11

Hi va haver una època, feia molt de temps, en què els únics moments tranquils de la seva existència comprenien des del moment que obria els ulls al matí fins que recuperava del tot la consciència, tan sols uns segons abans no s’acabava de despertar i començava el malson de les hores de vetlla.

Feia sisè, un curs memorable per tot el que va aprendre dins i fora de classe. Aquell any el grupet de nens del poble van quedar desbordats per una colla d’alumnes més grans que venien des d’Old Sarum perquè algú havia calat foc a la seva escola. El noi més gran de la classe de sisè de la senyoreta Blunt tenia gairebé dinou anys, i n’hi havia tres de la mateixa edat. Hi havia unes quantes noies de setze anys: criatures felices i voluptuoses que consideraven l’escola una mena de vacances durant les quals no havien de treure males herbes dels camps de cotó ni alimentar el bestiar. La senyoreta Blunt els podia plantar cara a tots: era igual d’alta que el noi més alt de la classe, i el doble d’ampla.

La Jean Louise de seguida es va fer amiga dels nouvinguts d’Old Sarum. Després d’atraure l’atenció de tota la classe introduint deliberadament un personatge com Gaston B. Means en un debat sobre els recursos naturals de Sud-àfrica, i de demostrar la seva punteria amb la pistola de gomes a l’hora del pati, es va guanyar la confiança de la colla d’Old Sarum.

Amb tosca cortesia, els nois grans li van ensenyar a tirar els daus i a mastegar tabac sense marejar-se. Les noies grans es passaven la major part del temps tapant-se la boca amb la mà, fent rialletes i xiuxiuejant entre elles, però la Jean Louise les trobava útils a l’hora de triar equips per fer un partit de voleibol. Fet i fet, estava resultant un any fantàstic.

Fantàstic, fins que un dia va anar a casa a dinar. Aquella tarda no va tornar a l’escola, sinó que se la va passar al llit plorant de ràbia i intentant comprendre la informació terrible que havia rebut de la Calpurnia.

L’endemà va tornar a l’escola caminant amb una dignitat extrema, no per orgull, sinó perquè la destorbava un equipament del qual fins aleshores no havia sabut res. Estava segura que tothom sabia què li passava, que tothom la mirava, però alhora la sorprenia no haver-ne sentit a parlar mai durant tots aquests anys. Potser és que ningú no en sap res, va pensar. Si era així, tenia notícies per explicar-los, i tant.

A l’hora del pati, quan en George Hill li va dir si volia parar a l’aranya, va fer que no amb el cap.

—Ja no puc —va dir, i va seure als esglaons de l’entrada a mirar com els nois corrien entre la pols—. No puc ni caminar.

Quan no ho va poder aguantar més, va anar amb un grupet de noies que seien sota l’alzina d’un racó del pati.

L’Ada Belle Stevens va riure i li va fer lloc al banc de ciment allargat.

—Per què no jugues? —li va preguntar.

—No vull —va dir la Jean Louise.

L’Ada Belle va aclucar els ulls i se li van bellugar les celles blanques.

—Em jugo alguna cosa que sé què et passa.

—Què?

—Tens la mala setmana.

—La què?

—La mala setmana. La maledicció d’Eva. Si Eva no s’hagués menjat la poma, no la tindríem. Et trobes malament?

—No —va dir la Jean Louise, mentre maleïa Eva en silenci—. Com ho has sabut?

—Camines com si muntessis una euga baia —va dir l’Ada Belle—. Ja t’hi acostumaràs. Jo fa anys que la tinc.

—No m’hi acostumaré mai.

