3

No hi havia cap dubte: te la miressis des d’on te la miressis, l’Alexandra Finch Hancock feia impressió; la fermesa del darrere no era inferior a la del davant. La Jean Louise s’havia preguntat sovint, però mai en veu alta, d’on treia les cotilles. Li aixecaven els pits fins a altures vertiginoses, li estrenyien la cintura, li eixamplaven el darrere i aconseguien suggerir que anys enrere l’Alexandra havia tingut una cintura de vespa.

De tots els seus parents, la germana del seu pare era la que més a prop estava de crispar els nervis permanentment a la Jean Louise. L’Alexandra mai no havia estat deliberadament cruel amb ella (mai no havia estat cruel amb cap criatura viva, excepte amb els conills que se li menjaven les azalees, als quals enverinava), però havia convertit la vida de la Jean Louise en un infern amb potes quan havia pogut, al seu ritme i a la seva manera. Ara que la Jean Louise s’havia fet gran, no havien estat mai capaces de mantenir una conversa d’un quart d’hora sense presentar punts de vista irreconciliables, dels que vivifiquen les amistats però que entre parents pròxims només causen una cordialitat incòmoda. Hi havia moltes coses de la seva tia amb les quals la Jean Louise estava secretament encantada quan les separava mig continent, però que la irritaven quan estaven en contacte, i que quedaven contrarestades quan la Jean Louise es posava a examinar els motius de la seva tia. L’Alexandra era una d’aquelles persones que havien avançat per la vida sense cap cost personal; si s’hagués vist obligada a pagar alguna factura emocional durant la seva vida terrenal, la Jean Louise se la podia imaginar aturant-se al taulell de recepció del cel i demanant que li abonessin la despesa.

L’Alexandra havia estat casada durant trenta-tres anys; si allò l’havia marcat d’alguna manera, no ho va mostrar mai. Havia dut al món un fill, en Francis, que al parer de la Jean Louise tenia l’aspecte i la conducta d’un cavall, i que feia molt que havia deixat Maycomb per la glòria de vendre assegurances a Birmingham. Ja li estava bé.

L’Alexandra s’havia casat —i tècnicament encara ho estava— amb un home en general tranquil anomenat James Hancock, que dirigia amb gran precisió un magatzem de cotó sis dies la setmana i el setè es dedicava a pescar. Un diumenge feia quinze anys havia enviat un negre amb un missatge des del seu campament de pesca al riu Tensas per dir que es quedava allà baix i no pensava tornar. Després d’assegurar-se que no hi havia cap altra presència femenina implicada, a l’Alexandra no li va importar gens ni mica. En Francis va decidir fer-ne la creu que li havia tocat carregar en aquesta vida: no va entendre mai com era que l’oncle Atticus continuava tenint una excel·lent relació a distància amb el seu pare (en Francis creia que l’Atticus hi hauria de fer alguna cosa) o per què la seva mare no estava destrossada pel comportament excèntric, i per tant imperdonable, del seu pare. L’oncle Jimmy va tenir notícies de l’actitud d’en Francis i va enviar un altre missatge des dels boscos, per indicar que estava preparat i disposat a enfrontar-se a en Francis si aquest li volia anar a clavar un tret, però en Francis no ho va fer mai, fins que finalment va rebre una tercera comunicació, que deia: «Si no penses venir aquí com un home, calla».

La deserció de l’oncle Jimmy no va causar la més petita alteració en l’horitzó plàcid de l’Alexandra: els seus piscolabis per a la societat missionera continuaven sent els millors del poble; la seva activitat als tres clubs culturals de Maycomb es va incrementar; va millorar la seva col·lecció d’opalina blanca quan l’Atticus va forçar l’oncle Jimmy a deixar anar els diners; en resum, menyspreava els homes i prosperava sense la seva presència. El fet que el seu fill hagués desenvolupat totes les característiques latents d’un bitllet de tres dòlars li va fer perdre l’interès: només sabia que s’alegrava que visqués a Birmingham perquè el noi l’estimava amb una devoció opressiva, i això volia dir que ella se sentia obligada a fer un esforç per correspondre’l, cosa que era incapaç de fer espontàniament.

