6

—Jean Louise, Jean Louise, desperta’t!

La veu de l’Alexandra va traspassar el seu estat d’inconsciència, i va fer un esforç per enfrontar-se al matí. Va obrir els ulls i va veure l’Alexandra que s’alçava davant seu.

—Qu… —va dir.

—Jean Louise, però com se’t va acudir, com se us va acudir, a en Henry Clinton i a tu, anar-vos a banyar despullats ahir a la nit?

La Jean Louise va seure al llit.

—Hmm?

—He dit que com se us va acudir a en Henry Clinton i a tu banyar-vos al riu despullats ahir a la nit? Aquest matí tot Maycomb en va ple.

La Jean Louise va posar el cap sobre els genolls i va intentar despertar-se.

—Qui t’ho ha dit, tieta?

—La Mary Webster ha trucat tan bon punt s’ha fet de dia. M’ha dit que us van veure nus al mig del riu ahir a la una de la matinada!

—No sé qui va tenir tan bona vista, però segur que no estava fent res de bo. —La Jean Louise va arronsar les espatlles—. Bé, tieta, suposo que ara m’hauré de casar amb en Hank, oi?

—Jo…, jo ja no sé què pensar de tu, Jean Louise. El teu pare es morirà quan se n’assabenti, és que el mataràs del disgust. Val més que l’hi diguis tu abans no ho senti explicar a qualsevol cantonada.

L’Atticus estava dret al costat de la porta amb les mans a les butxaques.

—Bon dia —va dir—. Què és això que m’ha de matar?

—Jo no l’hi penso dir, Jean Louise —va dir l’Alexandra—. És cosa teva.

La Jean Louise va fer un senyal silenciós al seu pare, que va rebre i comprendre el missatge. L’Atticus va fer un posat molt seriós.

—Què passa? —va dir.

—La Mary Webster ha telefonat. Els seus agents de l’avançada ens van veure a en Hank i a mi banyant-nos al mig del riu ahir a la nit, sense roba.

—Hmm —va dir l’Atticus. Es va tocar les ulleres—. Espero que no estiguessis fent esquena.

—Atticus! —va dir l’Alexandra.

—Perdona, Zandra —va dir l’Atticus—. És veritat això, Jean Louise?

—En part, sí. Ens he deshonrat sense remei?

—Potser encara sobreviurem.

L’Alexandra va seure al llit.

—Llavors és veritat —va dir—. Jean Louise, per començar no sé què feies a Finch’s Landing ahir a la nit…

—… però sí que ho saps, tieta. La Mary Webster t’ho ha explicat tot. Que no t’ha dit el que va passar després? Passa’m el negligé, si us plau.

L’Atticus li va tirar els pantalons del pijama. Se’ls va posar a sota el llençol, el va apartar d’un cop de peu i va estirar les cames.

—Jean Louise… —va dir l’Alexandra, i es va aturar de cop.

L’Atticus tenia un vestit de cotó a la mà, que es notava que s’havia mullat i assecat de qualsevol manera. El va posar sobre el llit i es va acostar a la cadira. Va agafar un viso mullat i assecat, el va aixecar i el va deixar caure damunt del vestit.

—Para de fer patir la teva tia, Jean Louise. Això portaves per banyar-te?

—Sí. Creus que l’hauríem de passejar per tot el poble penjat d’un pal?

L’Alexandra, desconcertada, va tocar la roba de la Jean Louise i va dir:

—Però què et va agafar, per entrar a l’aigua amb la roba posada?

Quan el seu germà i la seva neboda es van posar a riure, va dir:

—No fa gens de gràcia. Encara que et banyessis amb la roba posada, Maycomb no t’ho reconeixerà. Hauries pogut anar despullada, pel mateix preu. No em puc imaginar què us va passar pel cap per fer una cosa així.

—Jo tampoc —va dir la Jean Louise—. A més, si això t’ha de consolar, tieta, tampoc no va ser tan divertit. Simplement, vam començar a fer broma i jo vaig desafiar en Hank que no s’hi atrevia, i ell no podia fer-se enrere, i jo tampoc no podia fer-me enrere, i quan ens en vam adonar ja érem tots dos a l’aigua.

A l’Alexandra allò no la va impressionar.

—A la vostra edat, Jean Louise, aquest comportament és del tot impropi.

La Jean Louise va sospirar i va sortir del llit.

—Bé, ho sento —va dir—. Hi ha cafè?

—Una cafetera plena t’espera.

La Jean Louise va anar amb el seu pare a la cuina. Es va acostar als fogons, es va servir una tassa de cafè i va seure a taula.

—Com pots beure llet freda de la nevera per esmorzar?

L’Atticus va fer un glop.

—Té més bon gust que el cafè.

—La Calpurnia sempre ens deia, quan en Jem i jo li suplicàvem que ens posés cafè, que ens faria tornar negres com ella. Estàs fart de mi?

L’Atticus va fer un esbufec.

—És clar que no. Però se m’acudeixen unes quantes coses més interessants per fer de matinada que no aquesta mena d’invents. Ara t’hauries d’arreglar per anar a l’església.

La cotilla dels diumenges de l’Alexandra encara era més formidable que la dels dies de cada dia. Era a la porta de l’habitació de la Jean Louise amb l’armadura, el capell, els guants i el perfum posats, a punt per sortir.

