18

No va arribar a saber com va poder arrencar el cotxe, com el va mantenir a la carretera, com va arribar a casa sense tenir cap accident greu.

«T’estimo». «Com vulguis». Si no hagués dit allò, potser ella hauria sobreviscut. Si hagués jugat net a l’hora d’enfrontar-se amb ella, li hauria pogut tirar les seves pròpies paraules a la cara, però no podia atrapar mercuri i retenir-lo a les mans.

Va anar a la seva habitació i va llançar la maleta damunt del llit. Vaig néixer just on ara hi ha la maleta. Per què no em vau escanyar llavors? Per què em vau deixar viure tant de temps?

—Jean Louise, què fas?

—La maleta, tieta.

L’Alexandra es va apropar al costat del llit.

—Encara t’havies de quedar deu dies més amb nosaltres. Que ha passat res?

—Tieta, deixa’m estar, per l’amor de Crist!

L’Alexandra es va irritar.

—T’agrairia molt que no fessis servir aquestes expressions ianquis en aquesta casa. Què passa?

La Jean Louise va anar cap a l’armari, va treure els vestits dels penjadors d’una revolada, va tornar al llit i els va encabir a la maleta.

—Això no és manera de fer una maleta —va dir l’Alexandra.

—És la meva manera.

Va agafar les sabates del costat del llit i les va tirar juntament amb els vestits.

—Jean Louise, què tens?

—Tieta, ja pots difondre un comunicat per informar que me’n penso anar tan lluny del comtat de Maycomb que necessitaria cent anys per tornar! No vull tornar-lo a veure, ni a ningú d’aquí, i això va per tots i cadascun de vosaltres, incloent-hi l’enterramorts, el notari i el president de la junta de l’Església metodista!

—T’has barallat amb l’Atticus, oi?

—Sí.

L’Alexandra va seure al llit i va ajuntar les mans a la falda.

—Jean Louise, no sé de què heu discutit, i per la cara que fas deu haver estat molt greu, però una cosa sí que sé: els Finch no fugen.

La Jean Louise es va girar cap a la tia.

—No comencis a dir-me el que fa o deixa de fer un Finch, redéu! N’estic fins al capdamunt, del que fan els Finch, i no ho puc aguantar ni un segon més. M’ho has estat fent empassar per la força des que vaig venir al món: el teu pare això, els Finch allò! El meu pare és una cosa que no té ni nom, i l’oncle Jack està com l’Alícia al país de les meravelles! I tu, tu ets una vella pomposa i estreta de mires que…

La Jean Louise es va aturar, fascinada per les llàgrimes que queien per les galtes de l’Alexandra. No havia vist plorar mai l’Alexandra; l’Alexandra s’assemblava a l’altra gent quan plorava.

—Tieta, si us plau, perdona’m. Digues que em perdones, si us plau…, ha estat un cop baix.

Els dits de l’Alexandra estiraven filets de les blondes del cobrellit.

—No passa res. No pateixis.

La Jean Louise li va fer un petó a la galta.

—Avui no he estat gaire centrada. Suposo que quan et sents ferida el teu primer instint és ferir també tu. No sóc cap senyora, tieta, però tu sí.

—Si et penses que no ets cap senyora, Jean Louise, vas ben equivocada —va dir l’Alexandra. Es va eixugar les llàgrimes—. Però de vegades ets d’allò més estranya.

La Jean Louise va tancar la maleta.

—Doncs continua pensant que sóc una senyora, tieta, encara que sigui una estoneta, més o menys fins que l’Atticus torni a casa cap allà les cinc. Llavors descobriràs una altra cosa. Bé, adéu.

Mentre portava la maleta cap al cotxe, va veure l’únic taxi blanc del poble que s’aturava i dipositava el doctor Finch a la vorera.

«Vine a veure’m. Quan ja no puguis aguantar més, vine a veure’m». Bé, ja no et puc aguantar més. Ja no aguanto més les teves paràboles i digressions. Deixa’m estar. Ets divertit, encantador i tot això, però deixa’m estar, si us plau.

