4

El poble de Maycomb, a Alabama, devia la seva situació a la presència d’esperit d’un tal Sinkfield, que en els orígens més remots del comtat regentava un hostal que estava en una cruïlla de camins i que era l’únic de tota la contrada. El governador William Wyatt Bibb, amb l’objectiu de consolidar l’ordre al nou comtat, hi va enviar un equip de topògrafs per determinar-ne el centre exacte i instal·lar-hi la seu de l’administració local. Si en Sinkfield no hagués fet un gest decidit per salvar la seva propietat, Maycomb s’hauria construït al mig dels aiguamolls de Winston, un lloc absolutament desproveït d’interès.

En canvi, Maycomb va créixer i es va escampar amb l’hostal com a centre perquè un vespre en Sinkfield va emborratxar els seus hostes, els va convèncer perquè traguessin els mapes, els va retocar traient-ne una mica d’aquí i afegint-hi una mica allà i va situar el centre del comtat al lloc que li convenia. L’endemà els va despatxar carregats amb els mapes i amb cinc quarts de galó de licor de contraban a les alforges, dos per cap i un per al governador.

La Jean Louise no acabava de decidir mai si la maniobra d’en Sinkfield havia estat encertada: havia situat la jove capital a vint milles de distància de l’únic mitjà de transport públic d’aquella època —el vapor— i la gent de l’extrem sud del comtat necessitava dos dies per anar a Maycomb a comprar gènere. En conseqüència, la població va conservar la mateixa mida durant més de cent cinquanta anys. La raó principal de la seva existència era l’administració. El que la va salvar de convertir-se en una comunitat petita i sòrdida com tantes altres d’Alabama va ser que Maycomb tenia una elevada proporció de professionals liberals: la gent hi anava per fer-se arrencar un queixal, reparar el carro, auscultar-se el cor, ingressar diners, portar les mules a cal veterinari, salvar l’ànima i allargar la hipoteca.

Poques vegades hi anava a viure gent de fora. Les mateixes famílies es van anar casant entre elles fins que els parentius es van embolicar sense remei i els habitants de la població es van acabar assemblant de forma monòtona. Fins que va arribar la Segona Guerra Mundial, la Jean Louise estava emparentada, per consanguinitat o per afinitat, amb gairebé tothom del poble, però això no era gaire comparat amb el que passava a la meitat nord del comtat de Maycomb: hi havia un veïnat anomenat Old Sarum habitat per dues famílies, que originalment no tenien res a veure, però que desgraciadament tenien el mateix cognom. Els Cunningham i els Coningham es van anar casant els uns amb els altres fins que la diferència de vocal va quedar oblidada; és a dir, va quedar oblidada menys quan un Cunningham volia enredar un Coningham amb els drets d’unes terres i li posava un plet. L’única vegada que la Jean Louise havia vist el jutge Taylor entre l’espasa i la paret en un judici va ser en un cas d’aquests. En Jeems Cunningham va declarar que la seva mare de vegades signava Cunningham a les escriptures i altres documents, però que en realitat era una Coningham, que no entenia gens d’ortografia, i quan seia al porxo cap al tard més aviat tenia tirada a distreure’s mirant cap a l’horitzó. Després de nou hores d’escoltar les incongruències dels habitants d’Old Sarum, el jutge Taylor va desestimar el cas al·legant demandes temeràries i va declarar que esperava fermament que les dues parts litigants estiguessin contentes d’haver-hi pogut dir la seva. I ho estaven. En el fons era l’únic que pretenien.

Maycomb no va tenir cap carrer pavimentat fins al 1935, per gentilesa de Franklin D. Roosevelt, i llavors tampoc no va ser exactament un carrer el que es va pavimentar. No se sap per què, el president va decidir que l’esplanada que hi havia entre la porta principal de l’escola primària de Maycomb i els dos camins que passaven per la vora del terreny de l’escola necessitava millores, i per tant es va millorar, cosa que va tenir com a conseqüència tot de genolls pelats i caps esberlats entre els nens, i la prohibició per part del director de jugar a la cadena al tros pavimentat. Així és com es van sembrar les llavors dels drets estatals als cors de la generació de la Jean Louise.

