tenia onze anys i la pauta va quedar fixada.

Eren al porxo on dormien, la part més fresca de la casa. Passaven allà les nits des del començament de maig fins al final de setembre. En Jem, que estava estirat al llit plegable llegint des que havia sortit el sol, li va tirar una revista de futbol americà a la cara, va assenyalar una foto i va dir:

—Qui és aquest, Scout?

—En Johnny Mack Brown. Juguem a històries.

En Jem va agitar la pàgina davant d’ella.

—I bé, qui és aquest?

—Tu —va dir ella.

—Molt bé. Crida en Dill.

En Dill, no calia cridar-lo. Les cols de l’hort de la senyoreta Rachel van tremolar, la tanca del darrere va fer un gemec, i en Dill ja era amb ells. En Dill era una raresa, perquè era de Meridian, a l’estat de Mississipí, i sabia moltes coses de com anava el món. Sempre passava els estius a Maycomb, amb la seva bestia, que vivia a la casa del costat dels Finch. Era un individu baixet, de constitució quadrada i cabells tan clars que semblaven blancs, amb la cara d’un àngel i l’astúcia d’una fura. Era un any més gran que la Jean Louise, però només li arribava a l’espatlla.

—Ei —va dir en Dill—, juguem a Tarzan. Jo sóc en Tarzan.

—Tu no pots ser en Tarzan —va dir en Jem.

—Jo sóc la Jane —va dir ella.

—Bé, doncs jo no penso tornar a ser la mona —va dir en Dill—. Sempre em toca ser la mona.

—I què vols ser, si no, la Jane? —va preguntar en Jem. Va estirar tot el cos, es va posar bé els pantalons i va dir—: Jugarem a Tom Swift. Jo sóc en Tom.

—Jo sóc en Ned —van dir en Dill i la Jean Louise alhora.

—Tu no —va dir ella a en Dill.

En Dill es va posar vermell.

—Scout, tu sempre vols el segon millor paper. A mi no em toca mai, ser el segon.

—I vols fer alguna cosa per canviar-ho? —va preguntar ella amb educació, alhora que tancava els punys.

—Tu pots ser el senyor Damon, Dill —va dir en Jem—. Sempre fa coses divertides i al final salva a tothom. Ja saps, sempre va alabant això i allò altre.

—Alabada sia la meva pòlissa d’assegurances —va dir en Dill, tot passant els polzes per sota uns elàstics invisibles—. Bé, d’acord.

—Quina aventura farem? —va dir en Jem—. La de l’Aeroport Oceànic o la de la Màquina Voladora?

—Ja n’estic farta, d’aquestes —va dir ella—. Inventa-te’n una.

—D’acord. Scout, tu ets en Ned Newton. Dill, tu ets el senyor Damon. Bé, doncs un dia en Tom és al seu laboratori treballant en una màquina per veure-hi a través d’una paret de maons, quan arriba un home i li diu: «Senyor Swift?». Jo sóc en Tom, i per tant li dic: «Què mana?».

—No hi ha res que hi pugui veure a través d’una paret de maó —va dir en Dill.

—Aquesta cosa podia. Bé, el cas és que aquest home ve i diu: «Senyor Swift?».

—Jem —va dir ella—, si hi ha de sortir aquest home, necessitarem algú més. Vols que vagi a buscar en Bennett?

—No, aquest home no surt gaire estona, i només explicaré el seu paper. Una història s’ha de començar, Scout…

El paper d’aquell home consistia a informar el jove inventor que un professor molt important feia trenta anys que s’havia perdut al Congo belga, i ja era hora que algú intentés treure’l d’allà. Naturalment, havia anat a cercar els serveis d’en Tom Swift i els seus amics, i en Tom de seguida va acceptar davant la perspectiva d’una aventura.

Tots tres es van enfilar a la Màquina Voladora, que estava formada per uns taulons amples que feia molt de temps havien clavat a les branques més robustes del lilà de l’Índia.

—Aquí dalt fa una calor terrible —va dir en Dill—. Ha, ha, ha.

—Què? —va dir en Jem.

—Dic que aquí dalt, tan a prop del sol, hi fa una calor terrible. Alabats siguin els meus calçotets llargs!

—Això no ho pots dir, Dill. Com més t’enlaires, més fred fa.

—A mi em sembla que fa més calor.

—Doncs no. Com més t’enlaires, més fred fa, perquè l’aire s’enrareix. Ara, Scout, tu has de dir: «On anem, Tom?».

—Em pensava que anàvem a Bèlgica —va dir en Dill.

—Heu de preguntar on anem perquè aquell home m’ho ha dit a mi, i no a vosaltres, i jo encara no us ho he dit, ho enteneu?

Ho van entendre.

Quan en Jem els va haver explicat la missió, en Dill va dir:

—Si fa tant de temps que s’ha perdut, com saben que encara és viu?

En Jem va contestar:

—L’home ha dit que va rebre un senyal de la costa de l’Or que el professor Wiggins…

—Si acaba de tenir notícies d’ell, com és que està perdut? —va dir ella.

—… era presoner d’una tribu de caçadors de caps —va continuar en Jem, sense fer-li cas—. Ned, tens el rifle amb el visor de raigs X? Ara has de dir que sí.

—Sí, Tom —va dir ella.

—Senyor Damon, ha proveït la Màquina Voladora de prou queviures? Senyor Damon!

En Dill, que s’havia despistat, va fer un moviment brusc.

—Alabat sigui el meu corró de cuina, Tom. Sí, senyor! Ha, ha, ha.

Van fer un aterratge perfecte als afores de Ciutat del Cap, i ella li va dir a en Jem que feia deu minuts que no li donava cap frase per dir i que, si seguia així, ella no jugaria més.

—D’acord. Scout, ara tu dius: «Tom, no hi ha temps per perdre. Anem cap a la jungla».

Ella ho va dir.

