Capítol I

El soroll d’una afusellada el tragué bruscament del son; i, malgrat les instàncies de Rosanette, Frédéric, de totes passades, va voler anar a veure què passava.

Baixava els Camps Elisis, d’on havien vingut els trets. A la cantonada del carrer Saint-Honoré, uns homes amb brusa es van creuar amb ell, cridant:

—No, per aquí no! Al Palais-Royal!

Frédéric els seguí. Havien arrencat les reixes de l’Assomption. Més lluny, va observar tres llambordes al mig del carrer, el començament d’una barricada, sens dubte, després bocins d’ampolles, paquets de filferro per fer entrebancar la cavalleria; quan de sobte sortí d’un carreró un noi alt i pàl·lid, amb els cabells negres flotant sobre les espatlles, cobertes per una espècie de samarreta de pics de colors. Portava un llarg fusell de soldat, i corria sobre la punta de les sabatilles, amb l’aire d’un somnàmbul i àgil com un tigre. Per intervals se sentia una detonació.

La vigília a la tarda, l’espectacle del carretó amb els cadàvers recollits entre els del bulevard dels Capucines havia canviat les disposicions del poble; i, mentre que a les Tulleries els ajudes de camp se succeïen, i monsieur Molé, que havia anat a formar un govern nou, no tornava, i monsieur Thiers intentava compondre’n un altre, i el Rei regatejava, vacil·lava, després donava a Bugeaud el comandament general per impedir-li fer-lo servir, la insurrecció, com dirigida per un sol braç, s’organitzava formidablement. Homes amb una eloqüència fanàtica arengaven la multitud a les cantonades dels carrers; d’altres, a les esglésies, tocaven a sometent a tota volada; es fonia plom, es feien cartutxos; els arbres dels bulevards, els urinaris, els bancs, les reixes, els fanals, tot va ser arrencat, enderrocat; París, al matí, estava cobert de barricades. La resistència no durà pas; pertot arreu la guàrdia nacional s’interposava; —de manera que a les vuit, el poble, de grat o per força, posseïa cinc casernes, quasi tots els ajuntaments, els punts estratègics més segurs. Per ella mateixa, sense sacsejades, la monarquia es fonia en una ràpida dissolució; i ara s’atacava el post del Château-d’Eau per deslliurar cinquanta presoners que no hi eren.

Frédéric s’aturà forçosament a l’entrada de la plaça. L’omplien uns grups en armes. Companyies d’infanteria ocupaven els carrers Saint-Thomas i Fromanteau. Una barricada enorme tapava el carrer de Valois. El fum que es balancejava a la cresta es va entreobrir, uns homes corrien a sobre fent grans gestos, van desaparèixer; després recomençà l’afusellada. El post hi responia, sense que s’hi veiés ningú a l’interior; les finestres, defensades per porticons de roure, estaven foradades per troneres; i el monument amb els dos pisos, les dues ales, la font al primer i la porteta al mig, començava a tacar-se de punts blancs sota el xoc de les bales. L’escalinata de tres graons estava buida.

Al costat de Frédéric, un home amb gorra grega i una cartutxera per damunt de la jaqueta de punt es barallava amb una dona coberta amb un mocador de madràs. Ella li deia:

—Torna, home, torna!

—Deixa’m en pau —responia el marit—. La porteria la pots vigilar tu sola. Ciutadans, jo us pregunto, és just, això? Jo sempre he fet el meu deure, el 1830, el 32, el 34, el 39! I avui es torna a lluitar! Jo haig de lluitar! Vés-te’n!

I la portera acabà cedint a les seves instàncies i a les d’un guàrdia nacional que hi havia a prop, quadragenari, amb un rostre bonàs adornat per un collaret de barba rossa. Carregava l’arma i disparava, mentre conversava amb Frédéric, tan tranquil enmig del motí com un horticultor al seu jardí. Un jove amb un davantal d’arpillera l’afalagava per obtenir càpsules, a fi d’utilitzar el seu fusell, una bella carrabina de caça que li havia regalat «un senyor».

—Agafa darrere meu —digué el burgès— i esfuma’t! Et mataran!

Els tambors tocaven a càrrega. S’elevaven crits aguts, hurres de victòria. Un remolí continu feia oscil·lar la multitud. Frédéric, atrapat entre dues masses profundes, no es movia, fascinat, d’altra banda, i extremament divertit. Els ferits que queien, els morts estesos, no semblaven ferits de debò, morts de debò. Li semblava estar assistint a un espectacle.

Al mig de l’ona, per damunt dels caps, es veié un vell vestit de negre sobre un cavall blanc amb sella de vellut. En una mà hi duia un ram verd, i a l’altra un paper, i els sacsejava amb obstinació. Finalment, sense esperança de fer-se sentir, es retirà.

La tropa d’infanteria havia desaparegut i només quedaven els municipals per defensar el post. Una onada d’intrèpids es precipità a l’escala; els van abatre, en vingueren d’altres; i la porta, enfonsada sota els cops de barra de ferro, retronava; els municipals no cedien. Però una calessa atapeïda de fenc, i que cremava com una torxa gegant, fou arrossegada fins a les parets. Aviat van portar llenya, palla, un barril d’esperit de vi. El foc pujà al llarg de les pedres; l’edifici començà a fumejar pertot com una solfatara; i les amples flames, al capdamunt, entre els balustres de la terrassa, s’escapaven amb un brogit estrident. El primer pis del Palais-Royal s’havia poblat de guàrdies nacionals. Es disparava des de totes les finestres de la plaça; les bales xiulaven; l’aigua de la font rebentada es mesclava amb la sang, formava tolls a terra; el fang feia relliscar sobre la roba, les gorres, les armes; Frédéric sentí sota el peu una cosa tova; era la mà d’un sergent amb capota grisa, estirat amb la cara a la claveguera. Continuaven arribant noves bandes de poble, empenyent els combatents al post. L’afusellada es feia més compacta. Els venedors de vins estaven oberts; de tant en tant la gent hi anava a fumar una pipa, beure un trago, després tornava a la lluita. Un gos perdut udolava. Allò feia riure.

Frédéric fou sacsejat pel xoc d’un home que, amb una bala als ronyons, caigué sobre la seva espatlla, amb una ranera. Aquell tret, potser adreçat a ell, el posà furiós; i ja es llançava cap endavant quan un guàrdia nacional l’aturà.

—És inútil! El rei acaba de marxar! Ara, que si no em creu, vagi a veure-ho!

Una afirmació semblant calmà Frédéric. La plaça del Carrousel tenia un aspecte tranquil. L’hotel de Nantes s’hi alçava com sempre solitàriament; i les cases, pel darrere, la cúpula del Louvre al davant, la llarga galeria de fusta a la dreta i el solar que ondulava fins a les parades dels venedors ambulants, estaven com negats dins del color gris de l’aire, on uns murmuris llunyans semblaven confondre’s amb la boira —mentre que a l’altra cap de la plaça, una claror crua, que queia per una escletxa dels núvols sobre la façana de les Tulleries, retallava en blanc totes les finestres. Hi havia prop de l’Arc de Triomf un cavall mort, estès. Darrere les reixes, grups de cinc a sis persones estaven xerrant. Les portes del palau eren obertes; els criats al llindar deixaven passar.

A baix, en una sala petita, estaven servits uns bols de cafè amb llet. Alguns dels curiosos s’entaularen fent broma; els altres s’estaven drets, i entre aquests, un cotxer de fiacre. Va agafar amb les dues mans un bocal de sucre en pols, llançà una mirada inquieta a dreta i esquerra, després es posà a menjar voraçment, amb el nas ficat al broc. Al capdavall de la gran escala, un home escrivia el seu nom en un registre. Frédéric el reconegué per darrere.

—Home, Hussonet!

—El mateix! —respongué el bohemi—. Em presento a la cort. Quin fart de riure, eh?

—Pugem?

I arribaren a la sala dels Mariscals. Els retrats d’aquells il·lustres, tret del de Bugeaud foradat a la panxa, estaven tots intactes. S’estaven repenjats en els sabres, amb una curenya de canó al darrere, en unes postures formidables que no s’adeien a la circumstància. Un gran rellotge de pèndol marcava la una i vint minuts.

De cop ressonà La Marsellesa. Hussonet i Frédéric s’abocaren a la rampa. Era el poble. Es precipità a l’escala, sacsejant a onades vertiginoses caps nus, cascos, gorres vermelles, baionetes i espatlles, tan impetuosament, que la gent desapareixia en aquella massa formiguejant que pujava, com un riu empès per una marea d’equinocci, amb un llarg mugir, sota un impuls irresistible. A dalt, es van escampar, i el cant cessà.

No se sentia més que el trepig de totes les sabates, amb el clapoteig de les veus. La multitud inofensiva es conformava de mirar. Però de tant en tant, un colze que estava massa estret enfonsava un vidre; o bé una gerra, una estatueta rodolava d’una consola, per terra. La fusteria comprimida cruixia. Tots els rostres estaven vermells, la suor en rajava a grosses gotes; Hussonet féu aquesta observació:

—Els herois no fan gaire bona olor!

—No diguis animalades! —respongué Frédéric.

I, empesos sense voler, entraren en un apartament on s’estenia, al sostre, un baldaquí de vellut vermell. Sobre el tron, a sota, hi havia assegut un proletari de barba negra, amb la camisa entreoberta, l’aire rialler i estúpid com un buda. D’altres pujaven la tarima per seure al seu lloc.

—Quin mite! —va dir Hussonet—. Vet aquí el poble sobirà!

La butaca va ser alçada a braços i travessà tota la sala balancejant-se.

—Recoi, com balandreja! El vaixell de l’Estat es veu sacsejat per una mar tempestuosa! Ara balla!, ara balla!

L’havien apropat a una finestra i, enmig de xiulades, el van llançar.

—Pobre home! —exclamà Hussonet, veient-lo caure al jardí, on fou agafat vivament per ser passejat després fins a la Bastilla, i cremat.

Aleshores esclatà una alegria frenètica, com si, al lloc del tron, hagués aparegut un futur de felicitat il·limitada; i el poble, menys per venjança que per afirmar la seva possessió, trencà, lacerà els miralls i les cortines, les làmpares, els canelobres, les taules, les cadires, els tamborets, tots els mobles, fins els àlbums de dibuixos, fins les cistelles de labors. Si eren victoriosos, que no ho havien de celebrar? La xusma es vestí irònicament amb puntes i caixmirs. Orles d’or s’enrotllaren a les mànigues de les bruses, capells amb plomes d’estruç adornaven el cap dels ferrers, llaços de la Legió d’Honor van fer de cinturons a les prostitutes. Cadascú satisfeia el seu caprici; uns ballaven, altres bevien. A la cambra de la reina, una dona s’enllustrava els cabells amb pomada; darrere un paravent, dos aficionats jugaven a cartes; Hussonet mostrà a Frédéric un individu que fumava en pipa recolzat en un balcó; i el deliri redoblava amb l’estrèpit continu de les porcellanes trencades i els trossos de vidre que sonaven, rebotant, com làmines d’harmònica.

Després, el furor s’enfosquí. Una curiositat obscena féu regirar tots els gabinets, tots els racons, obrir tots els calaixos. Uns galiots enfonsaren els braços en el llit de les princeses, i s’hi rebolcaven a sobre per consolació de no poder-les violar. D’altres, amb rostres més sinistres, erraven silenciosament, buscant alguna cosa per robar; però la multitud era massa nombrosa. Per l’obertura de les portes, només veia en la filera d’apartaments la massa fosca del poble entre els daurats, sota un núvol de pols. Tots els pits alenaven; la calor cada cop més es feia sufocant; els dos amics, de por d’ofegar-se, van sortir.

A l’antecambra, dreta sobre un munt de roba, s’estava una dona pública, vestida d’estàtua de la Llibertat, immòbil, amb els ulls molt oberts, espantosa.

Havien fet tres passes a fora quan un escamot de guàrdies municipals amb capota avançà cap a ells i, traient-se les gorres de policia i descobrint alhora els seus cranis una mica calbs, saludaren el poble amb una gran reverència. Davant d’aquest testimoni de respecte, els vencedors esparracats es van engallir. Hussonet i Frédéric no deixaren, tampoc, d’experimentar cert plaer.

Una ardor els animava. Se’n tornaren al Palais-Royal. Davant del carrer Fromanteau, uns cadàvers de soldats estaven apilats sobre la palla. Passaren pel costat impassiblement, sentint-se fins i tot orgullosos de mantenir la presència d’esperit.

El palau vessava de gent. Al pati interior, set fogueres flamejaven. Llançaven per la finestra pianos, còmodes, rellotges. Les bombes contra incendis escopien aigua fins a les teulades. Uns trinxeraires intentaven tallar els tubs amb els sabres. Frédéric intentà que un enginyer s’interposés. L’enginyer no ho entengué, semblava imbècil, d’altra banda. Al voltant, a les dues galeries, el populatxo, amo de les caves, es lliurava a un horrible tiberi. El vi corria en rierols, mullava els peus, els rufians bevien culs d’ampolla, i vociferaven tot titubejant.

—Sortim d’aquí —digué Hussonet—, aquesta gent em fa fàstic.

Al llarg de la galeria d’Orleans, els ferits jeien per terra sobre matalassos, fent servir de mantes cortines de porpra; i les petites burgeses del barri els portaven caldos, roba.

—No hi fa res! —va fer Frédéric—. Jo trobo el poble sublim.

El gran vestíbul l’havia omplert un remolí de gent furiosa; uns homes volien pujar als pisos superiors per acabar de destruir-ho tot; els guàrdies nacionals a les escales intentaven contenir-los. El més intrèpid era un caçador amb el cap descobert, la cabellera eriçada, el corretjam destrossat. La camisa li feia un bony entre els pantalons i la jaqueta, i es debatia enmig dels altres amb acarnissament. Hussonet, que tenia la vista aguda, reconegué de lluny Arnoux.

Després arribaren al jardí de les Tulleries, per respirar més a gust. S’assegueren en un banc; i es van quedar allà uns minuts, amb les parpelles closes, tan atordits que no tenien la força de parlar. Els vianants, al voltant seu, s’abordaven. La duquessa d’Orleans era nomenada regent; tot s’havia acabat; i experimentaven aquella mena de benestar que segueix els desenllaços ràpids, quan a cada una de les mansardes del castell hi aparegueren criats estripant la seva roba de lliurea. La llançaven al jardí, en signe d’abjuració. El poble els aücà. Es van retirar.

Va distraure l’atenció de Frédéric i Hussonet un noi molt alt que caminava vivament entre els arbres, amb un fusell a l’espatlla. Una cartutxera li serrava a la cintura la caçadora vermella, un mocador se li enrotllava al front sota la gorra. Va girar el cap. Era Dussardier; i, llançant-se als seus braços, exclamà:

—Ah! Quina felicitat, amics meus! —sense poder dir altra cosa, de tant com panteixava d’alegria i de fatiga.

