Capítol IV

Un matí del mes de desembre, quan es dirigia a classe de procediment, cregué percebre al carrer Saint-Jacques més animació que de costum. Els estudiants sortien precipitadament dels cafès, o, per les finestres obertes, es cridaven d’una casa a l’altra; els botiguers, al mig de la vorera, s’ho miraven amb aire inquiet; els finestrons es tancaven; i quan va arribar al carrer Soufflot, va veure un gran aplec al voltant del Panteó.

Alguns joves, en bandes desiguals de cinc a dotze, es passejaven agafats del braç i abordaven els grups més considerables que s’estaven aturats aquí i allà; al fons de la plaça, contra les reixes, uns homes en brusa estaven perorant, mentre que dos guàrdies municipals, amb el tricorni fins a les orelles i les mans a l’esquena, erraven al llarg de les parets fent sonar les llambordes sota les fortes botes. Tots tenien un aire misteriós, esbalaït; era evident que estaven esperant alguna cosa; tothom retenia a la punta dels llavis una interrogació.

Frédéric es trobava al costat d’un jove ros, de rostre agradable, i que portava bigoti i una barbeta com d’un refinat de l’època de Lluís XIII. Li preguntà la causa del desordre.

—No ho sé pas —respongué l’altre—, ni ells tampoc! És la moda, ara! Estem ben posats!

I esclatà a riure.

Les peticions per la Reforma^[3], que es feien signar a la guàrdia nacional, unides al cens Humann^[4], i encara altres esdeveniments, provocaven a París, des de feia sis mesos, aglomeracions inexplicables; havien arribat a renovar-se tan sovint, que els diaris ja no en parlaven.

—Això manca de gràcia tant com de color —continuà el veí de Frédéric—. Goso cuidar, misser, que hem degenerat. En la bona època de Lluís l’Onzè, àdhuc de Benjamin Constant, hi havia més motins entre els escolars. Eixos els trob pacífics com moltons, ximples com carbasses, idonis per esdevenir botiguers, a fe de Déu! Heus ací l’anomenat jovent que va a estudi!

Obrí els braços àmpliament com Frédérick Lemaître a Robert Macaire.^[5]

—Jovent que vas a estudi, jo et beneeixo!

Després, apostrofant un drapaire que remenava closques d’ostra contra la fita d’una taverna, va fer:

—I tu, en formes part del jovent que va a estudi?

El vell alçà una cara horrible, on es distingia, enmig d’una barba gris, un nas vermell i dos ulls borratxos i estúpids.

—No! Tu em recordes més aviat un d’aquells homes de rostre patibulari que hom veu, en grups diversos, sembrant or a mans plenes… Oh!, sembra, patriarca, sembra! Corromp-me amb els tresors d’Albió! Are you English? No rebutjo pas els presents d’Artaxerxes! Xerrem un poc de la unió duanera!

Frédéric sentí que algú li tocava l’espatlla; es va girar. Era Martinon, prodigiosament pàl·lid.

—Ja veus! —va exclamar, amb un gros sospir—, un altre avalot!

Tenia por de veure’s compromès, es lamentava. L’inquietaven més que res els homes amb brusa, que podien ser membres de societats secretes.

—Però, és que hi ha societats secretes? —va dir el jove de bigotis—. És un invent del govern per espantar els burgesos.

Martinon l’exhortà a parlar més baix, per por de la policia.

—Tu encara hi creus, en la policia? Ben mirat, jove, com saps que jo no sóc un confident?

I el va mirar de tal manera que Martinon, molt impressionat, primer no va entendre la broma. La gentada els empenyia, i tots tres s’havien vist obligats a ficar-se a l’escaleta que, a través d’un passadís, conduïa al nou amfiteatre.

Molt aviat la multitud es va dividir; molts caps es descobriren; saludaven l’il·lustre professor Samuel Rondelot que, abrigat amb una grossa levita, aixecant a l’aire les ulleres de plata i esbufegant d’asma, avançava amb pas tranquil per anar a fer la seva classe. Aquell home era una de les glòries judicials del segle XIX, el rival dels Zachariae, els Ruhdorff. La recent dignitat de par de França no havia modificat en res les seves maneres. Se’l sabia pobre, i l’envoltava un gran respecte.

Mentrestant, al fons de la plaça, uns quants van cridar:

—Fora Guizot!

—Fora Pritchard!^[6]

—Fora els venuts!

—Fora Lluís Felip!

La multitud oscil·là i, apinyant-se contra la porta de l’aula, que estava tancada, impedia avançar al professor. Aquest s’aturà davant de l’escala. Aviat se’l veié a l’última de les tres escales. Parlà; un brunzit va cobrir la seva veu. Tot i que un moment abans l’estimessin, ara l’odiaven perquè representava l’Autoritat. Cada vegada que intentava fer-se sentir, recomençaven els crits. Va fer un gran gest per incitar els estudiants a seguir-lo. Li respongué una escridassada universal. Ell s’encongí d’espatlles amb desdeny i s’internà en el passadís. Martinon havia aprofitat el lloc on era per desaparèixer al mateix temps.

—Quin covard! —va dir Frédéric.

—És prudent —respongué l’altre.

La gent esclatà en aplaudiments. Aquella retirada del professor esdevenia una victòria per a ells. A totes les finestres hi havia curiosos mirant. Alguns entonaven La Marsellesa; d’altres proposaven anar a casa de Béranger.^[7]

—A casa de Laffitte!^[8]

—A casa de Chateaubriand!^[9]

—A casa de Voltaire! —cridà el jove de bigoti ros.

Els guàrdies municipals intentaven fer circular, dient tan suaument com podien:

—Marxin, sisplau, marxin, retirin-se.

Algú cridà:

—Fora els torturadors!

Era un insult usual d’ençà dels disturbis del mes de setembre. Tothom el repetí. Cridaven, xiulaven els guardians de l’ordre públic; aquests començaven a empal·lidir; un d’ells no va poder aguantar més i, veient un jove baixet que s’acostava massa rient-li als nassos, el va empènyer tan rudement que el va fer caure cinc passes més lluny, d’esquena, davant de la taverna. Tothom es va apartar; però quasi immediatament el guàrdia també va caure empès per una mena d’Hèrcules amb una cabellera que, com un paquet d’estopes, li sortia per sota d’una gorra d’hule.