Era complicat. Quan havia de restringir l’activitat, la Jean Louise es limitava a fer petites apostes a l’empara de la pila de carbó de darrere l’edifici de l’escola. El perill inherent a l’empresa li resultava molt més atractiu que el joc en si; no dominava tant l’aritmètica per preocupar-se per si guanyava o perdia, i en el fons intentar superar les lleis de la probabilitat no era gaire divertit, però obtenia un cert plaer del fet d’enganyar la senyoreta Blunt. Els seus companys eren els nois d’Old Sarum menys treballadors, i el més mandrós de tots era l’Albert Coningham, un xicot no gaire llest al qual la Jean Louise havia prestat uns serveis inestimables durant els exàmens parcials.

Un dia, quan va sonar el timbre per tornar a classe, l’Albert li va dir, tot traient-se la pols de carbó dels pantalons:

—Espera un moment, Jean Louise.

Va esperar. Quan es van haver quedat sols, l’Albert va continuar:

—Et volia dir que aquest cop he tret un aprovat justet en geografia.

—Això està molt bé, Albert —va dir ella.

—Només et volia donar les gràcies.

—De res, Albert.

L’Albert es va posar vermell fins a les arrels dels cabells, la va agafar, la va acostar cap a ell i li va fer un petó. Ella va notar la llengua calenta i humida del noi als llavis, i es va tirar enrere. Mai no li havien fet un petó com aquell. L’Albert la va deixar anar i es va dirigir cap a l’escola arrossegant els peus. La Jean Louise el va seguir, divertida i lleugerament empipada.

Abans, només havia permès que un parent li fes un petó a la galta i després se l’havia eixugat en secret; els petons que l’Atticus li feia mig distret queien allà on volien, i en Jem no li feia mai petons. Va pensar que d’una manera o d’una altra l’Albert havia calculat malament, i aviat se’n va oblidar.

A mesura que avançava el curs, cada cop passava més sovint l’hora del pati a sota l’arbre amb les noies, asseguda enmig del grup, conformada al seu destí, però mirant com els nois jugaven als jocs propis de cada estació. Un matí que va arribar tard al lloc de sempre, va trobar que les noies reien més furtivament que de costum, i va voler saber per què.

—És la Francine Owen —va dir una.

—La Francine Owen? Fa un parell de dies que no ve —va explicar la Jean Louise.

—Saps per què? —va dir l’Ada Belle.

—No.

—És la seva germana. Els assistents socials se les han endut a totes dues.

La Jean Louise va donar un copet a l’Ada Belle, que li va fer lloc al banc.

—Què li passa?

—Està embarassada, i saps qui ho ha fet? El seu papa.

—Què és embarassada? —va preguntar la Jean Louise.

El cercle de noies va emetre un gemec.

—Que tindrà una criatura, ruca —va dir una.

La Jean Louise va assimilar la definició i va dir:

—Però què hi té a veure el seu papa?

L’Ada Belle va sospirar.

—El seu papa és el papa de la criatura.

La Jean Louise va riure.

—Au, va, Ada Belle…

—És veritat, Jean Louise. Segur que, si la Francine no està igual, és perquè encara no la té.

—No té què?

—La monstruació —va dir l’Ada Belle amb impaciència—. Segur que ho va fer amb totes dues.

—El què? —Ara la Jean Louise estava totalment perduda.

Les noies van xisclar. L’Ada Belle va dir:

—Jean Louise Finch, no saps res de res. Primer de tot tu has de… Llavors si ho fas després d’allò, és a dir, quan ja la tens, llavors tindràs una criatura de debò.

—Però fer què, Ada Belle?

L’Ada Belle va mirar un moment al cercle i va picar l’ullet.

—Bé, per començar hi ha d’haver un noi. Llavors t’abraça molt fort i respira també molt fort, i llavors et fa un petó amb llengua. Vol dir que quan et fa un petó obre la boca i et fica la llengua a la teva…

Les orelles li van començar a xiular i no va poder sentir més la narració de l’Ada Belle. Va notar com la sang li fugia de la cara. Tenia els palmells de les mans tot suats i va intentar empassar-se la saliva. No marxaria. Si marxava, ho sabrien. Es va aixecar mentre intentava somriure, però els llavis li tremolaven. Va tancar ben fort la boca i va serrar les dents.

