17

—Hank —va dir l’Atticus—, per què no vas una bona estona a mirar les roses? L’Estelle potser te’n donarà una si l’hi demanes bé. Sembla que sóc l’únic que ho ha demanat bé, avui.

L’Atticus es va acostar la mà a la solapa, on hi havia una poncella escarlata acabada de tallar. La Jean Louise va mirar un moment en direcció a la plaça i va veure l’Estelle, negra a sota el sol de la tarda, treballant amb l’aixada a ritme constant per entre els arbustos.

En Henry va allargar la mà a la Jean Louise, la va deixar caure i va marxar sense dir ni una paraula. Ella va mirar com travessava el carrer.

—Tu sabies tot això d’ell?

—És clar.

L’Atticus l’havia tractat com si fos el seu propi fill, li havia donat l’amor que hauria d’haver estat per a en Jem…, de cop i volta es va adonar que eren al punt on havia mort en Jem. L’Atticus va notar que s’esgarrifava.

—Encara ho portes dins, oi? —va dir.

—Sí.

—No és hora que ho superis? Enterra els teus morts, Jean Louise.

—No en vull parlar, d’això. Vull anar a un altre lloc.

—Entrem al despatx, doncs.

El despatx del seu pare havia estat sempre una font de refugi. Era acollidor. Era un lloc on els problemes, si bé no s’esvaïen, es convertien en tolerables. Es va preguntar si damunt de l’escriptori hi havia els mateixos sumaris, arxius i impedimenta professional que quan hi entrava corrent, sense alè, morta de ganes de menjar-se un cornet, i li demanava cinc centaus. El podia veure tombant-se amb la cadira giratòria i estirant les cames. Posava la mà a les profunditats de la butxaca, en treia un grapat de xavalla i seleccionava una moneda de cinc centaus molt especial per a ella. Sempre tenia la porta oberta per als seus fills.

Va seure a poc a poc i es va girar de cara a ella. La Jean Louise va veure com una punxada de dolor li recorria la cara i desapareixia.

—Sabies tot això d’en Hank?

—Sí.

—No entenc els homes.

—Bé-é, hi ha homes que enganyen les seves dones per quedar-se amb els diners dels queviures i als quals no se’ls acudiria mai enganyar el botiguer. Els homes tendeixen a tenir l’honradesa compartimentada, Jean Louise. Poden ser perfectament honrats en alguns aspectes i enganyar-se a si mateixos en d’altres. No siguis tan dura amb en Hank, està progressant. En Jack m’ha dit que hi ha alguna cosa que et trasbalsa.

—En Jack t’ha dit…

—Ha trucat fa una estona i m’ha dit, entre altres coses, que si no estaves ja en peu de guerra, et faltava molt poc. Pel que acabo de sentir, ja ho estàs.

Bé. L’oncle Jack l’havia traït. Ara ja estava acostumada que els membres de la seva família li fallessin l’un darrere l’altre. L’oncle Jack era la gota que feia vessar el vas, ja se’n podien anar tots a fer punyetes. Molt bé, l’hi explicaria. L’hi explicaria i se n’aniria. No discutiria amb ell; no valia la pena. Ell sempre li clavava una pallissa: no havia guanyat una discussió amb ell en tota la vida, i no pensava intentar-ho ara.

—Sí, hi ha una cosa que m’amoïna. Aquest consell de ciutadans que heu muntat. Crec que és fastigós, i així t’ho dic.

El seu pare es va tirar enrere a la cadira i va dir:

—Jean Louise, tu has llegit només els diaris de Nova York. Sens dubte, només veus les amenaces salvatges, les bombes i tot això. El consell de Maycomb no és com els del nord d’Alabama i Tennessee. El nostre consell està format i encapçalat per la nostra pròpia gent. Segur que ahir hi vas veure gairebé tots els homes del comtat, i que els coneixies gairebé a tots.

