15

Boig, boig, està com un llum. Bé, això els passa a tots els Finch. La diferència entre l’oncle Jack i la resta, però, és que ell sap que està grillat.

Seia en una taula al darrere de la gelateria del senyor Cunningham, menjant d’un recipient de paper encerat. El senyor Cunningham, un home de ferma rectitud, li havia regalat una terrina per haver endevinat com es deia el dia abans, un dels petits detalls de Maycomb que li encantaven: la gent es recordava del que havia promès.

On volia anar a parar? «Promet-m’ho…, accessori a la qüestió…, anglosaxons…, paraulota…, Childe Roland». Espero que no perdi el sentit del decòrum, o l’hauran de tancar. Està tan fora d’aquest segle que no és capaç d’anar al lavabo, ell va a la comuna. Però, boig o no, ell és l’únic que no ha fet ni ha dit res…

Per què he tornat a venir aquí? Només per posar sal a la ferida, suposo. Només per mirar la grava de l’eixida on abans hi havia els lilàs, on hi havia el garatge, i preguntar-me si tot va ser un somni. En Jem aparcava allà el cotxe quan anava a pescar, agafàvem cucs de terra al costat de la tanca del darrere, una vegada vaig plantar un esqueix de bambú, i ens vam passar vint anys intentant controlar-lo. El senyor Cunningham deu haver tractat la terra amb sal allà on creixia, ja no en veig gens.

Asseguda sota el sol de la una del migdia, va reconstruir la casa, va poblar el pati amb el seu pare, el seu germà i la Calpurnia, va posar en Henry a l’altra banda del carrer i la senyoreta Rachel a la casa del costat.

Faltaven dues setmanes per al final de curs i ella aniria al seu primer ball. Tradicionalment, els membres de la classe a punt d’acabar els estudis convidaven els germans petits al ball de graduació, que se celebrava la nit abans del banquet dels estudiants de tercer i quart d’institut, que sempre tenia lloc l’últim divendres de maig.

El jersei de jugador de futbol d’en Jem s’havia tornat cada cop més esplèndid: era el capità de l’equip, el primer cop que Maycomb havia guanyat a Abbottsville en tretze temporades. En Henry era president del club de debat, l’única activitat extraescolar per a la qual tenia temps, i la Jean Louise era una noieta grassa de catorze anys, immersa en la poesia victoriana i les novel·les de misteri.

En aquells dies que estava de moda festejar a l’altra banda del riu, en Jem estava tan bojament enamorat d’una noia del comtat d’Abbot que es va plantejar de debò anar a estudiar l’últim curs a l’institut d’Abbottsville, però va topar amb l’oposició de l’Atticus, que es va plantar i va consolar en Jem amb un avançament de fons suficient perquè es pogués comprar un Ford Model-A cupè. En Jem es va pintar el cotxe de color negre brillant, va aconseguir imitar l’efecte dels pneumàtics amb vores blanques a còpia de més pintura, mantenia el seu vehicle perfectament polit i conduïa fins a Abbottsville cada divendres al vespre amb una dignitat discreta, sense ser conscient del fet que el seu cotxe feia el mateix soroll que un molinet de cafè sobredimensionat, i que arreu on anava tendia a aplegar un gran nombre de gossos.

La Jean Louise estava segura que en Jem havia fet alguna mena de tracte amb en Henry perquè l’acompanyés al ball, però a ella tant li feia. Al principi no hi havia volgut anar, però l’Atticus va dir que resultaria molt curiós que les germanes de tothom hi anessin i la d’en Jem no, que s’ho passaria bé, i que podia anar a Ginsberg’s i comprar-se el vestit que volgués.

Va trobar una preciositat. Blanc, amb mànigues bufades i una faldilla que es movia quan giravoltava. Només hi havia un inconvenient: la feia semblar una bitlla.

Va consultar la Calpurnia, que va dir que amb la forma que tenia ella no s’hi podia fer res, que ella era així, que era més o menys la forma que tenien totes les noies de catorze anys.

—Però faig una fila molt estranya —va dir, estirant-se l’escot.

—És la fila que fas sempre —va dir la Calpurnia—. El que vull dir és que sempre se’t veu igual, amb tots els vestits que tens. Aquest no és diferent dels altres.

La Jean Louise es va capficar durant tres dies. La tarda abans del ball va tornar a Ginsberg’s i va triar una pitrera falsa, va anar a casa i se la va emprovar.

—Ara què et sembla, Cal? —va dir.

La Calpurnia va contestar:

—Sí, ara tens la forma que toca, però no hauria estat millor que ho haguessis anat introduint gradualment?

