8

Bruscament, com un nen cruel treu d’una estrebada una larva de formiga lleó del seu cau i deixa que s’agiti al sol, la Jean Louise va ser arrencada del seu tranquil reialme i abandonada al sol, on va haver de protegir-se la sensible epidermis com va poder, una tarda xafogosa de diumenge, exactament a les 14:28. Les circumstàncies que van portar a aquesta situació van ser les següents:

Després del dinar, durant el qual la Jean Louise va entretenir la família amb les observacions del doctor Finch sobre el cant d’himnes i les modes, l’Atticus seia al seu racó de la sala per llegir els diaris del diumenge i la Jean Louise esperava una tarda alegre amb el seu oncle, completada amb pastes de te i el cafè més fort de Maycomb.

Van tocar el timbre.

Va sentir que l’Atticus deia «Endavant!» i la veu d’en Henry li contestava:

—Està a punt, senyor Finch?

Va deixar el drap d’eixugar els plats, però abans que tingués temps de sortir de la cuina en Henry va treure el cap per la porta i va saludar:

—Ei.

L’Alexandra el va tenir contra la paret en un tres i no res.

—Henry Clinton, t’hauria de caure la cara de vergonya.

En Henry, que tenia un encant que no es podia ignorar, es va concentrar a seduir l’Alexandra, la qual no va donar senyals de cedir.

—I ara, senyoreta Alexandra —va dir—. Ja sap que no es pot enfadar gaire estona amb nosaltres, encara que ho intenti.

—Us he tret d’aquest embolic, però una altra vegada potser no podreu comptar amb mi —va dir l’Alexandra.

—Senyoreta Alexandra, l’hi agraïm més que res del món. —Es va girar cap a la Jean Louise—. Aquest vespre a dos quarts de vuit, i res de Finch’s Landing. Veurem un espectacle.

—D’acord. On aneu, ara?

—Al jutjat. Hi ha una reunió.

—En diumenge?

—Sí.

—És veritat, sempre m’oblido que per aquí tot el politiqueig es fa en diumenge.

L’Atticus va cridar en Henry.

—Adéu, nena —va dir.

La Jean Louise el va seguir a la sala. Quan la porta principal es va haver tancat darrere del seu pare i en Henry, es va acostar a la butaca de l’Atticus per endreçar els diaris que havia deixat al costat seu, a terra. Els va recollir, va ordenar les diferents seccions i els va desar ben apilats al sofà. Va tornar a l’altre costat de l’habitació per posar bé la pila de llibres de la tauleta del llum, i mentre ho feia es va fixar en un pamflet de la mida d’un sobre de carta.

A la portada hi havia un dibuix d’un negre antropòfag; damunt del dibuix hi havien imprès «La pesta negra». L’autor era una persona que presumia de diversos títols acadèmics després del nom. Va obrir el pamflet, va seure a la butaca del seu pare i es va posar a llegir. Quan va haver acabat, va agafar el pamflet per un dels angles, com qui agafa una rata morta per la cua, i va anar a la cuina. Va ensenyar el pamflet a la seva tia.

—Què és, això? —va dir.

L’Alexandra el va mirar per damunt de les ulleres.

—Una cosa del teu pare.

La Jean Louise va pitjar el pedal de la galleda de les escombraries i hi va llençar el pamflet.

—No ho facis —va dir l’Alexandra—. Últimament costen de trobar.

La Jean Louise va obrir la boca, la va tancar, i la va tornar a obrir.

—Tieta, que t’ho has llegit, això? Saps què hi diu?

—És clar.

Si l’Alexandra li hagués deixat anar una obscenitat a la cara, la Jean Louise hauria quedat menys sorpresa.

—Tu… Tieta, saps que, comparat amb el que diu aquí, el doctor Goebbels sembla un pageset innocent?

—No sé a què et refereixes, Jean Louise. En aquest llibret hi diuen moltes veritats.

