2

L’Atticus Finch va estirar el canell esquerre, i amb cura es va posar bé el puny de la camisa. Dos quarts i deu minuts de dues. Hi havia dies que portava dos rellotges: aquell dia en duia dos, un antic rellotge de butxaca amb cadena amb el qual els seus fills havien après les hores, i un de polsera. El primer era un costum, el segon el feia servir per saber l’hora que era quan no podia moure prou bé els dits per treure el rellotge de butxaca. Havia estat un home alt i fort abans que l’edat i l’artritis el reduïssin a una mida mitjana. El mes passat havia fet setanta-dos anys, però la Jean Louise sempre se l’imaginava vorejant els cinquanta-cinc: no es recordava gens de quan era més jove, i li semblava que no es feia vell.

Davant de la butaca on seia hi havia un faristol d’acer, i al faristol hi havia L’estrany cas d’Alger Hiss. L’Atticus es va inclinar una mica cap endavant per desaprovar el que llegia. Algú que no el conegués no hauria vist gens d’enuig a la cara de l’Atticus, perquè rarament l’expressava; qualsevol amic seu, però, esperaria sentir un «Hrm» eixut ben aviat: l’Atticus tenia les celles aixecades, la boca era una línia fina i agradable.

—Hrm —va dir.

—Què passa, rei? —va dir la seva germana.

—No entenc com un home així té la barra de donar la seva opinió sobre el cas Hiss. És com si Fenimore Cooper escrigués les novel·les històriques de Walter Scott.

—Per què, rei?

—Té una confiança ingènua en la integritat dels funcionaris públics i aparentment creu que el Congrés equival a la seva aristocràcia. No entén gens la política nord-americana.

La seva germana va donar un cop d’ull a la sobrecoberta del llibre.

—No conec l’autor —va dir, amb la qual cosa va condemnar el llibre per sempre—. Bé, rei, no t’amoïnis. No haurien d’haver arribat, ja?

—No m’amoïno, Zandra.

L’Atticus va mirar de cua d’ull la seva germana, divertit. Era una dona insuportable, però molt millor que tenir la Jean Louise permanentment a casa i amargant-se la vida. Quan la seva filla era desgraciada no parava de caminar amunt i avall, i a l’Atticus li agradava que les dones del seu entorn fossin tranquil·les, i no que anessin buidant constantment els cendrers.

Va sentir un cotxe que tombava pel caminal, tot seguit dues portes de vehicle que es tancaven de cop, i després el cop de la porta de casa. Amb compte, va empènyer el faristol amb els peus per apartar-lo, va fer un intent inútil d’aixecar-se de les profunditats de la butaca sense fer servir les mans, se’n va sortir a la segona, i tot just acabava de recuperar l’equilibri quan la Jean Louise se li va tirar al damunt. Va suportar l’abraçada i l’hi va tornar tan bé com va poder.

—Atticus… —va dir ella.

—Deixa-li la maleta a l’habitació, Hank, si us plau —va dir l’Atticus per damunt l’espatlla de la noia—. Gràcies per haver-la anat a buscar.

La Jean Louise va intentar fer un petó a la galta de la seva tia i va fallar, es va treure un paquet de cigarrets de la bossa i el va llançar al sofà.

—Com va el reuma, tieta?

—Una mica més bé, maca.

—I tu, Atticus?

—Una mica més bé, maca. Ha anat bé, el viatge?

—Sí.

Es va deixar caure al sofà. En Hank va tornar de fer els encàrrecs.

—Fes-me lloc —va dir, i va seure al seu costat.

La Jean Louise va badallar i es va estirar.

—Quines novetats hi ha? —va preguntar—. L’únic de què m’assabento últimament és del que llegeixo entre línies al Maycomb Tribune. A les cartes no m’expliqueu mai res.

—Ja has vist que es va morir el fill del cosí Edgar —va dir l’Alexandra—. Va ser molt trist.

La Jean Louise va copsar les mirades entre en Henry i el pare.

—Un vespre va tornar tot acalorat de l’entrenament de futbol americà —va dir l’Atticus—, i va assaltar la nevera del club d’estudiants Kappa Alpha. També es va menjar una dotzena de plàtans i els va fer baixar amb una pinta de whisky. Al cap d’una hora, era mort. No va tenir res de trist.

—Uau —va dir la Jean Louise.

—Atticus! —va dir l’Alexandra—. Ja saps que era el fill petit de l’Edgar.

—Va ser terrible, senyoreta Alexandra —va dir en Henry.

—El cosí Edgar encara et festeja, tieta? —va preguntar la Jean Louise—. Fa l’efecte que al cap d’onze anys ja et podria demanar que t’hi casessis.

L’Atticus va aixecar les celles en senyal d’alerta. Va veure com el geni de la seva filla creixia i la dominava: les celles de la noia, com les d’ell, estaven aixecades, els ulls de grans parpelles s’arrodonien i un extrem de la boca s’elevava perillosament. Quan tenia aquest aspecte, només Déu i Robert Browning sabien què podia arribar a dir.

