Capítol VI

Arruïnat, desposseït, perdut!

S’havia quedat al banc, com atordit per una commoció. Maleïa la sort, hauria volgut pegar a algú; i, per reforçar la seva desesperació, sentia pesar sobre ell una mena d’ultratge, un deshonor —perquè Frédéric s’havia imaginat que la seva fortuna paterna pujaria algun dia a quinze mil lliures de renda, i ho havia fet saber, de manera indirecta, als Arnoux. Però ara passaria per un fanfarró, un ximple, un obscur brètol, que s’havia introduït a casa d’ells amb l’esperança de qualsevol profit! I a ella, a madame Arnoux, com podria veure-la, ara?

Això, d’altra banda, era completament impossible, tenint només tres mil francs de renda! No podia viure sempre al quart, tenir com a criat el porter, i presentar-se amb uns pobres guants negres descolorits per la punta, un barret llardós, la mateixa levita durant un any. No! No! Això mai! Tanmateix, l’existència era intolerable sense ella. Hi havia gent que vivia bé sense tenir fortuna, Deslauriers entre altres —i es trobà covard per concedir tanta importància a coses mediocres. La misèria, potser, centuplicaria les seves facultats. S’exaltà pensant en els grans homes que treballen a les mansardes. Una ànima com la de madame Arnoux segur que s’emocionaria davant d’aquell espectacle, i s’entendriria. Així doncs, aquella catàstrofe era una sort, ben pensat; com aquells terratrèmols que descobreixen tresors, li havia revelat les secretes opulències de la seva naturalesa. Però només existia un lloc al món on podien destacar: París!, perquè, en les seves idees, l’art, la ciència i l’amor (aquestes tres cares de Déu, com hauria dit Pellerin) depenien exclusivament de la capital.

Aquell vespre mateix, declarà a la seva mare que se n’hi tornaria. Madame Moreau quedà sorpresa i indignada. Era una follia, un absurd. Faria més bé seguint els seus consells, és a dir, quedant-se al seu costat, en un bufet. Frédéric s’encongí d’espatlles: «Au vés!», considerant-se insultat per aquella proposició.

Aleshores, la bona senyora va fer servir un altre mètode. Amb veu tendra i petits plors, començà a parlar-li de la seva soledat, de la vellesa, dels sacrificis que havia fet. I quan era més infeliç, l’abandonava. A més, al·ludint a la seva pròxima fi:

—Una mica de paciència, per l’amor de Déu! Ben aviat et quedaràs lliure!

Aquelles lamentacions es repetiren vint vegades al dia, durant tres mesos; i, al mateix temps, les delícies de la llar el corrompien; disfrutava de tenir un llit més tou, tovallons sense estrips; de manera que, fart, enervat, vençut finalment per la terrible força de la suavitat, Frédéric es deixà conduir al bufet de maître Prouharam.

No demostrà ciència ni aptitud. Fins aleshores l’havien considerat un home de grans mitjans, que havia de convertir-se en la glòria de la província. Fou una decepció pública.

Primer havia pensat: «Cal avisar madame Arnoux» i, durant una setmana, va estar meditant cartes ditiràmbiques i breus notes d’estil lapidari i sublim. El temor de confessar la seva situació l’aturava. Després pensà que més valia escriure al marit. Arnoux coneixia la vida, i sabria comprendre’l. Per fi, després de quinze dies de vacil·lacions, va pensar:

«Bah! No els veuré mai més; que m’oblidin! Almenys no m’hauré degradat en el seu record! Ella em creurà mort, i m’enyorarà…, potser».

Com que les resolucions excessives no li costaven gaire, s’havia jurat no tornar mai més a París, i ni tan sols informar-se sobre madame Arnoux.

Però enyorava fins l’olor del gas i l’estrèpit dels òmnibus. Somiava en totes les frases que ella li havia dit, en el timbre de la seva veu, en la llum dels seus ulls —i, considerant-se un home mort, ja no feia res, absolutament.