—Sí, i tant —va dir amb ironia la Jean Louise—. Sobretot m’ha agradat la part on els negres, pobrissons, no poden evitar ser inferiors a la raça blanca perquè tenen la closca més gruixuda i el crani menys profund, cosa que no sé gaire bé què vol dir, i per tant ens hem de portar molt bé amb ells i no deixar-los fer res que els pugui fer mal, i mantenir-los al lloc que els pertoca. Per l’amor de Déu, tieta…

L’Alexandra estava dreta com un ciri.

—Què? —va dir.

La Jean Louise va contestar:

—Només és que no hauria dit mai que t’agradaven les lectures escabroses, tieta.

La tia no va dir res, i la Jean Louise va continuar:

—M’ha impressionat molt la paràbola que des dels inicis de la història els governants del món sempre han estat blancs, amb l’excepció de Genguis Khan i no sé qui (en això l’autor realment ha estat honrat), i l’argument decisiu que fins i tot els faraons eren blancs i els seus súbdits negres o jueus…

—Això és veritat, no?

—Sí, però què té a veure amb el que ens ocupa?

Quan la Jean Louise sentia recel, expectació o nerviosisme, sobretot quan s’enfrontava a la seva tia, el cervell li començava a funcionar amb el ritme de les beneiteries de Gilbert i Sullivan. Tres figures vivaces li giravoltaven com boges dins del cap: les hores passades amb l’oncle Jack i en Dill ballant al so de compassos absurds ocultaven l’arribada del demà i els problemes de demà.

L’Alexandra li deia alguna cosa:

—Ja t’ho he dit. El teu pare el va portar d’una reunió del consell de ciutadans.

—Del què?

—Del Consell de Ciutadans del Comtat de Maycomb. No sabies que en tenim un?

—No.

—Bé, doncs el teu pare és a la junta directiva i en Henry n’és un dels membres més actius. —L’Alexandra va sospirar—. Tampoc no és que realment ens faci falta. Aquí a Maycomb encara no ha passat res, però sempre convé estar preparat. Ara mateix són allà.

—Un consell de ciutadans? A Maycomb? —La Jean Louise es va sentir repetir-ho com una ximpleta—. L’Atticus?

—Jean Louise —va dir l’Alexandra—, em sembla que no t’acabes d’adonar de tot el que està passant aquí baix…

La Jean Louise va girar en rodó, es va dirigir a la porta del davant, va sortir, va creuar l’ample pati de l’entrada i va baixar pel carrer cap al centre tan de pressa com podia, amb el «No deus pensar anar al centre vestida així» de l’Alexandra ressonant-li al darrere. Havia oblidat que hi havia un cotxe en perfecte estat al garatge, que les claus eren a la tauleta del rebedor. Caminava de pressa, seguint el ritme de la cançoneta poca-solta que no es podia treure del cap.

En què s’havien ficat, en Hank i l’Atticus? Què passava? No ho sabia, però abans no es fes fosc ho hauria esbrinat.

Tenia a veure amb aquell pamflet que havia trobat a casa —allà, com si res, davant dels ulls de Déu i de tothom—, i amb els consells de ciutadans. Alguna cosa en sabia, sí. Els diaris de Nova York n’anaven plens. Tant de bo s’hi hagués fixat més, però només un cop d’ull ràpid a una columna de premsa ja li explicava una història que coneixia: la mateixa gent que formaven l’Imperi Invisible, que odiaven els catòlics; ignorants, plens de pors, galtavermells, decents, cent per cent anglosaxons plens de vida, els seus compatriotes estatunidencs…, púrria.

L’Atticus i en Hank en tenien alguna de preparada, només eren allà per controlar què hi passava… La tieta havia dit que l’Atticus era membre de la junta directiva. S’equivocava. Tot allò era una equivocació; la tieta de vegades confonia les coses…

Va alentir el ritme quan va arribar al centre. No hi havia ningú, només dos cotxes aparcats davant de l’adrogueria. El vell edifici dels jutjats semblava blanc sota la llum intensa de la tarda. Un gos negre corria a l’altre extrem del carrer, les araucàries de les cantonades de la plaça s’estarrufaven en silenci.