—I ara, Jean Louise! —va protestar la tia—. L’Edgar és cosí germà del teu pare i meu.

—En aquest punt de la vida, això no hauria de ser gaire important, tieta.

—Com has deixat la capital? —es va afanyar a preguntar l’Atticus.

—Ara mateix tan sols m’interessa saber què passa en aquesta capital. Vosaltres dos no m’expliqueu mai res sucós, a les cartes. Tieta, confio que em resumiràs totes les notícies d’un any en un quart d’hora.

Va donar uns copets al braç d’en Henry, més per evitar que es posés a parlar de negocis amb l’Atticus que altra cosa. En Henry ho va interpretar com un gest afectuós i l’hi va retornar.

—Bé… —va dir l’Alexandra—. Bé, deus haver sentit allò dels Merriweather. Va ser molt trist.

—Què els ha passat?

—Ja no estan junts.

—Què? —va dir la Jean Louise, sincerament sorpresa—. Vols dir que s’han separat?

—Sí —va assentir la tia.

Es va girar cap al pare.

—Els Merriweather? Quant de temps han estat casats?

L’Atticus va mirar el sostre, fent memòria. Li agradava parlar amb precisió.

—Quaranta-dos anys —va dir—. Vaig anar al casament.

—El primer senyal que vam tenir que alguna cosa no rutllava va ser quan van començar a venir a l’església i seure un a cada costat… —va dir l’Alexandra.

—Es van passar una colla de diumenges seguits mirant-se malament… —va dir en Henry.

—I el pas següent va ser presentar-se al meu despatx per demanar-me que els arreglés el divorci —va dir l’Atticus.

—Ho vas fer? —va dir la Jean Louise mirant el seu pare.

—Sí.

—Amb quin fonament?

—Adulteri.

La Jean Louise va moure el cap a banda i banda, desconcertada. Senyor, va pensar, hi deu haver alguna cosa a l’aigua…

La veu de l’Alexandra va interrompre les seves reflexions.

—Jean Louise, has vingut vestida així al tren?

La va agafar fora de joc, i va necessitar un moment per determinar a què es referia la tia amb «així».

—Oh…, sí, és clar —va dir—, però espera un moment, tieta. Vaig sortir de Nova York amb mitges, enguantada i ben calçada. M’he posat això després de passar Atlanta.

La tia va arrufar el nas.

—Realment, m’agradaria que aquest cop miressis de vestir-te més bé mentre siguis a casa. Al poble hi ha gent que s’endú una mala impressió de tu. Pensen que tu…, eh…, perds categoria.

La Jean Louise va notar que defallia. La guerra dels Cent Anys havia progressat durant aproximadament vint-i-sis sense donar senyals de res que anés més enllà de períodes de treva inquieta.

—Tieta —va dir—, he vingut per passar dues setmanes a casa i dedicar-me bàsicament a seure, res més. No estic segura de si arribaré a sortir de casa. Em trenco el cap tot l’any…

Es va aixecar i es va dirigir a la xemeneia, va mirar amb ràbia la lleixa i es va girar.

—Si la gent de Maycomb no s’enduen una impressió, se n’enduran una altra. Ben segur que no estan acostumats a veure’m mudada. —Ara parlava amb veu pacient—: Mira, si de sobte aparegués enmig d’ells tota ben vestida, dirien que Nova York m’ha pujat al cap. Ara véns tu i dius que creuen que no m’importa el que pensin quan vaig pel món amb pantalons. Per l’amor de Déu, tieta, tot Maycomb sap que l’única cosa que portava fins que vaig començar a tenir la regla eren granotes…

L’Atticus es va oblidar de com tenia les mans. Es va ajupir per lligar-se uns cordons de les sabates perfectament lligats i es va aixecar amb la cara vermella però seriosa.

—Ja n’hi ha prou, Scout —va dir—. Demana perdó a la teva tia. No comencis una baralla només d’arribar a casa.

La Jean Louise va somriure al seu pare. Quan manifestava desaprovació, sempre tornava al sobrenom de quan era petita. Va sospirar.

—Ho sento, tieta. Ho sento, Hank. Em sento oprimida, Atticus.

—Doncs torna a Nova York i desinhibeix-te.

L’Alexandra es va aixecar i es va allisar les diverses rengleres de barnilles que li recorrien el cos.

—Has dinat al tren?

—Sí, i tant —va mentir ella.

—Doncs et ve de gust un cafè?

—Sí, gràcies.

—I a tu, Hank?

—Sí, gràcies, si us plau.

L’Alexandra va sortir de la sala sense consultar el seu germà.

—Encara no has après a beure’n —va dir la Jean Louise.

—No —va dir el seu pare.