El diumenge era el dia que l’Alexandra lluïa més: les estones d’abans i després de la catequesi, ella i quinze senyores metodistes més seien a una sala de l’església i celebraven un simpòsium que la Jean Louise havia titulat «Repàs de notícies de la setmana». A la Jean Louise li sabia greu haver privat la seva tia del seu plaer dominical; avui l’Alexandra estaria a la defensiva, però la Jean Louise estava segura que l’excel·lència tàctica de l’Alexandra en una guerra defensiva només era lleugerament inferior a la dels seus atacs, i que en sortiria per escoltar el sermó amb la reputació de la seva neboda intacta.

—Estàs a punt, Jean Louise?

—Gairebé —va contestar.

Es va pintar els llavis, es va aixafar el remolí, va relaxar les espatlles i es va girar.

—Estic bé? —va dir.

—Mai de la vida t’he vist completament vestida. On tens el barret?

—Tieta, saps perfectament que si avui entrés a l’església amb barret es pensarien que s’ha mort algú.

L’única vegada que havia portat barret va ser al funeral d’en Jem. No sabia per què, però abans del funeral va convèncer el senyor Ginsberg que li obrís la botiga, en va triar un i se’l va plantar al cap, plenament conscient que en Jem s’hauria fet un tip de riure si l’hagués pogut veure, però en certa manera el gest la va fer sentir millor.

L’oncle Jack era als esglaons de l’església quan hi van arribar.

El doctor John Hale Finch no era més alt que la seva neboda, que feia cinc peus i set polzades. Del pare havia heretat un nas prominent, un llavi inferior sever i uns pòmuls marcats. Retirava a la seva germana Alexandra, però aquestes semblances físiques només arribaven fins al coll: el doctor Finch era magre, gairebé sec, mentre que la seva germana tenia unes proporcions més robustes. Ell era el motiu pel qual l’Atticus no s’havia casat fins als quaranta anys: quan a en John Hale Finch li va arribar el moment de triar un ofici, va escollir la medicina. Va decidir estudiar aquella carrera en una època en què el cotó es pagava a un centau la lliura, i els Finch tenien de tot menys diners. L’Atticus, que encara no s’havia acabat d’establir professionalment, va gastar i demanar fins a l’últim centau que va poder per finançar l’educació del seu germà, i el temps els hi va tornar amb interessos.

El doctor Finch es va fer especialista en ossos, va exercir a Nashville, va invertir a borsa amb perspicàcia i als quaranta-cinc anys havia acumulat prou diners per jubilar-se i dedicar tot el temps al seu primer i més perdurable amor, la literatura victoriana, una activitat que li va fer merèixer la reputació de ser l’excèntric oficial més erudit del comtat de Maycomb.

El doctor Finch havia begut tan sovint i tan profundament d’aquella poció embriagadora que tota la seva persona estava impregnada d’hàbits peculiars i exclamacions curioses. Puntuava el discurs amb discrets «ah» i «hm», i expressions arcaiques, damunt de les quals es balancejava en un equilibri difícil el seu gust per l’argot més modern. Tenia un enginy esmolat com una navalla; era despistat; havia estat sempre solter, però feia la sensació de guardar records interessants; era el propietari d’una gata groguenca que ja tenia dinou anys; bona part del comtat de Maycomb no entenia res del que deia perquè la seva conversa estava matisada amb al·lusions subtils a rareses victorianes.

Als desconeguts els feia la impressió que potser no hi tocava del tot, però els qui connectaven amb la seva freqüència d’ona sabien que el doctor Finch tenia el cap molt ben posat, especialment en qüestions de manipulació de mercats, fins al punt que els seus amics s’arriscaven a sentir llargues disquisicions sobre la poesia de Mackworth Praed per tal de demanar-li consell. Com que hi havia tingut un tracte estret durant molt de temps (quan era una adolescent solitària, el doctor Finch havia intentat convertir-la en una erudita), la Jean Louise havia arribat a entendre prou dels temes que l’interessaven per seguir-lo la major part del temps, i gaudia amb la seva conversa. Quan no li feia perdre silenciosament els nervis, quedava encisada per aquella memòria que tot ho retenia i aquella ment vasta i inquieta.

—Bon dia, filla de Nereu! —va dir-li l’oncle, i li va fer un petó a la galta.

Una de les concessions que havia fet el doctor Finch a la vida del segle XX era un telèfon. Va apartar-se una mica de la seva neboda, sense deixar-la anar, i la va contemplar amb un interès divertit.

—Fa dinou hores que ets a casa i ja has caigut en la teva predilecció per l’excés d’ablucions, hah! Un clar exemple de conductisme watsonià! Em sembla que escriuré un article sobre tu i l’enviaré a la revista de l’American Medical Association.

—Calla, tros de curandero —va murmurar la Jean Louise amb les dents serrades—. Aquesta tarda et vindré a veure.

—Tu i en Hank galindejant pel riu…, hah!…, us hauria de fer vergonya…, deshonrant la família…, passant-ho bé?

La catequesi estava a punt de començar, i el doctor Finch es va acomiadar d’ella a la porta amb una reverència.

—El teu amant culpable t’espera a dins —va dir.

La Jean Louise va llançar al seu oncle una mirada que no el va deixar gens sec i va entrar tota decidida a l’església amb tanta dignitat com va poder. Va somriure i va saludar els metodistes de Maycomb, va seure a la seva antiga aula, al costat de la finestra, i va dormir amb els ulls oberts durant tota la lliçó, com solia fer.