Quan va arribar a l’entrada del costat nord va veure cotxes buits aparcats en doble fila tot al llarg de l’edifici.

En pujar els esglaons del jutjat va trobar a faltar els vells que hi anaven a passar l’estona, va trobar a faltar el dispensador d’aigua que hi havia just a l’entrada, va trobar a faltar les cadires de boga del vestíbul; no va trobar a faltar la pudor d’orina dolça i humida dels calabossos del comtat. Va passar per davant dels despatxos del recaptador d’impostos, de l’assessor fiscal, del secretari del jutjat, del registre civil i del notari, va pujar les velles escales sense pintar fins a la sala del jutjat, va seguir per una escala coberta fins a la galeria de la gent de color, hi va entrar i va ocupar el seu antic lloc a l’extrem de la primera fila, on ella i el seu germà havien segut quan anaven al tribunal per veure el pare.

A sota seu, en bancs senzills, seia no tan sols bona part de la púrria del comtat de Maycomb, sinó també els homes més respectables del comtat.

Va mirar a l’extrem més allunyat de la sala, i darrere la barana que separava el públic del tribunal, en una taula llarga, seien el seu pare, en Henry Clinton, uns quants homes que coneixia massa bé pel seu gust i un home que no coneixia.

A l’extrem de la taula, assegut com un gran llimac hidròpic i gris, hi havia en William Willoughby, el símbol polític de tot el que menyspreava el seu pare i altres homes com ell. Ell sí que és l’últim de la seva espècie, va pensar. L’Atticus amb prou feines l’hauria mirat pel carrer, i ara seu a la mateixa…

Era cert que en William Willoughby era l’últim de la seva espècie, almenys temporalment. S’estava extingit lentament enmig de l’abundància, perquè el que li donava vida era la pobresa. Tots els comtats del Sud profund tenien el seu Willoughby, tan semblants entre ells que constituïen una categoria, anomenada «Ell», l’«Homenàs» o l’«Homenet», amb petites variacions territorials. «Ell», o qualsevol altre nom que li donessin els seus súbdits, solia ocupar el principal càrrec administratiu del comtat (normalment era el xèrif, o el jutge, o el notari), però hi havia mutacions, com el Willoughby de Maycomb, que decidien no exercir cap càrrec públic. En Willoughby era una raresa: el fet que preferís quedar-se entre bastidors implicava l’absència d’una gran vanitat personal, un tret essencial dels dèspotes d’estar per casa.

En Willoughby havia preferit no dirigir el comtat des del despatx més còmode del poble, sinó des del que només es podia descriure com una cofurna: una habitació petita, fosca, que pudia a maldat, amb el seu nom a la porta i a dins tan sols un telèfon, una taula de cuina i cadires de fusta sense pintar però amb molta pàtina. Arreu on anava en Willoughby, el seguia axiomàticament una capelleta de personatges passius, la majoria negatius, coneguts com «la colla del jutjat», individus que en Willoughby havia instal·lat en els diferents càrrecs municipals i del comtat per fer el que els manessin.

Assegut a la taula al costat d’en Willoughby n’hi havia un, en Tom-Carl Joyner, que era la seva mà dreta i tenia motius per estar-ne orgullós: que no havia fet costat a en Willoughby des del primer moment? Que no li havia fet tota la feina pràctica? Que no era ell el qui en els vells temps, durant la Depressió, trucava a la porta de les barraques dels terratgers en plena nit? Que no havia ficat al cap de tots els desgraciats ignorants i morts de gana que havien acceptat ajuda pública, bé una feina o bé diners, que el seu vot pertanyia a en Willoughby? El qui no vota, no menja. Igual que els seus satèl·lits, amb el pas dels anys en Tom-Carl havia adoptat un aire de respectabilitat que no se li adeia gens, i no li agradava que li recordessin els seus orígens inics. Aquell diumenge, en Tom-Carl seia allà convençut que el petit imperi que li havia fet perdre tanta son construir seria seu quan en Willoughby hi perdés interès o es morís. No hi havia res a la cara d’en Tom-Carl que indiqués que potser l’esperava una sorpresa desagradable: la independència fruit de la prosperitat ja havia començat a debilitar el seu regne, fins a fer-lo trontollar; dues eleccions més i s’ensorraria, per ser només material d’una tesi de sociologia. La Jean Louise va mirar aquella cara petita i presumida i gairebé va riure quan va pensar que el Sud realment no tenia pietat a l’hora de recompensar els servidors públics amb l’extinció.