Van marxar al voltant de l’eixida, tallant el fullatge per obrir-se pas, i aturant-se de tant en tant per acollir un elefant que s’havia perdut o lluitar contra una tribu de caníbals. En Jem anava al capdavant. De vegades cridava «Enrere!», i tots es deixaven caure de bocaterrosa damunt la sorra humida. Una vegada ell va salvar el senyor Damon de les cascades Victòria mentre ella s’emmurriava perquè l’únic que podia fer era aguantar-li la corda a en Jem.

Al cap d’una mica en Jem va exclamar:

—Endavant, gairebé ja hi som!

Van córrer cap al garatge, un poble de caçadors de caps. En Jem es va agenollar bruscament i va començar a moure’s com aquells predicadors que tocaven serps verinoses durant el culte.

—Què fas? —va dir ella.

—Ssss! Faig un sacrifici!

—Sembla que estiguis malalt —va dir en Dill—. Què és un sacrifici?

—S’ha de fer perquè els caçadors de caps no t’enxampin. Mireu, ja són aquí!

En Jem va fer una mena de brunzit, va dir una cosa que sonava com «buja, buja, buja», i el garatge es va omplir de salvatges.

En Dill va girar els ulls en blanc d’una manera que feia venir basques, es va enravenar i va caure a terra.

—Han ferit el senyor Damon! —va exclamar en Jem.

Van transportar en Dill, tibat com un pal, fins allà on hi tocava el sol. Van recollir fulles de figuera i les van posar en renglera damunt d’en Dill, de cap a peus.

—Creus que funcionarà, Tom? —va dir ella.

—Potser sí, encara no ho sé. Senyor Damon? Senyor Damon, desperti’s! —En Jem li va donar un cop al cap.

En Dill es va aixecar i va escampar les fulles de figuera.

—Ja n’hi ha prou, Jem Finch —va dir, i va tornar a estirar-se amb les cames i els braços oberts—. No em penso quedar així gaire més temps. Fa molta calor.

En Jem va fer uns gestos misteriosos i pontificis per damunt del cap d’en Dill i va dir:

—Mira, Ned, ja torna en si.

En Dill va agitar les parpelles i va obrir els ulls. Es va aixecar i va tentinejar pel pati tot murmurant:

—On sóc?

—Ets aquí, Dill —va dir ella una mica espantada.

En Jem va arrufar les celles.

—Ja saps que això no està bé. Has de dir: «Senyor Damon, està perdut al Congo belga i ha estat víctima d’un encanteri. Jo sóc en Ned i aquest és en Tom».

—Nosaltres també ens hem perdut? —va preguntar en Dill.

—Ens hem perdut tota l’estona que has estat embruixat, però ara ja no —va dir en Jem—. El professor Wiggins està lligat en una cabana d’allà, i l’hem de treure…

Pel que ella sabia, el professor Wiggins encara estava allà lligat. La Calpurnia va trencar l’encanteri de tots tres traient el cap per la porta del darrere i cridant:

—Que voleu llimonada? Són dos quarts d’onze. Val més que vingueu i begueu una mica, o amb aquest sol acabareu rostits!

La Calpurnia havia deixat tres gots i una gerra grossa de llimonada a dins del porxo del darrere, un sistema per assegurar que almenys es quedarien cinc minuts a l’ombra. A l’estiu, la llimonada a mig matí era una cosa quotidiana. En van buidar tres gots cadascun i es van trobar amb la resta del matí al davant sense res per fer.

—Voleu anar al prat d’en Dobbs? —va preguntar en Dill.

No.

—I si fem un estel? —va dir ella—. La Calpurnia ens pot donar farina…

—A l’estiu no es poden fer volar estels —va dir en Jem—. No fa gens ni mica de vent.

El termòmetre del porxo marcava trenta-tres graus, el garatge llambrejava vagament, molt lluny, i els dos lilàs de l’Índia gegants estaven totalment immòbils.

—Ja ho sé —va dir en Dill—: fem un avivament.

Es van mirar entre ells. Allò podia estar bé. A Maycomb, la canícula portava almenys un avivament religiós, i aquella setmana n’hi havia un en marxa. Era costum que les tres esglésies del poble (la metodista, la baptista i la presbiteriana) s’unissin per escoltar un predicador convidat, però de tant en tant, quan les esglésies no arribaven a posar-se d’acord en un predicador o en el seu salari, cada església organitzava el seu propi avivament i hi convidava a tothom; així doncs, de vegades la població tenia assegurades tres setmanes d’avivament espiritual. Els temps d’avivament eren temps de guerra: guerra al pecat, a la Coca-Cola, a caçar en diumenge; guerra a la tendència creixent de les joves a maquillar-se i fumar en públic; guerra al consum de whisky (en aquest aspecte, almenys quinze nens s’acostaven a l’altar cada estiu i juraven que no beurien, ni fumarien ni renegarien fins als vint-i-un anys); guerra a una cosa tan vaga que la Jean Louise no va arribar a esbrinar mai què era, només que sobre això no s’havia de jurar res, i guerra entre les senyores del poble per qui oferia millor taula a l’evangelista. Els pastors habituals de Maycomb també menjaven de franc durant una setmana, i en ambients irreverents s’insinuava que el clergat local induïa deliberadament les respectives esglésies a organitzar celebracions separades, amb la qual cosa obtenien dues setmanes més de pagaments en espècies. Això, tanmateix, era mentida.

Aquella setmana, durant tres nits, en Jem, en Dill i ella havien segut a la zona per a nens de l’església baptista (aquest cop els baptistes eren els amfitrions) i havien escoltat els missatges del reverend James Edward Moorehead, un orador de renom provinent del nord de Geòrgia. Almenys, això els havien dit; ells van entendre ben poques coses del que explicava, tret de les observacions sobre l’infern. L’infern era, i sempre seria, almenys per a ella, un llac de foc exactament de la mida de Maycomb (Alabama), envoltat d’una paret de maons de dos-cents peus d’alçada. Satanàs llançava els pecadors per damunt del mur d’un cop de forca, i allà feien xup-xup per tota l’eternitat en una mena de brou de sofre líquid.