Es llevava molt tard, i mirava per la finestra els carruatges dels transportistes. Els sis primers mesos, sobretot, van ser abominables.

I alguns dies, tanmateix, li agafava una indignació contra ell mateix. Aleshores, sortia. Se n’anava pels prats, mig coberts durant l’hivern pels desbordaments del Sena. Els divideixen línies de pollancres. Aquí i allà s’alça un pontet. Vagarejava fins al vespre, enrotllant les fulles grogues sota els seus passos, aspirant la boira, saltant les fosses; a mesura que les artèries li bategaven més fort, els desigs d’acció s’apoderaven d’ell; volia fer-se tramper a Amèrica, servir un paixà a Orient, embarcar-se com a mariner; i exhalava la seva melancolia en llargues cartes a Deslauriers.

Aquest s’espavilava per triomfar. El comportament covard del seu amic i les seves eternes jeremiades li semblaven estúpides. Ben aviat, la seva correspondència es féu quasi nul·la. Frédéric havia regalat tots els seus mobles a Deslauriers, que li guardava l’habitatge. La seva mare li’n parlava de tant en tant; un dia, finalment, declarà el seu regal, i ella l’estava renyant quan va rebre una carta.

—Què és això? —va dir—, estàs tremolant?

—No passa res —replicà Frédéric.

Deslauriers li comunicava que havia recollit Sénécal; i feia quinze dies que vivien junts. Així, ara, Sénécal es passejava enmig de coses que venien de casa dels Arnoux! Podia vendre-se-les, fer-hi comentaris, bromes. Frédéric se sentí ferit fins al fons de l’ànima. Pujà a la seva habitació. Tenia ganes de morir-se.

La seva mare el cridà. Era per consultar-lo sobre una plantació al jardí.

Aquell jardí, a la manera d’un parc anglès, estava tallat pel mig per una tanca d’estaques, i la meitat pertanyia al vell Roque, que en posseïa un altre per a les verdures, a la vora del riu. Els dos veïns, que estaven barallats, s’abstenien de sortir-hi a les mateixes hores. Però, des que Frédéric havia tornat, l’home s’hi passejava més sovint, i no estalviava compliments al fill de madame Moreau. El planyia de viure en una ciutat petita. Un dia, explicà que madame Dambreuse s’havia interessat per ell. Una altra vegada, divagà sobre el costum de la Xampanya, on els títols de noblesa es transmetien per via materna.

—En aquells temps vostè hauria estat un senyor, ja que la seva mare es deia De Fouvens. I per molt que diguin, un nom sempre serà un nom! Després de tot —afegí mirant-se’l amb aire murri—, això depèn del Ministre de Justícia.

Aquella pretensió de noblesa desentonava singularment amb la seva persona. Com que era baix, la gran levita marró exagerava la llargada del seu bust. Quan es treia la gorra, es veia un rostre quasi femení, amb un nas extremament punxegut; els seus cabells de color groc s’assemblaven a una perruca; saludava tothom amb grans reverències, fregant les parets.

Fins als cinquanta anys s’havia conformat amb els serveis de Catherine, una lorenesa de la mateixa edat que ell, i fortament marcada per la verola borda. Però cap al 1834, portà de París una rossa guapa, amb cara d’ovella, amb «aires de reina». Ben aviat se la va veure presumint amb grans arracades, i tot va quedar explicat pel naixement d’una nena, inscrita amb els noms d’Elisabeth-Olympe-Louise Roque.

Catherine, en la seva gelosia, s’esperava detestar aquella criatura. Al contrari, se l’estimà. L’envoltà d’atencions i carícies, per suplantar la seva mare i fer-la odiosa, una empresa fàcil, ja que madame Éléonore descuidava completament la nena, i preferia quedar-se xerrant amb els botiguers. L’endemà del seu casament, ja va anar a fer una visita a la sotsprefectura, deixà de tutejar les criades, i pensà que, per bon to, s’havia de mostrar severa amb la seva filla. La nena assistia a classes; el professor, un vell buròcrata de l’ajuntament, no sabia com fer-s’ho. L’alumna es revoltava, rebia bufetades, i anava a plorar a la falda de Catherine, que li donava invariablement la raó. Aleshores, les dues dones es discutien; monsieur Roque les feia callar. S’havia casat per tendresa envers la seva filla, i no volia que la turmentessin.

