14

—Tieta —va dir la Jean Louise quan van haver retirat la runa de la devastació d’aquell matí—, si no has de fer servir el cotxe, me’n vaig a veure l’oncle Jack.

—Ara només vull fer una becaina. No vols res per dinar?

—No. L’oncle Jack ja em donarà un entrepà o alguna cosa.

—No te’n refiïs. Últimament cada cop menja menys.

Va aparcar el cotxe al caminal del doctor Finch, va pujar l’escala d’accés a la casa, va trucar a la porta i va entrar, tot cantant amb veu estrident:

La casa del doctor Finch era petita, però tenia un rebedor enorme. Temps enrere l’espai feia de passadís i arribava fins a l’altre extrem de la casa, però el doctor Finch l’havia fet tancar i havia construït llibreries tot al llarg de les parets.

La va cridar des de la part del darrere.

—T’he sentit, criatura grollera. Sóc a la cuina.

Va anar pel passadís, va obrir una porta i va arribar al que abans era el porxo del darrere. Ara recordava vagament un estudi, com la majoria de cambres de la casa. La Jean Louise no havia vist mai un refugi que reflectís tan intensament la personalitat del propietari. Una estranya sensació de lloc desendreçat predominava damunt de l’ordre: el doctor Finch mantenia la casa impecable amb disciplina militar, però els llibres tendien a amuntegar-se allà on seia, i com que tenia el costum de seure allà on li anés bé en aquell moment, hi havia petites piles de llibres en racons curiosos de la casa que feien parar boja la dona de fer feines. No tenia permís per tocar-los, però alhora el doctor Finch insistia que tot havia d’estar perfectament net i endreçat, per tant la pobra dona havia de passar l’aspiradora, treure la pols i fregar al seu voltant. Una minyona va tenir la dissort de perdre el cap i fer-li perdre el punt d’un volum de memòries de Tuckwell, i el doctor Finch la va amenaçar amb el pal de l’escombra.

Quan va veure el seu oncle, la Jean Louise va pensar que les modes van i vénen, però que l’Atticus i ell no abandonarien mai les armilles. El doctor Finch anava sense americana, i portava a coll la Rose Aylmer, la seva gata vella.

—On vas estar ahir, vas tornar al riu? —La va mirar atentament—. Treu la llengua.

La Jean Louise va treure la llengua i el doctor Finch es va traslladar la Rose Aylmer al plec del colze dret, va buscar a la butxaca de l’armilla, en va treure unes ulleres de mitja lluna, les va obrir i se les va plantar a la cara.

—Bé, no la deixis així. Torna-la a lloc —va dir—. Fas molt mala cara. Vine a la cuina.

—No sabia que tinguessis ulleres de mitja lluna, oncle Jack —va dir la Jean Louise.

—Hah… Em vaig adonar que estava llençant els diners.

—Com?

—Mirant per damunt de les velles. Aquestes m’han costat la meitat.

Al mig de la cuina del doctor Finch hi havia una taula, i a la taula hi havia un plat amb una galeta de pa damunt de la qual reposava una sardina solitària.

La Jean Louise es va quedar amb la boca oberta.

—Això és el teu dinar? Sincerament, oncle Jack, es pot arribar a ser més excèntric?

El doctor Finch va acostar un tamboret alt a la taula, hi va dipositar la Rose Aylmer i va dir:

—No. Sí.

La Jean Louise i el seu oncle van seure a taula. El doctor Finch va agafar la galeta i la sardina i les va oferir a la Rose Aylmer. La Rose Aylmer hi va fer una mossegadeta, va abaixar el cap i va mastegar.

—Menja com una persona —va dir la Jean Louise.

—Espero haver-li ensenyat bones maneres —va dir el doctor Finch—. Ara és tan vella que li he de donar el menjar de mica en mica.

—Per què no la fas adormir?

El doctor Finch va mirar la seva neboda, indignat.

—Però per què? Què li passa? Encara li queden ben bé deu anys.

La Jean Louise va assentir en silenci i va desitjar que, comparativament parlant, ella tingués tan bon aspecte com la Rose Aylmer quan fos igual de vella. El pelatge groguenc de la Rose Aylmer es trobava en un estat excel·lent i ben cuidat; encara conservava la figura, i els ulls li brillaven. Ara es passava la major part de la vida dormint, i un cop al dia el doctor Finch la treia a passejar pel pati del darrere amb una corretja.

