16

—Hank, on és l’Atticus?

En Henry va aixecar els ulls de la taula.

—Hola, guapa. Ha anat a correus. Gairebé és la meva hora de fer el cafè. Vols venir?

El mateix impuls que la va empènyer a marxar de la gelateria del senyor Cunningham i anar al despatx la va fer seguir en Henry en direcció a la vorera: tenia ganes d’observar-los furtivament de tant en tant, d’assegurar-se que no havien patit també una metamorfosi física aterridora, i alhora no volia parlar amb ells, ni tocar-los, no fos cas que això els incités a cometre més atrocitats davant d’ella.

Caminant al costat d’en Henry per anar al drugstore, es va preguntar si Maycomb els estava planejant un casament a la tardor o a l’hivern. Sóc ben estranya. No puc ficar-me al llit amb un home si no estic més o menys d’acord amb ell. Ara mateix no hi puc ni parlar. No puc parlar amb el meu amic de fa més anys.

Es van asseure en un reservat, l’un davant de l’altra, i la Jean Louise va observar atentament la sucrera i els salers amb sal i pebre.

—Estàs molt callada —va dir en Henry—. Com ha anat el Cafè amb les senyores?

—Horrorós.

—La Hester hi era?

—Sí. Té més o menys l’edat teva i d’en Jem, oi?

—Sí, anàvem a la mateixa classe. Aquest matí en Bill m’ha dit que s’estava posant les pintures de guerra per a l’esdeveniment.

—Hank, en Bill Sinclair no deu ser una companyia gens agradable.

—Per què?

—Amb totes les bestieses que li ha ficat al cap a la Hester…

—Quines bestieses?

—Oh, que si els catòlics, que si els comunistes i vés a saber què més. Sembla que ella ho ha barrejat tot.

En Henry va riure i va dir:

—Reina, per a ella el món gira al voltant del seu Bill. Tot el que ell diu és paraula de Déu. Estima el seu home.

—I és això, estimar el teu home?

—Hi té molt a veure.

—Et refereixes a perdre la teva pròpia identitat, oi? —va dir la Jean Louise.

—En certa manera, sí —va dir en Henry.

—Llavors no crec que m’arribi a casar mai. No he conegut cap home…

—Tu et casaràs amb mi, te’n recordes?

—Hank, tant per tant, val més que t’ho digui ara i així ens ho traurem del damunt: no em casaré amb tu. Punt, i ja està.

No havia tingut la intenció de dir-ho, però no es va poder frenar.

—Això ja ho he sentit abans.

—Bé, doncs ara et dic que si mai et vols casar… —era ella, la que parlava?—, val més que comencis a mirar què hi ha. Mai no he estat enamorada de tu, però sempre has sabut que t’he estimat. Em pensava que podríem arribar a ser un matrimoni partint d’aquesta manera meva d’estimar-te, però…

—Però què?

—Ara ja ni t’estimo. Això et fa mal, però és la veritat. —Sí, era ella la que parlava, amb l’aplom de sempre, i li trencava el cor allà al drugstore. Bé, ell l’hi havia trencat a ella abans.

La cara d’en Henry va perdre l’expressió, es va posar vermella i la cicatriu hi va destacar immediatament.

—Jean Louise, no ho deus dir de debò.

—Fins a l’última paraula.

Fa mal, oi? I tant que fot mal. Ara ja saps com és, aquesta sensació.

En Henry va estirar el braç per damunt la taula i li va agafar la mà. Ella la va apartar.

—No em toquis —va dir.

—Vida meva, què et passa?

Que què passa? Ja t’ho explicaré jo, què passa. Però hi ha coses que no t’agradaran.

—Molt bé, Hank. És molt senzill: ahir vaig ser en aquella reunió. Us vaig veure a l’Atticus i a tu en tota la vostra esplendor, compartint la taula amb aquell…, aquella escòria, aquell home horrible, i t’asseguro que se’m va regirar l’estómac. Només em passa que l’home amb qui anava a casar-me, només que el meu propi pare, només que em van fer tant de fàstic que vaig vomitar, i encara no he parat! En nom de Déu, com heu pogut? Com heu pogut?

—Jean Louise, hem de fer moltes coses que no volem fer.

Ella es va abrandar.

—Quina mena de resposta és, això? Em pensava que l’oncle Jack finalment havia perdut el seny, però ja no n’estic tan segura!

—Reina —va dir en Henry. Va posar la sucrera al centre de la taula i la va tornar a apartar—. Mira-t’ho d’aquesta manera: el Consell de Ciutadans de Maycomb no té cap altra funció al món que…, és una protesta contra el Suprem, és una mena d’avís als negres perquè no tinguin tanta pressa, és…

—… un invent fet a mida per a tota la púrria que es vulgui aixecar i bramar contra els negres. Com pots formar part d’una cosa així, com?

