Capítol III

Al cap de dos mesos, Frédéric, que havia desembarcat un matí al carrer Coq-Héron, pensà immediatament a fer la gran visita.

L’atzar l’havia ajudat. El vell Roque havia vingut a portar-li un rotlle de papers, pregant-li que els portés en persona a casa dels Dambreuse; i acompanyava la remesa amb una nota oberta on presentava el seu jove compatriota.

Madame Moreau semblà sorpresa d’aquell encàrrec. Frédéric dissimulà el plaer que li causava.

Monsieur Dambreuse es deia, de nom veritable, comte d’Ambreuse; però en 1825, abandonant de mica en mica la seva noblesa i el seu partit, s’havia girat cap a la indústria; i, amb l’orella a tots els despatxos, la mà a totes les empreses, i a l’aguait de totes les bones oportunitats, subtil com un grec i laboriós com un alvernès, havia amassat una fortuna que deien considerable; a més, era oficial de la Legió d’Honor, membre del consell general de l’Aube, diputat, par de França un dia d’aquests; d’altra banda, era complaent, cansava el ministre amb les seves contínues peticions d’ajuts, creus, estancs; i, en les seves bregues contra el poder, s’inclinava cap al centre esquerra. La seva dona, la bella madame Dambreuse, que citaven les revistes de modes, presidia les assemblees de caritat. Afalagant les duquesses, calmava les rancúnies del barri noble i deixava creure que monsieur Dambreuse encara podia penedir-se de fer favors.

El jove estava torbat en anar a casa seva.

«Hauria estat millor que m’hagués portat el tern. Segur que em conviden al ball de la setmana pròxima. Què em diran?».

L’aplom li tornà quan va pensar que monsieur Dambreuse no era més que un burgès, i saltà alegrement del cabriolé a la vorera del carrer d’Anjou.

Quan hagué obert una de les dues portes cotxeres, travessà el pati, pujà l’escalinata i entrà en un vestíbul pavimentat amb marbre de color.

Una doble escala recta, amb una alfombra vermella amb anelles de coure, descansava sobre les altes parets d’estuc brillant. Hi havia, al capdavall de les escales, un bananer amb unes fulles amples que queien sobre el vellut de la rampa. Dos canelobres de bronze sostenien globus de porcellana penjats de cadenetes; els respiradors de les estufes obertes exhalaven un aire feixuc; i només se sentia el tic-tac d’un gran rellotge, alçat a l’altre extrem del vestíbul, sota una panòplia.

Sonà un timbre; aparegué un criat, i va introduir Frédéric en una petita estança on es distingien dues caixes fortes, amb calaixos plens de carpetes. Monsieur Dambreuse s’hi estava al mig escrivint, en un buró de persiana.

Va recórrer amb la mirada la carta del vell Roque, obrí amb una navalla l’hule que contenia els papers, i els examinà.

De lluny, per la cintura estreta, podia semblar encara jove. Però els escassos cabells blancs, els membres febles i sobretot la pal·lidesa extraordinària del seu rostre acusaven un temperament deteriorat. Una energia despietada reposava en el seus ulls glaucs, més freds que ulls de vidre. Tenia els pòmuls sortits, i les mans amb articulacions nuoses.

Finalment, després d’aixecar-se, adreçà al jove algunes preguntes sobre persones que coneixien, sobre Nogent, sobre els seus estudis; després l’acomiadà inclinant-se. Frédéric sortí per un altre passadís i es trobà a la part baixa del pati, al costat de les cotxeres.

Un cupè blau, tirat per un cavall negre, estava aturat davant de l’escalinata. S’obrí la porta, una senyora hi pujà, i el cotxe, amb un soroll sord, es posà en marxa sobre la sorra.

Frédéric, al mateix temps que ella, arribà per l’altra banda a la porta cotxera. L’espai no era prou ample, i es va veure obligat a esperar. La dona jove, abocada cap al finestró, parlava en veu baixa al porter. Frédéric només li veia l’esquena, coberta per una manta violeta. Tanmateix, escodrinyava l’interior del carruatge, folrat de reps blau, amb passamaneria i serrells de seda. La roba de la dama l’omplia; s’escapava d’aquella capsa encoixinada un perfum de lliri, i com una vaga sentor d’elegàncies femenines. El cotxer deixà les regnes, el cavall fregà el guardacantó bruscament, i tot va desaparèixer.