Feia quaranta-vuit hores que estava a peu dret. Havia treballat a les barricades del Barri Llatí, havia lluitat al carrer Rambuteau, havia salvat tres dragons, havia entrat a les Tulleries amb la columna Dunoyer, després s’havia dirigit a la Cambra, després a l’Ajuntament.

—Ara en vinc! Tot va bé! El poble triomfa! Els obrers i els burgesos s’abracen! Ah!, si sabéssiu el que vist! Quina bona gent! És tan bonic! —I, sense adonar-se que no duien armes, va afegir—: Estava segur que us trobaria aquí! Ha estat dur, per un moment, però no hi fa res! —Una gota de sang li baixava per la galta, i a les preguntes dels altres dos, respongué—: Bah, no és res! El frec d’una baioneta!

—T’ho hauries de fer curar.

—Bah, sóc fort! Què importa? S’ha proclamat la República! Ara serem feliços! Uns periodistes que estaven parlant fa un moment al meu costat deien que ara alliberarem Polònia i Itàlia! S’han acabat els reis, ho enteneu? Tota la terra lliure! Tota la terra lliure!

I, abraçant l’horitzó amb una sola mirada, va obrir els braços en una actitud triomfant. Però una llarga filera d’homes corrien a la terrassa, a la vora de l’aigua.

—Òndia, me’n descuidava! Els forts estan ocupats, me n’hi haig d’anar! Adéu!

Es girà per cridar, brandint el fusell:

—Visca la República!

De les xemeneies del castell s’escapaven enormes remolins de fum negre que portaven guspires. De la dreta i de l’esquerra, per totes bandes, els vencedors descarregaven les armes. Frédéric, tot i no ser guerrer, va sentir bullir la seva sang gal·la. El magnetisme de les masses entusiastes l’havia atrapat. Ensumava voluptuosament l’aire tempestuós, ple de les olors de la pólvora; i tanmateix s’estremia sota els efluvis d’un amor immens, d’un entendriment suprem i universal, com si el cor de la humanitat tota sencera hagués bategat dins del seu pit.

Hussonet va dir, badallant:

—Potser seria hora d’anar a instruir les poblacions!

Frédéric el seguí fins al seu despatx de correspondència, a la plaça de la Borsa; i començà a compondre per al diari de Troyes un informe dels esdeveniments en estil líric, una autèntica peça —que signà. Després, van sopar plegats en una taverna. Hussonet estava pensarós; les excentricitats de la Revolució superaven les seves.

Després del cafè, quan es dirigiren a l’Ajuntament, per saber notícies, el seu natural infantil havia recuperat la iniciativa. Escalava barricades, com un isard, i responia als sentinelles amb bromes patriòtiques.

Van sentir, a la claror de les torxes, proclamar el Govern provisional. Per fi, a les dotze de la nit, Frédéric, rebentat de cansament, tornà a casa.

—Què? —li va dir al seu criat mentre el desvestia—, estàs content?

—Sí, molt content, senyor! Però el que no m’agrada és el poble en cadència!

L’endemà, en despertar, Frédéric pensà en Deslauriers. Va córrer a casa seva. L’advocat acabava de sortir, perquè l’havien nomenat comissari a províncies. La tarda del dia abans, havia aconseguit arribar fins a Ledru-Rollin^[88], i, obsessionant-lo en nom de les Escoles, li havia arrencat un lloc, una missió. D’altra banda, deia el porter, havia d’escriure la setmana vinent per donar la seva adreça.

Després d’això, Frédéric se’n va anar a veure la Mariscala. Ella el va rebre amb agror, perquè li dolia el seu abandó. La rancúnia s’esvaí amb les declaracions de pau reiterades. Tot estava tranquil, ara, no hi havia cap raó de tenir por; ell l’abraçava; i ella es declarà a favor de la República, —tal com ja havia fet monsenyor l’arquebisbe de París, i com aviat havien de fer-ho, amb una prestesa de zel meravellosa: la Magistratura, el Consell d’Estat, l’Institut, els Mariscals de França, Changarnier^[89], monsieur de Falloux^[90], i tots els bonapartistes, tots els legitimistes, i un nombre considerable d’orleanistes.

La caiguda de la monarquia havia estat tan ràpida que, un cop passada la primera estupefacció, hi hagué entre els burgesos com un astorament de continuar encara vius. L’execució sumària d’alguns lladres, afusellats sense judici, semblà una cosa molt justa. Hom es repetí, durant un mes, la frase de Lamartine sobre la bandera roja, «que no només havia donat la volta al Camp de Mars, mentre que la bandera tricolor», etc.;^[91] i tothom es col·locava sota la seva ombra, cada partit només veia dels tres colors el seu —i es prometia, així que fos el més fort, arrencar els altres dos.

Com que els negocis s’havien suspès, la inquietud i la badoqueria empenyien tothom fora de casa. El descuit en el vestir atenuava la diferència de rangs socials, l’odi s’amagava, les esperances s’exhibien, la massa estava plena de dolçor. L’orgull d’un dret conquerit esclatava als rostres. La gent tenia una alegria de carnaval, unes maneres de campament; res no fou tan divertit com l’aspecte de París, els primers dies.

Frédéric agafava la Mariscala pel braç; i vagarejaven plegats pels carrers. Ella es divertia amb les rosetes que decoraven tots els traus, amb els estendards penjats a totes les finestres, amb els cartells de colors enganxats a les parets, i llançava aquí i allà alguna moneda a la capsa d’almoines per als ferits que hi havia sobre una cadira, al mig del carrer. Després s’aturava davant de les caricatures que representaven Lluís Felip de pastisser, de saltimbanqui, de gos, de sangonera. Però els homes de Caussidière^[92], amb el sabre i la banda, li feien una mica de por. Altres vegades era un arbre de la Llibertat que es plantava. Els senyors eclesiàstics assistien a la cerimònia, beneint la República, escortats per uns servidors amb galons d’or; i la multitud trobava allò molt bé. L’espectacle més freqüent era el de les diputacions de qualsevol cosa, que anaven a reclamar quelcom a l’Ajuntament, —perquè cada ofici, cada indústria esperava del Govern la fi radical de la seva misèria. Alguns, és veritat, hi anaven per aconsellar-lo, o felicitar-lo, o simplement per fer-li una visiteta, i veure funcionar la màquina.

Cap a mitjan març, un dia que travessava el pont d’Arcole, per anar a fer un encàrrec per a Rosanette al Barri Llatí, Frédéric va veure avançar una columna d’individus amb barrets estranys, amb llargues barbes. Al capdavant i picant el tambor desfilava un negre, un antic model de taller, i l’home que portava l’ensenya sobre la qual flotava al vent aquesta inscripció: «Artistes pintors», no era altre que Pellerin.

Va fer senyal a Frédéric que l’esperés, després reaparegué al cap de cinc minuts, amb temps, perquè el Govern en aquell moment estava rebent els talladors de pedra. Anava amb els seus col·legues a reclamar la creació d’un Fòrum d’Art, una espècie de Borsa on es debatrien els interessos de l’Estètica; es produirien unes obres sublims, perquè els treballadors posarien en comú el seu geni. Aviat París estaria coberta de monuments gegantins; ell els decoraria; fins i tot ja tenia començada una figura de la República. Un company seu va venir a buscar-lo, perquè els estalonava la diputació del comerç d’aviram.

—Quina bestiesa! —cridà una veu entre la multitud—. Tot ximpleries! Res d’autèntic!

Era Regimbart. No va saludar Frédéric, però aprofità l’ocasió per expandir la seva amargor.

El Ciutadà ocupava els dies vagabundejant pels carrers, estirant-se el bigoti, posant els ulls en blanc, acceptant i propagant idees lúgubres; i només tenia dues frases: «Pareu compte, quedarem desbordats!» o bé: «Redéu! Ens estan escamotejant la República!». Estava descontent de tot i particularment del fet que no haguéssim recuperat les nostres fronteres naturals. La sola menció de Lamartine el feia encongir-se d’espatlles. No trobava que Ledru-Rollin fos «suficient per al problema», tractà Dupont (de l’Eure)^[93] de mula vella; Albert^[94] d’idiota, Louis Blanc d’utopista; Blanqui, d’home extremadament perillós; i quan Frédéric li preguntà què és el que hauria calgut fer, ell respongué, aferrant-li el braç com si l’hi volgués trencar:

—Ocupar el Rin, ja t’ho dic jo, ocupar el Rin! Casondéu!

Després acusà la reacció.

S’estava desemmascarant. El saqueig dels castells de Neully i de Suresnes,^[95] l’incendi de Batignolles, els disturbis de Lió, tots els excessos, tots els greuges, ara s’exageraven, i s’hi afegia la circular de Ledru-Rollin,^[96] el curs forçat dels bitllets de banca,^[97] la renda que havia caigut a seixanta francs, en fi, com a iniquitat suprema, com a últim cop, com a súmmum d’horror, l’impost dels quaranta-cinc cèntims! I, per damunt de tot això, hi havia encara el Socialisme! Tot i que aquelles teories, tan noves com el joc de l’oca, haguessin estat prou debatudes durant quaranta anys per omplir biblioteques, espantaven els burgesos, com una pedregada d’aeròlits; i la gent s’indignà, en virtut d’aquest odi que provoca l’adveniment de tota idea perquè és una idea, execració de la qual obté més tard la seva glòria, i que fa que els seus enemics estiguin sempre per sota d’ella, per mediocre que pugui ser.

Aleshores la Propietat pujà en els respectes al nivell de la Religió i es confongué amb Déu. Els atacs que se li dirigien semblaren un sacrilegi, quasi antropofàgia. Malgrat la legislació més humana que havia existit fins aleshores, reaparegué el fantasma del 1793, i el tall de la guillotina vibrà en totes les síl·labes de la paraula República; —cosa que no impedia pas que fos menyspreada per la seva feblesa. França, en sentir-se sense amo, es posà a cridar d’esverament, com un cec sense bastó, com una criatura que ha perdut la mainadera.

De tots els francesos, el que tremolava més fort era monsieur Dambreuse. El nou estat de coses amenaçava la seva fortuna, però sobretot desmentia la seva experiència. Un sistema tan bo, un rei tan prudent! Com era possible? La terra s’estava enfonsant! L’endemà mateix despatxà tres criats, va vendre’s els cavalls, es va comprar, per sortir al carrer, un barret tou, fins i tot pensà a deixar-se la barba; i s’estava a casa, prostrat, devorant amargament els diaris més hostils a les seves idees, i tan adolorit, que els acudits sobre la pipa de Flocon^[98] no tenien força ni per fer-lo somriure.

Com a puntal de l’antic regne, temia la venjança del poble sobre les seves propietats a la Xampanya, quan l’elucubració de Frédéric li caigué a les mans. Aleshores s’imaginà que el seu jove amic era un personatge molt influent i que podria, si no servir-li, almenys defensar-lo; de manera que un matí, monsieur Dambreuse es presentà a casa seva, acompanyat de Martinon.

Aquella visita només tenia com a objecte, va dir, veure’l una mica i xerrar. Fet i fet, s’alegrava dels esdeveniments, i adoptava de tot cor «el nostre lema sublim: “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, ja que era, en el fons, un republicà de tota la vida». Si votava, sota l’altre règim, amb el ministeri, era simplement per accelerar una caiguda inevitable. Fins es va indignar contra monsieur Guizot «que ens ha ficat en un bon embolic, les coses com són»! En canvi, admirava molt Lamartine, que s’havia mostrat «magnífic, paraula d’honor, quan, a propòsit de la bandera roja…».

—Sí, ja sé —va dir Frédéric.

Després d’això, declarà la seva simpatia pels obrers.

«Perquè, en fi, tots som més o menys obrers!». I portava la imparcialitat fins a reconèixer que Proudhon tenia lògica. «Oh! Molta lògica! Diantre!». Després, amb la distància que dóna una intel·ligència superior, comentà l’exposició de pintura, on havia vist el quadre de Pellerin. El trobava original, amb un bon toc.

Martinon subratllava totes les seves paraules amb comentaris d’aprovació; ell també pensava que calia «posar-se al costat de la República», i parlà del seu pare camperol, que feia de pagès, l’home del poble. Aviat s’arribà a les eleccions per a l’Assemblea nacional, i als candidats per la circumscripció de La Fortelle. El de l’oposició no tenia possibilitats.

—Vostè hauria d’ocupar el seu lloc! —digué monsieur Dambreuse. Frédéric replicà:

—I per què?

—Perquè obtindria els vots dels ultrarepublicans, donades les seves opinions personals, i els dels conservadors, a causa de la seva família. I potser també —afegí el banquer somrient—, gràcies una mica a la meva influència.

Frédéric objectà que no sabria ni per on començar. Res més fàcil, fent que algun club de la capital el recomanés als patriotes de l’Aube. Es tractava de llegir, no una professió de fe com les que es veien cada dia, sinó una exposició de principis seriosa.

—Porti’m això; jo sé el que convé a la localitat! I, l’hi repeteixo, podrà fer un gran servei al país, a tots nosaltres, a mi mateix.

En els temps que corrien, la gent s’havia d’ajudar, i si Frédéric necessitava res, ell o els seus amics…

—Oh, moltíssimes gràcies, benvolgut senyor!

—Ja se sap, avui per tu, demà per mi.

El banquer era una bona persona, decididament.

Frédéric no pogué impedir-se de pensar en el seu consell; i aviat una mena de vertigen l’enlluernà.

Les grans figures de la Convenció van passar per davant dels seus ulls. Li semblà que estava a punt d’alçar-se una aurora magnífica. Roma, Viena, Berlín estaven en insurrecció, els austríacs expulsats de Venècia; tot Europa s’estava agitant. Era l’hora de precipitar-se al moviment, potser accelerar-lo; i a més, estava seduït pel vestit que, segons es deia, portarien els diputats. Ja es veia amb armilla amb solapa i un cinturó tricolor; i aquesta ànsia, aquesta al·lucinació es féu tan forta, que s’obrí a Dussardier.

L’entusiasme d’aquell bon xicot no s’afeblia.

—I tant que sí! Presenta’t!

Frédéric, tanmateix, consultà Deslauriers. L’oposició idiota que travava el comissari a la seva província havia augmentat el seu liberalisme. Li envià immediatament exhortacions violentes.

Però Frédéric necessitava que l’aprovés un més gran nombre de gent; i confià la cosa a Rosanette, un dia que mademoiselle Vatnaz es trobava allà.