Feia uns minuts que s’havia aturat a la cantonada del carrer Saint-Jacques, i havia deixat ràpidament la grossa capsa de cartró que duia per saltar sobre el guàrdia municipal i, aguantant-lo sota d’ell, li masegava la cara a grans cops de puny. Van acudir els altres guàrdies. El terrible jove era tan fort que en van caldre almenys quatre per dominar-lo. Dos el sacsejaven pel coll de la jaqueta, dos més l’estiraven pels braços, un cinquè li donava cops de genoll als ronyons, i tots li deien bergant, assassí, subversiu. Ell, amb el pit nu i la roba esparracada, proclamava la seva innocència; no havia pogut conservar la sang freda en veure que apallissaven una criatura.

—Em dic Dussardier! Treballo a Valinçart Frères, randes i novetats, carrer de Cléry. On és la meva capsa? Vull la capsa! —Repetia—: Dussardier!…, carrer de Cléry. La meva capsa!

Però es va calmar i, amb aire estoic, es deixà portar fins a la comissaria del carrer Descartes. El seguí una gentada. Frédéric i el jove de bigotis caminaven immediatament darrere, plens d’admiració per l’empleat i revoltats contra la violència del Poder.

A mesura que avançaven, la multitud anava minvant.

Els guàrdies municipals, de tant en tant, es giraven amb aire ferotge; i els esvalotadors perquè no tenien res més a fer, els curiosos res més a veure, tothom se n’anava de mica en mica. Alguns passants que es creuaven es miraven Dussardier i es lliuraven a tota mena de comentaris ultratjants. Una vella, des d’una porta, va arribar a cridar que li havia robat un pa; aquella injustícia augmentà la irritació dels dos amics. Finalment van arribar davant del cos de guàrdia. Només quedaven unes vint persones. La vista dels soldats bastà per dispersar-les.

Frédéric i el seu company reclamaren amb coratge aquell que acabaven d’empresonar. El soldat de guàrdia els amenaçà que, si insistien, també els tancaria a ells. Van demanar el responsable, i declinaren donar el nom en qualitat d’estudiants de Dret, afirmant que el detingut era condeixeble seu.

Els van fer entrar en una peça tota nua, on quatre bancs s’allargaven contra les parets de guix tacades de fum. Al fons s’obrí una finestreta. Llavors aparegué el rostre robust de Dussardier que, en el desordre de la seva cabellera, amb els seus ullets francs i el seu nas quadrat per la punta, recordava confusament la fesomia d’un gos bo.

—No ens reconeixes? —digué Hussonet.

Era el nom del jove amb bigotis.

—Però si… —balbucejà Dussardier.

—No facis l’idiota —continuà l’altre—; ja sabem que ets, com nosaltres, estudiant de Dret.

Malgrat les aclucades de parpella, Dussardier no endevinava res. Semblà recollir-se, i després, de sobte, va dir:

—Algú ha trobat la meva capsa?

Frédéric aixecà els ulls, descoratjat. Hussonet replicà:

—Ah! La capsa on guardes els apunts de classe? Sí, sí, estigues tranquil.

Redoblaven la pantomima. Dussardier va acabar per entendre que venien per ajudar-lo; i va callar, per por de comprometre’ls. D’altra banda, sentia una mena de vergonya de veure’s hissat al rang social d’estudiant i semblant a aquells joves que tenien les mans tan blanques.

—Vols que diguem alguna cosa a algú? —preguntà Frédéric.

—No, gràcies, a ningú.

—I la teva família?

Abaixà el cap sense respondre; el pobre noi era bastard. Els dos amics van quedar astorats del seu silenci.

—Tens tabac?

Es va palpar i després es va treure del fons de la butxaca les restes d’una pipa —una bonica pipa d’escuma de mar, amb un tub de fusta negra, una tapa de plata i una punta d’ambre.

Feia tres anys que hi treballava per fer-ne una obra mestra. Havia tingut cura de mantenir la cassoleta constantment abrigada en una funda de camussa, fumar-la al més lentament possible, no deixar-la mai sobre marbre i penjar-la cada nit al capçal del seu llit. Ara en sacsejava els bocins dins la mà amb les ungles sagnant; i, amb la barbeta enfonsada al pit, els ulls fixos, contemplava les ruïnes de la seva alegria amb una mirada d’una inefable tristesa.

—I si li donéssim uns puros, eh? —va dit baixet Hussonet, fent el gest d’agafar-ne.

Frédéric havia deixat, a la vora de la finestreta una cigarrera plena.

—Au, té. Adéu, i ànim!

Dussardier es llançà sobre les dues mans que s’avançaven. Les serrava frenèticament, amb la veu entretallada pels plors.

—Com? A mi!…, a mi!…

Els dos amics van esquivar els seus agraïments, sortiren i se’n van anar a dinar plegats al cafè Tabourey, davant del parc de Luxemburg.

Mentre es menjaven el bistec, Hussonet informà el seu amic que treballava en diaris de modes i fabricava anuncis per a L’Art industriel.

—La casa de Jacques Arnoux? —va dir Frédéric.

—El coneixes?

—Sí! No! Vull dir que l’he vist, que me l’han presentat.

Va preguntar amb negligència a Hussonet si alguna vegada veia la seva dona.

—De tant en tant, sí —continuà el bohemi.

Frédéric no gosà continuar preguntant; aquell home acabava d’adquirir un lloc desmesurat a la seva vida; va pagar el compte del dinar, sense que hi hagués cap protesta per part de l’altre.

La simpatia era mútua; es van intercanviar les adreces, i Hussonet l’invità cordialment a acompanyar-lo fins al carrer de Fleurus.

Eren al mig del jardí quan l’empleat d’Arnoux, contenint l’alè, regirà el rostre en una ganyota abominable i va posar-se a fer el gall. Aleshores tots els galls que hi havia a la rodalia li respongueren amb prolongats quiquiriquics.

—És un senyal —va dir Hussonet.

Es van aturar prop del teatre Bobino, davant d’una casa a la qual s’accedia per un caminal. A la lluerna d’unes golfes, entre caputxines i pèsols d’olor, aparegué una jove sense barret, amb cosset, repenjats els dos braços en la vora de la canal.

—Hola, àngel meu, hola, bonica —va fer Hussonet, enviant-li petons.

Va obrir la tanca d’un cop de peu i va desaparèixer.

Frédéric el va estar esperant tota la setmana. No gosava anar a casa seva, per no semblar impacient per anar a dinar amb ell; però el buscà per tot el Barri Llatí. El va trobar un vespre, i el va portar a la seva habitació, al quai Napoléon.

