Capítol III

Quan l’entusiasme de Rosanette pels guàrdies mòbils es va haver calmat, va tornar a ser més encantadora que mai, i Frédéric adquirí el costum insensiblement de viure a casa d’ella.

El millor del dia era el matí, a la terrassa. Amb xambra de batista i els peus nus dins de les sabatilles, anava i venia al voltant d’ell, netejava la gàbia dels canaris, donava aigua als peixos vermells, i feinejava amb una pala de xemeneia en el caixó ple de terra, d’on s’elevava una parra de caputxines que adornava la paret. Després, repenjats al balcó, miraven junts els carruatges, els vianants; i s’escalfaven al sol, feien projectes per a la nit. Ell s’absentava dues hores com a molt; després, anaven a un teatre qualsevol, en una llotja de prosceni; i Rosanette, amb un gran ram de flors a la mà, escoltava els instruments, mentre que Frédéric, inclinat cap a la seva orella, li explicava coses divertides o galants. Altres vegades, agafaven una calessa per anar al Bois de Boulogne; es passejaven fins tard, ja avançada la nit. Finalment, se’n tornaven per l’Arc de Triomf i la gran avinguda, ensumant l’aire, amb les estrelles sobre els seus caps i, fins al fons de la perspectiva, tots els becs de gas alineats com un doble cordó de perles lluminoses.

Frédéric l’esperava sempre quan havien de sortir; ella trigava molt a disposar al voltant del seu mentó els dos llaços de la capota; i se somreia a ella mateixa, davant de l’armari de mirall. Després, passava el braç per sota del d’ell i forçant-lo a mirar-se prop d’ella, li deia:

—Que bé que quedem així, tots dos de costat! Ai, amor meu, et menjaria!

Ara ell era una cosa seva, la seva propietat. Rosanette tenia al rostre una irradiació contínua, al mateix temps que semblava més esllanguida de maneres, més rodona en les formes; i, sense poder dir de quina manera, ell la trobava canviada, tanmateix.

Un dia, ella li va dir com una notícia molt important que Arnoux acabava de muntar una botiga de llençols a una antiga obrera de la seva fàbrica; hi anava cada vespre, «s’hi gastava molt, sense anar més lluny, l’altra setmana, fins i tot li havia regalat un mobiliari de palissandre».

—I com ho saps? —digué Frédéric.

—Oh, n’estic segura.

Delphine, executant ordres seves, havia recollit informacions. Devia estimar-se molt Arnoux, per ocupar-se’n tan fortament! Ell es conformà de respondre:

—I a tu què et fa?

Rosanette semblà estranyar-se d’aquesta pregunta.

—És que aquest canalla em deu diners! No et sembla abominable veure que manté una fresca? —Després, amb una expressió d’odi triomfant, afegí—: D’altra banda, ella li aixeca la camisa de mala manera! Té altres senyors. Millor que millor! I que se li mengi fins a l’últim ral, me n’alegraré molt!

Arnoux, en efecte, es deixava explotar per la bordelesa, amb la indulgència dels amors senils.

La seva fàbrica ja no funcionava; el conjunt dels seus negocis era lamentable; fins al punt que, per reflotar-los, primer pensà muntar un cafè cantant, on només s’hi haurien cantat obres patriòtiques; amb una subvenció que li concedís el ministre, aquell establiment s’hauria convertit tot alhora en un focus de propaganda i una font de beneficis. La direcció del Poder va canviar, i ja era impossible. Ara somiava en una gran capelleria militar. Li mancaven fons per començar.

No era pas més afortunat en el seu interior domèstic. Madame Arnoux es mostrava menys dolça amb ell, de vegades fins i tot una mica rude. Marthe es posava sempre del costat del seu pare. Allò augmentava el desacord, i la casa es feia intolerable. Sovint se n’anava de bon matí i es passava el dia fent llargues gestions, per atordir-se, després dinava en una fonda dels afores, abandonant-se a les seves reflexions.

L’absència prolongada de Frédéric trasbalsava els seus hàbits. Per tant, es presentà una tarda, li suplicà que l’anés a veure com abans, i n’obtingué la promesa.

Frédéric no gosava tornar a casa de madame Arnoux. Li semblava haver-la traït. Però aquella conducta era ben covarda. Li faltaven excuses. Allò s’havia d’acabar!, i una tarda, es posà en marxa.

Com que queia la pluja, acabava d’entrar al passatge Jouffroy quan, sota la llum dels aparadors, un home gras i amb gorra l’abordà. A Frédéric no li costà gaire reconèixer Compain, aquell orador que, amb la seva moció, havia causat tant de riure al club. Es repenjava en el braç d’un individu guarnit amb una gorra roja de zuau, amb el llavi superior molt llarg, el cutis groc com una taronja, la mandíbula coberta d’una barbeta, i que el contemplava amb els ulls molt oberts, lubrificats d’admiració.