La Segona Guerra Mundial va provocar un canvi a Maycomb: els nois que en van tornar van portar tot d’idees estranyes relacionades amb el fet de guanyar diners i molta pressa per recuperar el temps perdut. Van pintar les cases dels seus pares d’uns colors infames; van emblanquinar les botigues de Maycomb i hi van posar rètols de neó; es van construir cases pròpies de totxo vermell allà on abans hi havia parcel·les de blat de moro i bosquets de pins; es van carregar l’aspecte de sempre del poble. Els seus carrers no tan sols estaven pavimentats, sinó que també tenien nom (avinguda Adeline, en honor de la senyoreta Adeline Clay), encara que els habitants de sempre s’abstenien de fer servir noms de carrers: dient la carretera que passa per cals Tompkin ja n’hi havia prou per situar-se. Després de la guerra, tot de joves agricultors de les granges arrendades es van traslladar en massa a Maycomb, hi van construir casetes de fusta i van formar famílies. Ningú no sabia exactament com es guanyaven la vida, però se la guanyaven, i haurien creat una nova classe social a Maycomb si la resta de la població n’hagués reconegut l’existència.

Tot i que l’aparença externa de Maycomb havia canviat, els mateixos cors de sempre bategaven a les cases noves, on es cuinava amb electrodomèstics moderns o se seia davant de televisors. Per molt que emblanquinessin els edificis i hi pengessin rètols de neó divertits, les velles bigues de fusta eren fortes i resistien a sota de la càrrega afegida.

—No t’agrada, oi? —li va preguntar en Henry—. T’ho he vist a la cara de seguida que has entrat.

—Només és una tendència conservadora a resistir-me als canvis —va dir la Jean Louise, darrere una mossegada de gambes fregides. Eren al menjador del Maycomb Hotel, asseguts en cadires cromades en una taula per a dos. L’aparell d’aire condicionat feia saber la seva presència amb una remor greu i constant—. L’única cosa que m’agrada és que ja no fa aquella olor.

Una taula llarga plena de nombrosos plats, la pudor d’habitació vella i tancada i del greix calent de la cuina.

—Hank, com era allò del greix calent a la cuina?

—Hm?

—Era una mena de joc, em sembla.

—Potser vols dir el juli, julivert, reina. És de saltar a corda, quan la fan girar molt de pressa per fer-te ensopegar.

—No, era com una mena de tocar i parar.

No se’n recordava de cap manera. Quan estigués a punt de morir-se, segurament se’n recordaria, però ara només li venia el cap la imatge fugissera d’una màniga de roba texana, i un crit ràpid: «Hihagreixca-lentalacui-na!». Es va preguntar de qui devia ser aquella màniga, i què se n’havia fet. Potser ara pujava una família en una d’aquelles casetes noves. Va tenir una sensació estranya, com si el temps hagués passat i l’hagués deixat de banda.

—Anem al riu, Hank —va dir.

—No et devies pas pensar que no hi aniríem, oi?

En Henry li somreia. No havia arribat a saber per què, però quan la Jean Louise d’ara s’assemblava més a la d’abans era quan anava a Finch’s Landing: l’aire d’allà devia tenir alguna cosa…

—Ets una mica com el doctor Jekyll i el senyor Hyde —va dir en Henry.

—Últimament veus massa televisió.

—De vegades em penso que ja et tinc —en Henry va fer el gest de tancar el puny— i just quan penso que t’he enxampat i et tinc ben agafada, llavors t’allunyes de mi.

La Jean Louise va alçar les celles.

—Senyor Clinton, si em permet un comentari d’una dona de món, diria que se li veuen les cartes.

—Com?

La Jean Louise va somriure.