La xerrada va ser llarga; es van esplaiar. Hussonet ambicionava la glòria i els beneficis del teatre. Col·laborava en vodevils refusats, «tenia un munt de plans», escrivia cuplets; en va cantar uns quants. Després, observant a la prestatgeria un volum d’Hugo i un altre de Lamartine, es va desfer en sarcasmes sobre l’escola romàntica. Aquells poetes no tenien ni sentit comú ni correcció, i sobretot no eren francesos! Presumia de conèixer la llengua i dissecava les frases més boniques amb aquella severitat rabiüda, aquell gust acadèmic que distingeixen les persones de mena esbojarrada quan aborden l’art seriós.

Frédéric quedà ferit en les seves predileccions; tenia ganes de trencar. Tot i així, per què no aventurar la paraula de la qual depenia la seva felicitat? Va demanar al lletraferit que el presentés a casa dels Arnoux.

Era cosa fàcil, i van quedar per al dia següent.

Hussonet va faltar a la cita; va faltar-ne a tres més. Un dissabte, als voltants de les quatre, va aparèixer. Però, aprofitant el cotxe, primer es va aturar al Théatre-Français per comprar una localitat de llotja; va fer que paressin en una sastreria, en una costurera; escrivia notes a les porteries. Finalment van arribar al bulevard Montmartre. Frédéric travessà la botiga i pujà l’escala. Arnoux el va reconèixer al mirall que tenia davant del despatx; i, sense deixar d’escriure, li allargà la mà per damunt de l’espatlla.

Cinc o sis persones, a peu dret, omplien l’estret apartament, il·luminat per una sola finestra que donava al pati; un canapè de domàs de llana fosca ocupava al fons l’interior d’una alcova, entre dues portes folrades amb la mateixa tela. A la llar de foc, coberta de paperassa, hi havia una Venus de bronze; dos canelobres amb espelmes roses la flanquejaven paral·lelament. A la dreta, a prop d’un canterano, un home en una butaca llegia el diari, amb el barret al cap; les parets desapareixien sota les estampes i els quadres, gravats de valor o esbossos de mestres contemporanis, adornats de dedicatòries, que declaraven a Jacques Arnoux el més sincer afecte.

—Va tot bé? —va dir aquest, girant-se cap a Frédéric.

I, sense esperar resposta, preguntà baixet a Hussonet:

—Com es diu, el teu amic?

I després, en veu alta:

—Agafi un puro del canterano, n’hi ha una capsa.

L’Art industriel, situat al punt central de París, era un lloc de cita còmode, un terreny neutre on les rivalitats convivien familiarment. Aquell dia s’hi veia Aténor Braive, el retratista dels reis; Jules Burrieu, que començava a popularitzar-se amb els seus dibuixos de les guerres d’Algèria, el caricaturista Sombaz, l’escultor Vourdat, alguns més, i cap no responia als prejudicis de l’estudiant. Tenien les maneres senzilles, parlaven amb llibertat. El místic Lovarias va explicar un acudit obscè; i l’inventor del paisatge oriental, el famós Dittmer, portava una camisa de punt sota l’armilla, i va agafar l’òmnibus per tornar a casa.

Primer es va parlar d’una dona anomenada Apollonie, una antiga model, a qui Burrieu pretenia haver reconegut al bulevard, en un daumont^[10]. Hussonet explicava aquella metamorfosi per la sèrie d’homes que l’havien mantingut.

—Aquest paio es coneix totes les dones de París! —va dir Arnoux.

—No tant com vós, excel·lència —replicà el bohemi, amb una salutació militar, per imitar el granader oferint la cantimplora a Napoleó.

Després comentaren algunes teles en què havia servit el cap d’Apollonie. Es va criticar els confrares absents. S’estranyaven dels preus de les seves obres; i tothom es queixava de no guanyar prou, quan entrà un home d’estatura mitjana, amb el frac tancat per un sol botó, d’ulls vius i d’aspecte una mica foll.

—Quin munt de burgesos que sou! —va dir—. Quina importància té tot això, per l’amor de Déu! Els vells mestres que confeccionaven obres immortals no es preocupaven pels calés. Correggio, Murillo…

—Afegiu-hi Pellerin —va fer Sombaz.

Però sense respondre a l’epigrama, continuà perorant amb tanta vehemència, que Arnoux es veié obligat a repetir-li dues vegades:

—La meva dona el necessita dijous. No se n’oblidi!

Aquella frase tornà el pensament de Frédéric cap a madame Arnoux. Segurament s’entrava a les seves habitacions pel gabinet que hi havia prop del divan. Arnoux, per agafar un mocador, l’acabava d’obrir; Frédéric havia distingit, al fons, un lavabo. Però una mena de remugueig sortí del costat de la llar de foc; era el personatge que llegia el diari a la butaca. Feia metre vuitanta-sis d’alçada, tenia les parpelles un pèl caigudes, els cabells grisos, l’aire majestuós —i es deia Regimbart.

—Què passa, ciutadà? —digué Arnoux.

—Una altra canallada del govern!

Es tractava de la destitució d’un mestre d’escola; Pellerin reprengué el seu paral·lel entre Miquel Àngel i Shakespeare. Dittmer se n’anava. Arnoux l’atrapà per posar-li a la mà dos bitllets de banc. Aleshores, Hussonet, creient favorable el moment:

—No em podríeu fer un avançament, estimat patró?

Però Arnoux s’havia tornat a asseure i renyava un vell d’aspecte sòrdid, amb ulleres blaves.

—Sí que l’heu feta bona, mestre Isaac! Ja van tres obres descobertes, perdudes. Tothom se’n fot de mi! Ara ja les coneix tothom! Què voleu que en faci? Les hauré d’enviar a Califòrnia!… Al diable! Silenci!

L’especialitat d’aquell individu consistia a posar al capdavall d’aquells quadres firmes de mestres antics. Arnoux es negava a pagar-li; l’acomiadà brutalment. Després, canviant de maneres, saludà un senyor condecorat, tibat, amb patilles i corbata blanca.

Amb el colze sobre la falleba de la finestra, li parlà durant molta estona amb un aire melós. Finalment, esclatà:

—I ara!, a mi no em fa cap vergonya tenir corredors, senyor comte!

El gentilhome es va resignar, i Arnoux li va afluixar vint-i-cinc lluïsos, i així que va ser fora, exclamà:

—Són pesadíssims, aquests grans senyors!

—Són tots uns miserables! —murmurà Regimbart.

A mesura que avançava l’hora, les ocupacions d’Arnoux anaven augmentant; classificava articles, obria cartes, endreçava comptes; quan sentia el soroll del picaporta de la botiga, sortia per vigilar els embalatges, després reprenia la feina; i, sense deixar de moure la ploma de ferro sobre el paper, replicava a les bromes. Aquell vespre sopava amb el seu advocat, i l’endemà partia cap a Bèlgica.