—Sí, és veritat. Tots els homes, del farsant d’en Willoughby en avall.

—Probablement cada home hi havia anat per un motiu diferent —va dir el seu pare.

«Mai no s’ha lluitat una guerra per motius tan diferents». Qui ho havia dit, allò?

—Sí, però tots es van reunir per un motiu.

—Jo et puc dir els meus dos motius per anar-hi: el Govern federal i la NAACP. Jean Louise, quan et vas assabentar de la decisió del Tribunal Suprem, quina va ser la teva primera reacció?

Era una pregunta sense trampa. L’hi contestaria.

—Em vaig enrabiar —va dir.

Era veritat. Feia temps que sabia que havia de passar, sabia què decidirien, havia pensat que estava preparada, però quan va comprar un diari en una cantonada i ho va llegir, va entrar al primer bar que va trobar i es va beure un bourbon sol d’una tirada.

—Per què?

—Bé, doncs ens estaven dient un altre cop el que havíem de fer…

El seu pare va somriure.

—Simplement estaves reaccionant d’acord amb els teus orígens —va dir—. Quan vas començar a fer servir el cap, què vas pensar?

—No gaire res, però em va espantar. Semblava tot a l’inrevés…, estaven posant el carro davant dels bous, era claríssim.

—Com?

La burxava. Doncs que burxés. Trepitjaven terreny segur.

—Bé, intentaven ajustar-se a una esmena, però em feia la sensació que per fer-ho n’esborraven una altra. La desena.^[3] Només és una esmena petita, una frase, però semblava que en certa manera era la més important.

—Ho vas pensar tota sola, això?

—Sí, és clar. Atticus, no sóc cap experta en la Constitució…

—De moment el que dius sembla constitucionalment sòlid. Continua.

Continuar amb què? Volia que li digués que no es veia capaç de mirar-lo als ulls? Volia saber què pensava de la Constitució, doncs l’hi diria.

—Bé, feia la sensació que per respondre a unes necessitats reals d’una petita part de la població, el Suprem havia instaurat una cosa terrible que podia…, que podia afectar la gran majoria de la gent. Negativament, vull dir. Atticus, jo d’això no hi entenc, però la Constitució és l’únic que tenim per protegir-nos de qualsevol invent que vulgui muntar un espavilat, i allà hi havia el Suprem carregant-se tota una esmena com si res, o això em va semblar. Tenim un sistema de controls i equilibris i tal, però a l’hora de la veritat no podem controlar gaire el Suprem; per tant, qui li posarà el cascavell al gat? Ostres, sono com si fos de l’Actors Studio.

—Què?

—Res. Jo…, només miro de dir que hem intentat fer el que és correcte, però ens hem tornat vulnerables a coses que podrien ser realment perilloses per al nostre sistema.

Es va passar els dits pels cabells. Va mirar les rengleres de llibres amb enquadernacions marrons i negres de la paret del davant, repertoris de jurisprudència. Va mirar una fotografia descolorida dels Nou Vells, els membres del Tribunal Suprem que havien plantat cara al president Roosevelt, penjada a la paret de l’esquerra. En Roberts ja és mort?, va pensar. No se’n recordava.

El pare va dir amb paciència:

—Deies que…

—Sí. Deia que… Jo no hi entenc gaire, de política, economia i tot això, ni ganes, però sé que per a mi, una ciutadana qualsevol, el Govern federal consisteix sobretot en passadissos avorrits i esperes. Com més n’hi ha, més ens hem d’esperar i més ens cansem. Aquells vells xarucs de la paret d’allà ho sabien… Però ara, en lloc de passar pel Congrés i les assemblees legislatives dels estats tal com s’ha de fer, quan intentem fer el que s’ha de fer només contribuïm a posar més passadissos i més esperes… —El seu pare va seure més dret i va riure—. Ja t’he dit que no hi entenia gens.

—Vida meva, ets una partidària tan radical dels drets dels estats que em faries semblar un dels liberals d’en Roosevelt.