El reverend Moorehead era un home alt i trist, carregat d’espatlles i amb tendència a posar als sermons uns títols cridaners. («Si et trobessis Jesús pel carrer, hi parlaries?». El reverend Moorehead dubtava que això fos possible fins i tot si ho haguessis volgut, perquè Jesús parlava arameu). La segona nit que va predicar, el tema era «La paga del pecat». En aquell moment al cinema del poble hi feien una pel·lícula amb el mateix títol (no apta per a menors de setze anys); Maycomb va pensar que el reverend Moorehead predicaria sobre la pel·lícula, i tot el poble va anar a escoltar-lo. El reverend Moorehead no va fer res d’això. Es va passar tres quarts d’hora buscant tres peus al gat a la gramàtica de la frase. (Què era més correcte, parlar de «la paga del pecat» o de «la paga pel pecat»? Hi havia una diferència, i el reverend Moorehead va traçar unes distincions tan profundes que ni tan sols l’Atticus Finch veia on volia anar a parar).

En Jem, en Dill i la Scout s’haurien mort d’avorriment si no fos que el reverend Moorehead posseïa un talent singular que fascinava els infants. Xiulava tot parlant. Tenia un espai entre les dues dents del davant (en Dill jurava que eren postisses, però que estaven fetes de tal manera que semblaven naturals) per on s’escapava un so desastrosament satisfactori quan pronunciava una paraula amb una o més esses. Jesús, Crist, salvació, sentiment, esperit, sortida, eren paraules clau que estaven atents a sentir cada nit, i el seu interès es veia recompensat de dues maneres: en aquella època era impossible que un pastor pogués fer un sermó sense utilitzar-les totes, i per tant tenien garantits paroxismes esmorteïts de gaudi dissimulat almenys set vegades cada vespre, i en segon lloc, com que estaven tan atents a les paraules del reverend Moorehead, la gent pensava que en Jem, en Dill i ella eren els nens que més bé es portaven de tota la congregació.

La tercera nit de l’avivament, quan els tres es van avançar amb uns quants nens més i van acceptar Crist com el seu Salvador personal, es van haver de concentrar per mirar el terra durant tota la cerimònia perquè el reverend Moorehead els va posar les mans damunt del cap i va dir, entre altres coses: «Feliços els qui no s’asseuen al costat dels descreguts». A en Dill li va agafar un atac de tos molt fort, i el reverend Moorehead va murmurar a en Jem: «Emporta’t aquest nen a fora. Necessita una mica d’aire».

—Saps què? —va dir en Jem—. El podem fer al teu jardí, al costat de la bassa dels peixos.

En Dill va dir que estaria bé.

—Sí, Jem. Podem agafar unes caixes per fer de púlpit.

Un camí de grava separava el jardí dels Finch del de la senyoreta Rachel. La bassa dels peixos era al jardí del costat de casa de la senyoreta Rachel i l’envoltaven tot d’azalees, rosers, camèlies i gardènies. Hi vivia un peix vell i gras acompanyat de diverses granotes i llangardaixos aquàtics, a l’ombra dels grans nenúfars i l’heura. Una enorme figuera cobria tot el voltant amb les seves fulles verinoses, i convertia aquell indret en el més fresc del barri. La senyoreta Rachel havia col·locat uns quants mobles de jardí al voltant de l’estany, i hi havia una taula de cavallets a sota la figuera.

Van trobar dues caixes buides al rebost de la senyoreta Rachel i van plantar un altar davant de la bassa. En Dill s’hi va posar al darrere.

—Jo sóc el senyor Moorehead —va dir.

—Jo sóc el senyor Moorehead —va dir en Jem—. Jo sóc més gran.

—Oh, d’acord —va dir en Dill.

—La Scout i tu podeu ser la congregació.

—Però no tindrem res per fer —va dir ella—, i em desmaiaré si m’he de passar una hora asseguda aquí escoltant-te, Jem Finch.

—En Dill i tu podeu fer la col·lecta —va dir en Jem—. I també podeu ser el cor.

La congregació va agafar dues cadires de jardí i es va asseure de cara a l’altar.

—Ara canteu tots alguna cosa —va dir en Jem.

En Dill i ella van cantar:

En Jem va passar els braços al voltant del púlpit, es va inclinar cap endavant i va dir, com parlant en confiança:

—Vaja, m’alegro molt de veure-us tots aquí aquest matí. Realment, és un matí preciós.

—A-mén —va dir en Dill.

—Hi ha algú que aquest matí tingui ganes d’obrir el cor i cantar amb tota l’ànima? —va preguntar en Jem.

—Sí-í —va dir en Dill.

En Dill, condemnat per la seva constitució robusta i la poca alçada a fer sempre papers de caràcter, es va aixecar, i davant dels ulls dels altres es va convertir en tot un cor:

El pastor i la congregació es van afegir al cor. Mentre cantaven, a ella li va semblar sentir que la Calpurnia els cridava, molt lluny. Va apartar el so de l’orella, com si fos un mosquit empipador.

En Dill, amb la cara vermella de l’esforç, es va asseure al lloc on se solien reunir els membres més fervents de la congregació.

En Jem es va posar a lloc un pinçanàs invisible, es va escurar la gola i va dir:

—La lectura d’avui, germans, és dels Salms: «Aclameu el Senyor arreu de la terra».

En Jem es va treure el pinçanàs i tot netejant-ne els vidres va repetir amb veu greu:

—«Aclameu el Senyor arreu de la terra».

—És hora de fer la col·lecta —va dir en Dill, i va donar un cop a la Scout per demanar-li les dues monedes de cinc cèntims que duia a la butxaca.

—Me les has de tornar després de l’església, Dill —va dir ella.

—Calleu tots dos —va dir en Jem—. Ara toca el sermó.