Amb molta paciència, el doctor Finch va convèncer la gata vella que s’acabés el dinar, i quan va haver estat va treure una ampolla d’un armari que hi havia a sobre la pica. El tap era un dosificador de medecines. Va mesurar una senyora dosi del líquid, va deixar l’ampolla, va atrapar la gata per la nuca i li va dir a la Rose Aylmer que obrís la boca. La gata va obeir. Se’l va empassar i va moure el cap. El doctor Finch va abocar més líquid al dosificador i li va dir a la Jean Louise:

—Obre la boca.

La Jean Louise també se’l va empassar i gairebé es va ennuegar.

—Ostres, què era això?

—Vitamina C. Vull que vagis a ca l’Allen i que et doni un cop d’ull.

La Jean Louise va dir que ja ho faria, i li va preguntar al seu oncle què havia estat investigant darrerament.

El doctor Finch, ajupit davant del forn, va dir:

—Sibthorp.

—Què?

El doctor Finch va treure del forn un bol gros de fusta, ple de verd, cosa que va deixar la Jean Louise bocabadada. Espero que no el tingués encès.

—Sibthorp, nena. Sibthorp —va dir—. En Richard Waldo Sibthorp. Sacerdot catòlic. Enterrat amb tot el cerimonial de l’Església d’Anglaterra. He intentat trobar-ne un altre com ell. Altament significatiu.

La Jean Louise estava acostumada a la mena de taquigrafia intel·lectual que gastava el seu oncle: tenia el costum d’esmentar un o dos fets aïllats i una conclusió aparentment sense cap base. A poc a poc i amb seguretat, si se’l sabia burxar, el doctor Finch descabdellava el fil d’aquell saber estrany per revelar uns raonaments que brillaven amb llum pròpia i particular.

Però ella no l’havia anat a veure per distreure’s amb les vacil·lacions d’un esteta victorià menor. Va observar com el seu oncle maniobrava amb l’amanida, l’oli d’oliva, el vinagre i diversos ingredients desconeguts per ella amb la mateixa precisió i seguretat que emprava per fer una osteotomia complicada. Va repartir la barreja en dos plats i va dir:

—Menja, nena.

El doctor Finch va atacar el dinar amb fúria i va mirar la seva neboda, que estava arranjant els trossos d’enciam, alvocat, pebrot verd i ceba que tenia al plat en una filera.

—Molt bé, què et passa? Estàs embarassada?

—I ara, no, oncle Jack.

—Doncs pràcticament no se m’acut cap altra cosa que faci patir les joves d’avui en dia. M’ho vols explicar? —Va parlar amb veu més dolça—. Au, Scout.

A la Jean Louise se li van omplir els ulls de llàgrimes.

—Què ha passat aquí, oncle Jack? Què li passa realment a l’Atticus? Crec que en Hank i la tieta s’han tornat bojos, i estic segura d’estar-m’hi tornant jo.

—Jo no els he notat res d’això. Ho hauria d’haver observat?

—Els hauries d’haver vist a la reunió aquella d’ahir…

La Jean Louise va aixecar els ulls cap al seu oncle, que es gronxava perillosament sobre les potes del darrere de la cadira. Llavors va posar les mans a la taula per recuperar l’equilibri, els trets marcats de la cara se li van suavitzar, les celles se li van aixecar de cop i va esclatar a riure, molt fort. Les potes del davant de la cadira van caure de cop, i les rialles van anar perdent intensitat, sense arribar a desaparèixer.

La Jean Louise es va enfadar moltíssim. Es va aixecar de la taula, va tombar la cadira, la va tornar a posar bé i va anar cap a la porta.

—No he vingut perquè es burlin de mi, oncle Jack —va dir.

—Au, va, seu i calla —va fer el seu oncle.

L’observava amb un interès genuí, com si ella fos una placa de microscopi, o una meravella de la medicina que s’hagués materialitzat inesperadament a la cuina.

—Tan segur com que estic aquí assegut i respiro, no havia pensat mai que el bon Déu em donaria prou vida per veure com una persona va a parar al mig d’una revolució, fa cara lúgubre i diu: «Què passa aquí?».

Va tornar a riure, fent que no amb el cap.