—Què dius dels drets dels estats?

—Ara que tinc l’oïda acostumada als raonaments femenins —va dir l’Atticus—, crec que descobrirem que creiem ben bé en el mateix.

Havia estat mig disposada a intentar esborrar tot el que havia vist i sentit, arrossegar-se de tornada a Nova York i convertir-ho en un record. Un record de tots tres, l’Atticus, en Jem i ella, quan no hi havia complicacions i la gent no mentia. Però no podia tolerar que la comprés per evitar el judici. No li permetria afegir la hipocresia a tot plegat.

—Atticus, si creus en tot això, per què no fas el que cal? El que vull dir és que, per molt horrible que fos la decisió del Suprem, per algun lloc s’havia de començar…

—Vols dir que com que ho ha dictaminat el Suprem ho hem d’acceptar? No senyora. No hi estic d’acord. I si et penses que jo, com a ciutadà, m’ho empassaré sense dir ni piu, doncs t’equivoques. Com tu has dit, Jean Louise, en aquest país només hi ha una cosa per damunt del Suprem, i és la Constitució.

—Atticus, em sembla que no parlem del mateix.

—Estàs mirant d’esquivar alguna cosa. Què és?

«La torre fosca. Childe Roland a la torre fosca s’atansà». Literatura d’institut. L’Oncle Jack. Ara me’n recordo.

—Què és? El que t’intento dir és que no estic d’acord amb la manera com ho han fet, i si em poso a pensar gaire en com ho han fet em fa molta por, però ho havien de fer. Els hi van plantar davant dels nassos i ho van haver de fer. Atticus, ha arribat el moment de fer el que és correcte…

—Fer el que és correcte?

—Sí. Donar-los una oportunitat.

—Als negres? No creus que tinguin oportunitats?

—No, i ara!

—Què impedeix a qualsevol negre anar allà on vulgui d’aquest país i trobar el que vol?

—Aquesta pregunta té trampa, i tu ho saps! Estic tan farta d’aquesta doble moral que…

L’havia ferida, i ella li havia mostrat que se’n ressentia. Però no ho podia evitar.

El seu pare va agafar un llapis i va donar uns copets a la taula.

—Jean Louise —va dir—, has reflexionat sobre el fet que no es pot tenir un grup de gent endarrerida vivint entre la gent avançada en una mena de civilització i gaudir d’una Arcàdia social?

—Ara em vols despistar, Atticus, per tant deixem la sociologia de banda per un moment. És clar que ho sé, però una vegada vaig sentir dir una cosa. Vaig sentir un eslògan i se’m va quedar gravat. Vaig sentir «Uns mateixos drets per a tothom, cap privilegi per a ningú», i per a mi no volia dir res més que el que deia. No vol dir una carta de les bones per a l’home blanc i una de les dolentes per al negre, sinó…

—Mirem-nos-ho des d’aquesta perspectiva —va dir el seu pare—. Ets conscient que la població negra està endarrerida, oi? En això hi estàs d’acord? I ets conscient de totes les implicacions del concepte «endarrerit», també?

—Sí.

—Ets conscient del fet que la majoria d’aquesta població, aquí al Sud, no està capacitada per compartir plenament les responsabilitats que comporta l’exercici de la ciutadania, i també del motiu?

—Sí.

—Però vols que en tinguin tots els privilegis?

—Cagondéu, ho estàs retorçant tot!

—No cal recórrer a la blasfèmia. Reflexiona sobre això: al comtat d’Abbot, a l’altra banda del riu, la situació és molt greu. Allà almenys tres quartes parts de la població són negres. El cens electoral gairebé està meitat i meitat, per aquella escola de mestres tan gran que tenen. Si es desequilibrés la balança, què passaria? Al consell de registres del comtat hi faltarien membres, perquè si el vot negre superés en nombre als blancs, hi hauria negres en tots els càrrecs del comtat…

—Per què n’estàs tan segur?