Compain en devia estar orgullós, perquè va dir:

—Li presento aquest galifardeu! És un sabater amic meu, un patriota! Prenem alguna cosa?

Després que Frédéric li hagués donat les gràcies, es posà a rebentar la proposició Rateau, una maniobra dels aristòcrates!^[121] En fi, que calia tornar al 1793! Després, s’informà sobre Regimbart i alguns altres, igualment famosos, com ara Masselin, Sanson, Lecornu, Maréchal, i un tal Deslauriers, compromès en l’assumpte de les carrabines interceptades últimament a Troyes.

Tot allò li venia de nou a Frédéric. Compain no en sabia gaire més. Se’n separà dient:

—Fins aviat, oi?, perquè vostè hi és…

—On?

—Al cap de vedella!

—Quin cap de vedella?

—Bah, està de broma! —respongué Compain, donant-li un copet a la panxa.

I els dos terroristes s’enfonsaren en un cafè.

Al cap de deu minuts, Frédéric havia deixat de pensar en Deslauriers. Era a la vorera del carrer Paradis, davant d’una casa; i mirava el segon pis, darrere de les cortines, la claror d’una làmpara.

Finalment pujà l’escala.

—Que hi és, Arnoux?

La minyona respongué:

—No! Però passi de tota manera. —I, obrint bruscament una porta, va fer—: Senyora! És monsieur Moreau!

Ella s’aixecà, més pàl·lida que la seva gorgera. Estava tremolant.

—A què dec l’honor…, d’una visita…, tan imprevista?

—No res! El plaer de tornar a veure els vells amics! —I, seient, afegí—: Com va, el bo d’Arnoux?

—Perfectament! Ha sortit.

—Ah!, ja ho entenc! Ell sempre amb els seus vells costums: a la tarda, una mica de distracció!

—Per què no? Després d’una jornada de càlculs, el cap necessita reposar!

Fins va elogiar el seu marit, com a treballador. Aquella lloança irritava Frédéric; i, assenyalant sobre els genolls d’ella un tros de tela negra, amb galons blaus, va afegir:

—Què és això que fa?

—Una jaqueta que arreglo per a la meva filla.

—Per cert, que no la veig, on és?

—En un pensionat —respongué madame Arnoux.

Li van venir llàgrimes als ulls; les contenia, empenyent l’agulla ràpidament. Ell havia agafat, per ocupar les mans, un número de L’Illustration de la taula que hi havia a prop d’ella.

—Aquestes caricatures de Cham són molt divertides, no troba?

—Sí.

Després, tornaren a caure en el silenci.

De cop, una ràfega va fer tremolar els vidres.

—Quin temps! —va fer Frédéric.

—En efecte, ha estat molt amable de venir amb aquesta pluja horrible!

—Oh, a mi tant se me’n dóna! Jo no sóc d’aquells que quan plou deixen d’acudir a les seves cites!

—Quines cites? —va fer ella, ingènuament.

—Ja no se’n recorda?

Una esgarrifança s’apoderà d’ella, i abaixà el cap.

Ell li posà la mà suaument sobre el braç.

—Li asseguro que m’ha fet patir molt!

Ella prosseguí, amb una mena de lamentació en la veu:

—És que tenia por pel meu fill!

Li contà la malaltia del petit Eugène i totes les angoixes d’aquell dia.

—Gràcies! Gràcies! Ara ja no tinc dubtes. T’estimo com sempre!

—Que no! No és veritat!

—Per què?

Ella se’l mirà fredament.

—Vostè s’oblida de l’altra. La que treu a passejar a les curses! La dona de qui porta el retrat, la seva amant!

—Doncs molt bé, sí! —exclamà Frédéric—. No negaré res! Sóc un miserable! Escolti’m!

Si ho havia fet, havia estat per desesperació, com un suïcidi. A més, havia fet molt infeliç aquella dona, venjant-se amb ella de la seva pròpia vergonya. «Quin suplici! Que no ho comprèn?».

Madame Arnoux girà el seu bell rostre, allargant-li la mà; i van tancar els ulls, absorbits en una embriaguesa que era com un bressoleig suau i infinit. Després van quedar-se contemplant-se cara a cara, l’un a prop de l’altre.

—De debò podies creure que havia deixat d’estimar-te?

Ella va respondre amb una veu baixa, plena de carícia:

—No! A pesar de tot, sentia en el fons del meu cor que això era impossible, i que algun dia s’esvaniria l’obstacle entre nosaltres dos!

—Jo també! I em moria de ganes de tornar-te a veure!

—Una vegada —prosseguí ella—, al Palais-Royal, vaig passar pel teu costat!

—De debò?

I ell li va dir la felicitat que havia sentit en retrobar-la a casa dels Dambreuse.

—Però com t’odiava aquella nit, al sortir d’allà!

—Pobre noi!