—Que què passa, filla? T’explicaré el que passa si et tranquil·litzes i t’estàs de protestar com…, ehem! Dubto si tens els ulls i les orelles connectats al cervell més enllà d’un contacte espasmòdic. —La cara se li va tensar—. Hi ha coses que no t’agradaran —va dir.

—Tant me fa el que sigui, oncle Jack, si m’expliques què ha convertit el meu pare en un odianegres.

—Vigila el que dius. —El doctor Finch va parlar amb veu severa—. No diguis mai això del teu pare. Detesto com sona, igual que el significat que té.

—Llavors, què he de dir d’ell?

L’oncle va fer un llarg sospir. Es va acostar a la cuina i va encendre el fogó del davant, a sota de la cafetera.

—Reflexionem-hi amb calma —va dir. Quan es va girar, la Jean Louise va veure que la diversió foragitava la indignació dels ulls, i després es confonia en una expressió que no va saber interpretar. Va sentir que murmurava—: Ai, Senyor. Ai, Senyor. Sí. La novel·la ha d’explicar una història.

—Què vols dir, amb això? —va dir ella. Sabia que era una citació, però no de què, ni per què, i tant li feia. El seu oncle la podia fer sortir de polleguera sempre que volgués, i aparentment era el que havia decidit fer ara, i això la va molestar.

—No res. —El doctor Finch va seure, es va treure les ulleres i les va tornar a la butxaca de l’armilla. Va parlar a poc a poc, amb calma—. Filla —va dir—, arreu del Sud, el teu pare i altres homes com el teu pare estan lluitant en una mena de rereguarda, retardant l’acció per protegir una determinada forma de filosofia que gairebé ha anat de mal borràs…

—Si és el que vaig sentir ahir, per a mi ja se n’hi pot anar per sempre.

El doctor Finch va aixecar els ulls.

—T’equivoques de llarg si et penses que el teu papa es dedica a mantenir els negres al lloc que els pertoca.

La Jean Louise va aixecar les mans i la veu:

—Doncs què coi he de pensar? Em va regirar l’estómac, oncle Jack. Literalment, vaig vomitar…

L’oncle es va gratar l’orella.

—Sens dubte, en algun moment de la vida, t’han fet observar determinats fets històrics i matisos…

—Oncle Jack, ara no em vinguis amb aquesta mena de discurs… Haver lluitat a la guerra no hi té res a veure.

—Al contrari, si realment ho vols entendre, hi té molt a veure. Del primer que t’has d’adonar és d’una cosa (i valga’m Déu, quina cosa) que tres quartes parts del país encara no han aconseguit entendre avui dia. Quina mena de gent érem, Jean Louise? Quina mena de gent som? Qui són encara avui els més pròxims a nosaltres en aquest món?

—Em pensava que tan sols érem gent. No en tinc ni idea.

L’oncle va somriure i li va brillar una guspira endimoniada als ulls. Ara se m’escaparà, va pensar ella. Mai no el puc atrapar i fer-lo tornar al tema.

—Agafem el comtat de Maycomb —va dir el doctor Finch—. És típic del Sud. No se t’ha acudit mai que és molt curiós que gairebé tothom del comtat sigui família o gairebé família de tots els altres?

—Oncle Jack, com es pot ser gairebé família d’algú?

—Molt fàcil. T’enrecordes d’en Frank Buckland, oi?

A contracor, la Jean Louise va notar com el doctor Finch l’atreia, a poc a poc i furtivament, cap a la seva teranyina. És una vella aranya fantàstica, però no deixa de ser una aranya. S’hi va acostar una miqueta.

—En Frank Buckland?

—El naturalista. Duia peixos morts al maletí i tenia un xacal a l’habitació.

—Sí.

—I t’enrecordes d’en Matthew Arnold, oi?

Ella va dir que sí.

—Bé, doncs en Frank Buckland era fill del germà del marit de la germana del pare d’en Matthew Arnold, i per tant, eren gairebé parents. Ho veus?

—Sí, però…

El doctor Finch va mirar al sostre.

—I no és veritat que el meu nebot Jem —va dir a poc a poc— s’havia promès amb la cosina segona de la dona del fill del seu besoncle?

La Jean Louise es va tapar els ulls amb les mans i va fer un esforç per pensar.