Era una d’aquelles solteres parisenques que, cada tarda, quan han donat les classes, o han intentat vendre dibuixets, o col·locar pobres manuscrits, tornen a casa amb fang a les faldilles, es fan el sopar, se’l mengen totes soles, i després, amb els peus sobre una estufa, a la claror d’una làmpara bruta, somien amb un amor, una família, una llar, la fortuna, tot el que els manca. Així, com moltes altres, havia saludat en la Revolució l’adveniment d’una venjança; —i es lliurava a una propaganda socialista desenfrenada.

L’alliberament del proletari, segons la Vatnaz, només era possible mitjançant l’alliberament de la dona. Volia l’admissió a tots els llocs de treball, la recerca de la paternitat, un altre codi, l’abolició, o almenys «una reglamentació del matrimoni més intel·ligent». Aleshores, cada francesa seria obligada a casar-se amb un francès o adoptar un ancià. Les dides i les llevadores havien de ser funcionàries assalariades per l’Estat; hi hauria d’haver un jurat per examinar les obres de les dones, editors especials per a les dones, una escola politècnica per a les dones, una guàrdia nacional per a les dones, tot per a les dones! Ja que el Govern no reconeixia els seus drets, elles havien de vèncer la força amb la força. Deu mil ciutadanes, amb uns bons fusells, podien fer tremolar l’Ajuntament!

La candidatura de Frédéric li semblà favorable a les seves idees. L’animà, mostrant-li la glòria a l’horitzó. Rosanette s’alegrà de tenir un home que parlaria a la Cambra.

—I a més, potser et donaran un bon lloc.

A Frédéric, home de totes les febleses, el guanyà la demència universal. Va escriure un discurs, i va anar que el veiés monsieur Dambreuse.

Al soroll de la porta gran que es tancava, es va entreobrir una cortina darrere una finestra; hi aparegué una dona. Ell no tingué temps de reconèixer-la; però, a l’antecambra, l’aturà un quadre, el quadre de Pellerin, col·locat sobre una cadira, sens dubte provisionalment.

Allò representava la República, o el Progrés, o la Civilització, sota l’aparença de Jesucrist conduint una locomotora, la qual travessava una selva verge. Frédéric, després d’un minut de contemplació, exclamà:

—Quina turpitud!

—Oi que sí? —digué monsieur Dambreuse, que havia entrat quan ell pronunciava aquelles paraules i s’imaginà que es referien no a la pintura, sinó a la doctrina glorificada al quadre. Martinon arribà al mateix moment. Van passar al gabinet; i Frédéric es treia un paper de la butxaca, quan mademoiselle Cécile, entrant de cop i volta, articulà amb aire ingenu:

—La meva tia és aquí?

—Ja saps que no —replicà el banquer—. No hi fa res. Com si estigués a casa seva, senyoreta!

—Gràcies, ja me’n vaig!

Així que hagué sortit, Martinon semblà buscar el mocador.

—Me l’he descuidat a l’abric, dispensin-me!

—Bé! —va dir monsieur Dambreuse.

Evidentment, no s’havia cregut aquella maniobra, i fins i tot semblava afavorir-la. Per què? Però aviat tornà Martinon, i Frédéric inicià el seu discurs. A la segona pàgina, que assenyalava com una vergonya la preponderància dels interessos pecuniaris, el banquer féu una ganyota. Després, abordant les reformes, Frédéric demanava la llibertat de comerç.

—Com? A veure, permeti’m!

L’altre no el sentia i continuà. Reclamava l’impost sobre la renda, l’impost progressiu, una federació europea, i la instrucció del poble, estímuls més amplis a les belles arts.

—I si el país proporcionés a homes com ara Delacroix o Hugo cent mil francs de renda, quin mal hi hauria?

Tot plegat s’acabava amb uns consells a les classes superiors.

—No estalvieu res, oh rics! Doneu! Doneu!

S’aturà i es quedà dret. Els seus dos oients asseguts no parlaven: Martinon obria uns ulls com taronges, monsieur Dambreuse estava tot pàl·lid. Per fi, dissimulant la seva emoció sota un somriure agre, va dir:

—És perfecte, el seu discurs!

I en lloà molt la forma, per no haver de pronunciar-se sobre el fons.

Aquella virulència per part d’un jove inofensiu l’espantava, sobretot com a símptoma. Martinon intentà tranquil·litzar-lo. El partit conservador, d’aquí a poc temps, es prendria la revenja, això segur; en algunes ciutats ja havien fet fora els comissaris del govern provisional: les eleccions estaven fixades per al 23 d’abril, hi havia temps; en resum, qui s’havia de presentar a l’Aube era monsieur Dambreuse; i a partir d’aleshores Martinon no se separà d’ell, es convertí en el seu secretari i l’envoltà d’atencions filials.

Frédéric arribà força content d’ell mateix a casa de Rosanette. Delmar era allà, i l’informà que «definitivament» es presentava com a candidat a les eleccions pel Sena. En un cartell adreçat «al Poble» i on el tutejava, l’actor presumia de comprendre’l, «ell», i d’haver-se deixat «crucificar per l’Art» i per la seva salvació, de manera que ell l’encarnava, era el seu ideal; —creient, efectivament, que tenia sobre les masses una influència enorme, fins a proposar més tard, en un despatx de ministeri, reduir un motí ell tot sol, i quant als mitjans que usaria, va respondre així:

—No tingueu por! Els plantaré cara!

Frédéric, per mortificar-lo, li notificà la seva pròpia candidatura. El comediant, de moment que el seu futur col·lega apuntava a la província, es declarà servidor seu i s’oferí per guiar-lo als clubs.

Els visitaren tots, o quasi tots, els rojos i els blaus, els furibunds i els tranquils, els puritans, els descordats, els místics i els miserables, aquells on es decretava la mort dels reis, aquells on denunciaven els fraus de la xarcuteria; i pertot, els llogaters maleïen els propietaris, la brusa atacava la levita, i els rics conspiraven contra els pobres. Alguns volien indemnitzacions com a antics màrtirs de la policia, d’altres imploraven diners per muntar invents, o bé eren plans de falansteris, projectes de basars cantonals, sistemes de felicitat pública; —després, aquí i allà, un llampec d’intel·ligència entre aquells núvols de ximpleria, apòstrofs, sobtats com esquitxades, el dret formulat amb un renec, i flors d’eloqüència en llavis d’un pocavergonya, que duia el baldric d’un sabre sobre el pit sense camisa. De vegades, també, hi figurava un senyor, aristòcrata de maneres humils, que deia coses plebees i que no s’havia rentat les mans perquè semblés que hi tenia calls. Un patriota el reconeixia, els més virtuosos l’escridassaven; i ell sortia, amb la ràbia a l’ànima. Per afectació de sensatesa, s’havia de denigrar sempre els advocats, i usar al més possible aquestes locucions: «aportar una pedra a l’edifici - problema social - taller».

Delmar no es deixava perdre una ocasió d’empunyar la paraula; i quan no trobava res més a dir, el seu recurs era plantar-se amb el puny a la cintura i l’altre braç a l’armilla, girant-se de perfil, bruscament, de manera que se li veiés bé la cara. Aleshores esclataven uns aplaudiments, els de mademoiselle Vatnaz, al fons de la sala.

Frédéric, malgrat la feblesa dels oradors, no gosava arriscar-se. Tota aquella gent li semblava massa inculta o massa hostil.

Però Dussardier es posà a buscar, i li anuncià que hi havia al carrer Saint-Jacques un club titulat Le Club de l’Intelligence. Un nom així donava bones esperances. A més, ell portaria amics.

Portà els que havia convidat al seu ponx: el tenidor de llibres, el venedor de vins, l’arquitecte; Pellerin també havia vingut, potser Hussonet vindria; i, a la vorera, davant de la porta, s’estava plantat Regimbart amb dos individus, el primer dels quals era el seu fidel Compain, un home una mica rabassut, amb marques de verola i els ulls vermells; i el segon una mena de mico-negre, extremadament cabellut, i que només coneixia per ser «un patriota de Barcelona».

Van passar per una avinguda, després van ser introduïts en una gran peça, sens dubte usada com a fusteria, les parets de la qual encara noves feien olor de guix. Quatre quinqués penjats paral·lelament hi feien una claror desagradable. Sobre una tarima, al fons, hi havia un escriptori amb una campaneta, a sota una taula que figurava una tribuna, i a cada banda dues altres més baixes per als secretaris. L’auditori que omplia els bancs estava compost de vells aprenents de pintor, vigilants d’institut, homes de lletres inèdits. Sobre aquelles línies d’abrics amb el coll greixós, es veia aquí i allà el barret d’una dona o la brusa d’un obrer. El fons de la sala estava també ple d’obrers, sens dubte vinguts per desvagament, o que havien estat introduïts pels oradors perquè els aplaudissin.

Frédéric va tenir cura de situar-se entre Dussardier i Regimbart, que, a penes assegut, posà les dues mans sobre el bastó, el mentó sobre les mans, i tancà els ulls, mentre que a l’altre extrem de la sala, Delmar, dret, dominava l’assemblea.

A la taula del president, aparegué Sénécal.

Aquella sorpresa, havia pensat el bon passant, agradaria a Frédéric. El contrarià.

La multitud mostrava una gran deferència al seu president. Era d’aquells que el 25 de febrer havien volgut l’organització immediata del treball; l’endemà, al Prado, s’havia pronunciat a favor que ataquessin l’Ajuntament; i com que aleshores cada personatge es formava segons un model, i l’un imitava Saint-Just, l’altre Danton, l’altre Marat, ell intentava assemblar-se a Blanqui, el qual imitava Robespierre. Els seus guants negres i els cabells tallats en raspall li donaven un aspecte rígid, extremadament convenient.

Obrí la sessió amb la declaració dels Drets de l’home i el ciutadà, acte de fe habitual. Després una veu vigorosa entonà Les Souvenirs du Peuple de Béranger.^[99]

S’elevaren altres veus:

—No! Aquesta no!

—La Casquette! —començaren a cridar, al fons, els patriotes.

I van cantar a cor la poesia del dia:

A una paraula del president, l’auditori callà. Un dels secretaris procedí a l’examen de les cartes.

—Uns joves anuncien que cremen cada nit davant del Panteó un número de L’Assemblée nationale, i animen tots els patriotes a seguir el seu exemple.

—Bravo! Adoptat! —respongué la gent.

—El ciutadà Jean-Jacques Langreneux, tipògraf, del carrer Dauphine, voldria que s’erigís un monument a la memòria dels màrtirs de termidor.^[100]

—Michel-Evariste-Népomucène Vincent, exprofessor, emet el vot que la democràcia europea adopti la unitat de llengua. Es podria fer servir una llengua morta, com per exemple el llatí perfeccionat.

—No! El llatí no! —exclamà l’arquitecte.

—Per què? —reprengué un cap d’estudis.

I aquells dos senyors iniciaren una discussió, a la qual s’uniren altres, on cadascú llançava la seva frase per enlluernar, i que no trigà a fer-se tan avorrida que molts se n’anaven.

Però un vell menut, que portava a la part de baix del seu front prodigiosament alt unes ulleres verdes, reclamà la paraula per a una comunicació urgent.

Era una memòria sobre el repartiment dels impostos. Les xifres degotaven, allò era inacabable! La impaciència esclatà primer en murmuris, en converses; res no el torbava. Després començaren a xiular, li deien «Azor»^[101]; Sénécal renyà el públic; l’orador continuava com una màquina. Va caldre, per parar-lo, agafar-lo pel colze. El bon home semblà despertar d’un somni i, traient-se tranquil·lament les ulleres, va dir:

—Perdó, ciutadans! Perdó! Ja em retiro! Mil excuses!

El fracàs d’aquella lectura desconcertà Frédéric. Ell tenia el discurs a la butxaca, però hauria valgut més una improvisació.

Per fi el president anuncià que passaven a l’afer important, la qüestió electoral. No es discutirien les grans llistes republicanes. Tot i això, Le Club de l’Intelligence tenia tot el dret, com qualsevol altre, de formar-ne una «amb permís dels senyors paixàs de l’Ajuntament», i els ciutadans que lluitaven pel mandat popular podien exposar els seus títols.

—Endavant, doncs —digué Dussardier.

Un home amb sotana, de cabell cresp i fesomia petulant, ja havia alçat la mà. Declarà, enfarfollant-se, que es deia Ducretot, sacerdot i agrònom, autor d’una obra titulada Sobre els adobs. El van enviar a un cercle hortícola.

Després un patriota amb brusa pujà a la tribuna. Aquest era un plebeu, ample d’espatlles, amb una cara grossa i molt dolça i llargs cabells negres. Recorregué l’assemblea amb una mirada quasi voluptuosa, tirà el cap enrere i finalment, obrint els braços, va dir:

—Heu rebutjat Ducretot, oh germans meus!, i heu fet bé, però no ha estat pas per irreligió, perquè tots nosaltres som religiosos. —Uns quants escoltaven amb la boca oberta, amb posat de catecumen i poses extàtiques—. No és pas, tampoc, perquè sigui sacerdot, ja que tots nosaltres també som sacerdots! L’obrer és sacerdot, tal com ho era el fundador del socialisme, el Mestre de tots nosaltres, Jesucrist! —Havia arribat el moment d’inaugurar el regne de Déu! L’Evangeli conduïa directament a 1789! Després de l’abolició de l’esclavatge, l’abolició del proletariat. Havíem tingut l’edat de l’odi, ara començava l’edat de l’amor—. El cristianisme és la clau de volta i el fonament de l’edifici nou…

—Que te’n fots o què? —exclamà el venedor de vins—. Qui ha portat aquest escarabat?

Aquella interrupció causà un gran escàndol. Quasi tots van pujar als bancs i, alçant el puny, vociferaven: «Ateu! Aristòcrata! Canalla!» mentre la campaneta del president dringava sense parar i redoblaven els crits d’«Ordre! Ordre!». Però, intrèpid i a més recolzat per «tres cafès» que s’havia pres abans de venir, es debatia enmig dels altres.

—Qui, jo? Un aristòcrata? Au, home!

Autoritzat finalment a explicar-se, declarà que amb els capellans no s’estaria mai tranquil, i que ja que un moment abans s’havia parlat d’estalvis, en seria un de fantàstic suprimir les esglésies, els sants copons, i finalment tots els cultes.

Algú objectà que estava anant massa lluny.

—Sí! Estic anant molt lluny! Però quan un barco es veu sorprès per una tempesta…

Sense esperar el final de la comparació, un altre li va respondre:

—D’acord! Però és enderrocar d’un sol cop, com un paleta, sense discerniment…

—Vostè insulta els paletes! —cridà un ciutadà cobert de guix; i, entestant-se a creure que l’havien provocat, vomità insults, volia batre’s, s’aferrava al seu banc. Tres homes no van sobrar per fer-lo fora.