—Què vols dir?

—Hauries d’haver portat els pits postissos una temporadeta per acostumar-t’hi i acostumar-hi els altres…, ara ja és massa tard —va rondinar la Calpurnia.

—Au, Cal, no diguis ximpleries.

—Bé, ara dóna-me’ls que te’ls cosiré a lloc.

Quan la Jean Louise els hi anava a donar, una idea inesperada la va paralitzar.

—Ostres —va murmurar.

—I ara què et passa? —va dir la Calpurnia—. T’has estat fent preparatius tota una setmana. Què t’has deixat?

—Cal, em sembla que no sé ballar.

La Calpurnia va recolzar les mans als malucs.

—Bon moment per pensar-hi —va dir, mirant el rellotge de la cuina—. Són tres quarts de quatre.

La Jean Louise va anar corrents a telefonar.

—Seixanta-cinc, si us plau —va dir, i quan el seu pare va despenjar, va ploriquejar al micròfon.

—No perdis la calma i consulta en Jack —va dir el pare—. De jove en sabia molt.

—Devia ser el rei del minuet —va dir ella, però igualment va trucar al seu oncle, que va respondre amb celeritat.

El doctor Finch va fer practicar la seva neboda amb la música del tocadiscs d’en Jem.

—No té cap secret…, com els escacs…, tu concentra’t…, no, no, no, no treguis el pompis…, no estàs jugant a futbol…, no suporto els balls de saló…, s’assemblen massa a treballar…, no, no intentis guiar tu…, si et trepitja un peu és culpa teva, per no haver-lo apartat…, no miris el terra…, no, no, no…, ara, ja ho tens…, bàsic, no vulguis improvisar.

Després d’una hora d’intensa concentració, la Jean Louise va dominar un pas bàsic senzill. Comptava enèrgicament per no perdre’s, i admirava l’habilitat del seu oncle per parlar i ballar alhora.

—Relaxa’t i te’n sortiràs —li va dir.

La Calpurnia li va pagar els seus esforços oferint-li cafè i convidant-lo a sopar, i ell va acceptar totes dues coses. El doctor Finch va passar una hora de solitud a la sala fins que van arribar l’Atticus i en Jem; la seva neboda s’havia tancat al bany, on va passar l’estona rentant-se a fons i ballant. En va emergir radiant, va sopar amb el barnús i va desaparèixer a la seva habitació sense ser conscient de com tot plegat divertia la família.

Mentre es vestia va sentir els passos d’en Henry al porxo del davant i va pensar que l’havia vingut a buscar massa d’hora, però va sortir al passadís i va anar a l’habitació d’en Jem. Es va posar Tangee Orange als llavis, es va pentinar i va dominar el remolí amb una mica de loció Vitalis d’en Jem. El seu pare i el doctor Finch es van posar drets quan va entrar a la sala.

—Estàs preciosa —va dir l’Atticus. Li va fer un petó al front.

—Vés amb compte —va dir ella—. Encara em despentinaràs.

—Vols que fem una última volta per practicar? —va dir el doctor Finch.

En Henry els va trobar ballant a la sala. Va parpellejar quan va veure la nova figura de la Jean Louise i li va donar un copet a l’espatlla al doctor Finch.

—Em permet, senyor? Estàs realment maca, Scout —va dir en Henry—. T’he portat una cosa.

—Tu també estàs molt bé, Hank —va dir la Jean Louise. Els pantalons de mudar de sarja blava d’en Henry estaven tan ben planxats que la ratlla gairebé tallava, l’americana de color torrat feia olor de net i la Jean Louise va reconèixer la corbata blau cel d’en Jem.

—Balles molt bé —va dir en Henry, i la Jean Louise va ensopegar.

—No miris a terra, Scout! —la va renyar el doctor Finch—. Ja t’he dit que és com portar una tassa de cafè: si mires, la vesses.

L’Atticus va obrir el rellotge.

—Val més que en Jem es posi en marxa si és que vol anar a buscar la Irene. Aquella cafetera seva no passa dels trenta.

Quan en Jem va aparèixer, l’Atticus el va enviar a canviar-se de corbata. Quan va tornar a aparèixer, l’Atticus li va donar les claus del cotxe familiar i diners i li va fer un sermó sobre la necessitat de no passar de cinquanta.

—Si voleu —va dir en Jem, després d’admirar degudament la Jean Louise—, vosaltres podeu agafar el Ford, i així no haureu d’anar fins a Abbottsville amb mi.

El doctor Finch no parava de remenar per les butxaques de l’americana.