—Pensa una mica, reina —va dir ell—. Quan voten, voten en bloc.

—Atticus, ets com el vell editor que va enviar un il·lustrador de la seva plantilla per cobrir la guerra Hispano-nord-americana: «Vostè faci els dibuixos, que jo ja faré la guerra». Ets igual de cínic que ell.

—Jean Louise, t’estic intentant explicar unes quantes veritats bàsiques. Has de veure les coses tal com són, i no com haurien de ser.

—Doncs per què no em vas ensenyar les coses tal com són quan seia a la teva falda? Per què no m’ho vas explicar?, per què no vas anar amb compte quan em llegies llibres d’història i les coses que em pensava que eren importants per a tu?, per què no em vas dir que al voltant de tot allò hi havia una tanca amb el cartell de «Només blancs»?

—El que dius no és coherent —va dir amb suavitat el seu pare.

—Per què no?

—Deixes el Tribunal Suprem pitjor que un drap brut, i llavors fas un gir de cent vuitanta graus i comences a parlar com la gent de l’associació nacional pel progrés de la gent de color.

—Per l’amor de Déu, no em vaig enrabiar amb el Suprem a causa dels negres. Els negres van forçar el tema als tribunals, d’acord, però això no va ser el que em va fer enfurismar. Va ser pel que estaven fent amb la desena esmena i tota la confusió d’idees que hi havia. Els negres…

«Accessori en aquesta guerra…, en la teva guerra particular».

—Que t’has fet algun carnet, últimament?

—Per l’amor de Déu, Atticus! Si volies recórrer a un cop baix, em podries haver pegat.

El seu pare va sospirar. Les arrugues del voltant de la boca se li van marcar més. Les mans d’articulacions inflades van forfollar amb el llapis groc.

—Jean Louise —va dir—, ara et diré una cosa, de la manera més clara i senzilla que pugui. Sóc una persona d’idees antiquades, però això ho crec amb tot el meu cor. Sóc una mena de demòcrata jeffersonià. Saps què és, això?

—Eh, em pensava que havies votat l’Eisenhower. Em pensava que Jefferson era un dels grans puntals del Partit Demòcrata, o alguna cosa així.

—Hauries de tornar a escola —va dir el seu pare—. Avui dia, l’única relació del Partit Demòcrata amb Jefferson és que pengen un retrat seu quan organitzen banquets. Jefferson creia que la plena ciutadania era un privilegi que cada home s’havia de guanyar, que no es podia concedir a la lleugera ni tampoc es podia prendre a la lleugera. Per a Jefferson, un home no estava capacitat per votar només pel fet de ser un home. Havia de ser una persona responsable. Un vot, per a Jefferson, era un privilegi extraordinari que un home assolia per a si mateix en…, una economia de viu i deixa viure.

—Atticus, estàs reescrivint la història.

—No, de cap manera. Potser t’aniria bé tornar enrere i donar un cop d’ull al que alguns dels nostres pares fundadors creien realment, en lloc de refiar-te tant del que avui en dia alguns et diuen que creien.

—Potser ets jeffersonià, però llavors no ets demòcrata.

—I en Jefferson tampoc ho era.

—Llavors què ets, una mena d’esnob?

—Sí. Accepto que em diguin esnob quan es tracta de qüestions de govern. M’agradaria molt que em deixessin tenir cura tot sol dels meus afers en una economia de viu i deixa viure, m’agradaria que deixessin tranquil el meu estat per ocupar-se de casa seva sense els consells de la gent de l’associació nacional pel progrés de la gent de color, que no entén gairebé gens de negocis i a més tant li fa. Aquesta organització ha portat més problemes en els darrers cinc anys…

—Atticus, la NAACP no ha fet ni la meitat del que he vist jo en els últims dos dies. Som nosaltres.

—Nosaltres?