Mentrestant, l’obrer continuava a la tribuna. Els dos secretaris el van advertir que havia de baixar. Ell protestà contra la injustícia que se li feia.

—No m’impedireu cridar: amor etern a la nostra estimada França! Amor etern també a la República!

—Ciutadans! —digué aleshores Compain—, ciutadans!

I, havent obtingut una mica de silenci a força de repetir «Ciutadans! Ciutadans!», es repenjà a la tribuna amb les dues mans roges, semblants a monyons, tirà el cos endavant, i aclucant els ulls, va dir:

—Jo penso que s’hauria de donar una extensió més àmplia al cap de vedella. —Tothom callava, pensant que havien sentit malament—. Sí! El cap de vedella! —Tres-centes rialles esclataren alhora. El sostre tremolà. Davant de totes aquelles cares trasbalsades per l’alegria, Compain reculava. Prosseguí amb to furiós—: Com! No coneixeu el cap de vedella!

Allò va ser un paroxisme, un deliri. S’agafaven les costelles. Alguns fins i tot queien per terra, sota els bancs. Compain, que ja no podia més, es refugià al costat de Regimbart i se’l volia endur.

—No! Jo em quedo fins al final —va dir el Ciutadà.

Aquella resposta va decidir Frédéric; i, quan estava buscant a dreta i esquerra els seus amics perquè li donessin suport, va veure, davant seu, Pellerin a la tribuna. L’artista parlava amb altivesa a la multitud.

—M’agradaria saber on és el candidat de l’Art, en tot això. Jo he fet un quadre.

—Nosaltres no n’hem de fer res, dels quadres —va dir brutalment un home prim, que tenia taques vermelles als pòmuls.

Pellerin protestà per la interrupció.

Però l’altre, afegí amb to tràgic:

—Que potser el Govern no hauria hagut d’abolir ja, per decret, la prostitució i la misèria?

I com que aquella frase li va procurar immediatament el favor del poble, declamà contra la corrupció de les grans ciutats.

—Vergonya i infàmia! Hauríem d’agafar els burgesos a la sortida de La Maison d’Or i escopir-los a la cara! Si almenys el Govern no afavorís la disbauxa! Però els burots són d’una indecència amb les nostres filles i germanes…

Una veu proferí de lluny:

—Això fa riure!

—Fora!

—Ens cobren contribucions per pagar el llibertinatge! Així, els alts honoraris dels actors…

—Ara jo! —exclamà Delmar.

Va saltar a la tribuna, apartà tothom, adoptà la seva posa; i, declarant que menyspreava unes acusacions tan baixes, s’estengué sobre la missió civilitzadora de l’actor. Puix que el teatre era un focus d’instrucció nacional, votava per la reforma del teatre; i, per començar, prou direccions, prou privilegis!

—Sí! De cap mena!

La interpretació de l’actor escalfava la multitud, i les mocions subversives es creuaven.

—Prou acadèmies! Prou Institut!

—Prou missions!

—Prou batxillerat!

—A fora els graus universitaris!

—Conservem-los —va dir Sénécal—, però que siguin atorgats per sufragi universal, pel Poble, l’únic jutge autèntic!

Però el més útil no era pas allò. Primer calia passar el nivell pel cap dels rics! I els representà nedant en el crim sota sostres daurats, mentre els pobres, retorcent-se de fam a les barraques, cultivaven totes les virtuts. Els aplaudiments van fer-se tan forts, que es va interrompre. Durant uns minuts, es quedà amb les parpelles closes, el cap enrere, i com bressolant-se amb aquella còlera que aixecava.

Després, tornà a parlar d’una manera dogmàtica, en frases imperioses com lleis. L’Estat s’havia d’apoderar de la Banca i de les Assegurances. Les herències quedarien abolides. S’establiria un fons social per als treballadors. En el futur es prendrien moltes altres bones mesures. Per ara, bastaven aquelles; i tornant a les eleccions:

—Ens calen ciutadans purs, homes enterament nous! Algú es presenta?

Frédéric s’aixecà. Hi hagué un brunzit d’aprovació causat pels seus amics. Però Sénécal, fent una cara a la Fouquier-Tinville^[102], es posà a preguntar sobre el seu nom, cognom, antecedents, vida i costums.

Frédéric li responia sumàriament i es mossegava els llavis. Sénécal va preguntar si algú veia un impediment a la seva candidatura.

—No! No!

Però ell sí que n’hi veia. Tots es van inclinar i pararen l’orella. El ciutadà postulant no havia pas entregat certa suma promesa per a una fundació democràtica, un diari. A més, el 22 de febrer, tot i estar suficientment avisat, havia faltat a la cita de la plaça del Panteó.

—Juro que ell era a les Tulleries —exclamà Dussardier.

—Podeu jurar haver-lo vist al Panteó?

Dussardier abaixà el cap; Frédéric callava; els seus amics, escandalitzats, se’l miraven amb inquietud.

—Almenys —prosseguí Sénécal— coneixeu algun patriota que ens respongui dels vostres principis?

—Jo! —va dir Dussardier.

—Bah, amb això no n’hi ha prou! Un altre!

Frédéric es girà cap a Pellerin. L’artista li va respondre amb una abundància de gestos que significava:

«Ah, amic meu, m’han rebutjat! Què vols que hi faci, jo?».

Aleshores, Frédéric picà Regimbart amb el colze.

—Sí! És veritat! Ja és hora! Ara hi vaig!

I Regimbart pujà a la tarima; després, assenyalant l’espanyol que l’havia seguit, va dir:

—Ciutadans, permeteu-me que us presenti un patriota de Barcelona.

El patriota va fer una gran salutació, va girar com un autòmat els seus ulls de plata i, amb la mà al cor, digué:

—¡Ciudadanos!, mucho aprecio el honor que me dispensáis, y si grande es vuestra bondad, mayor es vuestra atención.

—Reclamo la paraula! —va dir Frédéric.

—Desde que se proclamó la constitución de Cádiz, ese pacto fundamental de las libertades españolas, hasta la última revolución, nuestra patria cuenta numerosos y heroicos mártires.

Frédéric, un cop més, va voler fer-se sentir.

—Però, ciutadans…

L’espanyol continuava:

—El martes próximo tendrá lugar en la iglesia de la Magdalena un servicio fúnebre.

—Això és absurd! Ningú no entén res!

Aquella observació exasperà la multitud.

—Fora! Fora!

—Qui? Jo? —preguntà Frédéric.

—Això mateix, vós! —digué majestuosament Sénécal.

—Sortiu!

Frédéric s’aixecà per sortir; i la veu de l’iber el perseguia:

—Y todos los Españoles desearían ver allí reunidas las deputaciones de los clubs y de la milicia nacional. Una oración fúnebre en honor de la libertad española y del mundo entero, será pronunciada por un miembro del clero de París, en la sala Bonne-Nouvelle. Honor al pueblo francés que llamaría yo el primero pueblo del mundo, si no fuese ciudadano de otra nación.^[103]

—Aristòcrata! —clapí un gamarús, ensenyant el puny a Frédéric, que estava sortint al pati, indignat.

Es va retraure la seva abnegació, sense pensar que les acusacions que li havien fet eren justes, fet i fet. Quina idea fatal, aquella candidatura! Però ells, quins ases, quins cretins! Es comparava amb aquells homes, i alleujava amb la ximpleria d’ells la ferida del seu orgull.

Més tard, sentí necessitat de veure Rosanette. Després de tanta lletjor i tant d’èmfasi, aquella gentil personeta seria un descans. Ella sabia que al vespre havia hagut de presentar-se a un club. Tot i això, quan entrà, no féu ni una sola pregunta.

S’estava a prop del foc, descosint la vora d’un vestit. Aquella labor el sorprengué.

—Caram! Què fas?

—Ja ho veus —va dir ella secament—. Estic arreglant els meus parracs. És la teva República.

—Per què la meva República?

—Que potser és meva?

I es posà a retraure-li tot el que estava passant a França en els últims dos mesos, acusant-lo d’haver fet la Revolució, de ser la causa que s’haguessin arruïnat, que els rics abandonessin París, i que ella es morís, més tard, a l’hospital.

—Tu en parles tranquil·lament, amb les teves rendes! A més, al tren que van les coses, no et duraran pas gaire, les teves rendes!

—Podria ser —digué Frédéric—. Els més abnegats són sempre menystinguts; i, si no es tingués la consciència a favor, els animalots amb qui et compromets et farien avorrir l’abnegació.

Rosanette se’l mirà amb les celles arrugades.

—Eh? Què? Quina abnegació? El senyor no se n’ha sortit, pel que sembla. Millor!, així aprendràs a fer donacions patriòtiques! Oh!, ni intentis enganyar-me, ja sé que li has donat tres-cents francs, perquè és una mantinguda, aquesta República teva! Doncs molt bé, diverteix-te amb ella, maco!

Sota aquesta allau de ximpleries, Frédéric passava de la seva altra decepció a un desengany més feixuc.

S’havia retirat al fons de la cambra. Ella s’hi acostà.

—A veure! Pensa una mica! En un país, com en una casa, es necessita un amo; si no, cada u va a la seva. Per començar, tothom sap que Ledru-Rollin està podrit de deutes! I pel que fa a Lamartine, com vols que un poeta hi entengui, de política? Sí, sí, ja pots anar movent el cap, i creure’t més intel·ligent que ningú, el que et dic és veritat! Però tu sempre estàs buscant raons, no hi ha manera de ficar cullerada, amb tu. Té, per exemple, Fournier-Fontaine, el dels magatzems Saint-Roch; saps quant ha perdut? Vuit-cents mil francs! I Gomer, l’embalador del davant, un altre republicà, aquell que trencava les tenalles al cap de la seva dona, ha begut tanta absenta que l’hauran d’ingressar en una casa de salut. Tots són així, els republicans! Una República al vint-i-cinc per cent! Sí, sí, ja pots anar presumint!

Frédéric se’n va anar. La inèpcia d’aquella dona, desvelant-se de sobte en un llenguatge populatxer, el fastiguejava. Fins i tot va sentir-se novament una mica patriota.

El mal humor de Rosanette no va fer més que créixer. Mademoiselle Vatnaz la irritava pel seu entusiasme. Es creia amb una missió, i tenia la mania de perorar, adoctrinar i, més forta que la seva amiga en aquestes matèries, l’atabalava amb arguments.

Un dia, arribà tota indignada contra Hussonet, que acabava de permetre’s unes bromes picants al club de les dones. Rosanette aprovà aquell comportament, arribà a declarar que es vestiria d’home per anar «a cantar les quaranta a aquestes dones, i assotar-les». Frédéric entrava en aquell precís moment.

—Tu m’acompanyaràs, oi que sí?

I, malgrat la presència d’ell, es van discutir, una fent-se la burgesa, l’altra la filòsofa.

Les dones, segons Rosanette, havien nascut exclusivament per a l’amor, o per criar fills, per portar una casa.

Segons mademoiselle Vatnaz, la dona havia d’ocupar el seu lloc a l’Estat. Antigament, les gal·les feien les lleis, les anglosaxones també, les mullers dels hurons formaven part del Consell. L’obra civilitzadora era comuna. Totes hi havien de col·laborar, i calia substituir l’egoisme per la fraternitat, l’individualisme per l’associació, la fragmentació per gran cultura.

—Ves per on! Ara resulta que tu hi entens, de conreus!

—I per què no? A més, es tracta de la humanitat, del seu futur!

—Fica’t en els teus assumptes!

—Aquest és un assumpte meu!

S’enfadaven. Frédéric s’interposà. La Vatnaz se sulfurava, arribà fins i tot a defensar el comunisme.

—Quina bestiesa! —va dir Rosanette—. Com si això fos possible!

L’altra cità com a prova els essenis, els germans moravians, els jesuïtes del Paraguai, la família dels Pingons, a prop de Thiers, a Auvèrnia; i, com que gesticulava molt, la cadena del rellotge se li enganxà als penjolls, a un anyell suspès.

De sobte, Rosanette empal·lidí extraordinàriament.

Mademoiselle Vatnaz continuava desenganxant el penjoll.

—No cal que t’hi cansis —va dir Rosanette—; ara ja conec les teves opinions polítiques.

—Què? —respongués la Vatnaz, vermella com una verge.

—Oh, tu ja m’entens!

Frédéric no comprenia res. Entre elles, evidentment, s’havia esdevingut alguna cosa més capital i més íntima que el socialisme.

—Molt bé, i què? —replicà la Vatnaz, redreçant-se intrèpidament—. És un préstec, maca, deute per deute!

—Caram! Jo no nego pas els meus! Per uns quants milers de francs, tant d’enrenou! Almenys jo demano, jo no robo.

Mademoiselle Vatnaz s’esforçà a riure.

—Sí, hi posaria la mà al foc!

—Vés amb compte! La tens tan seca que s’encendria!

La solterona li presentà la mà dreta, i conservant-la aixecada just davant d’ella, li va dir:

—Doncs hi ha amics teus que la troben del seu gust.

—Deuen ser andalusos, per fer-ne castanyoles!

—Desgraciada!

La Mariscala féu una gran salutació.

—Impossible ser més amable!

Mademoiselle Vatnaz no respongué res. Li aparegueren gotes de suor als polsos. Tenia els ulls fixos en l’alfombra. Estava esbufegant. Finalment, anà fins a la porta i, fent-la petar vigorosament, va dir:

—Adéu-siau! Ja tindreu notícies meves!

—A reveure! —va dir Rosanette.

Tanta retenció l’havia esgotat. Va caure sobre el divan, tota tremolosa, balbucejant insults, vessant llàgrimes. Era aquella amenaça de la Vatnaz el que la turmentava? No, i ara!, allò tant li feia! Com a màxim, l’altra li devia diners, potser! Era l’anyell d’or, un regal; i enmig dels seus plors, se li escapà el nom de Delmar. Així doncs, ella l’estimava, aquell pallasso!

«Aleshores, per què m’ha acceptat?», es preguntà Frédéric, «què ho fa que hagi tornat? Qui l’obliga a retenir-me? Quin sentit té, tot plegat?».

Els breus sanglots de Rosanette continuaven. Continuava a l’espona del divan, estirada de costat, amb la galta dreta entre les mans, —i semblava un ésser tan delicat, inconscient i adolorit, que ell s’hi acostà i la besà al front, suaument.

Aleshores ella li va fer juraments de tendresa; el Príncep acabava de marxar, ara serien lliures. Però de moment es trobava…, en un mal pas: «Ja ho vas veure tu mateix l’altre dia, quan aprofitava els folres vells». S’havien acabat els cavalls! I allò no era pas tot; el tapisser amenaçava d’endur-se els mobles de la cambra i del gran saló. Ella no sabia què fer.