—Per a mi és irrellevant com hi aneu —va dir—. Però marxeu. M’esteu fent posar nerviós, veient-vos aquí drets vestits de gala. La Jean Louise està començant a suar. Passa, Cal.

La Calpurnia estava dreta tímidament al rebedor, donant la seva aprovació reticent a l’escena. Va posar bé la corbata a en Henry, va treure una brossa invisible de l’americana d’en Jem i va requerir la presència de la Jean Louise a la cuina.

—Crec que els hauríem de cosir a lloc —va dir amb aire dubtós.

En Henry va cridar que havien de marxar, o el doctor Finch tindria un atac de cor.

—No passarà res, Cal.

Quan va tornar a la sala d’estar, la Jean Louise va trobar el seu oncle reprimint un remolí d’impaciència, en un marcat contrast amb el pare, que estava dret com si res amb les mans a les butxaques.

—Val més que aneu passant —va dir l’Atticus—. L’Alexandra arribarà d’aquí a un minut, i llavors sí que fareu tard.

Havien arribat al porxo del davant quan en Henry es va aturar.

—Me’n descuidava! —va xisclar, i va pujar corrents a l’habitació d’en Jem. En va tornar amb una capsa, que va oferir a la Jean Louise amb una profunda reverència—. És per a vostè, senyoreta Finch —va dir.

A la capsa hi havia dues camèlies roses.

—Ha-ank —va dir la Jean Louise—. Són comprades!

—Les he fet portar expressament de Mobile —va dir en Henry—. Han arribat amb l’autobús de les sis.

—On me les puc posar?

—Per l’amor del cel, doncs al lloc que els correspon! —va explotar el doctor Finch—. Vine aquí!

Amb un gest ràpid, va agafar les camèlies a la Jean Louise i les hi va subjectar a l’espatlla amb una agulla, alhora que mirava amb severitat el fals davant.

—Em podeu fer el favor d’abandonar l’immoble d’una vegada? —va dir.

—M’he deixat el moneder.

El doctor Finch va treure el mocador i se’l va passar per la mandíbula.

—Henry —va dir—, vés a arrencar aquell trasto. Espera’ns davant de la casa i ara vinc amb ella.

La Jean Louise va dir bona nit al seu pare amb un petó i ell va dir:

—Espero que t’ho passis molt bé.

El gimnàs de l’institut de Maycomb County estava elegantment decorat, amb globus i garlandes blanques i vermelles de paper arrissat. Al fons hi havia una taula llarga; gots de paper, plates de sandvitxos i tovallons rodejaven dos bols de ponx plens d’una mescla morada. El terra del gimnàs estava acabat d’encerar i havien plegat les cistelles de bàsquet i les havien penjat al sostre. El davant de l’escenari estava envoltat de verd i al mig, sense cap motiu que ho justifiqués, hi havia unes grans lletres de cartró vermell: INSTITUT MAYCOMB COUNTY.

—Que bonic, oi? —va dir la Jean Louise.

—Està maquíssim —va dir en Henry—. No et sembla més gran quan no s’hi juga cap partit?

Es van afegir a un grup de germans grans i petits que eren al voltant d’un bol de ponx. Tota la colla va quedar visiblement impressionada per la Jean Louise. Unes noies que la veien cada dia li van preguntar on havia comprat el vestit, com si no els compressin totes al mateix lloc.

—A Ginsberg’s. La Calpurnia me l’ha escurçat —va dir.

Alguns dels nois més joves, amb els quals havien intentat treure’s els ulls feia només uns quants anys, van encetar tímides converses amb ella.

Quan en Henry li va donar un got de ponx, ella li va xiuxiuejar:

—Si vols anar amb els de quart, o el que sigui, a mi ja m’està bé.

En Henry li va somriure.

—Ets la meva parella, Scout.

—Ja ho sé, però no ho consideris una obligació…

En Henry va riure.

—No em sento obligat a fer res. T’hi volia portar. Anem a ballar.

—D’acord, però amb calma.

La va portar el centre de la pista. El sistema de megafonia emetia una peça lenta a tot volum i, comptant sistemàticament en veu baixa, la Jean Louise la va ballar sencera amb només un error.

A mesura que avançava la festa, es va adonar que estava tenint un cert èxit. Uns quants nois havien volgut ballar amb ella i, quan semblava que s’encallava, en Henry mai no era gaire lluny.

Va tenir prou seny per quedar-se asseguda quan posaven jitterbugs i d’evitar la música amb deixos sud-americans, i en Henry va dir que quan aprengués a parlar i ballar alhora segur que triomfaria. Desitjava que aquell vespre durés eternament.