—És veritat —va dir finalment—. Oncle Jack, em sembla que aquí hi ha una incongruència però no n’estic del tot segura.

—Tot és el mateix, de fet.

—Però no veig com es relaciona.

El doctor Finch va posar les mans a la taula.

—És perquè no has mirat prou —va dir—. Encara no has obert mai els ulls. —La Jean Louise va fer un bot—. Jean Louise —va dir el seu oncle—, fins avui al comtat de Maycomb hi ha l’equivalent viu de tots els celtes, angles i saxons obstinats que mai han existit sota la capa del sol. T’enrecordes del degà Stanley, oi? —Li tornaven a venir a la memòria aquells dies d’hores eternes. Es va trobar en aquella casa, asseguda davant l’escalfor d’un foc, escoltant com li llegien fragments de llibres florits. La veu del seu oncle era el grunyit baix de sempre, o es tornava aguda amb rialles incontrolables. El capellà menut i despistat amb els cabells esborrifats i la seva robusta dona van anar apareixent entre els records—. No et fa pensar en en Fink Sewell?

—Doncs no —va dir ella.

—Pensa, nena, pensa. Com que no penses, et donaré una pista. Quan Stanley va ser degà de Westminster, va desenterrar tothom que descansava a l’abadia buscant el cos de Jaume I d’Anglaterra.

—Déu meu —va dir ella.

Durant la Depressió, el senyor Finckney Sewell, un habitant de Maycomb conegut des de sempre per la seva llibertat de pensament, va desenterrar el seu propi avi i li va treure totes les dents d’or per liquidar una hipoteca. Quan el xèrif el va detenir per haver robat tombes i per atresorament il·lícit d’or, el senyor Fink hi va objectar amb la teoria que si el seu avi no era d’ell, de qui era? El xèrif va dir que el difunt senyor M. F. Sewell pertanyia al domini públic, però el senyor Fink va respondre, amb irritació, que ell creia que era la seva parcel·la del cementiri, el seu avi i les seves dents, i tot seguit es va negar a ser detingut. L’opinió pública de Maycomb li va fer costat: el senyor Fink era un home honorable, que mirava de fer tot el que podia per pagar els seus deutes, i la llei no el va molestar més.

—Stanley tenia uns elevadíssims motius històrics per fer les excavacions —va dir tot pensatiu el doctor Finch—, però les dues ments funcionaven exactament igual. No es pot negar que va convidar tots els heretges que trobava a predicar a l’abadia. Crec que una vegada va donar la comunió a la senyora Annie Besant. I segur que t’enrecordes de com va fer costat al bisbe Colenso.

Se’n recordava. El bisbe Colenso, amb unes opinions sobre qualsevol tema que van ser considerades poc sòlides en el seu moment i que ara eren arcaiques, va ser el preferit del menut degà. Colenso era el centre de discussions acarnissades en totes les reunions del clergat, i una vegada Stanley va pronunciar un vibrant discurs en defensa seva en una trobada sinodal, en què va preguntar si algú era conscient que Colenso era l’únic bisbe de les colònies que s’havia pres la molèstia de traduir la Bíblia al zulu, i això ja era molt més del que havien fet tots els altres.

—En Fink era ben bé com ell —va dir el doctor Finch—. Es va subscriure al Wall Street Journal en plena Depressió i desafiava qualsevol a fer-ne comentaris. —El doctor Finch va fer una rialleta—. En Jake Jeddo, de l’oficina de correus, gairebé tenia un atac cada cop que li tocava repartir-lo. —La Jean Louise es va quedar mirant el seu oncle. Estava asseguda a la seva cuina, en plena Era Atòmica, i, en els racons més profunds de la seva consciència, sabia que les comparacions del doctor Finch eren escandalosament acurades—… ben bé com ell —deia el doctor Finch—, o la Harriet Martineau, per exemple… —La Jean Louise es va trobar perduda al Districte dels Llacs. Havia caigut a l’aigua, i es va debatre per mantenir el cap a fora—. T’enrecordes de la senyora E. C. B. Franklin? —I tant. Va haver de buscar a les palpentes en la foscor dels anys per trobar la senyoreta Martineau, però la senyora E. C. B. era fàcil: va recordar una boina de ganxet, un vestit de ganxet a través del qual s’entreveien unes calces de ganxet i mitges de ganxet. Cada dissabte, la senyora E. C. B. caminava tres milles fins al poble des de la seva granja, que es deia Cape Jessamine Copse. La senyora E. C. B. escrivia poesia—. T’enrecordes de les poetes menors?

