Capítol IV

Monsieur Dambreuse, quan Deslauriers es presentà a casa seva, estava pensant a revifar el seu gran negoci d’hulles. Però aquella fusió de totes les seves empreses en una sola estava mal vista; deien que era un monopoli, com si no calguessin, per a explotacions com aquella, capitals immensos!

Deslauriers, que acabava de llegir-se expressament l’obra de Gobet i els articles de Chappe a Le Journal des Mines, coneixia la qüestió perfectament. Demostrà que la llei de 1810 establia a favor del concessionari un dret impermutable. A més, es podia donar a la companyia un color democràtic: impedir les reunions hulleres era un atemptat contra el principi mateix d’associació.

Monsieur Deslauriers li confià unes notes per redactar un informe. Quant a la manera com pagaria el seu treball, li féu unes promeses més interessants pel fet de no ser precises.

Deslauriers se’n tornà a casa de Frédéric i li portà la conferència. A més, havia vist madame Dambreuse a baix de l’escala, quan sortia.

—Ostres!, et felicito de tot cor!

Després van estar parlant de l’elecció. S’havia d’inventar alguna cosa.

Al cap de tres dies, Deslauriers reaparegué amb un full escrit destinat als diaris i que era una carta familiar, on monsieur Dambreuse aprovava la candidatura del seu amic comú. Amb el suport d’un conservador i elogiada per un roig, havia de triomfar. Com és que el capitalista havia signat una elucubració semblant? L’advocat, sense fer-se’n cap problema, per iniciativa pròpia, havia anat a ensenyar la carta a madame Dambreuse que, trobant-la molt bé, s’havia encarregat de la resta.

Aquella gestió va sorprendre Frédéric. Tanmateix, la va aprovar; després, com que Deslauriers parlaria amb monsieur Roque, li explicà la seva posició respecte a Louise.

—Digue’ls tot el que vulguis, que els meus negocis són tèrbols; ja els arreglaré; la noia és prou jove per esperar.

Deslauriers marxà; i Frédéric es considerà un home molt fort. Experimentava, d’altra banda, un sadollament, una satisfacció profunda. La seva alegria de posseir una dona rica no es veia malmesa per cap contrast; el sentiment s’harmonitzava amb el medi. La seva vida, ara, tenia dolceses per totes bandes.

La més exquisida, potser, era contemplar madame Dambreuse, entre altres persones, al seu saló. La conveniència de les seves maneres el feia somiar amb altres actituds; mentre ella conversava amb to fred, ell recordava les seves paraules d’amor balbucejades; tots els respectes per la seva virtut el delectaven com un homenatge que es girava cap a ell; i de vegades tenia desitjos de cridar: «Però si jo la conec millor que vosaltres! És meva!».

La seva relació no trigà a ser una cosa convinguda, acceptada. Madame Dambreuse, durant tot l’hivern, passejà Frédéric per l’alta societat.

Ell arribava quasi sempre abans que ella; i la veia entrar, amb els braços nus, el vano a la mà, perles als cabells. S’aturava al llindar (la llinda de la porta l’envoltava com un marc), i tenia un lleuger moviment d’indecisió, aclucant les parpelles, per descobrir si hi era ell. El tornava amb el seu cotxe; la pluja fuetejava la finestreta; els passants, com ombres, s’agitaven en el fang; i, estrets l’un contra l’altre, es miraven tot allò confusament, amb un desdeny tranquil. Amb diferents excuses, encara es quedava una hora ben bona a l’habitació d’ella.

Madame Dambreuse havia cedit sobretot per avorriment. Però aquella última prova no s’havia de deixar perdre. Volia un gran amor, i es posà a omplir-lo d’adulacions i carícies.

Li enviava flors; li va fer una cadira entapissada; li va regalar una cigarrera, una escrivania, mil petites coses d’ús quotidià, perquè no fes ni una sola acció independent del seu record. A ell, aquelles atencions primer el van encisar, i ben aviat li van semblar totalment normals.

Madame Dambreuse pujava en un fiacre, el despatxava a l’entrada d’un passatge, sortia per l’altre extrem; després, lliscant al llarg de les parets, amb un doble vel sobre el rostre, arribava al carrer on Frédéric de sentinella l’agafava pel braç, vivament, per portar-la a casa seva. Els seus dos criats havien sortit a passeig, el porter feia encàrrecs; ella girava els ulls al voltant; res a témer!, i feia com un sospir d’exiliat que torna a la pàtria. La bona sort els envalentí. Les cites es van multiplicar. Fins i tot un vespre, ella es presentà vestida de gran gala. Aquelles sorpreses podien ser perilloses; ell la renyà per la seva imprudència; d’altra banda, no li va agradar. El vestit escotat descobria massa el seu pit magre.

Aleshores reconegué allò que s’havia estat amagant, la desil·lusió dels sentits. No per això va deixar de fingir grans passions; però per sentir-les necessitava evocar la imatge de Rosanette o de madame Arnoux.

Aquella atròfia sentimental li deixava el cap totalment lliure, i més que mai ambicionava una alta posició social. Si disposava d’un estrep com aquell, la mínima cosa que podia fer era servir-se’n.

Cap a mitjans de gener, un matí, Sénécal entrà al seu gabinet; i, davant de la seva exclamació de sorpresa, respongué que era secretari de Deslauriers. Fins i tot li portava una carta. Contenia bones notícies, i tanmateix el censurava per la seva negligència; havia d’anar al poble.

El futur diputat digué que es posaria en camí l’endemà passat.

Sénécal no expressà cap opinió sobre aquella candidatura. Parlà de la seva persona i dels assumptes del país.

Per molt lamentables que fossin, el feien content; perquè s’avançava cap al comunisme. Primer, l’administració mateixa hi portava, ja que cada dia hi havia més coses regides pel govern. Quant a la propietat, la constitució de 1848, malgrat les seves febleses, no l’havia tractada gaire bé; en nom de la utilitat pública, ara l’Estat podia prendre allò que considerés convenient. Sénécal es declarà partidari de l’Autoritat; i Frédéric percebé en els seus discursos l’exageració de les seves pròpies paraules a Deslauriers. El republicà arribà a criticar la insuficiència de les masses.

—Robespierre, defensant el dret de la minoria, va portar Lluís XVI davant de la Convenció nacional i va salvar el poble. La finalitat de les coses les fa legítimes. La dictadura de vegades és indispensable. Visca la tirania, sempre que el tirà faci el bé!

La discussió durà molt de temps, i quan ja se n’anava, Sénécal confessà (potser era el motiu de la seva visita) que Deslauriers s’impacientava molt pel silenci de monsieur Dambreuse.

Però monsieur Dambreuse estava malalt. Frédéric el veia cada dia, la seva qualitat d’amic íntim el feia admetre al seu costat.

La revocació del general Changarnier havia emocionat extremadament el capitalista. Aquella mateixa tarda li agafà una gran calor al pit, amb una opressió que li impedia estar-se ajagut. Les sangoneres aportaren una millora immediata. La tos seca desaparegué, la respiració es féu més tranquil·la; i al cap de vuit dies, prenent-se un caldo, va dir:

—Ah!, ja estic més bé! Però he estat a punt d’emprendre el gran viatge!

—Sense mi, no! —exclamà madame Dambreuse, notificant amb aquella frase que no l’hauria pogut sobreviure.

En comptes de respondre, ell estengué sobre ella i el seu amant un somriure singular, on hi havia alhora resignació, indulgència, ironia, i fins i tot com una gràcia, un sobreentès quasi alegre.

Frédéric volgué marxar a Nogent, madame Dambreuse s’hi oposà; i feia i desfeia successivament l’equipatge, segons les alternatives de la malaltia.

De sobte, monsieur Dambreuse escopí sang amb abundància. «Els prínceps de la ciència», consultats, no van trobar res de nou. Les cames se li inflaven, i la debilitat augmentava. Havia manifestat diverses vegades el desig de veure Cécile, que era a l’altra punta de França amb el seu marit, nomenat recaptador un mes abans. Ordenà expressament que la fessin venir. Madame Dambreuse va escriure tres cartes i les hi ensenyà.

Com que no es fiava ni de la monja, no el deixava ni un segon, no se n’anava a dormir. Les persones que s’inscrivien a la porteria s’informaven d’ella amb admiració; i els vianants quedaven corpresos de respecte davant de la quantitat de palla que hi havia al carrer, sota les finestres.^[127]

El 12 de febrer, a les tres de la tarda, es declarà una hemoptisi espantosa. El metge de guàrdia va explicar el perill. Van córrer a buscar un capellà.