L’arribada d’en Jem i la Irene va causar sensació. En Jem havia guanyat la votació al més ben plantat de la classe de quart, una valoració raonable: havia heretat els ulls marrons i grossos de la seva mare, les celles prominents dels Finch i uns trets regulars. La Irene era l’últim crit de la sofisticació. Portava un vestit ajustat de tafetà verd i sabates de taló, i quan ballava un munt de polseres li dringaven als canells. Tenia uns ulls verds i serens i cabells negres com el carbó, somreia de seguida i era la mena de noia de qui en Jem s’enamorava amb una regularitat monòtona.

En Jem va ballar una vegada amb la Jean Louise, com era la seva obligació, i li va dir que se n’estava sortint prou bé però que li brillava el nas, a la qual cosa li va respondre que ell tenia pintallavis a la boca. La cançó es va acabar i en Jem la va deixar amb en Henry.

—No em puc creure que al juny te’n vagis a fer el soldat —va dir ella—. Et fa semblar tan gran… —En Henry va obrir la boca per contestar, però de sobte va esbatanar els ulls i la va estrènyer molt fort entre els braços—. Què et passa, Hank?

—No et sembla que hi fa calor, aquí dins? Sortim un moment.

La Jean Louise va intentar apartar-se, però ell no la va deixar anar i la va guiar tot ballant fins a la porta lateral, per on van sortir a l’exterior.

—Quina mosca t’ha picat, Hank? Que he dit res…

Ell li va agafar la mà i van fer la volta a l’edifici de l’escola fins a la part del davant.

—Ah… —va dir llavors en Henry. Li va agafar les dues mans—. Reina —va dir—, mira’t el davant.

—És fosc com una gola de llop. No veig res.

—Doncs toca.

Va tocar, i va ofegar un crit. Tenia el farciment dret al mig del pit i l’altre gairebé li havia anat a parar a sota l’aixella esquerra. Els va tornar a lloc d’una estrebada i es va posar a plorar.

Va seure a les escales de l’entrada. En Henry va seure al seu costat i li va passar el braç per les espatlles. Quan va parar de plorar, ella va dir:

—Quan te n’has adonat?

—Fa just un moment, t’ho juro.

—Creus que fa gaire que es burlen de mi?

En Henry va fer que no amb el cap.

—No crec que ningú se n’hagi adonat, Scout. Escolta, en Jem ha ballat amb tu just abans que jo, i si se n’hagués adonat segur que t’ho hauria dit.

—En Jem només hi té la Irene, al cap. Seria capaç de no veure un cicló que li vingués de cara. —S’havia tornat a posar a plorar, més fluix—. No els podré tornar a mirar mai més a la cara.

En Henry li va prémer l’espatlla.

—Scout, et juro que s’han mogut ara quan ballàvem. Sigues lògica…, si algú ho hagués vist, t’ho hauria dit, ja ho saps.

—No. Només haurien xiuxiuejat i rigut. Ja sé el que fan.

—Els de quart no —va dir amb to assossegat en Henry—. Has estat ballant amb l’equip de futbol americà des que ha arribat en Jem.

Era veritat. Els nois de l’equip, d’un en un, li havien demanat si els concedia un ball. Així en Jem s’havia assegurat discretament que s’ho passaria bé.

—A més —va continuar en Henry—, de fet a mi no m’agraden. Així no sembles tu.

Ella va reaccionar, ofesa:

—Vols dir que amb això semblo ridícula? Però també semblo ridícula sense.

—El que vull dir és que no ets la Jean Louise. —Llavors va afegir—: A mi no em sembles ridícula, jo et veig molt bé.

—És molt amable de part teva, Hank, però ho dius per dir. Tinc greix allà on no toca i…

En Henry es va queixar.

—Quants anys tens? Encara no has fet els quinze. Encara has d’acabar de créixer. Per exemple, te’n recordes de la Gladys Grierson? Te’n recordes que abans li deien «Pompis feliç»?

—Ha-ank!

—Doncs bé, mira-la ara.

La Gladys Grierson, un dels ornaments més plaents a la vista del quart curs, havia patit en un grau superior el mal que ara afligia la Jean Louise.

—Ara és ben seductora, oi? —va dir en Henry amb seguretat—. Escolta, Scout, et faran patir la resta de la nit. Val més que te’ls treguis.

—No. Anem a casa.

—No anirem a casa, tornarem a dins i ens ho passarem bé.

—No!

—I ara, Scout, he dit que tornem a dins, fot el favor de treure’t això!

—Porta’m a casa, Henry.

Amb dits enfurismats i desinteressats, en Henry li va posar la mà per sota l’escot, en va treure els accessoris que havien provocat l’incident, i els va llançar tan lluny com va poder en la foscor.