Els altres xerraven de les coses del dia: el retrat de Cherubini, l’hemicicle de Belles Arts, la pròxima Exposició. Pellerin vituperava l’Institut. Els xafardeigs, les discussions s’entrecreuaven. El pis, baix de sostre, estava tan ple que la gent no s’hi podia moure, i la llum de les espelmes roses passava pel fum dels cigars com raigs de sol per la boira.

La porta, a prop del divan, s’obrí, i entrà una dona alta i prima —amb uns gestos bruscos que feien sonar contra el vestit de tafetà negre tots els penjolls del seu rellotge.

Era la dona entrevista, l’estiu passat, al Palais-Royal. Alguns, cridant-la pel seu nom, intercanviaren amb ella estretes de mà. Per fi, Hussonet havia arrencat uns cinquanta francs; el rellotge va tocar les set; tothom es retirà.

Arnoux li digué a Pellerin que es quedés, i acompanyà mademoiselle Vatnaz al gabinet.

Frédéric no sentia el que deien; estaven xiuxiuejant. Tanmateix, la veu femenina s’elevà:

—Fa sis mesos que l’afer està conclòs, i jo encara m’espero!

Hi hagué un llarg silenci. Mademoiselle Vatnaz va reaparèixer. Arnoux li havia tornat a prometre alguna cosa.

—Bé, bé, més endavant, ja veurem.

—Adéu, home feliç! —digué ella, anant-se’n.

Arnoux tornà ràpidament al gabinet, es va untar els bigotis amb cosmètic, s’estirà els tirants per tibar les traves; i, tot rentant-se les mans, va dir:

—Necessitaria dues sobreportes, a dos-cents cinquanta la peça, estil Boucher, entesos?

—D’acord —digué l’artista, enrogit.

—Bé! I no s’oblidi de la meva dona!

Frédéric acompanyà Pellerin fins al final del faubourg Poissonnière, i li demanà permís per visitar-lo de tant en tant, favor que fou concedit amablement.

Pellerin es llegia tots els tractats d’estètica per descobrir la veritable teoria de la Bellesa, convençut, quan l’hagués trobat, de fer obres mestres. S’envoltava de tots els auxiliars possibles, dibuixos, guixos, models, gravats; i buscava, es rosegava; acusava el temps, els seus nervis, el seu taller, sortia al carrer per trobar la inspiració, s’estremia d’haver-la trobat, després abandonava l’obra i en somiava una altra que seria encara més bella. Així turmentat per cobejances de glòria i perdent el dia en discussions, creient en mil ximpleries, en els sistemes, en les crítiques, en la importància d’un reglament o d’una reforma en matèria d’art, no havia produït, als cinquanta anys, més que esbossos. El seu orgull robust li impedia sofrir cap desànim, però estava sempre irritat, i en aquella exaltació alhora fingida i natural que constitueix els actors.

Destacaven, en entrar a casa seva, dos grans quadres, on els primers tons, posats aquí i allà, formaven sobre la tela blanca unes taques de marró, de vermell i de blau. Una xarxa de línies de guix s’estenia per damunt, com les malles mil vegades repetides d’una ret; era impossible entendre-hi res. Pellegrin explicava el tema d’aquelles dues composicions indicant amb el polze les parts que faltaven. Una havia de representar La demència de Nabucodonosor, l’altra Roma incendiada per Neró. Frédéric les admirà.

Admirà unes acadèmies de dones escabellades, uns paisatges on els troncs dels arbres torçats per la tempesta abundaven, i sobretot els capricis a la ploma, records de Callot, Rembrandt i Goya, els models dels quals ell desconeixia. Pellerin ja no apreciava gaire aquells treballs de joventut; ara estava a favor del gran estil; dogmatitzà sobre Fídias i Winckelmann, eloqüentment. Les coses al voltant seu reforçaven el poder de les seves frases: es veia una calavera sobre un reclinatori, iatagans, un hàbit de monjo; Frédéric se’l posà.

Quan arribava d’hora, el sorprenia en el seu pobre llit de corretges, amagat per un tros de tapisseria; perquè Pellerin se n’anava a dormir tard, freqüentava els teatres amb assiduïtat. El servia una vella vestida de parracs, sopava en una fonda de mala mort i vivia sense amant. Els seus coneixements, recollits a la babalà, feien divertides les seves paradoxes. El seu odi contra el vulgar i el burgès desbordava en sarcasmes d’un lirisme superb, i professava als mestres una religió tal, que gairebé el feia ascendir fins a ells.

Però per què no parlava mai de madame Arnoux? Pel que fa al seu marit, tan aviat el qualificava de bon home com de xarlatà. Frédéric esperava les seves confidències.

Un dia, fullejant una carpeta, trobà en el retrat d’una gitana alguna cosa de mademoiselle Vatnaz i, com que aquella persona li interessava, va voler saber la seva situació.

Havia estat, segons Pellerin, primer mestra a províncies; ara feia classes i intentava escriure a revistes de poca tirada.

Per les seves maneres amb Arnoux, es podia, segons Frédéric, suposar que eren amants.

—Au, home! En té d’altres!

Aleshores, el jove, girant la cara que enrogia de vergonya sota la infàmia del seu pensament, afegí amb to coratjós:

—I la seva dona l’hi torna, segur.

—I ara! És una senyora honrada!

Frédéric tingué un remordiment i es mostrà més assidu al diari.

Les grans lletres que componien el nom d’Arnoux sobre la placa de marbre, a dalt de la botiga, li semblaven molt particulars i plenes de significacions, com una escriptura sagrada. L’àmplia vorera que feia baixada facilitava la marxa, la porta girava quasi tota sola; i el pom, llis al tacte, tenia la suavitat i com la intel·ligència d’una mà en la seva. Insensiblement, es tornà tan puntual com Regimbart.

Cada dia, Regimbart s’asseia a la vora del foc, a la seva butaca, es feia amb Le National,^[11] ja no el deixava anar més, i expressava el seu pensament mitjançant exclamacions o simples encongiments d’espatlles. De tant en tant, s’eixugava el front amb el mocador de butxaca enrotllat com un botifarró, i que portava sobre el pit, entre dos botons de l’armilla verda. Portava pantalons amb plec, botines, corbata llarga, i el seu barret de vores arremangades el feia reconèixer de lluny, entre les multituds.