—Sí —va dir ella.

—I bé?

Quan era petita havia passat una temporada fent d’aprenenta a la seu del diari local, el Maycomb Tribune, i havia estat testimoni de diversos altercats, incloent-hi l’últim, entre la senyora E. C. B. i el senyor Underwood. El senyor Underwood era un impressor de l’antiga escola i no tolerava ximpleries. Treballava tot el dia davant d’un enorme linotip negre, i de tant en tant es refrescava bevent d’una garrafa d’un galó que contenia inofensiu vi de cirera. Un dissabte, la senyora E. C. B. va entrar tota decidida a l’oficina amb una de les seves efusions i el senyor Underwood va dir que es negava a deshonrar el Tribune publicant aquella cosa; era l’obituari d’una vaca, en vers, i començava així:

A més, contenia importants infraccions de la teologia cristiana. «Les vaques no van al cel», va dir el senyor Underwood, a la qual cosa la senyora E. C. B. va replicar «Aquesta sí», i li va explicar què eren les llicències poètiques. El senyor Underwood, que al cap dels anys havia publicat memorials poètics indeterminats i diversos, va dir que igualment no el podia imprimir, perquè era una blasfèmia i els versos coixejaven. Enfurismada, la senyora E. C. B. va obrir un marc i va escampar l’anunci de Biggs Store per tot el despatx. El senyor Underwood va inspirar com una balena, va beure un generós glop de vi de cirera davant mateix de la dona, se’l va empassar i la va estar maleint durant tot el recorregut fins a la plaça del jutjat. Després d’allò, la senyora E. C. B. només va compondre versos per a la seva edificació personal. El comtat la va trobar a faltar.

—Ara, estàs disposada a admetre que existeix una tènue connexió, no necessàriament entre dos excèntrics, sinó amb un…, hm…, una certa disposició general de la ment present en algunes zones de l’altre costat de l’oceà?

La Jean Louise es va rendir.

El doctor Finch va dir, més per a ell que no per a la seva neboda:

—Els anys 1770, d’on venien les paraules més candents?

—De Virgínia —va dir amb seguretat la Jean Louise.

—I els anys 1940, abans no ens hi fiquéssim, què feia que tots els habitants del Sud llegissin el diari i escoltessin les notícies amb una mena d’horror especial? El sentiment de tribu, reina, és al fons de tot. Potser eren uns malparits, els britànics, però eren els nostres malparits…

El doctor Finch es va frenar.

—Ara retrocedim en el temps —es va afanyar a dir—. Tornem als primers anys del segle XIX a Anglaterra, abans que un pervertit inventés la maquinària. Com era la vida allà?

La Jean Louise va contestar automàticament:

—Una societat de ducs i captaires…

—Hah! No t’has corromput tant com em pensava, si encara et recordes de la Caroline Lamb, pobreta. Gairebé ho has encertat, però no del tot. Era una societat principalment agrícola, amb un grapat de terratinents i una munió d’arrendataris. I bé, com era el Sud abans de la guerra?

—Una societat agrícola amb un grapat de grans terratinents, una munió de petits pagesos, i esclaus.

—Correcte. Deixa estar els esclaus un moment, i què et queda? Dotzenes de Wades Hampton, i milers de petits propietaris i arrendataris. El Sud era una petita Anglaterra pel que fa a l’herència i l’estructura social. Doncs bé, què és l’única cosa que ha fet bategar el cor de qualsevol anglosaxó (no facis aquesta cara, ja sé que avui dia és una paraulota), independentment de les seves condicions o situació en la vida, independentment de les barreres de la ignorància, des que va començar a deixar de pintar-se de blau?

—És orgullós. És més o menys obstinat.

—Tens tota la raó. I què més?

—Jo…, no ho sé.

—Què va fer que el petit exèrcit d’arreplegats confederats fos l’últim de la seva espècie? Per què era tan feble, però alhora tan poderós, que era capaç de fer miracles?

—Eh…, en Robert E. Lee?