En Jem va predicar el sermó més llarg i avorrit que ella havia sentit mai. Va dir que el pecat era la cosa més pecadora que es podia imaginar, i que ningú que hagués pecat no se’n sortiria mai de la vida, i que feliços els qui no s’asseien al costat dels descreguts; en resum, va repetir la seva pròpia versió de tot el que havien sentit durant tres nits. Va fer baixar la veu fins als registres més greus, va fer pujar els aguts fins a l’esgarip i va aferrar l’aire amb les mans com si se li obrís el terra a sota els peus.

—On és el dimoni? —va preguntar en un moment determinat, i va assenyalar directament la congregació—. Just aquí a Alabama, a Maycomb mateix.

Va començar a parlar de l’infern, però ella el va tallar:

—Ja n’hi ha prou, Jem.

Amb la descripció de l’infern que havia fet el reverend Moorehead en tenia prou per a tota la vida. En Jem va canviar completament de tema i es va centrar en el cel: el cel era ple de plàtans (a en Dill li encantaven) i patates gratinades (el plat preferit d’ella), i quan es morissin anirien allà i menjarien coses bones fins al dia del Judici, però el dia del Judici, Déu, que havia apuntat en un llibre tot el que havien fet des del dia que van néixer, els enviaria a l’infern.

En Jem va abordar la part final de l’ofici demanant a tothom que desitgés unir-se a Crist que fes un pas endavant. Ella el va fer.

En Jem li va posar la mà al cap i va dir:

—Joveneta, et penedeixes?

—Sí, senyor —va dir ella.

—Has estat batejada?

—No, senyor —va dir ella.

—Bé… —En Jem es va mullar la mà amb l’aigua negra de la bassa i l’hi va posar de nou damunt del cap—. Jo et batejo…

—Ei, espereu un moment! —va cridar en Dill—. No es fa així!

—Jo crec que sí —va dir en Jem—. La Scout i jo som metodistes.

—Sí, però estem fent un avivament baptista. L’has de capbussar. Em sembla que jo també em batejaré. —En Dill tot just començava a adonar-se de les ramificacions de la cerimònia, i va fer un esforç per aconseguir el paper—. He de ser jo —va insistir—. Jo sóc baptista, per tant crec que és a mi que m’han de batejar.

—Ara escolta’m a mi, Dill Pickle Harris —va dir ella amb to amenaçador—. No he fet res en tot el sant matí. Tu has estat el membre més devot de la congregació, tu has cantat un solo i tu has fet la col·lecta. Ara em toca a mi.

Tenia els punys tancats, el braç esquerre a punt i els dits dels peus ben plantats a terra.

En Dill va retrocedir.

—Ja n’hi ha prou, Scout.

—Té raó, Dill —va dir en Jem—. Tu pots ser el meu ajudant.

En Jem la va mirar.

—Millor que et treguis la roba, Scout. Així no se’t mullarà.

Ella es va treure la granota, l’única peça que portava.

—No m’aguantis a sota —va dir ella— i pensa a tapar-me el nas.

Es va quedar dreta a la vora de ciment de la bassa. Un peix vellíssim va acostar-se a la superfície i la va mirar amb malícia, per després desaparèixer en l’aigua fosca.

—És gaire fondo, això? —va preguntar ella.

—Només uns dos peus —va dir en Jem, i es va girar cap a en Dill perquè l’hi confirmés. Però en Dill ja no era amb ells. El van veure que corria com un llamp cap a la casa de la senyoreta Rachel.

—Creus que s’ha enfadat? —va preguntar ella.

—No ho sé. Esperem, a veure si torna.

En Jem va dir que convindria enviar tots els peixos cap a un extrem de la bassa, per tal de no fer-li mal a cap, i estaven ajupits a la vora bellugant l’aigua quan una veu sinistra va dir darrere seu:

—Uuuh… Uuuh… —va fer en Dill des de sota d’un llençol de matrimoni, en el qual havia retallat uns forats per als ulls. Va aixecar els braços per damunt del cap i va anar directe a ella—. Esteu a punt? —va dir—. Afanya’t, Jem, que tinc calor.

—Per favor! —va dir en Jem—. Però què és, això?

—Sóc l’Esperit Sant —va dir modestament en Dill.

En Jem li va agafar la mà i la va guiar a dins de la bassa. L’aigua era calenta i viscosa, i el terra relliscava.

—Capbussa’m només una vegada, eh —va dir ella.

En Jem estava dret a la vora de la bassa. La figura de sota el llençol se’ls va acostar i va agitar molt els braços. En Jem li va agafar l’esquena i la va empènyer a sota l’aigua. Quan el cap es va submergir va sentir que en Jem recitava:

—Jean Louise Finch, jo et batejo en nom del…

Xec!

La vara de la senyoreta Rachel va tocar perfectament el darrere de l’aparició sagrada. Com que no volia retrocedir en direcció a la pluja de cops, en Dill es va apressar a fer un pas endavant i va anar a parar a la bassa amb ella. La senyoreta Rachel no parava de fuetejar un embull de nenúfars, llençols, cames, braços i heura en moviment.

—Fora d’aquí! —va cridar la senyoreta Rachel—. Surt d’aquí, Charles Baker Harris, i ja et daré jo Esperit Sant! Has agafat els llençols del llit bo, oi? Hi has fet dos forats, oi? Has pres el nom de Déu en va, oi? Ja ho veuràs! Au, fora d’aquí!

—Ja n’hi ha prou, tia Rachel! —va borbollar en Dill, amb el cap mig enfonsat—. Deixa’m estar un moment!

Els esforços d’en Dill per desenredar-se amb dignitat només van tenir un èxit moderat: va sortir de la bassa com un petit monstre aquàtic de fantasia, cobert de fang verdós i amb el llençol xop. Tenia heura embolicada al cap i al coll. Va moure violentament el cap per alliberar-se, i la senyoreta Rachel es va tirar enrere perquè l’aigua no l’esquitxés.

La Jean Louise el va seguir fora de la bassa. El nas li picava terriblement perquè li havia entrat aigua, i quan ensumava li feia mal.