A les vuit del matí davallava de les altures de Montmartre per prendre vi blanc al carrer Notre-Dame-des-Victoires. El dinar, seguit d’unes quantes partides de billar, el portava fins a les tres. Aleshores es dirigia cap al passatge dels Panorames, per prendre l’absenta. Després de la sessió a ca l’Arnoux, entrava a la taverna Bordelais per prendre el vermut, després, en comptes de reunir-se amb la seva dona, moltes vegades preferia sopar tot sol, en un petit cafè de la plaça Gaillon, on volia que li servissin «plats casolans, coses naturals!». Finalment, se n’anava a un altre billar i s’hi quedava fins a les dotze o la una de la matinada, fins al moment en què, amb el gas apagat i els finestrons tancats, l’amo de l’establiment, extenuat, li suplicava que sortís.

I no era pas l’amor per la beguda allò que portava a aquells llocs el ciutadà Regimbart, sinó l’antic costum de discutir-hi de política; amb l’edat, la seva xerrera havia decaigut, ja no li quedava més que una morositat silenciosa. Qualsevol hauria dit, en veure la seriositat del seu rostre, que el món sencer girava dins del seu cap. No en sortia res; i ningú, ni tan sols els seus amics, no li coneixia cap ocupació, tot i que ell presumia de tenir un gabinet de negocis.

Arnoux semblava apreciar-lo infinitament. Un dia li digué a Frédéric:

—Aquest sí que la sap llarga! Val més que no pesa!

Un altra vegada, Regimbart estengué sobre el pupitre uns papers que tractaven d’unes mines de caolí de Bretanya; Arnoux es fiava de la seva experiència.

Frédéric es mostrà més cerimoniós amb Regimbart —fins a convidar-lo a absenta de tant en tant; i tot que el jutjava estúpid, sovint s’estava amb ell durant una hora llarga, únicament perquè era amic de Jacques Arnoux.

Després d’haver impulsat, als seus inicis, alguns mestres contemporanis, el marxant de pintura, home de progrés, havia intentat, sense perdre els aires artístics, estendre els seus beneficis pecuniaris. Buscava l’emancipació de les arts, el sublim a bon preu. Totes les indústries del luxe parisenc sofriren la seva influència, cosa que resultà bona per a les coses petites, i funesta per a les grans. Amb la seva mania d’afalagar l’opinió, desvià del seu camí els artistes hàbils, corrompé els forts, i féu il·lustres els mediocres; en disposava gràcies a les seves relacions i a la revista. Els aprenents ambicionaven veure les seves pintures a l’aparador d’Arnoux i els tapissers prenien models de moblament a casa seva. Frédéric el considerava alhora un milionari, un dilettante, un home d’acció. Però moltes coses l’estranyaven, perquè aquell Arnoux era astut en el seu comerç.

Rebia del fons d’Alemanya o d’Itàlia una tela comprada a París per mil cinc-cents francs i, exhibint una factura que la feia pujar a quatre mil, la revenia a tres mil cinc-cents, com un favor. Una de les seves jugades habituals amb els pintors era exigir de sota mà una reducció del seu quadre, amb l’excusa de publicar-ne un gravat; sempre venia la reducció i el gravat no apareixia mai. A aquells que es queixaven de ser explotats els responia amb una manotada a la panxa. Excel·lent, d’altra banda, prodigava els cigars, tutejava els desconeguts, s’entusiasmava per una obra o per un home, i aleshores, obstinant-se, no s’estava de res, multiplicava les gestions, les correspondències, els anuncis. Es creia molt honrat i, en la seva necessitat d’expansió, contava ingènuament les seves faltes de delicadesa.

Una vegada, per humiliar un col·lega que inaugurava una altra revista de pintura amb un gran festí, pregà a Frédéric que escrivís davant d’ell, una mica abans de l’hora de la cita, unes notes en què s’anul·lava la invitació.

—Això no ataca pas l’honor, ja m’entén.

I el jove no gosà negar-li aquell favor.

L’endemà, entrant amb Hussonet al seu despatx, Frédéric veié a través de la porta (la que donava a l’escala) que desapareixien els baixos d’un vestit.

—Mil excuses! —digué Hussonet—. Si hagués sabut que hi havia senyores…

—Oh, no pateixi, era la meva —respongué Arnoux—. Ha pujat a fer-me una visiteta de passada.

—Com? —digué Frédéric.

—Sí, home, se’n torna a les seves habitacions, a casa.

L’encant de les coses que l’envoltaven es retirà de cop i volta. Allò que hi sentia escampat de manera confusa acabava d’esvanir-se, o més aviat no hi havia estat mai. Experimentava una sorpresa infinita i com la pena d’una traïció.

Arnoux, regirant el seu calaix, somreia. S’estava burlant d’ell? L’empleat deixà sobre la taula un lligall de papers humits.

—Ah, els cartells! —exclamà el marxant—. Avui soparé a les tantes!

Regimbart estava agafant el barret.

—I ara! Ens deixa?

—Són les set! —digué Regimbart.

Frédéric el va seguir.

A la cantonada del carrer Montmartre, es girà; va mirar les finestres del primer pis; i va riure interiorment de compassió per ell mateix, recordant amb quin amor solia contemplar-les! On vivia, ella, doncs? Com s’ho faria per trobar-la? La soledat tornava a obrir-se al voltant del seu desig més immensa que mai.

—Vol prendre-la? —va dir Regimbart.

—Prendre a qui?

—L’absenta!

I, cedint a les seves obsessions, Frédéric, es deixà portar a la taverna Bordelais. Mentre el seu company, repenjat sobre un colze, considerava l’ampolla d’aigua, ell girava els ulls a dreta i esquerra. Però distingí el perfil de Pellerin a la vorera; va picar amb vivesa els vidres, i el pintor encara no s’havia assegut, que Regimbart ja li preguntava per què ja no se’l veia per L’Art industriel.

—Que em pengin, si hi torno! Aquell home és una bestiota, un burgès, un miserable, un pallasso!

Aquells insults afalagaven la còlera de Frédéric. Tanmateix el ferien, perquè li semblava que arribaven una mica a madame Arnoux.

—I doncs, què li ha fet? —digué Regimbart.

Pellerin picà de peus a terra i va bufar amb força, en comptes de respondre.

Es dedicava a feines clandestines, com retrats a dos llapis o imitacions dels grans mestres per a aficionats poc entesos; i com que aquelles feines l’humiliaven, s’estimava més callar, generalment. Però «la ronya d’Arnoux» l’exasperava massa. Es va esplaiar.