—Sí, nosaltres. Vosaltres. Entre totes aquestes batusses i paraules grandiloqüents sobre els drets dels estats i el tipus de govern que hauria de tenir, algú ha pensat a ajudar els negres?

»Hem perdut el tren, Atticus. Ens vam quedar sense fer res i vam deixar entrar la NAACP a casa nostra perquè estàvem tan enfurismats pel que sabíem que faria el Suprem, tan enfurismats pel que va fer, que naturalment vam començar a cridar “negres de merda”. Els ho vam fer pagar a ells, perquè no estàvem conformes amb el govern.

»Quan va arribar el moment no vam cedir gens ni mica, només vam fugir corrents. Quan hauríem d’haver intentat ajudar-los a viure amb el dictamen i les seves conseqüències, vam fugir tan de pressa que semblava la retirada de Bonaparte. Crec que va ser la primera vegada en la història que vam fugir i, com que vam fugir, vam perdre. I on podien anar, ells? A qui podien recórrer? Crec que ens mereixem tot el que hem rebut de la NAACP, i més.

—Em sembla que no ho dius de debò.

—Fins a l’última paraula.

—Doncs posem-ne exemples pràctics ara mateix. Vols una carretada de negres a les nostres escoles, esglésies i teatres? Vols que entrin al nostre món?

—Són persones, oi? Els vam importar amb molt de gust quan ens servien per guanyar diners.

—Vols que els teus fills estudiïn en una escola que ha baixat de nivell per adaptar-se als nens negres?

—El nivell acadèmic de l’escola que hi ha més avall del carrer no podria ser més baix, Atticus, i tu ho saps. Tenen dret a les mateixes oportunitats que té tothom, tenen dret a les mateixes…

El seu pare es va escurar la gola.

—Escolta, Scout, estàs enfadada perquè m’has vist fer una cosa que tu consideres incorrecta, però intento fer-te entendre la meva posició. Desesperadament. Això ho dic només perquè ho sàpigues, com a informació: fins ara, en la meva experiència, els blancs són una cosa i els negres, una altra. De moment, encara he de sentir un argument que em convenci del contrari. Tinc setanta-dos anys, però encara accepto suggeriments.

»Ara, pensa en això. Què passaria si de cop i volta s’atorguessin tots els drets civils a tots els negres del Sud? Ja t’ho dic jo: seria una altra Reconstrucció. Voldries que el govern del teu estat el portessin persones que no saben governar? Voldries que aquest poble el portés…, un moment…, en Willoughby és un lladre, això ja ho sabem, però coneixes algun negre que tingui els coneixements d’en Willoughby? Segurament en Zeebo seria alcalde de Maycomb. Vols que algú amb les aptituds d’en Zeebo es faci càrrec dels diners de la població? Ens superen en nombre, ja ho saps.

»Reina, sembla que no entenguis que els negres d’aquí baix, com a poble, encara es troben en una etapa d’infantesa. Ho hauries de saber, ho has vist tota la teva vida. Han progressat extraordinàriament per adaptar-se a la manera de fer dels blancs, però encara els falta molt per arribar-hi. Ens anava molt bé, avançàvem a un ritme que ells podien assimilar, i els que votaven eren més nombrosos que mai. Llavors s’hi va ficar la NAACP amb les seves exigències fantàstiques i idees de pa sucat amb oli sobre com governar… I pots culpar el Sud per ofendre’s quan una gent que no té ni idea dels seus problemes quotidians li diu què ha de fer amb la seva pròpia gent?

»A la NAACP tant li fa si un negre és propietari o arrendatari de les terres, si en sap poc o molt de conrear-les, o si intenta aprendre un ofici per espavilar-se tot sol… Oh, no, a la NAACP només li importa el vot d’aquest negre.

»Per tant, pots culpar el Sud de voler resistir la invasió d’una gent que semblen tan avergonyits de la seva pròpia raça que se’n volen desempallegar?