Frédéric tingué ganes de respondre: «No pateixis, jo pagaré». Però aquella senyoreta podia mentir. L’experiència l’havia instruït. Es limità simplement a consolacions.

Els temors de Rosanette no eren pas vans; va caldre tornar els mobles i deixar el bonic pis del carrer Drouot. En va agafar un altre, al bulevard Poissonière, al districte quart. Les curiositats del seu antic tocador van ser suficients per donar a les tres habitacions un toc bufó. Hi va haver estors xinesos, una tenda a la terrassa, al saló una alfombra d’ocasió, encara totalment nova, amb uns pufs de seda rosa. Frédéric havia contribuït àmpliament a aquestes adquisicions; i experimentava l’alegria d’un nuvi que posseeix finalment una casa pròpia, una dona pròpia; i com que allà s’hi sentia molt a gust, s’hi quedava a dormir quasi cada nit.

Un matí, quan sortia de l’antecambra, va veure al tercer pis, a l’escala, la gorra d’un guàrdia nacional que pujava. On anava? Frédéric va esperar-se. L’home continuava pujant, amb el cap una mica cot. Alçà la vista. Era monsieur Arnoux. La situació estava clara. Tots dos van enrojolar-se al mateix temps, víctimes de la mateixa incomoditat.

Arnoux va ser el primer a trobar una manera de sortir-se’n.

—Ja es troba més bé, oi que sí? —com si Rosanette estigués malalta, i hagués anat a interessar-se per ella.

Frédéric aprofità aquella obertura.

—Sí, ja ho crec! Almenys és el que m’ha dit la minyona —volent donar a entendre que no l’havien rebut.

Després van quedar-se cara a cara, irresoluts l’un i l’altre, i observant-se. Ningú no volia ser el primer a marxar. Arnoux, una vegada més, va decidir la qüestió.

—Bé, en fi, ja tornaré més tard! On anava? Vol que l’acompanyi?

I quan van ser al carrer, parlà amb la mateixa naturalitat de sempre. Sens dubte no tenia el caràcter gelós, o bé era massa bon home per enfadar-se.

A més, els preocupava la pàtria. Ara ja no es treia l’uniforme. El 29 de març, havia defensat les oficines de La Presse. Quan havien envaït la Cambra,^[104] es distingí pel seu coratge, i va assistir al banquet ofert a la guàrdia nacional d’Amiens.^[105]

Hussonet, sempre de servei amb ell, s’aprofitava més que ningú de la seva cantimplora i els seus cigars; però, irreverent per naturalesa, es complaïa a contradir-lo, denigrant l’estil poc correcte dels decrets, les conferències del Luxemburg, les vesuvianes^[106], els tirolesos^[107], tot, fins al carro de l’Agricultura tirat per cavalls en comptes de bous, i escortat per noies lletges.^[108] Arnoux, al contrari, defensava el Poder i somiava en la fusió dels partits. Mentrestant, els seus negocis agafaven un mal caire. Ell se’n preocupava mediocrement.

Les relacions de Frédéric amb la Mariscala no l’havien entristit gens; perquè aquell descobriment l’autoritzà (en la seva consciència) a suprimir la pensió que li passava de part del príncep. Va al·legar l’estretor de les circumstàncies, va gemegar molt, i Rosanette va ser generosa. Aleshores, monsieur Arnoux es considerà l’amant de cor^[109] —cosa que el realçava en la seva estima, i el va rejovenir. Com que estava segur que Frédéric pagava a la Mariscala, s’imaginava «gastar-li una bona broma», arribà fins a amagar-se d’ell, i li deixava el camp lliure quan es trobaven.

Aquell repartiment feria Frédéric; i les amabilitats del seu rival li semblaven una facècia massa prolongada. Però, enfadant-se, s’hauria privat de tota possibilitat d’un retorn cap a l’altra, i a més era l’única manera de sentir-ne parlar. El comerciant de porcellanes, seguint el seu costum, o potser per malícia, la treia sovint a la conversa, i fins i tot li preguntava per què no anava més a veure-la.

Frédéric, que ja havia esgotat tots els pretextos, assegurà que havia anat a casa de madame Arnoux moltes vegades, inútilment. Arnoux en quedà convençut, ja que sovint s’extasiava davant d’ella de l’absència del seu amic; i ella sempre responia que era fora quan la venia a veure; de manera que aquelles dues mentides, en comptes de tallar-se, es corroboraven.

La dolçor del jove i l’alegria de pensar que se’l rifava feien que Arnoux se l’estimés encara més. Portava la familiaritat fins als últims límits, no pas per desdeny, sinó per confiança. Un dia, li escrigué que un afer urgent el retenia a províncies durant vint-i-quatre hores; li pregava que fes la guàrdia en lloc d’ell. Frédéric no gosà negar-s’hi, i es dirigí al post del Carroussel.

Va haver de patir la companyia dels guàrdies nacionals!, i tret d’un depurador, home bromista i que bevia de manera exorbitant, tots li van semblar més curts que les seves cartutxeres. La conversa capital fou sobre la substitució del corretjam pel cinturó. D’altres s’indignaven contra els tallers nacionals. Deien: «On anirem a parar?». El que havia rebut l’apòstrof, responia obrint els ulls com al límit d’un abisme. Aleshores, un de més valent exclamava: «Això no pot durar! Això s’ha d’acabar!». I com que els mateixos discursos es repetien fins a la nit, Frédéric s’avorrí mortalment.

La seva sorpresa va ser gran quan, a les onze, va veure aparèixer Arnoux, el qual, tot seguit, va dir que acudia per alliberar-lo, perquè el seu afer estava enllestit.

No havia tingut cap afer. Era un invent per passar vint-i-quatre hores sol amb Rosanette. Però el bon Arnoux havia comptat massa amb ell mateix, de manera que, en el seu cansament, li havia agafat un remordiment. Venia a donar-li les gràcies a Frédéric i a convidar-lo a sopar.

—Mil gràcies, no tinc gana! Només em ve de gust ficar-me al llit.

—Raó de més per esmorzar plegats, més tard! Quina figaflor està fet! Ara no pot tornar a casa! És massa tard! Seria perillós!

Frédéric, una vegada més, va cedir. Arnoux, a qui ningú no esperava veure, va ser afalagat pels seus germans d’armes, principalment pel depurador. Tots se l’estimaven; i ell era tan bon noi, que enyorà la presència d’Hussonet. Però tenia necessitat de fer un cop de cap un minut, no més.

—Posi’s al costat meu —va dir-li a Frédéric, estirant-se en el llit de camp, sense treure’s les corretges.

Per por d’una alerta, i a despit del reglament, va conservar fins i tot el fusell; després balbucejà unes paraules: «Reina meva! Angelet meu!», i no trigà a adormir-se.

Els que parlaven van callar; i de mica en mica es féu al post un gran silenci. Frédéric, turmentat per les puces, mirava al voltant seu. La paret, pintada de groc, tenia a mitja alçada un llarg tauló on els sacs formaven un seguit de petits bonys, mentre que a sota, els fusells de color plom estaven drets els uns al costat dels altres; i s’elevaven uns roncs, produïts pels guàrdies nacionals, les panxes dels quals es dibuixaven de manera confusa, en l’ombra. Una ampolla buida i uns plats cobrien l’estufa. Tres cadires de palla envoltaven la taula, on s’estenia un joc de cartes. Un tambor, al mig del banc, deixava penjar la corretja. El vent calent, que arribava per la porta, feia fumejar el quinqué. Arnoux dormia amb els braços oberts; i com que el seu fusell estava col·locat amb la culata cap avall una mica obliquament, la boca del canó li arribava sota l’aixella. Frédéric s’hi fixà i es va espantar.

«No! No hi ha res a témer! I tanmateix, si morís…».

I tot seguit, una sèrie inacabable de quadres es desenrotllaren. Ella, de nit, en una cadira de posta; després a la vora d’un riu en un vespre d’estiu i, sota el reflex d’una làmpara, a casa seva, de tots dos. Fins s’aturà en càlculs domèstics, disposicions quotidianes, contemplant, palpant ja la seva felicitat; —i per realitzar-la, hauria calgut només que el fusell s’aixequés! Es podia empènyer amb un dit del peu; es dispararia, seria una casualitat, res més!

Frédéric s’estengué sobre aquesta idea com un dramaturg que compon. De sobte, li semblà que la idea no estava gaire lluny de resoldre’s en acció, i que ell hi contribuiria, que en tenia ganes; aleshores li agafà una gran por. Enmig d’aquella angoixa, experimentava un plaer, i s’hi enfonsava cada vegada més, sentint espantat com naixien els seus escrúpols; en el furor del seu somieig, la resta del món s’esborrava; i només tenia consciència de si mateix per una intolerable pressió al pit.

—Prenem el vi blanc? —va dir el depurador, que es despertava.

Arnoux saltà a terra; i, un cop pres el vi blanc, volgué ensenyar la facció a Frédéric.

Després el portà a dinar al carrer de Chartres, Chez Parly; i, com que necessitava refer-se, encarregà dos plats de carn, un llamàntol, una truita al rom, una amanida, etc., tot ben regat amb un sauternes 1819, un romanée 42, sense comptar el xampany de les postres i els licors.

Frédéric no el contrarià pas. Estava incòmode, com si l’altre li hagués pogut descobrir en el rostre les petges del seu pensament.

Amb els dos colzes a la vora de la taula i inclinat molt avall, Arnoux, cansant-lo amb la seva mirada, li confiava les seves imaginacions.

Tenia ganes de llogar tots els terraplens de la línia del Nord per sembrar-hi patates, o bé organitzar als bulevards una cavalcada monstre, on hi figurarien les «celebritats del moment». Llogaria totes les finestres, cosa que, a raó de tres francs de mitjana, produiria un bell benefici. En resum, somiava en un gran cop de fortuna per mitjà d’un acaparament. Però ell era moral, condemnava els excessos, la mala conducta, parlava del seu «pobre pare», i, cada nit, segons deia, feia examen de consciència, abans d’oferir la seva ànima a Déu.

—Una mica de curaçao, eh?

—Com vulgui.

Pel que fa a la República, les coses s’arreglarien; en fi, es trobava l’home més feliç de la terra; i, deixant-se anar, enaltí les qualitats de Rosanette, fins i tot la va comparar amb la seva dona. Era tota una altra cosa! No es podien imaginar unes cuixes més maques!

—A la seva salut!

Frédéric brindà. Havia begut un pèl massa, per complaença; a més, el ple sol l’enlluernava; i, quan pujaren plegats el carrer Vivienne, les seves xarreteres es tocaven fraternalment.

Un cop a casa, Frédéric dormí fins a les set. Després se’n va anar a casa de la Mariscala. Havia sortit amb algú. Amb Arnoux, potser? Sense saber què fer, continuà el passeig pel bulevard, però no va poder passar de la porta Saint-Martin, de tanta gent que hi havia.

La misèria deixava a la mercè d’ells mateixos un nombre considerable d’obrers; i tots anaven allà, cada tarda, a passar-se revista, sens dubte, i esperar un senyal. Malgrat la llei contra els agrupaments, aquells clubs de la desesperació augmentaven d’una manera alarmant; i molts burgesos hi anaven diàriament per bravata, per moda.

De sobte, Frédéric va veure a tres passes de distància monsieur Dambreuse amb Martinon; va girar el cap, perquè monsieur Dambreuse, que s’havia fet nomenar representant, li guardava rancúnia. Però el capitalista l’aturà.

—Unes paraules, senyor. Li haig de donar algunes explicacions.

—No n’hi demano pas.

—Sisplau, escolti’m.

No havia estat culpa seva. L’hi havien suplicat, obligat, en certa manera. Martinon, de seguida, abonà les seves paraules: una diputació de ciutadans de Nogent s’havia presentat a casa seva.

—D’altra banda, vaig pensar que era lliure, des del moment que…

Una onada de gent a la vorera obligà monsieur Dambreuse a apartar-se. Al cap d’un minut tornà a aparèixer, dient a Martinon:

—Això és un autèntic favor! No se n’haurà de penedir.

Tots tres es van adossar a una botiga per poder parlar amb més tranquil·litat.

De tant en tant algú cridava: «Visca Napoleó^[110]! Visca Barbès! Fora Marie!». La multitud innumerable parlava molt fort; —i totes aquelles veus, repercutides per les cases, feien com el brogit continu de les onades en un port. En certs moments, callaven, aleshores s’elevava La Marsellesa. Sota les portes cotxeres, uns homes amb aire misteriós oferien bastons amb dard. De vegades, dos individus passaven l’un davant de l’altre, es feien l’ullet, i desapareixien ràpidament. Els grups de badocs ocupaven les voreres; una multitud compacta s’agitava a la calçada. Bandes senceres d’agents de policia, sortint dels carrerons, hi desapareixien tot just entrats. Petites banderes roges, aquí i allà, sembraven flames; els cotxers, des de dalt dels seus seients, feien grans gestos i després se’n tornaven. Era un moviment, un espectacle d’allò més divertit.

—Com s’hauria divertit, amb tot això, mademoiselle Cécile —va fer Martinon.

—Ja sap que a la meva dona no li agrada que la meva neboda vingui amb nosaltres —respongué somrient monsieur Dambreuse.

No se’l reconeixia. Feia tres mesos que cridava «Visca la República!» i fins i tot havia votat l’expulsió dels Orleans. Però les concessions s’havien d’acabar. Es mostrava furiós fins al punt de portar una porra a la butxaca.

Martinon també en tenia una. Com que la magistratura no era inamovible, s’havia retirat del col·legi d’advocats, de manera que superava en violència monsieur Dambreuse.

El banquer odiava particularment Lamartine (perquè havia donat suport a Ledru-Rollin) i amb ell Pierre Leroux, Proudhon, Considerant, Lammenais, tots els eixelebrats, tots els socialistes.

—Perquè, en fi, què volen? Ja s’ha suprimit la taxa sobre la carn, i la presó per deutes; ara s’està estudiant un projecte de banca hipotecària; l’altre dia, era una banca nacional! I ara cinc milions del pressupost per als obrers! Però per sort ja s’ha acabat, gràcies a monsieur de Falloux. Bon viatge! Que se’n vagin!

Efectivament, com que no sabia com alimentar els cent trenta mil homes dels tallers nacionals, el ministre d’Obres públiques, aquell mateix dia, havia firmat un decret on convidava tots els ciutadans entre divuit i vint anys a prestar servei com a soldats, o bé a anar-se’n a les províncies a remoure la terra.