—Per l’amor de Déu, nena! —va cridar l’oncle—. Era un exèrcit d’individus! Van sortir de les seves granges i van anar a la guerra! —Com si es disposés a estudiar un espècimen rar, el doctor Finch va agafar les ulleres, se les va posar, va tirar el cap enrere i la va mirar—. No hi ha cap màquina —va dir— que quan l’han reduït a pols es torni a construir i funcioni, però aquells ossos ressecs es van aixecar i van marxar, i de quina manera! Per què?

—Suposo que va ser pels esclaus i els impostos i coses d’aquestes. Mai no hi he pensat gaire.

—Déu meu Senyor —va dir el doctor Finch en veu baixa. Va fer un esforç visible per dominar el mal geni, acostant-se a la cuina i fent callar la cafetera. Va omplir dues tasses de brou negre bullent i les va portar a taula—. Jean Louise —va dir amb ironia—, amb prou feines un cinc per cent de la població del Sud havia vist mai un esclau i encara menys en tenien. Ara bé, alguna cosa devia irritar l’altre noranta-cinc per cent. —La Jean Louise es va quedar mirant el seu oncle, sense entendre res—. No se t’ha acudit mai…, en algun moment, en algun punt, no has rebut vibracions que t’han fet pensar…, que aquest territori era un país independent? Que, deixant de banda els vincles polítics que pogués tenir, era una nació amb el seu propi poble, que existia dins d’una nació? Una societat amb grans paradoxes, amb desigualtats alarmants, però amb l’honor particular de milers de persones parpellejant com cuques de llum durant tota la nit? Mai no s’ha lluitat una guerra per motius tan diferents, reunits per un motiu clar com l’aigua. Van lluitar per mantenir la seva identitat. La identitat política, la identitat personal. —La veu del doctor Finch es va endolcir—. Avui dia, en l’època dels avions de reacció i les sobredosis de Nembutal, sembla quixotesc que un home pugui suportar una guerra en defensa de res tan insignificant com el seu estat. —Va parpellejar—. No, Scout, aquells arreplegats ignorants van lluitar fins que gairebé els van exterminar per conservar una cosa que aquests dies sembla un privilegi reservat als músics i els artistes.

Ara que li passava rodolant pel costat, la Jean Louise es va llançar en un salt desesperat per agafar el carretó del seu oncle.

—D’això ara fa més de…, gairebé cent anys.

El doctor Finch va fer una ganyota.

—De debò? Depèn de com es miri. Si estiguessis asseguda en una vorera de París, diries que és veritat. Però torna-t’ho a mirar. Les restes d’aquell petit exèrcit van tenir fills (Senyor, com es van multiplicar) i el Sud va passar per la Reconstrucció amb només un canvi polític permanent: ja no hi havia esclavitud. Les persones no van esdevenir menys del que eren abans…, en alguns casos van esdevenir més, d’una manera horrorosa. Mai no les van destruir. Les van esmicolar i ensorrar, i es van tornar a aixecar. Van sorgir les zones pobres rurals que coneixem, i també va aparèixer l’aspecte més desagradable i vergonyós de tot: la mena d’homes blancs que per viure havien de competir econòmicament amb els negres alliberats.

»Durant anys i panys, aquell home va pensar que l’únic que el feia millor que el seu germà negre era el color de la pell. Anava igual de brut, feia la mateixa pudor, era igual de pobre. Avui dia, té més del que mai ha tingut en la vida, ho té tot menys una bona criança; s’ha alliberat de tots els estigmes, però seu i alimenta la seva ressaca d’odi… —El doctor Finch es va aixecar i va servir més cafè. La Jean Louise el va observar. Déu meu, va pensar, el meu propi avi va lluitar a la guerra. El pare de l’Atticus i ell. Només era un nen. Va veure les piles de cadàvers i va mirar com la sang formava petits rierols al turó de Shiloh…—. Ara bé, Scout —va dir l’oncle—. Ara, en aquest mateix moment, hi ha pressions per introduir una filosofia política aliena al Sud, i el Sud no està preparat… Ens tornem a trobar en el mateix embolic. Tan segur com que passa el temps, la història es va repetint, i mentre l’home sigui home, la història és l’últim lloc on buscarà lliçons per aprendre. Espero de tot cor que aquest cop la Reconstrucció sigui comparativament menys violenta.

—No t’entenc.