—La meva vida és tan trista!

—I la meva!… Si només fossin les penes, els neguits, les humiliacions, tot això que suporto com a esposa i com a mare, com que hem de morir, no em queixaria pas; el que és espantós és la meva soledat, sense ningú…

—Però jo sóc aquí!

—Oh!, sí!

Un sanglot de tendresa l’havia sacsejat. Els seus braços s’obriren; i es van besar a peu dret, en un llarg petó.

Se sentí un cruixit al parquet. Hi havia una dona ja prop d’ells, Rosanette. Madame Arnoux l’havia reconeguda; els seus ulls, oberts desmesuradament, l’estaven examinant, plens de sorpresa i d’indignació. Finalment Rosanette li va dir:

—Vinc a parlar amb monsieur Arnoux, per negocis.

—No hi és, ja ho pot veure.

—Ah!, és veritat! —prosseguí la Mariscala—, la minyona tenia raó! Mil perdons!

I, girant-se cap a Frédéric, va dir:

—Tu per aquí?

Aquell tuteig, donat davant d’ella, va fer enrogir madame Arnoux, com una bufetada en ple rostre.

—No hi és, ja l’hi he dit!

Aleshores, la Mariscala, mirant aquí i allà, va dir tranquil·lament:

—Tornem a casa? Tinc un fiacre a baix.

Ell feia veure que no ho sentia.

—Au, vine!

—Sí, sí! És una oportunitat! Vagi-se’n, vagi-se’n! —digué madame Arnoux.

Van sortir. Ella s’inclinà sobre la barana per veure’ls una vegada més; i una rialla aguda, punyent, caigué sobre ells, des de dalt de l’escala. Frédéric empenyé Rosanette dins del fiacre, es posà davant d’ella, i durant tot el viatge no va pronunciar una sola paraula.

La infàmia que l’ultratjava amb els seus esquitxos l’havia causada ell mateix. Experimentava alhora la vergonya d’una humiliació aclaparadora i l’enyorança de la seva felicitat; quan finalment estava a punt d’atrapar-la, s’havia fet irrevocablement impossible! —i per culpa d’aquella, d’aquella meuca, d’aquell pendó! Hauria volgut estrangular-la; s’estava ofegant. Un cop a casa, va llançar el barret sobre un moble, s’arrencà la corbata.

—Ah!, n’acabes de fer una de bona, confessa-ho!

Ella es plantà orgullosament davant d’ell.

—Sí, i què? Hi ha algun problema?

—Com! M’estaves espiant!

—És culpa meva? Per què vas a divertir-te amb dones honrades?

—Deixa-ho estar. No vull que la insultis.

—En què l’he insultada, jo?

Ell no pogué respondre res; i amb un accent més rancuniós, afegí:

—Però l’altra vegada, al Camp de Mars…

—Ah, qui se’n recorda, ja, d’aquestes antigalles!

—Miserable!

Frédéric aixecà el puny.

—No em matis! Estic embarassada!

Ell reculà.

—Mentida!

—Au, mira’m! —Va agafar un canelobre i mostrant el rostre, afegí—: Hi entens, tu, d’això?

Unes petites taques li maculaven la pell, que estava singularment botida. Frédéric no negà l’evidència. Anà a obrir la finestra, va fer algunes passes amunt i avall, i després es deixà caure en una butaca.

Aquell esdeveniment era una calamitat, que primer ajornava la ruptura —i a més trasbalsava tots els seus projectes. La idea de ser pare, d’altra banda, li semblava grotesca, inadmissible. Però per què? Si, en comptes de la Mariscala…? I el seu somieig es féu tan profund, que va tenir una mena d’al·lucinació. Veia allà, sobre l’alfombra, davant de la llar de foc, una nena. S’assemblava a madame Arnoux i a ell, una mica —morena i blanca, amb els ulls negres, celles molt grosses, amb un llaç rosa als cabells ondulats! (Oh!, com l’hauria estimada!). I li semblava sentir la seva veu: «Papà! Papà!».

Rosanette, que acabava de desvestir-se, s’acostà a ell, va veure una llàgrima en les seves parpelles, i el besà al front, amb gravetat. Ell s’aixecà dient:

—Què caram! No el matarem pas, aquest marrec!

Aleshores ella parlotejà molt. Seria un nen, segur que sí. Li posarien Frédéric. Havien de començar a fer-li la canastreta; —i, de veure-la tan feliç, li agafà una pietat. Com que no sentia, ara, cap còlera, volgué saber la raó de la seva actuació d’una estona abans.

És que mademoiselle Vatnaz li havia enviat, aquell mateix dia, un pagaré protestat molt de temps abans; i havia corregut a casa d’Arnoux per aconseguir diners.

—Jo te n’hauria donat! —va dir Frédéric.

—Era més senzill agafar d’allà el que em pertany, i tornar-li a l’altra els seus mil francs.