Seguint un encàrrec que Frédéric havia presenciat, li havia portat dos quadres. El marxant, aleshores, s’havia permès formular crítiques! Havia blasmat la composició, el color i el dibuix, sobretot el dibuix, en resum, no els havia volgut a cap preu. Però forçat pel venciment d’un pagaré, Pellerin les havia cedit al jueu Isaac; i al cap de quinze dies, Arnoux en persona els venia a un espanyol per dos mil francs!

—Ni un ral menys! Quina canallada! I en fa moltes altres, no es pensi! Un dia d’aquests el veurem als tribunals.

—No exageri —féu Frédéric amb veu tímida.

—Ah! Es pensa que exagero! —exclamà l’artista clavant un fort cop de puny sobre la taula.

Aquella violència tornà al jove tot el seu aplom. Segurament hi havia maneres més educades de comportar-se; tot i així, si Arnoux trobava aquelles dues teles…

—Dolentes! Deixi-ho anar! Vostè les coneix? És de l’ofici? Perquè miri, jove, jo això no ho admeto, que un aficionat…

—En fi, no és cosa meva —va dir Frédéric.

—I doncs per què té tant d’interès a defensar-lo? —prosseguí fredament Pellerin.

El jove balbucejà:

—Home…, és que sóc amic seu.

—Doncs saludi’l de part meva. A reveure!

I el pintor sortí furiós, sense dir res, naturalment, de la seva consumició.

Frédéric s’havia convençut a si mateix en defensar Arnoux. En l’escalf de la seva eloqüència, se sentí embargat de tendresa envers aquell home intel·ligent i bo, calumniat pels seus amics, i que ara treballava tot sol, abandonat. No es resistí a l’estrany desig de veure’l immediatament. Al cap de deu minuts empenyia la porta de la botiga.

Arnoux estava elaborant, amb el seu empleat, uns cartells enormes per a una exposició de quadres.

—Home! Com és que torna?

Aquella pregunta tan senzilla incomodà Frédéric; i, no sabent què respondre, preguntà si no havien trobat per casualitat la seva cartera, una cartera petita de cuiro blau.

—La que fa servir per guardar les cartes a les dones? —digué Arnoux.

Frédéric, ruboritzant-se com una verge, es defensà d’aquella suposició.

—Doncs les poesies? —replicà el marxant.

Manejava els espècimens estesos, en discutia la forma, el color, les vores; i Frédéric se sentia cada cop més irritat pel seu posat de meditació i sobretot per les seves mans que es passejaven pels cartells —unes mans grosses, un pèl toves, amb les ungles planes. Finalment, Arnoux s’aixecà dient: «Ja està», i li passà la mà per la barbeta, familiarment. Aquella confiança desagradà a Frédéric; es féu enrere; després traspassà el llindar del despatx per última vegada a la seva existència, es pensava. La mateixa madame Arnoux es trobava com disminuïda per la vulgaritat del seu marit.

Va rebre, aquella mateixa setmana, una carta en què Deslauriers anunciava que arribaria a París el dijous següent. Aleshores es bolcà amb violència a aquell afecte més sòlid i més elevat. Un home així valia per totes les dones. Ja no tindria cap necessitat de Regimbart, de Pellerin, d’Hussonet, de ningú! Per tal de rebre més bé el seu amic, es comprà un llit de ferro, una segona butaca, va doblar la roba de llit: i el dijous al matí, s’estava vestint per anar a buscar Deslauriers, quan va trucar el timbre de la porta. Entrà Arnoux.

—Només dues paraules! Ahir em van portar de Ginebra una truita estupenda; comptem amb vostè, a les set en punt… És al carrer de Choiseul, 24 bis. No se’n descuidi!

Frédéric es va haver d’asseure. Els genolls li flaquejaven. Es repetia: «Per fi! Per fi!». Després va escriure al seu sastre, al barreter, al sabater; i féu que tres ordinaris diferents anessin a portar les notes. La clau va girar al pany, i aparegué el porter amb un bagul a l’espatlla.

Frédéric, en veure Deslauriers, es posà a tremolar com una dona adúltera sota la mirada del seu marit.

—Però què t’agafa? —digué Deslauriers—. Que no has rebut una carta meva?

Frédéric no tingué la força de mentir.

Obrí els braços i es llançà sobre el seu pit.

Després el passant contà la seva història. Son pare no havia volgut rendir els comptes de tutela, imaginant-se que aquests comptes prescrivien als deu anys. Però Deslauriers, tot un expert en codi civil, havia acabat arrencant-li tota l’herència de la seva mare, set mil francs nets, que tenia allà, els portava a sobre, en una cartera vella.

—És una reserva per a un cas de necessitat. Demà mateix m’hauré de preocupar de col·locar-los, i també de col·locar-me jo. Però avui em prenc el dia sencer de vacances, i sóc tot teu, amic!

—Oh, no et molestis! —digué Frédéric—. Si aquest vespre tens alguna cosa important…

—Au, home! No seria tan miserable!

Aquell epítet, llançat a l’atzar, afectà Frédéric en ple cor, com una al·lusió ofensiva.

El porter havia posat sobre la taula, a la vora del foc, unes costelles, galantina, una llagosta, postres, i dues ampolles de vi de Bordeus. Aquella recepció tan bona emocionà Deslauriers.

—Renoi, em tractes com a un rei!

Van estar xerrant del seu passat, del futur; i, de tant en tant, s’agafaven les mans per damunt de la taula, mirant-se durant un minut tots entendrits. Però un ordinari portà un barret nou. Deslauriers comentà en veu alta que el folre era molt brillant.

Després va venir el sastre en persona a entregar el vestit, que acabava de planxar.

—Sembla que et casis —digué Deslauriers.

Al cap d’una hora, aparegué un tercer individu i tragué d’una gran bossa negra un parell d’esplèndides botes de xarol. Mentre Frédéric se les emprovava, el sabater es mirava amb sornegueria el calçat del provincià.

—El senyor no necessita res?

—No, gràcies —digué el passant, ficant sota la cadira les velles sabates de cordons.

Aquella humiliació incomodà Frédéric. Trigava a fer la confessió. Finalment exclamà, com si se li acudís una idea:

—Ostres, me’n descuidava!

—Què passa?

—Que avui tinc un sopar.

—A casa dels Dambreuse? Per què no me’n parles mai a les teves cartes?

No era a casa dels Dambreuse, sinó a casa dels Arnoux.

—M’hauries hagut d’avisar! Hauria vingut un dia més tard.

—Impossible! —replicà Frédéric amb brusquedat—. No m’han convidat fins aquest matí, fa un moment.