»Com pots haver-te criat aquí, haver viscut la vida que has viscut, i veure només que han trepitjat la desena esmena? Jean Louise, ens volen destrossar…, en quin món has viscut?

—Aquí mateix, a Maycomb.

—Què vols dir?

—Vull dir que m’he criat aquí, a casa teva, i no he arribat a saber mai el que tenies al cap. Només sentia el que deies. Et vas oblidar de dir-me que érem superiors per naturalesa als negres amb els seus caps rinxolats, pobrets, que eren capaços d’arribar fins a cert punt però no més enllà, et vas oblidar de dir-me el que el senyor O’Hanlon em va dir ahir. Era la teva veu la que parlava allà baix, però deixaves que ho digués el senyor O’Hanlon. A més d’un esnob i un tirà ets un covard, Atticus. Quan parlaves de justícia no vas pensar a dir-me que la justícia és una cosa que no té res a veure amb les persones…

»T’he sentit parlar del tema del noi d’en Zeebo aquest matí… Per a tu no té res a veure amb la nostra Calpurnia, amb el que ha representat per a nosaltres, com ens ha estat fidel… Has vist un negre, has vist la NAACP, has sospesat l’equitat i l’equilibri, oi?

»Recordo aquell cas de violació que vas defensar, però no vaig captar el més important. Estimes la justícia, això sí. La justícia abstracta, escrita punt per punt en un document…, que no tenia res a veure amb aquell noi negre, només un escrit ben estructurat. El seu cas interferia en la teva ment ordenada, i vas haver de crear l’ordre a partir del desordre. Per a tu és com una compulsió, i ara te’n comences a adonar… —Estava dreta, agafada al respatller de la cadira—. Atticus, t’ho penso tirar a la cara i t’ho penso refregar: val més que avisis els teus amics més joves que, si volen conservar la nostra santa manera de fer, s’ha de començar a casa. No es comença a les escoles, ni a les esglésies, ni enlloc que no sigui a casa. Explica’ls-ho, i fes servir com a exemple la teva filla cega, immoral, esgarriada i amant dels negres. Vés davant meu amb una campaneta i crida: “Impura!”. Assenyala’m i explica’ls que vas cometre un error amb mi. Assenyala’m i digues: la Jean Louise Finch, que va estar exposada a tota mena de bestieses procedents de la púrria blanca amb qui va anar a escola, però que podria no haver trepitjat mai una escola per la influència que va tenir en ella. Per a ella l’únic que comptava era el que li transmetia a casa el seu pare. Tu vas plantar les llavors dins meu, Atticus, i ara te n’estàs adonant…

—Ja has acabat el que havies de dir?

Ella va fer un somriure burleta:

—No vaig ni per la meitat. No et perdonaré mai el que em vas fer. Em vas enganyar, m’has expulsat de casa meva i ara sóc en una terra de ningú i m’hi hauré de quedar… A Maycomb ja no hi ha lloc per a mi, però mai no em sentiré completament a casa enlloc més. —Se li va trencar la veu—. En nom de Déu, per què no et vas tornar a casar? Amb alguna senyora del Sud curta d’enteniment, que m’hauria pujat com calia? M’hauria convertit en una d’aquelles magnòlies de somriure afectat i poques paraules que parpellegen, posen correctament les mans a la falda i només viuen per al seu maridet. Almenys així hauria estat feliç. Hauria estat un cas típic i cent per cent de Maycomb; hauria viscut la meva petita vida i t’hauria donat néts per adorar-los; m’hauria eixamplat com la tieta, m’hauria ventat al porxo del davant i hauria mort feliç. Per què no em vas explicar la diferència entre la justícia i la justícia, i entre el que està bé i el que està bé? Per què?

—Llavors no em va semblar necessari, i ara tampoc.