—Almenys això és tot el que li deus?

Ella respongué:

—Clar que sí.

L’endemà, a les nou del vespre (hora indicada pel porter), Frédéric es dirigí a casa de mademoiselle Vatnaz.

A l’antecambra topà amb els mobles amuntegats. Però un soroll de veus i de música el guiava. Va obrir una porta i caigué al bell mig d’un sarau. Dret, davant del piano que tocava una senyoreta amb ulleres, Delmar, seriós com un pontífex, declamava una poesia humanitària sobre la prostitució; i la seva veu cavernosa retronava, sostinguda pels acords placats. Una fila de dones ocupava la paret, vestides generalment amb colors foscos, sense coll de camisa ni punys. Cinc o sis homes, tots pensadors, eren aquí i allà asseguts en cadires. Hi havia en una butaca un antic fabulista, una ruïna; —i l’olor acre de les dues làmpares es barrejava amb l’aroma de xocolata, que omplia els bols que atapeïen la taula de joc.

Mademoiselle Vatnaz, amb un xal oriental al voltant dels ronyons, s’estava en un costat de la llar de foc. Dussardier era a l’altre costat, de cara; tenia l’aire una mica incòmode per la postura. A més, aquell ambient artístic l’intimidava.

La Vatnaz havia acabat amb Delmar? Potser no. Tanmateix, semblava gelosa del bon passant; i, quan Frédéric li hagué demanat parlar amb ella, ella li féu un senyal per anar tots dos a la seva cambra. Quan els mil francs van estar alineats, ella va demanar, a més, els interessos.

—No val la pena —va dir Dussardier.

—Tu calla!

Aquella covardia d’un home tan valent va resultar agradable a Frédéric com una justificació de la seva. Tornà el pagaré i no va parlar mai més de l’escàndol a casa de madame Arnoux. Però a partir d’aleshores, totes les defectuositats de la Mariscala li aparegueren.

Tenia un mal gust irremeiable, una incomprensible peresa, una ignorància salvatge, fins a considerar famosíssim el doctor Desrogis; i estava orgullosa de rebre’l, ell i la seva dona, perquè eren «persones casades». Regentava amb aire pedant totes les coses de la vida de mademoiselle Irma, una pobra criatureta dotada d’una veu petita, que tenia com a protector un senyor «molt bé», exempleat de les duanes, i molt bo fent jocs de cartes; Rosanette li deia «el meu lulú gros». Frédéric no podia sofrir, tampoc, la repetició de les seves expressions estúpides com ara «I un ou!», «A pastar fang!», «No se sap mai», etc.; i s’entestava a espolsar cada matí les seves figuretes amb un parell de guants blancs vells! L’irritaven sobretot les seves maneres amb la minyona, —a qui pagava sempre amb retard, i que fins i tot li prestava diners. Els dies que passaven comptes, s’escridassaven com dues peixateres, després es reconciliaven abraçant-se. Quedar-se tots dos sols es feia trist. Va ser un alleujament per a ell quan van recomençar les reunions de madame Dambreuse.

Aquella, almenys, el divertia! Sabia les intrigues de l’alta societat, les mutacions d’ambaixadors, el personal de les modistes; i, si se li escapaven tòpics, era en una fórmula tan convinguda, que la seva frase podia passar per una deferència o per una ironia. Era cosa de veure, ella, enmig de vint persones que xerraven, sense oblidar-ne ni una, provocant les respostes que volia, evitant les perilloses! Coses molt senzilles, explicades per ella, semblaven confidències; el mínim somriure seu feia somiar; el seu encant, en fi, com l’exquisida olor que portava habitualment, era complex i indefinible. Frédéric, en companyia seva, experimentava cada vegada el plaer d’un descobriment; i tanmateix, la retrobava sempre amb la mateixa serenitat seva, semblant al miralleig de les aigües límpides. Però per què les seves maneres amb la neboda tenien tanta fredor? Fins i tot li clavava, per moments, unes mirades singulars.

Quan s’havia parlat de matrimoni, havia objectat a monsieur Dambreuse la salut de la «pobra criatura» i l’havia portat immediatament als banys de Balaruc. De tornada, havien sorgit nous pretextos: el jove no tenia posició, aquell gran amor no semblava gaire seriós, no es perdia res per esperar una mica. Martinon havia respost que esperaria. El seu comportament fou sublim. Enaltí Frédéric. Va fer més: l’informà sobre els mitjans d’agradar a madame Dambreuse, fins deixant entreveure que coneixia, a través de la neboda, els sentiments de la tia.

Quant a monsieur Dambreuse, lluny de manifestar gelosia, envoltava d’atencions el seu jove amic, el consultava sobre diferents coses, es preocupava pel seu futur, fins al punt que un dia, mentre parlaven del vell Roque, li va dir a cau d’orella, amb to murri:

—Ha fet ben fet.