Durant la confessió de monsieur Dambreuse, la seva dona se’l mirava de lluny, curiosament. Després d’això, el jove doctor posà un vesicatori i esperà.

La claror de les làmpares, emmascarada pels mobles, il·luminava la cambra desigualment. Frédéric i madame Dambreuse, als peus del llit, observaven el moribund. Davant d’una finestra, el capellà i el metge conversaven en veu baixa; la monja, de genolls, barbotejava pregàries.

Finalment, s’elevà una ranera. Les mans es refredaven, la cara començava a empal·lidir. De vegades, feia de sobte una aspiració enorme; es van fer cada cop més escasses; se li escaparen dues o tres paraules confuses; exhalà un petit buf al temps que girava els ulls, i el cap va caure de costat sobre el coixí.

Tots, durant un minut, va quedar-se immòbils.

Madame Dambreuse s’acostà; i, sense esforç, amb la simplicitat del deure, li va tancar els ulls.

Després obrí els braços, i s’agafà la cintura, com en l’espasme d’una desesperació continguda, i sortí de l’estança, repenjant-se en el metge i la monja. Al cap d’un quart d’hora, Frédéric pujà a la seva cambra.

S’hi sentia una olor indefinible, emanació de les coses delicades que l’omplien. Al mig del llit s’estenia un vestit negre, que destacava sobre la vànova rosa.

Madame Dambreuse s’estava al costat de la llar de foc, a peu dret. Sense suposar-li una pena violenta, la creia una mica trista; i amb una veu queixosa, va dir:

—Que pateixes?

—Jo? No, gens ni mica.

Quan va girar-se, va veure el vestit, l’examinà; després li va dir que es posés còmode.

—Fuma, si vols! Ets a la meva habitació! —I, amb un gran sospir—: Ah, Verge santa! Que tranquils que ens hem quedat!

Frédéric se sorprengué d’aquella exclamació. Respongué, besant-li la mà:

—Però si érem lliures!

Aquella al·lusió a la facilitat dels seus amors semblà ofendre madame Dambreuse.

—Ah, tu no saps els favors que jo li feia, ni les angúnies que em feia passar!

—Com?

—Sí, home! Era una seguretat tenir sempre al costat aquella bastarda, una criatura que et fiquen a casa després de cinc anys de matrimoni i que, si no hagués estat per mi, li hauria fet fer alguna ximpleria?

Aleshores li explicà els seus afers. S’havien casat sota el règim de separació de béns. El seu patrimoni era de tres-cents mil francs. En el seu contracte, monsieur Dambreuse li havia assegurat, en cas de supervivència, una renda de quinze mil lliures i la propietat de la casa. Però, poc temps després, havia fet un testament on li deixava tota la fortuna; i ella l’avaluava, pel que es podia saber en aquell moment, en més de tres milions.

Frédéric obrí molt els ulls.

—Valia la pena, no trobes? A més, jo hi he contribuït! Era el meu patrimoni, el que jo defensava; Cécile m’hauria deixat sense res, injustament.

—Com és que no ha vingut a veure el seu pare? —va dir Frédéric.

En sentir la pregunta, madame Dambreuse se’l quedà mirant; després, amb to sec, va dir:

—I jo què sé! Perquè no té cor, suposo! Oh, ja me la conec! Però a mi no em traurà ni un cèntim! —No resultava gaire molesta, almenys després del seu casament—. Ah, el seu casament! —va fer, burleta, madame Dambreuse.

I es penedia d’haver tractat massa bé aquella mala pècora, que era gelosa, interessada, hipòcrita. «Tots els defectes del seu pare!». El denigrava cada vegada més. Persona d’una falsedat tan profunda, sense cap pietat, a més, dur com una pedra, «un home dolent, un home dolent!».

Fins als més prudents se’ls escapen errors. Madame Dambreuse acabava de cometre’n un amb aquell desbordament d’odi. Frédéric, davant d’ella, en una poltrona, rumiava, escandalitzat.

Ella s’aixecà, es va posar dolçament sobre els seus genolls.

—Només tu ets bo! No estimo ningú més que tu! —En mirar-lo, el seu cor s’estovà, una reacció nerviosa li portà llàgrimes a les parpelles, i murmurà—: Vols casar-te amb mi? —Primer, ell es pensà que no ho havia entès. Aquella riquesa l’atordia. Ella repetí més fort—: Vols casar-te amb mi?

Finalment ell va dir, somrient:

—Que en dubtes?

Després li agafà un pudor i, per fer-li al difunt una mena de reparació, s’oferí a vetllar-lo personalment. Però com que tenia vergonya d’aquell sentiment piadós, afegí amb aire distant:

—Potser seria la cosa més convenient.

—Sí, potser sí —digué ella—, de cara als criats.

Havien tret el llit completament a fora de l’alcova. La monja s’estava als peus; i al capçal hi havia un capellà, un altre, un home alt i prim, d’aire espanyol i fanàtic. Sobre la tauleta de nit, coberta d’unes tovalles blanques, cremaven tres espelmes.

Frédéric agafà una cadira i mirà el mort.

El seu rostre estava groc com la palla; una mica d’escuma sangonosa marcava les comissures de la boca. Tenia un mocador al voltant del crani, una armilla de punt, i un crucifix de plata sobre el pit, entre els braços creuats.

Ja s’havia acabat, aquella existència plena d’agitacions! Si n’havia fet, de gestions pels despatxos, de llistes de números, si n’havia potinejat de negocis, llegit d’informes! Quanta xerrameca, quants somriures, quantes reverències! Perquè havia aclamat Napoleó, els cosacs, Lluís XVIII, 1830, els obrers, tots els règims, estimant el Poder amb un amor tal, que hauria pagat per vendre’s.

Però deixava la finca de La Fortelle, tres manufactures a Picardia, el bosc de Crancé, a Yonne, un mas a prop de d’Orleans, valors mobiliaris considerables.

Frédéric va fer així la recapitulació de la seva fortuna; i tanmateix estava a punt de pertànyer-li! Primer pensà en «el que diran», en un regal per a la seva mare, els seus futurs carruatges, en un vell cotxer de la seva família que volia convertir en porter. La lliurea ja no seria la mateixa, naturalment. Agafaria el saló gran com a gabinet de treball. Res no impedia, enderrocant tres parets, tenir, al segon pis, una galeria de quadres. Potser hi havia manera d’organitzar a baix una sala de banys turcs. Pel que fa al despatx de monsieur Dambreuse, una habitació desagradable, de què podia servir?

El capellà que acabava de mocar-se, o la monja que arreglava el foc, interrompia brutalment aquelles imaginacions. Però la realitat les confirmava; el cadàver continuava allà. Les parpelles se li havien tornat a obrir; i les pupil·les, tot i que negades en tenebres viscoses, tenien una expressió enigmàtica, intolerable. Frédéric creia veure-hi com un judici que se li feia, i sentia quasi un remordiment, perquè no havia tingut mai cap queixa contra aquell home, al contrari… «Au, home! Un vell miserable!», i se’l mirava de més a prop, per refermar-se, cridant-li mentalment: «Què passa? Que potser t’he matat jo?».

Mentrestant, el capellà llegia el breviari; la monja, immòbil, dormitava; les metxes de les tres espelmes s’allargaven.

Es va sentir, durant dues hores, el retruny dels carros que desfilaven cap a Les Halles. Els vidres es van fer blancs, passà un fiacre, després un ramat de someres que trotaven sobre el paviment, i cops de martell, crits de venedors ambulants, tocs de trompeta; tot es confonia ja en la gran veu del París que es desperta.

Frédéric es posà a fer gestions. Anà primer de tot a l’ajuntament per fer la declaració; després, quan el forense hagué donat un certificat, tornà a l’ajuntament a dir quin cementiri escollia la família, i per entendre’s amb el servei de pompes fúnebres.

L’empleat mostrà un dibuix i un programa, l’un indicava les diverses classes d’enterrament, l’altre el detall complet del decorat. Volia una carrossa amb motllures o una carrossa amb plomes, cavalls amb trenes, criats amb plomalls, inicials o un blasó, làmpares fúnebres, un home per portar les condecoracions, i quants cotxes? Frédéric fou generós; madame Dambreuse insistia a no estalviar res.

Després, va dirigir-se a l’església.

El vicari dels enterraments començà per criticar l’explotació de les pompes fúnebres; així, l’oficial per a les medalles d’honor era realment inútil; més valia posar molts ciris! Van quedar en una missa resada, adornada amb música. Frédéric signà el que havien convingut, amb l’obligació solidària de pagar totes les despeses.

