Capítol V

L’endemà, abans del migdia, ja s’havia comprat una caixa de pintures, pinzells, un cavallet. Pellerin consentí a fer-li classes, i Frédéric se l’endugué a casa seva per veure si als seus utensilis de pintura no hi faltava res.

Deslauriers havia tornat. Un jove ocupava la segona butaca. El passant digué assenyalant-lo:

—És ell! Ell en persona! Sénécal!

Aquell noi desagradà a Frédéric. El seu front quedava realçat pel pentinat que duia, amb els cabells tallats en raspall. Als seus ulls grisos s’hi percebia alguna cosa de dur i fred; i la llarga levita negra, tota la seva roba feia pensar en un pedagog i un capellà.

Primer parlaren dels temes del dia, entre altres del Stabat de Rossini; Sénécal, a qui van preguntar, declarà que ell no anava mai al teatre. Pellerin obrí la caixa de pintures.

—És per a tu, tot això? —digué el passant.

—És clar que sí.

—Quines idees!

I s’inclinà sobre la taula, on el repetidor de matemàtiques fullejava un volum de Louis Blanc. L’havia portat ell mateix i en llegia fragments en veu baixa, mentre Pellerin i Frédéric examinaven plegats la paleta, l’espàtula, les ampolles; després es posaren a parlar del sopar dels Arnoux.

—El marxant de pintura? —preguntà Sénécal—. Un bona peça, com hi ha món!

—Per què? —va dir Pellerin.

Sénécal replicà:

—Un home que fa calés amb ignomínies polítiques!

I es posà a parlar d’una famosa litografia que representava tota la família reial ocupada en activitats edificants: Lluís-Felip sostenia un codi, la reina un missal, les princeses brodaven, el duc de Nemours cenyia un sabre; monsieur de Joinville mostrava un mapa als seus germans; al fons, es distingia un llit amb dos compartiments. Aquella imatge, titulada La bona família, havia fet les delícies dels burgesos, però l’aflicció dels patriotes. Pellerin, amb aire humiliat com si n’hagués estat l’autor, respongué que totes les opinions eren iguals; Sénécal protestà. L’Art havia d’aspirar exclusivament a la moralització de les masses! Només s’havien de reproduir temes que impulsessin a accions virtuoses; els altres eren perjudicials.

—Això depèn de l’execució! —cridà Pellerin—. Jo puc fer obres mestres!

—Doncs mal fet! No hi ha dret que…

—Com?

—No, senyor, vostè no té cap dret de fer-me interessar per coses que jo reprovo. Quina necessitat tenim de laborioses bagatel·les que no ens procuren cap profit, d’aquestes Venus, per exemple, i tots aquests paisatges? Jo no hi veig cap ensenyament per al poble! Ensenyi’ns, més aviat, les seves misèries! Entusiasmi’ns amb els seus sacrificis! I no serà pas que faltin els temes: la masia, el taller…

Pellerin, balbucejant d’indignació, i creient haver trobat un argument, va dir:

—Vostè accepta Molière?

—Passi… —digué Sénécal—. L’admiro com a precursor de la Revolució Francesa.

—Ah!, la Revolució! Quin art! No hi ha hagut època més lamentable!

—Voldrà dir més gran!

Pellerin es creuà de braços, mirant-lo de cara.

—Vostè té tota la pinta de guàrdia nacional!^[13]

El seu antagonista, avesat a les discussions, respongué:

—No en sóc pas! I la detesto tant com vostè! Però amb uns principis com els seus està corrompent les masses. I a més a més, fa el joc al Govern. No seria pas tan fort sense la complicitat d’un munt de pallassos com aquest.

El pintor assumí la defensa del marxant, perquè les opinions de Sénécal l’exasperaven. Fins gosà sostenir que Jacques Arnoux era un home amb un cor d’or, que ho faria tot pels seus amics, i adorava la seva dona.

—Home…, si li oferissin una bona suma, no es negaria a cedir-la perquè fes de model.

Frédéric es va posar pàl·lid.

—Sembla que li ha fet molt de mal.

—A mi? No! El vaig veure una vegada en un cafè, amb un amic. Res més.

Sénécal deia la veritat. Però el molestaven, quotidianament, els anuncis de L’Art industriel. Per a ell, Arnoux era el representant d’un món que jutjava funest per a la democràcia. Com a republicà auster, jutjava sospitoses de corrupció totes les elegàncies, sense tenir, d’altra banda, cap necessitat, i sent d’una probitat inflexible.

La conversa prosseguí amb dificultat. El pintor ben aviat recordà una cita, el professor els seus alumnes; i, quan van haver sortit, després d’un llarg silenci, Deslauriers féu diverses preguntes sobre Arnoux.

—Més endavant me’l presentaràs, oi nano?

—És clar que sí —digué Frédéric.

Després pensaren en la seva situació. Deslauriers havia obtingut fàcilment una plaça de segon passant en un bufet d’advocat, s’havia matriculat a la facultat de Dret, s’havia comprat els llibres indispensables —i la vida amb què tant havien somiat començà.

Va ser encantadora, gràcies a la bellesa de la seva joventut. Deslauriers no havia parlat de cap convenció pecuniària, i Frédéric tampoc no en parlà. Ell cobria totes les despeses, endreçava l’armari, s’ocupava de la casa; però si s’havia de renyar el porter, se n’encarregava el passant, continuant, com al col·legi, el seu paper de protector i germà gran.

Estaven separats durant tot el dia, i es retrobaven al vespre. Cada un ocupava el seu lloc a la vora del foc i es posava a la feina. No trigaven a interrompre’s. Eren uns esbargiments inacabables, i de vegades discussions a propòsit de la làmpara que feia fum, o d’un llibre extraviat, còleres d’un minut que els riures apagaven.

Com que la porta del recambró de la llenya estava sempre oberta, xerraven de lluny, des del llit.

Al matí, es passejaven en mànigues de camisa per la terrassa; el sol sortia, boires lleugeres passaven sobre el riu; se sentia un clapit al mercat de flors del costat —i el fum de les seves pipes s’arremolinava en l’aire pur que refrescava els seus ulls, encara botits; aspirant-lo, sentien una vasta esperança expandida.

Quan no plovia, el diumenge sortien plegats; i de bracet se n’anaven pels carrers. Quasi sempre la mateixa reflexió se’ls acudia alhora, o bé xerraven, sense veure res al seu voltant. Deslauriers ambicionava la riquesa, com a mitjà de poder sobre els homes. Hauria volgut fer moure molta gent, fer molt d’enrenou, tenir tres secretaris a les seves ordres, i un gran sopar polític un cop per setmana. Frédéric es moblava un palau a la morisca, per viure estirat sobre divans de caixmir, sota el murmuri d’un sortidor, servit per patges negres —i aquelles coses somiades acabaven fent-se tan precises, que el desolaven com si les hagués perdudes.

—A sant de què parlar de tot això —deia— si no ho tindrem mai!

—Qui sap? —reprenia Deslauriers.

Malgrat les seves opinions democràtiques, l’animava a introduir-se a la casa dels Dambreuse. L’altre objectava les temptatives que havia fet.

—Bah, torna-hi. Ja et convidaran!

Van rebre, a mitjan mes de març, entre factures bastant feixugues, la del restaurador que els portava el sopar. Com que Frédéric no tenia la suma suficient, va demanar prestats cent escuts a Deslauriers; al cap de quinze dies, reiterà la mateixa petició, i el passant el renyà per les despeses que feia a casa els Arnoux.

Efectivament, no hi posava cap moderació. Una vista de Venècia, una vista de Nàpols i una altra de Constantinoble que ocupaven la meitat de les tres parets, uns temes eqüestres d’Alfred de Dreux aquí i allà, un grup de Pradier sobre la xemeneia, números de L’Art industriel sobre el piano, i capses de cartró per terra als racons, enfarfegaven la casa de tal manera, que costava deixar un llibre a terra, moure els colzes. Frédéric pretenia que necessitava tot allò per a la seva pintura.

Treballava a casa de Pellerin. Però sovint Pellerin havia sortit a fer encàrrecs —tenia el costum d’assistir a tots els enterraments i a tots els esdeveniments que després havien de sortir als diaris—; i Frédéric es passava hores totalment sol al taller. La tranquil·litat d’aquella gran estança, on només se sentia el trot dels ratolins, la claror que queia del sostre, i fins i tot el ronc de l’estufa, tot el submergia primer en una mena de benestar intel·lectual. Després, els seus ulls, abandonant la labor, es posaven sobre les esquerdes de la paret, entre els bibelots del prestatge, al llarg dels torsos on la pols amuntegada formava com taques de vellut; i, tal com un viatger perdut enmig d’un bosc i a qui tots els camins tornen al mateix lloc, contínuament retrobava al fons de cada idea el record de madame Arnoux.

Es fixava dies per anar a veure-la; quan arribava al segon pis, davant de la seva porta, dubtava a trucar. Els passos s’apropaven; obrien i, aquelles paraules: «La senyora ha sortit», eren un alliberament, i com un pes menys sobre el seu cor.

Tanmateix la va retrobar. La primera vegada, hi havia tres senyores amb ella; una altra tarda, va aparèixer el professor d’escriptura de mademoiselle Marthe. D’altra banda, els homes que rebia madame Arnoux no li feien visites. No hi va tornar més per discreció.

Però, perquè el convidessin als sopars del dijous, mai no deixava de presentar-se a L’Art industriel cada dimecres, regularment; i s’hi quedava fins més tard que els altres, més temps que Regimbart, fins a l’últim minut, fent veure que es mirava un gravat, fullejava un diari. Per fi, Arnoux li deia:

—Està lliure, demà al vespre?

Ell acceptava abans que la frase s’acabés. Arnoux semblava agafar-li afecte. Li ensenyà l’art de reconèixer els vins, a encendre el cremat, a fer el salmis de becada; Frédéric seguia dòcilment els seus consells —ja que li agradava tot el que depenia de madame Arnoux, els seus mobles, els seus criats, el seu carrer.

No parlava gaire durant aquells sopars; la contemplava. Tenia a la dreta, al pols, una piga petita; els seus bandós eren més negres que la resta de la cabellera i sempre com una mica humits a les vores; de tant en tant se’ls acariciava, amb dos dits solament. Frédéric coneixia la forma de cada una de les seves ungles, es delectava a escoltar el xiular del seu vestit de seda quan passava prop de les portes, flairava d’amagat l’olor del seu mocador; la seva pinta, els seus guants, els anells eren per a ell coses particularment importants com obres d’art, gairebé animades com les persones; totes li robaven el cor i augmentaven la seva passió.

No havia tingut la força d’amagar-la a Deslauriers. Quan tornava de casa dels Arnoux, el despertava com qui no vol la cosa, per tal de poder parlar d’ella.