I Cécile, Miss Johnson, els criats, el porter, tothom era encantador amb ell, en aquella casa. Hi anava cada vespre, abandonant Rosanette. La seva maternitat futura la feia més seriosa, fins i tot una mica trista, com si l’haguessin turmentat unes inquietuds. A totes les preguntes, responia:

—T’equivoques! Em trobo bé!

Eren cinc pagarés que havia subscrit temps enrere; i, no gosant dir-ho a Frédéric després del pagament del primer, havia tornat a casa d’Arnoux, el qual li havia promès, per escrit, el terç dels seus beneficis en l’enllumenat de gas de les ciutats del Llenguadoc (una empresa meravellosa!), recomanant-li que no utilitzés aquella carta abans de l’assemblea d’accionistes; l’assemblea s’ajornava setmana rere setmana.

Tot i això, la Mariscala necessitava diners. Hauria preferit morir abans que demanar-ne a Frédéric. No en volia d’ell. Allò hauria fet malbé el seu amor. Frédéric prou que subvenia a les despeses de la casa; però un petit carruatge llogat per mesos, i altres sacrificis indispensables des que freqüentava els Dambreuse, li impedien fer més per la seva amistançada. Dues o tres vegades, tornant a casa a hores inhabituals, li semblà veure esquenes masculines desapareixent entre les portes; i ella sortia sovint sense voler dir on anava. Frédéric no intentà indagar gaire. Un dia d’aquells, prendria una decisió definitiva. Somiava en una altra vida, que seria més divertida i més noble. Un ideal així el feia indulgent amb la casa dels Dambreuse.

Allò era una sucursal íntima del carrer de Poitiers.^[122] Hi va conèixer el gran M. A., l’il·lustre B., el profund C., l’eloqüent Z., l’immens Y., els vells tenors del centreesquerra, els paladins de la dreta, els burgraves del just mitjà, els eterns bons homes de la comèdia. Va quedar estupefacte pel seu llenguatge execrable, les seves petiteses, rancúnies, la mala fe, —tota aquella gent que havia votat la Constitució i s’aplicava a demolir-la—; i s’agitaven molt, llançaven manifestos, pamflets, biografies; la de Fumichon per Hussonet fou una obra mestra. Nonancourt s’ocupava de la propaganda als pobles, monsieur De Grémonville treballava el clero, Martinon aplegava els joves burgesos. Tothom, segons les seves possibilitats, es posà a la feina, fins i tot Cisy. Pensant ara en coses serioses, es passava tot el dia fent gestions en cabriolé, per al partit.

Monsieur Dambreuse, com un baròmetre, n’expressava constantment l’última variació. No es parlava de Lamartine sense que cités la frase d’un home del poble: «Prou lira». Cavaignac, als seus ulls, ja no era més que un traïdor. El President, a qui havia admirat durant tres mesos, començava a decaure en la seva estima (ja que no li trobava «l’energia necessària»); i, com que sempre necessitava un salvador, el seu agraïment, després de l’afer del Conservatori,^[123] pertanyia a Changarnier: «Gràcies a Déu, Changarnier… Esperem que Changarnier… No, no hi ha res a témer mentre Changarnier…».

Exaltaven sobretot monsieur Thiers pel seu volum contra el socialisme, on s’havia mostrat tant pensador com escriptor. Es reien enormement de Pierre Leroux, que citava a la Cambra fragments de filòsofs. Feien bromes sobre la cua falansteriana.^[124] Anaven a aplaudir La Foire aux Idées^[125]; i es comparaven els autors amb Aristòfanes. Frédéric hi anà, com els altres.

La xerrameca política i la bona taula li embalbien la moralitat. Per molt mediocres que li semblessin aquells personatges, estava orgullós de conèixer-los i interiorment desitjava la consideració burgesa. Una amant com madame Dambreuse l’establiria.

Es posà a fer tot el que cal.

Es trobava al seu pas durant la passejada, no deixava d’anar a saludar-la a la seva llotja del teatre; i, sabent les hores en què anava a l’església, es col·locava darrere un pilar amb una posat melancòlic. Per indicacions de curiositats, informacions sobre un concert, préstec de llibres o revistes, era un intercanvi continu de notetes. A més de la visita del vespre, li’n feia de vegades una altra cap al tard; i hi havia una gradació d’alegries en passar successivament per la gran porta, pel pati, per l’antecambra, pels dos salons; finalment, arribava al seu tocador, discret com una tomba, tebi com una alcova, on xocaves amb l’encoixinat dels mobles entre tota mena d’objectes aquí i allà: calaixeres, paravents, copes i safates de laca, de carei, de marfil, de malaquita, bagatel·les dispendioses, sovint renovades. N’hi havia de senzilles: tres palets d’Étretat per servir de petjapapers, una còfia de frisona penjada en un paravent xinès; totes aquelles coses s’harmonitzaven tanmateix; fins et corprenia la noblesa del conjunt, cosa que potser es devia a l’alçada del sostre, a l’opulència de les portes i orles de seda, que flotaven sobre els bastons daurats dels tamborets.