La senyoreta Rachel no va voler tocar en Dill, sinó que va fer un gest amb la vara i li va dir:

—En marxa!

En Jem i ella els van mirar fins que tots dos van haver desaparegut dins de casa de la senyoreta Rachel. No va poder evitar sentir llàstima per en Dill.

—Anem a casa —va dir en Jem—. Deu ser hora de dinar.

Es van girar en direcció a casa seva i es van trobar mirant als ulls del seu pare. Estava dret al camí.

Al seu costat hi havia una senyora que no coneixien i el reverend James Edward Moorehead. Semblava que feia una estona que eren allà.

L’Atticus se’ls va acostar, tot traient-se l’americana. A la Scout se li va fer un nus a la gola i li van tremolar els genolls. Quan li va posar l’americana a les espatlles es va adonar que estava completament despullada davant d’un predicador. Va intentar fugir corrents, però l’Atticus la va agafar pel clatell i li va dir.

—Vés amb la Calpurnia. Per la porta del darrere.

A la banyera, la Calpurnia la va fregar amb ràbia tot rondinant:

—El senyor Finch ha trucat aquest matí i ha dit que havia convidat a dinar el predicador i la seva dona. Us he cridat fins que no he pogut més. Per què no em contestàveu?

—No t’hem sentit —va mentir ella.

—Bé, he hagut de triar entre posar el pastís al forn o anar-vos a buscar. No podia fer totes dues coses. Us n’hauríeu d’avergonyir, fer quedar el vostre papa d’aquesta manera!

La Scout va pensar que el dit ossut de la Calpurnia li foradaria l’orella.

—Para ja —va dir.

—Si ell no us fa tastar el garrot a tots dos, ja me n’encarregaré jo —va prometre la Calpurnia—. Ara, surt de la banyera.

La Calpurnia gairebé li va arrencar la pell amb la tovallola rasposa, i li va ordenar que aixequés els braços per damunt del cap. La va entaforar dins d’un vestit rosa emmidonat, li va aguantar fermament la barbeta amb el polze i l’índex i li va esclarir els cabells amb una pinta que rascava. La Calpurnia li va tirar unes sabates de xarol als peus.

—Posa-te-les.

—No me les sé cordar —va dir ella.

La Calpurnia va abaixar d’un cop la tapa del vàter i la va fer seure allà. Ella va observar com aquells dits grossos i nuosos acomplien la complicada tasca de fer passar els botons de perletes per uns forats massa petits, i es va meravellar de la traça de les mans de la Calpurnia.

—Ara vés amb el teu papa.

—On és en Jem? —va dir ella.

—S’està rentant al bany del senyor Finch. D’ell me’n puc refiar.

A la sala d’estar, en Jem i ella van seure al sofà sense dir res. L’Atticus i el reverend Moorehead parlaven de coses ensopides, i la senyora Moorehead mirava sense dissimular els nens. En Jem va mirar la senyora Moorehead i va somriure. Ella no li va tornar el somriure, i ell es va rendir.

Tothom es va sentir alleujat quan la Calpurnia va tocar la campana per avisar que el dinar estava a punt. A taula, es van estar asseguts un moment en un silenci incòmode i l’Atticus va demanar al reverend Moorehead que donés gràcies pels aliments. El reverend Moorehead, en lloc de fer una benedicció impersonal, va aprofitar l’oportunitat per informar el Senyor de les malifetes d’en Jem i ella. Quan el reverend Moorehead finalment va explicar que eren dos nens sense mare, ella va tenir la sensació de ser un cuc menyspreable. Va mirar de cua d’ull en Jem: el nas gairebé li tocava el plat i tenia les orelles vermelles. Dubtava que l’Atticus pogués tornar a anar amb el cap ben alt, i les seves sospites es van veure confirmades quan per fi el reverend Moorehead va dir «Amén» i l’Atticus va aixecar la vista. Dues grans llàgrimes li sortien per sota les ulleres i li regalimaven per les galtes. Aquest cop li havien fet molt de mal. De sobte l’Atticus va dir «Perdonin», es va aixecar bruscament i va desaparèixer per la porta de la cuina.

La Calpurnia va entrar amb compte, carregada amb una safata ben plena. Quan hi havia visites, les maneres de la Calpurnia canviaven: tot i que sabia parlar anglès de llibre tan bé com qualsevol, davant dels convidats no feia bé els verbs; passava els plats de verdura amb altivesa, i semblava que constantment agafava aire pel nas. Quan va tenir la Calpurnia al costat, la Jean Louise es va excusar, va estirar el braç i va fer que la Calpurnia abaixés el cap per quedar al seu nivell.

—Cal —va murmurar—, que està gaire afectat, l’Atticus?

La Calpurnia es va posar dreta, la va mirar des de dalt i va dir a la taula en general:

—El senyor Finch? Noo, senyoreta Scout. És al radere, rient!

«El senyor Finch? Rient». Les rodes del cotxe passant de l’asfalt a la terra la van despertar. Es va passar els dits pels cabells. Va obrir la guantera, va trobar un paquet de tabac, en va treure un cigarret i el va encendre.

—Gairebé ja hi som —va dir en Henry—. On eres? A Nova York amb el teu xicot?

—Només m’he despistat —va dir ella—. M’he posat a pensar en la vegada que vam celebrar un avivament. Aquella te la vas perdre.

—Per sort. És una de les anècdotes preferides del doctor Finch.

Ella va riure.

—Ja fa gairebé vint anys que l’oncle Jack me l’explica, i encara m’avergonyeix. Saps una cosa? En Dill va ser l’única persona que no vam pensar a avisar quan es va morir en Jem. Algú li va enviar un retall de diari, i per això se’n va assabentar.

—Això sempre passa —va dir en Henry—. Et deixes els de més temps enrere. Creus que tornarà algun dia?