De tota la gent que participava en la vida del comtat, però, l’Alexandra era l’última de la seva espècie: tenia l’educació pròpia d’una escola de senyoretes o dels antics vapors fluvials; en tot hi buscava una moral; ho desaprovava tot per naturalesa, i era una xafardera incurable.

Quan l’Alexandra va anar a l’escola de senyoretes, la paraula dubte no devia aparèixer en cap llibre de text, perquè no sabia el que significava; no s’avorria mai, i sempre que en tenia oportunitat exercia el seu privilegi reial de decidir, aconsellar, prevenir i advertir.

No era gens conscient que amb un gir de la llengua podia fer caure la Jean Louise en una gran confusió moral: aconseguia que la seva neboda dubtés dels seus motius i les seves millors intencions, tibant les cordes filistees i protestants de la consciència de la Jean Louise fins que vibraven com una cítara espectral. Si l’Alexandra hagués pressionat mai conscientment els punts febles de la Jean Louise, hauria pogut arrencar una cabellera més per a la seva col·lecció, però, després d’anys d’estudi tàctic, la Jean Louise coneixia bé la seva enemiga. Tot i que podia derrotar-la i fer-la fugir, la Jean Louise encara no havia après a reparar els danys causats per l’enemic.

L’última escaramussa amb l’Alexandra va tenir lloc quan va morir el seu germà. Després del funeral d’en Jem, eren a la cuina netejant les restes dels banquets tribals que formen part dels rituals de la mort a Maycomb. La Calpurnia, la vella cuinera dels Finch, havia fugit de la casa quan s’havia assabentat de la mort d’en Jem i no havia tornat. L’Alexandra la va atacar com Anníbal:

—Jean Louise, em sembla que ja ha arribat el moment que tornis definitivament a casa. El teu pare et necessita molt.

Amb la llarga experiència que tenia, la Jean Louise es va posar immediatament a la defensiva. És mentida, va pensar. Si l’Atticus em necessités, jo ho sabria. No et puc fer entendre com és que ho sabria perquè no aconsegueixo que em comprenguis.

—Em necessita? —va preguntar.

—Sí, maca. Segur que ho entens. No t’ho hauria de dir jo, això.

Dir-m’ho. Carregar-te’m. Ja hi som, entres de qualsevol manera al nostre territori privat, trepitjant-ho tot. Però si ell i jo ni tan sols en parlem.

—Tieta, si l’Atticus em necessita, ja saps que em quedaré. Ara mateix li faig la mateixa falta que una garrotada. Tots dos aquí a casa seríem molt desgraciats. Ell ho sap, i jo també. Que no veus que si no tornem a fer el que fèiem abans que això passés trigarem molt més a recuperar-nos? No t’ho puc fer entendre, tieta, però t’ho dic de debò: l’única manera que puc complir el meu deure amb l’Atticus és fer el que faig: guanyar-me la vida, viure la meva pròpia vida. L’Atticus només em necessitarà quan li falti salut, i no cal que et digui què faré llavors. Que no ho veus?

No, no ho veia. L’Alexandra veia el que veia Maycomb: Maycomb esperava que totes les filles complissin el seu deure. El deure de l’única filla envers el pare vidu després de la mort de l’únic fill era molt clar: la Jean Louise tornaria a casa i es quedaria a viure amb l’Atticus; això era el que feien les filles, i la que no ho feia no era ni filla ni res.

—… pots trobar feina al banc i passar els caps de setmana a la costa. Ara a Maycomb hi ha una gent força maca, molts joves nouvinguts. T’agrada pintar, oi?

Li agradava pintar. Què dimonis es pensava l’Alexandra que feia els vespres, a Nova York? Segurament, el mateix que el cosí Edgar. Anar a l’Art Students League cada vespre entre setmana a les vuit. Les noies de casa bona feien esbossos o aquarel·les, o escrivien breus paràgrafs de prosa amb molta imaginació. Per a l’Alexandra, hi havia una diferència clara i desagradable entre una persona que pintava i un pintor, o entre algú que escrivia i un escriptor.