Deslauriers, que dormia al recambró de la llenya, prop del lavabo, badallava llargament. Frédéric s’asseia al peu del llit. Primer parlava del sopar, després explicava mil detalls insignificants en què hi veia mostres de menyspreu o d’afecte. Una vegada, per exemple, ella li havia refusat el braç, per agafar el de Dittmer, i Frédéric es desolava.

—Bah, quina bestiesa!

O bé ella l’havia anomenat «amic meu».

—Doncs tira al dret, home!

—És que no m’atreveixo —deia Frédéric.

—Llavors no hi pensis més.

Deslauriers es girava cap a la paret i s’adormia. No entenia res d’aquell amor, que mirava com una última feblesa de l’adolescència; i, com que la seva intimitat no li bastava, segurament, va pensar a reunir els amics comuns un cop a la setmana.

Arribaven el dissabte, cap a les nou. Les tres cortines algerianes estaven curosament recollides; la làmpara i les quatre espelmes cremaven; al mig de la taula, el pot del tabac, tot ple de pipes, s’estenia entre les ampolles de cervesa, la tetera, un flascó de rom i pastes seques. Discutien sobre la immortalitat de l’ànima, traçaven paral·lels entre els professors.

Hussonet, un vespre, presentà un jove alt vestit amb una levita que li venia curta dels punys, i amb un posat incòmode. Era el noi que havien reclamat a la comissaria de policia l’any anterior.

Com que no havia pogut tornar al seu patró la capsa de randes que havia perdut en l’aldarull, l’havia acusat de robatori i amenaçat de portar-lo als tribunals; ara estava empleat en una empresa de transports. Hussonet, al matí, se l’havia trobat en una cantonada; i el portava perquè Dussardier, per agraïment, volia veure «l’altre».

Va donar a Frédéric la cigarrera encara plena, i que havia guardat religiosament amb l’esperança de tornar-l’hi. Els joves l’invitaren a venir un altre dia. No deixà de fer-ho.

Tots s’avenien. Per començar, el seu odi pel govern tenia l’alçada d’un dogma indiscutible. Només Martinon intentava defensar Lluís-Felip. L’aclaparaven sota els tòpics que corrien pels diaris: l’emmurallament de París, les lleis de setembre,^[14] Pritchard,^[15] lord Guizot,^[16] de manera que Martinon callava, per por d’ofendre algú. En set anys de col·legi no li havien posat cap càstig i, a la facultat de Dret, sabia agradar als professors. Solia portar una grossa levita de color màstic i sandàlies de cautxú; però una nit aparegué amb un equip de nuvi: armilla de vellut amb grans solapes, corbata blanca, cadena d’or.

L’astorament es doblà quan es va saber que sortia de casa dels Dambreuse. En efecte, el banquer Dambreuse acabava de comprar al vell Martinon una partida de fusta considerable; el bon home li havia presentat el seu fill, i monsieur Dambreuse els havia convidat a sopar tots dos.

—Hi havia moltes tòfones? —preguntà Deslauriers—. Li has agafat la cintura a la seva dona entre dues portes, sicut decet?^[17]

Aleshores la conversa derivà cap a les dones. Pellerin no admetia que hi hagués dones boniques (preferia els tigres); d’altra banda, la femella de l’home era una criatura inferior en la jerarquia estètica:

—El que us sedueix és particularment allò que la degrada com a idea: vull dir els pits, els cabells…

—Però uns cabells llargs i negres —objectà Frédéric—, amb uns grans ulls negres…

—Bah, ja m’ho conec! —exclamà Hussonet—. Ja està bé d’andaluses fent de muses! Ja està molt passat, això! Vinga, home! Poca broma! Amb una lorette^[18] et diverteixes més que amb la Venus de Milo. Au, siguem gals! I amb un toc Regència,^[19] si pot ser!

»“Correu, bons vins; dones, digneu-vos somriure!”.

»Hem de passar de la morena a la rossa! No opineu igual, compare Dussardier?

Dussardier no va respondre. Tothom va insistir perquè revelés els seus gustos.

—Molt bé —va fer, posant-se vermell—, doncs jo voldria estimar la mateixa dona per sempre!

Ho va dir de tal manera, que es féu un moment de silenci; uns van quedar sorpresos per aquell candor, i els altres hi van descobrir, tal vegada, l’ànsia secreta de la seva ànima.

Sénécal va deixar sobre l’ampit la gerra de cervesa, i declamà dogmàticament que, ja que la prostitució era una tirania i el matrimoni una immoralitat, més valia abstenir-se. Deslauriers es prenia les dones com una distracció, res més. Monsieur de Cisy sentia per elles una mena de temor.

Criat sota la mirada d’una mare devota, trobava la companyia d’aquells joves excitant com un lloc de mala nota i instructiva com una Sorbona. No li estalviaven pas les lliçons; i ell es mostrava ple de zel fins al punt de voler fumar, malgrat els mareigs que el turmentaven cada vegada regularment. Frédéric l’envoltava d’atencions. Admirava el matís de les seves corbates, la pell del seu abric, i sobretot les botes, fines com un guant i que semblaven insolents de netedat i delicadesa; tenia un cotxe esperant-lo a baix al carrer.

Una nit que se n’acabava d’anar i que nevava, Sénécal va començar a plànyer el seu cotxer. Després va declamar contra els guants grocs i el Jockey-Club. Ell donava més importància a un obrer que a tots aquells senyors.

—Jo almenys treballo! Jo sóc pobre!

—Ja es nota —digué finalment Frédéric, despacientat.

El professor li guardà rancúnia per aquesta frase.

Però com que Regimbart havia dit que coneixia una mica Sénécal, Frédéric, per tenir un detall amb l’amic d’Arnoux, li pregà que assistís a les reunions del dissabte, i la trobada va resultar agradable a tots dos patriotes.

Tot i això, diferien.

Sénécal —que tenia el crani en punxa— només considerava els sistemes. Regimbart, en canvi, només veia els fets. El que l’amoïnava principalment era la frontera del Rin. Pretenia entendre-hi d’artilleria, i el vestia el sastre de l’Escola Politècnica.

El primer dia, quan li oferiren pastes, s’encongí d’espatlles desdenyosament, dient que allò era cosa de dones; les vegades següents no va semblar gaire més agradable. Així que les idees arribaven a certa altura, ell murmurava: «Au, prou utopies, prou somnis!». En art (tot i que freqüentava els estudis on, de vegades, donava per gust alguna lliçó d’esgrima), les seves opinions no eren gens transcendents. Comparava l’estil de monsieur Marrast^[20] amb el de Voltaire, i mademoiselle Vatnaz amb madame de Staël, a causa d’una oda sobre Polònia on «hi havia cor». En fi, Regimbart avorria tothom i particularment Deslauriers, ja que el Ciutadà era un assidu d’Arnoux. El passant ambicionava freqüentar aquesta casa, esperant fer-hi coneixences profitoses. «Quan m’hi portaràs?», deia. Arnoux es trobava sobrecarregat de feina, o bé se n’anava de viatge; a més a més, no valia la pena, els sopars estaven a punt d’acabar-se.

Si hagués calgut arriscar la vida pel seu amic, Frédéric ho hauria fet. Però com que tenia molt d’interès a fer el més bon paper possible, com que vigilava el llenguatge, les maneres i la roba fins al punt d’aparèixer sempre a L’Art industriel irreprotxablement enguantat, tenia por que Deslauriers, amb el seu vell vestit negre, el seu aire de procurador i les seves frases impertinents, pogués desagradar a madame Arnoux, cosa que podia comprometre’l, rebaixar-lo als ulls d’ella. Admetia bé els altres, però precisament aquell l’hauria incomodat mil vegades més. El passant s’adonava que Frédéric no volia complir la seva promesa, i el seu silenci li semblava un agreujament de la injúria.

Li hauria agradat guiar-lo en tot, veure’l desenvolupar-se segons l’ideal de la seva joventut; i la seva inactivitat el revoltava, com una desobediència i com una traïció. D’altra banda, Frédéric, ple de la idea de madame Arnoux, parlava sovint del seu marit; i Deslauriers començà a empipar-lo repetint el seu nom cent vegades al dia, al final de cada frase, com un tic d’idiota. Quan trucaven a la porta, responia: «Endavant, Arnoux!». Al restaurant demanava un formatge de Brie «com el que pren Arnoux»; i a la nit, fingia tenir malsons i despertava el seu company cridant: «Arnoux, Arnoux!». Finalment, un dia, Frédéric, fart, li va dir amb veu llastimosa:

—Per què no em deixes tranquil d’una vegada, amb tant d’Arnoux?

—Mai de la vida! —respongué el passant.

—Au, calla! —exclamà Frédéric aixecant el puny. I continuà més suaument—: Ja saps que és un tema que em resulta molt dolorós.

—Oh, perdó, company —replicà Deslauriers inclinant-se molt—, a partir d’ara els nervis de la senyoreta seran respectats! Perdoni’m, una vegada més! Mil excuses!

Així s’acabà la broma.

Però al cap de tres setmanes, una nit, li va dir:

—Doncs mira, l’acabo de veure, madame Arnoux.

—On?

—Al Palais, amb Balandard, advocat; és una dona morena, oi que sí?, d’estatura mitjana.

Frédéric féu un senyal d’assentiment. Esperava que Deslauriers parlés. A la més petita frase d’admiració, s’hauria esplaiat llargament, estava a punt d’estimar-lo; l’altre continuava callat; finalment no va poder més i li preguntà amb aire indiferent què pensava d’ella.

Deslauriers la trobava «regular, sense res d’extraordinari».

—Ah!, trobes? —digué Frédéric.

Arribà el mes d’agost, època del segon examen. Segons l’opinió corrent, n’hi havia prou amb quinze dies per preparar les assignatures. Frédéric, que no dubtava de les seves forces, s’empassà tot d’una els quatre primers llibres del Codi de procediment, els tres primers del Codi penal, uns quants trossos d’Instrucció criminal, i una part del Codi civil, amb notes de monsieur Poncelet. El dia abans, Deslauriers el va ajudar a fer un repàs que es prolongà fins al matí; i per aprofitar l’últim quart d’hora, continuà preguntant-lo per la vorera, mentre caminaven.

Com que hi havia molts exàmens que es desenvolupaven simultàniament, hi havia molta gent al pati, entre altres Hussonet i Cisy; tothom venia als exàmens, quan es tractava d’amics. Frédéric es posà la toga tradicional; després entrà seguit per la multitud, entre altres tres estudiants, en una gran estança il·luminada per finestres sense cortines i amb bancs resseguint les parets. Al mig, unes cadires de cuiro rodejaven una taula, decorada amb un tapet verd. Separava els candidats dels senyors examinadors, que duien toga roja, xalina d’ermini, i toques amb galons d’or al cap.