—… i això és el que hi ha. Què et passa, Jean Louise? Estàs més blanca que un fantasma. No t’he espantat, oi?

L’Ada Belle va fer un somriure satisfet.

—No —va dir la Jean Louise—. És que no estic gaire fina. Em sembla que me’n vaig a dins.

Va resar perquè no veiessin com li tremolaven els genolls quan travessava el pati. Al lavabo de nenes, es va inclinar damunt d’una pica i va vomitar.

No hi havia confusió possible, l’Albert li havia ficat la llengua. Estava embarassada.

El que la Jean Louise havia pogut espigolar fins aleshores dels costums i la moral dels adults era molt limitat, però suficient: era possible tenir una criatura sense estar casada, això ho sabia. Fins aquell dia no havia sabut com es feia ni li importava, perquè no era un tema gens interessant, però si algú tenia una criatura sense estar casada, era una profunda vergonya per a la família. Havia sentit llargs discursos de l’Alexandra sobre les vergonyes de les famílies: la vergonya implicava que t’enviessin a Mobile i et tanquessin en una Llar lluny de les persones decents. La família no podia tornar a anar mai amb el cap ben alt. Una vegada havia passat una cosa així, en una casa que hi havia al seu carrer anant cap a Montgomery, i les senyores d’aquell extrem del carrer s’havien estat setmanes murmurant i fent petar la llengua constantment.

S’odiava a si mateixa, odiava a tothom. Ella no havia fet mal a ningú. La injustícia de tot plegat l’aclaparava: ella no havia volgut fer cap mal.

Va marxar sense fer soroll de l’escola, va tombar la cantonada fins a casa, es va esmunyir a l’eixida, es va enfilar al lilà de l’Índia i es va quedar asseguda allà dalt fins a l’hora de dinar.

El dinar va ser llarg i silenciós. Gairebé no era conscient de la presència d’en Jem i l’Atticus a taula. Després de dinar va tornar a l’arbre i s’hi va estar fins que es va fer fosc, quan va sentir que l’Atticus la cridava.

—Baixa d’aquí —va dir.

Ella patia massa per reaccionar al gel de la seva veu.

—Ha trucat la senyoreta Blunt i ha dit que havies marxat d’escola a l’hora del pati i no havies tornat. On has estat?

—A dalt de l’arbre.

—Que no et trobes bé? Ja saps que si no et trobes bé ho has de dir de seguida a la Cal.

—No és això.

—Doncs si no estàs malalta, quina explicació favorable pots donar a la teva conducta? Tens alguna excusa?

—No.

—Bé, doncs ara escolta. Si torna a passar, tindrem raons de debò.

—Sí, senyor.

Ho va tenir a la punta de la llengua, va estar a punt d’explicar-l’hi i treure’s aquell pes de sobre, però no va dir res.

—Segur que et trobes bé?

—Sí.

—Doncs passa cap a dins.

A l’hora de sopar, tenia ganes de tirar-li el plat ple de menjar a en Jem, que amb la superioritat dels quinze anys es podia comunicar com un adult amb el pare. De tant en tant en Jem li llançava mirades de menyspreu. Ja m’hi tornaré, no pateixis, li va prometre. Però ara no puc.

Cada matí es despertava carregada d’energia i amb les millors intencions; cada matí tornava el mateix terror somort; cada matí buscava el nadó. Durant el dia, mai no deixava de ser-ne del tot conscient, i li venia al cap de forma intermitent quan menys s’ho esperava, per murmurar i burlar-se d’ella.