Aquella alternativa els indignà, convençuts que es volia destruir la República. L’existència lluny de la capital els afligia com un exili; ja es veien morint de les febres, en regions feréstegues. Per a molts, a més, acostumats a les feines delicades, l’agricultura els semblava un enviliment; allò era un engany, en fi, una burla, el desmentit formal de totes les promeses. Si es resistien, s’usaria la força; ells no en dubtaven, i es disposaven a prevenir-la.

Cap a les nou, els atropaments formats a la Bastilla i al Châtelet van refluir al bulevard. De la porta Saint-Denis a la porta Saint-Martin tot era un formigueig enorme, una sola massa d’un blau fosc, quasi negre. Els homes que hom entreveia tenien tots els ulls ardents, el color pàl·lid, la cara aprimada per la fam, exaltada per la injustícia. Mentrestant, els núvols es congriaven; el cel tempestuós escalfava l’electricitat de la multitud, que feia remolins sobre ella mateixa, indecisa, amb un ampli balanceig d’onada, i se sentia a les seves profunditats una força incalculable i com l’energia d’un element. Després, tots es posaren a cantar: «Llànties! Llànties!»^[111]. Algunes finestres no es van il·luminar; van tirar-los pedres als vidres. Monsieur Dambreuse jutjà prudent anar-se’n. Els dos joves el van acompanyar.

Preveia grans desastres. El poble, una vegada més, podia envair la Cambra; i, a propòsit d’això, contà com l’haurien matat el 15 de maig si no hagués estat per l’abnegació d’un guàrdia nacional.

—Però si és amic seu, no me’n recordava! El seu amic, el fabricant de porcellanes, Jacques Arnoux! —La gent del motí l’ofegava; aquell bon ciutadà l’havia agafat en braços i l’havia apartat. Així, des d’aleshores, s’havia creat una mena de vincle.

—Un dia d’aquests haurem de sopar junts, i ja que vostè el veu sovint, digui-li de part meva que me l’estimo molt. És un home excel·lent, calumniat, penso jo; i llest com una guilla! El felicito una vegada més! Bé, bona tarda a tothom…!

Frédéric, després d’haver deixat Dambreuse, tornà a casa de la Mariscala; i, amb un aire molt taciturn, va dir-li que havia de triar entre ell i Arnoux. Ella va respondre amb dolçor que no entenia res d’«aquelles xafarderies», que no estimava Arnoux, no li tenia cap afecte. Frédéric tenia set d’abandonar París. Ella no va rebutjar pas aquell caprici, i van marxar a Fontainebleau l’endemà mateix.

L’hotel en què es van allotjar es distingia dels altres per un sortidor d’aigua que xipollejava al mig del pati. Les portes de les cambres s’obrien a un passadís, com als monestirs. La que els van donar era gran, equipada amb bons mobles, entapissada d’indiana, i silenciosa, donada l’escassetat de viatgers. Al llarg de les cases passaven burgesos desocupats; després, sota les seves finestres, quan es va fer fosc, uns nens van jugar a fet; —i aquella tranquil·litat, que per a ells succeïa el tumult de París, els causava una sorpresa, un assossegament.

Al matí, a primera hora, van anar a visitar el castell. Quan entraven per la reixa, van veure la façana tota sencera, amb els cinc pavellons amb teulades agudes i l’escala en forma de ferradura que es desplegava al fons del pati, vorejada a dreta i esquerra per dos cossos d’edifici més baixos. Els líquens al paviment es barrejaven de lluny amb el to vermellós dels maons; i el conjunt del palau, de color de rovell com una armadura vella, tenia alguna cosa de reialment impassible, una mena de grandesa militar i trista.

Finalment aparegué un criat amb un manat de claus. Els ensenyà primer els apartament de les reines, l’oratori del Papa, la galeria de Francesc I, la tauleta de caoba en la qual l’Emperador signà l’abdicació i, en una de les estances que dividien l’antiga galeria dels Cérvols, el lloc on Cristina^[112] va fer assassinar Monaldeschi. Rosanette escoltà amb atenció aquella història; després, girant-se cap a Frédéric, va dir:

—Segur que devia ser per gelosia. Vés amb molt de compte, tu!

Després, travessaren la sala del Consell, la sala de Guàrdies, la sala del Tron, el saló de Lluís XIII. Les altes finestres, sense cortines, escampaven una claror blanca; la pols entelava lleugerament els agafadors de les fallebes, el peu de coure de les consoles; panys de tela gruixuda tapaven pertot les butaques, a damunt de les portes es veien caceres Lluís XV i, aquí i allà, tapissos que representaven els déus de l’Olimp, Psiqué o les batalles d’Alexandre.

Quan passava per davant dels miralls, Rosanette s’aturava un minut i s’allisava els bandós.

Després del pati de la torre i la capella de Saint-Saturnin, van arribar a la sala de festes.

Van quedar enlluernats per l’esplendor del sostre, dividit en compartiments octogonals, realçat d’or i plata, més cisellat que una joia, i per l’abundància de les pintures que cobreixen les parets des de la llar de foc gegantina, on mitges llunes i carcaixos envolten les armes de França, fins a la tribuna per als músics, construïda a l’altre cap, resseguint l’amplada de la sala. Les deu finestres en arcada estaven obertes de bat a bat; el sol feia brillar les pintures, el cel continuava indefinidament l’ultramar de les cintres; i, del fons dels boscos, els cims vaporosos dels quals omplien l’horitzó, semblava venir un eco de crits de caça llançats per les trompes de marfil, i dels ballets mitològics, que apleguen sota el fullam princeses i cavallers disfressats de nimfes i silvans, —època de ciència ingènua, de passions violentes i d’art sumptuós, quan l’ideal era portar el món a un somni de les Hespèrides, i les amants dels reis es confonien amb els astres. La més bella d’aquestes famoses s’havia fet pintar, a la dreta, en la figura de Diana Caçadora, i fins i tot com a Diana Infernal, sens dubte per marcar el seu poder fins més enllà de la tomba. Tots aquests símbols confirmen la seva glòria; i allà hi ha alguna cosa d’ella, una veu indistinta, una irradiació que es prolonga.

Frédéric fou pres per una concupiscència retrospectiva i inexpressable. Per tal de distraure el seu desig, es posà a mirar tendrament Rosanette, preguntant-li si no li hauria agradat ser aquella dona.

—Quina dona?

—Diana de Poitiers! —Va repetir—: Diana de Poitiers, l’amant d’Enric II.

Ella féu un petit «Ah!». Va ser tot.

El seu mutisme demostrava clarament que no sabia res, no entenia res, de manera que ell, per amabilitat, li va dir:

—Que t’avorreixes, potser?

—No, no, al contrari!

I amb la barbeta aixecada, passejant tot al voltant seu una mirada de les més vagues, Rosanette deixà anar aquesta frase:

—Tot això fa venir records!

Tanmateix, s’apreciava al seu rostre un esforç, una intenció de respecte; i com que aquell aire seriós la feia encara més bonica, Frédéric l’excusà.

L’estany de les carpes la va divertir més. Durant un quart d’hora va estar llançant molles de pa a l’aigua per veure saltar els peixos.

Frédéric s’havia assegut al seu costat, sota els til·lers. Pensava en tots els personatges que havien viscut entre aquelles parets, Carles V, els Valois, Enric IV, Pere el Gran, Jean-Jacques Rousseau i «les belles ploroses de les primeres llotges»,^[113] Voltaire, Napoleó, Pius VII, Lluís Felip; se sentia envoltat, al mateix nivell que tots aquells morts tumultuosos; una confusió semblant d’imatges l’atordia, tot i que hi trobés un encant, tanmateix.

Finalment van baixar al parterre.

És un gran rectangle, que deixa veure d’una sola ullada els seus amplis caminals grocs, els quadrats de gespa, les cintes de boix, els teixos en piràmide, les plantes baixes i les estretes platabandes, on les flors escampades formen taques sobre la terra grisa. A l’extrem del jardí, es desplega un parc, travessat en tota la seva extensió per un llarg canal.

Les residències reials contenen una melancolia particular, que sens dubte es deu a les seves dimensions massa considerables per al petit nombre d’hostes, al silenci que hom se sorprèn de trobar-hi després de tantes fanfares, al seu luxe immòbil que demostra amb la seva vellesa la fugacitat de les dinasties, l’eterna misèria de tot; —i aquella exhalació dels segles, abaltidora i fúnebre com un perfum de mòmia, es feia sentir fins i tot en els caps ingenus. Rosanette badallava desmesuradament. Se’n van tornar a l’hotel.

Després de dinar, els van portar un cotxe descobert. Van sortir de Fontainebleau per una àmplia rotonda, després van pujar al pas per un camí de sorra a un bosc de pins petits. Els arbres es van fer més grossos; i el cotxer, de tant en tant, deia: «Això són els Germans Siamesos, això és el Faramond, això el Ram del Rei…», sense oblidar cap dels indrets famosos, de vegades aturant-se i tot per fer-los admirar.

Van entrar a l’arbreda de Franchard. El cotxe lliscava com un trineu sobre la gespa; els coloms que no es veien parrupejaven; de sobte, va aparèixer un cambrer; i van baixar fins a la tanca d’un jardí on hi havia taules rodones. Després, deixant a l’esquerra els murs d’una abadia en ruïnes, van caminar sobre grosses roques, i aviat van arribar al fons de la gorja.

Està coberta, d’una banda, per una mescla de gres i ginebres, mentre que de l’altra, el terreny quasi nu s’inclina cap al fons de la vall, on, entre el color del bruc, un caminet forma una línia pàl·lida; i es veu a la llunyania un cim en forma de con aplanat, amb la torre d’un telègraf pel darrere.

Al cap d’una mitja hora, van tornar a baixar del cotxe per pujar a les altures d’Aspremont.

El camí fa ziga-zagues entre els pins rabassuts, sota roques de perfil angulós; tot aquest racó de bosc té alguna cosa d’ofegat, d’una mica salvatge i recollit. Fa pensar en els eremites, companys dels grans cérvols que porten una creu de foc entre les banyes, i que rebien amb somriures paternals els bons reis de França, agenollats davant de la seva cova. Una olor resinosa omplia l’aire calent, les arrels a ran de terra s’entrecreuaven com venes. Rosanette hi ensopegava, estava desesperada, tenia ganes de plorar.

Però a dalt de tot, li tornà l’alegria, en trobar sota un sostre de branques una mena de taverna on venen fustes esculpides. Es va beure una ampolla de gasosa, es comprà un bastó de boix grèvol; i, sense donar una ullada al paisatge que es descobreix des del turó, entrà a la Caverna dels Bandits, precedida per un vailet que portava una torxa.

El cotxe els estava esperant al Bas-Bréau.

Un pintor amb brusa blava treballava al peu d’un roure, amb la capsa de colors sobre els genolls. Va alçar el cap i els mirà passar.

A la meitat de la costa de Chailly, un núvol, rebentant-se de sobte, els obligà a abaixar la capota. Quasi immediatament la pluja cessà; i les llambordes dels carrers brillaven sota el sol quan van tornar a la ciutat.

Uns viatgers, acabats d’arribar, els assabentaren que una batalla espantosa estava ensagnant París. Rosanette i el seu amant no se’n van sorprendre. Després, tothom se’n va anar, l’hotel tornà a la tranquil·litat, el gas s’apagà, i es van adormir amb el murmuri del sortidor del pati.

L’endemà anaren a veure la Gorge-au-Loup, la Mare-aux-Fées, el Long-Rocher, la Marlotte; el dia següent van anar a l’atzar, on volia el cotxer, sense preguntar on eren, i moltes vegades fins es descuidaven dels indrets famosos.

S’hi trobaven tan bé, en el seu vell landó, baix com un sofà i cobert amb una tela amb ratlles destenyides! Els fossats plens d’esbarzers desfilaven davant dels seus ulls, amb un moviment suau i continu. Els raigs blancs travessaven com fletxes les altes falgueres; de vegades, un camí que ja no servia es presentava davant d’ells, en línia recta; i les herbes s’hi dreçaven aquí i allà, blanament. Al centre de les cruïlles, una creu estenia els quatre braços; en altres llocs, els pals s’inclinaven com arbres morts, i uns caminois corbats, perdent-se sota les fulles, feien ganes de seguir-los; al mateix moment, el cavall girava, ells hi entraven, s’enfonsaven en el fang; més lluny, la molsa havia crescut a la vora de les roderes profundes.

Es creien lluny dels altres, molt sols. Però de cop i volta passava un guardabosc amb el seu fusell, o un grup de dones amb parracs, carregant a l’esquena llargs feixos de llenya.

Quan el carruatge s’aturava, es feia un silenci universal; tan sols se sentia el buf del cavall entre les vares, amb un crit d’ocell molt feble, repetit.

La llum, en certs indrets, il·luminant la clariana del bosc, deixava els fons en l’ombra; o bé, atenuada als primers plans per una mena de crepuscle, escampava a les llunyanies uns vapors violetes, una claror blanca. Al bell mig del dia, el sol, caient a plom sobre l’àmplia vegetació, l’esquitxava, suspenia gotes argentines a la punta de les branques, ratllava l’herba amb regueres maragda, llançava taques d’or sobre les capes de fulles mortes; tirant el cap enrere, es veia el cel, entre els cims dels arbres. Alguns, d’una alçada desmesurada, tenien aires de patriarques i d’emperadors o, tocant-se per l’extrem, formaven amb els llargs troncs com uns arcs de triomf; d’altres, empesos des de baix obliquament, semblaven columnes a punt de caure.

Aquella multitud de grosses línies verticals s’entreobria. Aleshores, enormes ones verdes es desenvolupaven en relleus desiguals fins a la superfície de les valls o s’avançava la gropa d’altres tossals, dominant les planes rosses, que acabaven perdent-se en una pal·lidesa indecisa.

Drets, l’un al costat de l’altre, sobre alguna elevació del terreny, sentien, olorant el vent, que els entrava a l’ànima com l’orgull d’una vida més lliure, amb una sobreabundància de forces, una joia sense causa.