Frédéric tornà a peu, seguint els bulevards.

Li sabia greu no haver pogut distingir madame Dambreuse.

Una mica més amunt del carrer Montmartre, un embús de carruatges li va fer girar el cap; i, a l’altra banda, de cara, va llegir sobre una placa de marbre:

Com és que no hi havia pensat abans? La culpa era de Deslauriers, i avançà cap a la botiga, no hi entrà, tanmateix; va esperar que Ella aparegués.

Els alts miralls transparents oferien a les mirades, en una disposició hàbil, estatuetes, dibuixos, gravats, catàlegs, números de L’Art industriel; i els preus de l’abonament estaven repetits a la porta, decorada al centre amb les inicials de l’editor. Es distingien, contra les parets, grans quadres amb el vernís que brillava, després, al fons, dos bufets, carregats de porcellanes, bronzes, curiositats temptadores; una escala petita els separava, tancada al capdamunt per un portier de moqueta; i una aranya de vella porcellana de Saxònia, una alfombra verda sobre el terra, amb una taula de marqueteria, donaven a aquell interior més l’aspecte d’un saló que no d’una botiga.

Frédéric fingia examinar els dibuixos. Després de vacil·lacions infinites, entrà.

Un empleat aixecà el portier i va respondre que el senyor no seria «a la botiga» fins passades les cinc. Però si podia donar-li algun encàrrec…

—No, ja tornaré —va dir amb suavitat Frédéric.

Els dies següents els va ocupar a buscar allotjament; i es decidí per una cambra al segon pis d’un edifici d’apartaments moblats, al carrer Saint-Hyacinthe.

Portant sota el braç una carpeta nova de trinca, es dirigí a la inauguració de les classes. Tres-cents joves, amb el cap descobert, omplien un amfiteatre on un vell amb toga vermella dissertava amb veu monòtona; les plomes xerricaven sobre el paper. En aquella aula retrobava l’olor polsegosa de les classes, una càtedra de forma similar, el mateix avorriment! Durant quinze dies, hi tornà. Però encara no eren a l’article 3 quan va abandonar el Codi Civil, i abandonà la Instituta a la Summa divisio personarum.

Les alegries que s’havia promès no arribaven; i quan va haver exhaurit un gabinet de lectura, recorregut les col·leccions del Louvre, i anat diverses vegades als espectacles, caigué en un desvagament sense fons.

Mil coses noves contribuïen a la seva tristesa. Havia de comptar la roba i suportar el porter, un taujà amb posat d’infermer, que venia al matí a fer-li el llit, fent pudor d’alcohol i remugant. El seu apartament, adornat amb un rellotge de pèndol d’alabastre, li desagradava. Els envans eren prims; sentia els estudiants fent-se ponx, rient, cantant.

Fart d’aquella soledat, buscà un dels seus antics companys anomenat Baptiste Martinon; i el descobrí en una pensió del carrer Saint-Jacques, estudiant procediment davant d’un foc de carbó.

Davant d’ell, una dona amb un vestit d’indiana sargia mitjons.

Martinon era el que se’n diu un home ben plantat: alt, galtaplè, amb faccions regulars i ulls blavencs a ran de cara; el seu pare, gran agricultor, el dedicava a la magistratura —i, per semblar seriós, portava la barba tallada en forma de collar.

Com que els problemes de Frédéric no tenien cap causa raonable, i no podia argumentar cap desgràcia, Martinon no va comprendre res de les seves lamentacions sobre l’existència. Ell anava cada matí a la facultat, després passejava pel Luxemburg, al vespre es prenia mitja tassa de cafè i, amb quinze francs per any i l’amor d’aquella treballadora, es trobava perfectament feliç.

«Quina felicitat!», exclamà interiorment Frédéric.

A la facultat havia conegut un altre noi, monsieur de Cisy, fill d’una gran família i que semblava una senyoreta, per la gentilesa de les seves maneres.

Monsieur de Cisy es dedicava al dibuix, li agradava el gòtic. Diverses vegades van anar plegats a admirar la Sainte-Chapelle i Notre-Dame. Però la distinció d’aquell jove patrici amagava una intel·ligència més que pobra. Tot el sorprenia: reia molt a la mínima broma, i mostrava una ingenuïtat tan completa, que Frédéric primer el va prendre per un farsant, i finalment el va considerar un beneit.