I per compensar la seva falta i distraure el seu amic, deslligà les cordes enredades del bagul, arreglà a la còmoda totes les seves coses, volia donar-li el seu propi llit, dormir al despatx, sobre el parquet. Després, a partir de les quatre, començà els preparatius per vestir-se.

—Tens temps! —digué l’altre.

Per fi es va vestir, se n’anà.

«Com són els rics!», pensà Deslauriers.

I se’n va anar a sopar al carrer Saint-Jacques, en un petit restaurant que coneixia.

Frédéric s’aturà unes quantes vegades a l’escala, de tan fort com li bategava el cor. Un guant, massa just, esclatà; i, mentre es ficava l’estrip sota el puny de la camisa, Arnoux, que pujava darrere d’ell, l’agafà pel braç i el féu entrar.

L’antecambra, decorada a la xinesa, tenia una llanterna pintada al sostre, i bambús als racons. Travessant el saló, Frédéric ensopegà amb una pell de tigre. No havien encès els canelobres, però dues làmpares cremaven al tocador, al fons de tot.

Mademoiselle Marthe vingué a dir que la seva mamà s’estava vestint. Arnoux l’alçà fins a l’altura de la boca per fer-li un petó; després, com que volia escollir ell mateix al celler certes ampolles de vi, deixà Frédéric amb la nena.

Havia crescut molt des del viatge de Montereau. Els seus cabells castanys davallaven en llargs anells arrissats sobre els braços nus. El vestit, més bufat que una faldilla de ballarina, deixava veure les cames roses, i tota la seva personeta feia olor de fresc, com un ram de flors. Va rebre els compliments d’aquell senyor amb aires de coqueta, li clavà els seus ulls profunds, i després, lliscant entre els mobles, desaparegué com un gat.

Frédéric ja no experimentava cap torbació. Els globus de les làmpares, recoberts de randes de paper, enviaven una claror lletosa que entendria el color de les parets empaperades de setí malva. A través de les làmines del guardafoc, semblant a un gran vano, es distingien els carbons de la xemeneia; hi havia, contra el rellotge de pèndol, una arquella amb tanques de plata. Aquí i allà hi havia escampades coses íntimes: una nina al mig del canapè, un xal al respatller d’una cadira, i, sobre la taula de cosir, una labor de llana de la qual penjaven cap enfora dues agulles de marfil, amb la punta cap avall. Era un lloc pacífic, honest i familiar tot alhora.

Entrà Arnoux; i, per l’altra porta, aparegué madame Arnoux. Com que es trobava envoltada d’ombra, Frédéric només distingí, primer, el seu cap. Portava un vestit de vellut negre i, als cabells, una llarg ret algeriana de seda roja que s’entortolligava amb la pinta i li queia sobre l’espatlla esquerra.

Arnoux presentà Frédéric.

—Oh, conec perfectament aquest senyor —respongué ella.

Després tots els convidats arribaren quasi al mateix temps: Dittmer, Lovarias, Burrieu, el compositor Rosenwald, el poeta Théophile Lorris, dos crítics d’art col·legues d’Hussonet, un fabricant de paper i, finalment, l’il·lustre Pierre-Paul Meinsius, l’últim gran representant de la gran pintura, que portava gallardament, amb la glòria, els seus vuitanta anys i la grossa panxa.

Quan es passà al menjador, madame Arnoux l’agafà pel braç. Havia quedat una cadira buida per a Pellerin. Arnoux se l’estimava, tot i explotar-lo. A més, temia la seva llengua terrible —fins al punt que, per entendrir-lo, havia publicat a L’Art industriel el seu retrat, acompanyat d’uns elogis hiperbòlics; i Pellerin, més sensible a la glòria que als diners, aparegué a quarts de vuit, esbufegant. Frédéric s’imaginà que s’havien reconciliat temps enrere.

La companyia, el menjar, tot li agradava. La sala, com un locutori medieval, estava entapissada de cuiro repujat; una prestatgeria holandesa s’alçava davant d’un rastell de xibucs; i, al voltant de la taula, els cristalls de Bohèmia, diversament acolorits, formaven enmig de flors i fruites com una il·luminació en un jardí.

Va haver de triar entre deu espècies de mostassa. Menjà gaspatxo, curri, gingebre, merles de Còrsega, lasanyes romanes; begué vins extraordinaris, liebfraumilch^[12] i tokai. Arnoux, efectivament, presumia de rebre bé. Feia la cort, per als comestibles, a tots els conductors de correus, i es relacionava amb els cuiners de les grans cases que li comunicaven salses.

Però Frédéric es divertia sobretot amb la conversa. El seu gust pels viatges fou afalagat per Dittmer, que parlà d’Orient; sacià la seva curiositat de coses del teatre escoltant Rosenwald xerrant de l’Òpera; i l’existència atroç de la bohèmia li semblà divertida, a través de l’alegria d’Hussonet, el qual narrà, d’una manera pintoresca, com havia passat tot un hivern tenint com a únic aliment formatge d’Holanda. Després, una discussió entre Lovarias i Bourrieu sobre l’escola florentina li revelà obres mestres, li obrí horitzons, i amb prou feines pogué contenir l’entusiasme quan Pellerin exclamà:

—Deixeu-me en pau amb la vostra horrible realitat! Què vol dir això de la realitat? Uns hi veuen negre, els altres blau, la multitud hi veu ximple. No hi ha res de menys natural que Miquel Àngel, i no hi ha res amb més força! La preocupació per la realitat exterior denota la baixesa contemporània; si continuem així, l’art es convertirà en vés a saber quina ximpleria amb menys poesia que la religió i menys interès que la política. No arribareu al seu objectiu —sí, el seu objectiu, que és causar-nos una exaltació impersonal, amb aquestes obres petites, per moltes martingales que hi poseu en l’execució. Fixem-nos en els quadres de Bassolier, per exemple: són bonics, simpàtics, polits i gens feixucs! Te’ls pots ficar a la butxaca, endur-te’ls de viatge! Els notaris els compren per vint mil francs; i allà hi ha dos rals d’idees; però sense idea no hi ha res de gran! Sense grandesa no hi ha bellesa! L’Olimp és una muntanya. El monument més imponent serà sempre les piràmides. Val més l’exuberància que el gust, el desert que una vorera, i un salvatge que un perruquer!

Frédéric, escoltant aquestes coses, es mirava madame Arnoux. Queien sobre el seu enteniment com metalls en un forn, s’afegien a la seva passió i feien amor.

Estava assegut tres llocs per sota d’ella, al mateix costat. De tant en tant, ella s’avançava una mica girant el cap per dirigir algunes paraules a la seva filla; i aleshores, com que somreia, se li formava un clotet a la galta, cosa que conferia al seu rostre un aire de bondat més delicada.