Després anà a l’ajuntament per la compra del terreny. Una concessió de dos metres de llargada per un d’amplada costava cinc-cents francs. Era una concessió per mig segle, o perpètua?

—Oh, perpètua! —digué Frédéric.

Es prenia la cosa seriosament, s’hi esforçava. Al pati de la casa, l’esperava un marbrista per ensenyar-li els pressupostos i plans de tombes gregues, egípcies, morisques; però l’arquitecte de la casa ja ho havia discutit amb la senyora; i sobre la taula, al vestíbul, hi havia tota mena de prospectes relatius a la neteja dels matalassos, desinfecció d’habitacions, diversos procediments d’embalsamament.

Després de dinar, tornà a cal sastre per al dol dels criats; i va haver de fer una última gestió, perquè havia encarregat uns guants de castor i el que li convenia era un parell de guants de filadís.

Quan arribà l’endemà, a les deu, el gran saló s’omplia de gent, i quasi tothom, en abordar-se amb aire melancòlic, deia:

—I no fa ni un mes que el vaig veure! Déu meu! Tots hi hem de passar!

—Sí, però mirem que sigui com més tard millor.

Aleshores feien una petita rialla de satisfacció, i fins i tot s’encetaven uns diàlegs perfectament estranys a la circumstància. Finalment, el mestre de cerimònies, amb frac negre a la francesa i calça curta, amb mantell, punys blancs, espasí al costat i tricorni sota el braç, articulà, saludant, les paraules usuals: «Senyors, quan els plagui». Van partir.

Era dia de mercat de flors a la plaça de la Madeleine. Feia un temps clar i suau; i la brisa, que sacsejava una mica les barraques de lona, inflava, per les vores, la immensa tela negra penjada al portal. L’escut de monsieur Dambreuse, que ocupava un quadrat de vellut, s’hi repetia tres vegades. Era de sable, un sinistrogir d’or amb el puny tancat i enguantat d’argent, amb la corona de comte, i aquesta divisa: «Per totes vies».

Els portadors pujaren fins al capdamunt de l’escala el fèretre feixuc, i tothom entrà.

Les sis capelles, l’hemicicle i les cadires, tot estava folrat de negre. El cadafal a baix del cor formava, amb els seus grans ciris, un únic focus de llums grogues. Als dos racons, sobre canelobres, cremaven flames d’esperit de vi.

Els més considerables van ocupar llocs al presbiteri, els altres a la nau; i començà l’ofici.

A part d’alguns, la ignorància religiosa de tots era tan profunda, que el mestre de cerimònies, de tant en tant, els feia senyal d’aixecar-se, agenollar-se, seure. L’orgue i dos contrabaixos alternaven amb les veus; als intervals de silenci, se sentia el barboteig del sacerdot a l’altar; després la música i els cants recomençaven.

Una claror mat queia de les tres cúpules; però la porta oberta enviava horitzontalment com un riu de llum blanca que tocava tots els caps descoberts; i en l’aire, a mitja altura de la nau, flotava una ombra, penetrada pel reflex dels ors que decoraven la nervadura de les petxines i el fullam dels capitells.

Frédéric, per distraure’s, escoltà el Dies irae; es mirava els assistents, intentava veure les pintures massa enlairades que representaven la vida de la Magdalena. Per sort, Pellerin vingué a col·locar-se al seu costat, i començà immediatament, sobre el tema dels frescos, una llarga dissertació. La campana dringà. Van sortir de l’església.

El cotxe de morts, adornat amb drapejats penjant i alts plomalls, s’encaminà cap al Père-Lachaise, tirat per quatre cavalls negres que tenien trenes a la crinera, plomes al cap, i anaven embolicats fins als unglots per amples gualdrapes brodades de plata. El cotxer, amb botes altes, portava un barret de tres puntes amb un llarg vel caient. Els cordons els portaven quatre personatges: un qüestor de la Cambra de diputats, un membre del Consell general de l’Aube, un delegat de les hulles —i Fumichon, com a amic. Seguien la calessa del difunt i dotze cotxes de dol. Els convidats, per darrere, omplien el centre del bulevard.

Per veure tot allò, els vianants s’aturaven; unes dones, amb la criatura a coll, s’enfilaven a cadires; i la gent que prenia copes als cafès apareixia a les finestres amb un tac de billar a la mà.

El camí era llarg; i —com als àpats de cerimònia, on al començament tothom és reservat, i després expansiu— el capteniment general aviat s’afluixà. Només es parlava del rebuig d’assignació que havia fet la Cambra al President. Monsieur Piscatory s’havia mostrat massa càustic, Montalambert «magnífic, com sempre», i messieurs Chambolle, Pidoux, Creton, en fi, tota la comissió potser hauria hagut de seguir el consell de messieurs Quantin-Bauchard i Dufour.

Aquells comentaris van continuar al carrer de la Roquette, vorejada de botigues, on només s’hi veuen cadenes de vidre de colors i rodelles negres cobertes de dibuixos i lletres d’or, —cosa que les fa assemblar a grutes plenes d’estalactites i a magatzems de porcellana. Però davant de la reixa del cementiri, instantàniament, tothom va callar.

Les tombes s’alçaven enmig d’arbres, columnes trencades, piràmides, temples, dólmens, obeliscos, panteons etruscos amb porta de bronze. En alguns s’hi veia una mena de salonets fúnebres, amb butaques rústiques i seients plegables. Les teranyines penjaven com parracs a les cadenetes de les urnes; i la pols cobria els poms de cintes de setí i els crucifixos. Pertot arreu, entre els balustres, sobre les tombes, corones de semprevives i canelobres, gerros, flors, discos negres realçats amb lletres d’or, estatuetes de guix: nois petits i petites senyoretes, o petits àngels sostinguts a l’aire per un fil de llautó: n’hi ha que fins tenen un sostre de zenc sobre el cap. Enormes cables de vidre filat, negre, blanc i blau, que baixen de dalt de les esteles fins al peu de les lloses, amb llargs replecs, com boes. El sol, que hi picava al damunt, els feia espurnejar entre les creus de fusta negra; —i el cotxe de morts avançava pels grans camins, que estan pavimentats com els carrers d’una ciutat. De tant en tant, els eixos petaven. Unes dones de genolls, amb el vestit arrossegant per l’herba, parlaven dolçament als morts. Fumaroles blanquinoses sortien de la verdor dels teixos. Eren ofrenes abandonades, restes que la gent cremava.

La fossa de monsieur Dambreuse era a la proximitat de Manuel i de Benjamin Constant.^[128] El terreny davalla, en aquell indret, amb un pendent abrupte. Hom té als peus cims d’arbres verds; més lluny, xemeneies de bombes de vapor, després tota la gran ciutat.

Frédéric pogué admirar el paisatge mentre es pronunciaven els discursos.

El primer fou en nom de la Cambra dels diputats, el segon, en nom del Consell general de l’Aube, el tercer en nom de la societat hullera de Saône-et-Loire, el quart en nom de la Societat d’agricultura del Yonne; i n’hi va haver un altre, en nom d’una societat filantròpica. Finalment la gent ja se n’anava, quan un desconegut es posà a llegir un sisè discurs, en nom de la Societat d’antiquaris d’Amiens.

I tots aprofitaren l’ocasió per dir pestes contra el Socialisme, del qual monsieur Dambreuse havia mort víctima. Era l’espectacle de l’anarquia i la seva abnegació a l’ordre el que havia escurçat els seus dies. S’exaltà la seva intel·ligència, la seva probitat, generositat, i fins i tot el seu mutisme com a representant del poble, perquè si no era orador, en canvi posseïa aquelles qualitats sòlides, mil vegades preferibles, etc., amb totes les frases que cal dir: «Fi prematura - laments eterns - l’altra pàtria - adéu, o més ben dit, no, a reveure!».

La terra, barrejada amb pedres, va caure; i la gent no el tornaria a anomenar mai més.

Encara se’n va parlar una mica en baixant el cementiri; i ningú no es feia problema d’apreciar-lo. Hussonet, que havia d’informar sobre l’enterrament als diaris, va arribar a repetir, en broma, tots els discursos; —ja que, en fi, aquell bo de Dambreuse havia estat un dels untadors més distingits de l’últim regne. Després, els cotxes de dol van conduir els burgesos als seus assumptes, la cerimònia no havia durat massa temps; tothom se n’alegrava.

Frédéric, cansat, tornà a casa.