La Jean Louise va fer que no amb el cap. Quan l’exèrcit va enviar en Dill a Europa, s’hi va quedar. Era un rodamón per naturalesa. Si havia d’estar confinat gaire temps amb les mateixes persones i en el mateix entorn, es tornava com una cria de pantera. Va preguntar-se per on seria quan li arribés el final de la vida. A la vorera d’un carrer de Maycomb segur que no.

L’aire fresc del riu s’obria pas en l’escalfor de la nit.

—Finch’s Landing, senyora —va dir en Henry.

Finch’s Landing eren 366 esglaons que baixaven per un ribàs molt alt i morien en un moll que s’endinsava al riu. S’hi arribava travessant una gran clariana d’unes tres-centes iardes d’amplada, que s’estenia des de la vora del ribàs fins als boscos. De la clariana sortia un camí de carro que es perdia en l’espessor dels arbres. Al capdavall del camí hi havia una casa blanca de planta baixa i pis amb porxos que la voltaven tota, l’un a peu pla i l’altre al pis de dalt.

La Casa Vella dels Finch no era ni de bon tros ruïnosa, sinó que es conservava en un estat excel·lent: l’ocupava una societat de caçadors. Uns quants homes de negocis de Mobile havien arrendat les terres del voltant, havien comprat la casa i hi havien establert el que Maycomb considerava un cau d’apostes i perdició. No era cert: les nits d’hivern, la vella casa s’omplia de ressons d’alegria masculina, i de tant en tant s’hi disparava una escopeta, però no per ràbia sinó per excés d’entusiasme i bon humor. Que juguessin al pòquer i fessin tanta gresca com volguessin, la Jean Louise només volia que algú tingués cura de la Casa Vella.

La història de la casa era d’allò més corrent al Sud: l’avi de l’Atticus Finch l’havia comprat a l’oncle d’una famosa enverinadora que actuava a ambdós costats de l’Atlàntic, però que venia d’una bona família d’Alabama de tota la vida. El pare de l’Atticus va néixer en aquella casa, i també l’Atticus, l’Alexandra, la Caroline (que es va casar amb un home de Mobile) i en John Hale Finch. La clariana es va fer servir per celebrar-hi reunions familiars fins que van passar de moda, cosa que la Jean Louise recordava molt bé.

El rebesavi de l’Atticus Finch, un metodista anglès, es va establir a la vora del riu a prop de Claiborne i va engendrar set filles i un fill. Es van casar amb els descendents de les tropes del coronel Maycomb, van proliferar i van fundar el que al comtat es coneixia com les Vuit Famílies. Al cap dels anys, quan els seus descendents es reunien un cop l’any, els Finch que residien a Finch’s Landing van haver de tallar més arbres per disposar de prou zones on fer pícnic, cosa que explicava la mida actual de la clariana. Tanmateix, no tan sols es feia servir per a aplecs familiars: els negres hi jugaven a bàsquet, el Klan s’hi va reunir en els seus dies de glòria, i quan l’Atticus era jove hi va tenir lloc un gran torneig en què els senyors del comtat van justar per l’honor de portar les seves dames a Maycomb, on es va celebrar un gran banquet. (L’Alexandra deia que el fet de veure l’oncle Jimmy passar una perxa per un anell a galop tirat va ser el que la va impulsar a casar-se amb ell).

També va ser en temps de l’Atticus que els Finch van anar a viure al poble: l’Atticus va estudiar dret a Montgomery i quan va tornar va posar un bufet a Maycomb; l’Alexandra, aclaparada per la destresa de l’oncle Jimmy, se’n va anar amb ell a Maycomb; en John Hale Finch va marxar a estudiar medicina a Mobile, i la Caroline va fugir per casar-se quan tenia disset anys. Quan el pare es va morir, van posar a lloguer les terres, però la mare no es volia moure del vell casal. Va romandre allà, contemplant com els terrenys del seu voltant es llogaven i es venien parcel·la a parcel·la. Quan es va morir, només quedaven la casa, la clariana i l’embarcador. La casa va quedar buida fins que els senyors de Mobile la van comprar.

La Jean Louise creia que es recordava de la seva àvia, però no n’estava segura. La primera vegada que va veure un Rembrandt, una dona amb còfia i gorgera, va dir: «Aquesta és l’àvia». L’Atticus li va dir que no, que ni tan sols se li assemblava. Però la Jean Louise tenia la sensació que a la Casa Vella, no recordava on, l’havien portat a una cambra il·luminada amb llum tènue, i al mig hi seia una senyora molt i molt vella, vestida de negre, que portava un coll de puntes blanc.

Els esglaons de Finch’s Landing els anomenaven, com era lògic, «els de l’any de traspàs», i quan la Jean Louise era petita i anava als aplecs anuals, juntament amb una munió de cosins, feia anar els pares com bojos a la vora del ribàs, patint per si jugaven als esglaons, fins que atrapaven totes les criatures i les dividien en dues categories: les que sabien nedar i les que no. Els nens que no sabien nedar s’havien de conformar amb el tros de clariana que tocava el bosc, i els feien jugar a coses inofensives; els que en sabien podien accedir sense traves als esglaons, supervisats de manera informal per dos joves negres.

La societat de caçadors havia conservat els esglaons en prou bon estat, i feia servir el moll per amarrar les seves barques. Eren homes mandrosos: era més fàcil deixar-se portar pel corrent i remar pels aiguamolls de Winston que obrir-se pas entre el sotabosc i les branques de pi. Riu avall, passat el ribàs, hi havia el que quedava d’un embarcador de cotó, on els negres dels Finch havien carregat bales de cotó i productes agrícoles, i havien descarregat blocs de gel, farina, sucre, arreus del camp i roba de senyora. A Finch’s Landing només hi desembarcaven viatgers —els esglaons donaven a les senyores una excusa excel·lent per desmaiar-se—, mentre que l’equipatge es deixava a l’embarcador de cotó; desembarcar allà, davant dels negres, era impensable.

—Creus que són segurs?

—I tant —va dir en Henry—. Els caçadors en tenen cura. Estem violant una propietat privada, ja ho saps.