A Frédéric li va tocar ser el penúltim de la sèrie, una mala posició. A la primera pregunta sobre la diferència entre una convenció i un contracte, definí l’una per l’altre; i el professor, un bon home, li va dir: «No es posi nerviós, jove, calmi’s!», després, havent fet dues preguntes fàcils, seguides per respostes obscures, passà al quart candidat. Frédéric va quedar desmoralitzat per aquell mal començament. Deslauriers, de cara a ell, entre el públic, li feia senyals que encara hi havia esperança; i a la segona interrogació sobre dret penal, es mostrà passable. Però després de la tercera, relativa al testament místic, com que l’examinador s’havia quedat impassible tota l’estona, la seva angoixa augmentà; perquè Hussonet ajuntava les mans com per aplaudir, mentre Deslauriers prodigava els encongiments d’espatlles. Finalment arribà el moment en què hagué de respondre sobre el Procediment! Es tractava de la terça oposició. El professor, estranyat de sentir unes teories contràries a les seves, li preguntà amb to brutal:

—Aquesta és la seva opinió, senyor? I com concilia el principi de l’article 1351 del Codi Civil amb aquesta via d’atac extraordinària?

Frédéric tenia un mal de cap fortíssim, d’haver passat tota la nit sense dormir. Un raig de sol que entrava per l’interval d’una gelosia li picava al rostre. Dret darrere la cadira, es balancejava i s’estirava el bigoti.

—Estic esperant la seva resposta! —continuà l’home de la toca d’or.

I com que el gest de Frédéric, sens dubte, l’irritava, va afegir:

—A la barba, segur que no la troba!

Aquell sarcasme causà una rialla entre l’auditori; el professor, afalagat, es va amansir. Li va fer dues preguntes més sobre l’ajornament i sobre la causa sumària, després abaixà el cap en senyal d’aprovació; l’acte públic s’havia acabat. Frédéric tornà al vestíbul.

Mentre l’uixer l’ajudava a treure’s la toga, per passar-la immediatament a un altre, els seus amics l’envoltaren, acabant de desconcertar-lo amb les seves opinions contradictòries sobre el resultat de l’examen. El proclamaren ben aviat amb veu sonora, a l’entrada de la sala: «El tercer estava…, suspès!».

—Au, som-hi —digué Hussonet—, ja ens en podem anar.

Davant de la porteria es van trobar Martinon, vermell, emocionat, amb un somriure als ulls i l’aurèola del triomf sobre el front. Acabava de passar sense dificultats el seu últim examen. Només li quedava la tesi. Abans de quinze dies, seria llicenciat. La seva família coneixia un ministre, davant d’ell s’obria «una carrera brillant».

—Aquest t’ha passat la mà per la cara —digué Deslauriers.

No hi ha res més humiliant que veure els necis triomfant en les empreses en què nosaltres hem fracassat. Frédéric, humiliat, respongué que tant se li’n donava. Les seves pretensions eren més altes; i com que Hussonet donava senyals d’anar-se’n, el va agafar a part per dir-li:

—D’això, ni una paraula, entesos?

El secret era fàcil, perquè Arnoux, l’endemà se n’anava de viatge a Alemanya.

Al vespre, el passant va trobar el seu amic singularment canviat: ballava, xiulava; i quan l’altre s’estranyà d’aquesta actitud, Frédéric declarà que no pensava anar a casa de la seva mare; aprofitaria les vacances per treballar.

En saber la notícia de la partida d’Arnoux, l’havia pres una gran alegria. Es podia presentar allà tranquil·lament, sense por de ser interromput a mitja visita. La convicció d’una seguretat absoluta li donaria coratge. Per fi no seria lluny, no estaria separat d’Ella! Una cosa més forta que una cadena d’or el tenia lligat a París, una veu interior li cridava que s’hi quedés.

S’hi oposaven alguns obstacles. Els franquejà escrivint a la seva mare; primer confessava el seu suspens, ocasionat pels canvis que havien fet al programa —una casualitat, una injustícia—; a més, tots els grans advocats (en citava els noms) havien suspès els exàmens. Però pensava tornar-s’hi a presentar al mes de novembre. I com que no podia perdre temps, aquest any no aniria a casa; i demanava, a més dels diners d’un trimestre, dos-cents cinquanta francs, per a les classes de repàs de Dret, molt útils —tot plegat adornat d’enyorances, condols, moixaines i declaracions d’amor filial.

Madame Moreau, que l’esperava per l’endemà, va sentir-se doblement afligida. Ocultà el contratemps del seu fill, i li respongué que havia de «venir malgrat tot». Frédéric no va cedir. Es va produir una desavinença. A la fi del trimestre, a pesar de tot, va rebre la paga del trimestre amb la suma destinada a les classes de repàs, que va servir per pagar uns pantalons gris perla, un barret de feltre blanc, i un bastó amb pom d’or.

Quan estigué en possessió de tot això, va pensar: «Potser he tingut una idea de pagerol?».

I li entrà una gran vacil·lació.

Per saber si aniria a casa de madame Arnoux, llançà tres vegades monedes a l’aire. Totes tres vegades el presagi va ser favorable. Així doncs, ho ordenava la fatalitat. Es féu portar en fiacre al carrer de Choiseul.

Pujà vivament l’escala, va estirar el cordó del timbre; no va sonar; se sentia a punt de desmaiar-se.

Després va sacsejar amb un moviment furiós la borla de seda vermella. Va ressonar un carilló, es va anar apagant de mica en mica, i ja no se sentia res. Frédéric tingué por.

Enganxà l’orella a la porta; ni un buf! Posà l’ull al forat del pany, i a l’antecambra només hi veia dues puntes de jonc, a la paret, entre les flors del paper. Per fi, ja girava cua, quan canvià d’opinió. Aquesta vegada donà un cop breu, lleuger. La porta es va obrir; i, al llindar, amb els cabells esborrifats, la cara carmesí i aire malhumorat, aparegué Arnoux en persona.

—Home! Què carai et porta? Passa!

El va fer passar, no pas al gabinet, ni a la seva cambra, sinó al menjador, on es veia, sobre la taula, una ampolla de vi de Xampanya amb dos vasos; i amb to brusc, va dir:

—Vols demanar-me alguna cosa?

—No, no res, no res —balbucejà el jove, buscant una excusa per a la seva visita.

Finalment, va dir que havia vingut per saber notícies d’ell, perquè el creia a Alemanya, segons informes d’Hussonet.

—Doncs no —continuà Arnoux—. Quin passerell, aquest noi, tot ho entén a l’inrevés.

Per tal de dissimular el seu torbament, Frédéric caminava de dreta a esquerra per la sala. En picar contra el peu d’una cadira, va fer caure una ombrel·la que hi havia a sota; el mànec de marfil es va trencar.

—Déu meu! —exclamà—. Quin greu em sap haver trencat l’ombrel·la de madame Arnoux!

En sentir allò, el marxant alçà el cap i féu un somriure estrany. Frédéric, aprofitant l’ocasió que se li presentava de parlar d’ella, afegí tímidament:

—Que potser la podria veure?

Era al seu país, al costat de la mare malalta.

No gosà fer preguntes sobre la durada d’aquella absència. Només va preguntar quin era el país de madame Arnoux.

—Chartres! T’estranya?

—A mi? No! Per què? I ara!

No van trobar, després, absolutament res a dir-se. Arnoux, que s’havia fet un cigarret, girava al voltant de la taula, bufant. Frédéric, dret contra l’estufa, contemplava les parets, el prestatge, el parquet: i per la seva memòria, o més aviat davant dels seus ulls, hi desfilaven imatges encisadores. Finalment, es retirà.

Un tros de diari, fet una bola, corria per terra, a l’antecambra; Arnoux l’agafà i alçant-se sobre la punta dels peus, l’enfonsà en la campaneta, per continuar, va dir, la seva migdiada interrompuda. Després, estrenyent-li la mà, féu:

—Sisplau, avisa el porter que no sóc a casa.

I li tancà la porta a l’esquena, violentament.

Frédéric baixà l’escala graó a graó. El fracàs d’aquella primera temptativa el desanimava sobre el que podria passar a les altres. Aleshores començaren tres mesos d’avorriment. Com que no tenia cap feina, la inactivitat reforçava la seva tristesa.

Es passava hores mirant, del balcó estant, el riu que discorria entre els molls grisencs, ennegrits, aquí i allà, pel regalim de les clavegueres, amb un pontó de bugaderes amarrat a la riba, on alguns nanos, de vegades, jugaven, al fang, a banyar un caniche. Els seus ulls, deixant a l’esquerra el pont de pedra de Notre-Dame i tres ponts suspesos, es dirigien sempre vers el Quai des Ormes, sobre un massís d’arbres vells, semblants als til·lers del port de Montereau. La torre Saint-Jacques, l’Hôtel de Ville, Saint-Gervais, Saint-Louis, Saint-Paul, s’alçaven al davant, entre les teulades confoses —i el geni de la Columna de Juliol resplendia a l’orient com una gran estrella d’or, mentre a l’altra extremitat la cúpula de les Tulleries arrodonia, sobre el cel, la seva feixuga massa blava. Era allà darrere, per aquella banda, on devia trobar-se la casa de madame Arnoux.

Tornava a la seva cambra; després, estirat al divan, s’abandonava a una meditació desordenada: plans d’obres, projectes de conducta, impulsos cap al futur. En fi, per deslliurar-se d’ell mateix, sortia.

Pujava sense rumb pel Barri Llatí, normalment tan tumultuós, però desert en aquella època, ja que els estudiants se n’havien anat amb les seves famílies. Els grans murs dels col·legis, com eixamplats pel silenci, tenien un aspecte encara més lúgubre; se sentia tota mena de sorolls tranquils, batecs d’ales a les gàbies, el roncar d’un torn, el martell d’un sabater; i els robavellaires, al bell mig dels carrers, interrogaven amb la mirada cada finestra, inútilment. Al fons dels cafès solitaris, la senyora del taulell badallava entre ampolles plenes; els diaris romanien en ordre sobre la taula dels gabinets de lectura; al taller de les planxadores, la roba tremolava sota el buf del vent tebi. De tant en tant, s’aturava a la parada d’un llibreter; un òmnibus que baixava fregant la vorera el feia girar-se; i quan arribava davant del parc de Luxemburg, ja no anava més enllà.

Algunes vegades, l’esperança d’una distracció l’atreia cap als bulevards. Després de foscos carrerons que exhalaven frescors humides, arribava a grans places desertes, resplendents de llum, i on els monuments dibuixaven a les vores del paviment unes randes d’ombra negra. Però els carretons, les botigues recomençaven, i la multitud l’eixordava —sobretot el diumenge— quan, des de la Bastilla fins a la Madeleine, tot era una immensa onada que ondulava sobre l’asfalt, enmig de la pols, en un rumor continu; se sentia fastiguejat per la baixesa dels rostres, la ximpleria de les frases, la satisfacció imbècil que transpirava als fronts suats! Tanmateix, la consciència de valer més que aquells homes atenuava la fatiga de mirar-se’ls.