Va resseguir les rengleres de caps familiars —cabells blancs, cabells castanys, cabells pentinats amb molta cura per amagar l’absència de cabells— i es va recordar de com, feia molts anys, quan les sessions del tribunal eren avorrides, llançava escopinades en silenci apuntant a les clepses brillants. Una vegada el jutge Taylor la va enxampar i va amenaçar de fer-la detenir allà mateix.

El rellotge del tribunal va cruixir, va grinyolar, va fer un sorollet i va tocar l’hora. Les dues. Quan els últims tremolors del toc es van haver esvaït, va veure com el seu pare s’aixecava i s’adreçava als reunits amb la veu seca que feia servir als tribunals:

—Senyors, l’orador d’avui és el senyor Grady O’Hanlon, que no necessita presentació. Senyor O’Hanlon.

El senyor O’Hanlon es va posar dret i va deixar anar:

—Com va dir la vaca al pagès que l’anava a munyir, «gràcies pel cop de mà».

Ella no havia vist mai el senyor O’Hanlon, ni n’havia sentit a parlar. Tanmateix, amb les seves paraules de presentació el senyor O’Hanlon li va deixar clar qui era: era un home normal i temorós de Déu com qualsevol home normal que havia deixat la feina per dedicar tot el seu temps a preservar la segregació. Bé, hi ha gent que té gustos molt estranys, va pensar.

El senyor O’Hanlon tenia els cabells de color castany clar, els ulls blaus, cara de tossuderia, una corbata espantosa, i no duia americana. Es va descordar el coll de la camisa, es va treure la corbata, va parpellejar, es va passar la mà pels cabells i va abordar el tema.

El senyor O’Hanlon havia nascut i crescut al Sud, hi havia estudiat, s’havia casat amb una senyora del Sud, hi havia viscut tota la vida, i ara la seva principal preocupació era defensar l’estil de vida del Sud i ni els negrots ni el Tribunal Suprem no eren qui per dir-li a ell o a qualsevol altre què havia de fer…, una raça toixa com…, inferioritat essencial…, caps llanuts i rinxolats…, encara dalt de l’arbre…, pudents i greixosos…, casar-se amb les vostres filles…, degenerar la raça amb mestissos…, mestissos…, degeneració…, salvar el Sud…, Dilluns Negre…, pitjor que escarabats…, Déu va crear les races…, ningú no sap per què, però va ser voluntat Seva que estiguessin separades…, si Ell ho hagués volgut, ens hauria creat a tots del mateix color…, tornar a l’Àfrica…

Va sentir la veu del seu pare, una veueta que parlava des d’un passat càlid i acollidor. «Senyors, si hi ha un eslògan en aquest món en el qual crec, és aquest: uns mateixos drets per a tothom, cap privilegi per a ningú».