La diversitat dels arbres formava un espectacle canviant. Els faigs, d’escorça blanca i llisa, entremesclaven les seves corones; els freixes corbaven blanament els brancatges glaucs; als tanys dels bedolls s’eriçaven grèvols semblants al bronze; després venia una fila de beços prims, inclinats en actituds elegíaques; i els pins, simètrics com tubs d’orgue, balancejant-se contínuament, semblaven cantar. Hi havia roures rugosos, enormes, que es convulsaven, s’estiraven del sòl, s’estrenyien els uns als altres i, ferms sobre els seus troncs, semblants a torsos, es llançaven amb els seus braços nus crides de desesper, amenaces furibundes, com un grup de titans immobilitzats en la seva còlera. Una cosa més feixuga, una llangor febrosa planava damunt de les basses, que retallaven la capa d’aigua entre les mates d’espines; els líquens dels seus marges, on els llops vénen a beure, són de color de sofre, cremats com pel pas de les bruixes, i el rauc ininterromput de les granotes respon al crit de les cornelles que giravolten. Després, travessaven clarianes monòtones, plantades amb un esqueix aquí i allà. Un soroll de ferro, uns cops forts i nombrosos sonaven; era, a la falda d’un turó, una colla de pedrers que picaven les roques. Es multiplicaven cada cop més, i acabaven omplint tot el paisatge, cúbiques com cases, planes com lloses, s’estenien, se superposaven, es confonien, talment ruïnes irreconeixibles i monstruoses d’alguna ciutat desapareguda. Però la fúria mateixa del seu caos fa somiar més aviat en volcans, diluvis, grans cataclismes ignorats. Frédéric deia que eren allà des del començament del món i que continuarien així fins a la fi; Rosanette girava el cap, afirmant que «allò la faria tornar boja», i se n’anava a collir bruc. Les petites flors violeta, apinyades les unes amb les altres, formaven plaques desiguals, i la terra que s’escolava de sota posava com unes franges negres a la vora de la sorra esquitxada de mica.

Un dia arribaren a mitja altura d’un turó tot de sorra. La superfície, verge de passes, estava ratllada en ondulacions simètriques; aquí i allà, com promontoris al llit dessecat d’un oceà, s’alçaven roques que tenien vagues formes d’animals, tortugues avançant el cap, foques rampant, hipopòtams i óssos. Ningú. Cap soroll. Les sorres, colpejades pel sol, enlluernaven; —i, en aquella vibració de la llum, els animals semblaren moure’s. Se’n van tornar de pressa, fugint del vertigen, quasi espantats.

La serietat del bosc els guanyava; i tenien hores de silenci en què, deixant-se anar al bressoleig de la suspensió, es quedaven com ensopits en una embriaguesa tranquil·la. Amb el braç sota la cintura d’ella, l’escoltava parlar mentre els ocells refilaven, observava quasi del mateix cop d’ull els raïms negres de la seva capota i les baies de les ginebres, el drapejat del vel, les volutes dels núvols; i quan s’inclinava cap a ella, la frescor de la seva pell es barrejava amb el gran perfum dels boscos. Tot els divertia; s’assenyalaven, com una curiositat, els fils de teranyina enganxats als matolls, uns forats plens d’aigua al mig de les pedres, un esquirol sobre les branques, el vol de dues papallones que els seguien; o bé, a vint passes d’ells, sota els arbres, una daina caminava tranquil·lament amb aire noble i dolç, amb el seu cervatell al costat. Rosanette hauria volgut córrer darrere seu, per abraçar-lo.

Es va espantar molt una vegada, quan un home, presentant-se de sobte, li ensenyà en una capsa tres escurçons. Es llançà vivament contra Frédéric; —es va sentir feliç que ella fos feble i ell prou fort per defensar-la.

Aquell vespre van sopar en una fonda, a la ribera del Sena. La taula era a prop de la finestra, Rosanette, davant seu; i ell contemplava el seu nasset blanc i fi, els seus llavis arronsats, els ulls clars, els bandós castanys que es bufaven, el bonic rostre oval. El vestit de seda crua se li adaptava a les espatlles una mica caigudes; i, sortint dels punys llisos, les dues mans tallaven, servien la beguda, avançaven sobre les tovalles. Els van servir un pollastre amb els quatre membres estirats, anguiles a la marinera en una compotera de terra de pipa, un vi aspre, un pa massa dur, els coberts oscats. Tot allò augmentava el plaer, la il·lusió. Es creien gairebé a la meitat d’un viatge, a Itàlia, en plena lluna de mel.

Abans de marxar, van anar a passejar pel marge del riu.

El cel d’un blau tendre, arrodonit com una cúpula, es repenjava a l’horitzó sobre el dentell del bosc. Al davant, al final del prat, hi havia un campanar en un poble; i més lluny, a l’esquerra, la teulada d’una casa formava una taca vermella sobre el riu, que semblava immòbil en tota la llargada de la sinuositat. Però els joncs s’inclinaven, i l’aigua sacsejava lleugerament les perxes clavades a la vora per sostenir-hi xarxes; una nansa de vímet, dues o tres velles xalupes eren per allà. Prop de l’alberg, una noia amb barret de palla treia galledes d’un pou; —cada vegada que en pujava una, Frédéric escoltava amb un delit inexpressable el xerricar de la cadena.

No dubtava que seria feliç fins al final dels seus dies, de tan natural que li semblava la seva ventura, inherent a la seva vida i a la persona d’aquella dona. Una necessitat l’empenyia a dir-li tendreses. Ella hi responia amb paraules gentils, copets a l’espatlla, coses dolces que l’encisaven amb la seva sorpresa. Ell descobria finalment una bellesa tota nova, que potser no era més que el reflex de les coses del voltant, a menys que les virtualitats secretes d’ells dos no l’haguessin feta expandir.

Quan descansaven enmig del camp, estirava el cap sobre els genolls d’ella, protegit pel seu para-sol; o bé, estirats de bocaterrosa enmig de l’herba, es quedaven cara a cara, mirant-se, submergint-se en les seves pupil·les, assedegats d’ells mateixos, saciant-se’n sempre, després amb les parpelles mig closes, sense parlar.

De vegades sentien a la llunyania redoblaments de tambors. Era la crida general, que es tocava als pobles per cridar a defensar París.

—Vaja, la revolta! —deia Frédéric amb pietat desdenyosa, ja que tota aquella agitació li resultava miserable al costat del seu amor i de la natura eterna.

I xerraven de qualsevol tema, de coses que sabien perfectament, de persones que no els interessaven, de mil tonteries. Ella li parlava de la seva donzella i del seu perruquer. Un dia es deixà anar a dir la seva edat: vint-i-nou anys; es feia vella.

En diverses ocasions, sense voler, li revelà detalls sobre ella. Havia estat «senyoreta en una botiga», havia fet un viatge a Anglaterra, començat estudis per ser actriu; tot això sense transicions, i ell no podia reconstruir un conjunt. Rosanette va contar més coses, un dia que estaven asseguts sota un plàtan, a l’extrem d’un prat. A baix, a la vora del camí, una nena descalça enmig de la pols feia pasturar una vaca. Quan els va veure, va venir a demanar-los una almoina; i, agafant amb una mà la faldilla esparracada, es gratava amb l’altra els cabells negres que envoltaven, com una perruca Lluís XIV, tot el seu cap moreno, il·luminat per uns ulls esplèndids.

—Serà molt guapa, quan sigui gran —va dir Frédéric.

—Quina sort per ella, si no té mare! —respongué Rosanette.

—Eh? Com dius?

—Doncs sí; jo, si no hagués estat per la meva…

Va sospirar, i es posà a parlar de la seva infància. Els seus pares eren treballadors de la seda a La Croix-Rousse^[114]. Ella ajudava el seu pare com a aprenenta. Per molt que el pobre home s’extenuava, la seva dona l’invectivava i s’ho venia tot per beure. Rosanette veia la seva habitació, amb els telers arrenglerats entre les finestres, l’escudella sobre l’estufa, el llit pintat de caoba, un armari al davant, i la golfa fosca on havia dormit fins als quinze anys. Finalment havia vingut un senyor, un home gros, amb la cara de color de boix, maneres de devot, vestit de negre. La seva mare i ell tingueren una conversa, de manera que, al cap de tres dies… Rosanette s’interrompé i, amb una mirada plena d’impudor i d’amargura:

—Ja va estar fet —va dir.

Després, responent al gest de Frédéric, afegí:

—Com que estava casat (hauria tingut por de comprometre’s a casa seva), em va portar a un reservat d’un restaurant, i m’havien dit que seria feliç i que em farien un bon regal.

»Des de la porta, la primera cosa que em va cridar l’atenció va ser un canelobre de plata, sobre una taula on hi havia dos coberts. Un mirall al fons els reflectia, i els entapissats de les parets, de seda blava, feien que tota aquella estança semblés una alcova. Em va agafar una sorpresa. Ja ho entens, una pobra criatura que no havia vist mai res! Malgrat el meu enlluernament, tenia por. Desitjava anar-me’n. Però em vaig quedar.

»L’únic seient que hi havia era un divan al costat de la taula. Va cedir sota meu amb suavitat; la boca de l’estufa a l’alfombra m’enviava un alè càlid, i em vaig quedar allà, sense prendre res. El cambrer que s’estava dret m’animava a menjar. De seguida em va servir un gran vas de vi; el cap em rodava, vaig voler obrir la finestra, ell em va dir: “No, senyoreta, està prohibit”. I se’n va anar. La taula estava coberta d’un munt de coses que jo no coneixia. Res no em va semblar bo. Aleshores em vaig llançar sobre un pot de confitures, i continuava esperant. No sé què li impedia venir. Era molt tard, almenys les dotze, jo no podia més de cansament; en apartar un dels coixins per poder estirar-me més bé, em trobo sota la mà una mena d’àlbum, un quadern; eren imatges obscenes… Hi dormia a sobre quan va entrar ell.

Va abaixar el cap i es va quedar pensarosa.

Les fulles al voltant d’ells mussitaven, en un garbuix d’herbes una gran digital es balancejava, la llum passava com una ona sobre la gespa; i el silenci es veia trencat a intervals ràpids pel brostejar de la vaca que ja no es veia.

Rosanette mirava un punt al terra, a tres passes d’ella, fixament, amb els narius tremolant, absorta.

—Com has sofert, amor meu!

—Sí, més del que et penses! Fins al punt de voler acabar; em van treure de l’aigua.

—Com?

—Bah, no hi pensem més!… Jo t’estimo, sóc feliç!, abraça’m! —I va treure, un per un, els branquillons de card que se li havien enganxat als baixos del vestit.

Frédéric pensava sobretot en allò que ella no havia dit. Per quins graus havia aconseguit sortir de la misèria? A quin amant devia la seva educació? Què havia passat a la seva vida fins al dia en què ell havia anat a casa seva per primera vegada? La seva última confessió excloïa les preguntes. Li va preguntar, solament, com havia conegut Arnoux.

—Per la Vatnaz.

—No eres tu la que vaig veure, una vegada, al Palais-Royal, entre ells dos?

Va citar la data precisa. Rosanette féu un esforç.

—Sí, és veritat!… No era gaire alegre, jo, en aquell temps!

Però Arnoux s’havia mostrat excel·lent. Frédéric no en dubtava; tanmateix, el seu amic era un home estrany, ple de defectes; tingué cura de recordar-los. Ella hi convenia.

—No hi fa res!… De tota manera es fa estimar, aquell bordegàs!

—Encara ara? —féu Frédéric.

Ella es tornà vermella, mig rient mig enfadada.

—No, no! És una història antiga. No t’amago res. I ni que fos així, ell és diferent! A més, trobo que no ets gaire amable amb la teva víctima.

—La meva víctima?

Rosanette l’agafà pel mentó.

—Exactament. —I papissotejant a la manera de les dides, va dir—: No sempre ha fet bondat, el nen. Ha fet nones amb la seva dona, el nen!

—Jo? Mai de la vida!

Rosanette somrigué. Ell se sentí ferit pel seu somriure, prova d’indiferència, pensà. Però ella continuà dolçament, i amb una d’aquelles mirades que imploren una mentida, va fer:

—Segur?

—Ja ho crec!

Frédéric donà la seva paraula d’honor que no havia pensat mai en madame Arnoux, perquè estava massa enamorat d’una altra.

—De qui?

—Doncs de tu, guapíssima!

—Au, no et burlis de mi, em faràs empipar!

Ell considerà prudent inventar-se una història, una passió. Va trobar detalls circumstanciats. Aquella persona, d’altra banda, l’havia fet molt desgraciat.

—Decididament, tens molt mala sort! —digué Rosanette.

—Oh!, potser sí —volent donar a entendre així que havia tingut bona sort diverses vegades, tal com Rosanette no confessava tots els seus amants perquè ell la tingués en més consideració—; perquè, enmig de les confidències més íntimes, sempre hi ha restriccions, per falsa vergonya, delicadesa, pietat. Descobrim en l’altre o en nosaltres mateixos uns precipicis o un fang que ens impedeixen continuar; a més, intuïm que no seríem compresos; és difícil expressar qualsevol cosa exactament; i així, les unions completes són rares.

La pobra Mariscala no n’havia conegut de millor. Moltes vegades, quan es mirava Frédéric, les llàgrimes li arribaven a les parpelles, després alçava els ulls, o els projectava cap a l’horitzó, com si hagués vist alguna gran aurora, unes perspectives de felicitat sense límits. Finalment, un dia confessà que desitjava fer dir una missa «perquè porti felicitat al nostre amor».

Què ho feia, que se li hagués resistit durant tant de temps? No ho sabia ni ella. Ell renovà la pregunta diverses vegades; i ella responia estrenyent-lo entre els seus braços:

—És que tenia por d’estimar-te massa, amor meu!

El diumenge al matí, Frédéric llegí en un diari, en una llista de ferits, el nom de Dussardier. Llançà un crit i, ensenyant el paper a Rosanette, declarà que se n’anava immediatament.

—Què vols fer?

—Doncs veure’l, cuidar-lo!

—Suposo que no penses deixar-me sola!

—Vine amb mi.

—Ah!, per ficar-me en un aldarull així, no gràcies!

—És que jo no puc…

—Au, vés, home! Com si no hi hagués prou infermers als hospitals. I a més, qui li demanava ficar-s’hi, a aquell? Cada u a la seva!

Ell es va indignar d’aquell egoisme; i es va retreure no ser allà amb els altres. Tanta indiferència davant dels infortunis de la pàtria tenia alguna cosa de mesquí i burgès. El seu amor li pesà de sobte com un crim. Van passar-se una hora emmurriats.

Després ella li suplicà que s’esperés, que no s’exposés.

—Si t’arribessin a matar!

—Què? Hauria fet el meu deure.

Rosanette va fer un bot. Per començar, el seu deure era estimar-la. Allò és que volia deixar-la, segur! Allò era una insensatesa! Quina idea, Déu meu!

Frédéric va avisar que li portessin la nota. Però no era pas fàcil tornar a París. El cotxe de les missatgeries Leloir acabava de marxar, les berlines Lecomte no sortirien, la diligència del Bourbonnais no passarien fins a última hora de la nit, i potser aniria plena; no sabien res. Quan ja havia perdut molt de temps amb aquestes informacions, se li va acudir la idea d’agafar la posta. El cap de la posta es negà a proporcionar-li cavalls, perquè Frédéric no tenia passaport. Finalment, va llogar una calessa (la mateixa que els havia passejat) i arribaren davant de l’Hôtel du Commerce, a Melun, cap a les cinc.