De cua d’ull, va observar com el seu oncle pujava tranquil·lament pel camí d’accés. Fa unes passes molt llargues per ser un home baix, va pensar. És una de les coses que recordaré d’ell. Es va girar i va posar una clau al pany del maleter, la clau equivocada, i ho va provar amb una altra. Aquesta va funcionar, i va aixecar la porta.

—Que te’n vas?

—Sí.

—A on?

—Penso pujar a aquest cotxe i conduir fins a Maycomb Junction, quedar-me asseguda allà fins que passi el primer tren i pujar-hi. Digues-li a l’Atticus que si vol el cotxe el pot fer passar a buscar.

—Para de compadir-te de tu mateixa i escolta’m.

—Oncle Jack, estic tan tipa i retipa d’escoltar-vos a tots plegats que seria capaç de fotre el crit al cel de mala manera! No em podeu deixar tranquil·la? És que no em podeu deixar estar ni un minut?

Va tancar la porta del maleter d’un cop, va treure la clau d’una estrebada i es va posar dreta per rebre de ple a la boca el revés brutal del doctor Finch.

El cap li va anar involuntàriament cap a l’esquerra, i va topar amb la mà que tornava amb ràbia. Va ensopegar i va buscar el cotxe a les palpentes per recuperar l’equilibri. Va veure la cara del seu oncle oscil·lant entre les llumetes que feien pampallugues.

—El que miro de fer —va dir el doctor Finch— és captar la teva atenció.

Ella es va passar els dits pels ulls, els polsos, els costats de la cara. Va fer un esforç per no desmaiar-se, per no vomitar, perquè no li rodés el cap. Va notar gust de sang a les dents i va escopir a terra sense mirar. Gradualment, el gong que li ressonava dins del cap es va apaivagar i van parar de xiular-li les orelles.

—Obre els ulls, Jean Louise.

Va parpellejar unes quantes vegades, i de cop va veure clarament el seu oncle. Tenia el bastó penjat al colze esquerre; portava una armilla immaculada, i a la solapa hi havia una poncella de color rosa escarlata.

Li allargava el seu mocador. El va agafar i es va eixugar la boca. Estava esgotada.

—Tota passió encalmada?

Ella va fer que sí amb el cap.

—Ja no puc lluitar més contra ells —va dir.

El doctor Finch la va agafar pel braç.

—Però tampoc t’hi pots unir, oi? —va murmurar.

Ella va notar que la boca se li inflava i va moure els llavis amb dificultat.

—Gairebé m’has deixat estabornida. Estic cansadíssima.

Sense dir res, la va acompanyar a la casa, i la va guiar pel rebedor fins al bany. La va fer seure a la vora de la banyera, va acostar-se a la farmaciola i la va obrir. Es va posar les ulleres, va tirar el cap enrere i va agafar una ampolla del prestatge de dalt de tot. Va treure una bola de cotó fluix d’un paquet i es va girar cap a ella.

—Morros enlaire —va dir. Va xopar tot el cotó, es va girar per examinar-li el llavi superior, va fer una ganyota horrible i li va humitejar els talls—. Amb això no agafaràs res dolent. Zandra! —va cridar.

L’Alexandra va arribar des de la cuina.

—Què passa, Jack? Jean Louise, em pensava que…

—Per això no et preocupis. Que hi ha vainilla missionera, en aquesta casa?

—Jack, no diguis bestieses.

—Au, va. Sé que en tens per fer pastissets de panses. Per l’amor de Déu, germaneta, porta’m el whisky! Jean Louise, vés a la sala.

Encara atordida, va anar cap a la sala i va seure. L’oncle va entrar amb un gotet amb tres dits de whisky en una mà, i un got d’aigua a l’altra.

—Si te’l beus tot de cop, et donaré una moneda de deu centaus —va dir.

La Jean Louise va beure i es va ennuegar.

Aguanta la respiració, estúpida. Ara, la segona part.