—I una merda. Encara ha d’arribar el dia que un Finch no pugui passejar per les seves pròpies terres. —Es va aturar un moment—. Què vols dir?

—En van vendre les últimes que quedaven fa cinc mesos.

—No me’n van dir ni una paraula —va dir la Jean Louise.

En Henry es va aturar quan va sentir el to de la seva veu.

—No et fa res, oi?

—No, de fet no. Però tant de bo m’ho haguessin dit.

En Henry no va quedar convençut.

—Per l’amor de Déu, Jean Louise, per a què els servia, al senyor Finch i als altres?

—Per a res, i a més hi ha els impostos i tal. Però tant de bo m’ho haguessin dit. No m’agraden les sorpreses.

En Henry va riure. Es va ajupir i va agafar un grapat de sorra grisa.

—Ara ens treus la vena sudista? Vols que et faci el paper de Gerald O’Hara?

—Deixa-ho córrer, Hank. —Ho va dir amb veu agradable.

—Estic convençut que tu ets la pitjor de la colla —va dir en Henry—. Per a aquestes coses, el senyor Finch és un jove de setanta-dos anys i tu una vella centenària.

—Només és que no m’agrada que pertorbin el meu món sense avisar. Baixem a l’embarcador.

—T’hi veus amb cor?

—Et puc guanyar qualsevol dia.

Van córrer cap als esglaons. Quan la Jean Louise va començar a baixar-los ràpidament, els dits li van fregar una cosa freda de metall. Es va aturar. Des de l’any passat, hi havien posat una barana feta amb tub de ferro. En Hank anava massa endavant per atrapar-lo, però ho va intentar.

Quan va arribar a l’embarcador, respirant amb dificultat, en Henry ja estava estenallat al terra de fusta.

—Compte amb el quitrà, reina —li va dir.

—Em faig vella —va dir ella.

Van fumar sense dir res. En Henry li va passar el braç sobre l’espatlla i de tant en tant es tombava i li feia un petó. Ella mirava el cel.

—Sembla tan a prop, que gairebé podries allargar el braç i tocar-lo.

—Fa un moment, quan has dit que no t’agradava que pertorbessin el teu món, ho deies de debò? —va preguntar en Henry.

—Hm? —No ho sabia. Suposava que sí. Va provar d’explicar-ho—: Només és que cada vegada que torno a casa, des de fa cinc anys…, no, fins i tot abans. Des de la universitat… Sempre hi ha alguna cosa que ha canviat una mica més…

—… i no estàs segura que t’agradi, oi?

En Henry somreia sota la llum de la lluna i ella el veia. Es va asseure.

—No sé si t’ho podré explicar bé, rei. Quan vius a Nova York, sovint tens la sensació que Nova York no és el món. El que vull dir és que, cada cop que torno a casa, tinc la sensació que torno al món, i que quan surto de Maycomb és com sortir del món. És una ximpleria. No m’ho puc explicar, i encara resulta més estúpid perquè si visqués a Maycomb em tornaria completament boja.

—No t’ho pensis pas —va dir en Henry—. No et vull insistir perquè em contestis…, no et moguis…, però Jean Louise, en una cosa t’has de decidir. Et tocarà veure canvis, veuràs com l’aspecte de Maycomb canvia completament al llarg de la teva vida. El problema que tens ara és que vols nedar i guardar la roba: vols aturar el temps, però no pots. Tard o d’hora t’hauràs de decidir, per Maycomb o per Nova York.

En Hank gairebé ho entenia. Em casaré amb tu, sí, si em portes a viure aquí, a Finch’s Landing. Sens dubte canviaria Nova York per això, però no per Maycomb.

Va mirar el riu. Al comtat de Maycomb la riba era escarpada; al d’Abbott era plana. Quan plovia, el riu es desbordava i es podia anar amb barca pels camps de cotó. Va mirar riu amunt. Allà dalt, durant les guerres contra els creeks, hi va haver la lluita de les canoes, va pensar. En Sam Dale va guanyar els indis i l’Àguila Roja es va tirar des del penyal.

—Que deies res? —va dir en Henry.

—No, res. Només m’ha agafat una mica de romanticisme —va dir ella—. Per cert, la tieta no et vol a la família.

—Això ho he sabut tota la vida. I a tu, et semblo bé?

—Sí.

—Doncs casa’t amb mi.

—Fes-me una proposició.

En Henry es va aixecar i va seure al seu costat. Van deixar penjant els peus a la vora de l’embarcador.

—On tinc les sabates? —va preguntar ella de sobte.

—A dalt al cotxe, on te les has tret sense mirar. Jean Louise, ara ens puc mantenir a tots dos. I si les coses continuen anant tan bé com ara, d’aquí a uns quants anys podríem viure molt bé. Ara el Sud és la terra de les oportunitats. Només aquí al comtat de Maycomb hi ha prou diners per invertir… I què et semblaria tenir un marit a l’assemblea legislativa?

La Jean Louise va quedar sorpresa.

—T’hi presentaràs?

—M’ho estic pensant.

—Contra l’aparell del sistema?

—Sí. Està a punt de caure pel seu propi pes, i si puc posar-hi un peu a dins…

—Un govern decent al comtat de Maycomb seria un xoc tan gran que no sé si els ciutadans ho podrien suportar —va dir ella—. I l’Atticus què en pensa?

—Creu que ha arribat el moment.

—Tu no ho tindràs tan fàcil com ell.

El seu pare, després de fer la campanya inicial, havia ocupat un lloc a l’assemblea legislativa de l’Estat durant tant de temps com havia volgut, sense oposició. Era un cas únic en la història del comtat: no hi havia cap aparell en contra de l’Atticus Finch, ni cap aparell per fer-li costat, i ningú més no es presentava a les eleccions. Quan es va jubilar, l’aparell es va empassar l’únic càrrec independent que quedava.

—No, però puc obligar-los a fer un esforç. Ara mateix tota la colla del jutjat estan pràcticament adormits als seus càrrecs, i amb una campanya potent encara els podria guanyar.