—Fixa’t en la resta del país. Ja fa molt que el seu pensament ha deixat enrere el Sud. El concepte de propietat llargament respectat i recollit pel dret consuetudinari, els interessos i els deures respecte a aquesta propietat que té cadascú, gairebé ja s’han extingit. L’actitud de la gent respecte als deures d’un govern ha canviat. Els que no tenien res s’han alçat i han exigit i rebut el que els pertocava, i de vegades més del que els pertocava. Els que tenen troben restriccions per tenir més. Tens una protecció contra els vents glaçats de la vellesa, però no perquè l’hagis preparat tu voluntàriament, sinó perquè un govern et diu que no es refia que siguis capaç d’assegurar-te el futur, i per tant t’obliga a estalviar. Tota mena de detallets curiosos que han esdevingut part indissoluble del govern d’aquest país. Els Estats Units són un món feliç i atòmic, mentre que el Sud tot just està començant la Revolució Industrial. Has mirat al teu voltant durant els últims set o vuit anys i has vist una nova classe de gent, aquí baix?

—Una nova classe?

—Per l’amor de Déu, nena. On són els pagesos que treballaven terres arrendades? A les fàbriques. On són els jornalers del camp? Al mateix lloc. No t’has fixat mai en qui viu en aquelles casetes de l’altra banda del poble? La nova classe social de Maycomb. Els nois i noies que van anar a escola amb tu i es van criar en granges minúscules. La teva pròpia generació.

El doctor Finch es va tocar el nas.

—Aquesta gent són la nineta dels ulls del Govern federal. Els deixa diners per construir les seves cases, els dóna una educació de franc per haver servit a l’exèrcit, pensa en quan seran vells i els garanteix ajuda durant unes quantes setmanes si es queden sense feina…

—Oncle Jack, ets un vell cínic.

—Cínic, una merda. Sóc un vell amb bona salut i una desconfiança innata davant del paternalisme i el govern en dosis elevades. El teu pare és igual…

—Si ara em dius que el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament, et penso tirar el cafè pel damunt.

—L’única cosa que em fa por d’aquest país és que algun dia el seu govern esdevingui tan monstruós que la persona més insignificant que hi viu quedi esclafada sota els seus peus, i llavors no valdrà la pena viure-hi. L’única cosa dels Estats Units que encara és única en aquest món cansat és que un home pot arribar tan lluny com el porti el seu cervell, o si vol se’n pot anar a fer punyetes, però això ja no durarà gaire. —El doctor Finch va somriure com una mostela simpàtica—. Una vegada, Melbourne va dir que en realitat els únics deures d’un govern eren evitar el crim i protegir els contractes, i jo hi afegiré una cosa, perquè encara que sigui a contracor visc al segle XX: tenir cura de la defensa comuna.

—Aquesta afirmació és molt vaga.

—I tant que sí. I ens deixa molta llibertat.

La Jean Louise va posar els colzes a la taula i es va passar les mans pels cabells. Li passava alguna cosa. Deliberadament, li estava plantejant una súplica eloqüent i silenciosa, deliberadament evitava el cor de la qüestió. Simplificava una mica massa aquí, passava de puntetes per damunt d’allà, esquivava i feia fintes. Ella no sabia per què. Era tan fàcil escoltar-lo, deixar-se endormiscar per la seva pluja fina de paraules, que no s’havia adonat de l’absència dels seus gestos decidits, del diluvi de «hms» i «hahs» que acostumava a omplir les seves converses. No sabia que estava profundament amoïnat.

—Oncle Jack —va dir—. I tot això per quins set sous? Ja saps ben bé què vull dir.

—Oh —va dir. Les galtes se li van enrojolar—. Cada dia ets més llesta, eh?

—Prou llesta per saber que les relacions entre els negres i els blancs van molt pitjor del que havia vist en ma vida (cosa que, per cert, no has esmentat ni una sola vegada); prou llesta per voler saber com és que la teva santa germana fa el que fa, i prou llesta per voler saber què coi li ha passat al meu pare.

El doctor Finch va tancar els punys i se’ls va posar a sota la barbeta.