Ella s’estava quasi sempre en un petit canapè, a prop de la jardinera que adornava el marc de la finestra. Ell, assegut a la vora d’un gros puf amb rodetes, li adreçava els compliments més justos possible; i ella se’l mirava, amb el cap una mica de costat, la boca somrient.

Ell li llegia pàgines de poesia, posant-hi tota l’ànima, per tal d’emocionar-la, i per fer-se admirar. Ella l’aturava amb una observació denigrant o un comentari pràctic; i la seva conversa requeia incessantment en l’eterna qüestió de l’Amor! Es preguntaven què el causava, si les dones el sentien millor que els homes, quines eren les diferències en aquest aspecte. Frédéric procurava emetre la seva opinió evitant alhora la grolleria i la fadesa. Allò esdevenia una mena de lluita, agradable per moments, avorrida en altres.

Frédéric no experimentava al costat d’ella aquell impuls de tot el ser que se l’enduia cap a madame Arnoux, ni el desordre alegre en què l’havia sumit Rosanette al començament. Però la cobejava com una cosa anormal i difícil, perquè era devota, imaginant-se que tenia unes delicadeses de sentiment inusuals com les seves randes, amb amulets sobre la pell i pudors en la depravació.

Se serví del vell amor. Li contà, com inspirat per ella, tot allò que temps enrere li havia fet sentir madame Arnoux, els esllanguiments, les aprehensions, els somnis. Ella rebia tot allò com una persona acostumada a aquestes coses, sense rebutjar-lo formalment, no cedia res; i ell arribava tan poc a seduir-la com Martinon a casar-se. Per acabar amb l’enamorat de la seva neboda, l’acusà de buscar els diners, fins i tot pregà al seu marit que el posés a prova. Monsieur Dambreuse, doncs, declarà al jove que, en ser Cécile òrfena de pares pobres, no tenia cap «esperança» ni dot.

Martinon, que no creia que allò fos veritat, o massa avançat per desdir-se, o per una d’aquelles tossuderies d’idiota que són actes de geni, respongué que el seu patrimoni, quinze mil lliures de rendes, els bastaria. Aquell desinteressament imprevist emocionà el banquer. Li prometé una caució de recaptador, comprometent-se a obtenir la plaça; i al mes de maig de 1850, Martinon esposà mademoiselle Cécile. No hi hagué ball. Els joves partiren aquell vespre mateix cap a Itàlia. Frédéric, l’endemà, anà a fer una visita a madame Dambreuse. Li semblà més pàl·lida que de costum. El va contradir amb agror sobre dos o tres temes sense importància. A més, tots els homes eren uns egoistes.

Tanmateix n’hi havia d’abnegats, encara que només fos ell.

—Què diu ara! Com tothom!

Tenia les parpelles roges; estava plorant. Després, esforçant-se per somriure, va dir:

—Dispensi! M’equivoco! És una idea trista que m’ha vingut!

Ell no hi entenia res.

«No importa!, és menys forta del que m’imaginava», va pensar.

Va trucar perquè li portessin un vas d’aigua, en va beure un glopet, el va tornar, després es va queixar perquè el servei era horrible. Per tal de divertir-la, ell s’oferí com a criat, pretenent ser capaç de posar els plats, treure la pols dels mobles, anunciar els convidats, en fi, de ser un majordom o més aviat un ordenança, tot i que ja no estiguessin de moda. Li hauria agradat estar-se darrere del cotxe d’ella, amb un barret de plomes de gall.

—I com la seguiria a peu majestuosament, portant en braços un gosset!

—Està de broma —digué madame Dambreuse.

Que potser no era una follia prendre-s’ho tot seriosament? Ja hi havia prou misèries per forjar-ne més. Res no mereixia la pena d’un dolor. Madame Dambreuse alçà les celles, amb una mena de vaga aprovació.

Aquella paritat de sentiments empenyé Frédéric a més valentia. Els seus antics errors de càlcul li feien, ara, una clarividència. Prosseguí:

—Els nostres avis vivien més bé. Per què no obeir la impulsió que ens empeny? L’amor, després de tot, no era pas en si una cosa tan important.

—Però és immoral, això que està dient!

Havia tornat al canapè. S’assegué a la punta, al costat dels seus peus.

—Que no veu que estic mentint! Perquè, per agradar a les dones, s’ha d’exhibir una indolència de bufó o bé furors de tragèdia! Elles es burlen de nosaltres quan els diem que les estimem, senzillament. Jo trobo que aquestes hipèrboles que tant els agraden són una profanació de l’amor veritable; fins al punt que un ja no sap com expressar-se, sobretot davant d’aquelles…, que són…, molt intel·ligents. —Ella se’l mirava amb les pestanyes mig closes. Ell abaixava la veu, inclinant-se cap al seu rostre—. Sí, vostè em fa por! Que potser l’estic ofenent? Perdó…! No volia dir tot això! No és culpa meva! És que vostè és tan bonica!