—Rei, no esperis que sigui la teva col·laboradora principal —va dir—. La política m’avorreix d’allò més.

—En tot cas, no faràs campanya en contra meu. Això ja em treu un pes de sobre.

—Així doncs, ets un jove amb futur? Per què no em vas dir que t’havien nomenat Home de l’Any?

—Tenia por que te’n riguessis —va dir en Henry.

—De tu, Hank?

—Sí. Sembla que mig et riguis de mi tota l’estona.

Què podia dir, ella? Quantes vegades havia ferit els seus sentiments?

—Ja saps que mai no he estat precisament delicada, però et juro per Déu que mai no m’he rigut de tu, Hank. En el fons del meu cor, mai.

Va estrènyer el cap d’ell entre els braços. Notava els cabells tallats curts a sota la barbeta; semblaven un tros de vellut negre. En Henry la va besar, la va atreure cap a ell i van quedar estirats al terra de l’embarcador.

Al cap d’una estona, la Jean Louise es va apartar.

—Hauríem d’anar passant, Hank.

—Encara no.

—Sí.

—El que més ràbia em fa de venir aquí és que sempre has de tornar a pujar —va dir en Hank amb veu cansada.

—Tinc un amic a Nova York que sempre puja les escales corrents a tota velocitat. Diu que així no es queda sense aire. Per què no ho proves?

—És el teu xicot?

—No diguis ximpleries —va dir ella.

—Això ja ho has dit una vegada, avui.

—Doncs vés a fer punyetes —va dir ella.

—Això ja ho has dit una vegada, avui.

La Jean Louise es va posar les mans als malucs.

—T’agradaria banyar-te amb la roba posada? Això no ho he dit cap vegada, avui. Ara mateix, em ve més de gust clavar-te una empenta que altra cosa.

—Saps una cosa? Crec que ets capaç de fer-ho.

—I tant que sí —va assentir ella.

En Henry la va agafar per l’espatlla.

—Si jo caic, tu també.

—Cediré una mica —va dir ella—. Comptaré fins a cinc perquè et puguis buidar les butxaques.

—Això és de bojos, Jean Louise —va dir ell mentre es treia els diners, les claus, la cartera, el tabac. També es va treure els mocassins. Es van mirar com dos galls de baralla. En Henry li va poder donar una empenta, però mentre queia ella li va agafar la camisa i el va arrossegar. Van nedar de pressa i sense dir res cap al centre del riu, van fer mitja volta i van tornar lentament a l’embarcador.

—Ajuda’m a pujar —va dir ella.

Xops, amb la roba enganxada a la pell i deixant un rastre d’aigua, van pujar els esglaons.

—Quan arribem al cotxe gairebé ja estarem secs —va dir ell.

—Aquesta nit hi havia corrent —va dir ella.

—Massa dissipació.

—Vés amb compte que no et tiri daltabaix del ribàs. I ho dic de debò. —Va fer una rialleta—. Te n’enrecordes, del que la senyora Merriweather sempre li feia al pobre senyor Merriweather? Quan estiguem casats, penso fer el mateix.

El senyor Merriweather ho tenia difícil si per casualitat es barallava amb la seva dona en una carretera. El senyor Merriweather no sabia conduir i, si la discussió es tornava massa agra, la senyora Merriweather aturava el cotxe, baixava i tornava al poble fent autoestop. Una vegada van renyir en una carretera molt estreta, i el senyor Merriweather es va quedar allà set hores abandonat. Finalment, va poder pujar a un carro que passava.

—Quan formi part de l’assemblea legislativa, no ens podrem remullar a mitjanit —va dir en Henry.

—Doncs no t’hi presentis.

El motor del cotxe brunzia. A poc a poc, l’aire fresc va minvar i va tornar la xafogor. La Jean Louise va veure al parabrisa el reflex d’uns fars darrere d’ells, i un cotxe va passar pel seu costat. Aviat en va passar un altre, i després un altre. S’acostaven a Maycomb.

Amb el cap recolzat a l’espatlla d’en Hank, la Jean Louise estava satisfeta. Fet i fet, potser podria sortir bé, va pensar. Però jo no estic feta per a la vida domèstica. Ni tan sols sé dirigir una cuinera. Què es diuen, les senyores, quan es fan visites? Hauria de portar un barret. Em caurien els nadons a terra i els mataria.

Una cosa que semblava una abella negra gegant els va avançar a tota velocitat i es va inclinar per agafar el revolt del davant. Ella es va posar més dreta, espantada.

—Què era, això?

—Una carretada de negres.

—Senyor, però què es pensen que fan?

—És la manera de fer-se valer que tenen avui en dia —va dir en Henry—. Tenen prou diners per comprar cotxes usats, i es llancen a la carretera a tota velocitat. Són un perill públic.

—Tenen carnet de conduir?

—Poques vegades. I tampoc assegurança.

—Ostres, i si passa alguna cosa?

—Seria una desgràcia.

A la porta de casa, en Henry la va besar amb delicadesa i la va deixar anar.

—Demà a la nit? —va dir.

Ella va assentir amb el cap.

—Bona nit, vida.

Amb les sabates a la mà, va anar de puntetes al dormitori del davant i va encendre el llum. Es va treure la roba, es va posar la part de dalt del pijama i va anar a la sala sense fer soroll. Va encendre un llum i es va acostar a la llibreria. Quin desastre, va pensar. Va passar el dit pels volums d’història militar, es va entretenir un moment a La segona guerra púnica i es va aturar en un llibre vell sobre la càrrega de la brigada lleugera. No em farà cap mal repassar-m’ho abans d’anar a veure l’oncle Jack, va pensar. Va tornar al dormitori, va apagar el llum del sostre, va trobar a les palpentes l’interruptor del llum de la tauleta i el va encendre. Es va enfilar al llit on havia nascut, va llegir tres pàgines i es va quedar adormida amb el llum encès.