Va buscar «nadó» al diccionari i hi va trobar molt poca cosa; hi va buscar «naixement» i encara n’hi va trobar menys. Va ensopegar amb un llibre vellíssim que corria per casa, titulat Dimonis, drogues i doctors, i es va espantar fins a la histèria silenciosa quan va veure imatges de cadires de part medievals, instruments d’obstetrícia i la informació que de vegades les dones eren llançades repetidament contra una paret per provocar el part. Gradualment, va anar recollint dades de les seves amigues de l’escola, amb compte de deixar passar setmanes entre les preguntes per tal de no despertar sospites.

Va evitar la Calpurnia tant de temps com va poder, perquè creia que la Cal l’havia enganyat. La Cal li havia dit que totes les dones la tenien, que era tan natural com respirar, que era un senyal que es feien grans, i que la tenien fins que passaven dels cinquanta. En aquell moment, la Jean Louise es va desesperar tant davant la perspectiva de ser massa vella per passar-s’ho bé amb res quan finalment allò s’hagués acabat, que no va voler seguir tractant el tema. La Cal no li havia dit res de criatures i petons amb llengua.

Al final, va temptejar la Calpurnia per mitjà de la família Owen. La Cal va dir que no volia parlar del senyor Owen, perquè no era digne del contacte amb humans. El tindrien molt de temps a la presó. Sí, a la germana de la Francine l’havien enviat a Mobile, pobrissona. La Francine era a l’Orfenat Baptista del comtat d’Abbot. La Jean Louise no s’havia de dedicar a pensar en aquella gent. La Calpurnia es començava a enrabiar, i la Jean Louise ho va deixar córrer.

Quan es va assabentar que tenia nou mesos abans no arribés la criatura, es va sentir com un criminal indultat. Comptava les setmanes marcant-les en un calendari, però no va pensar a tenir en compte que quan va començar a fer càlculs ja havien passat quatre mesos. A mesura que s’acostava el moment, passava els dies morta de por per si es despertava i trobava un nadó al llit al seu costat. Creixien a la panxa, d’això n’estava segura.

La idea li havia estat rondant pel cap durant molt de temps, però instintivament la rebutjava: la insinuació d’una separació definitiva li resultava insuportable, però sabia que arribaria el dia que no ho podria posposar més, ni amagar-ho. Tot i que la relació amb l’Atticus i en Jem havia arribat al punt més baix («Últimament no sé on tens el cap, Jean Louise», li havia dit el pare. «No et pots concentrar ni cinc minuts en res?»), la idea d’una existència sense ells, per molt bonic que fos el cel, era insostenible. Però que l’enviessin a Mobile i la seva família hagués d’anar per sempre amb el cap cot per culpa seva encara era pitjor: allò no ho desitjava ni tan sols a l’Alexandra.

Segons els seus càlculs, el nadó havia d’arribar a l’octubre, i el 30 de setembre es mataria.

A Alabama, la tardor arriba tard. Fins i tot per Halloween, es pot sortir a desar les cadires del porxo sense la molèstia de portar una jaqueta gruixuda. Els capvespres són llargs, però es fa fosc de cop; el cel passa del taronja apagat al negre blavós en menys del que es triga a fer cinc passes, i amb la llum marxa l’últim raig de calor del dia; comença el temps d’estar-se a la sala d’estar.

La tardor era l’estació que la feia més feliç. Tots els sons i les formes tenien un no-sé-què d’expectació: els txac-cloc llunyans de cuir i cossos joves al camp d’entrenament de prop de casa la feien pensar en bandes de música i coca-coles, cacauets i l’alè de la gent visible en l’aire. Fins i tot l’inici de l’escola li despertava una certa expectació: la renovació de velles amistats i enemistats, setmanes per tornar a aprendre el que havia quedat mig oblidat durant el llarg estiu. La tardor era l’època de sopar calent amb totes les coses per menjar que havien quedat al matí, quan hi havia massa son per gaudir-ne. El seu món estava en el millor moment quan li havia arribat l’hora de deixar-lo.