Quan es presentà, l’endemà, a casa dels Dambreuse, el van avisar que la senyora estava treballant a baix, al despatx. Les capses, els calaixos, estaven oberts i desordenats, els llibres de comptes tirats de qualsevol manera; un rotlle de paperassa que tenia per títol: «Cobraments improbables» corria pel terra; va estar a punt de caure-hi a sobre i el recollí. Madame Dambreuse desapareixia, sepultada en la gran poltrona.

—Eh! On ets? Què passa?

Ella s’aixecà d’un bot.

—Que què passa? Doncs que estic arruïnada, arruïnada! Em sents?

Monsieur Adolphe Langlois, notari, l’havia convocat al seu despatx i li havia comunicat un testament, escrit pel seu marit, abans del matrimoni. Ho llegava tot a Cécile; i l’altre testament s’havia perdut. Frédéric es posà molt pàl·lid. Segur que no havia buscat bé.

—Doncs mira tu! —digué madame Dambreuse, mostrant-li l’habitació.

Les dues caixes fortes estaven obertes, enfonsades a cop de destral, i la dona havia regirat el pupitre, escorcollat els armaris, espolsat les estores, quan de cop i volta, llançant un crit agut, es precipità a un racó on acabava de veure una capseta amb pany de coure; l’obrí, no res!

—Ah! Miserable! Jo que el vaig cuidar amb tanta abnegació!

Després esclatà en plors.

—Potser és en un altre lloc.

—No, no, era aquí, en aquesta caixa forta! El vaig veure no fa gaire! El va cremar, segur. —Un dia, al començament de la seva malaltia, monsieur Dambreuse havia baixat a fer algunes firmes—. Segur que va ser aleshores quan me la va jugar!

I recaigué sobre la cadira, anorreada. Una mare de dol no resulta més lamentable al costat d’un bressol buit que madame Dambreuse davant de les caixes fortes obertes. Finalment, la seva pena —malgrat la baixesa del motiu— semblava tan profunda, que ell intentà consolar-la dient-li que, fet i fet, no es veia reduïda a la misèria.

—Sí, a la misèria, perquè no et puc oferir una gran fortuna!

Només li quedaven trenta mil lliures de rendes, sense comptar la casa, que en valia de divuit a vint, potser.

Tot i que allò fos l’opulència per a Frédéric, no deixava d’experimentar una decepció. Adéu als seus somnis i a tota la gran vida que hauria portat! L’honor l’obligava a casar-se amb madame Dambreuse. Va reflexionar un minut; després, amb aire tendre, va dir:

—Sempre em quedarà la teva persona!

Ella es llançà als seus braços; i ell l’estrenyé contra el pit amb un entendriment on hi havia un toc d’admiració per ell mateix. Madame Dambreuse, que havia deixat de vessar llàgrimes, aixecà el rostre, tota radiant de felicitat i agafant-li la mà, va dir:

—Ah, no he dubtat mai de tu! Ho sabia!

Aquella certesa anticipada d’allò que ell considerava una bona acció desagradà al jove.

Després, ella el portà a la seva cambra, i van fer projectes. Ara, Frédéric havia de pensar a promocionar-se. Ella fins i tot li va donar admirables consells sobre la seva candidatura.

El primer punt era saber dues o tres frases d’economia política. Calia escollir una especialitat, per exemple la cria de cavalls de raça, escriure uns quants informes sobre alguna qüestió d’interès local, tenir sempre disponibles oficines de correus o estancs, fer una munió de petits favors. Monsieur Dambreuse, en aquest aspecte, havia demostrat ser un autèntic model. Així, una vegada, en ple camp, havia fet aturar la jardinera plena d’amics davant de la botiga d’un sabater i havia comprat per als seus convidats dotze parells de sabates, i per a ell unes botes espantoses —que fins i tot va tenir l’heroisme de portar durant quinze dies. Aquella anècdota els va posar contents. Madame Dambreuse en contà d’altres, recuperant la gràcia, la joventut i l’enginy.

Aprovà la seva idea d’un viatge immediat a Nogent. El comiat va ser tendre; després, al llindar, ella murmurà una vegada més:

—M’estimes, oi que sí?

—Eternament —respongué ell.

Un ordinari l’estava esperant a casa seva amb una nota escrita amb llapis, avisant-lo que Rosanette estava a punt donar a llum. Havia tingut tantes ocupacions aquells últims dies, que no hi havia pensat més. La noia s’havia ingressat en un establiment especial, a Chaillot.

Frédéric agafà un fiacre i se n’hi anà.

A la cantonada del carrer de Marbeuf, va llegir sobre una placa, amb lletra grossa: «Casa de salut i infantaments dirigida per madame Alessandri, llevadora de primera classe, exalumna de la Maternitat, autora de diverses obres, etc.». Després, al mig del carrer, sobre la porta, una porta supletòria, l’ensenya repetia (sense la paraula infantament): «Casa de salut de madame Alessandri», amb tots els seus títols.

Frédéric va trucar al picaporta.

Una minyona, amb aspecte d’actriu, l’introduí al saló, adornat amb una taula de caoba, butaques de vellut granat, i un rellotge de pèndol sota un globus.

Quasi immediatament aparegué la senyora. Era una dona alta i morena de quaranta anys, de cintura prima, ulls bonics i maneres mundanes. Informà Frédéric del feliç deslliurament de la mare, i el féu pujar a la cambra.

Rosanette es posà a somriure inefablement; i, com submergida en onades d’amor que l’ofegaven, va dir amb veu baixa:

—És un nen, mira! —assenyalant un bressol al costat del llit.

Ell apartà les cortines, i va veure, enmig dels llençols, una cosa d’un vermell grogós, extremadament arrugada, que feia pudor i plorava.

—Fes-li un petó.

Ell respongué, per ocultar la seva repugnància:

—És que tinc por de fer-li mal.

—Que no, home!

Aleshores besà, amb la punta dels llavis, el seu fill.

—Com s’assembla a tu!

I, amb els dos braços febles, es penjà al seu coll, amb una efusió de sentiment que ell no havia vist mai.

Li vingué el record de madame Dambreuse. Es retragué com una monstruositat trair aquella pobra persona, que estimava i sofria amb tota la sinceritat de la seva natura. Durant alguns dies, li va fer companyia fins a la nit.

Ella es trobava feliç en aquella casa discreta; els finestrons de la façana estaven tancats tot el dia; la seva cambra, entapissada de seda clara, donava a un gran jardí; madame Alessandri, que tenia l’únic defecte de citar com a íntims els metges il·lustres, la cobria d’atencions; les seves companyes, quasi totes senyoretes de províncies, s’avorrien molt perquè no tenien ningú que les anés a veure; Rosanette s’adonà que l’envejaven, i li ho va dir a Frédéric amb orgull. Però havien de parlar baixet; els envans eren prims i tothom escoltava malgrat el soroll continu dels pianos.

Frédéric estava a punt de marxar cap a Nogent quan va rebre una carta de Deslauriers.

Es presentaven dos candidats nous, l’un conservador, l’altre roig, un tercer, fos qui fos, no tenia possibilitats. Era culpa de Frédéric: havia deixat passar el bon moment, hauria hagut de venir més aviat, espavilar-se. «Ni tan sols se t’ha vist als comicis agrícoles!». Insistia en aquest aspecte. D’altra banda, moltes persones que haurien votat a favor d’ell, per consideració envers monsieur Dambreuse, ara l’abandonarien. Deslauriers era d’aquests. Com que no tenia res a esperar del capitalista, deixava el seu protegit.

Frédéric portà la carta a madame Dambreuse.

—No has estat a Nogent, doncs?

—Per què?

—És que vaig veure Deslauriers fa tres dies.

Sabent la mort del seu marit, l’advocat havia vingut a portar les notes sobre les hulles i oferir-li els seus serveis com a home de negocis. Allò semblà estrany a Frédéric; i què hi feia, el seu amic, allà?

Madame Dambreuse volgué saber com havia passat el temps des de la seva separació.

—He estat malalt —digué ell.

—Hauries hagut d’avisar-me, almenys.

—Oh, no valia la pena! —a més, havia tingut un munt de molèsties, cites, visites.

Des d’aleshores portà una existència doble, dormint religiosament a casa de la Mariscala i passant la tarda a la casa Dambreuse, de manera que amb prou feines li quedava, al mig del dia, una hora de llibertat.

El nen s’estava al camp, a Andilly. Anaven a veure’l cada setmana.