—… a la costa hi ha vistes molt boniques i tindràs els caps de setmana lliures.

Per l’amor de Déu. M’atrapa quan estic a punt de tornar-me boja i traça els camins de la meva vida. Com pot ser la seva germana i no tenir ni la més petita idea del que li passa pel cap a ell, o a mi, o a qualsevol? Oh, Senyor, per què no ens vas donar llengües per explicar-ho a la tia Alexandra?

—Tieta, és molt fàcil dir-li a algú què ha de fer…

—Però molt difícil aconseguir que ho faci. D’aquí vénen la majoria de problemes d’aquest món, de gent que no fa el que li diuen.

Estava decidit, sense cap dubte. La Jean Louise es quedaria a casa. L’Alexandra ho diria a l’Atticus i ell seria l’home més feliç del món.

—Tieta, no em penso quedar a casa. Si ho fes, l’Atticus seria l’home més trist del món… Però no pateixis, l’Atticus ho entén perfectament, i estic segura que, quan t’hi posis, tu faràs que Maycomb també ho entengui.

El ganivet es va clavar molt endins, inesperadament.

—Jean Louise, el teu germà va patir per la teva poca responsabilitat i consideració fins al dia de la seva mort!

Ara queia una pluja suau sobre la seva tomba, aquell vespre calorós. Mai no ho vas dir, ni tan sols no ho vas arribar a pensar mai; si ho haguessis pensat, ho hauries dit. Tu eres així. Descansa en pau, Jem.

Es va tirar sal a la ferida. Sóc desconsiderada, d’acord. Sóc egoista, tossuda, menjo massa i em sento com un llibre d’oracions. Que Déu em perdoni per no fer el que hauria d’haver fet i per fer el que no hauria d’haver fet… Va, a fer punyetes.

Va tornar a Nova York amb unes punxades a la consciència que ni tan sols l’Atticus no va poder apaivagar.

Ja havien passat dos anys des d’aleshores, i feia molt que la Jean Louise havia deixat d’amoïnar-se per la seva manca de consideració, i l’Alexandra l’havia desarmat fent l’únic acte de generositat de la seva vida: quan l’Atticus havia començat a patir d’artritis, l’Alexandra havia anat a viure amb ell. La gratitud feia sentir humil la Jean Louise. Si l’Atticus hagués conegut la decisió que havien pres en secret la seva germana i la seva filla, no les hauria perdonat mai. Ell no necessitava a ningú, però era una idea excel·lent tenir algú per allà que n’estigués al cas, li cordés les camises quan les mans no li rutllaven i li portés la casa. La Calpurnia se n’havia encarregat fins feia sis mesos, però era tan vella que l’Atticus feia més feines de la casa que ella, i va tornar al barri dels negres per gaudir d’una jubilació honorable.

—Ja les rento jo, tieta —va dir la Jean Louise quan l’Alexandra va recollir les tasses de cafè. Es va aixecar i va estirar els braços—. Aquest temps sempre et fa venir son.

—Només són quatre tasses —va dir l’Alexandra—. No trigaré gens. Tu no et moguis.

La Jean Louise no es va moure i va repassar la sala amb els ulls. Els mobles vells s’havien adaptat bé a la casa nova. Va mirar un moment cap al menjador i va veure la gerra d’aigua, els gots i la safata de plata de la seva mare al bufet, pesants i lluents davant de la paret de color verd suau.

És un home increïble, va pensar. Es tanca un capítol de la seva vida, l’Atticus tira la casa vella a terra i en construeix una de nova en un barri nou del poble. Jo no en seria capaç. Han posat una geladeria al lloc on hi havia la casa vella. Qui se’n deu encarregar?

Va anar a la cuina.

—I bé, com està Nova York? —va dir l’Alexandra—. En vols una altra tassa abans no el llenci?

—Sí, gràcies.