Cada dia anava a L’Art industriel —i per saber quan tornaria madame Arnoux, preguntava per la seva mare molt llargament. La resposta d’Arnoux no variava; «prosseguia la millora», la seva dona, amb la nena, tornarien la pròxima setmana. Com més trigava a venir, més inquietud mostrava Frédéric —fins al punt que Arnoux, entendrit per tant d’afecte, el portà cinc o sis vegades a sopar al restaurant.

Frédéric, en aquelles llargues entrevistes íntimes, va reconèixer que el marxant de pintura no era gaire brillant. Arnoux podia notar aquell refredament; i a més era l’ocasió de tornar-li, una mica, les seves atencions.

Volent, doncs, fer les coses ben bé, es va vendre tota la roba nova per la suma de vuitanta francs; i després d’augmentar-la amb uns altres cent que li quedaven, anà a buscar Arnoux per portar-lo a sopar. Regimbart també hi era. Se n’anaren tots tres a Les trois frères provençaux.

El Ciutadà va començar per treure’s la levita i, segur de la deferència dels altres dos, va encarregar el sopar. Però per més que es traslladà a la cuina per parlar en persona amb el chef, baixà a la cava, que coneixia fins a cada racó, féu pujar el maître de l’establiment i el va renyar, no va quedar content ni del menjar ni dels vins, ni del servei! A cada plat nou, a cada ampolla diferent, des del primer mos, el primer glop, deixava caure la forquilla, apartava ben lluny el vas; després, recolzant-se sobre les estovalles amb tota la llargada del braç, exclamava que a París ja no s’hi podia menjar! Després, no sabent què imaginar-se per a la seva boca, Regimbart va encarregar unes mongetes verdes bullides amb oli, «ben senzilles», les quals, tot i que només mig reeixides, el van apaivagar una mica. Després va tenir amb el cambrer un diàleg que tractava sobre els antics cambrers del local: «Què se n’ha fet de l’Antoine? I d’un que es deia Eugène? I en Théodore, un de baixet, que sempre servia a baix? En aquell temps hi havia unes viandes molt més importants, i unes collites de borgonya que no es tornaran a veure mai més!».

Després es va parlar del valor dels terrenys a la rodalia, una especulació d’Arnoux, infal·lible. Mentrestant, perdia els interessos, perquè no volia vendre a cap preu. Regimbart li trobaria algú; i aquells dos senyors van estar fent, amb un llapis, càlculs fins a la fi de les postres.

Van anar a prendre el cafè al passatge Du Saumon, en una bodegueta, a l’entresòl. Frédéric assistí, a peu dret, a interminables partides de billar, regades per innombrables gerres de cervesa —i es quedà allà fins a mitjanit, sense saber per què, per covardia, per estupidesa, amb l’esperança confusa d’un esdeveniment qualsevol favorable al seu amor.

Quan la tornaria a veure, doncs? Frédéric es desesperava. Però una tarda, a finals de novembre, Arnoux li va dir:

—No ho saps? La meva dona va tornar ahir.

L’endemà a les cinc, entrava a casa d’ella. Va començar per felicitar-la a propòsit de la seva mare, que havia passat una malaltia tan greu.

—No, i ara! Qui l’hi ha dit?

—Arnoux.

Ella va fer un «Ah!» lleuger, i després afegí que de primer s’havia alarmat seriosament, però que després la por havia desaparegut.

S’estava a prop del foc, en la butaca de tapisseria. Ell era al canapè, amb el barret sobre els genolls; i la conversa fou penosa, ella l’abandonava a cada minut; ell no trobava cap escletxa per introduir-hi els seus sentiments. Però quan es queixava d’estar estudiant per ser picaplets, ella replicà: «Sí…, ja…, els negocis…!», abaixant el rostre, absorta de cop i volta per unes reflexions.

Ell tenia set de conèixer-les, fins i tot no pensava en altra cosa. El crepuscle aplegava ombra al seu voltant.

Ella s’aixecà, havia de fer un encàrrec, i després va tornar amb un abric de vellut i una capa negra, orlada de pell d’esquirol. Ell gosà oferir-se a acompanyar-la.

Ja no s’hi veia; el temps era fred, i una boira feixuga, que difuminava la façana de les cases, empudegava l’aire. Frédéric l’ensumava amb delícia; perquè notava a través de la buata de la roba la forma del seu braç; i la seva mà, presa en un guant de camussa de dos botons, la seva mà petita, que ell hauria volgut cobrir de petons, es repenjava en la màniga d’ell. A causa del paviment lliscant, oscil·laven una mica; li semblava que tots dos eren com bressolats pel vent, enmig d’un núvol.

L’esclat dels llums, al bulevard, el retornà a la realitat. L’ocasió era bona, el temps apressava. Es donà fins al carrer Richelieu per declarar-li el seu amor. Però quasi immediatament, davant d’una botiga de porcellanes, ella s’aturà en sec, dient:

—Ja hi som, moltes gràcies! Fins dijous, com sempre, oi?

Els sopars van tornar a començar; i com més freqüentava madame Arnoux, més augmentaven les seves llangors.

La contemplació d’aquella dona l’enervava, com l’ús d’un perfum massa fort. Allò va davallar fins a les profunditats del seu temperament, i esdevenia quasi una manera general de sentir, un mode nou d’existència.

Les prostitutes que es trobava als fanals de gas, les cantants que emetien els seus refilets, les amazones sobre els seus cavalls al galop, les senyores a peu, les modistilles a la finestra, totes les dones li recordaven aquella, per semblances o per contrastos violents. Mirava, al llarg de les botigues, els caixmirs, les puntes i els penjolls de pedreria, imaginant-los envoltant la seva cintura, cosides al seu vestit, brillant a la seva cabellera negra. A les paneres de les venedores, les flors s’escampaven perquè ella les escollís passant; a l’ensenya dels sabaters, les petites xinel·les de setí amb plomes de cigne a la vora semblaven estar esperant el seu peu; tots els carrers conduïen a casa seva: els carruatges s’estaven estacionats a les places només per portar-hi més de pressa; París es referia a la seva persona, i la gran ciutat amb totes les seves veus, brogia com una immensa orquestra al voltant d’ella.

Quan anava al Jardí de les Plantes, veure una palmera el portava cap a països llunyans. Viatjaven plegats, a lloms de dromedaris, sota la tenda dels elefants, a la cabina d’un iot entre arxipèlags blaus, o de costat sobre dues mules amb campanetes, que ensopeguen entre les herbes contra columnes trencades. De vegades s’aturava al Louvre davant de vells quadres; i com que el seu amor l’abraçava fins als segles desapareguts, la substituïa pels personatges de les pintures. Cofada d’una cucurulla, pregava de genolls darrere d’un vitrall de plom. Senyora de les Castelles o de les Flandes, s’estava asseguda, amb una gorguera emmidonada i un cosset de balenes amb grans bollats. Després, davallava per alguna gran escalinata de pòrfir, enmig de senadors, sota un baldaquí de plomes d’estruç, amb un vestit de brocat. D’altres vegades, la somiava amb pantalons de seda groga, sobre els coixins d’un harem —i tot el que era bell, el centelleig de les estrelles, certes melodies, el caire d’una frase, un perfil, la portaven al seu pensament d’una manera sobtada i insensible.

Quant a intentar fer-ne la seva amant, estava segur que tota temptativa seria vana.

Una tarda, Dittmer, en arribar, la va besar al front; Lovarias féu la mateixa cosa, dient:

—Em permet, oi que sí?, segons el privilegi del amics.

Frédéric balbucejà:

—Em sembla que aquí tots som amics…

—Però no vells amics —féu ella.

Era negar-s’hi d’antuvi, indirectament.

Què fer, doncs? Dir-li que l’estimava? Sens dubte el rebutjaria; o bé, indignada, el faria fora de casa! I preferia totes les penes abans que l’horrible possibilitat de no tornar-la a veure.

Envejava el talent dels pianistes, les nafres dels soldats. Anhelava una malaltia perillosa, esperant interessar-la d’aquesta manera.

Una cosa l’estranyava, és que no estava gelós d’Arnoux; i no se la podia afigurar d’altra manera que vestida —de tan natural com li semblava el seu pudor, i feia recular el seu sexe fins a una ombra misteriosa.

Tanmateix, somiava en la felicitat de viure amb ella, tutejar-la, passar-li la mà pels bandós llargament, o estar-se a terra, de genolls, amb els dos braços al voltant de la seva cintura, bevent la seva ànima en els seus ulls! Per fer-ho hauria calgut subvertir el seu destí; i, incapaç d’acció, maleint Déu i acusant-se de ser covard, girava en el seu desig, com un presoner en el seu calabós. L’ofegava una angoixa permanent. S’estava hores i hores immòbil, o bé es desfeia en llàgrimes; i un dia que ja no va tenir forces per contenir-se, Deslauriers, li va dir:

—Però què carai et passa?

Frédéric patia dels nervis. Deslauriers no s’ho va creure. Davant d’una pena així, havia notat que se li despertava la tendresa, i el reconfortà. Un home com ell, deixar-se abatre, quina ximpleria! Durant la joventut, encara passi, però més tard, és perdre el temps.

—M’estàs fent malbé el meu Frédéric. Jo vull que torni l’altre. Cambrer, una altra del mateix! M’agradava! Au, home, fuma’t una pipa! Espavila’t, que fas pena!

—És veritat —digué Frédéric—, estic boig.

El passant prosseguí:

—Ai, vell trobador, jo sé molt bé què és el que et fa mal! Aquest cor! Confessa-ho! Bah, home, una de perduda, quatre de trobades! De les dones virtuoses te’n consoles amb les altres. Vols que et presenti dones? Només has de venir a l’Alhambra —era un ball públic obert recentment al capdamunt dels Camps Elisis, i que s’arruïnà a la segona temporada, per un luxe desmesurat en aquesta mena de locals—. Tothom s’hi diverteix, pel que diuen. Anem-hi! Porta’t els teus amics, si vols; accepto fins i tot Regimbart!

Frédéric no invità pas el Ciutadà. Deslauriers es privà de Sénécal. Només s’endugueren Hussonet i Cisy amb Dussardier; i el mateix fiacre els deixà tots cinc a la porta de l’Alhambra.

Dues galeries morisques s’estenien a dreta i esquerra, paral·lelament. La paret d’una casa, al davant, ocupava el fons, i el quart costat (el del restaurant) figurava un claustre gòtic amb vitralls de colors. Una mena de teulada xinesa cobria la tarima on tocaven els músics; el terra del voltant estava cobert d’asfalt, i els fanalets venecians penjats en pals formaven, de lluny, sobre els grups de balladors, una corona de llums multicolors. Un pedestal, aquí i allà, sostenia una pica de pedra des d’on s’elevava un filet d’aigua. Entre el fullatge s’hi veien estàtues de guix, Hebes o Cupidos enganxoses de pintura a l’oli; i els caminals nombrosos, guarnits d’una sorra d’un groc pujat i molt ben rastellada, feien que el jardí semblés molt més extens del que era.