En Henry va empènyer la sucrera cap a ella i la va fer tornar. Ella l’hi va prendre de les mans i la va deixar sorollosament en un racó.

—Jean Louise, com ja t’he dit abans, hem de fer…

—… moltes coses que no…

—… Em deixes acabar? Coses que no volem fer. No, si us plau, deixa’m parlar. Estic mirant de pensar en alguna que potser et faci veure què vull dir… Saps el Klan?

—Sí, els conec.

—Ara calla un moment. Fa molt de temps el Klan era respectable, com els maçons. Gairebé tots els homes amb una certa importància hi pertanyien, llavors, quan el senyor Finch era més jove. Sabies que el senyor Finch en va ser membre?

—No em sorprendria de cap organització de la qual el senyor Finch hagi estat mai membre. Suposo…

—Jean Louise, tanca la boca! Com a tothom, al senyor Finch el Klan no li fa gens de gràcia, ni ara ni abans… Saps per què s’hi va apuntar? Per saber exactament quins homes d’aquí hi havia darrere les màscares. Quins homes, quina gent. Va anar a una reunió, i ja en va tenir prou. Va resultar que el bruixot era el predicador metodista.

—Aquestes són les companyies que li agraden a l’Atticus.

—Calla, Jean Louise. Estic provant de fer-te veure els seus motius: llavors el Klan només era una força política, no hi havia creus enceses, però el teu pare se sentia tremendament incòmode, i encara s’hi sent, entre gent que es tapa la cara. Havia de saber a qui s’enfrontaria si mai arribava el moment de…, havia d’esbrinar qui eren…

—Així doncs, el meu estimat pare forma part de l’Imperi Invisible.

—Jean Louise, d’això ja fa quaranta anys…

—Segurament ha arribat a Gran Drac.

—Només intento que miris més enllà de les accions dels homes per veure’n els motius —va dir en Henry sense alterar-se—. A primera vista pot semblar que un home forma part d’una cosa no gaire bona, però no decideixis jutjar-lo si no coneixes també els seus motius. Un home pot bullir de ràbia per dins, però sap que una resposta suau funciona millor que treure tota la seva fúria. Un home pot condemnar els seus enemics, però és més assenyat conèixer-los. Ja he dit que de vegades hem de…

La Jean Louise el va interrompre:

—Et refereixes a anar seguint el que fa tothom i quan arriba el moment…

En Henry la va frenar:

—Una cosa, reina. Has reflexionat mai sobre el fet que els homes, sobretot els homes, s’han d’adaptar a determinades demandes de la comunitat on viuen només per poder ser útils a aquesta comunitat?

»El comtat de Maycomb és casa meva, reina. El millor lloc per viure que conec. Aquí m’he fet una bona reputació des que era petit. Maycomb em coneix, i jo el conec. Maycomb confia en mi, i jo hi confio. Em guanyo el pa de cada dia en aquest poble, i Maycomb m’ha donat una bona vida.

»Però a canvi Maycomb et demana determinades coses. Et demana que portis una vida raonablement honesta, et demana que et facis soci del Kiwanis Club, que vagis a l’església el diumenge, et demana que t’adaptis als seus costums… —En Henry va examinar el saler, passant el polze amunt i avall pels costats acanalats—. Recorda una cosa, reina —li va dir—. He hagut de treballar com una mula per aconseguir tot el que tinc. Treballava a la botiga de l’altre costat de la plaça…, la major part del temps estava tan cansat que amb prou feines podia seguir el ritme dels estudis. A l’estiu treballava a casa, a la botiga de la mama, i quan no treballava arreglava coses de la casa. Jean Louise, des que era petit m’he hagut d’esforçar per tenir les coses que a en Jem i a tu us venien soles. Mai no he tingut algunes de les coses que a tu et semblen el més normal del món, i no les tindré mai. Només puc comptar amb mi mateix…

—Tots podem comptar només amb això, Hank.

—No és veritat. Aquí, no.

—Què vols dir?

—Vull dir que hi ha coses que simplement jo no puc fer i tu sí.

—I com és que jo sóc una privilegiada?

—Ets una Finch.

—Sí, sóc una Finch. I què?

—Que, si vols, tu pots voltar per tot el poble descalça, amb uns pantalons de peto i el faldó de la camisa per fora. Maycomb dirà: «És que és una Finch, i ells són així». Maycomb somriu i continua fent com sempre: «Aquesta Scout Finch no canviarà mai». Maycomb està encantat, i perfectament disposat a creure que vas banyar-te al riu totalment conilla. «No ha canviat gens ni mica», diu. «La Jean Louise de sempre. Us enrecordeu de quan…?».

Va deixar el saler a la taula.

—Però si en Henry Clinton mostra algun senyal de desviació de la norma, Maycomb no diu «És que és un Clinton», sinó «És que en el fons és púrria».

—Hank. Això no és cert, i tu ho saps. És injust, i mesquí, però sobretot, més que res del món, és que no és veritat!