Li va prendre el got d’aigua i va beure de pressa. Es va quedar amb els ulls tancats i va deixar que l’escalforeta de l’alcohol s’escampés pel cos. Quan va tornar a obrir-los, va veure el seu oncle assegut al sofà, contemplant-la plàcidament.

De seguida li va dir:

—Com et trobes?

—Tinc calor.

—Això és el licor. Ara digues què tens al cap.

—Un buit, senyor —va dir amb veu feble.

—Nena rebeca, a mi no em surtis amb cites! Digues, com et trobes?

Ella va arrufar les celles, va tancar les parpelles amb força i es va explorar la boca adolorida amb la llengua.

—En certa manera, diferent. Estic aquí asseguda, i és ben bé com si estigués asseguda al meu apartament de Nova York. No ho sé…, és curiós.

El doctor Finch es va aixecar i va clavar les mans a les butxaques, les va treure i va ajuntar els braços a l’esquena.

—Bé-é, ara em sembla que aniré i em prendré jo també una copa. Mai no havia pegat a una dona en ma vida. Em sembla que aniré a pegar a la teva tia, a veure què passa. Tu seu aquí una estoneta i no diguis res.

La Jean Louise va seure, i va fer una rialleta quan va sentir el seu oncle fent anar de bòlit la seva germana a la cuina.

—És clar que em penso prendre una copa, Zandra. M’ho mereixo. No em dedico a anar pegant a dones cada dia, i ja et dic que, si no hi estàs acostumat, et deixa esgotat…, oh, ella està bé… No aconsegueixo identificar la diferència entre beure’n i menjar-ne…, tots nosaltres acabarem a l’infern, només és qüestió de temps…, no siguis tan pesada, germaneta, encara no estic estès a terra…, per què no te’n prens una, tu?

Va tenir la sensació que el temps s’havia aturat i que estava suspesa en un buit gens desagradable. Al seu voltant no hi havia terra, ni cap ésser, però aquest indret indistint tenia una aura vagament cordial. M’està pujant al cap, va pensar.

L’oncle va tornar a la sala ple d’energia, fent glopets d’un got llarg ple de gel, aigua i whisky.

—Mira què li he tret a la Zandra. Li he trastocat tots els plans per fer pastissets de panses.

La Jean Louise va intentar que se centrés en el tema.

—Oncle Jack —va dir—. Em fa tot l’efecte que saps què ha passat aquesta tarda.

—Sí. Sé tot el que li has dit a l’Atticus, fins a l’última paraula, i gairebé t’he pogut sentir des de casa quan li has tirat la cavalleria a en Henry.

El vell malparit, m’ha seguit al centre.

—Ens escoltaves? De tots els…

—És clar que no. Creus que ara ja en pots parlar?

Parlar-ne?

—Sí, crec que sí. És a dir, si en parles clarament. Em sembla que ara mateix no podria suportar el bisbe Colenso.

El doctor Finch es va asseure correctament al sofà i es va inclinar cap a ella.

—Ara parlaré clar, vida meva —va dir—. Saps per què? Perquè ara ja puc.

—Perquè pots?

—Sí. Mira enrere, Jean Louise. Pensa en el que va passar ahir, pensa en el Cafè d’aquest matí, en aquesta tarda…

—Què en saps tu, d’aquest matí?

—Has sentit a parlar mai del telèfon? La Zandra m’ha contestat unes quantes preguntes entenimentades amb molt de gust. Telegrafies les teves intencions a tort i a dret, Jean Louise. Aquesta tarda he intentat ajudar-te una mica de manera indirecta per fer-t’ho més fàcil, per ajudar-te a entendre-ho una mica, per suavitzar una mica el xoc…

—Per suavitzar quin xoc, oncle Jack?

—Per suavitzar el xoc de venir a aquest món. —Quan el doctor Finch va fer un glop, la Jean Louise li va veure brillar els ulls marrons i intel·ligents per damunt del got. Això és precisament el que sempre tendeixes a oblidar d’ell, va pensar. Com que sempre està bellugant-se i remenant, no t’adones de l’atenció amb què t’observa. És boig, sí, com totes les guineus hagudes i per haver. I sap moltes més coses que les guineus. Ostres, estic borratxa—… mira enrere, ara —deia el seu oncle—. Encara hi és, oi?