Al moment dels licors, madame Arnoux desaparegué. La conversa es va tornar molt lliure; monsieur Arnoux hi brillà, i Frédéric quedà astorat del cinisme d’aquells homes. Tanmateix, la seva preocupació per la dona establia entre ell i els altres com una igualtat, que el realçava en la seva pròpia estima.

De tornada al saló, per ocupar-se les mans, agafà un dels àlbums que corrien per sobre la taula. Els grans artistes de l’època l’havien il·lustrat amb dibuixos, hi havien escrit prosa, versos, o senzillament les seves firmes; entre els noms famosos, se’n trobaven molts de desconeguts, i els pensaments curiosos només apareixien sota un desbordament de ximpleries. Totes contenien un homenatge més o menys directe a madame Arnoux. Frédéric hauria tingut por d’escriure una línia al costat.

Ella anà a la seva cambra a buscar l’arquella amb tanques de plata que ell havia vist sobre la xemeneia. Era un regal del seu marit, un treball del Renaixement. Els amics d’Arnoux feren compliments, la seva dona li va donar les gràcies; ell tingué un atac d’entendriment, i li féu un petó davant de tothom.

En acabat, la gent es va posar a xerrar per grups escampats; el vell Meinsius seia amb madame Arnoux en una poltrona, prop del foc; ella s’inclinava envers la seva orella, els caps es tocaven —i Frédéric hauria acceptat ser sord, invàlid i lleig a canvi d’un nom il·lustre i uns cabells blancs, en fi, per tenir alguna cosa que l’entronitzés en una intimitat com aquella. Es rosegava el cor, furiós contra la seva joventut.

Però ella vingué al racó de la sala on s’estava ell, li preguntà si coneixia alguns dels convidats, si li agradava la pintura, quant de temps feia que estudiava a París. Cada paraula que sortia de la seva boca li semblava a Frédéric una cosa nova, una dependència exclusiva de la seva persona. Es mirava atentament els cabells que sobresortien del seu pentinat i acariciaven amb la punta la seva espatlla nua; i no n’apartava la vista, enfonsava la seva ànima en la blancor d’aquella carn femenina; tanmateix, no gosava alçar els ulls per veure-la més amunt, cara a cara.

Rosenwald els interrompé, pregant a madame Arnoux que cantés alguna cosa. Ell preludià, ella s’esperava; els seus llavis s’entreobriren, i un so pur, llarg, filat, pujà en l’aire.

Frédéric no comprengué res de la lletra en italià.

Començava amb un ritme greu, com un cant d’església, després s’animava crescendo, multiplicava els esclats sonors, s’apaivagava tot d’una; i la melodia tornava amorosament, amb una oscil·lació llarga i peresosa.

Ella s’estava dreta, a prop del clavecí, amb els braços caiguts i la mirada perduda. De tant en tant, per llegir la música, aclucava les parpelles avançant el front, un instant. La seva veu de contralt adquiria en les cordes baixes una entonació lúgubre que glaçava, i aleshores el seu bell cap, de grans pestanyes, s’inclinava sobre l’espatlla; el pit s’inflava, els braços s’apartaven, el coll, d’on s’escapaven refilets, es feia enrere com per efecte de besos aeris; llançà tres notes agudes, tornà a baixar, en llançà una encara més alta i, després d’un silenci, acabà amb un calderó.

Rosenwald no abandonà el piano. Continuà tocant, per a ell mateix. De tant en tant, algun dels convidats desapareixia. A les onze, quan se n’anaven els últims, Arnoux sortí amb Pellerin, amb l’excusa d’acompanyar-lo. Era d’aquelles persones que es declaren malalts si no han fet un tomb després de sopar.

Madame Arnoux havia avançat cap a l’antecambra; Dittmer i Hussonet la saludaven, ella els allargà la mà; l’allargà igualment a Frédéric; i ell experimentà com una penetració a tots els àtoms de la seva pell.

Deixà els seus amics; tenia necessitat d’estar sol. El seu cor es desbordava. Per què aquella mà oferta? Era un gest irreflexiu o un encoratjament? «Au, home! Estic boig!». Què importava, fet i fet, ara que ja la podia freqüentar amb tota tranquil·litat, viure en la seva atmosfera.

Els carrers estaven deserts. De tant en tant passava un carro pesant, fent tremolar les llambordes. Les cases se succeïen amb les seves façanes grises, les finestres tancades; i pensava amb desdeny en tots aquells éssers humans que dormien darrere aquelles parets, que existien sense veure-la, i sense que ni un no s’imaginés que ella vivia! Havia perdut la consciència del medi, de l’espai, de tot; i, batent el terra amb el taló, picant amb el bastó els porticons de les botigues, continuava avançant a l’atzar, esmaperdut, arrossegat. Un aire humit l’embolcallà; es va reconèixer a la vora dels molls.

Els fanals brillaven en dues línies rectes, indefinidament, i llargues flames roges vacil·laven en la profunditat de l’aigua. Era de color pissarra, mentre que el cel, més clar, semblava sostingut per les grans masses d’ombra que s’alçaven a cada banda del riu. Uns edificis, que no es distingien, feien doblaments de foscor. Una boira lluminosa flotava més enllà, damunt de les teulades; tots els sorolls es fonien en una sola remor; bufava un vent lleuger.

Frédéric s’havia detingut al mig del Pont-Neuf i, amb el cap descobert i la pitrera oberta, aspirava l’aire. Tot i això, sentia com pujava del fons d’ell mateix una cosa inestroncable, un aflux de tendresa que l’enervava, com el moviment de les ones sota els seus ulls. Al rellotge d’una església tocà una hora, lentament, com una veu que l’estigués cridant.

Aleshores fou presa d’una d’aquelles esgarrifances de l’ànima en què et sembla que et transporten a un món superior. Li havia vingut una facultat extraordinària, de la qual ignorava l’objecte. Es demanà, seriosament, si seria un gran pintor o un gran poeta —i es decidí per la pintura, ja que les exigències d’aquest ofici l’acostarien a madame Arnoux. Així doncs, havia trobat la seva vocació! Ara ja tenia clar l’objectiu de la seva existència, i el futur era infal·lible.

Quan va haver tancat la porta de casa seva, sentí algú que roncava al gabinet fosc, prop de la cambra. Era l’altre. No hi havia pensat més.

El seu rostre s’oferia a ell en el mirall. Es trobà guapo —i es quedà un minut mirant-se.