—El naixement humà és la cosa més desagradable del món. Hi ha brutícia i desordre, és extremament dolorós, de vegades té riscos. Sempre hi ha sang. El mateix passa amb la civilització. El Sud està immers en els últims dolors de part, els més forts. Està portant al món alguna cosa nova i no estic segur que m’agradi, però jo no hi seré per veure-ho. Tu sí. Els homes com el meu germà i jo estem obsolets i hem de marxar, però és una llàstima que amb nosaltres es perdi el més significatiu d’aquesta societat…, tenia unes quantes coses bones.

—Para de fugir d’estudi i contesta’m!

El doctor Finch es va aixecar, es va recolzar a la taula i la va mirar. Les línies d’expressió que li sortien del nas i li arribaven a la boca dibuixaven un trapezoide aspre. Tenia els ulls encesos, però continuava parlant en veu baixa.

—Jean Louise, quan un home es troba mirant cara a cara els dos canons d’una escopeta, agafa la primera arma que troba per defensar-se, tant és que sigui un bastó, una pedra, un tros de llenya o un consell de ciutadans.

—Això no és cap resposta! —El doctor Finch va tancar els ulls, els va tornar a obrir, va mirar la taula—. M’estàs fent fer un munt de voltes sense arribar enlloc, oncle Jack, i mai no t’havia vist fer una cosa així. Sempre que t’he preguntat alguna cosa, m’has donat una resposta clara i directa. Per què no vols, ara?

—Perquè no puc. No hi estic capacitat ni forma part de les meves atribucions.

—Mai no t’havia sentit parlar així.

El doctor Finch va obrir la boca i la va tornar a tancar de cop. La va agafar pel braç, la va portar a l’habitació del costat i es va aturar davant del mirall amb el marc daurat.

—Mira’t —li va dir.

Va mirar.

—Què hi veus?

—A mi, i a tu. —Es va girar cap al reflex del seu oncle—. Saps una cosa, oncle Jack, ets ben plantat però d’una manera horrorosa.

Va veure com els darrers cent anys posseïen per un moment el seu oncle. Va fer un gest que era mig reverència i mig cop de cap.

—Molt amable per part seva, senyora —va dir tot posant-se darrere seu i agafant-la per les espatlles—. Mira’t —li va dir—. Només et puc dir una cosa. Mira’t els ulls. Mira’t el nas. Mira’t la barbeta. Què hi veus?

—Em veig a mi mateixa.

—Jo veig dues persones.

—Vols dir el cavallot i la dona?

Va veure com el reflex del doctor Finch feia que no amb el cap.

—De cap manera, filla —va dir—. Hi és present, sí, però no em refereixo a això.

—Oncle Jack, no sé per què has decidit desaparèixer entre la boira…

El doctor Finch es va gratar el cap i un floc de cabells grisos li va quedar dret.

—Ho sento —va dir—. Endavant. Endavant, fes el que vols fer. Jo no et puc aturar, ni t’he d’aturar, Childe Roland. Però és una cosa molt bruta, i té riscos. Hi ha tanta sang…

—Oncle Jack, rei, torna a la Terra.

El doctor Finch es va girar de cara a ella i la va agafar amb els braços estirats.

—Jean Louise, ara vull que m’escoltis atentament. El que hem estat parlant avui…, et vull dir una cosa, a veure si pots lligar tots els caps. És això: el que va ser accessori en la qüestió de la guerra entre els estats és accessori en la guerra que vivim ara, i és accessori en la teva guerra particular. Ara reflexiona i digues què et sembla que vull dir.

El doctor Finch va esperar.

—Sones com un profeta menor —va dir ella.

—Ja m’ho semblava. Molt bé, torna’m a escoltar: quan ja no puguis aguantar més, quan tinguis el cor partit en dos, m’has de venir a veure. Ho entens? Has de recórrer a mi. Promet-m’ho. —La va sacsejar—. Promet-m’ho.

—Sí, d’acord, t’ho prometo, però…

—Ara toca el dos —va dir l’oncle—. Aneu a algun lloc a jugar a metges amb en Hank. Tinc coses més importants a fer…

—Que què?

—No n’has de fer res. Vés.

Mentre la Jean Louise baixava les escales, no va veure com el doctor Finch es mossegava el llavi inferior, anava a la cuina i li estirava el pelatge a la Rose Aylmer, ni com tornava a l’estudi amb les mans a les butxaques i caminava lentament amunt i avall per l’habitació fins que, al final, va agafar el telèfon.