La casa de la dida es trobava a la part alta del poble, al fons d’un petit pati fosc com un pou, amb palla per terra, gallines aquí i allà, un carro de verdura sota el rafal. Rosanette començava per besar frenèticament la criatura; i presa d’una mena de deliri, anava i venia, intentava munyir la cabra, menjava pa moreno, aspirava l’olor dels fems, volia guardar-ne una mica al mocador.

Després feien grans passejades; ella entrava als vivers, arrencava les branques de lilà que penjaven fora de les parets, cridava: «Arri, tatanet!» als ases que tiraven d’un carretó, s’aturava a contemplar per la reixa l’interior dels jardins bonics; o bé la dida agafava el nen, el posaven a l’ombra sota un noguer; i les dues dones xerraven, durant hores, de ximpleries irritants.

Frédéric, a prop d’elles, contemplava els quadrats de vinyes sobre els pendents del terreny, amb el floc d’un arbre aquí i allà, els camins polsegosos semblants a cintes grisenques, les cases que estenien en la verdor unes taques blanques i roges, i, de vegades, el fum d’una locomotora allargava horitzontalment, al peu dels turons coberts de fullatge, com una ploma d’estruç gegantina amb la punta lleugera que s’envolava.

Després els ulls li tornaven al seu fill. Se l’imaginava com un noi, en faria un company; però potser seria beneit, un infeliç, segur. La il·legalitat del seu naixement l’oprimiria sempre; més hauria valgut per ell no haver nascut, i Frédéric murmurava: «Pobra criatura!» amb el cor inflat per una incomprensible tristesa.

Moltes vegades perdien l’últim tren. Aleshores madame Dambreuse el renyava per la seva impuntualitat. Li feia una escena.

Aviat, aquelles mentides el van divertir; repetia a l’una el jurament que acabava de fer a l’altra, els enviava rams de flors semblants, els escrivia al mateix temps, després establia entre elles comparacions; —n’hi havia una tercera sempre present al seu pensament. La impossibilitat de tenir-la el justificava de les seves perfídies, que avivaven el plaer, aportant-hi alternança; i, com més havia enganyat qualsevol de les dues, més l’estimava a ella, com si els seus amors s’haguessin escalfat recíprocament i, en una mena d’emulació, cada una hagués volgut fer-li oblidar l’altra.

—Admira la meva confiança! —li digué un dia madame Dambreuse, desplegant un paper on l’avisaven que monsieur Moreau vivia conjugalment amb una tal Rose Bron—. És la senyoreta de les curses, per casualitat?

—Quina cosa més absurda! Deixa’m veure.

La carta, escrita en caràcters romans, no estava signada. Madame Dambreuse, al començament, havia tolerat aquella amant que cobria el seu adulteri. Però, en fer-se més forta la seva passió, havia exigit una ruptura, cosa feta de feia temps, segons Frédéric; i quan ell va haver acabat les seves declaracions, ella replicà, aclucant les parpelles on brillava una mirada semblant a la punta d’un estilet sota la mussolina:

—Molt bé, i l’altra?

—Quina altra?

—La dona del de les porcellanes.

Ell aixecà les espatlles, desdenyosament. Ella no insistí més.

Però, al cap d’un mes, mentre parlaven de l’honor i la lleialtat, i ell presumia de la seva (d’una manera incidental, per precaució), ella li digué:

—És veritat, ets honrat, no hi tornes més.

Frédéric, que pensava en la Mariscala, balbucejà:

—On vols dir?

—A casa dels Arnoux.

Ell li suplicà que li digués d’on havia tret aquella informació. De la segona costurera, madame Regimbart.

Així, ella coneixia la seva vida, i ell no sabia res de la d’ella!

Tanmateix, havia descobert a la seva cambra de bany la miniatura d’un senyor amb llargs bigotis; era el mateix sobre el qual li havien explicat feia temps una vaga història de suïcidi? Però no hi havia manera de saber res més! I per què, després de tot? Els cors de les dones són com aquells petits mobles amb secret, plens de calaixos encastats els uns en els altres; ens esforcem, ens trenquem les ungles, i trobem al fons alguna flor resseca, brins de pols, —o el buit! I a més, potser tenia por d’esbrinar massa coses.

Ella li feia refusar les invitacions on ella no podia acompanyar-lo, el subjectava al seu costat, tenia por de perdre’l; i, malgrat aquesta unió cada dia més gran, de cop i volta s’obrien abismes entre ells, a propòsit de coses insignificants, l’apreciació d’una persona, d’una obra d’art.

Ella tenia una manera de tocar el piano, correcta i dura. El seu espiritualisme (madame Dambreuse creia en la transmigració de les ànimes a les estrelles) no li impedia portar la caixa admirablement. Era altiva amb els seus empleats; els seus ulls es quedaven secs davant dels parracs dels pobres. Un egoisme ingenu esclatava en les seves locucions ordinàries: «A mi què em fa?», «Estaríem ben arreglats!», «Quina necessitat en tinc?» i mil petites accions inanalitzables, odioses. Hauria escoltat darrere les portes; havia de mentir al seu confessor. Per esperit de dominació, va voler que Frédéric l’acompanyés diumenge a l’església. Ell obeí i va portar el missal.

La pèrdua de l’herència l’havia canviat considerablement. Aquelles marques d’una pena que s’atribuïa a la mort de monsieur Dambreuse la feien interessant; i, com en altres temps, rebia molta gent. Arran del fracàs electoral de Frédéric, ambicionava per a ells dos una legació a Alemanya; així, la primera cosa que calia fer era sotmetre’s a les idees regnants.

Els uns desitjaven l’Imperi, d’altres els Orleans, d’altres el comte de Chambord^[129], però tots estaven d’acord en la urgència de la descentralització, i es proposaven molts mitjans, tals com aquests: tallar París en gran quantitat de grans carrers per tal d’establir-hi pobles, transferir a Versalles la seu del Govern, establir a Bourges les facultats, suprimir les biblioteques, confiar-ho tot als generals de divisió; —i s’exaltava el camp, ja que l’home illetrat tenia naturalment més seny que els altres! Proliferaven els odis: odi contra els mestres de primària i contra els comerciants de vins, contra les classes de filosofia, contra els cursos d’història, contra les novel·les, les armilles vermelles, les barbes llargues, contra tota independència, tota manifestació individual; perquè s’havia de «recuperar el principi d’autoritat», que s’exercís en nom de qualsevol cosa, que vingués de qualsevol lloc, sempre que fos la Força, l’Autoritat! Ara, els conservadors parlaven com Sénécal. Frédéric no entenia res; i retrobava a casa de la seva antiga amant les mateixes frases, pronunciades pels mateixos homes!

Els salons de les cortesanes (la seva importància data d’aquell temps) eren un terreny neutre, on es trobaven reaccionaris de tendències diferents. Hussonet, que es lliurava a la denigració de les glòries contemporànies (bona cosa per a la restauració de l’Ordre), inspirà a Rosanette el desig de tenir, com les altres, les seves festes; ell en faria la crònica; i primer va portar un home seriós, Fumichon; després aparegueren Nonancourt, monsieur de Grémonville, monsieur de Larsillois, exprefecte, i Cisy, que ara era agrònom, baix bretó i més cristià que mai.

Venien, a més, antics amants de la Mariscala, com el baró de Comaing, el comte de Jumillac i alguns altres; la seva llibertat de maneres ofenia Frédéric.

Per tal de mostrar-se com a amo, va augmentar el tren de la casa. Aleshores van agafar un majordom, van canviar d’allotjament, i van comprar mobiliari nou. Aquelles despeses eren útils per fer semblar el seu matrimoni menys desproporcionat a la seva fortuna. De manera que aquesta disminuïa espantosament; —i Rosanette no entenia res del que passava!

Com a burgesa desclassada, adorava la vida conjugal, un petit interior tranquil. Tanmateix estava contenta de tenir el seu «dia»; deia: «Aquestes dones!» per referir-se a les seves semblants; volia ser «una dama de la societat» i se’n creia una. Pregà a Frédéric que no fumés al saló, intentà que fes abstinència, per quedar bé.

Falsejava el seu paper, ja que s’estava tornant seriosa, i fins i tot, abans d’anar a dormir, sempre mostrava una mica de melancolia, tal com hi ha xiprers a la porta d’un cabaret.

Ell en descobrí la causa: somiava casar-se, —ella també! Frédéric es va exasperar. A més, es recordava de la seva aparició a casa de madame Arnoux, i li guardava rancúnia per la seva llarga resistència.