Solia portar un vestit blanc estripat amb uns pantalons adornats amb puntes; i, en les grans festes, sortia vestida com una princesa, per tal de mortificar una mica els burgesos, que impedien que els seus fills la freqüentessin, atès el seu naixement il·legítim.

Vivia sola, al seu jardí, es balancejava al gronxador, empaitava les papallones, després s’aturava en sec per contemplar les cetònies que s’abatien sobre els rosers. Eren aquells costums, segurament, el que donava al seu rostre una expressió alhora d’intrepidesa i ensonyament. D’altra banda, tenia l’estatura de Marthe, de manera que Frédéric li digué, a la segona entrevista:

—Em permet que li faci un petó, senyoreta?

La personeta alçà el cap i respongué:

—Molt bé.

Però la tanca d’estaques els separava l’un de l’altre.

—Ens hi haurem d’enfilar —va dir Frédéric.

—No, agafa’m!

Ell s’inclinà per damunt de la tanca i l’agafa en braços, fent-li un petó a cada galta; després la tornà a casa seva pel mateix procediment, que es va renovar les vegades següents.

Sense més reserva que una nena de quatre anys, així que sentia venir el seu amic, es llançava al seu encontre o bé, amagant-se darrere un arbre, bordava com un gos, per espantar-lo.

Un dia que madame Moreau havia sortit, Frédéric la va fer pujar a la seva habitació. La nena va obrir tots els flascons de perfum i es va posar molta pomada als cabells; després, amb la més gran tranquil·litat, s’estirà sobre el llit, on s’estava tan llarga com era, desperta.

—M’imagino que sóc la teva dona —deia.

L’endemà la va veure tota banyada en llàgrimes. Va confessar que «plorava els seus pecats» i, quan ell volgué conèixer-los, ella digué abaixant els ulls:

—No em facis més preguntes!

S’acostava la primera comunió; al matí l’havien portat a confessar.

El sagrament no la féu pas més bona minyona. De vegades tenia autèntics atacs de còlera; recorrien a monsieur Frédéric per calmar-la.

Solia emportar-se-la en les passejades que feia. Mentre ell somiejava tot caminant, ella collia roselles a la vora dels blats i, quan el veia més trist que de costum, procurava consolar-lo amb paraules amables. El seu cor, privat d’amor, es llançà sobre aquella amistat infantil; li dibuixava ninots, li explicava històries, i començà a fer-li lectures.

Començà per Les Annales romantiques, un recull de vers i prosa, famós en aquell temps. Després, oblidant la seva edat, de tant com l’embadalia la seva intel·ligència, va llegir-li successivament: Atala, Cinq-Mars, Les Feuilles d’automne.^[28] Però una nit (aquell vespre havia sentit Macbeth en la senzilla traducció de Letourneur), es despertà cridant: «La taca! La taca!»; li petaven les dents, estava tremolant i, clavant uns ulls esverats en la seva mà dreta, se la fregava dient: «La taca no se’n va!». Finalment arribà el metge, que va prescriure evitar les emocions.

Els burgesos van veure en tot allò un pronòstic desfavorable per als seus costums. Deien que «el fill de can Moreau» volia fer-ne, més tard, una actriu.

Ben aviat es va comentar un altre esdeveniment, a saber, l’arribada de l’oncle Barthélémy. Madame Moreau li cedí la seva cambra, i portà la condescendència fins a servir carn els dies d’abstinència.

El vell no va estar gaire amable. Tot eren comparacions entre l’Havre i Nogent, on, segons ell, l’aire era massa pesant, el pa dolent, els carrers mal pavimentats, el menjar mediocre i els habitants uns ganduls. «Quin comerç més pobre que teniu aquí!». Criticà les extravagàncies del seu difunt germà, mentre que ell havia amassat vint-i-set mil lliures de renda! Finalment se’n va anar al cap d’una setmana, i a l’estrep del cotxe, amollà aquestes paraules poc tranquil·litzadores:

—Sempre m’alegra saber que teniu una bona posició.