Així, les expansions no eren possibles amb ningú; i continuava esperant la invitació dels Dambreuse.

El dia d’any nou, els envià targetes de visita, però no en rebé cap.

Havia tornat a L’Art industriel.

Hi tornà una tercera vegada, i finalment va veure Arnoux que discutia entre cinc o sis persones i amb prou feines respongué a la seva salutació; Frédéric se’n sentí ferit. Però no va deixar de buscar la manera d’arribar fins a Ella.

Primer tingué la idea de presentar-se sovint, per regatejar amb els quadres. Després pensà a ficar a la bústia del diari alguns articles «molt forts», cosa que portaria relacions. Potser valia més córrer directament fins a l’objectiu, declarar el seu amor? Aleshores va compondre una carta de dotze pàgines, plena de moviments lírics i apòstrofs; però la va estripar, no va fer res, no intentà res —immobilitzat per la por de fracassar.

A damunt de la botiga d’Arnoux, hi havia, al primer pis, tres finestres, il·luminades cada nit. Unes ombres hi circulaven per darrere, una sobretot; era la seva —i Frédéric es desplaçava des de molt lluny per mirar aquelles finestres i contemplar aquella ombra.

Una negra que es va creuar un dia a les Tulleries amb una nena agafada de la mà li va recordar la negra de madame Arnoux. Hi devia venir com les altres; cada vegada que travessava les Tulleries el cor li bategava, esperant trobar-la. El dies de sol, continuava el passeig fins al final dels Camps Elisis.

Unes dones, assegudes amb indolència, dins les calesses, i amb els vels flotant al vent, desfilaven davant d’ell, al pas ferm dels seus cavalls, amb un balanceig insensible que feia cruixir els cuiros envernissats. Els carruatges es feien més nombrosos i, alentint-se a partir del Rond-Point, ocupaven tota la via. Les crineres eren prop de les crineres, les llanternes prop de les llanternes; els estreps d’acer, les barbades de plata, les anelles de coure llançaven aquí i allà punts lluminosos entre les calces curtes, els guants blancs i les pells que vessaven sobre els escuts de les portes. Frédéric se sentia com perdut en un món llunyà. Els ulls li erraven entre els caps femenins; i vagues semblances li portaven a la memòria madame Arnoux. Se la imaginava, enmig de les altres, en un d’aquells petits cupès, semblants al cupè de madame Dambreuse. Però el sol es ponia, i el vent fred aixecava remolins de pols. Els cotxers abaixaven el mentó sobre les corbates, les rodes es posaven a girar més de pressa, l’asfalt grinyolava; i tots els carruatges baixaven al trot ràpid la llarga avinguda, tocant-se, avançant-se, separant-se els uns dels altres, després, a la plaça de la Concòrdia, es dispersaven. Darrere les Tulleries, el cel adquiria el color de les pissarres. Els arbres del jardí formaven dues masses enormes, violàcies per la capçada. Els fanals de gas s’anaven encenent; i el Sena, verdós en tota la seva extensió, s’esquinçava en tornassols de plata contra els pilars dels ponts.

Anava a dinar, per quaranta sous, a un restaurant de la carrer de la Harpe.

Es mirava amb desdeny el vell taulell de caoba, els tovallons tacats, la coberteria bruta i els barrets penjats a la paret. Els que el rodejaven eren estudiants com ell. Xerraven dels professors, de les amants. A ell li importaven ben poc, els professors! I que potser en tenia, d’amant? Per evitar aquelles alegries, arribava al més tard possible. Restes de menjar cobrien totes les taules. Els dos cambrers, cansats, dormien als racons, i una olor de cuina, de quinqué i de tabac omplia el menjador desert.

Després remuntava lentament els carrers. Els fanals es balancejaven, fent tremolar sobre el fang llargs reflexos groguencs. Unes ombres lliscaven per l’extrem de les voreres, amb paraigües. El paviment era greixós, queia la boira, i li semblava que les tenebres humides, embolcallant-lo, davallaven infinitament dins del seu cor.

Li vingué un remordiment. Va tornar a classe. Però com que no sabia res de les assignatures explicades, s’entrebancava amb coses molt senzilles.