Uns estudiants passejaven les seves amants; dependents de merceria gallejaven amb un bastó entre els dits; col·legials fumaven puros de luxe; vells solters s’acariciaven amb una pinta la barba tenyida; hi havia anglesos, russos, sud-americans, tres orientals amb fes. Havien acudit noies de vida alegre, modistilles, i prostitutes, esperant trobar-hi un protector, un enamorat, una moneda d’or, o senzillament pel plaer de ballar; i els seus vestits verd aigua, blau, cirera, o violeta, passaven, s’agitaven entre els banussos i els lilàs. Quasi tots els homes portaven teixits de quadres, alguns duien pantalons blancs malgrat la fresca de la nit. S’encenien els fanals de gas.

Hussonet, per les seves relacions amb les revistes de modes i els petits teatres, coneixia moltes dones; els enviava petons amb la punta dels dits, i de tant en tant, deixant els seus amics, anava a xerrar amb elles.

Deslauriers es va posar gelós d’aquelles maneres. Abordà cínicament una dona alta i rossa, vestida d’alanquins. Després de mirar-se’l amb cara de pomes agres, la dona digué: «Ep, res de confiances, nano!» i va girar cua.

Hi va tornar amb una morena grossa, que devia estar boja, perquè a la primera paraula va fer un bot, amenaçant-lo, si continuava, de cridar els guàrdies. Deslauriers s’esforçà de riure; després, descobrint una dona baixeta, asseguda tota sola sota un fanal, li proposà una contradansa.

Els músics, enfilats a la tarima, en postures de mico, rascaven i bufaven, impetuosament. El director d’orquestra, dret, marcava el compàs de manera automàtica. La gent estava apinyada, es divertia; les cintes deslligades dels barrets fregaven les corbates, les botes s’enfonsaven sota les faldilles; tothom saltava en cadència; Deslauriers estrenyia la dona baixeta i, dominat pel deliri del cancan, s’agitava entre les quadrilles com una gran marioneta. Cisy i Dussardier continuaven el seu passeig; el jove aristòcrata es mirava les meuques i, malgrat les exhortacions del passant, no s’atrevia a parlar amb elles, pensant que aquesta mena de dones «sempre tenen amagat a l’armari un home amb una pistola, que surt, i et fa firmar lletres de canvi».

Van tornar al costat de Frédéric. Deslauriers no havia deixat de ballar; i tots es preguntaven com acabar la vetllada, quan Hussonet cridà:

—Mireu! La marquesa d’Amaëgui!

Era una dona pàl·lida, de nas camús, amb mitenes fins als colzes i grans rissos negres que penjaven al llarg de les galtes, con orelles de gos. Hussonet li va dir:

—Hauríem d’organitzar una festeta a casa teva, un sarau oriental. Mira de recollir algunes amigues teves per a aquests cavallers francesos. Què passa? Et molesto? Estàs esperant el teu hidalgo?

L’andalusa tenia el cap cot; coneixent els costums poc luxosos del seu amic, tenia por d’haver de pagar les begudes. Quan Cisy va sentir la paraula «diners» pronunciada per ella, proposà cinc napoleons, tota la seva bossa; la cosa quedà decidida. Però Frédéric ja no era allà.

Li havia semblat sentir la veu d’Arnoux, havia entrevist un barret de dona, i s’havia enfonsat ràpidament en el bosquet del costat.

Mademoiselle Vatnaz es trobava sola amb Arnoux.

—Dispensin. Molesto?

—I ara! —respongué el marxant.

Frédéric, per les últimes paraules de la seva conversa, comprengué que havia acudit a l’Alhambra per informar mademoiselle Vatnaz d’un afer urgent; i Arnoux no devia estar del tot tranquil, perquè li digué amb aire inquiet:

—N’estàs segura?

—Totalment segura. T’estimen. Ai!, quin home!

Ella li feia morros, avançant els grossos llavis, quasi sanguinolents a força de ser rojos. Però tenia uns ulls admirables, marrons amb punts d’or a les pupil·les, plens d’intel·ligència, d’amor i de sensualitat. Il·luminaven com làmpares el color una mica pàl·lid del seu rostre prim. Arnoux semblava divertir-se amb els seus desdenys. S’inclinà cap al seu costat, dient:

—Au, sigues simpàtica, fes-me un petó.

Ella el va agafar per les dues orelles i li féu un petó al front.

En aquell moment, les danses es van parar; i al lloc del director d’orquestra hi aparegué un jove atractiu, massa gras i d’una blancor de cera. Portava els negres cabells llargs disposats a la manera de Crist, una armilla blava amb grans palmes d’or, tenia l’aire orgullós com un paó, estúpid com un gall dindi; i quan hagué saludat el públic, encetà una cançoneta. Era un pagès que narrava en primera persona el seu viatge a la capital; l’artista parlava en baix normand, es feia el borratxo; la tornada:

suscitava un estrèpit d’entusiasme. Delmas, «cantant expressiu», era massa llest per deixar que s’apagués. Li passaren ràpidament una guitarra, i va gemegar una romança titulada Le Frère de l’Albanaise.

La lletra recordà a Frédéric la de la cançó que cantava l’home esparracat, entre els tambors del barco. Els ulls li anaven involuntàriament als baixos del vestit que s’estenia davant d’ell. Després de cada estrofa, hi havia una llarga pausa —i el buf del vent entre els arbres s’assemblava a la remor de les ones.

Mademoiselle Vatnaz, apartant amb les mans les branques d’una troana que li tapava la visió de la tarima, contemplava el cantant, fixament, amb els narius eixamplats, apropant les celles, i com perduda en una alegria seriosa.

—Molt bé! —digué Arnoux—. Ara entenc per què has vingut aquesta nit a l’Alhambra! T’agrada en Delmas!

Ella no volgués confessar res.

—Caram, que pudorosa! —I assenyalant Frédéric, afegí—: Pateixes per ell? Doncs t’equivoques. És la discreció personificada.

Els altres, que buscaven el seu amic, van entrar al jardí interior. Hussonet va fer les presentacions. Arnoux repartí puros i convidà a sorbets al grup.

Mademoiselle Vatnaz s’havia posat vermella en veure Dussardier.

Aviat es posà dreta i li va allargar la mà.

—No em recorda, monsieur Auguste?

—Com és que la coneixes? —va dir Frédéric.

—Hem estat a la mateixa casa! —va fer ell.

Cisy el va estirar per la màniga, van sortir; i quan amb prou feines havia desaparegut, mademoiselle Vatnaz començà l’elogi del seu caràcter. Fins va afegir que tenia el geni del cor.

Després van parlar de Delmas que, com a mim, podria triomfar al teatre; seguí una discussió en què es barrejaren Shakespeare, la Censura, l’Estil, el Poble, els ingressos del teatre de la Porte-Saint-Martin, Alexandre Dumas, Victor Hugo i Dumersan.^[23] Arnoux havia conegut algunes actrius cèlebres; els joves s’inclinaven per escoltar-lo. Però les seves paraules quedaven cobertes per l’enrenou de la música; i, així que s’acabava la quadrilla o la polca, tothom es precipitava a les taules, cridaven el cambrer, reien; les ampolles de cervesa i de gasosa detonaven entre el fullatge, algunes dones cridaven com gallines; de vegades, dos senyors volien barallar-se; es va detenir un lladre.

Quan va arribar el galop, els balladors van envair els caminals. Esbufegant, somrient, i amb la cara vermella, desfilaven en un remolí que aixecava els vestits amb els faldons de les jaquetes; els trombons rugien més fort; el ritme s’accelerava; darrere del claustre medieval, se sentien crepitacions, esclataren els petards; les rodes començaren a girar; la claror de les bengales, de color maragda, il·luminà durant un minut tot el jardí —i a l’últim coet, la multitud exhalà un gran sospir.

S’escolà lentament. Un núvol de pólvora de canó flotava en l’aire. Frédéric i Deslauriers caminaven entremig de la multitud pas a pas, quan un espectacle els aturà: Martinon rebia el canvi al dipòsit dels paraigües; i l’acompanyava una dona d’uns cinquanta anys, lletja, magníficament vestida, d’un rang social problemàtic.

—Aquest galifardeu no és tan ximple com ens pensem —digué Deslauriers—. Però on és Cisy?

Dussardier els assenyalà la taverna, on van veure aquell fill de paladins davant d’un bol de ponx, en companyia d’un barret rosa.

Hussonet, que s’havia absentat durant cinc minuts, aparegué en aquell mateix moment.

Una noia jove es repenjava en el seu braç, dient-li en veu alta: «el meu gatet».

—Que no! —deia ell—. No, en públic, no! Fes el favor de dir-me vescomte! Dóna un toc la mar de cavalleresc, Lluís XIII i botes toves, que m’encanta! Sí, amics meus, una ex. Oi que és agradable? —Li agafava el mentó—. Saluda aquests senyors! Tots són fills de pars de França! Els freqüento perquè em nomenin ambaixador!

—Que boig que està! —sospirà mademoiselle Vatnaz.

Va pregar a Dussardier que l’acompanyés fins a la porta de casa.

Arnoux els mirà allunyar-se, i després, girant-se cap a Frédéric, va dir:

—No li agrada, la Vatnaz? Però en aquestes coses vostè no és gaire franc. Em sembla que amaga els seus amors.

Frédéric, que s’havia posat pàl·lid, jurà que no amagava res.

—Com que no se li coneixen amants… —continuà Arnoux.

Frédéric tingué ganes de citar un nom, a l’atzar. Però a ell, no li podia contar la història. Respongué que, efectivament, no tenia cap amant.

El marxant li ho va criticar.

—Aquesta nit era una bona ocasió! Per què no ha fet com els altres, que tots se n’han anat amb una dona?

—I vostè? —digué Frédéric, impacientat per tanta insistència.

—Home, jo… És diferent! Jo me’n torno amb la meva!

Va cridar un cabriolé i va desaparèixer.

Els dos amics se n’anaren a peu. Bufava un vent de l’est. No parlaven ni l’un ni l’altre. Deslauriers lamentava no haver brillat davant del director d’una revista, i Frédéric s’enfonsava en la seva tristesa. Finalment, va dir que aquell sarau li havia semblat estúpid.

—Qui en té la culpa? Si no ens haguessis deixat tirats per anar amb el teu Arnoux…

—Bah! Tot el que hagués pogut fer no hauria servit per res!

Però el passant tenia les seves teories. Per obtenir les coses, n’hi havia prou de desitjar-les amb força.

—Però tu mateix, fa un moment…

—A mi tant se me’n donava! —féu Deslauriers, interrompent en sec l’al·lusió—. A veure si jo m’haig d’embolicar amb dones!

I declamà contra les seves carrincloneries, les seves ximpleries; en una paraula: no li interessaven.

—No facis comèdia! —va dir Frédéric.

Deslauriers va callar. Després, de sobte, va dir:

—Vols jugar-t’hi cent francs que em faig la primera que passi?