—Què, entrem?

Va semblar que ningú no s’adonava del canvi d’aspecte de la Jean Louise, la qual cosa demostrava, segons en Henry, que era vanitosa com un paó, per pensar-se que tothom la mirava constantment.

L’endemà hi havia classe, i el ball es va acabar a les onze. En Henry va fer baixar el Ford en punt mort pel caminal dels Finch i el va aparcar sota els lilàs de l’Índia. La Jean Louise i ell van anar fins a la porta del carrer i, abans d’obrir-la perquè ella entrés, en Henry la va envoltar suaument amb els braços i li va fer un petó. Ella va notar com se li encenien les galtes.

—Un altre, perquè porti sort —va dir ell.

Li va fer un altre petó, va tancar la porta darrere d’ella i el va sentir xiular quan travessava el carrer corrent per anar a la seva habitació.

Tenia gana, i va anar de puntetes cap a la cuina. Quan va passar per davant de la porta del seu pare, va veure que per sota en sortia una mica de llum. Va trucar i va entrar. L’Atticus era al llit, llegint.

—T’ho has passat bé?

—Fan-tàsticament bé —va dir ella—. Atticus?

—Hm?

—Creus que en Hank és massa vell per a mi?

—Què?

—No res. Bona nit.

L’endemà al matí, mentre passaven llista, va seure tota l’estona sota el pes del seu enamorament d’en Henry, i només va ser capaç d’estar atenta quan la tutora va anunciar que hi hauria una reunió especial de tots els estudiants de secundària de seguida que sonés el timbre de la primera classe.

Anant cap a l’auditori, només tenia al cap la perspectiva de veure en Henry, i una dèbil curiositat pel que els diria el director, la senyoreta Muffett. Segurament seria una altra campanya de bons de guerra.

El director de l’institut del comtat de Maycomb era el senyor Charles Tuffett,^[2] que per compensar les connotacions ridícules del seu cognom solia adoptar una expressió amb la qual semblava l’indi de les monedes de cinc cèntims. La personalitat del senyor Tuffett no era tan estimulant: era un home decebut, un catedràtic de pedagogia frustrat sense gens de simpatia pels joves. Venia dels turons del Mississipí, cosa que a Maycomb suposava un desavantatge: la gent de muntanya, tossuda i realista, no entén els somiadors de les planes costaneres, i el senyor Tuffett no n’era cap excepció. Quan va arribar a Maycomb no va esperar gens abans de fer saber als pares que els seus fills eren les criatures més mal educades que havia vist mai, que amb prou feines eren dignes de cursar la formació professional agrícola, que el futbol americà i el bàsquet eren una pèrdua de temps i que, per sort, per a ell els clubs i les activitats extraescolars no servien per a res, perquè a l’escola, com a la vida, s’havia d’anar per feina.

El seu alumnat, del més gran al més petit, va reaccionar de la mateixa manera: al senyor Tuffett se l’havia de tolerar en tot moment, però en molts moments no se li havia de fer cas.

La Jean Louise seia amb la seva classe a la zona central de l’auditori. Els de quart seien al darrere, a l’altra banda del passadís, i era fàcil girar-se per veure en Henry. En Jem, assegut al seu costat, estava mut, amb els ulls aclucats i el cap espès, com era habitual al matí. Quan el senyor Tuffett es va plantar davant d’ells i va llegir uns quants avisos, la Jean Louise es va alegrar que s’hagués carregat la primera classe, perquè significava que no farien matemàtiques. Es va girar quan el senyor Tuffett va anar al gra.

Durant la seva carrera s’havia trobat amb estudiants de tota mena, va dir, alguns dels quals portaven pistoles a l’institut, però mai, en tota la seva experiència, no havia estat testimoni d’un acte de depravació com el que l’havia rebut aquell matí en el camí de la porta principal de l’escola.

La Jean Louise i els seus veïns es van mirar.

—Quina mosca l’ha picat? —va murmurar.

—Vés a saber —va contestar el company de l’esquerra.

Eren conscients de l’enormitat d’aquell escàndol? Els volia informar que aquest país estava en guerra, que mentre els nostres xicots, els nostres germans i fills, lluitaven i morien per nosaltres, algú els havia adreçat un gest de profanació obscena, el perpetrador del qual era pitjor que menyspreable.

La Jean Louise va mirar el mar de cares perplexes del seu voltant; normalment no li costava identificar culpables en reunions públiques, però aquest cop va trobar incomprensió i desconcert pertot.