Ara tenia dotze anys i feia setè. La seva capacitat d’assaborir el canvi d’etapa escolar estava limitada: no es delectava pel fet de passar per diferents aules al llarg del dia i tenir professors diferents; ni tampoc sabent que tenia un heroi de germà en algun punt remot de l’institut. L’Atticus era a Montgomery per assistir a les sessions de l’assemblea legislativa, i en Jem podria haver-se’n anat amb ell, de tan poc com el veia.

El 30 de setembre va estar-se tot el dia a escola i no va aprendre res. Després de classe, va anar a la biblioteca i s’hi va quedar fins que va entrar el bidell i li va dir que era hora de marxar. Va anar a poc a poc cap al centre, per fer-ho durar tant com fos possible. Es començava a fer fosc quan va travessar les antigues vies de la serradora en direcció al magatzem de gel. En Theodore del magatzem li va dir adéu quan passava, i ella va baixar pel carrer tot girant-se a mirar-lo fins que va haver tornat a entrar.

El dipòsit d’aigua del poble era en un camp a prop del magatzem de gel. Era la cosa més alta que havia vist mai. Una escaleta pujava des de terra fins a una petita galeria al voltant del tanc.

Va tirar els llibres i va començar a enfilar-se. Quan va ser més amunt que els lilàs de l’Índia del pati de casa va mirar cap avall, li va rodar el cap i va mirar amunt fins que va ser a dalt.

Tenia tot Maycomb als seus peus. Li va semblar que podia veure casa seva: la Calpurnia devia estar fent galetes, i en Jem no trigaria gaire a tornar de l’entrenament de futbol americà. Va mirar a l’altra banda de la plaça i va estar convençuda que veia en Henry Clinton sortint del Jitney Jungle, carregat de queviures. Els va posar al seient del darrere del cotxe d’algú. Tots els fanals es van encendre de cop, i va somriure amb un plaer inesperat.

Va seure a la galeria estreta amb els peus penjant. Li va caure una sabata, i després l’altra. Es va preguntar quina mena de funeral li farien: la vella senyora Duff vetllaria tota la nit i faria signar en un llibre la gent. Ploraria, en Jem? Si era així, seria la primera vegada.

Va dubtar si seria millor fer el salt de l’àngel o simplement deixar-se caure. Si queia a terra d’esquena, potser no li faria tant de mal. Es va preguntar si mai arribarien a saber com els estimava.

Algú la va agafar. Es va tensar quan va notar unes mans que li enganxaven els braços als costats. Eren d’en Henry, amb tot de taques verdes de tocar verdura. Sense dir res, la va fer posar dreta i baixar per l’escala vertical.

Quan van haver arribat a baix, en Henry li va estirar els cabells.

—Et juro per Déu que aquest cop ho explico al senyor Finch! —va bramar—. T’ho juro, Scout! Però que has perdut el seny, pujant a jugar al dipòsit? Et podries haver matat!

Li va tornar a estirar els cabells, i n’hi va arrencar uns quants; la va sacsejar; es va deslligar el davantal blanc, en va fer una bola, i el va tirar a terra amb ràbia.

—No saps que et podries haver matat? Que no hi tens, res, al cap?

La Jean Louise se’l mirava sense expressió.

—En Theodore t’ha vist allà dalt i ha anat corrents a buscar el senyor Finch, i quan no l’ha trobat m’ha avisat a mi. Per l’amor de Déu!…

Quan la va veure tremolar es va adonar que no hi havia pujat per jugar. La va agafar amb delicadesa pel clatell; durant tot el camí fins a casa va intentar esbrinar què li passava, però ella no volia dir res. La va deixar a la sala i va anar a la cuina.

—Nena, però què feies?

Quan parlava amb ella, la veu de la Calpurnia sempre era una barreja d’afecte recelós i lleugera desaprovació.

—Senyor Hank —va dir—, val més que torni a la botiga. El senyor Fred deu pensar que s’ha perdut.