—Ah, per cert, he organitzat un Cafè en honor teu dilluns al matí.

—Però tieta! —va gemegar la Jean Louise.

Els Cafès tenien una naturalesa particularment maycombiana. S’organitzaven en honor de les noies que tornaven a casa. Aquestes noies es mostraven a dos quarts d’onze del matí amb l’expressa finalitat de permetre que les examinessin les dones de la seva edat que havien restat aïllades a Maycomb. Les amistats d’infantesa poques vegades es reprenien en aquestes condicions.

La Jean Louise havia perdut el contacte amb gairebé tothom amb qui s’havia criat i no tenia gaires ganes de redescobrir les seves companyes d’adolescència. L’època en què va anar a escola era la més desgraciada que recordava, la universitat femenina on havia estudiat li despertava tan pocs sentiments que se la podria considerar insensible, i no hi havia res que la desagradés més que trobar-se plantada al mig d’un grup de persones que juguessin a «Us recordeu de la Tal i Tal?».

—Trobo que la perspectiva d’un Cafè és infinitament esborronadora —va dir—, però m’agradaria molt.

—Ja m’ho pensava, maca.

Una punxada de tendresa la va travessar. Mai no li podria agrair prou a l’Alexandra que vingués a viure amb l’Atticus. Va pensar que era una pocavergonya per haver emprat el sarcasme amb ella, que malgrat anar sempre encotillada, transmetia una certa indefensió i també una certa delicadesa que la Jean Louise no aconseguiria mai. Realment és l’última de la seva espècie, va pensar. No l’havia afectat mai cap guerra, i n’havia viscut tres; res no havia alterat el seu món, on els senyors fumaven al porxo o en hamaques, i on les senyores es ventaven suaument i bevien aigua fresca.

—Com li va, a en Hank?

—Li va d’allò més bé, reina. Saps que el Kiwanis Club el va nomenar Home de l’Any? Li van donar un pergamí molt bonic.

—No, no ho sabia.

L’Home de l’Any del Kiwanis Club, una novetat que havia arribat a Maycomb després de la guerra, normalment volia dir «un jove amb molt de futur».

—L’Atticus en va estar molt orgullós. Diu que encara no sap què vol dir la paraula contracte, però que se’n surt prou bé amb els impostos.

La Jean Louise va somriure. El seu pare deia que calien almenys cinc anys per aprendre dret després de sortir de la facultat: s’havien de fer pràctiques en economia durant dos anys, dedicar dos anys més a estudiar les demandes i els al·legats d’Alabama, i rellegir la Bíblia i Shakespeare durant el cinquè. Llavors ja s’estava completament preparat per aguantar-ho tot.

—Què diries si en Hank es convertís en el teu nebot?

L’Alexandra va parar d’eixugar-se les mans amb el drap de cuina. Es va girar i va mirar la Jean Louise amb atenció.

—Ho dius seriosament?

—Podria ser.

—No et precipitis, reina.

—Precipitar-me? Tieta, tinc vint-i-sis anys i conec en Hank de tota la vida.

—Sí, però…

—Què passa, que no et sembla bé?

—No és això, és que… Jean Louise, una cosa és sortir amb un noi, i una altra, casar-t’hi. Has de tenir en compte tots els factors. El passat d’en Henry…

—És literalment idèntic al meu. Gairebé ens vam criar junts.

—Aquella família té una predisposició a la beguda…

—Tieta, hi ha predisposició a la beguda a totes les famílies.

A l’Alexandra se li va enravenar l’esquena.

—A la família Finch, no.

—Tens raó. Nosaltres només estem tots bojos.

—Això no és cert, i ho saps —va dir l’Alexandra.

—El cosí Joshua estava ben grillat, no ho oblidis.

—Ja saps que no li venia de part nostra, sinó de l’altra. Jean Louise, no trobaràs cap noi millor que en Henry Clinton en tot aquest comtat. Algun dia serà un marit excel·lent, però…

—Però tu només vols dir que un Clinton no és prou bo per a una Finch. Tieta estimada, aquesta mena de coses es van acabar amb la Revolució Francesa, o potser van començar, no me’n recordo mai.