—Entesos, accepto.

La primera que va passar era una captaire horrible; i es desesperaven de l’atzar quan al mig del carrer de Rivoli van veure un noia alta que portava a la mà una capsa de cartró.

Deslauriers l’abordà sota els porxos. Ella girà bruscament cap a les Tulleries i aviat va entrar a la plaça del Carroussel; clavava mirades a dreta i esquerra. Va córrer rere un fiacre. Deslauriers la va atrapar. Caminava al costat d’ella, parlant-li amb gestos expressius. Finalment ella acceptà el seu braç, i van continuar, resseguint els molls. Després, a l’altura del Châtelet, durant almenys vint minuts, es van estar passejant per la vorera, com dos mariners fent la ronda. Però de sobte van creuar el Pont au Change, el Mercat de les Flors, el quai Napoléon. Frédéric entrà darrere d’ells. Deslauriers li féu comprendre que estaria de més, i que el que havia de fer era seguir el seu exemple.

—Què et queda?

—Dues monedes de cent sous.

—Ja en tens prou. Bona nit!

Frédéric fou presa de l’astorament que s’experimenta en veure que una broma surt bé. «S’està burlant de mi, pensava. I si pugés?». Deslauriers creuria, potser, que li envejava aquell amor? «Com si jo no en tingués un, i cent vegades més valuós, més noble, més fort!». L’empenyia una mena de còlera. Arribà davant de la porta de madame Arnoux.

Cap de les finestres exteriors no depenia de les seves estances. Tot i això, s’estava amb els ulls clavats a la façana —com si hagués cregut, amb aquesta contemplació, poder esberlar els murs. Ara, sens dubte, ella estava descansant, tranquil·la com una flor adormida, amb els seus bonics cabells negres entre les randes del coixí, els llavis entreoberts, el cap sobre un braç.

Se li aparegué el d’Arnoux. S’allunyà per fugir d’aquella visió.

Li vingué a la memòria el consell de Deslauriers; li va causar horror. Aleshores, vagarejà pels carrers.

Quan s’acostava un vianant, procurava distingir el seu rostre. De tant en tant, un raig de llum li passava entre les cames, descrivia arran del paviment un immens quart de cercle; i sorgia un home, en l’ombra, amb la bota i la llanterna. El vent, en alguns indrets, sacsejava el tub de xapa d’una xemeneia; s’elevaven sons llunyans, mesclant-se amb el brunzit del seu cap, i li semblava sentir, en els aires, la vaga cantarella de les contradanses. El moviment de la marxa mantenia aquella embriaguesa; es trobà sobre el pont de la Concorde.

Aleshores, es va recordar d’aquella nit de l’hivern passat —en què, sortint de casa d’ella per primera vegada, va haver d’aturar-se de tan fort com li bategava el cor sota l’abraçada de les esperances. Totes eren mortes, ara!

Uns núvols foscos corrien per sobre de la cara de la lluna. La contemplà, somiant en la grandesa dels espais, en la misèria de la vida, en el no res de tot. Aparegué el dia; estava petant de dents; i, mig adormit, mullat per la boira i tot ple de llàgrimes, es preguntà per què no acabar d’una vegada? Només havia de fer un moviment! El pes del front se l’enduia, veia el seu cadàver flotant en l’aigua; Frédéric s’abocà. El parapet era una mica ample, i només per cansament no va intentar saltar-lo.

S’espantà. Va tornar als bulevards i s’esfondrà sobre un banc. Uns agents de policia el van despertar, convençuts que estava dormint la mona.

Va tornar a caminar. Però com que tenia molta gana i tots els restaurants estaven tancats, se n’anà a sopar a una taverna de Les Halles. Després d’això, considerant que encara era massa d’hora, va estar rondant pels voltants del Hôtel de Ville, fins a un quart de nou.

Feia temps que Deslauriers havia facturat la seva donzella; i estava escrivint sobre la taula, al centre de l’habitació. Cap a les quatre, va entrar Cisy.

Gràcies a Dussardier, la nit anterior havia conegut una dama; i fins i tot l’havia acompanyada en cotxe, amb el seu marit, fins a la porta de casa, on ella li havia donat una cita. Ara en sortia. Ningú no coneixia aquell nom!

—Què vols que hi faci? —digué Frédéric.

Aleshores el gentilhome va posar-se a divagar; parlà de mademoiselle Vatnaz, de l’andalusa, de totes les altres. Finalment, amb tot de perífrasis, exposà el propòsit de la visita; fiant-se de la discreció del seu amic, venia perquè l’ajudés a fer una gestió després de la qual ja es consideraria definitivament un home; i Frédéric no s’hi va negar. Contà la història a Deslauriers, sense dir la veritat sobre allò que l’afectava personalment.

El passant trobà que «ara estava estupendament». Aquella deferència als seus consells li augmentà el bon humor.

Va ser gràcies a aquest bon humor que havia seduït, ja el primer dia, mademoiselle Clémence Daviou, brodadora en or per a equipaments militars, la persona més dolça del món, i esvelta com un jonc, amb uns grans ulls blaus, contínuament astorats. El passant abusava del seu candor, fins a fer-li creure que estava condecorat; s’adornava la levita amb un llaç vermell, quan es trobaven a soles, però se’n privava en públic, per no humiliar el seu patró, segons deia. Per la resta, la mantenia a distància, es deixava acariciar com un paixà, i li deia «filla del poble» per fer riure. Ella li portava cada vegada ramets de violetes. Frédéric no hauria volgut pas tenir un amor així.

Tanmateix, quan sortien de bracet per anar a sopar a algun reservat de chez Pinson o de chez Barillot, experimentava una tristesa particular. Frédéric no sabia com havia fet patir Deslauriers l’últim any, cada dijous, quan es raspallava les ungles per anar a sopar al carrer de Choiseul!

Un vespre que, del balcó estant, els acabava de mirar quan marxaven, va veure de lluny Hussonet al pont d’Arcole. El bohemi es posà a cridar-lo per senyes, i Frédéric va baixar els cinc pisos:

—Vet aquí la cosa: dissabte que ve, dia 24, és el sant de madame Arnoux.

—Com pot ser, si es diu Marie?

—I Angèle també, què hi fa! Faran una festa a la casa de camp, a Saint-Cloud; m’han encarregat que t’avisi. Trobaràs un vehicle a les tres, a la redacció. Quedem entesos! Perdona que t’hagi molestat. Però tinc molts encàrrecs!

Frédéric no havia girat cua quan el porter li va entregar una carta:

«Massa tard!», va pensar.

Tot i això, va portar la carta a Deslauriers, que exclamà:

—Ah! Per fi! Però no sembles content. Què tens?

Frédéric vacil·là una mica, abans de dir que tenia el mateix dia una altra invitació.

—Fes-me el favor d’enviar a pastar fang el carrer de Choiseul. No facis bestieses. Si et fa angúnia, ja respondré jo per tu.

I el passant va escriure una invitació en tercera persona.

Com que no havia vist mai l’alta societat sinó a través de la febre de les seves ànsies, se la imaginava com una creació artificial, que funcionava en virtut de lleis matemàtiques. Un sopar de gala, la coneixença d’un home important, el somriure d’una dona guapa, podien, mitjançant una sèrie d’accions que es deduïen les unes de les altres, donar uns resultats gegantins. Alguns salons parisencs eren com aquelles màquines que agafen la matèria en estat brut i la treuen amb el valor centuplicat. Creia en les cortesanes que aconsellen diplomàtics, en els matrimonis de diners obtinguts amb intrigues, en el geni dels forçats, en les docilitats de l’atzar manejat pels més forts.^[24] En fi, considerava tan útil la freqüentació dels Dambreuse, i va parlar tan bé, que Frédéric ja no sabia què decidir.

En qualsevol cas, com que era el sant de madame Arnoux, li havia de fer un regal; va pensar, naturalment, en una ombrel·la, per tal de reparar la seva malifeta. Va descobrir-ne una de seda color beix, amb puny de marfil tallat, procedent de la Xina. Però costava cent setanta-cinc francs, i no tenia ni un ral, fins i tot vivia a crèdit sobre el pròxim trimestre. A pesar de tot, la volia, hi estava entestat i, malgrat la seva repugnància, va recórrer a Deslauriers.

Deslauriers li respongué que no tenia diners.

—Els necessito! —va dir Frédéric—, els necessito urgentment!

I com que l’altre va repetir la mateixa excusa, es va enfurismar:

—De tant en tant, ja podries…

—Ja podria què?

—No res!

El passant ho havia entès. Va agafar dels seus estalvis la suma en qüestió i quan la haver dipositat moneda a moneda, va dir:

—No et demano rebut, com que visc a les teves costelles…

Frédéric se li tirà al coll, amb mil declaracions afectuoses. Deslauriers romangué fred. Després, l’endemà, quan va veure l’ombrel·la sobre el piano, va dir:

—Ah! Era per això!

—Potser l’enviaré —digué, covardament, Frédéric.

L’atzar l’afavorí, perquè aquella tarda va rebre una targeta amb rivet negre, on madame Dambreuse li anunciava la pèrdua d’un oncle i s’excusava per haver d’ajornar fins més endavant el plaer de conèixer-lo.

Arribà a les dues a la redacció de la revista. En comptes d’esperar-lo per portar-lo en el seu cotxe, Arnoux se n’havia anat el dia abans, perquè no podia resistir més el seu desig d’aire lliure.

Cada any, amb les primeres fulles, durant uns quants dies seguits, sortia de bon matí, feia llargues passejades camp a través, bevia llet a les granges, jugava com una criatura amb les noies dels pobles, s’informava de les collites, i tornava amb planters d’enciam al mocador. Finalment, complint un vell somni, s’havia comprat una casa de camp.

Mentre Frédéric parlava amb el passant, arribà mademoiselle Vatnaz, i es disgustà de no trobar Arnoux. Potser seria fora encara dos dies més. El passant li aconsellà que «hi anés»; ella no podia anar-hi; que escrivís una carta, tenia por que la carta es perdés. Frédéric s’oferí a portar-la en persona. Ella en va escriure una ràpidament, i li pregà que l’entregués sense testimonis.

Quaranta minuts més tard, desembarcava a Saint-Cloud.

La casa, cent passes més enllà del pont, es trobava a mitja alçada del turó. Les parets del jardí quedaven amagades per dues fileres de til·lers, un gran prat de gespa que davallava fins a la vora del riu. La porta de la reixa estava oberta. Frédéric entrà.

Arnoux, estirat sobre l’herba, jugava amb una cria de gatets. Aquesta distracció semblava absorbir-lo infinitament. La carta de mademoiselle Vatnaz el va espavilar.

—Ostres, ostres! Quina badada! Aquesta dona té tota la raó, me n’haig d’anar.