La Calpurnia, que rosegava tota decidida un branquilló de liquidàmbar, va abaixar la vista cap a la Jean Louise.

—Quina en portaves de cap? —va dir—. Què hi feies, allà al dipòsit?

La Jean Louise no va dir res.

—Si m’ho expliques, no li diré res al senyor Finch. Per què estàs tan trasbalsada, nena?

Se li va asseure al costat. La Calpurnia ja passava de la mitjana edat i el cos se li havia engruixit una mica, els cabells rinxolats s’estaven tornant grisos, i aclucava els ulls a causa de la miopia. Es va posar les mans obertes a la falda i les va estudiar.

—En aquest món no hi ha res tan dolent que no es pugui explicar —va dir.

La Jean Louise es va llançar a la falda de la Calpurnia. Va notar com les mans aspres li fregaven l’esquena i les espatlles.

—Tindré una criatura! —va sanglotar.

—Quan?

—Demà!

La Calpurnia la va aixecar i li va eixugar la cara amb una punta del davantal.

—Però d’on has pogut treure aquesta idea?

Entre sanglots, la Jean Louise li va explicar la seva vergonya, sense deixar-se res, i suplicant que no l’enviessin a Mobile, l’estiressin pertot arreu o la llancessin contra una paret.

—Que podria anar a casa teva? Va, Cal, si us plau.

Va suplicar a la Calpurnia que l’ajudés a passar-ho en secret; quan arribés el nadó, se’l podrien endur quan fos de nit.

—I has estat portant això a dins des d’aleshores? Per què no n’has dit res? —Va notar el braç pesant de la Calpurnia al seu voltant, consolant-la quan no hi havia consol. Va sentir que la Calpurnia remugava—… per quins set sous t’havien d’omplir el cap de falòrnies…, si els pogués posar les mans al damunt les mataria…

—Cal, tu m’ajudaràs, oi? —va dir tímidament.

—Tan segur com que el bon Jesús va venir al món, nena —va dir la Calpurnia—. Fica’t això al cap ara mateix: no estàs embarassada ni ho has estat mai. Les coses no van així.

—Doncs si no ho estic, llavors què em passa?

—Amb tantes coses que has après als llibres, ets la criatura més ignorant que he vist mai… —Va deixar la frase sense acabar—, però suposo que de fet mai no has tingut l’oportunitat d’aprendre.

A poc a poc i amb calma, la Calpurnia li va explicar amb senzillesa com anava tot plegat. A mesura que l’escoltava, tota la informació fastigosa que la Jean Louise havia anat recollint al llarg de l’any va encaixar en un nou patró més clar que l’aigua; a mesura que la veu rogallosa de la Calpurnia esvaïa el terror acumulat durant l’any, la Jean Louise va sentir que tornava a la vida. Va respirar profundament i va notar la fresca de la tardor a la gola. Va sentir el xiulet de les salsitxes que es coïen a la cuina, va veure la col·lecció de revistes d’esports del seu germà damunt de la taula de la sala, va ensumar l’olor agredolça dels productes per als cabells de la Calpurnia.

—Cal —va dir—, per què no ho he sabut abans, tot això?

La Calpurnia va arronsar les celles i va buscar una resposta.

—En certa manera, va una mica més endarrere que els altres, senyoreta Scout. És com si li faltés acabar de posar-se al dia amb si mateixa…, bé, si s’hagués criat en una granja ho hauria sabut abans d’aprendre a caminar, o si hi hagués hagut dones a casa…, si la seva mama fos viva ho hauria sabut…

—La mama?

—I tant. Hauria vist coses com ara el seu papa fent petons a la seva mama i hauria fet preguntes de seguida que hagués après a parlar, n’estic segura.

—Ells ho van fer, tot això?

La Calpurnia va ensenyar les fundes d’or dels queixals.

—Per l’amor de Déu, com es pensa que va venir al món, si no? És clar que sí.