Això no li impedia buscar quins havien estat els seus amants. Ella els negava tots. Una mena de gelosia l’envaí. S’irrità dels regals que havia rebut, que rebia; —i a mesura que el fons mateix de la seva persona l’empipava més, un gust dels sentits aspre i bestial l’impulsava cap a ell, il·lusions d’un minut que es resolien en odi.

Les seves paraules, la seva veu, el seu somriure, va acabar avorrint-ho tot, sobretot les seves mirades, aquells ulls de dona eternament límpids i ineptes. Se’n trobava tan fart, de vegades, que l’hauria vist morir sense emoció. Però com enfadar-s’hi? Era d’una dolçor desesperant.

Reaparegué Deslauriers, i explicà la seva estada a Nogent dient que hi estava negociant un bufet d’advocat. Frédéric va estar content de tornar-lo a veure; era algú! El va introduir a la seva intimitat.

L’advocat sopava a casa d’ells de tant en tant, i quan se suscitaven algunes petites disputes, ell sempre es declarava a favor de Rosanette, fins al punt que una vegada, Frédéric li va dir:

—Doncs fica’t al llit amb ella, si et ve de gust! —de tant com desitjava un atzar que el desfés de la noia.

Cap a mitjan juny, Rosanette va rebre un manament en què maître Athanase Gautherot, algutzir, li ordenava pagar els quatre mil francs que devia a mademoiselle Clémence Vatnaz; si no, l’endemà vindria a embargar-la.

En efecte, dels quatre pagarés firmats, només un havia estat pagat; —perquè els diners que havia pogut tenir des d’aleshores els havia destinat a altres necessitats.

Va córrer a casa dels Arnoux. Ara vivia al barri de Saint-Germain, i el porter no sabia en quin carrer. Acudí a diversos amics, no trobà ningú, i tornà a casa desesperada. No volia dir-li res a Frédéric, tement que aquella nova història no perjudiqués el seu matrimoni.

L’endemà al matí, maître Athanase Gautherot es presentà, flanquejat per dos acòlits, l’un pàl·lid, amb cara de sorna i aspecte d’estar devorat per l’enveja, l’altre amb coll fals i travetes molt tibants, un didal de tafetà negre a l’índex; —i tots dos, fastigosament bruts, amb el coll greixós i les mànigues de la levita massa curtes.

En canvi, el seu patró, un home molt atractiu, començà per excusar-se de la seva penosa missió, sense deixar de mirar el pis, «ple de coses boniques, a fe de Déu!». Afegí: «a més de les que no es poden embargar». A un gest seu, els dos ajudants van desaparèixer.

Aleshores els seus compliments es van redoblar. Com podia creure’s que una persona tan…, encantadora no tingués un amic seriós! Una venda per mandat judicial era una autèntica desgràcia! Un no se’n refà mai més. Intentà espantar-la; després, en veure-la emocionada, adoptà de sobte un to paternal. Ell coneixia la bona societat, havia tractat amb totes aquelles senyores; i, mentre les anomenava, anava examinant els quadres de les parets. Eren quadres antics del bo d’Arnoux, esbossos de Sombaz, aquarel·les de Burieu, tres paisatges de Dittmer. Rosanette no en sabia el preu, evidentment. Maître Gautherot es girà cap a ella:

—Miri, perquè vegi que sóc una bona persona, fem una cosa: vostè em cedeix aquests Dittmer, i jo ho pago tot. Quedem entesos?

En aquell moment, Frédéric, a qui Delphine havia informat a l’antecambra i que acabava de veure els dos pràctics, entrà amb el barret posat i amb un aire brutal. Maître Gautherot recuperà la dignitat; i, com que la porta s’havia quedat oberta, va dir:

—A veure, senyors, escriguin! A la segona habitació, diem: una taula de roure, amb dos allargadors, dos bufets…

Frédéric l’aturà, preguntant si no hi havia alguna manera d’impedir l’embargament.

—Sí, clar que sí. Qui ha pagat els mobles?

—Jo.

—Doncs formuli una reivindicació; sempre és una manera de guanyar temps.

Maître Gautherot acabà ràpidament les escriptures, a l’atestat, cità en recurs d’urgència mademoiselle Bron, i després es retirà.

Frédéric no féu ni un retret. Contemplava, a l’alfombra, les restes de fang que havien deixat les sabates dels pràctics; i, parlant amb ell mateix, va dir:

—Haurem de buscar diners!

—Valga’m Déu!, mira que sóc beneita! —va dir la Mariscala.

I regirà un calaix, agafà una carta, i se’n va anar ràpidament a la Societat d’Enllumenat del Llenguadoc, per tal d’obtenir la transferència de les seves accions.

Va tornar al cap d’una hora. Els títols s’havien venut a un altre! L’empleat li havia respost, examinant el paper, la promesa escrita per Arnoux: «Aquesta acta no la converteix de cap manera en propietària». En resum, que l’havia deixat al carrer, ara estava sufocada; i Frédéric havia de personar-se immediatament a casa dels Arnoux per aclarir la cosa.

Però Arnoux creuria, potser, que venia per recuperar indirectament els quinze mil francs de la hipoteca perduda; i a més, aquesta reclamació a un home que havia estat amant de la seva amistançada li semblava una turpitud. Va escollir un altre recurs, i va anar a casa dels Dambreuse a buscar l’adreça de madame Regimbart, envià un ordinari a casa d’ella, i així conegué el cafè que freqüentava ara el Ciutadà.

Era un cafè petit a la plaça de la Bastilla, on es passava tot el dia, al racó de la dreta, al fons, tan immòbil com si hagués format part de l’immoble.

Després d’haver passat per la mitja tassa, el grog, el bischof, el vi calent, i fins i tot l’aigua vermella, havia tornat a la cervesa; i cada mitja hora deixava anar aquesta paraula: «Bock!», havent reduït el seu llenguatge a l’indispensable. Frédéric li preguntà si veia Arnoux de tant en tant.

—No!

—Caram!, i per què?

—Un imbècil!

Potser els separava la política, i Frédéric cregué oportú informar-se de Compain.

—Quin animal! —digué Regimbart.

—Què vol dir?

—El cap de vedella!

—Ah, explica’m què és això del cap de vedella!

Regimbart va fer un somriure de pietat.

—Ximpleries!

Frédéric, després d’un llarg silenci, prosseguí.

—Ha canviat de domicili, doncs?

—Qui?

—Arnoux!

—Sí, al carrer de Fleurus!

—Quin número?

—Que potser freqüento els jesuïtes, jo?

—Què vols dir, els jesuïtes?

El Ciutadà va respondre, furiós:

—Amb els diners d’un patriota que li vaig presentar jo, aquest porc es va establir com a comerciant de rosaris!

—No és possible!

—Vés a veure-ho!

Era ben veritat; Arnoux, afeblit per un atac, s’havia girat cap a la religió; a més, «ell sempre havia tingut un fons de religió» i (amb la barreja de mercantilisme i ingenuïtat que li era natural), per obtenir salvació i fortuna, havia entrat en el comerç d’objectes religiosos.

A Frédéric no li costà gens descobrir el seu establiment, amb una ensenya on es llegia: «L’art gòtic. - Restauració del culte. - Ornaments d’església - Escultura policroma - Encens dels reis mags», etc., etc.

Als dos racons de l’aparador s’elevaven dues estàtues de fusta, pintades de coloraines: or, cinabri i atzur; un sant Joan Baptista amb la pell de be, i una santa Genoveva, amb roses al davantal i una filosa sota el braç; després, grups de guix: una monja instruint una nena, una mare de genolls al costat d’un llitet, tres escolars davant de la taula santa. El més bonic era una espècie de xalet que representava l’interior del pessebre amb la mula, el bou i el nen Jesús estirat sobre la palla, palla autèntica. De dalt a baix dels prestatges, es veien medalles per dotzena, rosaris de tota mena, piques d’aigua beneita en forma de petxina i retrats de les glòries eclesiàstiques, entre les quals destacaven monsenyor Affre i el nostre Sant Pare, tots dos somrient.

Arnoux, darrere el taulell, dormitava amb el cap baix. Estava prodigiosament envellit, fins i tot tenia al voltant dels polsos una corona de grans rosats, i el reflex de les creus d’or tocades pel sol li queia a sobre.

Frédéric, davant d’aquella decadència, va ser presa de la pena. Tot i això, per abnegació a la Mariscala, es resignà, i estava avançant; al fons de la botiga aparegué madame Arnoux; aleshores, ell girà cua.

—No l’he trobat —va dir en tornar.