—Vols saber com s’atrapa una dona, rei? —Va passar la mà per uns cabells curts imaginaris, va arrufar les celles i va dir—: A les dones els agrada que els homes siguin dominants i distants alhora, si és que ets capaç de fer-ho i sortir-te’n. Fes que se sentin indefenses, sobretot quan saps que poden carregar un feix de llenya sense problemes. Mai no dubtis de tu mateix davant d’elles, i no els diguis per res del món que no les entens.

—Touché, nena —va dir en Henry—. Però sí que plantejaria una objecció a l’últim suggeriment. Em pensava que a les dones els agradava que les trobessin estranyes i misterioses.

—No, només els agrada semblar estranyes i misterioses. Quan mires més enllà dels boàs de plomes, totes les dones d’aquest món volen un home fort que les conegui del dret i del revés, que no tan sols sigui el seu amant sinó també el guardià d’Israel. És una ximpleria, oi?

—Llavors el que volen és un pare, i no un marit.

—Sí, fet i fet és això —va dir ella—. En aquest punt els llibres l’encerten.

—Aquest vespre ets un pou de saviesa —va dir en Henry—. D’on ho has tret, tot això?

—De viure en pecat a Nova York —va dir ella. Va encendre un cigarret i va fer una pipada profunda—. En vaig aprendre observant els joves casats de Madison Avenue… Saps de què et parlo, oi, nen? És molt divertit, però has d’afinar l’orella… Ells ho fan com una mena de ball tribal, amb tot de passos, però es pot aplicar universalment. Comença quan les dones es moren d’avorriment perquè els seus homes estan tan cansats de guanyar diners que no els fan gens de cas. Però quan les dones comencen a fer crits, els homes, en lloc d’intentar comprendre per què criden, simplement busquen algú que els escolti per desfogar-s’hi. Llavors, quan s’han cansat de parlar d’ells mateixos, tornen amb les seves esposes. Durant una temporada tot són flors i violes, però els homes es cansen i les dones comencen a cridar altre cop, i el cercle es repeteix. Avui dia, els homes han convertit l’amant en un divan de psiquiatre, i a sobre els surt molt més barat.

En Henry se la va quedar mirant.

—Mai no t’havia sentit parlar amb tant de cinisme —va dir—. Què et passa?

La Jean Louise va parpellejar.

—Perdona, rei. —Va apagar el cigarret—. Només és que tinc tanta por d’espifiar-la si em caso amb l’home equivocat…, un home dolent per a mi, vull dir. No sóc pas diferent de qualsevol altra dona, i amb l’home equivocat em convertiria en una harpia cridanera en un temps rècord.

—I per què estàs tan segura que et casaràs amb l’home equivocat per a tu? Que no saps des de sempre que jo sóc molt de pegar a la dona?

Una mà negra els va deixar el compte en una safata. A la Jean Louise la mà li va resultar familiar i va aixecar la vista.

—Hola, Albert —va dir—. T’han entaforat una americana blanca.

—Sí, senyoreta Scout —va dir l’Albert—. Com va per Nova York?

—Molt bé —va dir, i es va preguntar qui més hi devia haver a Maycomb que encara es recordés de la Scout Finch, la malfactora juvenil, la dels escàndols sense parió. Ningú tret de l’oncle Jack, potser, que de vegades no tenia pietat i li feia passar vergonya davant de les visites amb un animat recital dels seus crims d’infantesa. El veuria l’endemà a l’església, i a la tarda aniria a fer-li una llarga visita. L’oncle Jack era un dels plaers perdurables de Maycomb.

—I com és —li va dir en Henry, amb intenció— que mai no passes de la meitat de la segona tassa de cafè després de sopar?

Va abaixar la vista a la tassa, sorpresa. Qualsevol referència a les seves excentricitats privades, encara que la fes en Henry, li feia venir timidesa. En Hank havia estat molt astut de fixar-s’hi. Per què havia esperat quinze anys a dir-l’hi?