—No et deixarà res! —digué madame Moreau en tornar a la sala.

L’oncle només havia vingut perquè ella havia insistit; i, durant vuit dies, havia sol·licitat per part d’ell alguna indicació, potser massa clarament. Ara es penedia d’haver actuat, i s’estava a la seva butaca, amb el cap cot, els llavis serrats. Frédéric, davant d’ella, l’observava; i tots dos callaven, com cinc anys abans, de tornada de Montereau. Aquella coincidència, en presentar-se al seu pensament, li recordà madame Arnoux.

En aquell moment uns cops de fuet ressonaren sota la finestra, al mateix temps que una veu el cridava.

Era el vell Roque, tot sol en la seva tartana. Se n’anava a passar el dia a La Fortelle, a casa de monsieur Dambreuse, i proposà a Frédéric portar-lo fins allà.

—Amb mi no necessita invitació, no cal patir!

Frédéric va tenir ganes d’acceptar. Però com explicaria la seva estada definitiva a Nogent? No tenia cap vestit d’estiu presentable; en fi, què diria la seva mare? Va refusar.

A partir d’aleshores, el veí es mostrà menys amistós. Louise creixia; madame Éléonore caigué perillosament malalta; i l’amistat es desféu, amb gran alleujament de madame Moreau, que temia que la freqüentació d’una gent d’aquella mena no fes cap bé a l’establiment del seu fill.

Somiava de comprar-li l’escrivania del tribunal; Frédéric no rebutjava del tot aquella idea. Ara l’acompanyava a missa, al vespre feia la partida de cartes amb ella, s’estava acostumant a la província, s’hi enfonsava —i fins i tot el seu amor havia adquirit una mena de dolçor fúnebre, un encant que l’ensopia. A força d’haver vessat la seva pena en les cartes, d’haver-la barrejat amb les lectures, passejada pels camps i escampada pertot, l’havia quasi exhaurit, de manera que madame Arnoux era per a ell com una morta de qui l’estranyava no conèixer la tomba, de tan tranquil i resignat com s’havia fet aquell afecte.

Un dia, el 12 de desembre del 1846, cap a les nou del matí, la cuinera li pujà una carta a l’habitació. L’adreça, en caràcters grossos, era d’una lletra desconeguda; i Frédéric, mig adormit, no s’afanyà a obrir-la. Finalment va llegir:

Havia heretat!

Com si darrere la paret hagués esclatat un incendi, saltà fora del llit, descalç, en camisa de dormir: es passà la mà per la cara, dubtant dels seus ulls, creient que encara estava somiant i, per reafirmar-se en la realitat, va obrir la finestra de bat a bat.

Havia estat nevant; els teulats estaven blancs —i fins i tot va reconèixer, al pati, un cossi de rentar, que l’havia fet ensopegar la tarda anterior.

Va rellegir la carta tres vegades seguides; res no era més veritat! Tota la fortuna del seu oncle! Vint-i-set mil lliures de renda! —i una alegria frenètica el trastocà, de pensar que tornaria a veure madame Arnoux. Amb la limpidesa d’una al·lucinació, es va veure al costat d’ella, a casa seva, portant-li algun regal embolicat amb paper de seda, mentre que a la porta s’estacionava el seu tílburi, no, millor un cupè! Un cupè negre, amb criat de lliurea marró; ja sentia renillar el cavall i el soroll de la barbada confonent-se amb el murmuri dels seus petons. Allò es renovaria cada dia, indefinidament. Els rebria a casa seva, una casa pròpia, el menjador estaria entapissat de cuiro vermell, el gabinet, de seda groga, amb divans pertot! I quines prestatgeries! Quins gerros de la Xina! Quines alfombres! Aquelles imatges arribaven tan tumultuosament, que se sentia rodar el cap. Aleshores es va recordar de la seva mare; i va baixar, portant la carta a la mà.