—Bé, doncs era necessari, i ho saps. Redéu! I parlant de Déu, per què no em vas deixar ben clar que Déu va crear les races, i va posar la gent negra a l’Àfrica amb la intenció que s’hi quedessin i que els missioners hi poguessin anar a explicar-los que Jesús els va estimar però que el que volia era que es quedessin a l’Àfrica? Que el fet que nosaltres els portéssim aquí va ser un gran error, i que ara és culpa seva? Que Jesús estimava tota la humanitat, però que hi ha diferents menes d’homes envoltats de tanques separades, que el que Jesús volia dir era que tots els homes poden arribar fins allà on vulguin dins de la seva tanca…

—Jean Louise, toca de peus a terra.

Ho va dir amb tanta facilitat que la va aturar de cop. Li havia caigut al damunt tota la seva onada d’improperis i continuava allà assegut. S’havia negat a enfadar-se. Interiorment, va tenir la sensació que ella no era cap senyora, però que no hi havia res al món que li impedís a ell ser tot un senyor, i, això no obstant, el pistó que tenia a dintre la seguia impulsant:

—D’acord, toco de peus a terra. Aniré a parar directament a la sala d’estar de casa. Al teu costat. Jo creia en tu. Jo t’admirava, Atticus, com no he admirat ningú en aquesta vida i com no ho tornaré a fer. Si m’haguessis donat alguna pista, si tan sols haguessis trencat la paraula que m’havies donat un parell de vegades, si haguessis tingut mal caràcter o haguessis perdut la paciència amb mi… Si haguessis estat pitjor home, potser jo hauria pogut acceptar el que et vaig veure fer. Si haguessis permès que t’enxampés una o dues vegades fent alguna cosa menyspreable, llavors hauria entès el que va passar ahir. Llavors hauria dit «És que ell és així» o «Són coses del meu vell», perquè hauria rebut una preparació, en un moment o altre…

La cara del seu pare expressava compassió, gairebé súplica.

—Aparentment creus que estic implicat en una cosa realment dolenta —va dir—. El consell és la nostra única defensa, Jean Louise…

—El senyor O’Hanlon és la nostra única defensa?

—Nena, el senyor O’Hanlon, m’alegro de dir-ho, no és un exemple representatiu dels membres del Consell Ciutadà del comtat de Maycomb. Espero que et fixessis en com de breu va ser la meva presentació.

—Vas ser força breu, però és que aquell home, Atticus…

—El senyor O’Hanlon no és que tingui prejudicis, Jean Louise. És un sàdic.

—Doncs per què el vau deixar pujar a l’estrada?

—Perquè ho va voler ell.

—Què?

—Ah, sí —va dir mig distret el seu pare—. Va per tot l’estat fent discursos als consells de ciutadans. Ens va demanar permís per parlar al nostre i li vam dir que sí. No n’estic segur, però crec que cobra d’una entitat de Massachusetts… —El seu pare va girar la cadira i va mirar per la finestra. He intentat fer-te entendre que el consell de Maycomb, en tot cas, només és un sistema per defensar-se de…

—Defensar-se, i una merda! Atticus, ara no estem parlant de la Constitució. Estic intentant fer-te entendre una cosa. Tu, tu tractes exactament igual a tothom. Mai de la vida no t’he vist fer servir aquell to insolent i de menyspreu amb què la meitat de la gent blanca d’aquí baix s’adreça als negres cada cop que hi parla, només per demanar-los que facin alguna cosa. Quan parles amb ells mai no fas servir aquell to de superioritat.

»Això no obstant, com a col·lectiu, et plantes davant d’ells amb la mà aixecada i els dius: “Atureu-vos aquí. Ja no podeu anar més enllà!”.

—Em pensava que estàvem d’acord que…

La Jean Louise va parlar amb la veu carregada de sarcasme:

—Estem d’acord que estan endarrerits, que són analfabets, que van bruts i fan riure, i són uns dropos que no serveixen per a res, que són com criatures i són estúpids, alguns, però hi ha una cosa en què no estem d’acord i no hi estarem mai. Tu negues que siguin humans.