Va mirar. Sí, encara hi era, molt bé. Fins a l’última paraula. Però alguna cosa havia canviat. Es va estar asseguda sense dir res, recordant.

—Oncle Jack —va dir finalment—. Encara hi és tot. Ha passat. Ha existit. Però saps què? En certa manera ara és suportable. És…, suportable.

Deia la veritat. No havia fet el viatge al llarg del temps que ho torna tot suportable. Avui era avui, i va mirar meravellada el seu oncle.

—Gràcies a Déu —va dir el doctor Finch en veu baixa—. I saps per què ara és suportable, vida meva?

—No. Em conformo amb les coses tal com són. No vull fer preguntes, només vull continuar així.

Era conscient que l’oncle no li treia els ulls de sobre, i va inclinar el cap de costat. No se’n refiava gens ni mica: si ara em treu en Mackworth Praed i em diu que sóc ben bé com ell, seré a Maycomb Junction abans no es pongui el sol.

—Tard o d’hora ho descobriries tu sola —va sentir que deia—. Però deixa’m que t’ho acceleri una mica. Has passat un dia molt mogut. És suportable, Jean Louise, perquè ara només depens de tu.

No ha sortit en Mackworth Praed, sinó jo. Va mirar el seu oncle.

El doctor Finch va estirar les cames.

—És bastant complicat —va dir— i no vull que caiguis en aquell error tan pesat de presumir dels teus complexos…, ens avorriries amb això durant tota la vida, per tant ens mantindrem ben lluny del tema. L’illa de cada home, Jean Louise, el sentinella de cada home, és la seva consciència. La consciència col·lectiva simplement no existeix. —Això era una novetat, venint d’ell. Però si el deixava parlar, tard o d’hora trobaria la manera d’anar a parar al segle XIX—… però tu, senyoreta, nascuda amb la teva pròpia consciència, en algun moment la vas enganxar a la del teu pare com una pegellida. A mesura que creixies, quan et vas haver fet gran, sense ser-ne gens ni mica conscient, vas confondre el teu pare amb Déu. Mai no el vas veure com un home, amb el cor i les febleses d’un home…, admeto que potser costava molt de veure, perquè comet molt pocs errors, però en comet, com tots nosaltres. Emocionalment estaves paralitzada, et recolzaves en ell, obtenies totes les respostes d’ell, donaves per fet que les teves respostes serien sempre les seves respostes.

Ella escoltava la figura del sofà.

—Quan per casualitat el vas veure fer una cosa que et va semblar que era l’antítesi mateixa de la seva consciència, i per tant de la teva consciència, literalment no ho vas poder suportar. Et vas trobar físicament malament. Per a tu la vida es va convertir en un infern. T’havies de matar a tu mateixa, o ell t’havia de matar per aconseguir que funcionessis com una entitat independent.

Matar-me. Matar-lo. L’havia de matar per viure…

—Parles com si fes molt de temps que ho sabies. Tu…

—Sí, ho sabia. I el teu pare també. De vegades ens preguntàvem quan la teva consciència i la seva se separarien, i per quin motiu. —El doctor Finch va somriure—. Bé, ara ja ho sabem. M’alegro molt d’haver estat a prop quan ha començat el rebombori. L’Atticus no podria parlar amb tu com ho estic fent jo…

—Per què no?

—Tu no l’hauries escoltat. T’hauria estat impossible escoltar-lo. Els nostres déus són éssers distants, Jean Louise. No poden davallar mai al nivell dels homes.

—És per això que…, no m’ha clavat una pallissa? És per això que ni tan sols ha intentat defensar-se?

—T’estava deixant trencar totes les teves icones, d’una en una. T’estava deixant reduir-lo a la categoria d’ésser humà.