Madame Moreau intentà contenir l’emoció, i va tenir un defalliment. Frédéric l’agafà en braços i li va fer un petó al front.

—Bona mare, ara podràs tornar a comprar-te el cotxe; au, riu, no ploris, sigues feliç!

Al cap de deu minuts, la notícia corria fins als ravals. Aleshores, madame Benoist, monsieur Gamblin, monsieur Chambion, tots els amics van acudir. Frédéric s’escapà un minut per escriure a Deslauriers. Van venir més visites. La tarda va transcórrer entre felicitacions. S’oblidaven de la Roque, que estava «molt justa».

Al vespre, quan es van quedar tots dos sols, madame Moreau va dir al seu fill que li aconsellava que s’establís a Troyes com a advocat. En ser més conegut al seu país que a cap altre, li resultaria més fàcil trobar partits avantatjosos.

—Ah! És fortíssim! —exclamà Frédéric.

A penes tenia la felicitat entre les mans, i ja l’hi volien prendre. Declarà la seva ferma decisió d’anar-se’n a viure a París.

—Per què fer?

—No res!

Madame Moreau, sorpresa d’aquelles maneres, li preguntà què volia ser.

—Ministre! —replicà Frédéric.

I afirmà que no ho deia pas en broma, que tenia la intenció de dedicar-se a la diplomàcia, que els seus estudis i els seus instints l’hi empenyien. Primer entraria al Consell d’Estat, amb la protecció de monsieur Dambreuse.

—Ah, però el coneixes?

—I tant! Per monsieur Roque!

—És molt estrany —digué madame Moreau.

Havia despertat en el seu cor els vells somnis d’ambició. S’hi abandonà interiorment, i no va tornar a parlar dels altres.

Si hagués fet cas de la seva impaciència, Frédéric hauria marxat en aquell mateix moment. L’endemà, tots els seients de les diligències estaven reservats; es va estar mortificant fins al dia següent, a les set del vespre.

Ja s’asseia per sopar, quan van sonar a l’església tres llargues campanades; i el criat, entrant, anuncià que madame Éléonore acabava de morir.

Aquella mort, fet i fet, no era una desgràcia per a ningú, ni tan sols per a la seva filla. La nena en sortiria beneficiada, més endavant.

Com que les dues cases es tocaven, se sentia un gran enrenou, remor de paraules; i la idea d’aquell cadàver prop d’ells posava un toc fúnebre en la seva separació. Madame Moreau, dues o tres vegades, s’eixugà els ulls. Frédéric tenia el cor encongit.

Havent sopat, Catherine l’aturà entre dues portes. La senyoreta el volia veure urgentment. L’estava esperant al jardí. Frédéric sortí, va passar per sobre de la tanca i, xocant una mica amb els arbres, es dirigí a la casa de monsieur Roque. Dues llums brillaven en una finestra del segon pis; després aparegué una forma en la foscor, i una veu murmurà:

—Sóc jo.

Li va semblar més alta que de costum, pel vestit negre, segurament. No sabent amb quina frase abordar-la, es conformà d’agafar-li les mans sospirant:

—Ah! Pobra Louise!

Ella no va respondre. El va mirar profundament, durant molta estona. Frédéric tenia por de perdre la diligència; li semblava sentir un soroll a la llunyania, i per acabar, va dir:

—Catherine m’ha avisat que tenies una cosa…

—Sí, és veritat. Volia dir-li…

Aquell tractament de vostè el sorprengué, i com que va tornar a quedar-se callada, ell va dir:

—Dir-me què?

—Ja no me’n recordo. Ho he oblidat! És veritat que se’n va?

—Sí, ara, de seguida.

Ella repetí:

—Ah! De seguida?… De debò? No ens tornarem a veure?

L’ofegaven els plors.

—Adéu! Adéu! Abraça’m!

I l’estrenyé entre els braços amb fúria.