Després, es va ficar la missiva a la butxaca, i va donar-se el gust d’ensenyar la seva finca. Ho va ensenyar tot, la quadra, el cobert, la cuina. El saló era a la dreta i, per la banda de París, donava a una pèrgola amb un emparrat cobert d’una clemàtide. Però per damunt dels seus caps esclatà un refilet; madame Arnoux, que es creia sola, s’entretenia cantant. Feia escales, trinats, arpegis. Hi havia notes llargues que semblaven quedar suspeses; d’altres queien precipitadament, com gotes d’una cascada; i la seva veu, passant per la gelosia, tallava el gran silenci i pujava cap al cel blau.

Cessà de sobte quan es presentaren monsieur i madame Oury, dos veïns.

Després aparegué ella a dalt de l’escalinata; i, quan baixava els graons, ell li veié el peu. Portava unes sabates petites, descobertes, de pell daurada, amb tres tires transversals, que li dibuixaven sobre les mitges una reixa d’or.

Arribaren els convidats. Tret de maître Lefaucheux, advocat, eren els comensals del dijous. Cada un havia portat un regal: Dittmer un xal sirià, Rosenwald un àlbum de cançons, Burrieu una aquarel·la, Sombaz la seva pròpia caricatura, i Pellerin un carbonet que representava una espècie de dansa macabra, capritx lletgíssim d’una mediocre execució. Hussonet s’havia dispensat de qualsevol present.

Frédéric esperà els altres per oferir el seu. Ella li ho va agrair molt. Aleshores ell digué:

—Però si és…, gairebé un deute! Em va saber tant de greu!

—Per què? —respongué ella—. No l’entenc.

—A taula! —digué Arnoux, agafant-lo pel braç; i després, li va dir a l’orella—: No és gaire espavilat, vostè!

El menjador era d’allò més agradable, pintat d’un color verd aigua. En un dels extrems, una nimfa de pedra sucava el dit del peu en una pica en forma de petxina. Per les finestres obertes es veia tot el jardí, amb l’ampla gespa que flanquejava un vell pi d’Escòcia, tres quartes parts pelat; uns massissos de flors la inflaven desigualment; i més enllà del riu es desenvolupaven, en un ampli semicercle, el Bois de Boulogne, Neuilly, Sèvres, Meudon. Davant per davant de la reixa, una barca de vela feia bordades.

Primer van conversar sobre aquella vista que tenien, després del paisatge en general; i començaven les discussions quan Arnoux donà l’ordre als criats d’enganxar el carruatge cap a dos quarts de deu. El reclamava una carta del seu caixer.

—Vols que torni amb tu? —digué madame Arnoux.

—És clar que sí! —va respondre ell, saludant-la amb cerimònia—. Senyora, ja sap que jo no puc viure sense vostè!

Tothom la va felicitar de tenir un marit tan bo.

Després, la conversa tornà a la pintura, parlaren d’un Ruysdaël, del qual Arnoux esperava sumes considerables, i Pellerin li preguntà si era veritat que el famós Saül Mathias, de Londres, havia vingut, el mes passat, per oferir-n’hi vint-i-tres mil francs.

—Ja ho crec, que sí! —digué, i després, girant-se cap a Frédéric—: Precisament és aquell home que l’altre dia vaig portar a l’Alhambra, ben a contracor, us ho asseguro, perquè aquests anglesos són avorridíssims!

Frédéric, sospitant en la carta de mademoiselle Vatnaz alguna història de faldilles, havia admirat la facilitat d’Arnoux a l’hora de trobar una excusa per tocar el dos; però aquesta nova mentida, absolutament inútil, el va deixar amb els ulls esbatanats.

El marxant afegí, amb aire senzill:

—Com es diu aquell jove tan alt, amic seu?

—Deslauriers —digué ràpidament Frédéric.

I per reparar els greuges que sentia respecte a ell, en parlà com d’una intel·ligència superior.

—Ah, sí? Doncs no sembla pas tan bon noi com l’altre, aquell mosso d’encàrrecs.

Frédéric maleí Dussardier. Ella es pensaria que freqüentava gent vulgar.

Després es parlà de l’embelliment de la capital, dels barris nous, i Oury va citar, entre els grans especuladors, monsieur Dambreuse.

Frédéric, aprofitant l’ocasió de presumir, va dir que el coneixia. Però Pellerin es llançà a una catilinària contra els botiguers; que fossin venedors d’espelmes o de diners, ell no hi trobava cap diferència. Després, Rosenwald i Burrieu tragueren el tema de les porcellanes; Arnoux conversava sobre jardineria amb madame Oury; Sombaz, un plaga de l’antiga escola, es divertia gastant bromes al seu marit; li deia Odry, com l’actor, declarà que devia ser descendent d’Oudry, el pintor de gossos, perquè el bony dels animals era visible al seu front. Fins va voler palpar-li el crani, l’altre se’n defensava, per la perruca; i les postres es van acabar amb grans rialles.

Quan hagueren pres cafè, sota els til·lers, fumant, i van haver fet unes quantes voltes pel jardí, van anar a passejar per la vora del riu.

La colla s’aturà davant d’un pescador que netejava anguiles en una peixateria. Mademoiselle Marthe les volgué veure. Ell buidà la caixa sobre l’herba; i la nena es llançava de genolls per atrapar-les, reia de gust, xisclava de por. Es van perdre totes. Arnoux les pagà.

Després, tingué la idea de fer una volta en barca.

Una banda de l’horitzó començava a empal·lidir, mentre que a l’altra, un ampli color taronja s’estenia pel cel i era cada cop més emporprat al cim dels turons, ja totalment negres. Madame Arnoux s’estava asseguda sobre una gran pedra, amb aquella claror d’incendi darrere d’ella. Les altres persones vagarejaven per aquí i per allà; Hussonet, a la vora, feia saltar pedres sobre l’aigua.

Va tornar Arnoux seguit per una vella xalupa on, malgrat les advertències més prudents, apinyà els seus convidats. La barca trontollava, van haver de desembarcar.

Ja hi havia espelmes cremant al saló, tot entapissat de blau turquesa, amb aplics de cristall a les parets. La vella Oudry s’adormia dolçament en una butaca, i els altres escoltaven monsieur Lefaucheux, que dissertava sobre les glòries de l’advocacia. Madame Arnoux estava sola prop de la finestra, Frédéric l’abordà.

Van xerrar del que deien els altres. Ella admirava els oradors; ell preferia la glòria dels escriptors. Però es devia experimentar, replicà ella, un fort plaer quan fas moure les masses directament, per tu mateix, quan veus que fas passar a l’ànima dels altres tots els sentiments de la teva. Aquells èxits no temptaven gaire Frédéric, que no tenia cap ambició.

—Ah! Per què? —va dir ella—. Se n’ha de tenir una mica!

Estaven un prop de l’altre, drets, a l’entrant del finestral. La nit, davant d’ells, s’estenia com un immens vel fosc, tacat de plata. Era la primera vegada que no parlaven de coses insignificants. Frédéric arribà a conèixer les antipaties i els gustos d’ella: alguns perfums la marejaven, li interessaven els llibres d’història, creia en els somnis.

Ell encetà el capítol de les aventures sentimentals. Ella lamentava els desastres de la passió, però la indignaven les turpituds hipòcrites; i aquella rectitud moral s’adeia tan bé amb la bellesa regular del seu rostre, que semblava dependre’n.

De tant en tant ella somreia, posant en ell els ulls un minut. Aleshores ell sentia que aquelles mirades li penetraven l’ànima, com grans raigs de sol que davallen fins al fons de l’aigua. L’estimava sense pensaments secrets, sense esperança de ser correspost, absolutament; i, en aquells èxtasis callats, semblants a impulsos de reconeixement, hauria volgut cobrir-li el front amb una pluja de petons. Tanmateix, un alè interior se l’enduia com fora d’ell mateix; era un desig de sacrificar-se, una necessitat d’abnegació immediata, i encara més forta perquè no la podia satisfer.

No va marxar amb els altres, Hussonet tampoc. Havien de tornar-se’n amb el cotxe; i el carruatge s’esperava al final de l’escalinata, quan Arnoux baixà al jardí a collir roses. Després, quan va haver lligat el ram amb un fil, com que les tiges sobresortien desigualment, es regirà la butxaca, plena de papers, en va agafar un a l’atzar, embolicà les flors, consolidà la seva obra amb una agulla forta, i l’oferí a la seva dona, amb certa emoció.

—Té, estimada, i perdona que t’hagi oblidat.

Però ella llançà un xiscle breu: l’agulla, col·locada de qualsevol manera, l’havia ferit, i pujà a la seva habitació. La van estar esperant un quart d’hora. Finalment va tornar, agafà Marthe, es llançà al cotxe.

—I el teu ram? —digué Arnoux.

—No, no, deixa-ho estar.

Frédéric corria per anar a buscar-lo; ella cridà:

—No el vull!

Però ell el portà immediatament, dient que l’acabava d’embolicar, perquè havia trobat les flors per terra. Ella les enfonsà al taulell de cuiro, contra el seient, i van partir.

Frédéric, assegut a prop d’ella, notà que tremolava horriblement. Després, quan van haver passat el pont i Arnoux girava a l’esquerra, va dir:

—Que no, t’equivoques, és a la dreta!

Semblava irritada; tot la molestava. Finalment, Marthe va tancar els ulls, i ella va agafar el ram de flors i el va llençar per la porta, després agafà Frédéric pel braç, fent-li el gest, amb l’altra mà, de no comentar-ho mai.

Després s’aplicà el mocador contra els llavis i no es va moure més.

Els altres dos, al seient, xerraven sobre la impremta, sobre els subscriptors. Arnoux, que conduïa sense prestar atenció, es va perdre al mig del Bois de Boulogne. Aleshores es ficaren per camins petits. El cavall anava al pas; les branques dels arbres fregaven la capota. Frédéric només veia de madame Arnoux els seus ulls, en l’ombra; Marthe s’havia estirat sobre ella, i ell li aguantava el cap.

—L’està cansant —digué la mare.

Ell va respondre:

—No, no, i ara!

Uns lents remolins de pols s’elevaven; estaven travessant Auteuil; totes les cases estaven tancades; un fanal de tant en tant il·luminava la cantonada d’una paret, després tornaven a la fosca; una vegada, notà que ella estava plorant.

Era un remordiment? Un desig? Doncs què? Aquella pena, que no coneixia, li interessava com una cosa personal; ara ja hi havia entre ells un lligam nou, una mena de complicitat; i li digué, amb la veu més acariciadora que va trobar:

—Es troba malament?

—Sí, una mica —va respondre ella.

El carruatge avançava, i els lligaboscos i les xeringuilles que vessaven de les tanques dels jardins enviaven a la nit alenades d’olors que afluixaven. Els plecs nombrosos del seu vestit li cobrien els peus. Li semblava comunicar amb tota la seva persona gràcies a aquell cos d’infant estirat entre ells dos. S’inclinà sobre la nena i, apartant els seus bonics cabells castanys, li féu un petó al front, dolçament.

—Vostè sí que és bo —va dir madame Arnoux.