—Jo no dic res d’això. Només dic que en aquesta mena de coses s’ha d’anar amb molt de compte.

La Jean Louise somreia, i tenia les defenses a punt per a l’acció. Ja tornaven a començar. Senyor, per què se m’ha acudit ni que fos insinuar-ho? S’hauria clavat una plantofada a si mateixa, si hagués pogut. La tia Alexandra, per poc que n’hi donessin l’oportunitat, triaria una noia burra, agradable i polida de Wild Fork per casar-la amb en Henry i donaria la seva benedicció a les criatures. Aquell era el lloc que li pertocava a en Henry en aquesta vida.

—Bé, tieta, no sé fins a quin punt es pot anar amb compte. A l’Atticus li encantaria que en Hank formés part oficialment de la família. Ja saps que li faria moltíssima gràcia.

I era veritat. L’Atticus Finch havia observat com en Henry perseguia erràticament la seva filla amb una objectivitat benigna, donant consells quan se li demanaven, però negant-se rotundament a implicar-s’hi.

—L’Atticus és un home. Ell no hi entén gaire, d’aquestes coses.

A la Jean Louise li van començar a fer mal les dents de serrar-les.

—Quines coses, tieta?

—Mira, Jean Louise, si tinguessis una filla, què voldries per a ella? Només el millor, naturalment. Sembla que no te n’adones, igual que la majoria de gent de la teva edat sembla que no… A tu t’agradaria saber que la teva filla es vol casar amb un home que el seu pare els va abandonar a ell i a la mare i es va morir a Mobile d’una borratxera, estès a la via del tren? La Cara Clinton era una bona persona, i va tenir una vida molt desgraciada, i va ser una llàstima, però tu estàs pensant a casar-te amb el producte d’aquella unió. És una cosa molt seriosa.

I tant, que és seriosa. La Jean Louise va veure la lluïssor d’unes ulleres de muntura d’or penjant davant d’una cara de pomes agres que mirava per sota d’una perruca torta, i el moviment d’un dit esprimatxat. Va dir:

A l’Alexandra la citació de Gilbert i Sullivan no li va fer gens de gràcia. Estava molt i molt empipada. No entenia aquelles actituds dels joves d’avui en dia. Tampoc no era que calgués entendre-les (totes les generacions de joves eren iguals), però aquell envaniment, aquella manera de negar-se a prendre’s seriosament les decisions més greus de la vida, l’amoïnaven i la irritaven de mala manera. La Jean Louise estava a punt de cometre el pitjor error de la seva vida i li citava com si res una opereta, es burlava d’ella. A aquella noia li hauria fet falta una mare. L’Atticus li havia deixat fer tot el que volia des que tenia dos anys, com una salvatgina, i això n’era el resultat. Ara se li havia de parar els peus, i de cop, abans no fos massa tard.

—Jean Louise —va dir—, et voldria recordar unes quantes coses de la vida. No —va continuar l’Alexandra, aixecant la mà per fer-la callar—, estic segura que ja saps totes aquestes coses, però hi ha uns quants fets que tu, malgrat els teus acudits, encara no saps, i et juro pel més sagrat que ara te’ls penso explicar. Per molt que hagis viscut a la ciutat, ets innocent com un ou acabat de pondre. En Henry no fa per a tu, i això no canviarà mai. Els Finch no ens casem amb els fills de la púrria blanca del camp, perquè els pares d’en Henry eren exactament això, el dia que van néixer i tota la seva vida. No es pot dir que fossin res millor. Si en Henry ha sortit així només és perquè el teu pare se’n va fer càrrec quan era petit i el va guiar, i perquè va venir la guerra i li va pagar els estudis. És un bon xicot, però mai no deixarà de ser púrria.