«T’estimo». «Com vulguis». Amb un amic només hauria tingut una discussió agitada, un intercanvi d’idees, una topada de punts de vista ferms i diferents, però a ell havia intentat destruir-lo. Havia intentat destrossar-lo, deixar-lo esmicolat, esborrar-lo del mapa. Childe Roland a la torre fosca s’atansà.

—Que m’entens, Jean Louise?

—Sí, oncle Jack, ja t’entenc.

El doctor Finch va encreuar les cames i va entaforar les mans a les butxaques.

—Jean Louise, quan has parat de fugir corrents i t’has girat, per fer aquell gir t’ha calgut un coratge magnífic.

—Sí?

—Oh, no és la mena de valor que fa que un soldat es llanci a travessar la terra de ningú. Això és el tipus de valor que s’aplega perquè no hi ha altre remei. Aquesta mena és…, bé, és part de la voluntat de viure, part de l’instint d’autoconservació. De vegades hem de matar una mica per poder viure, i quan no…, quan les dones no ho fan, ploren a la nit fins que cauen adormides i demanen a les seves mares que els hi facin tot?

—Què vols dir, quan he parat de fugir?

El doctor Finch va fer una rialleta.

—Saps què? —va dir—. T’assembles molt al teu pare. Avui he intentat fer-t’ho notar; em sap greu dir que he fet servir tàctiques que serien l’enveja del difunt George Washington Hill… T’assembles molt a ell, tret que tu ets una fanàtica i ell no.

—Perdona, què has dit?

El doctor Finch es va mossegar el llavi inferior i el va deixar anar.

—Ehem. Una fanàtica. No una de grossa, només una fanàtica normal i corrent, més o menys de la mida d’un nap.

La Jean Louise es va aixecar i va anar cap a una llibreria. En va treure un diccionari i el va fullejar.

—«Fanàtic» —va llegir—. «Nom. Persona dedicada de forma obstinada o intolerant a la seva església, partit, creença o opinió». Fes el favor d’explicar-te.

—Només intentava contestar la pregunta que fas constantment. Amb el teu permís, ampliaré una mica aquesta definició. Què fa un fanàtic quan es troba algú que contradiu les seves opinions? No cedeix. Continua igual de rígid. Ni tan sols intenta escoltar, només ataca. I en el teu cas, el pare de tots els conflictes paterns t’ho va regirar tot, i per tant vas fugir corrents. I de quina manera.

»Sens dubte, des que vas arribar vas sentir dir unes quantes coses força ofensives, però en lloc de muntar el teu cavall blanc i atacar a cegues, vas fer mitja volta i vas fugir corrent. De fet, vas dir: “No m’agrada com actua aquesta gent, per tant no vull saber res d’ells, no tinc temps”. Doncs val més que tinguis temps per dedicar-los, reina, perquè si no, no creixeràs. Quan tinguis seixanta anys seràs igual que ara…, i llavors ja no seràs la meva neboda, sinó tot un cas. Tens tendència a no deixar gens de marge de maniobra dins del teu cap a les idees dels altres, encara que pensis que només són uns ximplets. —El doctor Finch va ajuntar les mans i se les va posar còmodament al clatell—. Per l’amor de Déu, nena, la gent no està d’acord amb el Klan, però segur que no fan res per evitar que es tapin amb llençols i facin el ridícul en públic».

«Per què vau deixar el senyor O’Hanlon pujar a l’estrada? Perquè ho va voler ell». «Déu meu, però què he fet?», va pensar.

—Però apallissen la gent, oncle Jack…

—Bé, això ja és una altra cosa, i una cosa més del teu pare que no has tingut en compte. T’has deixat anar parlant de dèspotes, Hitlers i fills de puta de cua anellada… Per cert, d’on ho has tret, això? Em fa pensar en una nit freda d’hivern, anant a caçar sarigues…

La Jean Louise va fer una ganyota.

—T’ha explicat tot això?

—Oh, i tant, però no comencis a patir per tot el que li has dit. És advocat, i té la pell molt gruixuda. Li han dit coses molt pitjors en aquesta vida.

—Però no la seva filla.