I per molt que respongués que escriuria immediatament al seu notari de l’Havre per tenir diners, Rosanette s’enfurismà. No havia vist mai un home tan feble, tan fluix; mentre ella suportava mil privacions, els altres es donaven la gran vida.

Frédéric pensava en la pobra madame Arnoux, imaginant-se la mediocritat desoladora de casa seva. Havia segut davant del secreter; i com que la veu agra de Rosanette continuava, va cridar:

—Per l’amor de Déu, calla d’una vegada!

—Que potser els vols defensar, per un casual?

—Doncs bé, sí! —exclamà—. A què ve aquest acarnissament?

—I tu, per què no vols que paguin? És per por d’entristir la teva ex, confessa-ho! —Li van venir ganes d’estabornir-la amb el rellotge de pèndol; li mancaven les paraules. Va callar. Rosanette, caminant per la cambra, afegí—: El tiraré pels tribunals, el teu Arnoux! Au, va, no tinc cap necessitat de tu! —I serrant els llavis, afegí—: Faré consultes.

Al cap de tres dies, Delphine entrà sobtadament.

—Senyora, senyora, hi ha un home amb un pot de pega, tinc por.

Rosanette passà a la cuina i va veure un galifardeu amb la cara gravada de verola, paralític d’un braç, tres quarts borratxo i balbucejant.

Era l’enganxador de cartells de maître Gautherot. El recurs contra l’embargament havia estat rebutjat, i naturalment la venda tirava endavant.

Per l’esforç d’haver pujat l’escala, reclamà primer una copeta; —després implorà un altre favor, a saber bitllets d’espectacle, pensant que la senyora era una actriu. Després es passà uns quants minuts picant l’ullet d’una manera incomprensible; finalment declarà que, mitjançant quaranta sous, estriparia els cantons del cartell que ja havia enganxat a baix, a la porta. Rosanette hi era designada pel seu nom, un rigor excepcional que mostrava tot l’odi de la Vatnaz.

Temps enrere havia estat sensible, i fins i tot, per un problema sentimental, havia escrit a Béranger per obtenir consell. Però s’havia agrejat amb les borrasques de l’existència, després que, successivament, hagué donat lliçons de piano, presidit una taula d’hostes, col·laborat amb revistes de modes, rellogat pisos, fet tràfic de puntes de coixí en els cercles de dones lleugeres, —on les seves relacions li van permetre lligar interessos amb molta gent, entre altres Arnoux. Anteriorment havia treballat en una empresa de comerç.

S’encarregava de pagar les obreres; per cada una d’elles hi havia dos llibres, un dels quals sempre quedava entre les seves mans. Dussardier, que portava per amabilitat el d’una noia anomenada Hortense Baslin, es presentà un dia a la caixa al moment en què mademoiselle Vatnaz portava el compte d’aquella noia, 1682 francs, que el caixer li pagà. Però el dia abans, Dussardier només n’havia apuntat 1082 al llibre de la Baslin. El va tornar a demanar amb una excusa; després, volent enterrar aquella història de robatori, li explicà que l’havia perdut. L’obrera repetí ingènuament la mentida a mademoiselle Vatnaz; ella, per quedar-se tranquil·la, amb aire indiferent en va parlar amb el passant. Ell es limità a respondre: «L’he cremat»; res més. Ella abandonà l’empresa al cap de poc temps, sense creure en la desaparició del llibre i imaginant-se que Dussardier el conservava.

En saber la notícia de la seva ferida, havia acudit a casa d’ell amb la intenció de recuperar-lo. Després, sense haver descobert res, malgrat les perquisicions més acurades, havia quedat imbuïda de respecte, i aviat d’amor, per aquell noi tan lleial, tan dolç, tan heroic i tan fort! Una bona sort així a la seva edat resultava inesperada. S’hi tirà a sobre amb un apetit d’ogressa; i va abandonar la literatura, el socialisme, «les doctrines consoladores i les utopies generoses», el curs que seguia sobre Desubalternització de la dona; tot, el mateix Delmar; en fi, oferí a Dussardier que s’unissin en matrimoni.

Tot i que era la seva amant, ell no n’estava en absolut enamorat. A més, no havia oblidat el seu robatori. D’altra banda, era massa rica. La rebutjà. Aleshores ella li digué, plorant, el somni que havia tingut: que portessin tots dos una botiga de confecció. Ella posseïa els primers fons indispensables, que augmentarien en quatre mil francs la setmana següent; i narrà les seves denúncies contra la Mariscala.

Dussardier se n’entristí, a causa del seu amic. Es recordava del portacigars regalat al cos de guàrdia, les nits al quai Napoléon, tantes xerrades agradables, llibres prestats, els mil detalls de Frédéric. Pregà a la Vatnaz que desistís.

Ella es burlà de la seva bonhomia, manifestant contra Rosanette una execració incomprensible; fins al punt de només desitjar la fortuna per esclafar-la més tard amb la seva carrossa.

Aquells abismes de negror van espantar Dussardier; i, quan va saber positivament el dia de la venda, va sortir. L’endemà mateix, al matí, entrava a casa de Frédéric amb posat incòmode.

—T’haig de demanar excuses.

—Per què?

—Em deus considerar un desagraït, jo que estic amb… —Balbucejava—. No, no la tornaré a veure mai més, no seré el seu còmplice! —I com que l’altre se’l mirava tot sorprès, va afegir—: No és cert que d’aquí a tres dies venen els mobles de la teva amiga?

—Qui t’ho ha dit?

—Ella en persona, la Vatnaz! Però no voldria ofendre’t…

—Això és impossible, amic meu!

—Ah, és veritat, és que ets tan bo!

I va allargar, amb mà discreta, una petita cartera de badana.

Eren quatre mil francs, tots els seus estalvis.

—Què? No, no!

—Ja sabia que t’ofendries —replicà Dussardier, amb una llàgrima a la comissura de l’ull.

Frédéric li va estrènyer la mà; i el bon noi prosseguí amb veu queixosa:

—Accepta’ls! Dóna’m aquest gust! Estic desesperat! A més, que potser no s’ha acabat tot? Jo m’havia pensat, quan va arribar la revolució, que seríem feliços. Te’n recordes, que bonic que era? Que bé que respiràvem! I ara hem tornat a caure més avall que mai. ——I fixant els ulls a terra, afegí—: Ara, maten la nostra República, tal com van matar la romana! I la pobra Venècia, la pobra Polònia, la pobra Hongria! Quines abominacions! Primer van abatre els arbres de la llibertat, després van restringir el dret de sufragi, han tancant els clubs, han restablert la censura, i han entregat l’ensenyament als capellans, mentre esperem la Inquisició, per què no? Els conservadors ens voldrien enviar els cosacs! Condemnen els diaris quan parlen contra la pena de mort, París està a vessar de baionetes, hi ha setze departaments en estat de setge; i l’amnistia ha estat rebutjada una vegada més! —Es va agafar el front amb les dues mans; després, obrint els braços com si fos presa d’una gran desesperació, continuà—: Però si ho intentéssim, almenys! Si anéssim de bona fe, podríem entendre’ns! Però no! Els obrers no són pas millors que els burgesos, mira-te’ls! A Elbeuf, no fa gaire, van negar l’ajuda en un incendi. Uns miserables tracten Barbès d’aristòcrata! Per burlar-se del poble, volen nomenar per a la presidència Nadaud, un paleta, ja veus! I és que no hi ha manera! La cosa no té remei! Tothom està contra nosaltres! Jo no he fet mai mal a ningú; i en canvi, és com si tingués un pes a l’estómac. Em tornaré boig, si això continua així. Tinc ganes que em matin. Et dic que no necessito aquests diners! Ja me’ls tornaràs, carai! És un préstec!

Frédéric, empès per la necessitat, acabà per agafar els quatre mil francs. Així, per la banda de la Vatnaz, ja no calia preocupar-se.

Però Rosanette va perdre molt aviat el seu judici contra Arnoux, i per tossuderia, va voler apel·lar.

Deslauriers s’extenuava a fer-li entendre que la promesa d’Arnoux no constituïa una donació ni una cessió regular; ella ni tan sols escoltava, trobant la llei injusta; com que era una dona, els homes es donaven suport entre ells! Al final, però, seguí els seus consells.

El passant es mostrava tan a gust a casa seva que, més d’una vegada, hi portà Sénécal a sopar. Aquella tranquil·litat desagradà a Frédéric, que li avançava diners, fins i tot el feia vestir a cal seu sastre; i l’advocat donava les seves levites velles al socialista, que no tenia mitjans d’existència coneguts.