Madame Dambreuse tancà els ulls, i ell se sorprengué de la facilitat de la seva victòria. Els grans arbres del jardí que tremolaven blanament s’aturaren. Uns núvols immòbils ratllaven el cel amb llargues bandes vermelles, i hi hagué com una suspensió universal de les coses. Aleshores, unes tardes semblants, amb silencis similars, li van venir a la ment, de manera confusa. On era…?

Es posà de genolls, li agafà la mà, i li jurà amor etern. Després, quan ja se n’anava, ella el cridà amb un signe i li va dir en veu baixa:

—Torna a sopar! Estarem sols.

A Frédéric li semblava, mentre baixava l’escala, que s’havia convertit en un altre home, que l’envoltava la temperatura perfumada dels hivernacles, que estava entrant definitivament en el món superior dels adulteris patricis i les altes intrigues. Per ocupar-hi el lloc principal n’hi havia prou amb una dona com aquella! Àvida sens dubte de poder i d’acció, i casada amb un home mediocre a qui havia servit prodigiosament, desitjava algú de fort per conduir-la? Res no era impossible, ara! Se sentia capaç de fer dues-centes llegües a cavall, de treballar durant nits seguides, sense fatiga; el seu cor desbordava d’orgull.

A la vorera, davant d’ell, un home cobert amb un abric vell caminava amb el cap baix i amb un aire d’aclaparament tal, que Frédéric es girà, per veure’l. L’altre aixecà la cara. Era Deslauriers! Vacil·lava. Frédéric li saltà al coll.

—Ah! Pobre amic meu! Què és això? Ets tu!

I l’arrossegà fins a casa seva, fent-li moltes preguntes a la vegada.

L’excomissari de Ledru-Rollin contà, primer, els turments que havia passat. Com que predicava la fraternitat als conservadors i el respecte a la llei als socialistes, els uns li havien disparat amb bales de fusell, i els altres li havien passat la corda pel coll per penjar-lo. Després de juny, l’havien destituït brutalment. Ell s’havia ficat en un complot, el de les armes confiscades a Troyes. L’havien deixat anar per falta de proves. Després, el comitè d’acció l’havia enviat a Londres, on havia anat a bufetades amb els seus germans, enmig d’un banquet. De tornada a París…

—Per què no vas venir a casa?

—Si no hi eres mai! El teu porter tenia uns aires misteriosos, jo no sabia què pensar; i a més, no volia aparèixer com un vençut.

Havia picat a les portes de la Democràcia, oferint-se a servir-la amb la ploma, la paraula, les gestions; pertot arreu l’havien rebutjat; no es fiaven d’ell; i s’havia venut el rellotge, la biblioteca, la roba.

—Més valdria rebentar als pontons de Belle-Isle^[126], amb Sénécal!

Frédéric, que en aquell moment s’estava arreglant la corbata, no semblà gaire emocionat per aquella notícia.

—Ah!, l’han deportat, el bo de Sénécal?

Deslauriers replicà recorrent les parets amb aire envejós:

—No tothom té la teva sort!

—Dispensa’m —va fer Frédéric sense donar-se per al·ludit—, però tinc un sopar. Et faran menjar; demana el que vulguis! Fins pots usar el meu llit.

Davant d’una cordialitat tan completa, l’amargor de Deslauriers va desaparèixer.

—El teu llit? Però…, seria una molèstia!

—No, i ara! En tinc d’altres!

—Ah, molt bé —continuà l’advocat rient—. On sopes, doncs?

—A casa de madame Dambreuse.

—Que potser és…, per casualitat…?

—No siguis tafaner —va fer Frédéric amb un somriure que confirmava aquella suposició.

Després, havent mirat el rellotge, s’assegué.

—Així són les coses! I no s’ha de desesperar, vell defensor del poble!

—Valga’m Déu! Ja se n’ocuparan uns altres!

L’advocat detestava els obrers, perquè havia patit per culpa d’ells a la seva província, un país d’hulla. Cada pou d’extracció havia nomenat un govern provisional que li intimava ordres.