A més, abans de tancar la reunió, el senyor Tuffett els volia dir que sabia qui ho havia fet i que, si la part interessada desitjava un xic d’indulgència, s’havia de presentar al seu despatx abans de les dues en punt amb una declaració signada.

L’alumnat, reprimint un grunyit d’aversió perquè el senyor Tuffett s’havia permès recórrer al truc més vell de la història dels directors d’escola, va abandonar la sala i el va seguir a la façana de l’edifici.

—És que li encanten les confessions per escrit —va dir la Jean Louise als seus companys—. Es pensa que així és legal.

—Sí, no es creu res que no estigui escrit —va dir un.

—Però llavors, si està escrit, es creu fins a l’última paraula —va reblar un altre.

—Què us sembla, que han pintat esvàstiques a la vorera? —va dir un tercer.

—Això ja s’ha fet —va dir la Jean Louise.

Van tombar la cantonada de l’edifici i es van quedar quiets sense dir res. Aparentment, no hi havia res estrany: la vorera estava neta, la porta principal era a lloc, els arbustos no els havien tocat.

El senyor Tuffett va esperar a tenir l’institut reunit, i llavors va assenyalar cap amunt amb un gest teatral.

—Mireu —va dir—. Mireu-ho tots!

El senyor Tuffett era un patriota. Era el director de totes les campanyes de venda de bons de guerra, a les assemblees d’alumnes feia tediosos discursos sobre l’esforç de guerra que feien venir vergonya; el projecte que havia instigat i que contemplava amb més orgull era una enorme cartellera que havia fet aixecar al pati de l’entrada proclamant que els següents graduats de l’institut Maycomb County estaven servint el seu país. Els alumnes no veien el plafó del senyor Tuffett amb tan bons ulls: els havia gravat amb vint-i-cinc centaus cadascun i s’havia atribuït tot el mèrit.

La Jean Louise va seguir el dit del senyor Tuffett i va mirar la cartellera. Va llegir: AL SERVEI DEL SEU PAÍ. Tapant l’última lletra, i onejant suaument amb la brisa del matí, hi havia el seu pitram postís.

—Us ben asseguro —va dir el senyor Tuffett— que val més que tingui una declaració signada damunt la taula abans de les dues en punt d’avui. Ahir a la nit vaig ser aquí a prop —va dir, subratllant cada paraula—. Ara, torneu a classe.

Allò s’havia de tenir en compte. El director sempre rondava d’amagat pels balls de l’escola amb la intenció d’enxampar les parelles que es petonejaven. Mirava dins dels cotxes aparcats i per entre els arbustos. Potser els havia vist. Per què l’havia d’haver llançat, en Hank?

—És un farol —va dir en Jem a l’hora del pati—. Però també podria no ser-ho.

Eren al menjador de l’institut. La Jean Louise intentava comportar-se discretament i passar desapercebuda. L’escola estava a punt de rebentar de riure, por i curiositat.

—Per última vegada, us dic, deixeu-me que l’hi digui —va dir.

—No siguis ruca, Jean Louise. Ja saps com n’està, d’aquella cosa. I al capdavall, ho vaig fer jo.

—Per l’amor de Déu, però si són meus!

—Entenc com se sent en Hank, Scout —va dir en Jem—. No pot permetre que ho facis.

—Doncs jo no veig per què no.

—Per enèsima vegada, simplement no puc, i ja està. Que no ho veus?

—No.

—Jean Louise, ahir a la nit eres la meva parella…

—Mai no entendré els homes, per molts anys que visqui —va dir ella, que ja no estava enamorada d’en Henry—. No cal que em protegeixis, Hank. Aquest matí no sóc la teva parella. Ja saps que no li pots dir que ho vas fer tu.

—Això segur, Hank —va dir en Jem—. Et deixaria sense títol.

El títol significava molt més per a en Henry que per a la majoria dels seus amics. Per a alguns no passava res si els expulsaven; en un cas d’emergència, sempre podien anar a un internat.

—L’heu tocat en el punt sensible —va dir en Jem—. Seria molt propi d’ell expulsar-te dues setmanes abans de la graduació.

—Doncs deixeu-me a mi —va dir la Jean Louise—. A mi m’encantaria que m’expulsessin. —Era veritat. L’institut l’avorria de manera insuportable.

—No és això, Scout. Simplement, no ho pots fer tu. T’ho podria explicar…, no, tampoc no podria —va dir en Henry, que estava assimilant les ramificacions d’haver estat tan impetuós—. No podria explicar res.

—Molt bé —va dir en Jem—, la situació és la següent: Hank, jo crec que és un farol, però hi ha moltes possibilitats que no. Ja saps que sempre surt a rondar. Potser us va sentir a tots dos, gairebé éreu a sota la finestra del seu despatx.