—Bé, tal com deia… —Per primera vegada des que tenia memòria, el seu oncle la feia tornar al tema. Per segona vegada des que tenia memòria, el seu oncle actuava d’una manera gens pròpia d’ell. La primera vegada havia estat quan seia sense dir res a la sala d’estar de la Casa Vella, escoltant els dèbils murmuris (el Senyor mai no envia més del que es pot suportar) i havia dit: «Em fan mal les espatlles. Hi ha whisky, en aquesta casa?». Avui és un dia de miracles, va pensar—, el Klan pot passejar amunt i avall tant com vulgui, però quan comenci a posar bombes i apallissar gent, oi que saps qui serà el primer a intentar aturar-ho?

—Sí.

—La llei és el que guia la seva vida. Farà tot el que pugui per evitar que una persona n’apallissi una altra, però després es tombarà i intentarà aturar ni més ni menys que el Govern federal…, ben bé com tu, nena. Et vas girar i et vas enfrontar a ni més ni menys que el teu propi déu de llauna…, però recorda una cosa: ell sempre intentarà regir-se tant per la lletra com per l’esperit de la llei. Aquesta és la seva manera de viure.

—Oncle Jack…

—Ara no comencis a sentir-te culpable, Jean Louise. Avui no has fet res dolent. I, per l’amor del cardenal John Henry Newman, ara no comencis a amoïnar-te per fins a quin punt ets una fanàtica. Ja t’he dit que feies més o menys la mida d’un nap.

—Però oncle Jack…

—Recorda’t també d’això: sempre és fàcil mirar enrere i veure què érem ahir, o fa deu anys. És difícil veure el que som ara. Si pots dominar aquest truc, te’n sortiràs.

—Oncle Jack, em pensava que havíem tocat tot allò de què passa quan els pares et deceben en acabar la carrera, però hi ha una cosa…

El seu oncle es va posar a remenar per les butxaques de l’americana. Va trobar el que buscava, en va treure un del paquet i va dir:

—Tens un misto? —La Jean Louise va quedar fascinada—. T’he preguntat si tenies un misto.

—Que t’has tornat boig? Em vas fotre una pallissa de mil dimonis quan em vas enxampar a mi…, vell malparit!

Ho havia fet, sense miraments, un Nadal que la va trobar a sota de casa amb uns cigarrets robats.

—Això t’hauria de demostrar que no hi ha justícia en aquest món. Ara fumo, de tant en tant. És la meva única concessió a la vellesa. M’adono que de vegades em poso neguitós…, així tinc alguna cosa per fer amb les mans.

La Jean Louise va trobar un paquet de mistos a la taula del costat de la seva butaca. En va encendre un i el va acostar al cigarret del seu oncle. Alguna cosa per fer amb les mans, va pensar. Es va preguntar quantes vegades les seves mans, dins de guants de goma, impersonals i omnipotents, havien ajudat un nen a posar-se dret i caminar. Està guillat, sí.

El doctor Finch va agafar el cigarret amb el polze i dos dits. El va mirar amb aire reflexiu.

—Tu no veus el color, Jean Louise, no pots —va dir—. Sempre has estat així i sempre ho seràs. Les úniques diferències que veus entre dos éssers humans són diferències en l’aspecte, la intel·ligència, la personalitat, el caràcter i coses d’aquestes. Mai no t’han empès a mirar la gent en termes de raça, i ara que la raça és el tema candent del dia, tu encara no ets capaç de pensar en termes racials. Tu només veus persones.

—Però, oncle Jack, tampoc no és que tingui unes ganes boges d’anar corrents a casar-me amb un negre o alguna cosa semblant.

—Mira, jo vaig exercir la medicina durant gairebé vint anys, i em temo que veig els éssers humans sobretot d’acord amb el sofriment relatiu, però m’arriscaré a fer una petita declaració. No hi ha res sota la capa del sol que afirmi que si vas a escola amb un negre, o amb una gernació, després voldràs casar-te amb un d’ells. Això és una de les bestieses que els supremacistes blancs van cridant als quatre vents per fer por. Quants matrimonis mixtos has vist a Nova York?