Aquests predicadors negres de riu amunt…, com simis…, bocamolls…, canviar el sentit de l’Evangeli…, el tribunal fa més cas dels comunistes…, els haurien d’agafar a tots i afusellar-los per traïció…

Contra l’arenga monòtona del senyor O’Hanlon, anava sorgint un record que el contradeia: la sala del jutjat va canviar imperceptiblement, si bé a baix hi havia els mateixos caps. Quan va mirar a l’altra banda de la sala hi havia un jurat assegut a la tribuna, el jutge Taylor seia a la trona, el taquígraf estava assegut davant seu, més avall, i escrivia a un ritme constant; el seu pare estava dret: s’havia aixecat de darrere una taula on podia veure un cap negre i rinxolat…

L’Atticus Finch poques vegades acceptava casos com aquell; no li agradava gens el dret penal. L’únic motiu pel qual l’havia acceptat era perquè sabia que el seu client era innocent dels càrrecs, i no podia permetre per res del món que un negre anés a la presó per culpa d’una defensa d’ofici indiferent. El noi s’havia posat en contacte amb ell per mitjà de la Calpurnia, li havia explicat la seva història, i li havia confessat la veritat. La veritat era molt lletja.

L’Atticus s’hi va jugar la carrera, va aprofitar una acusació presentada sense cura, es va plantar davant del jurat i va aconseguir el que mai no havia passat, ni abans ni després, al comtat de Maycomb: va aconseguir l’absolució d’un negre acusat de violació. El principal testimoni de l’acusació era una noia blanca.

L’Atticus tenia dos avantatges importants: tot i que la noia blanca tenia catorze anys, no havien acusat el seu defensat de violació d’una menor, i per tant l’Atticus podia demostrar que hi havia hagut consentiment, cosa que va fer. El consentiment va ser més fàcil de demostrar que en condicions normals: l’acusat només tenia un braç. L’altre l’havia perdut en un accident a la serradora.

L’Atticus va portar el cas fins a la conclusió esprement la seva habilitat fins a la darrera gota, i amb una repugnància instintiva tan amarga que només el fet de saber que podria viure en pau amb si mateix la va poder esborrar. Després del veredicte, va sortir del jutjat abans d’acabar la jornada, se’n va anar cap a casa i es va banyar amb aigua molt calenta. Mai no va calcular el que li havia costat aquell cas; mai no va mirar enrere. No va saber mai que dos parells d’ulls pastats als seus l’observaven des de la galeria.

—… la qüestió no és si qualsevol negre amb el nas ple de mocs podrà anar a escola amb els vostres fills o seure al davant de l’autobús…, és si la civilització cristiana es mantindrà o serem esclaus dels comunistes…, advocats negres…, trepitjat la Constitució…, els nostres amics jueus…, matar Jesús…, votat el negrot…, els nostres avis…, jutges i xèrifs negres…, separats i iguals…, noranta-cinc per cent dels impostos…, per al negre i el gos vell…, adorant el vedell d’or…, predicar l’Evangeli…, la vella senyora Roosevelt…, amant dels negres…, convida quaranta-cinc negres, però ni una sola verge blanca i pura del Sud…, Huey Long, tot un senyor i bon cristià…, negre com el carbó…, subornar el Tribunal Suprem…, cristians blancs com cal…, Jesús va ser crucificat pel negre…

A la Jean Louise li va relliscar la mà. La va apartar de la barana i la va mirar. Estava xopa. Una taca humida a la barana reflectia la llum tènue que entrava per les finestres superiors. Es va quedar mirant el seu pare, assegut a la dreta del senyor O’Hanlon, i no es podia creure el que veia. Es va quedar mirant en Henry, assegut a l’esquerra del senyor O’Hanlon, i no es podia creure el que veia…

… però estaven asseguts per tota la sala. Homes importants i de caràcter, homes responsables, homes bons. Homes de tota mena i reputació… Semblava que l’únic home del comtat que no hi havia assistit era l’oncle Jack. L’oncle Jack…, representava que ella l’havia d’anar a veure. Però quan?

Ella no entenia gaire dels afers dels homes, però sabia que la presència del seu pare a la mateixa taula que un home que escopia immundícies quan parlava…, feia que fossin menys immundes? No. Les legitimava.

Es va trobar malament. Se li va regirar l’estómac, es va posar a tremolar.

En Hank.

Tots els nervis del seu cos van fer un esgarip, i es van morir. Havia quedat balba.