—Però al despatx no hi havia llum —va dir la Jean Louise.

—… li encanta seure a les fosques. Si l’hi diu la Scout, serà dur, però si hi vas tu t’expulsarà, tan segur com que vas néixer, i tu necessites graduar-te, fill meu.

—Jem —va dir la Jean Louise—, està molt bé fer de filòsof, però així no arribarem enlloc…

—Tal com ho veig jo, Hank —va dir tranquil·lament en Jem sense fer cas de la seva germana—, estàs en un punt en què mal si fas i mal si no fas.

—Jo…

—Calla ja, Scout! —va dir en Henry, enrabiat—. Que no ho veus, que no podré tornar a anar amb el cap ben alt si permeto que ho facis?

—Ree-noi, quant d’heroisme!

En Henry es va aixecar d’un salt.

—Un moment! —va cridar—. Jem, dóna’m les claus del cotxe i cobreix-me a la sala d’estudi. Tornaré a temps per a la classe d’economia.

—La senyoreta Muffett et sentirà marxar, Hank —va dir en Jem.

—No. Empenyeré el cotxe fins a la carretera. A més, deu ser a la sala d’estudi.

Era fàcil desaparèixer d’una sala d’estudi quan la vigilava el senyor Tuffett. S’interessava molt poc pels seus alumnes com a persones, i només sabia el nom dels més desinhibits. A la biblioteca hi havia seients assignats, però si algú expressava el seu desig de no assistir-hi, les files es reajustaven i els companys omplien l’espai; la persona del final de la renglera treia la cadira que sobrava a fora el passadís i la tornava a lloc quan s’acabava l’hora d’estudi.

La Jean Louise no va estar gens atenta al professor de llengua, i després de cinquanta minuts d’angoixa en Henry la va aturar quan anava a classe de civisme.

—Ara escolta —li va dir amb to sec—. Fes exactament el que et dic: hi aniràs tu. Apunta… —Li va donar un llapis i ella va obrir la llibreta—. Escriu: «Benvolgut senyor Tuffett: Semblen els meus». Signa amb el nom sencer. Millor que ho copiïs amb tinta, i així s’ho creurà. I just abans del migdia, el vas a veure i l’hi dónes. Ho entens?

Ella va fer que sí amb el cap.

—Just abans del migdia.

Quan va arribar a classe de civisme va saber que la notícia ja s’havia escampat. Hi havia grups d’estudiants al passadís, murmurant i rient. Va suportar els somriures i les picades d’ullet de simpatia amb equanimitat; gairebé la van fer sentir millor. Són els adults els que sempre pensen el pitjor, es va dir, amb la certesa que els seus coetanis no creurien ni més ni menys del que en Jem i en Hank havien fet circular. Però per què ho havien explicat? Els farien bromes sobre això tota la vida. A ells no els devia importar, perquè estaven a punt de graduar-se, però ella s’hauria de quedar tres anys més a l’institut. No, la senyoreta Muffett l’expulsaria i l’Atticus l’enviaria qui sap on. L’Atticus trauria foc pels queixals quan la senyoreta Muffett li expliqués els detalls escabrosos de la història. Bé, així trauria en Hank d’un embolic. En Jem i ell havien estat molt cavallerosos durant una bona estona, però al capdavall ella tenia raó. Era l’únic que es podia fer.

Va escriure la seva confessió amb tinta i, a mesura que s’acostava el migdia, el seu ànim va decaure. Normalment poques coses la divertien més que una enganxada amb la senyoreta Muffett, perquè el director era tan toix que se li podia dir gairebé qualsevol cosa sempre que s’anés amb compte de mantenir una expressió seriosa i afligida, però avui no estava d’humor per a la dialèctica. Estava nerviosa, i es menyspreava a si mateixa pel fet d’estar-ho.

Quan anava pel passadís cap al despatx tenia la sensació d’estar lleugerament marejada. Davant dels estudiants, el director ho havia descrit com una cosa obscena i depravada; què diria a la gent del poble? Maycomb vivia dels rumors, sorgirien tota mena històries que arribarien a l’Atticus…

El senyor Tuffett seia darrere l’escriptori, observant de mal humor el que hi havia al damunt.

—Què vols? —va dir, sense aixecar la vista.

—Li volia donar això, senyor —va dir, i instintivament es va fer enrere.

El senyor Tuffett va agafar la nota, en va fer una bola sense llegir-la i la va llençar a la paperera.

La Jean Louise va tenir la sensació que si la punxaven no li traurien sang.