—Ara que hi penso, poquíssims. Relativament parlant, és clar.

—Doncs ja tens la resposta. En el fons els supremacistes blancs són molt llestos. Si no ens poden espantar amb la història de la inferioritat essencial, l’emboliquen amb un miasma de sexe, perquè saben que és l’única cosa que realment espanta els cors fonamentalistes de la gent d’aquí baix. Volen sembrar el terror entre les mares del Sud, amb la idea que els seus fills es poden enamorar de negres quan siguin grans. Si ells no en fessin un problema, el problema rarament sorgiria. I si el problema sorgís, s’abordaria en l’àmbit privat. L’associació nacional pel progrés de la gent de color també hi ha tingut molt a veure, en això. Però els supremacistes blancs tenen por de la raó, perquè saben que quan es raona fredament, sempre perden. El prejudici, que és una paraula lletja, i la fe, una de bonica, tenen un element en comú: són dues coses que comencen allà on acaba la raó.

—És estrany, oi?

—Una de les moltes coses estranyes d’aquest món. —El doctor Finch es va aixecar del sofà i va apagar el cigarret en un cendrer que hi havia a la taula del costat de la Jean Louise—. I ara, senyoreta, porta’m a casa. Són quasi les cinc. Gairebé és l’hora d’anar a buscar el teu pare.

La Jean Louise va tornar a la realitat.

—Anar a buscar l’Atticus? Si no el podré tornar a mirar mai més a la cara!

—Escolta, nena. T’has de treure del damunt un hàbit que fa vint anys que dura, i de pressa. Comença ara mateix. Creus que l’Atticus et fulminarà amb un llamp?

—Després del que li he dit? Després de…

El doctor Finch va donar un cop a terra amb el bastó.

—Jean Louise, has conegut mai el teu pare?

No. Mai. Estava morta de por.

—Crec que t’espera una sorpresa —va dir el seu oncle.

—Oncle Jack, no puc.

—No em diguis que no pots, nena! Si ho tornes a dir, tastaràs aquest bastó, ho dic de debò!

Van anar cap al cotxe.

—Jean Louise, has pensat mai a tornar a casa?

—A casa?

—Si et pots estar de repetir l’última oració o l’última paraula de tot el que et dic, t’ho agrairé moltíssim. A casa. Sí, a casa.

La Jean Louise va somriure. Ja tornava a ser l’oncle Jack de sempre.

—No —va dir.

—Bé, tot i el risc de sobrecarregar-te, creus que podries emprendre la tasca de pensar-hi? Potser no ho saps, però aquí baix hi ha lloc per a tu.

—Vols dir que l’Atticus em necessita.

—Gens ni mica. Pensava en Maycomb.

—Seria fantàstic, jo en un bàndol i tota la resta de gent a l’altre. Si la vida aquí és un flux inacabable de la mena de conversa que he sentit aquest matí, em sembla que no hi encaixo gaire bé.

—Hi ha una cosa d’aquí, del Sud, que se t’ha escapat. Et quedaries sorpresa de saber quanta gent està al teu bàndol, si és que «bàndol» és la paraula correcta. No ets cap cas especial. Els boscos són plens de persones com tu, però en necessitem unes quantes més.

Ella va engegar el cotxe i va fer marxa enrere pel caminal.

—Però què podria fer, jo? —va dir—. No m’hi puc enfrontar. Ja no em queden forces per barallar-me…

—Jo no parlo de barallar-se; jo em refereixo a anar a treballar cada matí, tornar a casa al vespre, quedar amb els amics.

—Oncle Jack, no puc viure en un lloc amb el qual no estic d’acord i que no està d’acord amb mi.

El doctor Finch va respondre:

—Hmf. Melbourne va dir…

—Si em surts amb el que va dir Melbourne, aturo el cotxe aquí mateix i et faig baixar! Sé que no t’agrada gens caminar: amb la passejada per anar a l’església i tornar, i empènyer la gata al voltant del pati, en tens ben bé prou. Et trauré del cotxe de seguida, i no et pensis que no en sóc capaç!