—Ni tampoc whisky?

—No.

—I els cigarrets i les dones?

—No.

—I com t’ho fas últimament per divertir-te?

—Ja m’espavilo.

La Jean Louise va fer el gest d’agafar un pal de golf amb les mans.

—I això com va? —li va preguntar.

—No n’has de fer res.

—Encara pots fer anar el bastó de putts?

—Sí.

—Abans ho feies prou bé, per estar cec.

—Jo no tinc cap problema de… —va dir l’Atticus.

—Cap ni un, només que no t’hi veus.

—T’atreviries a demostrar aquesta afirmació?

—I tant que sí. Demà a les tres et va bé?

—Sí… No. Demà tinc una reunió. Què et sembla dilluns? Hank, tenim alguna cosa, dilluns a la tarda?

En Hank es va bellugar.

—Res, només una hipoteca a la una. No hauria de durar més d’una hora.

—Llavors, seré tot teu —va dir l’Atticus a la seva filla—. Per l’aspecte que tens, senyoreta Estiradeta, serà un cas d’un cec guiant un altre cec.

A la llar de foc, la Jean Louise havia agafat un bastó de putts vell amb el mànec de fusta renegrit que durant anys s’havia utilitzat també per atiar el foc. Va buidar el contingut d’una gran escopidora antiga (pilotes de golf), la va tombar de costat, va enviar a cops de peu les pilotes al centre de la sala i les estava tornant a l’escopidora quan la tia va reaparèixer portant una safata amb cafè, tasses i platets, i també pastís.

—Entre el teu pare, el teu germà i tu —va dir l’Alexandra—, aquesta catifa és un desastre. Quan vaig venir per tenir cura de la casa, Hank, el primer que vaig fer va ser encarregar que la tenyissin del color més fosc que vaig trobar. Te’n recordes, de quin aspecte tenia? Hi havia un senyal negre que anava d’aquí a la xemeneia i que no marxava de cap manera…

—Ja me’n recordo, senyora —va dir en Hank—. Em temo que jo també hi vaig contribuir.

La Jean Louise va deixar el bastó al seu lloc al costat dels esmolls, va recollir les pilotes de golf i les va tirar a l’escopidora. Va seure al sofà i va mirar com en Hank recuperava les que s’havien escapat. Mai no em canso de mirar com es mou, va pensar.

El jove va tornar al sofà, va beure una tassa de cafè negre bullent a una velocitat alarmant i va dir:

—Senyor Finch, me n’hauria d’anar.

—Si t’esperes un moment, vinc amb tu —va dir l’Atticus.

—S’hi veu amb cor, senyor?

—És clar que sí. Jean Louise —va dir de sobte—, de tot el que passa aquí baix, quina part arriba als diaris?

—Et refereixes a la política? Bé, cada cop que hi ha una indiscreció del governador surt als més sensacionalistes, però més enllà d’això, res.

—Em refereixo a l’intent d’assolir la immortalitat per part del Tribunal Suprem.

—Ah, això. Bé, si fas cas del que explica el Post, els linxarem abans d’esmorzar; al Journal tant li fa, i el Times està tan preocupat per complir el seu deure envers la posteritat que et mata d’avorriment. No m’hi he fixat gens, tret del boicot dels autobusos^[1] i el que està passant a Mississipí. Atticus, el fet que l’estat no aconseguís una condemna en aquest cas ha suposat la ficada de pota més gran des de la càrrega de Pickett a Gettysburg.

—Sí, és veritat. Suposo que els diaris en van treure tot el suc, no?

—Es van tornar bojos.

—I la NAACP?

—D’aquesta colla de l’associació nacional pel progrés de la gent de color no en sé res, tret que aquest any un administratiu despistat em va trametre uns quants segells nadalencs, i jo els vaig enganxar a totes les postals que vaig enviar a casa. El cosí Edgar també la va rebre?

—Sí, i em va fer uns quants suggeriments respecte a què hauria de fer amb tu. —El seu pare somreia amb ganes.

—Com ara què?

—Que hauria d’anar a Nova York, agafar-te pels cabells i fer-te tastar la vara. L’Edgar mai no ha trobat bé res del que fas, diu que ets massa independent, molt…

—Mai no ha tingut gens de sentit de l’humor, aquell vell pompós. És ben bé com un peix gat: patilles aquí i allà i una boca de peix gat. Suposo que creu que el fet de viure sola a Nova York equival ipso facto a viure en pecat.

—Més o menys —va dir l’Atticus.

Va fer l’esforç d’aixecar-se de la butaca i va fer un gest a en Henry perquè anés passant.

—A dos quarts de vuit, reina? —va dir en Henry a la Jean Louise.

Ella va fer que sí amb el cap, i va mirar de cua d’ull la tia.

—Va bé si em poso pantalons?

—No senyora.

—Ben dit, Hank —va dir l’Alexandra.