—Com?

—Els negues l’esperança. Qualsevol home d’aquest món, Atticus, qualsevol home que tingui cap, i braços, i cames, ha nascut amb esperança dins del cor. Això no ho trobaràs a la Constitució, ho vaig sentir un dia a l’església. Són gent senzilla, la majoria, però això no els converteix en infrahumans.

»Tu els estàs dient que Jesús els estima, però no gaire. Estàs fent servir uns mitjans espantosos per justificar uns fins que creus que són beneficiosos per a la majoria de la gent. Potser els teus fins són correctes, em sembla que jo crec en els mateixos fins, però no pots tractar la gent com peons, Atticus. No ho pots fer, això. En Hitler i aquella colla de Rússia van fer unes quantes coses pels seus països que estaven molt bé, però alhora que les feien van assassinar desenes de milions de persones…

L’Atticus va somriure.

—Hitler, eh?

—Tu no ets pas millor. Ni de bon tros. Tu només vols matar les ànimes i no els cossos. Tu només els vols dir: «Mireu, feu bondat. Porteu-vos bé. Si feu bondat i ens feu cas, podeu aconseguir moltes coses a la vida, però si no ens feu cas no us donarem res i us prendrem tot el que us hem donat».

»Sé que està bé anar a poc a poc, Atticus, ho sé perfectament. Però sé que tard o d’hora ha d’arribar el moment. M’agradaria saber què passaria si al Sud hi hagués una “setmana de ser amable amb els negres”. Si durant només una setmana tot el Sud els tractés amb una mica de cortesia bàsica i imparcial. No sé què passaria. Creus que els pujaria al cap o que començarien a respectar-se a si mateixos? T’han menyspreat mai, Atticus? Has tingut mai aquesta sensació? No, no em diguis que són com nens i no se n’adonen: jo era una nena i me n’adonava, per tant els nens grans també se’n deuen adonar. Quan reps un bon moc, Atticus, quan et menyspreen de debò, tens la sensació de ser massa fastigós per relacionar-te amb la gent. Per a mi és un misteri que encara siguin tan bones persones com són, després d’haver-los negat sistemàticament la humanitat. Em pregunto quina mena de miracle podríem aconseguir si els tractéssim decentment durant una setmana.

»No té sentit dir res d’això perquè sé que no cediràs gens ni mica, ni ara ni mai. M’has enganyat d’una manera que no es pot expressar, però no pateixis, perquè la broma la pago tota jo. Ets l’única persona en qui crec que he confiat plenament, i ara estic destrossada.

—T’he matat, Scout. Ho havia de fer.

—No em vinguis amb més paraules buides. Ets un vellet encantador, amable i cortès, i no em penso tornar a creure ni una paraula del que em diguis. Em fas fàstic, tu i tot el que representes.

—Bé, jo t’estimo.

—No t’atreveixis a dir-me això! Que m’estimes, hah! Atticus, penso marxar d’aquí de seguida, no sé on aniré però me’n vaig. No vull tornar a veure un altre Finch ni sentir-ne a parlar la resta de la meva vida!

—Com vulguis.

—Ets un vell fill de puta mentider de cua anellada! Et quedes aquí assegut com si res i dius «Com vulguis»; després de tirar-me per terra, trepitjar-me i escopir-me, et quedes aquí assegut i dius «Com vulguis» quan tot el que he estimat mai en aquest món…, et quedes aquí assegut i dius «Com vulguis»…, i que m’estimes! Fill de puta!

—Ja n’hi ha prou, Jean Louise.

Ja n’hi ha prou, la seva expressió per cridar a l’ordre en general dels dies en què ella creia en ell. Així, em mata i s’hi rabeja… Com es pot burlar així de mi? Com em pot tractar d’aquesta manera? Déu del cel, porta’m ben lluny d’aquí… Déu del cel, porta’m ben lluny d’aquí…