Es va posar dreta amb dificultat, i va baixar trontollant per l’escala coberta de la galeria. No va sentir el frec dels seus peus als graons amples, ni el rellotge del jutjat fent un esforç per tocar dos quarts de tres; no va notar l’aire humit de la planta baixa.

El sol intens li va ferir els ulls, i es va tapar la cara amb les mans. Quan les va apartar a poc a poc per deixar que els ulls s’acostumessin a la llum, va veure Maycomb sense persones, mirallejant en la xafogor de la tarda.

Va baixar les escales i es va posar a l’ombra d’una alzina. Va estirar el braç i es va recolzar al tronc. Va mirar Maycomb i se li va fer un nus a la gola. Maycomb li tornava la mirada.

Vés-te’n, deien els vells edificis. Aquí no hi ha lloc per a tu. No t’hi volen. Tenim secrets.

Els va obeir i, sota la calor silenciosa, es va posar a caminar per la via principal de Maycomb, una carretera que portava a Montgomery. Va seguir caminant, per davant de cases amb grans patis que emocionaven les senyores amants de les plantes i alentien el pas dels homes grans. Es va imaginar que sentia la senyora Wheeler fent un crit a la senyoreta Maudie Atkinson des de l’altra banda del carrer, i que, si la senyoreta Maudie la veia, la cridaria i li diria que passés a menjar una mica de pastís, n’acabo de fer un de gros per al doctor i un de petit per a tu. Va comptar les esquerdes de la vorera, es va preparar per a l’atac de la senyora Henry Lafayette Dubose («A mi no em diguis hola, Jean Louise Finch, s’ha de dir bona tarda!»), va passar corrents pel costat de la Casa Vella amb la teulada punxeguda, per davant de casa de la senyoreta Rachel, i es va trobar a casa seva.

GELATS CASOLANS.

Va parpellejar, amb força. Estic perdent el cap, va pensar.

Va intentar passar de llarg, però ja era massa tard. La gelateria moderna, baixa i quadrada del lloc que abans havia ocupat casa seva estava oberta, i un home l’observava des de l’aparador. Es va regirar les butxaques dels pantalons i hi va trobar un quart de dòlar.

—Posi’m un cornet de vainilla, si us plau.

—Ja no fem cornets. Li puc posar un…

—No passa res. Posi’m el que sigui —va dir a l’home.

—Vostè és la Jean Louise Finch, oi? —va fer ell.

—Sí.

—Abans vivia aquí, oi?

—Sí.

—De fet, va néixer aquí, oi?

—Sí.

—Ha viscut a Nova York, oi?

—Sí.

—Maycomb ha canviat, oi?

—Sí.

—No s’enrecorda de qui sóc, oi?

—No.

—Bé, doncs no l’hi diré. Es pot quedar aquí asseguda menjant-se el gelat i intentant descobrir qui sóc, i si ho endevina n’hi donaré un altre de franc.

—Gràcies —va dir ella—. Li fa res si vaig al darrere…

—És clar que no. Al darrere hi ha taules i cadires. A la nit la gent s’hi instal·la per menjar-se els gelats.

El pati del darrere estava cobert de grava blanca. Que petit que sembla sense casa, ni garatge, ni lilàs de l’Índia, va pensar. Va seure en una taula i hi va deixar la terrina de gelat. He de pensar.

Havia passat tot tan de pressa que encara tenia l’estómac regirat. Va respirar fondo per calmar-lo, però no es podia estar quiet. Va notar com es posava verda amb les basques, i va abaixar el cap; per molt que ho intentés no podia pensar, només podia saber, i el que sabia era una cosa.

L’únic ésser humà en qui havia confiat mai plenament i sense dubtes li havia fallat; l’únic home que havia conegut mai a qui podia assenyalar i dir, sabent-ho perfectament: «És un senyor, fins al fons és tot un senyor», l’havia traït, en públic, de manera indecent i sense cap vergonya.