—A més, el seu comportament ha estat ben galdós pertot arreu: a Lió, a Lille, a l’Havre, a París! Perquè, seguint l’exemple dels fabricants que voldrien excloure els productes estrangers, aquests senyors reclamen que s’expulsi els treballadors anglesos, alemanys, belgues i savoians! Pel que fa a la seva intel·ligència, de què van servir, durant la Restauració, les seves famoses associacions? El 1830 van entrar a la guàrdia nacional, sense tenir ni el sentit comú de dominar-la! I després del 1848, que potser no van reaparèixer els gremis dels oficis, amb els seus estendards? Van arribar a demanar representants del poble per a ells, que només parlarien per ells! Ben bé com els diputats de la remolatxa que només es preocupen de la remolatxa! Ah!, ja n’estic ben fart, d’aquests paios que es prosternen successivament davant del patíbul de Robespierre, de les botes de l’Emperador, del paraigua de Lluís-Felip, xusma eternament abnegada a qui li tira pa a la gola! Sempre cridant contra la venalitat de Talleyrand i Mirabeau; però l’ordinari de la cantonada es vendria la pàtria per cinquanta cèntims, si li prometessin tarifar-li la cursa a tres francs! Ah! Quin error! Hauríem hagut de calar foc als quatre cantons d’Europa!

Frédéric li respongué:

—Faltava l’espurna! Éreu simplement petitburgesos, i els millors de vosaltres, uns pedants! Pel que fa als obrers, ja es poden queixar; perquè, si exceptuem un milió sostret a la llista civil, i que els vau atorgar amb la més baixa adulació, no heu fet per ells més que frases! El llibret de treball continua en mans del patró, i l’assalariat (fins i tot davant de la justícia) és, com sempre, l’inferior de l’amo, perquè la seva paraula no és creguda. En fi, que la República em sembla vella. Qui sap? Potser el Progrés només és realitzable mitjançant una aristocràcia o un home? La iniciativa sempre ve de dalt! El poble és menor d’edat, per molt que es pretengui.

—Potser és veritat —digué Deslauriers.

Segons Frédéric, la gran massa dels ciutadans només aspirava al descans (havia tret profit de la casa Dambreuse), i totes les oportunitats estaven a favor dels conservadors. Però a aquell partit li faltaven homes nous.

—Si tu et presentessis, estic segur…

No va acabar. Deslauriers ho va comprendre, es va passar les dues mans pel front; després, de cop i volta, va fer:

—I tu? No t’ho impedeix res. Per què no hauries de ser diputat? —A conseqüència d’una doble elecció, l’Aube hi havia una candidatura vacant. Monsieur Dambreuse, reelegit a la Legislativa, pertanyia a un altre districte—. Vols que me n’ocupi? —Coneixia molts fondistes, mestres, metges, passants i els seus amos—. A més, als pagesos els fas creure tot el que vulguis!

Frédéric sentia que es tornava a encendre la seva ambició.

Deslauriers afegí:

—Hauries de trobar-me feina a París.

—Oh, no serà pas difícil, a través de monsieur Dambreuse.

—I parlant d’hulles —prosseguí l’advocat—, com va la seva gran societat? Una feina d’aquesta mena és el que em caldria a mi!, i els seria útil, conservant jo la independència!

Frédéric va prometre que aniria a veure el banquer abans de tres dies.

El sopar a soles amb madame Dambreuse va ser una cosa exquisida. Ella somreia davant d’ell, a l’altre costat de la taula, per damunt de les flors de la cistella, a la claror d’una làmpara penjada; i, com que la finestra estava oberta, es veien les estrelles. No van parlar gaire, no es fiaven d’ells mateixos, segurament; però així que els criats giraven l’esquena, s’enviaven un petó amb la punta dels llavis. Ell li explicà la seva idea de la candidatura. Ella l’aprovà, comprometent-se fins i tot a fer-hi treballar monsieur Dambreuse.

Al vespre, es van presentar alguns amics per felicitar-la i per plànyer-la; devia estar tan trista de ja no tenir la neboda! Però d’altra banda, estava molt bé que els nuvis se n’anessin de viatge; més tard vénen els problemes, les criatures! Però Itàlia no responia a la idea que la gent se’n feia. És clar que els joves estaven en l’edat de les il·lusions! I a més, la lluna de mel ho embelleix tot! Els dos últims que van quedar van ser monsieur de Grémonville i Frédéric. El diplomàtic no volia anar-se’n. Finalment, a les dotze de la nit, es va aixecar. Madame Dambreuse va fer un signe a Frédéric perquè marxés amb ell, i li agraí aquella obediència amb una pressió de la mà, més suau que tota la resta.

La Mariscala llançà un crit d’alegria en veure’l. L’esperava des de les cinc. Ell donà com a excusa una gestió indispensable en interès de Deslauriers. El seu rostre tenia un aire de triomf, una aurèola, que enlluernà Rosanette.

—Potser és cosa del vestit negre, que t’escau; però no t’havia trobat mai tan guapo! Que guapo que ets!

En un transport de tendresa, es jurà interiorment no pertànyer mai més a cap altre, passés el que passés, ni que s’hagués de morir de misèria!

Els seus bonics ulls humits espurnejaven d’una passió tan poderosa, que Frédéric la va atraure als seus genolls, i va dir-se: «Quin pocavergonya estic fet!», felicitant-se per la seva perversitat.