Tanmateix, ell hauria volgut servir Rosanette. Un dia que ella li ensenyava dotze accions de la Companyia del caolí (aquella iniciativa que havia fet condemnar Arnoux a trenta mil francs), ell li va dir:

—Això està podrit! Fantàstic!

Rosanette tenia dret de denunciar-lo per poder cobrar els seus deutes. Primer demostraria que Arnoux estava obligat solidàriament a pagar tot el passiu de la Companyia, després, que havia declarat com a deutes col·lectius uns deutes personals, i finalment que havia desviat diversos efectes a la Societat.

—Tot això el converteix en culpable de bancarrota fraudulenta, articles 586 i 587 del Codi de comerç; i l’enxamparem, pots estar-ne ben segura!

Rosanette li saltà al coll. Ell la recomanà al seu antic patró, perquè no podia ocupar-se personalment del procés, el demanaven a Nogent; Sénécal li escriuria, en cas d’urgència.

Les seves negociacions per a la compra d’un estudi eren un pretext. Es passava el temps a casa de monsieur Roque, on havia començat no sols a fer elogis del seu amic, sinó també a imitar els seus posats i llenguatge en la mesura del possible; —cosa que li havia valgut la confiança de Louise, mentre ell es guanyava la del seu pare dient pestes de Ledru-Rollin.

Si Frédéric no tornava, és perquè freqüentava l’alta societat; i de mica en mica Deslauriers els informà que estimava una altra persona, que tenia un fill, que mantenia algú.

La desesperació de Louise fou immensa, la indignació de madame Moreau no menys forta. Veia el seu fill giravoltant cap al fons d’un abisme vague, se sentia ferida en la seva religió de les conveniències i n’experimentava una mena de deshonor personal, quan de cop i volta la seva fesomia canvià. A les preguntes que li feien sobre Frédéric, ella responia amb aire burleta:

—Està molt bé, molt bé.

Coneixia el seu matrimoni amb madame Dambreuse.

L’època estava fixada; i Frédéric fins i tot pensava com fer-li empassar la cosa a Rosanette.

Cap a la meitat de la tardor, Rosanette guanyà el procés relatiu a les accions del caolí. Frédéric se n’assabentà trobant a la porta Sénécal, que sortia de l’audiència.

S’havia declarat monsieur Arnoux còmplice de tots els fraus; i l’exprofessor tenia tal aire d’alegrar-se’n, que Frédéric li impedí d’anar més endavant, assegurant que ell faria el seu encàrrec amb Rosanette. Va entrar a casa d’ella amb el rostre irritat.

—Ara ja podràs estar contenta!

Però ella, sense fixar-se en aquestes paraules, va dir:

—Mira!

I li ensenyà el seu fill estirat en un bressol, a prop del foc. Rosanette l’havia trobat tan malament, aquell matí, a casa de la dida, que l’havia portat a París.

Tots els membres se li havien aprimat extraordinàriament i tenia els llavis coberts de punts blancs, que li feien a l’interior de la boca com uns coàguls de llet.

—Què t’ha dit el metge?

—El metge! Bah! Pretén que el viatge li ha augmentat el…, no sé què, una paraula acabada en «itis»…, en fi, que té la rànula. Tu saps què és, això?

Frédéric no vacil·là a respondre: «Clar que sí», afegint que no era res.

Però durant la tarda, el va espantar l’aspecte dèbil de l’infant i el progrés d’aquelles taques blanquinoses, semblants a la floridura, com si la vida, abandonant ja aquell pobre cosset, només hagués deixat una matèria on creixia la vegetació. Tenia les mans fredes; ara ja no podia beure; i la dida, una altra que el porter havia anat a buscar a l’atzar, en una agència, repetia:

—Em sembla que està molt baix, molt baix!

Rosanette es passà tota la nit aixecada.

Al matí, anà a buscar Frédéric.

—Vine a veure. Ja no es mou.

En efecte, estava mort. Ella l’agafà, el sacsejà, l’abraçava cridant-lo pels noms més dolços, el cobria de petons i de plors, girava sobre ella mateixa, esmaperduda, s’arrencava els cabells, cridava; —i es deixà caure a la vora del divan, on s’estava amb la boca oberta, amb un raig de llàgrimes que queien dels seus ulls fixos. Després la vencé un abaltiment i tot es va quedar tranquil a la casa. Els mobles estaven tirats. Hi havia dues o tres tovalloles tirades. Van tocar les sis. La lampareta s’apagà.

Frédéric, en veure tot allò, quasi creia estar somiant. El seu cor s’estrenyia d’angoixa. Li semblava que aquella mort no era més que un començament, i que al darrere venia una desgràcia encara més considerable.

De sobte, Rosanette, va dir amb veu tendra:

—El conservarem, oi que sí?

Desitjava fer-lo embalsamar. Moltes raons s’hi oposaven. La millor, segons Frédéric, era que allò era impracticable amb criatures tan petites. Valia més un retrat. Ella adoptà aquella idea. Ell escriví una nota a Pellerin, i Delphine corregué a portar-la.

Pellerin arribà prestament, volent esborrar amb aquell zel qualsevol record de la seva conducta. Primer va dir:

—Pobre angelet! Ai, Déu meu, quina desgràcia!

Però a poc a poc, (l’artista dominava en ell), declarà que no es podia fer res amb aquells ulls enfosquits, aquella cara lívida, que era una autèntica natura morta, que es necessitaria molt de talent; i murmurava:

—Oh, incòmode, molt incòmode.

—Mentre s’hi assembli! —objectà Rosanette.

—Ep, a mi se me’n fum, la semblança! Mori el Realisme! El que es pinta és l’esperit! Deixeu-me! Intentaré imaginar-me el que hauria de ser, això!

Va rumiar, amb el front a la mà esquerra, el colze a la dreta; després, de sobte, va dir:

—Ja està! Tinc una idea! Un pastel! Amb colors a mitges tintes, passats arran, es pot obtenir un bon modelat, només a les vores.

Envià la minyona a buscar la capsa; després, amb una cadira sota els peus i una altra al costat, va començar a fer grans traços, tan tranquil com si hagués estat treballant amb un model de guix. Elogiava els petits sant Joan de Correggio, la Infanta rosa de Velázquez, les carns làcties de Reynolds, la distinció de Lawrence i sobretot el nen de cabells llargs que seu a la falda de Lady Glower.

—És que no es pot trobar res de més encisador que aquests marrecs! El tipus del sublim (Rafael ho va demostrar amb les seves madones) és potser una mare amb el seu fill.

Rosanette, que s’ofegava, va sortir; i Pellerin va dir tot seguit:

—Doncs…, en fi… Arnoux! Tu saps què li passa?

—No, què?

—Clar que la cosa havia d’acabar així.

—Què passa?

—Potser ara mateix és… Perdona.

L’artista es posà dret per aixecar el cap del petit cadàver.

—Què deies? —va fer Frédéric.

I Pellerin, aclucant els ulls per prendre més bé les mesures, va dir:

—Estava dient que potser a hores d’ara el nostre amic Arnoux és…, entre reixes. —Després, amb to satisfet—: Mira, mira! És això o no?

—Sí, molt bé. I Arnoux?

Pellerin va deixar el llapis.

—Segons el que he pogut saber, el persegueix un tal Mignot, un amic íntim de Regimbart, una bona peça, eh? Quin idiota! Figura’t, un dia…

—Eh! No es tracta pas de Regimbart!

—És veritat. Doncs bé, Arnoux, ahir al vespre, havia de trobar dotze mil francs, si no, estava perdut.

—Home, potser és una mica exagerat —digué Frédéric.

—Gens ni mica! La cosa semblava greu, molt greu!

En aquell moment aparegué Rosanette, amb vermellors sota les parpelles, ardents com plaques de maquillatge. Es posà al costat del cartró i mirà. Pellerin va fer un gest per dir que callava per ella. Però Frédéric, sense parar atenció, va seguir:

—Tot i això, no puc pas creure…

—Et repeteixo que me’l vaig trobar ahir —digué l’artista— a les set de la tarda, al carrer Jacob. Fins i tot portava el passaport, per precaució; i parlava d’embarcar-se a l’Havre, ell i tota la tribu.

—Què dius? Amb la seva dona?

—I tant! És massa bon pare de família per viure sol.

—N’estàs segur?

—Ostres! D’on vols que tregui dotze mil francs?

Frédéric va fer dos o tres tombs per la cambra. Panteixava, es mossegava els llavis, després agafà el barret.

—On vas? —va dir Rosanette.

Ell no va respondre, i desaparegué.