El doctor Finch va sospirar.

—Et mostres enormement bel·ligerant amb un dèbil ancià, però si desitges viure en la ignorància, és el teu privilegi.

—De dèbil, res! Tens tant de dèbil com un cocodril! —La Jean Louise es va tocar la boca.

—Molt bé, si no em deixes que t’expliqui què va dir Melbourne, ho expressaré amb les meves paraules: el moment en què els amics et necessiten és quan estan equivocats, Jean Louise. No et necessiten quan ho fan bé…

—Què vols dir?

—Vull dir que, avui en dia, per viure al Sud cal un cert tipus de maduresa. Tu encara no la tens, però en tens l’ombra d’un principi. Encara no tens la humilitat de pensament…

—Em pensava que el temor del Senyor era el principi de la saviesa.

—És el mateix. Humilitat.

Havien arribat a casa de l’oncle. Va aturar el cotxe.

—Oncle Jack —va dir—, què he de fer amb en Hank?

—El que tard o d’hora acabaràs fent —va dir ell.

—Deixar-lo sense que el cop sigui massa fort?

—Ah-hà.

—Per què?

—No és dels teus.

Estima qui vulguis, casa’t amb un dels teus.

—Mira, no penso discutir amb tu sobre els mèrits relatius de la púrria…

—Això no hi té res a veure. Estic fart de tu. Vull anar a sopar.

El doctor Finch va allargar la mà i li va pessigar la barbeta.

—Bona tarda, senyoreta —va dir.

—Per què t’has pres tantes molèsties per mi, avui? Sé que no t’agrada gens sortir de casa.

—Perquè ets la meva nena. En Jem i tu vau ser els fills que no vaig arribar a tenir. Fa molts anys vosaltres dos em vau donar alguna cosa, i miro de pagar els deutes. Vosaltres dos em vau ajudar a…

—Però com?

El doctor Finch va aixecar de cop les celles.

—Que no ho sabies? L’Atticus no t’ho ha arribat a explicar mai? Vaja, em sorprèn molt que la Zandra no… Valga’m Déu, em pensava que ho sabia tot Maycomb…

—Què havien de saber?

—Que estava enamorat de la teva mare.

—La mare?

—Sí, i tant. Quan l’Atticus s’hi va casar, jo vivia a Nashville i venia a casa per Nadal i altres ocasions, i llavors me’n vaig enamorar bojament. Encara ho estic… No ho sabies?

La Jean Louise va repenjar el cap al volant.

—Oncle Jack, estic tan avergonyida que no sé què fer. Escridassar la gent com…, oh, em voldria morir!

—Jo de tu no ho faria. Ja hi ha hagut prou autodestrucció per un sol dia.

—I tot aquest temps tu…

—És clar, reina.

—I l’Atticus ho sabia?

—Per descomptat.

—Oncle Jack, em sento com una merdeta.

—Això no era el que pretenia, t’ho asseguro. No estàs sola, Jean Louise. No ets cap cas especial. Ara vés a buscar el teu pare.

—I tu pots dir tot això, com si res?

—Ah-hà. Simplement. Com ja he dit, en Jem i tu vau ser molt especials per a mi…, vau ser els meus nens somiats, però, com va dir Kipling, això és una altra història… Vine a buscar-me demà, i em trobaràs d’un humor sepulcral.

Era l’única persona que coneixia capaç de parafrasejar tres autors en una sola frase i aconseguir que tingués sentit.

—Gràcies, oncle Jack.

—Gràcies a tu, Scout.

El doctor Finch va sortir del cotxe i va tancar la porta. Va ficar el cap a dins per la finestra, va elevar les celles i va dir amb gran decòrum:

La Jean Louise era a mig camí del centre quan se’n va recordar. Va frenar en sec, va treure al cap per la finestra i va cridar a la figura magra des de lluny:

—Però ara només fem cabrioles respectables, oi, oncle Jack?