—Sí que és veritat, Jean Louise —va dir en Henry amb delicadesa—. Segurament no hi has pensat mai…

—Hank, tu tens alguna mena de complex.

—No tinc res d’això. Només és que conec Maycomb. No sóc gens susceptible en aquest aspecte, però, Senyor, sí que en sóc ben conscient. Em diu que hi ha determinades coses que no puc fer i determinades coses que he de fer si vull…

—Si vols què?

—Bé, maca, realment m’agradaria quedar-me a viure aquí, i m’agraden les mateixes coses que als altres homes. Vull que el poble continuï respectant-me, vull estar al seu servei, vull fer-me un bon nom com a advocat, vull guanyar diners, vull casar-me i formar una família…

—En aquest ordre, suposo…

La Jean Louise es va aixecar de la taula i va sortir amb pas decidit del local. En Henry la va seguir de prop. Quan va ser a la porta, es va girar i va cridar que tornaria a pagar d’aquí a un moment.

—Jean Louise, atura’t!

Es va aturar.

—Què?

—Reina, jo només intento fer-te veure…

—Ja ho veig molt bé! —va dir ella—. Veig un homenet espantat; veig un homenet que té por de no fer el que li digui l’Atticus, que té por de no valer-se per si mateix, que té por de no seure amb la resta d’homes com cal…

Es va posar a caminar. Va pensar que caminava més o menys en la direcció del cotxe. Va pensar que l’havia aparcat davant del despatx.

—Jean Louise, pots esperar un moment, si us plau?

—D’acord, ja m’espero.

—T’he dit que hi havia coses que sempre has donat per descomptades…

—Hòstia, sí, he donat un munt de coses per descomptades. Totes les coses que m’estimava de tu. T’admirava un munt perquè sempre has treballat de mala manera per tot el que tenies, per tot el que has aconseguit tu sol. Pensava que això comportava moltes altres coses, però és evident que no. Em pensava que tenies pebrots, em pensava…

Caminava per la vorera sense ser conscient que Maycomb l’observava, que en Henry caminava al seu costat amb un posat llastimós i còmic.

—Jean Louise, em vols escoltar, si us plau?

—I ara què coi vols?

—Només et vull preguntar una cosa, una i prou: què coi esperes que faci? Digues, què coi esperes que faci?

—Fer? El que espero és que posis el teu culet d’or ben lluny dels consells de ciutadans! M’importa una merda si davant teu hi seu l’Atticus, si tens el rei d’Anglaterra a la dreta i Déu Nostre Senyor a l’esquerra… Espero que siguis un home, res més! —Va agafar aire bruscament—. Jo…, vas passar per una maleïda guerra, això és una manera de tenir por, però te’n vas sortir, la vas superar. Llavors tornes a casa i et passes la resta de la teva vida tenint por…, por de Maycomb! De Maycomb, a Alabama…, au, va!

Havien arribat a la porta del despatx.

En Henry la va agafar per les espatlles.

—Jean Louise, vols fer el favor de parar un moment? Si us plau? Escolta. Sé que no sóc gran cosa, però pensa un moment. Pensa, si us plau. Això és la meva vida, el meu poble, ho entens? Pertanyo a la púrria del comtat de Maycomb, sí, però sóc part del comtat de Maycomb. Sóc un covard, sóc un homenet, sóc un mitja merda, sí, però això és casa meva. Què vols que faci, que m’enfili a les teulades i vagi cridant que sóc en Henry Clinton i he vingut a dir-vos que sou tots uns gallines? Jo he de viure aquí, Jean Louise. Que no ho entens?

—El que entenc és que ets un hipòcrita de merda.

—Intento fer-te entendre, vida meva, que tu gaudeixes d’un luxe que jo no em puc permetre. Tu pots cridar tant com vulguis, jo no. Quin servei li puc fer a un poble, si el tinc en contra meu? Si ara anés i…, una cosa, tu reconeixes que tinc una certa educació i una certa utilitat a Maycomb, oi?, ho reconeixes? Un operari de serradora no pot fer la meva feina. Doncs bé, hauria d’enviar tot això a pastar fang, marxar del poble, tornar a la botiga i vendre farina a la gent quan els podria estar ajudant amb el poc o molt talent legal que tinc? Què val més la pena, digues?

—Henry, com pots viure amb tu mateix?

—És comparativament fàcil. De vegades tan sols no voto d’acord amb les meves conviccions, i ja està.

—Hank, estem en mons a part. No sé gairebé res, però una cosa sí que sé. Sé que no puc viure amb tu. No puc viure amb un hipòcrita.

Una veu irònica i agradable va dir darrere seu:

—Doncs no veig per què no. Els hipòcrites tenen el mateix dret que tothom a viure en aquest món.

Es va girar i es va quedar mirant el seu pare. Tenia el barret tirat enrere al cap, i les celles aixecades; li somreia.