La plaça del mercat estava coberta de feixos d’armes. El prefecte havia prohibit als guàrdies nacionals que anessin a París. Els que no eren del seu departament volien continuar la ruta. La gent cridava. L’alberg estava ple de tumults.

Rosanette, presa de la por, declarà que no aniria més enllà, i li suplicà una vegada més que es quedessin. El fondista i la seva dona se li van unir. Un bon home que estava sopant s’hi ficà, afirmant que la batalla s’hauria acabat d’aquí a poc; a més, s’havia de complir el deure. Aleshores la Mariscala redoblà els plors. Frédéric estava exasperat. Li donà la seva bossa, l’abraçà amb força, i desaparegué.

Un cop a Corbeil, a l’estació, li van notificar que els insurrectes havien tallat els rails de distància en distància i el cotxer es negà a portar-lo més lluny; els cavalls, deia, estaven «rendits».

Tanmateix, per a la seva protecció, Frédéric obtingué un cabriolé que, per la suma de seixanta francs, sense comptar la propina, consentí a portar-lo fins a la barrera d’Itàlia. Però, a cent passes de la barrera, el conductor el féu baixar i se’n tornà. Frédéric caminava per la carretera quan, de sobte, un sentinella creuà la baioneta. Quatre homes el van aferrar vociferant:

—Aquest n’és un! Aneu amb compte! Escorcolleu-lo! Bergant! Canalla!

I la seva estupefacció va ser tan profunda, que es deixà portar al post de la barrera, a la rotonda on convergeixen els bulevards de Gobelins i de l’Hôpital, i els carrers Godefroy i Mouffetard.

Quatre barricades formaven, al final de les quatre vies, enormes talussos de llambordes; aquí i allà unes torxes crepitaven, malgrat la pols que s’aixecava, distingí uns soldats d’infanteria i uns guàrdies nacionals, tots amb el rostre negre, espitregats, feréstecs. Acabaven d’ocupar la plaça, havien afusellat uns quants homes; la còlera encara els durava. Frédéric va dir que arribava de Fontainebleau per socórrer un company ferit que vivia al carrer Bellefond; primer ningú no volgué creure’l; van examinar-li les mans, fins i tot li van ensumar l’orella per assegurar-se que no feia olor de pólvora.

Però a còpia de repetir la mateixa cosa, va acabar convencent un capità, que va ordenar a dos fusellers que el portessin al post del Jardin des Plantes.

Van baixar pel bulevard de l’Hôpital. Bufava una forta brisa. Allò el va reanimar.

Després van girar pel carrer del Marché-aux-Chevaux. El Jardin des Plantes, a la dreta, formava una gran massa negra; mentre que a l’esquerra, la façana entera de la Piété, il·luminada a totes les finestres, flamejava com un incendi, i unes ombres passaven ràpidament pels vidres.

Els dos homes de Frédéric se’n van anar. Un altre el va acompanyar fins a l’Escola politècnica.

El carrer Saint-Victor estava tot fosc, sense un bec de gas ni una llum a les cases. De deu minuts en deu minuts, se sentia:

—Sentinelles! En guàrdia!

I aquell crit, llançat enmig del silenci, es prolongava com la repercussió d’una pedra caient en un abisme.

De vegades, s’apropava un batec de passos feixucs. Era una patrulla de cent homes almenys; d’aquella massa confusa s’escapaven uns xiuxiueigs, vagues dringadisses de ferro; i, allunyant-se amb un balanceig rítmic, es confonia dins de la foscor.

Hi havia al centre de les cruïlles un dragó a cavall, immòbil. De tant en tant, una estafeta passava a galop tirat, després recomençava el silenci. Uns canons en marxa feien en la llunyania sobre el paviment un redoble sord i formidable; el cor se serrava amb aquells sorolls que es distingien de tots els sorolls ordinaris. Semblaven fins i tot eixamplar el silenci, que era profund, absolut, —un silenci negre. Uns homes amb brusa blanca abordaven els soldats, els deien una paraula i s’esvaïen com fantasmes.

El post de l’Escola politècnica formiguejava de gent. Les dones atapeïen el llindar, demanant per veure el seu fill o el seu marit. Les enviaven al Panteó transformat en dipòsit de cadàvers, —i ningú no escoltava Frédéric. Ell s’obstinà, jurant que el seu amic Dussardier l’esperava, que s’estava morint. Finalment li van destinar un caporal perquè el portés al capdamunt del carrer Saint-Jacques, a l’ajuntament del districte XII.

La plaça del Panteó estava plena de soldats estirats sobre la palla. S’estava fent de dia. Els focs de bivac s’anaven apagant.

La insurrecció havia deixat en aquell barri unes petges formidables. El terra del carrer es trobava, de cap a cap, desigualment abonyegat. Sobre les barricades en ruïnes hi quedaven òmnibus, tubs de gas, rodes de carro; uns petits bassals negres, a certs indrets, devien ser de sang. Les cases estaven crivellades de projectils, i la carcassa apareixia sota els escrostissats de guix. Les gelosies, sostingudes per un clau, penjaven com parracs. Com que les escales s’havien esfondrat, les portes s’obrien sobre el buit. Es veia l’interior de les habitacions, amb el paper estripat; s’hi havien conservat coses valuoses, de vegades. Frédéric observà un rellotge de pèndol, una perxa de lloro, uns gravats.

Quan entrà a l’ajuntament, els guàrdies nacionals xerraven sense parar sobre les morts de Brea i Négrier,^[115] del representant Charbonnel i de l’arquebisbe de París. Es deia que el duc d’Aumale havia desembarcat a Boulougne, que Barbès havia fugit de Vincennes, que l’artilleria arribava de Bourges i que afluïen els socors de les províncies. Cap a les tres, algú va portar bones notícies; uns parlamentaris de la revolta estaven reunits amb el president de l’Assemblea.

Aleshores es van alegrar; i, com que encara tenia dotze francs, Frédéric va fer portar dotze ampolles de vi, esperant acuitar així el seu alliberament. De sobte, els va semblar sentir un tiroteig. Les libacions s’aturaren; es miraven el desconegut amb desconfiança; podia ser Enric V.^[116]

Per no tenir cap responsabilitat, el van transferir a l’ajuntament del districte XI, des d’on no el van autoritzar a sortir fins a les nou del matí.

Se n’anà corrents fins al quai Voltaire. En una finestra oberta, un vell en mànigues de camisa plorava amb els ulls alçats. El Sena fluïa pacíficament. El cel era tot blau; als arbres de les Tulleries, uns ocells cantaven.

Frédéric travessava el Carrusel quan passà per allà una llitera. El post, immediatament, presentà armes, i l’oficial va dir, portant-se la mà a la gorra: «Honor al coratge malaurat!». Aquella frase s’havia fet quasi obligatòria; qui la pronunciava semblava sempre solemnement emocionat. Un grup de persones furioses escortava la llitera cridant:

—Us venjarem! Us venjarem!

Els carruatges circulaven pel bulevard, i unes dones, davant de les portes, feien benes. Mentrestant, la insurrecció estava vençuda, o gairebé; una proclama de Cavaignac^[117], penjada poc abans, així ho anunciava. Al capdamunt del carrer Vivienne aparegué un escamot de guàrdies mòbils. Aleshores, els burgesos llançaren crits d’entusiasme; aixecaven els barrets, aplaudien, ballaven, volien abraçar-los, convidar-los a beure —i les flors llançades per les senyores queien dels balcons.

Finalment, a les deu, al moment en què el canó bramava per prendre el faubourg Saint-Antoine, Frédéric arribà a casa de Dussardier. El trobà a la mansarda, estirat de cara amunt i dormint. De l’habitació contigua en sortí una dona amb passes mudes, mademoiselle Vatnaz.

Portà Frédéric a un lloc retirat, i l’informà com Dussardier havia rebut aquella ferida.

Dissabte, a dalt d’una barricada, al carrer Lafayette, un vailet embolicat amb una bandera tricolor cridava als guàrdies nacionals: «Disparareu contra els vostres germans!». Com que avançaven, Dussardier havia llançat el fusell, apartat els altres, saltat a la barricada i, d’un cop de sabata, havia abatut l’insurrecte, arrencant-li la bandera. L’havien trobat sota la runa, amb la cuixa traspassada per un lingot de coure. Havia calgut desbridar la ferida, extraure el projectil. Mademoiselle Vatnaz havia arribat aquella mateixa nit i des d’aquell moment no se n’havia separat.

Preparava amb intel·ligència tot el que calia per als embenatges, l’ajudava a beure, espiava els seus més petits desigs, anava i venia, més lleugera que una mosca, i el contemplava amb ulls tendres.

Frédéric, durant dues setmanes, no deixà d’acudir cada matí; un dia que parlava de l’abnegació de la Vatnaz, Dussardier s’encongí d’espatlles:

—Que no! És per interès!

—Tu creus?

Ell respongué: «N’estic segur!», sense voler explicar res més.

Ella l’omplia d’atencions, fins a portar-li els diaris on s’exaltava la seva bella acció. Aquells homenatges semblaven importunar-lo. Fins i tot va confessar a Frédéric el desconcert de la seva consciència.

Potser s’hauria hagut de posar a l’altra banda, amb les bruses; perquè, al cap i a la fi, els havien promès un munt de coses que no havien complert. Els seus vencedors detestaven la República; i a més, que durs que s’havien mostrat amb ells! Estaven equivocats, això segur, però potser no del tot; i aquell bon noi es veia torturat per la idea que potser podia haver combatut la justícia.

Sénécal, tancat a les Tulleries, sota la terrassa de la vora de l’aigua, no tenia cap d’aquestes angoixes.

Allà hi havia nou-cents homes amuntegats enmig de la porqueria, tots barrejats, negres de pólvora i de sang coagulada, tremolant de febre, cridant de ràbia; i ningú no retirava els que venien a morir enmig dels altres. De vegades, en sentir el soroll sobtat d’una detonació, creien que els afusellarien tots; aleshores, es precipitaven contra les parets, després tornaven a caure al seu lloc, tan atordits pel dolor, que els semblava estar vivint en un malson, una al·lucinació fúnebre. La làmpara penjada a la volta semblava una taca de sang; i voleiaven unes petites flames verdes i grogues, produïdes per les emanacions del soterrani. Per por de les epidèmies es nomenà una comissió. Des dels primers graons, el president es tirà enrere, horroritzat per la pudor dels excrements i els cadàvers. Quan els presoners s’acostaven a un respirador, els guàrdies nacionals que estaven de facció —per impedir que moguessin les reixes— clavaven cops de baioneta a l’atzar, a l’amuntegament.

Van ser, generalment, despietats. Els que no havien combatut volien assenyalar-se. Era un desbordament de por. Es venjaven alhora dels diaris, dels clubs, dels atropaments, de les doctrines, de tot allò que exasperava en els últims tres mesos; i, a pesar de la victòria, la igualtat (com per a càstig dels seus defensors i irrisió dels seus enemics) es manifestava triomfalment, una igualtat de bèsties ferotges, un mateix nivell de turpituds sagnants; perquè el fanatisme dels interessos equilibrà els deliris de la necessitat, l’aristocràcia tingué els furors de la cràpula, i la gorra de cotó no es mostrà menys repugnant que la gorra roja. La raó pública estava trastornada com després dels grans trasbalsos de la natura. Algunes persones intel·ligents en van quedar idiotes per tota la vida.

El vell Roque s’havia tornat molt valent, quasi temerari. Arribat a París el 26 amb els de Nogent, en comptes de tornar-se’n amb ells, havia anat a unir-se a la guàrdia nacional que acampava a les Tulleries; va estar molt content que el posessin de sentinella davant de la terrassa de la vora de l’aigua. Almenys allà els tenia a sota, aquells bergants! Gaudia de la seva desfeta, d’aquella abjecció, i no podia estar-se d’invectivar-los.

Un d’ells, un adolescent amb llargs cabells rossos, posà la cara als barrots demanant pa. Monsieur Roque li ordenà callar. Però el noi repetia amb una veu lamentable:

—Vull pa!

—I que potser en tinc, jo?

Altres presoners van aparèixer al respirador, amb les barbes eriçades, els ulls flamejants, tots empenyent-se i cridant:

—Vull pa!

El vell Roque s’indignà de veure menystinguda la seva autoritat. Per fer-los por, els apuntà; i portat fins a la volta per la massa que l’ofegava, el jove, amb el cap enrere, tornà a cridar:

—Vull pa!

—Doncs té! —va dir el vell Roque disparant el fusell.

Hi hagué un enorme bramul, després res. A la vora de la galleda hi havia quedat enganxada una cosa blanca.

Fet això, monsieur Roque se’n tornà a casa seva; perquè posseïa, al carrer Saint-Martin, una casa on s’havia reservat un refugi; i els danys causats per la insurrecció a la façana del seu immoble havien contribuït en no poca mesura a posar-lo furiós. Li semblà, en tornar-la a veure, que s’havia exagerat el mal. La seva acció d’un moment abans el tranquil·litzava com una indemnització.

Va ser la seva filla en persona qui li obrí la porta. Li va dir, tot seguit, que la seva absència massa llarga l’havia preocupat; havia temut una desgràcia, una ferida.

Aquella prova d’amor filial entendrí el vell Roque. S’estranyà que la noia s’hagués posat en camí sense Catherine.

—L’he enviat a fer un encàrrec —respongué Louise.

I s’informà sobre la seva salut, sobre unes coses i altres; després, amb un to indiferent, li preguntà si per casualitat no s’havia pas trobat Frédéric.

—No! No l’he vist enlloc!

Havia fet el viatge tan sols per ell.

Algú caminà al corredor.

—Oh, perdó…

I la noia desaparegué.

Catherine no havia trobat Frédéric. Faltava de casa des de feia uns quants dies, i el seu amic íntim, monsieur Deslauriers, actualment residia a províncies.

Louise tornà a aparèixer, tota tremolosa, sense poder parlar. Es repenjava en els mobles.

—Què tens? Què et passa? —exclamà el seu pare.

Ella va fer senyal que no era res, i amb un gran esforç de voluntat es va refer.

El restaurador del davant portà la sopa. Però el vell Roque havia sofert una emoció massa forta. «No em passa», i a les postres va tenir una mena de mareig. Van enviar ràpidament a buscar un metge, que va prescriure una poció. Després, quan va ser al llit, monsieur Roque exigí el màxim de mantes possible, per suar. Sospirava, gemegava.

—Moltes gràcies, Catherine! Fes-li un petó al teu pobre pare, reina meva! Ai! Aquestes revolucions!

I com que la seva filla el renyava per haver-se posat malalt turmentant-se per ella, ell replicà:

—Sí! Tens raó! Però és que és superior a mi! Sóc massa sensible!