—Bé, a mi no m’ho sembla pas.

—Filleta, haurà de créixer una mica més per poder-ho entendre, però el seu papa i la seva mama s’estimaven de mala manera, i quan s’estima algú així, senyoreta Scout, bé, el que es vol fer és justament això. Això és el que vol fer tothom quan s’estima així. Volen casar-se, volen fer-se petons i abraçades, i anar més enllà i tenir criatures constantment.

—No crec que la tieta i l’oncle Jimmy ho facin.

La Calpurnia es va posar bé el davantal.

—Senyoreta Scout, les persones són diferents i es casen per motius diferents. La senyoreta Alexandra, jo crec que es va casar per portar una casa. —La Calpurnia es va gratar al cap—. Però això no és un tema que hagi d’estudiar, no n’ha de fer res. No es posi a estudiar les coses dels altres abans d’haver-se encarregat de les seves pròpies.

La Calpurnia es va posar dreta.

—Ara, el que ha de fer és no creure’s res del que li diguin tota aquesta gent d’Old Sarum: no cal que es posi a contradir-los, simplement no els faci gens de cas; i si vol saber alguna cosa, doncs vingui a buscar la vella Cal.

—Per què no em vas explicar tot això de bon començament?

—Perquè va començar amb tot això un xic aviat, i semblava que no li feia gaire gràcia, i vam pensar que si li explicàvem tota la resta encara n’hi faria menys. El senyor Finch va dir d’esperar una mica, fins que s’hagués fet més a la idea, però no comptàvem que ho descobriria tan aviat i tan malament, senyoreta Scout.

La Jean Louise es va estirar amb fruïció i va badallar, encantada amb la seva existència. Li començava a venir son, i no estava segura de poder aguantar desperta fins a l’hora de sopar.

—Faràs galetes calentes aquest vespre, Cal?

—Sí, senyoreta.

Va sentir el cop de la porta del davant i els passos pesats d’en Jem al rebedor. Anava cap a la cuina, on obriria la nevera i s’empassaria un quart de galó de llet per fer-se passar la set de l’entrenament. Abans d’endormiscar-se, li va venir al cap que era la primera vegada a la vida que la Calpurnia li havia dit «senyoreta Scout» i l’havia tractat de vostè, una manera d’adreçar-se-li que normalment estava reservada per quan tenien visites formals. Em dec fer gran, va pensar.

En Jem la va despertar encenent el llum del sostre. Va veure que se li acostava, amb la gran M de color marró vermellós destacant en el jersei blanc.

—Estàs desperta, Tres Ulls?

—Deixa estar el sarcasme —va dir ella. Si en Henry o la Calpurnia ho havien xerrat es moriria, però primer els mataria.

Es va quedar mirant el seu germà. Tenia els cabells humits i feia olor del sabó fort que gastaven als vestidors de l’escola. Val més atacar primer, va pensar.

—Ei, has estat fumant —va dir—. Se sent l’olor d’una hora lluny.

—No he fumat.

—De tota manera, no entenc com és que et deixen jugar a la línia. Ets massa escanyolit.

En Jem va somriure i no va acceptar el repte. L’hi han dit, va pensar ella.

En Jem es va donar uns copets a la M.

—En Finch l’Atrapa-totes, sóc. Aquesta tarda n’he parat set de cada deu —va dir.

Va anar cap a la taula i va agafar una revista de futbol americà, la va obrir, la va fullejar, i l’estava tornant a fullejar quan va dir:

—Scout, si mai et passa res, o alguna cosa…, ja saps…, alguna cosa que potser no vulguis explicar a l’Atticus…

—Eh?

—Ja saps, si tens problemes a l’escola, o alguna cosa així…, només m’ho has de dir. Jo vetllaré per tu.

En Jem va sortir tranquil·lament de la sala, deixant la Jean Louise amb els ulls molt oberts i dubtant de si estava realment desperta.