—Per què?

—Perquè estima els nens.

—No pas tots!

No afegí res més, però estirà la mà esquerra cap al costat d’ella, i la va deixar tota oberta —imaginant-se que potser ella faria el mateix, i que trobaria la seva. Després va tenir vergonya i la va enretirar.

Aviat arribaren al paviment. El cotxe anava més de pressa, els fanals de gas es multiplicaven, era París. Hussonet, davant del Guardamobles, saltà del cotxe. Frédéric esperà per baixar que haguessin arribat al pati; després es ficà pel carrer de Choiseul, i veié Arnoux que pujava ràpidament cap als bulevards.

A partir de l’endemà, es posà a treballar amb totes les seves forces.

Ja es veia en una audiència, una tarda d’hivern, quan els jurats estan pàl·lids i la massa ansiosa fa petar les baranes de la sala, parlant des de fa quatre hores, resumint totes les seves proves, descobrint-ne de noves, sentint a cada frase, a cada paraula, a cada gest, que el tall de la guillotina, suspès darrere seu, s’està alçant; després, a la tribuna de la Cambra, orador que té entre els seus llavis la salvació de tot un poble, ofegant els seus adversaris sota les prosopopeies, esclafant-los amb una rèplica, amb llampecs i entonacions musicals a la veu, irònic, patètic, arrauxat, sublim; ella seria allà, en algun lloc, enmig dels altres, ocultant sota el vel els seus plors d’entusiasme; després es trobarien —i els descoratjaments, les calúmnies i els insults no els afectarien, si ella deia: «Ah! Que bonic!» passant-li pel front les seves mans lleugeres.

Aquelles imatges fulguraven com fars a l’horitzó de la seva vida. La seva ment, excitada, es féu més àgil i més forta. Fins al mes d’agost, es tancà, i aprovà l’últim examen.

Deslauriers, que tant s’havia esforçat per ajudar-lo a repassar el segon a finals de desembre i el tercer al febrer, s’estranyava del seu ardor. Aleshores tornaren les velles esperances. D’aquí a deu anys, Frédéric havia de ser diputat; d’aquí a quinze, ministre; per què no? Amb el patrimoni que cobraria molt aviat, primer podia fundar un diari; allò seria el començament; després ja veurien. Quant a ell, encara ambicionava una càtedra a la facultat de Dret; i defensà la seva tesi de doctorat d’una manera tan admirable, que es guanyà els compliments dels professors.

Frédéric llegí la seva al cap de tres dies. Abans d’anar-se’n de vacances tingué la idea de fer una excursió, per clausurar les reunions del dissabte.

S’hi mostrà alegre. Madame Arnoux era amb la seva mare, a Chartres. Però aviat la retrobaria, i acabaria fent-se amant seu.

Deslauriers, que aquell mateix dia va ser admès a la parlotte d’Orsay,^[25] havia fet un discurs molt aplaudit. Tot i que no solia beure, s’emborratxà i, a les postres, va dir-li a Dussardier:

—Tu sí que ets honrat! Quan sigui ric, et faré administrador meu.

Tots eren feliços; Cisy no acabaria la carrera de Dret; Martinon continuaria l’estada a la província, on el nomenarien substitut; Pellerin es preparava per a un gran quadre que representaria «El geni de la Revolució», Hussonet, la setmana següent, llegiria al director del teatre Les Délassements el pla d’una obra, i no dubtava del seu èxit:

—Perquè la carcassa de l’obra, reconeixereu que és bona! Les passions, m’he arrossegat prou pel món per conèixer-les; pel que fa a les frases picants, són el meu ofici!

Va fer un salt, caigué sobre les mans, i va estar caminant una estona al voltant de la taula, amb les cames enlaire.

Aquella criaturada no li va fer cap gràcia a Sénécal. L’acabaven de fer fora de la seva pensió perquè havia pegat al fill d’un aristòcrata. La seva misèria anava en augment, atacava l’ordre social, maleïa els rics; i s’esplaià sobre el pit de Regimbart, que estava cada vegada més desil·lusionat, entristit, fastiguejat. El Ciutadà s’orientava, ara, cap a les qüestions pressupostàries, i acusava la Camarilla^[26] de perdre milions a Algèria.

Com que no podia dormir sense haver fet una parada a la taverna Alexandre, desaparegué a les onze. Els altres es van retirar més tard; i Frédéric, quan s’acomiadava d’Hussonet, es va assabentar que madame Arnoux devia haver tornat el dia abans.

Va anar, doncs, a Les Messageries a canviar el bitllet per l’endemà, i cap a les sis de la tarda es presentà a casa seva. El retorn, li va dir el porter, havia estat ajornat una setmana. Frédéric sopà tot sol, després vagarejà pels bulevards.

Uns núvols roses, en forma de xal, s’allargaven més enllà de les teulades; començaven a aixecar els tendals de les botigues; els carros de regar llançaven una pluja sobre la pols, i una fresca inesperada es mesclava amb les emanacions dels cafès, que deixaven veure les portes obertes, entre argenteries i daurats, flors en garbes que es reflectien als alts miralls. La gent caminava lentament. Hi havia grups d’homes que xerraven al bell mig de la vorera; passaven dones, amb una blanesa a la mirada i aquell color de camèlia que dóna a les carns femenines la lassitud de les calors fortes. Alguna cosa d’enorme s’expandia, embolcallava les cases. París no li havia semblat mai tan bell. Només percebia, al futur, una sèrie interminable d’anys tots plens d’amor.

S’aturà davant del teatre de la Porte-Saint-Martin per mirar el cartell; i, per desvagament, va comprar una entrada.

Hi representaven una vella féerie.^[27] Els espectadors eren escassos; i a les lluernes del galliner, la claror es retallava en tot de quadrets blaus, mentre els quinqués de la bateria formaven una única línia de llums grogues. L’escena representava un mercat d’esclaus a Pequín, amb campanetes, tam-tams, sultanes, gorros punxeguts i acudits fàcils. Després, quan va baixar el teló, errà pel foyer, solitàriament, i admirà al bulevard, al peu de l’escalinata, un gran landó verd, enganxat a dos cavalls blancs, guiats per un cotxer amb calça curta.

Estava tornant al seu lloc quan, a platea, a la primera llotja del prosceni, hi van entrar una dama i un senyor. El marit tenia una cara pàl·lida, vorejada per un filet de barba grisa, la roseta d’oficial de la Legió d’Honor, i aquell aspecte glacial que se sol atribuir als diplomàtics.

La seva dona, vint anys més jove que ell com a mínim, ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja, portava els cabells rossos pentinats amb tirabuixons a l’anglesa, un vestit de cosset llis, i un gran vano de randa negra. Perquè una gent del gran món hagués vingut a l’espectacle en aquella temporada, s’havia de pensar en una casualitat, o l’avorriment de passar la vetllada tots dos sols. La senyora rosegava el vano i el senyor badallava. Frédéric no podia recordar on havia vist aquella cara.

A l’entreacte següent, quan travessava un passadís, se’ls va topar tots dos; en resposta a la vaga salutació que li féu, monsieur Dambreuse, en reconèixer-lo, l’abordà i s’excusà immediatament d’unes negligències imperdonables. Era una al·lusió a les nombroses targetes de visita que havia enviat seguint els consells del passant. De tota manera, confonia les èpoques, i es pensava que Frédéric feia segon curs de Dret. Després li va envejar que se n’anés al camp. Ell necessitaria reposar, però els negocis el retenien a París.

Madame Dambreuse, repenjada al braç d’ell, inclinava el cap lleugerament; i l’amenitat intel·ligent del seu rostre contrastava amb la seva expressió trista d’un moment abans.

—Però aquí també s’hi troben bones distraccions! —va replicar ella a les últimes paraules del seu marit—. Que ximple que és aquest espectacle, no troba? —I tots tres es van quedar a peu dret, comentant els teatres i les peces noves.

Frédéric, acostumat a les gesticulacions de les burgeses provincianes, no havia vist en cap dona aquelles maneres naturals, aquella senzillesa que és un refinament, i que els ingenus perceben com l’expressió d’una simpatia instantània.

Comptaven amb ell, així que tornés; monsieur Dambreuse li va donar records per al vell Roque.

Frédéric, en tornar a casa, no deixà d’explicar aquell tracte a Deslauriers.

—Fantàstic! —respongué el passant—, i no deixis que la teva mamà t’enredi! Torna de seguida!

L’endemà de la seva arribada, després de dinar, madame Moreau portà el seu fill al jardí.

Va declarar-se feliç de veure’l amb un ofici, perquè no eren tan rics com es pensava la gent; la terra rendia poca cosa; els masovers pagaven malament; fins i tot s’havia hagut de vendre el carruatge. Finalment, li exposà la seva situació.

Als primers temps de la viduïtat, un home molt astut, monsieur Roque, li havia fet uns préstecs de diners, que havia renovat i prolongat contra la voluntat d’ella. Ara havia vingut de cop i volta a reclamar-los; i ella havia acceptat les seves condicions, cedint-li a un preu irrisori la granja de Presles. Al cap de deu anys, el seu capital desapareixia amb la fallida d’un banquer, a Melun. Per horror de les hipoteques i per conservar unes aparences que podien ser útils per al futur del seu fill, se l’havia escoltat, una vegada més. Però ara ja estaven en paus. En poques paraules, els quedaven uns deu mil francs de renda, dels quals dos mil tres-cents eren d’ell, tot el seu patrimoni!

—No és possible! —exclamà Frédéric.

Ella féu un moviment de cap que significava que era molt possible.

Però el seu oncle bé li deixaria alguna cosa? Era molt improbable.

I van fer un tomb pel jardí, sense parlar. Finalment, ella el va atraure cap al seu cor, i amb una veu ofegada per les llàgrimes, li va dir:

—Ai, pobret meu! He hagut d’abandonar molts somnis!

Ell s’assegué al banc, a l’ombra de la gran acàcia.

El que ella li aconsellava era que es col·loqués de passant al despatx de maître Prouharam, procurador, que li cediria el bufet; i si el feia rendir bé, el podria revendre i trobar un bon partit.

Frédéric no sentia res. Mirava maquinalment per damunt de la tanca, a l’altre jardí, al davant.

Un nena d’uns dotze anys, i que tenia els cabells rojos, s’estava allà, tota sola. S’havia fet unes arracades amb baies de moixera; i el seu cosset de lona grisa deixava al descobert les seves espatlles, una mica daurades pel sol; a la faldilla blanca hi tenia taques de confitura —i hi havia com una gràcia de jove animal salvatge en tota la seva persona, alhora nerviosa i gràcil. La presència d’un desconegut segurament la devia estranyar, perquè es va aturar en sec, amb la regadora a la mà, clavant en ell les seves pupil·les d’un verd blau límpid.

—És la filla de monsieur Roque —digué madame Moreau—. Ell s’acaba de casar amb la minyona i ha legitimat la filla.