—Ah, senyor Tuffett —va dir—. He vingut a explicar-l’hi, com ha dit abans. Jo…, els vaig comprar a Ginsberg’s —va afegir innecessàriament—. Jo no volia…

El senyor Tuffett va aixecar la vista, amb la cara cada cop més vermella de ràbia.

—No et quedis aquí plantada explicant-me el que no volies! En tota la meva carrera no m’havia trobat mai…

Ara li tocaria el rebre.

Però escoltant-lo va tenir la sensació que el que deia el senyor Tuffett eren comentaris generals referits més al conjunt de l’alumnat que no pas a ella, un eco del que havia opinat aquell matí a primera hora. Estava acabant amb un resum de les actituds insanes que engendrava el comtat de Maycomb quan el va interrompre:

—Senyor Tuffett, jo només li volia dir que no ha de culpar tothom pel que vaig fer…, no cal que ho faci pagar a tothom.

El senyor Tuffett es va agafar amb força al cantell de la taula i va dir amb les dents serrades:

—Per aquesta insolència, et quedaràs castigada una hora quan s’acabin les classes, senyoreta!

La Jean Louise va respirar fondo.

—Senyor Tuffett —va dir—, crec que hi ha hagut un malentès. En realitat no volia…

—No volies, oi? Doncs mira això!

El senyor Tuffett va agafar una gran pila de fulls de llibreta i la va agitar davant d’ella.

—Tu ets la que fa cent cinc!

La Jean Louise va examinar els papers. Eren tots iguals. A cadascun hi deia: «Benvolgut senyor Tuffett: Semblen els meus», i estaven signats per totes les nenes del centre a partir del novè curs.

Es va quedar reflexionant profundament un moment; com que no se li acudia res a dir per ajudar el senyor Tuffett, va sortir sense fer soroll del despatx.

—És un home derrotat —va dir en Jem al cotxe, quan anaven a casa a dinar. La Jean Louise seia entre el seu germà i en Henry, que havia escoltat amb aire seriós la seva descripció de l’estat d’ànim del senyor Tuffett.

—Hank, ets tot un geni —va dir la Jean Louise—. D’on has tret la idea?

En Henry va fer una pipada profunda del seu cigarret i el va llençar per la finestra.

—He consultat el meu advocat —va dir amb solemnitat.

La Jean Louise es va tapar la boca amb les mans.

—Naturalment —va dir en Henry—. Ja sabeu que ha tingut cura dels meus afers des que jo era així de petit, per tant només he anat al centre i l’hi he explicat. Li he demanat consell, i ja està.

—I l’Atticus t’ha dit que fessis això? —va preguntar la Jean Louise, admirada.

—No, ell no m’ho ha dit. Ha estat idea meva. Hi ha pensat una estona, ha dit que tot plegat era una qüestió d’equilibri i equitat, o alguna cosa així, i que jo estava en una posició interessant, però dèbil. Ha fet girar la cadira, ha mirat per la finestra i ha dit que sempre intentava posar-se al lloc del seu client… —En Henry va fer una pausa.

—Continua.

—Bé, ha dit que atès que el meu problema era extremament delicat, i no hi havia proves de propòsits criminals, no li semblaria tan malament tirar una mica de sorra als ulls d’un jurat (això no sé què vol dir, però bé), i llavors, doncs no ho sé.

—Oh, Hank, sí que ho saps.

—Bé, ha dit alguna cosa sobre la seguretat de ser molts, i que si fos ell ni en somnis no se li acudiria consentir un perjuri, però pel que sabia tots els pits postissos s’assemblaven, i que això era tot el que podia fer per mi. Ha dit que em passaria la factura a final de mes. No ha estat fins que he sortit del despatx que he tingut la idea!

—Hank —va dir la Jean Louise—, t’ha dit alguna cosa del que pensava dir-me a mi?

—A tu? —En Henry es va girar cap a ella—. A tu no et dirà ni piu. No pot. Que no saps que tot el que la gent explica al seu advocat és confidencial?

Xop. Va aixafar el vaset de paper damunt la taula, i va trencar les imatges en mil bocins. Eren les dues en punt i el sol estava alt al cel, com havia fet el dia abans i com tornaria a fer l’endemà.

L’infern és estar aïllat eternament. Què havia fet ella, per haver de passar la resta de la seva vida trobant-los a faltar i estirant els braços debades, fent excursions secretes al passat llunyà, sense viatjar mai en el present? Sóc sang de la seva sang i carn de la seva carn, he cavat aquesta terra d’aquí, això és casa meva. Però jo no sóc de la seva sang, a la terra tant li fa qui hi cavi, sóc una desconeguda en un còctel ple de gent.