Es posà a escriure una novel·la titulada: Sylvio, el fill del pescador. La cosa passava a Venècia. L’heroi era ell mateix; l’heroïna, madame Arnoux. Ella es deia Antonia —i ell, per haver-la, assassinava uns quants gentilhomes, cremava una part de la ciutat i cantava sota el balcó d’ella, on palpitaven a la brisa les cortines de domàs vermell del bulevard Montmartre. Les reminiscències massa nombroses que notà el desanimaren; no anà més endavant, i el seu desvagament redoblà.

Aleshores suplicà a Deslauriers que vingués a compartir l’habitació amb ell. S’arreglaren per viure amb els dos mil francs de pensió; tot era millor que aquella existència intolerable. Deslauriers encara no podia marxar de Troyes. L’animava a distraure’s i a freqüentar Sénécal.

Sénécal era repetidor de matemàtiques, un home tossut i de conviccions republicanes, un futur Saint-Just, deia Deslauriers. Frédéric havia pujat tres vegades els seus cinc pisos, sense rebre cap visita d’ell. No hi tornà més.

Va voler divertir-se. Va anar als balls de l’Òpera. Aquelles alegries tumultuoses el glaçaven així que entrava. A més, el retenia el temor d’un afront pecuniari, perquè s’imaginava que un sopar amb dominó portava a despeses considerables, era una gran aventura.

Li semblava, tanmateix, que l’havien d’estimar. De vegades es despertava amb el cor ple d’esperança, es vestia amb cura com per acudir a una cita, i feia per París tombs interminables. A cada dona que caminava davant d’ell, o que avançava en la seva direcció, es deia: «És aquesta!». Cada vegada era una nova decepció. La idea de madame Arnoux fortificava les seves cobejances. Potser la trobaria en el seu camí; i s’imaginava, per abordar-la, complicacions de l’atzar, perills extraordinaris dels quals ell la salvaria.

Així els dies s’escolaven, en la repetició dels mateixos tedis i dels costums adquirits. Fullejava opuscles sota els porxos de l’Odéon, anava a llegir La Revue des Deux Mondes al cafè, entrava en una aula del Collège de France, escoltava durant una hora una lliçó de xinès o d’economia política. Cada setmana escrivia llargament a Deslauriers, sopava de tant en tant amb Martinon, de vegades es veia amb monsieur de Cisy.

Llogà un piano i va compondre valsos alemanys.

Una nit, al teatre del Palais-Royal, va veure, en una llotja de prosceni, Arnoux al costat d’una dona. Era ella? La pantalla de tafetà verd, tirada davant de la llotja, li ocultava el rostre. Finalment s’alçà el teló; la pantalla s’abaixà. Era una persona llarga, d’uns trenta anys, pansida, i amb uns llavis grossos que, quan reien, descobrien unes dents esplèndides. Xerrava familiarment amb Arnoux i li donava cops de vano als dits. Després, una noia rossa, amb les parpelles una mica vermelles, com si acabés de plorar, es va asseure entre ells. A partir d’aquell moment, Arnoux es va estar mig reclinat sobre la seva espatlla, dedicant-li unes paraules que ella escoltava sense respondre. Frédéric s’esforçava per descobrir la condició d’aquelles dones, modestament vestides amb vestits foscos, de coll pla girat.

Al final de l’espectacle, es precipità als passadissos. La multitud els omplia. Arnoux, davant d’ell, baixava les escales, graó a graó, donant el braç a les dues dones.

De sobte, un llum de gas l’il·luminà. Portava un crespó al barret. Potser ella s’havia mort? Aquella idea turmentà Frédéric tan fortament, que l’endemà corregué a L’Art industriel i, pagant de pressa un dels gravats que s’exhibien a l’aparador, preguntà al mosso de la botiga com es trobava monsieur Arnoux.

El noi respongué:

—Estupendament.

Frédéric afegí, empal·lidint.

—I la senyora?

—La senyora també.

Frédéric es descuidà d’agafar el gravat.

S’acabà l’hivern. A la primavera va estar menys trist, es posà a preparar l’examen i, després de passar-lo d’una manera mediocre, va marxar cap a Nogent.

No va anar a Troyes a veure el seu amic, per tal d’evitar les observacions de la seva mare. Després, al començament de curs, abandonà l’allotjament i va agafar, al quai Napoléon, dues habitacions, que va moblar. L’esperança d’una invitació a casa els Dambreuse s’havia esvaït; la seva gran passió per madame Arnoux començava a apagar-se.