»T’has fixat en com es llepa els dits quan menja pastís? Púrria. L’has vist tossir sense tapar-se la boca amb la mà? Púrria. Sabies que va deixar una noia en estat quan anava a la universitat? Púrria. Has vist mai com es burxa el nas quan creu que ningú no el mira? Púrria…

—Això no és perquè sigui púrria, tieta, és perquè és un home —va dir amb to suau. Per dins, bullia de ràbia. Deixa-la una estoneta més i es tornarà a posar de bon humor tota sola. Ella no pot dir mai grolleries, com estic a punt de fer jo. Ella no pot ser vulgar, com en Hank i jo. No sé què està fent ara, però val més que ho deixi córrer o n’hi diré alguna que la farà reflexionar…

—… i a sobre, es pensa que es pot fer un lloc al poble anant sempre a l’ombra del teu pare. Però què s’ha cregut, intentant ocupar el lloc del teu pare a l’església metodista, intentant fer-se càrrec del seu bufet, conduint el seu cotxe per tot el comtat… Vaja, si es comporta com si aquesta casa ja fos seva, i l’Atticus què fa? Doncs el deixa fer, això és el que fa. El deixa fer i li encanta. Si tot Maycomb en va ple, de com en Henry Clinton s’està quedant amb tot el que té l’Atticus…

La Jean Louise va parar de resseguir amb els dits la vora d’una tassa humida que hi havia a la pica. Amb un moviment del dit, va fer caure a terra una gota d’aigua que se li havia quedat enganxada, i la va refregar pel linòleum amb la sabata.

—Tieta —va dir cordialment—, per què no vas a cagar a la via?

El ritual que la Jean Louise i el seu pare representaven el dissabte a la nit era massa antic per trencar-lo. La Jean Louise va entrar a la sala i es va plantar davant de la seva butaca. Es va escurar la gola.

L’Atticus va deixar el Mobile Press i la va mirar. Ella va fer una volta a poc a poc.

—Porto totes les cremalleres ben cordades? Les costures de les mitges estan rectes? Tinc el remolí ben pentinat?

—Les set en punt i tot està bé —va dir l’Atticus—. Has renegat davant de la teva tia.

—No és veritat.

—Ella m’ha dit que sí.

—He estat molt ordinària, però no he renegat.

Quan la Jean Louise i el seu germà eren petits, de tant en tant l’Atticus els havia deixat molt clara la diferència entre la simple escatologia i la blasfèmia. La primera la podia tolerar, però no li agradava gens que s’hi fiqués Déu pel mig. De resultes d’això, la Jean Louise i el seu germà mai no renegaven davant seu.

—M’ha tret de polleguera, Atticus.

—No hauries d’haver deixat que ho fes. Què li has dit?

La Jean Louise ho va repetir. L’Atticus va fer una ganyota.

—Bé, val més que vagis a fer-hi les paus. Vida meva, de vegades té molts fums, però és una bona dona…

—Tenia a veure amb en Hank, i m’ha fet enfadar molt.

L’Atticus, que era un home savi, va deixar córrer el tema.

El timbre de casa dels Finch tenia poders màgics: era possible endevinar de quin humor estava qualsevol persona que truqués. Quan va fer ding-ding!, la Jean Louise va saber que a fora hi havia en Henry pitjant-lo tot content. Es va afanyar a obrir la porta.

Va sentir l’olor agradable i remotament masculina d’en Henry quan el jove va entrar al rebedor, però la crema d’afaitar, el tabac, el cotxe nou i els llibres plens de pols es van esborrar davant del record de la conversa de la cuina. De cop i volta, el va agafar per la cintura i li va fregar el pit amb el cap.

—I això, de què ve? —va preguntar en Henry, encantat.

—De res en concret, no li busquis tres peus al gat. Anem.

En Henry es va girar una mica per mirar l’Atticus, a la sala d’estar, i va dir:

—La tornaré aviat a casa, senyor Finch.

L’Atticus va fer el gest d’espantar-lo amb el diari.

Quan van sortir de casa aquella nit, la Jean Louise va pensar què faria l’Alexandra si sabés que la seva neboda estava més a prop de casar-se amb la púrria del que mai ho havia estat en sa vida.